Resum Myanmar

El primer xoc de Myanmar és la gent, i sobretot en le àrees turísticament poc explotades. Tothom té un somriure per tu i més si t’esforces en dir 3 paraules en la seva llengua. A més d’un somriure si poden t’ofereixen el què sigui. I això ho diem nosaltres que no som precisament els que més ens impresionem per aquest tipus de coses. És també un país moooooolt rural i molt desforestat, gairebé no hi queden boscos. També és el primer país que ens creuem en època seca i no hem vist ploure ni un sol dia ( vam sentir ploure 2 nits). A la zona muntanyosa del nord refresca i molt a les nits tot i que tampoc estem a graaaaans alçades (uns 1000m). No té res espectacular però és un d’aquells països que et pot atrapar i si no fos pel límit de visa i les restriccions del govern podriem haver estat molt més temps. Les infrastructures estan força justetes però això pot tenir el seu encant. La nostra percepció és que hi ha força classe mitjana, ja que veus molta gent amb vehicle propi, mòbil i càmara i molt turisme local. I a les grans ciutats, sobretot a Yangon, es palpa un moviment cultural i social força important. Si teniu l’oportunitat d’anar a un país del sud-est asiàtic ara és el moment de Myanmar, abans que comenci a canviar.

El que més ens ha agradat:
– No ens cansarem de repetir-ho, la gent.
– Hpa-An
– El trekking de Kalaw  al llac Inle
– L’encara molt desconegut sud
– Trobar un mercat a qualsevol hora del dia/nit.

El què ens ha decepcionat:
– La Golden Rock: el trek no val la pena així com també el xou que tenen muntat allà dalt.
– Els preus dels hotels.
– El menjar és passable però no gaire variat. L’arròs es força sonso, com el nostre.
– La gent de Bagan. Esperem que la resta no es tornin com ells.

Dormir:
Hem anat només a hotels i guesthouses autoritzats pel govern amb un pressupost màxim per nit de 20000 xatys. Poques vegades hem dormit per menys de 17000 kys tot i dormir en habitacions força bàsiques, amb bany compartit i wifi quasi inexistent.
Gastat: 353.450 KYS (31, 5%).

Menjar:
Com dèiem abans una mica repetitiu, l’arròs no és gaire bo comparativament amb la resta d’Àsia. Els noodles però són un apart, moooolt més bons. Hem menjat gairebé sempre en paradetes de mercat i algun dia en algun bar local. Els dolços no són gaire bons i en general la fruita cara i no massa bona ( en algunes zones la síndria i la papaia es poden comprar). Els cítrics i les pomes venen de la Xina i en general són prohibitius. Els esmorzars dels hotels no són gaire bons i sempre consten del matieix: ou en qualsevol versió + torrades amb mantega i mermelada + cafè o tè.  A vegades és millor anar a esmorzar a fora uns noodles. L’arròs sempre amb curris, i trobar vegetarià és gairebé impossible ( peix o carn molt greixosa). Quan dius ta ta louk que vol dir vegetarià et miren amb cara de por a molts llocs. Els noodles els fan en sopa o freds. Els de sopa de la zona shan amb un moc que posen són els més bons, en Manel n’estä enamorat. Això si en tots poden tonelades de brou de pollastre i avisar pel picant. El menjar ès en general moooolt barat sobretot als mercats, hem arribat a dinar els dos perr equivalent a 0, 4 euros.
Gastat: 158450 KYS (14%)

Transport:
Ens hem mogut amb vaixell, autobús, tren, pick-up i lloguer de bicis i motos. En general tant els vaixells com els busos tenen hores intempestives. O els agafes a les 3 del matí o arribes a les 04 de la matinada. Al sud el vaixell és la única forma pels turistes i és mooooolt car, de fet és més d’un terç del pressupost de transports. Els busos poden ser mitjanament decents o no gaire, sense a/c o amb a/c que no funciona i a vegades amb olor de peix podrit. A vegades en alguns busos fins i tot et donen ampolles d’aigua. Hem arribat a fer 7 hores del tirón sense una sola parada. Els trens són destartalats però xulos, amb molts sotracs i sempre amb mínim una hora de retard, però el mitjà de transport que més ens ha agradat. La moto i la bici són molt bones maneres de moure’s quan vols anar aprop i et trobes en zones més rurals on hi ha poc tràfic i males connexions.
Gastat: 348000 KYS (31%).

Entrades i activitats:
En aquest país ens ha resultat força elevat perquè hem de pagar les entrades a Bagan i Inle que són obligatòries si t’acostes a la zona, no és possible liurar-te. Ens hem colat a varis llocs on no hi havia vigilància, és bastant típic això. També inclou les entrades a les coves de Hpa-An, la turistada del bot allí, i sobretot el trekking al llac inle, ja que l’hem comptat íntegrament aquí i son el menjar i dormir de 3 dies i 2 nits.
Gastat: 190000 KYS (17%)

Personal:
Compres variades. Comissions de caixer per haver de treure diners (5000 kyats o 4 euros treguis el què treguis). Hem aprofitat per comprar un xubasquero que lluis va perdre a tailàndia, algun pongo i algunes cosetes més.
Gastat: 72450 KYS (6, 5%).

Total: 1123150 KYS (898, 8 €/28 dies i 2 persones=  16, 05 € persona/dia).

Els canvi era aproximadament 1250 KYS=1€.

Mandalay, punt final

Sí, aquesta serà l’última etapa del nostre viatge. Ens llevem ben d’hora al matí i esmorzem. Tenim 2 opcions, bus o pick-up. I quin agafem nosaltres? El més local, incòmode i barat 😉 la veritat és que ens resulta força ràpid i efectiu. Al arribar a Mandalay i veure 2 guiris uns quants locals salten per intentsr portar-nos en taxi. Nosaltres els diem que caminant fem més salut. Trobem l’hotel que pensem potser és el millor al que hem estat o almenys el més cuco, net i ben cuidat. Només sortir un home ens lloga unes bicis per un preu molt mòdic i veient el tamany de la ciutat és una molt bona idea. Fem un nou esmorzar amb noodles per agafar forces i ens posem a pedalejar per un megacaos impresionant pel mig del mercat. Anem fins al riu on els locals renten la roba enmig de la bruticia i els vaixells. Una curiosa estampa.

Roba estesa al voltant del riu

Afortunadament passem per un lloc on veiem una bonica i antigua sínia d’atracció. Ens trobem en un parc d’atraccions local i és diumenge… No ho podem desaprofitar. L’entrada és són 500 xatys i després has de pagar per atracció a la que vols pujar, a lo Montjuic. Nosaltres decidim pujar a la sínia amb una mica de respecte, però si hem escrit això és que encara som vius… Les vistes no són res de l’altre món però ens permeten descobrir un pont de fusta al que anirem seguidament, després de disfrutar de l’ambien cutre-cool de les atraccions i els ninots tan esperpèntics que creiem volen intentar evitar els drets d’imatge. Això sí, la gent encantada amb nosaltres i ens vam trobar unes noies d’Sprite fent promoció i regalant-nos 2 ampolles… Si es que gairebé guanyem diners per entrar ;).

Port aventura de myanmar

Pujant a la sínia

Imatge de la colonització comercial?

Sprite graaaaatis

Un cop sortim del parc ens perdem buscant el pont per un barri molt tranquil però en el que pocs entrarieu. Seria una mena de barri de barraques o el que més s’hi pot assimilar del que hem vist fins ara. Amb l’ajuda de unes dones molt amables i un monjovigual d’agradable trobem el camí al pont i el creuem amb la bici. D’aquí al mercat per fer què???? Menjaaaaar. I després una estona de descans. Avui aprofitarem per donar-nos el gustillo i anar al cinema.

