2 dies caminant per la ruta dels refugis. Espectacular parc Nahuel huapi

Nahuel Huapi és el nom d’aquest parc nacional, que té el mateix nom del llac principal que banya Bariloche i tota aquesta zona. Tot i que la meva idea no era aquesta, la info de varia gent i sobretot de una noia vasca apassionada amb la seva feina i que treballa al club andino em decideixen a fer una ruta d’un parell de dies dormint en un refugi de montaña. En aquesta zona hi ha uns 4 refugis, alguns d’ells encara incomunicats entre ells per la neu i gel i perillositat de la ruta. Tots ells es troben al capdamunt d’una vall i per anar d’un a l’altre cal pujar a carena i baixar, per canviar de vall.
Em llevo força d’hora, carrego la motxila gran amb menjar, sac,etc i deixo la petita en dipòsit al hostel. Agafo el bus que em porta a villa Cerro catedral, un poble d’esquí hivernal a les faldes de la muntanya del mateix nom. La raó d’anar d’hora és que faré una ruta que majoria fa en 3 dies en 2… ajunto primer dia de 4 horetes i segon de 6 per tenir temps de fer altres coses.
El Cerro Catedral té aquest nom per unes punxes o arestes característiques que a alguns els fa pensar en columnes d’una catedral gòtica, d’aquí el nom. És un lloc amb molta escalada i molta gent puja aquí per aquest motiu. De fet al bus em trobo un usaenc que fa uns anys que viu aquí i ve a fer una mica d’escalada amb un company.

image

Les punxes que donen nom al cerro catedral

El bus deixa just a l’ inici de les instalacions d’esquí i a l’inici del camí que he d’agafar. Els primers kilòmetres consten en rodejar la muntanya sense ascendir per un camí molt fàcil i amable, fins que troba una vall que aprofita per pujar, entremig d’un bosc molt frondós… el camí segueix estant molt ben arranjat, arreglat i senyalitzat, fent que arribi al refugi Grey en 2 hores i mitja (se suposaven 4). Això em tranquilitza a la hora de seguir camí. Els paisatges de dalt em recorden força a algunes zones dels nostres Pirineus. De fet, passo just abans d’arribar sl refugi per una versió del gendarme canigonenc, que vigila als que pujem.
Un cop arribat al refugi Frey, en un lloc idíl·lic al costat d’un llac glacial, no puc parar de pensar en refugis nostres en similar situació, sobretot a zona d’Aigüestortes. Aquí em recomanen apuntar,me en un registre per si em passa quelcom, em recomanen extremar precaució sobretot al anar sol i m’expliquen la ruta, complicada i amb punts amb neu, però factible. Ansar sol em fa poca gràcia, però veig que avanço una parella de francesos amb el mateix destí, per tant si em passa quelcom almenys tinc algú al darrere.

image

Camí de pujada

image

Gendarme a l'esquerra no us sembla?

Després del refugi, el camí segueix rodejant el llac fins al final del circ (caminant per neu molt trepitjada), on tot semblaria que hem de tirar per una molt progressiva i relaxada esquerre. Enlloc d’això, el camí segueix per la dreta, per una pujada força dreta, amb moments amb neu i de grimpada. Comencem bé… per sort el camí es veu molt bé i es pot anar fent poc a poc. Amb això arribo a un segon llac encara més espectacular que el primer, glaçat. Aquí em trobo un parell de californians que també sobrepasso.

image

Passant per la neu

image

Reflexe lacustre

image

Llac i camí de pujada

Altra vegada toca pujar un tros per neu trepitjada i després fer una grimpada dreta de pebrots fins arribar a la carena. Tot i que dur, sembla que lo pitjor està fet i ja estic salvat. Des de dalt unes vistes impresionants. A més em trobo una noia que dormia al meu hostal, també sola i gairebé tremolant de por. S’ha acollonit tant que volia tornar enrere però la pujada era tan xunfa que baixar-la ni de conya… tot i que és una sosaïna de pebrots, l’hi dic de juntar-nos per ajudar-nos en cas de problemes. La noia accepta amb una petita mostra de somriure i alleujament a la cara.

image

Llac superior

image

Panoramica des de la carena

image

Aquí hem de baixar...

