Kyaikhtiyo, o EL lloc a evitar de Birmània

Veniem a aquest roc sagrat per dues coses, ens venia de camí i perquè ens feia gràcia per les fotos que haviem vist. És, com Adam’s Peak, un lloc de peregrinació pels budistes, que hi van a milers cada dia com qui anava abans a Lourdes (encara hi van però cada cop menys creiem). Ens feia gràica també perquè era una ocasió de fer un trekking una mica més llarg, doncs el camí son 11 km de dura ascensió fins al que crèiem era un monestir amb una pedra daurada a dalt la muntanya i un estupón a sobre.
Ens llevem molt d’hora al matí per agafar un bus que sortirà gairebé una hora tard i que compartirem amb uns israelites més del tipus festa i jovenets (uns 25 anys). Venen de Thailàndia i se’ls nota que són més d’aquest rotllo… Arribem doncs una hora més tard de l’esperat a una ciutat on hem de buscar un pick-up que ens porti fins a poble de dalt on dormirem i començarem el trekking i que es diu Kibun. Tenim “sort” i just qun arribem hi ha un pick-up que surt i que gairebé deixa al Manel a terra mentre comprava algo per esmorxar, per com sempre passa amb aquestes cose, fer uns dos-cents metres i quedar-se a un altre lloc durant 10 o 15 minuts fins que s’ompli. Arribem que són ja més de les 10 del matí i per no perdre temps ens quedem al primer allotjament que ens ofereixen i que és guarrillo fins i tot per estàndards myanmarencs (ens quedem l’habitació més cara perquè la barata és massa poc acollidora).
Deixem les coses, fem el check in i ens posem a caminar cap a les 11. A veure, fallo nostre també, hem d’acceptar. No són les millors hores per començar un trekking força intens en un país tropical, val!!! Però anem carregats d’aigua, portemago de menjar per si ens entra la pàjara i el camí és fàcil ens diuen. Fàcil no, lo següent, almenys en termes de perdre’ns. Si l’Adam’s peak de Sri lanka ens va semblar que tenia ja alguns xiringuitos al camí que l’embrutien una mica, aixo són 11 km plens de xiringuitos de menjar, begudes, armes de joguina de fusta amb USA ben marcat al mànec (sobretot a les pistoles), de fet en els 12 km (al finals són 12 fins a dalt) no trobem un sol moment sense veure un xiringuito per davant o per darrere, i en la majoria d’ocasions no hi ha separació entre ells. A més en un camí polsegós i sense cap mena de gràcia, sense cap vista pels xiringuitos del voltant. Això sí, amb milers de locals pujant i baixant mb el seu mingarlava que és molt bonic però quan t’has trobat unes 15000 persones a la 15001 ja n’estàs fins als … Són tan macos que nosaltres seguim amb el somriure i molt mables amb la gent, que és l’únic agradable del camí, però la veritat és que agraïriem tres minuts de soledat. I qua arribem a dalt ens trobem un macro-complexe edificat i gens bonic, amb milers de persones sene exagerar (també és veritat que hem vingut a l’inici de la lluna plena, sagrada pels budistes i molt important). A mésper turistes ens claven una entrada de 6 dòlars cadascu i com diem el lloc no té res de bonic i menys d’espiritual. Aqui ve la gent a deixar els diners per posar segells d’or a una pedra ja daurada sobre la que hi ha una pagoda també daurada. I com tota zona molt hipermegaexplotada, molt poc acollidora, amb uns preus indecents de tot… Bé, no és el nostre lloc!!! I a més amb el cop de calor que portem a sobre ja no en parlem. Per la baixada és massa tard i estem molt cansats, fem el guiri i baixem amb uns vehicles  que pujen i baixen a milers de persones (de veritat, sembla una exageració però no us podeu imaginar el trànsit de gent que ens trobem aquí, és ESPECTACULAR), una mena de mega 4×4 on hi encabeixen 36 persones (i potser en puja un cada 2-3 minuts). La baixada se’ns fa força pesada, sobretot perquè al ser la carretera molt vertiginosa i no mass ampla han d’anar parant molts cops per deixar-se pas amb els que pujen i baixen, són les 4 de la tarda i encara hem de dinar!!!!! A és enxovats en aquests vehicles la comoditat no és la seva gran preocupació.
Un cop arribats abaix dinem qualsevol cosa, tenim uns quants talls de llum, passem una nit de mil dimonis per una gran presència de gent xerrant i bebent i cridant pels carrers, fins que afortunadament fa una gran ploguda que els fa fugir i ens dóna una estona de descans… Al matí ens llevem i marxem esperitats de la ciutat, preguntant-nos encara com pot ser que estant molt més a prop de Yangon ,el nostre proper destí, el bitllet de bus sigui molt més car des d’aquí que des de Hpa-An. Coses d’anar a una zona molt explotada. I per cert, Kinpun és un carrer on només hi ha que hotels, restaurants i botigues de coses per turistes i samarretes d’i love Myanmar (que porten tots les locals) a banda i banda, sense res interessant a destacar.

image

Gentada a la golden rock

image

La punyetera roca

image

I tot el sidral muntat al voltant

image

Cara de joia i felicitat (fins als nassos del rocot)

Aixi, si no esteu hipermegainteressats en les manifestacions religioses d’aquest tipus no us recomanem gens venir fins aquí. I si ho feu no perdeu el temps fent-ho caminant… I sobretot, no busqueu la caminada de la vostra vida. Com a punt positiu potser que al trekking només hi ha milers de locals però cap turista, en trobem 2 en les 3 hores llargues de camí de pujada. I això que a dalt en veiem moltíssims.
L’únic de bo que ens passa en aquest destí és que en una parada del bus cap a Yangon ens tornen a convidar a dinar en un altre enterro. Nosaltres declinem l’oferta, ja seria massa no?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s