Bonic pont amagat

Fideeeeeeus

Anem a veure una peli americana ( ja hem vist tantes pelis locals als busos que n’hem acabat fins als nassos), força dolenta. És 3D i aquí segons on vols seure el preu és més alt o més baix. Nosaltres anem al baratillo. Tercera fila i lateral vaja. La peli no val res però ens entreté durant 2 hores i mitja. Costums curioses al cine: menjen moltes més pipes que crispetes (amb el conseqüent soroll més intens de pelar les closques, però amb lo bones que són les pipes i la diferència de preu no ens extranya); la gent arriba a mitja peli i marxa a mitja peli sense cap problema, mentre contesten al mòbil i se’t foten al mig sense deixar-te veure la pantalla; i la més curiosa, just abans de començar la peli un missatge en anglès i bhurmític que diu que tothom té una bandera i totes s’han de respectar i fer-te sentir orgullós, seguit de la bandera onejant a la pantalla amb l’himne i tothom aixecat de les cadires honorant la bandera del país. Realment una estampa molt curiosa, feia una mica de por i més entre nosaltres que no som gaire de banderes.
El nostre últim dia al país el passem en una bici altra vegada. Avui anirem a un poble a 8 km al sud on hi ha un bonic pomt de fusta de 1, 2 km de llargada, el més llarg del món d, aquest tipus i que creua un bonic llac. Primer però ens parem en un temple on hi ha un buda portat de lluny i que és molt sagrat pels locals. Tant que està deforme i pesa 2 tones més de l’original pels gomets d’or que l’hi enganxen els locals. Nosaltres no fem foto perquè ens volen cobrar per entrar la càmara però l’escena és curiosa i sembla un buda amb elefantiasis pels gomets que té enganxats. Allà ens trobem també unes nenes que sembla estiguin fent la comunió. Al voltant del temple hi ha tot d’artesans que fan budes de guix i de marbre per vendre a la gent. Nosaltres al.lucinem mentre veiem com treballen.

Explotació infantil fent figures de buda

Uns quants km amb molt trànsit i molt polsegosos després ens trobem el llac i el pont. La veritat s’hauria de pagar per entrar-hi però no hi ha ningú i nosaltres aprofitem. Les imatges des d’aquí són realment boniques… La vida al llac, pagesos, pescadors… Sabem que al costat hi ha un monestir on la gent va a veure els monjos dinar a les 11 però nosaltres no tenim cap interès en veure monjos dinant. Tornem per la zona del riu per canviar una mica de ruta. S la tornada sentim un soroll que ens és molt familiar, trobem un dels llocs on ve (n’hi ha múltiples) i sí, el què pensavem, són petites filadores, suposem les que van enviar de casa nostra perquè ja no donàven rendiment, ens sentim en el llibre d’olor de colònia (la diferència és que aquí hi ha molts llocs amb només 3-4 filadores cadascun). Arribem esgotats i plens de pols a casa, tant que dinem el primer que trobem en un lloc molt poc sofisticat i guarro fins i tot pels nostres estàndards i al sortir i trobar unes paradetes amb molt bona pinta al carrer tornem a dinar. En manel es queda reposant a l’hotel i en lluis atravessa tot el palau de Mandalay amb la bici d’una punta a la contrària ( i no és poc, uns 5 km) per pujar al Mandalay hill, on es diu hi ha una posta de sol molt bonica. La pujada la fa acompanyat d’uns alemanys molt majos que estan de viatge dues setmanes. A dalt hi ha molta gent i les vistes tampoc són res de l’altre món, així que cap avall i tornem-hi a l’hotel per sopar i dormir ben descansat.

Imatge al llac

Els wonders

Pont de fusta més llarg del món?

Filadora a myanmar

Al dia següent matinar per agafar el bus gratuït que airasia posa a disposició dels viatgers per anar a l’aeroport (tot un detall). Pròxima parada: Bangkog.

Pyin oo lwin, i això és el tròpic????

Arribem a la ciutat esmentada ( no ens ho feu tornar a escriure que no resulta fàcil) a les 5 de la tarda (una hora més tard del què toca, que per estàndards myanmaresos de tren està força bé). La majoria de turistes al arribar marxen corrents cap a Mandalay, ja que tenen menys temps i porten una viatge més atrafegat. Nosaltres decidim quedar-nos per aquí ja que ens han dit que és una ciutat curiosa amb algunes cosetes  per fer (sobretot comprar roba, hi ha més botigues que a la resta del país). Com sempre, primer toca buscar on dormir. Comencem malament, un guesthouse només per locals, una habitació amb una fortor a reclosit que ni nosaltres aguamtem, un parell d’hotels fora del nostre pressupost… I es va fent fosc. Ens queden 2 llocs per mirar que estan un al costat de l’altre. El primer és força baratillo, una micona destartalat. Però creiem que el fet que al ensenyar-nos l’habitació vivim una escena més típica de peli de suspens americana ( una habitació amb una dona semidesmaiada vs drogada a la que han de subjectar, crits…) ens ajuda a marxar corrents d’allí i anar al següent hotel, una mica més car però menys perillós.
Estem al tròpic però és fer-se fosc i aquí fa una rasca considerable. Agafem tots els nostres embolcalls i semblem unes cebes, el vapor d’aigua surt de la nostra boca com a mig hivern a casa nostra. Anem a buscar una sopeta ben calenteta, tot i que és ja força tard, a les 8 estan tancant totes les parades del night market on hi ha el menjar. Menjem el primer que trobem doncs i demà anirem més d’hora per no perdre’ns aquests deliciosos aliments.
Al dia següent al matí ens llevem i decidim estar una nit més per aquí, així tenim tot el dia sencer per visitar la zona. Després del típic esmorzar amb ous, torrades i mantega (si no ho esmorzen ells perquè a tot arreu donen això?). Lloguem unes bicis per anar fins a un poble on hi ha unes cascades a 9 km. Primer però decidim anar al mercat shan, on les millors hores són les primeres hores del matí, fins les 08h.

Un look molt modern, però deu abrigaaaar...

Ous "milenarios" al mercat

Sort que hem decidit anar allà ja que comprovem les bicis que ens han llogat són molt dolentes i estan mig malament, així doncs tornem a l’hotel per tornar les bicis. Allà però no ens retornen tots els diners, amb una mica del joc del regateig aconseguim que només ens cobri 500 xatis (mig dòlar) per l’estona que hemtingut les bicis. Ens assabentem que podem agafar una camioneta que ens deixarà també al poble, així que l’agafem. Des del poble són uns 4 km fins les cascades, primer per un bon camí, al tros final per una pista amb una pendent on dubtem que un vehicle pugui passar. Arribem a les cascades, que resulten força espectaculars, molt altes i amb 3 nivells. Enlloc de pujar pel mateix camí ens fotem per un corriolet que va més al recte i que ens deixa just a sobre del primer nivell de la cascada, no sense abans perdre’ns una mica. Fem la resta de nivells i el camí ens du fins a la pista ja gairebé dalt de tot. Allí ens trobem unes pobres noies carretejant amb una mena d’hamaca a un senyor vell que sembla mig invàlid. A dalt de les cascades trobem un alrtre caminoi que ens porta a una altra petita cascada plena d,’enamorats adolescents.