I el pitjor està per venir, però nosaltres no ho sabíem. Ara toca baixar a una vall que veïem des d’aquí, una preciosa vall glacial en forma de u i plena d’aigüestortes, però que veient el camí de baixada ja intuïm no ens espera un paraïs. Una baixada primer per una tartera de pedres grosses poc fixades i molt relliscoses, que es desprenen fàcilment, amb una inclinació de vertigen. Després d’aquest primer marrón, una estona de sorra asquerosa que per baixar encara però que em fa entendre perquè desaconsellen fortament fer la ruta a l’inrevés. I ja l’últim tram, el més acceptable però pesat després dels nervis previs, amb pedra mitjana que ens fa saltar d’un lloc a l’altre.
Total, que en 2 hores i mitja hem fet uns 2 km, però ja estava previst en horari habitual. A baix a la vall trobem un clar amb un noi alemany dinant i nosaltres també ens hi posem. Ja som 3!!!!
Pujar la vall, amb cascades incorporades, ja està xupat i després la pujada a la nova carena és molt més agradable.

image

Ja a la vall, salvats

Això sí, una bona estona toca pujar amb neu, però molt trepitjada i amb la tranquilitat que si es cau un no es fa mal, només ha de tornar a començar. La vista de dalt la carena és impresionant i ens mostra el llac i el nostre destí, les muntanyes del voltant…

image

Tornem a pujar amb neu

image

Vistes a on dormirem

image

I dema hem de baixar aixo

La baixada es fa una mica pesada, no per la dificultat, ja que és molt millor que l’anterior, però cansats de la prèvia es fa notar! Arribem morts, ja només queden uns 20 minuts per bosc, un fangar dels que m’agraden a mi i arribem. 8 horetes on deien 10, no està mal…
No contents amb tot lo fet (feia temps que no feia un trekking tan demandant), deixem la bossa i seguim mitja hora més amb una parella francesa i una noia suïssa a la Laguna de los témpanos, un nou llac en un circ glaciar espectacular. El camí és relliscós i fotudet en alguns punts, però s’ho mereix. Les vistes, la llum, tot espectacular.

image

Laguna de los tempanos

image

Capvespre

Fem el sopar, xerrem una estona… no hi ha electricitat així que estem a la llum d’espelmes. Molt romàntic tot plegat. Malauradament el cel està una mica tapat i poques estrelles veig, el cel estrellat no és un dels forts d’aquesta caminada.
A l’endemà em llevo i sirto el primer de tots. El camí torna a ser molt fàcil i amable i són 4 hores i mitja de resseguir la vall amb algun sube y baja, fins a arribar a un punt on ja s’acaba el camí. Malauradament, d’aquí a poder agafar el bus queden uns 5km de caminata per una pista polsegosa i poc agradable, però no tot pot ser perfecte. Arribo finalment a Bariloche, on quan miro internet se’m canvien completament els plans.

image

Vall inacabable

El meu pla inicial era anar a Pucón via San Martin de los Andes, però per això m’hi he de quedar a dormir i no hi ha cap allotjament pagable (el més barat em surt per uns 70€), així que hauré d’anar per Osorno.
Caminata de 2 km fins estació de bus, compra de bitllet i cap a un nou alberg, ja que l’anterior només tenen habitacions més cares. Ja es comença a notar la temporada alta!!! El nou alberg més barat i molt millor, amb llits molt més còmodes i sopar gratis. Vaig a dormir ben d’hora, tebentat dels dies previs.