Woooooow es la paraula

Mètode de transport que sembla cansat

Petita cascada un cop dalt

A la tornada anem a dinar i ens dóna el baixón. Anem a la carretera circular, on hi ha força cases colonials molt xules. Ens han dit que als jardins hi ha un festival de música i una festa local per un tema de les flors, però nosaltres passem d’anar. S’ha de pagar força i els diners són per una altra de les empreses del govern mafioses. Passejem doncs per la polsegosa ciutat i decidim anar a fer-nos un massatge birmanès. Trobem força reticència de la gent quan demanem on es pot anar, amb cares de circumstància. Al arribar a l’hotel ho demanem i ens diu la noia: però només massatge, no? Ara entenem les cares de la gent. Anem doncs on ens diu, un massatge d’una hora fet per uns adolescents-nens però dolorós a més no poder. T’espremen amb una intensitat inusitada… I això mentre van mirant el “culebrón” de torn a la tele. Després d’unes postures impossibles i inimaginables en un massatge, sortim d’allà ben estovadets, llestos per arrebossar com un filet  de carn.
Després d’això tronem al night market més d’hora i menjem una sopa de verdures picant amb uns noodles blaus boníssima, ens posem les botes i a dormir sepultats en mantes… I demà ja al nostre últim destí myanmarenc!!!

Típic taxi de la ciutat

Hsipaw, muntanyes, shan noodles i tren!

Al bus hem conegut un parell de madrilenys i un canadenc, i són aquests els únics que baixen amb nosaltres a Hsipaw (pronunciat Sipó). Aquests ja tenen hotel reservat i agafen un taxi que ja estava esperant victimes: 1000Kys per un trajecte que dura 1 minut. Nosaltres anem a veure si trobem alguna guesthouse a aquestes hores i podem deixar la motxilla; ens trobem que la única oberta és la que no volem estar-hi i afortunadament està tot plè. No hi volem anar perquè l’amo es diu és un mafiós que mou tot el turisme de la zona gairebé en exclusiva pels seus contactes amb el govern. Toca doncs carregar les motxilles cap al mercat nocturn que hi ha. Si gent, els myanmarencs es caracteritzen per tenir horaris moooolt estanys. Resulta que hi ha un mercat que n’hi dieun dels productors que comença a hores intempestuoses de la matinada i plega cap a les 7.Perquè? ni idea. Passejar pel poble a aquestes hores no es fa gens pesat perquè hi ha força gent llevada que deu anar al mercat. Ens trobem un mercat ben cucu, fruiteries, peixateries, carnisseries, paradetes de dolços, etc tot a a penombra de les espelmes i llums d’escriptori (això si: LEDs). Donem un tomb, ens quedem embadalits als llocs que cuinen i aprofitem l’escalfor del foc 😀 i decidim que és hora (5:00am) d’esmorzar uns fideus típics de la zona: un kozue amb fideus shan (són enganxifosos i boníssims). Perdem més temps pel mercat i decidim tornar a mirar si han obert els hostals. Mala sort, encara dormen. Parem a un bar a fer un cafè i aprofitem per escriure els posts enraderits. Un cop farts, provem altra vegada i sí, aconseguim l’habitació més barata en el que va de viatge.

Cal vendre a les 4am?

Esperant com estaquirots

Després de reposar una mica decidim dues coses: és hora de tornar a esmorzar (evidentment uns altres fideus) i que no farem la caminada de 3 dies per aquests indrets ja que la comanyia que ofereix aquest servei no ens acaba de donar bon rotllo; llegim que te una mena de màfia i monopòli montat (la mateixa que la del guesthouse abans esmentat).
Ens trobem amb una noia catalana que ja havíem vist a Bagan i ens diu que hi ha un salt d’aigua i unes aigues termals i ho deixen molt bé. Doncs acabarem de fer el zombi per Hsipaw el que queda de tarda i aquest pla ja el desem per l’endemà.
Anem a visitar el palau d’una princesa i ens trobem que es una casa colonial que l’han obert recentment i la dona que ens ha de fer la visita ens engega educadament ja que són les 12 i ella tanca el xiringuito. Nosaltres doncs ens quedem sense visitar, la història resulta que és de l’última reina shan, que el gobern dictador va expulsar i va tenir la casa abandonada. Ara la cunyada de la princesa (la dona que ens ha xutat) aprofita per explicar la història ( i demanar una propina).
Després anem a visitar el little Bagan, uns temples estil Bagan que estan fets miques, però que tenen força encant. Descobrim que al costat hi ha un buda fet de bambú en un temple totalment de fusta. L’ambient que s’hi respira és maco ja que no hi ha ni un sol turista. Acabem la ruta cap al poble per carrers on la gent queda força sorpresa de trobar-hi dos occidentals. Passem la tarda fent el zombi pel guesthouse i anem a veure la posta de sol més lletja de la història. En Manel no entén aquest ritual i menys amb la posta d’avui.

Casa de la princesa shan, millor el nostre loft

Jugant als estels entre la palla

Pont a little bagan

Buda fet de bambu. Ens ho creurem

Posta de sol horrorosa dixit manel

L’endemà ja toca caminadeta cap al salt d’aigua. El camí transcorre per caminets ben macos, per arrossars ja segats, per un cementiri xinès enorme, per un aboocador, per plantacions de plataners i petites cases de bambú. Exceptuant l’abocador tot és molt idíl·lic. Ens trobem amb un salt d’aigua força més gran i maco del que esperàvem. No materialitzem el bany que voliem ja que el dia està força tonto, molt núvol i fins i tot una mica de fred.
A la tornada anem cap a les aigues termals tot gaudint de la vida austera de la gent. Al contrari del salt, les aigues termals són molt decepcionants: una basseta que no arriba l’aigua ni als genolls. Allà però hi ha 3 nois estovant-se com cigrons.
A la tornada, seguim fent-li cas al GPS, però no trobem el camí. Preguntem i un noi ens intenta guiar. Anem a petar al mig (literalment) dels camps d’arròs i el noi, que no sembla tenir gaires llums, ens segueix toooot el camí. Creuem uns 3 canals d’aigua, estem morts de gana (llestos de nosaltres no hem agafat res per ingerir) tobem un riu gegant i el creuem 4 vegades. Volem morir, però no de gana!!! seguim. El burmalito ens segueix (no té res més a fer?). Passem per una fàbrica de noodles on els assequen d’una manera poc ortodòxa per nosaltres; ara bé cost energètic 0. Per fi arribem al poble. I parem al primer xiringuito que en ofereixen menjar. S’ha de dir que en aquest lloc mengem coses totalment diferents del quee hem tastat fins ara. El burmalito para i ens espera. Què vol de nosaltres? encara avui ho intentem desxifrar. Anant a l’hotel, es cansa i ens abandona. al cap d’una estona… tenim més gana i tornem a dinar 😀 i per avui hem decidit que el dia s’acaba: a gossejar s’ha dit.

Romàntic abocador al camí

Ens anem apropant al salt d'aigua

Grata sorpresa!!!

Aquests son nens. Hot springs on t'hi cap el peu

El nostre guia pesat...sembla el tonto del poble

Noodles assecant-se

L’endemà agafarem el tren de la mort, així el va batejar una noia que vam trobar-nos al trekking cap al llac Inle. tothom amb qui hem parlat ens deixa el viatge amb aquest tren com un Si o Si de Birmània. Coi doncs el farem. El tren tarda 6 hores per fer uns 120 km encara gràcies fins a Pyin Oo Lwin. hi ha dos tipus de bitllets: Ordinari (baratíssim) i Upper (que té finestra completa). Nosaltres agafem la barata i la resta de guiris la cara (més del doble: és la manera d’enganyar al personal). La veritat que el paissatge es maco, agrícola i bucòlic, però acaba éssent monòton i el que val la pena és veure la vida que es crea a les estacions així com també el viaducte que passem. Aquest viadúcte és com els de les pel.lícules de l’oest (de ferro) i fa una mica de canguelo passar-hi desprésss de veure les condicions tan precàries que presenten les vies fins ara. En aquest punt el tren redueix de marxa i va tan lent que podem gaudir molt bé de les vistes que dóna. Si s’ha d’agafar el tren per algun motiu és simplement per passar aquest viaducte, sense dubte. L’arribada al nostre destí es fa una mica agònica, però per fi arribem.

A la ordinary class

Woooow.Quin pont!!!

Morirem?

Paisatges del tren

Un bon dinar birmà

L'àpat birmanès

Doncs si nois i noies, grans i petits, sabem que ho esperàveu. Vam prometre curs de cuina a cada païs i tot i que a Malaisia ens l’hem saltat pels preus (tot i que tornarem i buscarem millor), arriba el punt del menjar myanmarès. En diem cuina birmanesa ja que apart d’un plat típic shan, la resta tots són de la població birmana, ja que la nostra cuinera és birmana. La casualitat va voler que trobéssim aquest fantàstic lloc i compartíssim un matí de cuina amb  la Thu Zar i una parelleta francesa molt simpàtica. Primer vam fer una visita al mercat pleníssim de gent per comprar els ingredients i tot seguit ens vam posar a cuinar. Fan servir molt cacahuet i l’oli que utilitzen es de cacahuet. I evidentment vam cuinar amb cuina de llenya. Tot plegat genial.

Rata a la brasa entremig del peix (no es conya)

Emplaçament de les classes

Material i ingredients

AMANIDA DE FULLES DE SWEET BEAN:

Ingredients:
– Fulles de sweet bean (segons Manel seria com un tirabec). Substituible per créixens o fulles espinac petites.
– 1 Ceba tendra (de la mida d’un all tendre).
– 2 tomàquets verds petits.
– 3 cullerades de cacahuets mòlts al morter.
– 3 polsims de brou de pollastre en pols.
– 2 cullerades soperes d’all tallat fregit amb molt oli, que ells preparen i conserven tal qual.
– Sal.

Preparació:
– Tallar en juliana la part blanca de la ceba tendra.
– Tallar els tomàquets en làmines.
– Barrejar tots els ingredients en un bol i barrejar amb la mà. Ells ho fan així i el mode més higiènic és amb un guant.

AMANIDA DE TOMÀQUET o kayann chin thoke:

Amanida de tomàquet

Ingredients:
– 8 tomàquet petits verds laminats.
– 2 cebes.
– 1 ceba tendra.
– 2 cullerades de farina de soja groga rostida vs cigrons ( no ens va quedar clar)*.
– 3 cullerades de cacahuets mòlts al morter.
– 3 polsims de brou de pollastre en pols.
– 2 cullerades soperes d’all tallat fregit amb molt oli, que ells preparen i conserven tal qual.
– una mica de coriandre, al gust.
– 2 cullerades de tomàquet triturat amb xili en pols que ells ja tenen preparat, posant xili al gust, en aquest cas era molt poc picant.

Preparació:
– Tallar els tomàquets a rodanxes.
– Tallar les cebes i la part blanca de la ceba tendra en juliana.
– Tallar el coriandre.
– Colocar tots els ingredients en el bol i barrejar amb la mà.
*Per fer la farina agafar soja groga i rostir-la, després passar-la pel molinet i que quedi molt ben mòlta, com farina. Si no és possible, una opció és posar més cacahuet mòlt.

AMANIDA DE FULLES DE TÈ AMB FRUITS SECS o la pa thoke:

Amanida shan de fruits secs

Aquest plat només es menja i cuina a la zona Shan, d’on és el llac Inle.

Ingredients:
– 2 o 3 tomàquets verds petits.
– Fulles de tè al vapor i fermentades durant 5 mesos (substituïble per qualsevol fulla al vapor, rúcula o espinacs).
– Barreja de fruits seca (cacahuets, soja , faves i sèsam). Ells ho compren ja preparat, nosaltres podem fer servir un cóctel dels nostres.
– Oli.
– Sal.
– Una cullerada de postre d’all trinxat (passat pel morter).
– Una cullerada de postre de jingebre trinxat (passat pel morter).

Preparació:
– Barrejar tots els ingredients amb la mà en un bol. Nosaltres hem menjat una variant que també portava ceba laminada.

COLIFLOR SALTEJADA

Coliflor estil birmà

Ingredients
– 1 Coliflor gran
– 1 All sencer
– 1/4 de ceba petita
– 2 Ous
– Sal
– Oli
– Brou de pollastre en pols

Preparació
– Tallar la ceba en juliana i triturar els alls.
– Tallar la coliflor a trossets petits.
– Sofregir uns 2 minuts l’all i la ceba.
– Afegir la coliflor i al cap d’una estona afegir un rajolí d’aigua, sal i el brou en pols.
– Saltejar força estona i als 10-15 minuts afegir-hi 2 ous trencats. No remenar ideixar que vagin fent-se poc a poc, despres voltejar una mica.

SOPA DE LLENTIES

Sopa de llenties

Ingredients
– 150 g de llenties taronja
– 3 Tomàquets petits
– 2 Cebes petites
– 1 cullerada sopera d’all tallat fregit amb molt oli, que ells preparen i conserven tal qual.
– Sal

Preparació
– Posar les llenties amb el tomàquet a rodanxes i la ceba en juliana amb una mica d’aigua i bullir fins que s’estovin.
– Afegir l’all fregit i la sal.
– Posar força aigua i deixar bullir. Anar aixafant les llenties durant el procés.
– Servir individualment en petits bols.

PEIX A LA BRASA o Nga kin

Peix a la graella

Ingredients
– 2 peixos qualsevol (semblen daurades però d’aigua dolça).
– 2 branques de citronella.
– 1 polsim de curcuma.
– Pebre negre mòlt, al gust.
– 2 pessics de masala powder (la olor ens recorda al nostre curri).
– Una cullerada de postre d’all trinxat (passat pel morter).
– Una cullerada de postre de jingebre trinxat (passat pel morter).
– 1 pessic de brou de pollastre en pols.
– Oli.
– 2 rodanxes de tomàquet.

Preparació
– Fer talls a cada lateral del peix per ajudar la cocció.
– Afegir per sobre la sal, la cúrcuma, el pebre i el brou en pols.
– Agafar dos brots de citronella, pelar i aprofitar-ne nomès la part inferior. Trinxar-ho a morter.
– Adobar be el peix amb la citronella, l’all, el gingebre i el masala powder.
– Untar la graella amb oli i fer el peix a la brasa. Si cal anar afegint-hi oli per tal que no s’enganxi.
– Emplatar amb dues rodanxes de tomàquet.

CHICKEN CURRY o Chat tah hin:

Curri de pollastre

Ingredients
– 2 pits de pollastre desossats.
– 4 cebes de tamany petit o equivalent.
– 3 tomàquets petits a trossets.
– 2 cullerades de tomàquet triturat amb xili en pols que ells ja tenen preparat, posant xili al gust, en aquest cas era molt poc picant.
– 5 branques de citronella.
– 2 polsims de curcuma.
– Una cullerada de postre d’all trinxat (passat pel morter).
– Una cullerada de postre de jingebre trinxat (passat pel morter). Aprox 5 cm de jingebre.
– Una cullerada de postre de brou de pollastre en pols.
– Oli
– Sal
– Un pessics de massala powder.

Preparació
– Tallar les cebes en juliana i fregir-la fins que quedi cruixent.
– Tallar els pits de pollastre a daus i posar a macerar amb la salsa de tomàquet, força sal, la cúrcuma i el brou. Barrejar bé.
– Sofregir una mica el jingebre i l’all, quan adquereixi un color marronós afegir tomàquet i la ceba. Afegir una mica d’aigua i anar remenant.
– Un cop tenim el sofregit a punt afegir el pollastre i coure uns minuts.
– Agafar els 5 brots de citronella,  treure les fulles i netejr. Aixafar per a que desprengui més aroma i fer un farcell. Afegir al pollastre.
– Cobrir tot amb aigua, tapar i deixar fent el xup-xup fins que s’evapori l’aigua. Com sempre quan més estona millor.
– Un cop acabat, afegir el massala powder i emplatar.