Anuncis

Trekking sorrut al lago de todos los santos

Diumenge al matí em llevo força d’hora i faig un esmorzar espectacular a l’hostal. Un lloc molt recomanable, net, bonic, barat i uns amos brutals.
Camino cap a l’estació de bus i compro bitllet cap a Puerto Varas, un destí ja conegut fa uns dies i al que torno per fer alguna caminada.
Al despertar-me a Valdivia el cel està espectacular i blau i serè, després ja serà molt gris i emboirat, però s’anirà obrint i tornaré a tenir un dia esplèndid. La meva curta estada a Puerto Varas doncs és gris i hivernal, a sobre de trista i depresiva. Realment Xile té uns diumenges al matí depresius amb tot tancat i ningú als carrers…
Agafo un bus cap al Lago de todos los santos, pensant si baixar una mica abans als famosos salts del Petrohué, una caminada de mitja horeta a uns 6 km del llac… com vaig amb la motxila decideixo seguir endavant i primer buscar el lloc per dormir al llac. La idea és després fer caminant la ruta per carretera fins als saltos. Un cop al llac, però, em trobo amb un petit-gran problema. Els hostals són tots a l’altre cantó del riu, i s’ha de pagar a una embarcació per a que et creui. I no sempre et creuen, a vegades has de buscar algú i esperar força. Jo primer disfruto d’una vista del llac i dels volcans Osorno i Puntiagudo.

image

Panoramica lago

image

Volcan puntiagudo

image

Lloc on arribo

Després creuo i busco l’allotjament que m’han dit que hi ha, la casa d’una dona que no està en el millor estat però que és força correcte. Dino quelcom del menjar que porto i se’m fa tard per creuar el riu i caminar fins als saltos. La dona que m’acull em diu que hi ha un camí per anar a un mirador. Aquest camí,però, està totalment ple de sorra i es posa difícil de pujar. A més el rastre es va perdent i arribo a un punt amb un mirador i ja no goso seguir més. Pujar amb sorra i sense camí es fa força complicat. La vista no es res espectacular però almenys ha passat una estona.
Despres d’aixo torno a l’habitació i surto s veure com va baixant el sol. Uns gossos de la casa venen a jugar amb mi… al cap d’una estona quan vull tornar a l’habitació no trobo la clau. Segur que se m’ha perdut per la sorra jugant amb els gossos. Una hora i mitja buscant la clau sense resultat… i la dona no té cap còpia. Quan estavem a punt d’esbotzar la porta tenim la genial idea que un nen entri per la finestreta. Les claus són a dins i jo vermell de vergonya!!!!Sopo qualsevol cosa i a dormir.

image

Pseudomirador

image

Vistes des del llac

image

Casa on dormo

A l’endema em desperto una hora més tard del normal. Espero a les 8, hora que he quedat per esmorzar amb la dona. A les 08:30 segueixo esperant i no apareix, així que pico la porta de la cuina. Al cap d’una estona m’apareix amb l’esmorzar. Surto i just un vaixellet marxa cap a l’altre costat. Faig els 500m obstacles amb motxiles incorporades i creuo amb ell. Arribo a la porta del parc i encara és tancada. Són les 09 i en teoria obren a 08:30. No sé què fer ja que vull deixar la bossa gran x no caminar amb tot. Hi ha un edifici com un consultori al costat. Els demano x guardar la bossa i em diuen que he d’esperar a obertura del parc per firmar i controlar la meva entrada. Els dic, però, que van tard. I tot sobtat m’espeten que són les 08am. O sigui que tinc el rellotge una hora avançat, per això la pobra dona no tenia l’esmorzar i els guardaparcs no havien obert… espero doncs a hora real i em guarden la bossa i m’expliquen lleument la ruta que vull fer.
Vaig caminant per un molt incòmode camí de sorra gairebé en pla per uns 5km. Després, amb la mateixa sorra, encara més molesta per pujar, ascendeixo fins a un mirador amb unes excelents vistes del llac i dels voltants, del volcan tronador…
Segueixo pujant pel camí, que es diu sendero paso desolado per alguna cosa. Jo i algun ocell semblem els únics éssers vius de l’univers… de tant en tant em trobo però vistes de formacions rocoses precioses i extranyes perspectives del volca Osorno. Finalment i amb molta insistència, amb menys sorra a últim tram, arribo al paso o coll, on no veig res per un núvol d’aquests boirosos. Torno a baixar pel mateix camí, una mica millor la sorra per baixar o menys intensa almenys. En el punt a uns 5 km em desvio cap a la pseudoplatja i faig un altre camí per la platja del llac.