FISH CURRY o Nga hin:

Curri de peix

Ingredients
– 2 peixos amb talls als laterals. També similar a dorada.
– 4 cebes de tamany petit o equivalent. Ells ja la tenen prèviament fregida.
– 6 tomàquets petits a trossets.
– 5 branques de citronella.
– 2 polsims de curcuma.
– 2 polsims de postre d’all trinxat (passat pel morter).
– Una cullerada de postre de jingebre trinxat (passat pel morter). Aprox 5 cm de jingebre.
– Una cullerada de postre de brou de pollastre en pols.
– Suc d’una llima.
– Unes fulles de coriandre.
– 2-3 cebes tendres de la mida d’un all tendre.
– 3 pessics de massala powder.
– Oli
– Sal
– Aigua

Preparació
– Agafar el jingebre i l’all i exprémer, obtenint un suc.
– Marinar els peixos amb força sal, el brou, la cúrcuma (un polsim a cada peix) i suc de llima i el suc de l’all i el jingebre de manera que els talls en quedin ben empapats.
– Sofregir el que ha quedat del jingebre i l’all, un cop marronós afegir el tomàquet tallat a rodanxes i la ceba ja fregida.
– Quan el sofregit està llest afegir un rajolí d’aigua i el peix ( no posar el líquid del marinat).
– Deixar fer el xup-xup i anar girant de tant en tant tenint en compte que no s’enganxi.
– Afegir aigua fins cobrir a la meitat el peix.. No tapar. Si es vol picant afegir xili verd, opcional.
– Un cop ha fet el xup-xup i està acabant de coure, posar la part verda en juliana de la ceba tendra, el massala i el coriandre trinxat.
– Com més lenta la cocció, més gustós. Sabrem que està llest perquè el peix està tou.

I tots aquests fantàstics aliments es serveixen amb arròs. La veritat ens vam posar les botes i vam menjar força bé, tot i que res com els currys srilankesos de moment. Sobretot recomanem el curry de pollastre i l’amanida de tomàquet amb el pà d’arròs.

I recomanar-vos molt el sweet home cooking class de la zona del llac inle, just al davant del més conegut bamboo delightful. La noia molt simpàtica i agradable, explicant-nos moltes coses de la zona i de la vida de la gent, fent-nos un joc molt simple però divertit per amenitzar la sobretaula. I sobretot amb un llibre de geografia en el que mirava info sobre els països de la gent que la visita. En resum, un matí fantàstic i un dinar genial.

Amb la xef Thu Zar

Inle, el llac gastronòmic

El trekking s’ha acabat i ara toca traslladar-nos fins la ciutat més gran del llac, Nyang shue, on tenim hostal reservat ( necessitàbem tenir la reserva per a portar-nos aquí l’equipatge que no necessitávem durant el trekking. Per això agafem un vaixell que ja entrava dins el preu, no sense abans pagar els 10 dòlars de l’entrada del llac, diners que s’mbutxaca el govern (i per això permet l’obertura suposem). La veritat és que no teniem cap expectativa i el viatge durant una hora en vaixellet ens fa pensar que aquesta zona ens agradarà més del què pensàvem. Trobem camps flotants o cultius hidropònics al llac, pescadors amb la red típica de la zona, barquers quer remen amb el peu, bonics pobles rodejats d’aigua…i com sempre tot rodejat d’una llum espectacular. Arribem, ens depedim dels nostres companys de trekking i en fem una bona dutxa.

Casa flotant

Barquer

Dona anant a ...

No tenim ganes de fer el típic viatge en vaixell durant tot  el dia que et porta a 4 o 5 highlights i a varis llocs d’artesania i productes locals per la venta. Així que busquem altres coses a fer. Trobem una ruta en bici que ens fa el pes i una cosa encara millor. Un curs de cuina bhurmalítica… Es ja de nit (a les 18:30h) però anem a explorar x trobar el lloc on es fa el curs. A la recepció de l’hotel ens diuen al mateix carrer en 5 min, que al seu llenguatge solen ser 2. Però quan portem ja 10 min caminant i ens diuen seguir recte per 5 min i finalment se’ns fan uns 20 min de carrer. A més abans de trobar a la que anävem, ens trobem just al davant una altra que no haviem vist anunciada… Es diu sweet home. Ens trobem una dona molt maja, ens explica el menú que té pollastre i peix en grans quantitats però és el que mengen aquí i el preu està molt bé. Així que l’hi reservem plaça pel cap de dos dies. Al ser nit refresca i encara hem de tornar, 20 minutets més de caminada, sopar i dormir.
És diluns i hem decidit després d’un enèrgic esmozar a l’hotel ( heu de provar el plàtan amb llet condensada, deliciós lluis dixit) llogar una bici i fer el recorregut que vam veure recomanat. Son uns 12 km fins un poble on hi ha unes aigües termals ( on no anem per l’estafa) i un mercat local molt xulo. Allà comorem una pantalons shan moníssim que trobem i pujem fins a un petit monestir que ens dóna unes vistes tremendes. Un cop a baix agafem un bot per un mòdic preu que ens transporta a nosaltres i a les bicis fins a un altre poble a l’altre costat, des d’on som uns altres 12 km fins tornar a casa. Passem per un fantàstic pont de fusta, el trencant aun monestir on ens fa mandra pujar (son 50 min, es migdiami 40 graus a l’ombra) i una vinya (sí, fan vins) on fem una cata per 2 dolars per cap,  un vi molt dolent però el lloc s’ho val. Ben borratxets, fa més de 2 mesos que no prenem una gota d’alcohol, tornem al poble a fer un bon dinar. La resta de la tarda ens serveix per descansar i després donar una volta quan ja fa més fresca però encara no és fosc.

Carregant al mercat

Farmàcia ambulant

Repicant campales de mala manera

Colla de nens curiosos

Pescadors

Pescador típic que rema amb el peu

Pescadors

Pescadors

Creuant una passarel.la eterna de fusta

El dimarts el passem durant el matí entre el mercat i el curs de cuina que ja té el seu propi post i un viatge meravellós de 13 h en bus amb una parada cada 7h i una altra tècnica per fallada de vehicle que el propi conductor va arreglar posant-se sota el bús i sortint ben farcit de lubricant o greix. El bus ens deixa a les 4 de la matinada a Kalaw. Què fan dos pringats a aquestes hores en un poble de mala mort, al següent post. I et preguntes, perquè aquests horaris de merda? Però com totes les bones preguntes, aquesta no té resposta.

De tast de vins i ben tou

Vinyes mianmarenques

Bagan, monestirs sense parar…

Doncs sí, hem sobreviscut al tren més assotregat de la història i tot i que tenim l’esquena desencaixada el fet de poder estirar-nos i alguns moments que ens ha deixat el viatge paguen la pena. Total, arribem una hora més tard del previst, a les 10:30h. Compartim un taxi (sembla ser no hi ha més maneres d’arribar al poble de Nyang U) amb la parella del tren i en 10 minuts ja hi som, passant primer per un garito on et cobren l’entrada de la zona. Per entrar a la zona de Bagan has de pagar una espècie de passe que dura fins a 5 dies i que val 15 dòlars. Et dónen un ticket que has de dur sempre a sobre o sinó et poden multar o fer-te’l comprar altra vegada. El que m’indigna però es que sigui més cara l’entrada amb la moneda local que amb dòlars… No entenc com pot ser així, però bé abans no es podia ni pagar amb moneda local, però no deixa d’indignar a en Lluis.
Anem a buscar hostals, són carets i lletjos i ens quedem el que menys ens desagrada. Fem el perro la resta del migdia ja que estem zombies de dormir poc al tren i fa molta calor. Quan aquesta baixa una mica donem una volta per la zona de Nyang U, veiem una pagoda, ens acostem al riu on veiem locals banyant-se. És curiós que fins i tot en un lloc tan turístic com aquest hi hagi zones sense guiris i plenes de locals que segueixen fent força la seva vida.