image

Volcasorno i flors, sorra

image

Última vista del puntiagudo

image

Bonics núvols

image

Lago todos los santos desde mirador

image

Volca tronador i llac

image

Formes geològiques

image

Un amic al cami

image

Bonica muntanyeta

image

Baixant a la platja

image

Ultima vista del volca

Arribo a l’hora de dinar tardana a l’oficina, on recullo la bossa i em dirigeixo per agafar el bus. Dino quelcom i aquest surt, el conductor em diu que no val la pena baixar als saltos del petrohue ja que estan rehabilitant les passareles per la sorra de l’erupció que va haver fa uns mesos i causant que el camí estigui totalment ocupat per sorra també. Conec al bus una noia anglesa amb la que xerrem i decidim baixar igualment per veure el què. Afortunadament, ja que tot i tenir la part principal tancada, l’entrada ara és gratis i els salts del riu es veuen des de lluny i menys complerts, però es veuen…

image

El que es veu dels salts

image

El color del petrohue

Tornem a agafar bus per arribar a Puerto varas on la noia es queda per marxar demà i jo agafo el primer bus cap a Chiloé, el meu pròxim destí!!! Esperem que el bon temps m’acompanyi.

Trekking salkantay day 4

Mentre gairebé tothom dorm, molts la mona després de la festa d’ahir i la pluja d’aquesta nit, em llevo gràcies al despertador i amb els peus més destrossats per picades de la meva vida, i empaqueto per sortir a les 05 a esmorzar. Aquesta hora esmorzem per agafar el bus o transport a preu d’or (25 soles x cap que no hi ha manera de baixar) i que ens portarà a un poble al costat de La playa, on si fessim trajecte com era, ens hauriem quedat.
Comencem per un ampli camí inca ple d’escales i seguim per un caminet preciós que va enfilant i ens va deixant boniques vistes, i farcit de campings i cases on dormir precioses, amb molts llocs on fan cafè, l’especialitat de la zona.

image

Tomaquets en un arbre!!!

image

Pujant amb els catalans

Amb la tonteria pujem uns 750metres i arribem al coll, on hi ha molts núvols. Un cop passem a l’altre cantó de la vall, arribem a unes ruines quechuas, un lloc de descans pels missatgers que anaven a MP a portar bones des de la capital. MP va ser una ciutat que es va construïr per fer d’enllaç entre Cusco i les montanyes i la zona de la selva i que al no ser trobada ni localitzada pels espanyols, no va ser derruïda ni destrossada.
Des d’aquest punt i tot els nombrosos núvols, anem tenint vistes del MP i ens emocionem per veure’l abans d’hora.

image

MP ennovulat al fons

image

Insecteeee

Després baixem per la muntanya fins arribar al riu que ens menarà a hidroeléctrica, on trobarem la resta de companys que han caminat x carretera o han fet Zipline. Tenim vistes de la vall i del MP precioses i estem contents d’haver pres la decisió, i recomano a aquell que faci la ruta intenti fer això.

image

Una altra vista dem MP

image

Vall a la que baixem

També ens trobem parets verticals i cascades precioses i finalment arribem a l’últim punt de carretera, on dinem.
A partir d’aqui uns 11km per un bonic paisatge però sota un sol escaldador per les vies del tren que ens porten a Aguas Calientes, el poble del MP. Allí tenim hostal (per fi, una nit a dormir bé!!!!).

image

Travessant el riu

image

Cap a Aguas Calientes

Compres al mercat, sopar i dormir, demà és el gran dia!!!!

Trekking salkantay day 3

Avui ens llevem a les 05am amb el tè de coca a la tenda, per esmorzar a les 05:30 i començar a tirar a les 06:00. Avui en principi és el dia light del trekking, que després del dia d’ahir ja s’agraeix. I a més, cada dia sembla ens llevem una mica més tard. Ueeeee!!!!
Després del trist esmorzar, comencem camí passant per un poble i una fantàstica cascada. El guia, l’Edwin, ens explica que ens trobem al que s’anomena bosque nuboso o selva alta, on ja comença la selva però per l’altitut encara no es la selva megadensa i plena com la coneixem. Ens ensenya plantes pel camí, sobretot de cafè, animalonets,etc…

image

Una altra escena matinal

image

Hauriem de començar així tots els matins

Anem tota l’estona seguint una vall, pel costat del riu, en un camí d’aquests de constant puja i baixa però amb predomini de baixada, avui arribarem als 2000m.
Fem un descans amb partit de futbol inclòs i anem baixant la vall fins arribar a la Playa, un poble que no té res de platja però en el que aprofitem el riu per banyar-nos els peus. Quin plaer. Ha arribat l’hora de dinar i en principi el destí d’avui, però nosaltres fem una versió més cutre i modificada del trekking, així que la cosa canvia.

image

Camí planer

image

La vall que anem baixant

image

Remullada de peus

Un cop dinats, doncs, enlloc de quedar-nos aquí, ens porten en cotxe fins a Santa Teresa, a una mitja hora per una horrible pista…
Aquí tenim el càmping, un lloc encara més horrorós que el del dia anterior, però que farà el fet.
Aquí hi ha unes piscines termals d’aigua calenta, a les que també ens duen per 10 soles de nà i 5 d’entrada… la veritat que agraïm tenir la primera dutxa en 3 dies, però aquí els mosquits brillen per la seva presència. I són d’aquests d’efectes retardats els mal parits. Ens han picat a milers i estem tots farcits… però l’aigua calenta ens emmascara les picades, així que la disfrutem.

image

Piscines termals

Un cop sopats ens enxufen un video per fer un zipline o tirolina, crec la màxima raó d’enviar-nos aquí enlloc de fer el camí original.
Jo he parlat amb els catalans, que van contractar fer la ruta original, que passa per unes ruïnes inques i vistes del MP. Els ha costat 25$ extra i jo i dues parelles més ens unim, ja que passem de la tirolina i l’alternativa és caminar 3 hores per carretera. A més dels extra, que nosaltres conseguim siguin 20, ens tocarà pagar un transport fins origen a la Playa, absurd perquè ja hi érem, però així funcionen els touroperadors. De fet, a sobre, els nostres guies ens volen posar al cos perquè no fem la ruta, dient info falsa de llargada i dificultat del què farem, suposrm perquè volen fem el Zipline on deuen tenir comissió, però nosaltres ni cas…
Avui hi ha festa amb musiqueta aprofitant el bon temps. Afortunadament no hi ha mosquits nocturns i tenim un descans llarg. Desafortunadament, la música que posen és abominable i després de fer moure una mica el cos vai a dormir.

Trekking salkantay day 2

El dia ha arribat. El dia més dur del trekking que farem per arribar al MP, una de les rutes més importants pels quechuas, pas per les muntanyes entre la zona litoral i la selva.
Avui caminarem uns 20 km, pujant unes 750m de desnivell i baixant-ne uns 1750. No sembla tan horrorós, però heu de pensar que s’arriba a 4650m d’alçada pel pas Salkantay, el punt més alt al que hauré arribat mai a peu.
Ens venen a llevar a les 04:30am amb un tè de coca i a les 05am hem de tenir tot recollit i esmorzar, per sortir a les 05:30. Fa fresqueta però tampoc res de l’altre món, i jo anar patint pel fred que passaria…
L’esmorzar es pot dir que és lo més trist dels apats, sort que portem molt menjar per anar picant i fulles de coca per donar energia.
Comencem a caminar i tot i que el grup es separa una mica, tampoc res de l’altre món i veiem que som un grup força compacte. En el camí de pujada cap al pas del Salkantay, per una vall glaciar, anem passant per vistes brutals de muntanyes i del Salkantay en sí, veiem cóndors, chinchilles (una mena de conills-esquirols) i sense donar-nos compte arribem a dalt en unes 3 horetes.

image

Llevar-se així no té preu

image

Ai que ens apropem

image

Una chinchilla

image

Venim d'aqui

image

Cada vegada més a prop

Al pas fem mil fotos, veiem una allau brutal del Salkantay i el guia ens explica el significat del Salkantay pels quechuas i fem una ofrena a la muntanya com feien ells, ja que la muntanya és la font d’aigua i per tant de vida. Això explica perquè pels quechuas els llacs de muntanya són sagrats i demanen que la gent no s’hi banyi, tot i que ja sabem com és alguna gent. L’ofrena consisteix en tres fulles de coca i una pedra portada del camí.

image

Arribada al pas

image

Allaaaaau

Un cop després del pas, anem per l’altra vall, una zona amb uns paisatges que a mi em fan pensar en Escòcia o Noruega, preciosos, frescos i molt humits.