Passadis espectral al temple

Estupón daurat

A la vora del riu

Canalla passant-s'ho pipa

Al matí següent ens llevem i per primer cop al nostre viatge esmorzem com els locals i ens fotem un plat de noodles per esmorzar. Això sí, uns noodles acabats de fer en una casa on tenen muntat un xiringo amb les màquines per fer noodles i tot. I que bons!!!D’aquí anem a llogar una bici, que surt força barata i ens dirigim cap a la resta de Bagan a veure temples i demés. Els temples estan separats uns dels altres i la gràcia aquí és anar passejant amb la bici i anar trobant temples, havent-n’hi milers. Al contrari del, què pensàvem, això no és una ciutat… Són km de plans amb camins icarreteres i milers de temples (més de 2000), sense altres edificis entremig.
Nosaltres ens anem perdent i descobrim varis llocs força bonics. Això sí, es nota que és una zona turística i aquí la gent poc simpàtica i només amb ganes de vendre… Per què fem tant mal els turistes? També hem de dir que la zona és prou gran per a no trobar gaires turistes encara que n’hi hagi molts i tenir moments de soledat. Busquem un lloc per dinar on un arròs sosaines ens surt per un ull de la cara i comencem a tornar cap a l’hostal. Algunes imatges de postal, mil budes després (al final et canses una mica de tant temple) i alguns animals de pastura després ens porten fins a casa. La nostra idea era agafar el bus nocturn cap al pròxim destí però el fet que arribi a lloc a les 03 am ens fa preferir dormir una nit més i agafar el bus de dia… Perquè deuen fer uns horaris tan extranys?

Amb la bici

Buda preñao

El sireno contraataca

El majo vestido

Templet

El duo

Estupeta daurada

Jetty

Meeeees

Amb la bici per caminois impossibles

Mentre en Manel reposa i es socialitza a l’hotel, en Lluís torna a agafar la bici per anar a veure la posta de sol des d’algun lloc el més solitari pssible, tot i que no existeix… I la veritat és que no és res de l’altre món.

La posta a Bagan

Després d’un bon soparet a dormir, al dia següent agafem un pickup o minibus que ens portará a Kalaw, on comencen els trekkings cap al llac inle. La idea era agafar el bus normal però ens hem quedat sense plaça. El minibus  és una mica més car i incòmode però a la vegada molt més ràpis així que val la pena. Allà coincidim amb una parella que resulta són amics i amb els que ja hem coincidit i ens hem vist en vàries ocasions al llarg del viatge. Quina gràcia i coincidència. Ens posem a parlar amb ells, es van conèixer i fer amics via couchsurfing. Són un noi portuguès i una noia txeca. Ell porta 8 mesos viatjant des de que es va quedar sense feina i ja té ganes de tornar a casa. Ella treballa i viu a Berlin i ha vingut a visitar-lo i viatjar amb ell durant un meset. Veieu com couchsurfing pot molar?
Quan arribem a Kalaw anem a l’oncle sam, el típic lloc de trekkings i lloguem el de 3 dies i 2 nits. La nostra idea era primer fer un dia algun trekking per la zona pel nostre compte, però l’únic mitjanament senyalitzat ja el farem al trekking així que finalment marxem al dia següent. Donem una volta pel poble que no té massa res, almenys és molt tard per descobrir-ho i ens preparem pel trekking de demà.

Yangon una capital de “quita y pon”

Posem aquet títol perquè tot i ser la capital fins fa res  (Nov 2005), Nay Pyi Taw o ciutat reial l’hi h pres el lloc. El ditador ha ecidit crear una ciutat del no res i treure les dependències governamentals de la moguda i vibrant Yangon o Rangún. Però bé, a aquesta la van fer capital els britàncis així que…
Arribem amb el bus del nostre lloc més desitjat del país, amb un pseudo aire aconicionat que no funciona. L’estació de busos està a uns 15-20 km del centre, com sempre hi ha un munt de gent a la caça del turista per agafar un taxi. Però nosaltres preguntem als locals i et mostren on és el bus i fins i tot t’hi acompanyen… Tot i que podria ser difícil perquè tot està en el seu alfabet, acaba resultant fàcil per la gentilesa i l’ajuda de la gent. Sobretot la d’u noi que anava al mateix bus que nosaltres i que mentre nosltres moriem de calor per la falta d’aire, ell vestia un anorac-plumón propi de hiverns candencs (ens surt Canadà al cap perquè som compartint un vagó bumpioso en un tren llitera amb una parella de canadencs afincats a Hong Kong).
El bus ens deixa a Sule Paya, una bonica pagoda al vell centre de la ciutat colonial, on busquem una guesthouse per dormir i trobem algo relativament correcte preu-faclities davant la pagoda. La tards se’ns passa dinant al carrer, reposant a l’hotel i finalment donant una volta. Anem a l’oficina de turisme on trobem tres dones poc lúcides Lo millor que en treiem és un mapa de la ciutat i la recomanació d’anar a Bago (si només tenim 2 dies…).

Escena nocturna al centre

Quina diferència hi ha entre lletra i persona?

Vista nocturna des de l'hotel

El diumenge anem fins a la zona de Chinatown i ens perdem pels carrerons, plens de mercats i tendes locals impactants, sobretot una de llonganisses i fuets; una altra on venien una fusta que vam desobrir era la que utilitzen per pintar-se la cara (Thanaka); i un xiringuito de floretas, així com el típic peix mort i tantes coses agradables enmig de galls, gallines, gossos i molta “brutedat” ambiental. Una altra cosa que ens xoca molt és una botiga aèrea (en un pas de peatons elevat) de jaquetes. Com que en Lluís va pedre el seu xubasquero, en busca un però tot aquí ésper temperatures pròpies de l’hivern cru europeu. Quan preguntem perquè el noi ens diu que a les nits fa fred ara (30ºC no és fred per nosaltres!!!).

Mhmhmh...verdures

Tanhaka o fusta cosmètica

Blocs de gel al mercat

D’aquí anem a una de les atraccions que et venen de la ciutat, un passeig en un tren circular que envolta tota la ciutat, uns 30 km en 3 hores, a una velocitat prou baixa per poder disfrutar de la gent i veure com poden viure en zones més suburbials. I hem de dir que sí, que això ja s’assembla més a la Índia, moltes més barraques, gent més pobre però aió si, somrient moooolt. Una de les parades, en la que no ens dona temps de baixar, hi ha un mercat enmig de les vies tremendu. Allà hi ha una parella de guiris que després tornaran a sortir a la història.Unes parades més ennlà baiem per anar a veure un Buda de marbre molt gran. Res de l’altre món, però abans ens trobem un temple ben xulo i dinem uns fideus ben bons típics segons ens diuen de la zona Chin, la més propera a la Xina. 

Local al tren. Per què no s'asseu normal?