image

Comença la baixada

image

Preciosos paisatges

image

Fent el memo

Arribem finalment altra vegada als 3900m i allà dinem. Un cop dinats, seguim camí. Ara toca baixar uns 1000m en unes 3 horetes, per camins plens de cavalls. És curiós a la baixada com de sobte va canviant el paisatge. Primer apareixen arbres i després comencen a ser cada vegada més grans i es troben més densament. Total, que en un sol dia caminant hem passat per tants microclimes diferents que sembla impossible.

image

Vegetació infinita, comença la jungle

Arribem al nostre càmping, un lloc força lleig amb milers de persones acampant, però és el què hi ha. Tot ple de guiris i com molt tancat, ens costa quedar-nos, però es va fent fosc i no hi ha lloc on anar. Aprofitem x fer més relació social amb el grup i amb una parelleta catalana d’un altre grup.
Hora del tè i crispetes i després del sopar. Avui tot i fresca, es noten mosquits i una temperatura molt més decent. Al acabar de sopar ens fan presentacions de l’arriero que porta les mules i dels cuiners, ja que demà les mules ens abandonen, en un clar intent de personalitzar-los i aconseguir una bona propina per ells.
Anem a dormir força més tard que el dia abans, peró rebentats.

Trekking salkantay day 1

En Toni i jo ens despertem a hores impossibles per variar (hem de ser a lloc a les 03:30h), mentre en Max es queda dormint, ja que ell no farà el trekking amb nosaltres i aprofitarà per anar a MP amb minibusos i de la forma més econòmica possible, així com visitar el Valle Sagrado, una vall propera i que es diu així perquè pels quechuas era un riu i vall molt importants.
Total, a les 03:30h som a la plaza de armas i entrem en un bus. Anem a parar a un lloc on hem de recollir més gent, però la falta d’organització brilla i no sortim fins les 05 am.
Ara toca anar a Mollepata, on en principi comença el trekking. Aconsellar si algú ve per aquesta zona amb més gent i hi ha dies, venir fins aquí amb material llogat i menjar i llogar un o dos arrieros per portar mules de càrrega, fent el camí més o menys per lliure.
A unes 03 hores de bus per uns paisatges espectaculars, en un dia molt clar que es va espatllant a mesura que passa l’estona, arribem a Mollepata doncs. Aquí en principi comencem el nostre camí. Se’ns ha fet una mica tard, ja que hem de caminar uns 20 km i pujar uns 1500m de desnivell, o això és el què pensem.
Primer, la gent va a esmorzar, mentre naltros esmorzem del menjar que hem comprat per si de cas a la plaça del poble.

image

Plaça de Mollepata

Després toca donar la bossa que portem per a que la dugui la mula. Tenim 5 kg per carregar a les mules per persona, en una balança que creiem està trucada, de forma que gairebé no pidem deixar res i ho portem tot. Amb la tonteria passa gairebé una hora, ja que en total som unes 50 persones. Quan tenim això fet, ens diuen els grups als que estem. Al nostre som 18, tot i que ens deien màxim 12, però tenim 2 guies… a veure com serà. Fem presentacions i veiem que és un grup molt multiètnic i de procedències diferents, i del que naltros som els únics dos hispanoparlants (no diguem catalanoparlants).
Un senyor turc, una parella jove americana, una profe de ioga americana de Miami, dues amigues canadenques de Toronto, un alemany jovenet, una parelleta holandesa, una altra francesa, un brasileny, una anglesa de procedència india i tres amics anglesos jovenets. Naltros tanquem el grup dels pumes, o així ens anomenem. Després de fer les típiques xorrades de cridar el nom del grup i aixecar les mans i similars, són gairebé les 09:30. Ja arribarem avui? Resulta que sí, que no fem els 20 km, sinó només la meitat, ja que els primers 10 els fem amb el bus… comencem bé!!!!!
Arribem doncs on realment comencem el trekking. Ens trobem a uns 3300m d’alçada i encara hi ha plantes, cultius i demés. En una bonica zona i amb uns miradors de les valls fantàstics, comencem a caminar. De tant en tant fem paradetes per esperar els més lentets i per fer explicacions de coses que anem veient.