Mercat a les vies del tren

Per tornar a la ciutat com sempre ens refiem dels locals que ens diuen on i quin bus agafar i baixem prop de la Shwegadon Pagoda, principal temple de la ciutat però que ara es troba en obres. Nosaltres no volempagar els8 dòlars que val ja que està en obres i la observem des del parc de davant. Perduts per el parc de la rsistència en memòria de l’Aung San (pare de la dona que es trobava empresonada), ens trobem una noia italiana molt maca que es troba allà per 6 mesos i que busca una manera d’entrar gratis al Parc del poble (s’ha de pagar 5 euros més). L’acompanyem i finalment nosaltres l’hi trobem per on entrar, passant per una zona de xaboles on molta gent no passaria (però això és Sud-estt asiàtic i realment no fa gens de por). Ens trobem un parc que entenem perquè es diu del poble, tot Yangon és allà. Hi ha una mena de parc d’atraccions. unes piscines plenes d’adolescents i amb música pròpia de Pont Aeri a un volum eixordidor.
D’aquí passem a una zona més relaxada amb art exosat al parc i unes boniques vistes de la pagoda. També ens tobem una zona de ostra d’entitats amb associaions de vountaris que ens fa veure que realment ens trobem en una ciutat que es mou. Tenim massa el xip que això només és propi de països occidentals. El bon rotllo es respira pertot arreu. Ens despedim de la noia italiana i tornem rebentats a casa.

Dues grans rites que porten a buda

Parc del poble

Vistes a la Swegadon pagoda

L’endemà anem a comprar el nostre bitllet de tren nocturn per anar a Bagan, on ens trobem ara escrivint això. Son 17 hores de tren i serà un viatge mooooooooooooooooolt ple de sotracs, però encantador com tots els viatges de tren. D’aquñi ens dirigim al Llac Kandawgyi, no sabem perquè no ens fan pagar entrada per on entrem (semblem especialistes de trobar entrades per no pagar), on fem una passejada preciosa i romàntica i ens trobem amb un palau que ara creiem és una sala de concerts (o almenys fan concerts per guiris d’aquests que podrien passar per turistada i mitja). D’aqui anem a veure dos Budhes més que es troben un al costat de l’altre (Ngaw Hyatt Gyee i Chauk Hyatt Gyee) , un de guerrer (on un home ens vol obligar a fer una donació de 5 dòlars!!!) i un d’estirat molt bonic i gran. A nosaltres ens ha agradat més el guerrer, que està menys visitat i no és el típic Budha que et trobes.

Passeig gratuit pel llac

Palau reial o de concerts al llac

Buda guerrer, imatge poc convencional

Buda estirat amb peus bonics

Bus altre vegada al centre, intentem fer un passeig per la zona del riu que tenen massa edificada i explotada poder disfrutar-la i carreguem de menjar per el viatge de tren (no queda clar si hi haurà vagó per comprar-ne). Al tren ens trobem amb un compartiment de 4 compartint llit amb una parella de canadencs que són als que vam trobar a l’estacio de tren-mercat dell tren circular que va agafar. La veritat una parella molt maja i que ens dóna força palique que ara necessitem. Si arribem vius a Bagan ja us explicarem què tal això del tren!!!

El poc que es pot veure del riu...

El nostre compartiment de tren

Vistes des del tren... Ara sabem perquè el preferim al bus

Kyaikhtiyo, o EL lloc a evitar de Birmània

Veniem a aquest roc sagrat per dues coses, ens venia de camí i perquè ens feia gràcia per les fotos que haviem vist. És, com Adam’s Peak, un lloc de peregrinació pels budistes, que hi van a milers cada dia com qui anava abans a Lourdes (encara hi van però cada cop menys creiem). Ens feia gràica també perquè era una ocasió de fer un trekking una mica més llarg, doncs el camí son 11 km de dura ascensió fins al que crèiem era un monestir amb una pedra daurada a dalt la muntanya i un estupón a sobre.
Ens llevem molt d’hora al matí per agafar un bus que sortirà gairebé una hora tard i que compartirem amb uns israelites més del tipus festa i jovenets (uns 25 anys). Venen de Thailàndia i se’ls nota que són més d’aquest rotllo… Arribem doncs una hora més tard de l’esperat a una ciutat on hem de buscar un pick-up que ens porti fins a poble de dalt on dormirem i començarem el trekking i que es diu Kibun. Tenim “sort” i just qun arribem hi ha un pick-up que surt i que gairebé deixa al Manel a terra mentre comprava algo per esmorxar, per com sempre passa amb aquestes cose, fer uns dos-cents metres i quedar-se a un altre lloc durant 10 o 15 minuts fins que s’ompli. Arribem que són ja més de les 10 del matí i per no perdre temps ens quedem al primer allotjament que ens ofereixen i que és guarrillo fins i tot per estàndards myanmarencs (ens quedem l’habitació més cara perquè la barata és massa poc acollidora).
Deixem les coses, fem el check in i ens posem a caminar cap a les 11. A veure, fallo nostre també, hem d’acceptar. No són les millors hores per començar un trekking força intens en un país tropical, val!!! Però anem carregats d’aigua, portemago de menjar per si ens entra la pàjara i el camí és fàcil ens diuen. Fàcil no, lo següent, almenys en termes de perdre’ns. Si l’Adam’s peak de Sri lanka ens va semblar que tenia ja alguns xiringuitos al camí que l’embrutien una mica, aixo són 11 km plens de xiringuitos de menjar, begudes, armes de joguina de fusta amb USA ben marcat al mànec (sobretot a les pistoles), de fet en els 12 km (al finals són 12 fins a dalt) no trobem un sol moment sense veure un xiringuito per davant o per darrere, i en la majoria d’ocasions no hi ha separació entre ells. A més en un camí polsegós i sense cap mena de gràcia, sense cap vista pels xiringuitos del voltant. Això sí, amb milers de locals pujant i baixant mb el seu mingarlava que és molt bonic però quan t’has trobat unes 15000 persones a la 15001 ja n’estàs fins als … Són tan macos que nosaltres seguim amb el somriure i molt mables amb la gent, que és l’únic agradable del camí, però la veritat és que agraïriem tres minuts de soledat. I qua arribem a dalt ens trobem un macro-complexe edificat i gens bonic, amb milers de persones sene exagerar (també és veritat que hem vingut a l’inici de la lluna plena, sagrada pels budistes i molt important). A mésper turistes ens claven una entrada de 6 dòlars cadascu i com diem el lloc no té res de bonic i menys d’espiritual. Aqui ve la gent a deixar els diners per posar segells d’or a una pedra ja daurada sobre la que hi ha una pagoda també daurada. I com tota zona molt hipermegaexplotada, molt poc acollidora, amb uns preus indecents de tot… Bé, no és el nostre lloc!!! I a més amb el cop de calor que portem a sobre ja no en parlem. Per la baixada és massa tard i estem molt cansats, fem el guiri i baixem amb uns vehicles  que pujen i baixen a milers de persones (de veritat, sembla una exageració però no us podeu imaginar el trànsit de gent que ens trobem aquí, és ESPECTACULAR), una mena de mega 4×4 on hi encabeixen 36 persones (i potser en puja un cada 2-3 minuts). La baixada se’ns fa força pesada, sobretot perquè al ser la carretera molt vertiginosa i no mass ampla han d’anar parant molts cops per deixar-se pas amb els que pujen i baixen, són les 4 de la tarda i encara hem de dinar!!!!! A és enxovats en aquests vehicles la comoditat no és la seva gran preocupació.
Un cop arribats abaix dinem qualsevol cosa, tenim uns quants talls de llum, passem una nit de mil dimonis per una gran presència de gent xerrant i bebent i cridant pels carrers, fins que afortunadament fa una gran ploguda que els fa fugir i ens dóna una estona de descans… Al matí ens llevem i marxem esperitats de la ciutat, preguntant-nos encara com pot ser que estant molt més a prop de Yangon ,el nostre proper destí, el bitllet de bus sigui molt més car des d’aquí que des de Hpa-An. Coses d’anar a una zona molt explotada. I per cert, Kinpun és un carrer on només hi ha que hotels, restaurants i botigues de coses per turistes i samarretes d’i love Myanmar (que porten tots les locals) a banda i banda, sense res interessant a destacar.

Gentada a la golden rock

La punyetera roca

I tot el sidral muntat al voltant

Cara de joia i felicitat (fins als nassos del rocot)

Aixi, si no esteu hipermegainteressats en les manifestacions religioses d’aquest tipus no us recomanem gens venir fins aquí. I si ho feu no perdeu el temps fent-ho caminant… I sobretot, no busqueu la caminada de la vostra vida. Com a punt positiu potser que al trekking només hi ha milers de locals però cap turista, en trobem 2 en les 3 hores llargues de camí de pujada. I això que a dalt en veiem moltíssims.
L’únic de bo que ens passa en aquest destí és que en una parada del bus cap a Yangon ens tornen a convidar a dinar en un altre enterro. Nosaltres declinem l’oferta, ja seria massa no?

Hpa-An,:moto, coves i muntanyes…

Hpa-An és una mini-ciutat d’uns 50000 habitants a 2 hores en bus de Mawlamyne en bus local que val 1000 xatis(o Kyats com seria la moneda local, aprox 1 dòlar vaja). Hem llegit que el millor són els surrounds o voltants, ja que és una ciutat en un pla però envoltada de muntanyetes d’aquestes, limetones que en diuen en anglès. Hi ha la possibilitat d’arribar pel riu amb vaixell, però és una cosa molt lonely planet de recomanació però la gent local no ho recomana i d’aquesta manera són 10 dòlars i 4 hores, així que decidim anar amb el bus local que nosaltres preferim i no estar rodejats d’altres turistes planeteros, tot té el seu moment… 
Arribem doncs força d’hora i anem a la guesthouse de la guia, on com és habitual no ens quedem ja que ens ofereixen una habitació horrenda a un pressupost força alt. A més està plena de gent i encra són les 10 del matí. Ens movem una mica i a prop trobem un hotelet molt mono i baratet, bastant nou i amb unes habitacions infinitament millors per un preu més baix.
Lloguem una moto a l’home, que nes dóna un mapa per descobrir  on són les coves de la zona, ja que n’hi ha un bon grapat, totes elles adornades com a temples, amb budes i estupes al seu interior.
Com ja té experiència, en Manel condueix la moto, aquesta una mica més difícil ja que té marxes. Primer anem a dues coves que es troben a l’altre costat del riu, per lo que hem de creuar un pont i després agafar una carretera en molt mal estat que el pobre Manel pateix molt. Aquí les coves estan força ben indicades i les trobem fàcilment. Primer anem a la Yathayphyan, gratuita i força gran, podent fer un petit recorregut pel seu interior. Després aném a la de Kawgun, molt menys bonica i interessant pel nostre gust i a la que ens fan pagar 3000 xatis per entrar (no us la recomanem, la resta són gratuïtes i mooooooolt millors).

Cova budistica num 1

Cova budistica num 2

D’aquí marxem a buscar la més famosa i espectacular segons diuen, la Saddan cave. El problema és que està a uns 30 km i els últims 5 són per un camí infernal a més sense senyalitzar. El Manel vol llençar la moto a qualsevol lloc. Preguntant pel camí ens trobem una caseta amb una familia que fa menjar i menjem uns fideus molt bons. Ja amb la panxa plena les coses es veuen millor.
Tot i que no és absolutament obligatori, a la cova et demanen ferventment la donació ja que camines durant 15-20 minuts per dins la cova i han d’arranjar els camins, però només són 1000 xatis pels dos (no com la burrada de l’altre lloc). És força maca ja només d’entrada, però caminar 15 minuts amb un enllumenat mooolt suau i acaba a l’altre costat en un petit llac molt bonic on per un mòdic preu fas la turistada i et porten amb barqueta fins la zona dels cotxes/motos, passant per una petita cova dins l’aigua… Mooooooooolt recomanable tot i que sembli cutre!!!!

Wonders motoritzats

Restaurant improvitzat

Cova num 3

Seguim amb la turistada

Voltats d'arrossars

Moticultor aquàtic

Els primers 5 km de tornada els fa el Manel ja que començar en un camí n hi ha més sotracs que altra cosa no és plan. Però després en Lluís agafa la moto per primera vegada a la seva vida i al Manel gairebé l’hi ve un cobriment de cor, tot i que acaben arribant sans i estalvis a la ciutat, on veuen la posta de sol de la que queden enamorats, sopen i van a dormir esgotats de tanta moto. Descobreixen un lloc d’una dona que sembla índia que fa un menjar exquisit, sobretot un postre a base de plàtan deliciós no el següent.
Aquest recorregut que nosaltres hem fet la moto també es pot fer amb pick-up compartit amb un guia, te l’ofereixen en molts llocs, entrant més llocs a visitar, si s’omple són 5000 xatis per cap, ens hauria sortit el mateix preu que la moto amb benzina, però a l’hora que hem arribat aquest tour ja havia sortit així que només ens quedava l’opció moto. Capítol apart a l’hora de posar benzina. Nosaltres haviem vist moltes botigues a la carretera on venien aigua, a vegades menjar i una espècia d’ampolles amb una llimonada molt extranya. No és llimonada, és benzina de moto guardada en ampolles de vidre per anar omplint el dipòsit quan se’t va acabant. I nosaltres patint perquè no veiem benzineres…
Tot i que la nostra idea és marxar al dia següent després de pujar al Mont Zwegabin, una muntanyeta de 725 metres prop de Hpa-An, el fet que ens ha enamorat ens hi fa quedar un dia més. Com el transport fins la muntanya ens surt molt car, acabem llogant la moto altra vegada, i avui en Lluís es converteix en el rei. Ens apropem fins aun jardí farcit de budes on comença la caminada. Després de una hora i mitja de extenuant pujada arribem dalt, des d’on hi ha una vista força maca. Tenim molta gana però no hem portat menjar per l’avís de monos assassins que busquen maletes de guiris amb menjar. Al cim hi ha una petita estupa, molt discreta i que et deixa disfrutar del paisatge. Llàstima que al matí el paisatge sol estar emboiradet.

Vistes del cim

Mount des de baix

Després d’una baixada trenca-cames, arribem a la moto i ens dirigim a un petit monestir dins un llac que hem vist des del cim. Com tantes altres coses, molt més bonic de luny que d’aprop, però ens deixa bones vistes del cim on hem pujat. A més és gratis. Després d’això agafem la moto, anem a esmorzar a un poblet i seguim per una carretera que ja vam fer ahir envoltats de muntanyes d’aquestes càrstiques (les típiques que imagines quan et parlen deThailàndia), molt idíl·lic tot plegat. Després ens dirigim a una altra cova que també ens han recomanat, que es diu Kawka Thawng. Es troba al costat d’un poblet al que recomanen anar i nosaltres ens hi passem. Just abans d’arribar ens trobem un pont que com a molt feia1,2 metres d’amplada i que devia fer uns 200 metres de longitud,  total els dos amb els collons per corbata i en Lluís estrenant dots d’equilibrista que aconsegueix passar.Després d’això visita a la cova on uns monjos budistes molt simpàtics es demanen fer-se unes fotos amb nosaltres. La cova és força xula i just al costat hi ha un lloc on la gent local es va a banyar (amb banyador més tapat que les dones a l’inici del franquisme). Tornem a casa on descansem i donem una altra volta per aquesta ciutat que ens ha donat tant bones vibracions. Dew siau!

Monestir al llac

Pont-passarel.la. encara acollona més a la realitat

Monjos turistes

Bonics arrossars

Pd: per cert el poble vol dir literalment vomitat de granota. Coses mitològiques