image

Pujant poquet a poquet

image

Un mirador

image

Cabana i pynt de parada

En un punt concret pujem bastant pel recte i anem a parar a un bonic canal que seguim en pla per una bona estona. Al sol fa calor, però quan es tapa fa fresca i fins i tot ens cau alguna gota, però gairebé res. De forma sobtada, arribem a la vall on ens dirigim i ens queden les muntanyes amb glacera al nostre davant… llàstima que estiguin força tapades per uns núvols negres. Veiem també al lluny el nostre càmping d’avui, al fons de la vall glacial. Avui dormirem molt amunt, a 3900 m d’alçada. Al cap d’una horeta arribem i just en aquest moment, comença a ploure fort.

image

Neu al fons

image

El nostre camping d'avui

Afortunadament, estem en aixopluc i dinem. Ja veiem que els dinars seran abundants i molt bons gràcies a en Damián, el nostre cuiner d’uns 65 anys. Després de dinar com uns senyors, ens assignen les tendes. Al sortir veiem que ha deixat de ploure. I no només això, a més els núvols han escampat i tenim una vists del Salkantay i les muntanyes del voltant brutal.
Mentre alguns es queden descansant, la resta decidim pujar per anar aclimatant a un llac proper al camping, a 4200 m d’alçada. La zona és preciosa i mil fotos després baixem, berenem i sopem amb molt poca estona de diferència i anem a dormir amb la panxa mooooolt plena.

image

Arribada espectacular

image

Altre cantó de la vall

image

Panoramica

image

Dalt de tot

image

Llac

La nit havia de ser molt i molt freda, però entre el sac de dormir que m’han deixat a agència per -10°C i la roba tèrmica, acabo torrat. Demà ens espera el dia més dur… a veure com el portem!

Les nostres vides es separen ( per uns dies) a Lombok

Doncs sí, arribem a Lombok i ens separem. Així, el blog ara serà en primera persona singular. Com sempre, jo tiro a la muntanya i pujar el segon volcà més alt d’Indonèsia s’ho mereix. Els sibilings decideixen anar a les platges del Sud, però això ja ho explicaran ells.
Per fi, compartim avió amb blancs, no com fins ara on tot eren locals arreu. Hi ha un bus públic que va de l’aeroport a la capital. Com és de tarda, fer seguit fins el meu destí, Senaru, serà impossible. Així doncs hauré de fer parada a Mataram, una ciutat lletja com el general indonèsic. El bus em deixa a una terminal pròpia, una mica més aprop que la terminal de busos però tot i així, on Déu va perdre les espardenyes… com sempre, la gent agobiant x agafar un taxi i un jalan jalan com a resposta. Camino,camino i res de res. Quan porto fet uns 3 km per fi trobo una senyal d’hotel, per un carreró. El lloc està molt bé i net, però al carrer hi ha un grup de gosso assassins que m’han espantat. L’habitació és un pèl cara per una sola persona però entre l’absència d’oferta, que es fa fosc i els gossos assassins al carrer, decideixo quedar-me.
Al matí següent torna a tocar jalan jalan fins la terminal de busos, lluny i apartada a més no poder. De camí, però,em trobo un baksero que no fa bakso, sinò una mena d’arròs com el del gado-gado fet dins plátan, amb fideus i uns polvos, un brou i katsup. Boníssim. Intento demanar el nom a l’home però no hi ha manera.
Uns 15 min després i a punt d’arribar a l’estació de bus, un minibus d’aquests ronyosos i destartalats a més no poder (de lo més destartalat del viatge, que ja és dir) em demana on vaig. Com no, és el meu. En un seient tant estret que ni síndrome del turista es pot tenir, rodejat de locals carregats de tot i que em miren alguns rient i altres de mal rotllo, comencem camí.
Quan 1hora després de sortir veig que hem fet uns 2 km, està tot dit. Would be a veeeeery loooooong way. Passem per vàries cases x carregar bidons de benzina ( veure com hi fumen a sobre és molt encoratjador), gallines i caixes de tot tipus. Afortunadament, quan sortim de ciutat la cosa comença anar més ràpida i cap a les 12 arribo a Anyar, el poble on en principi he d’agafar un bemito fins a Senaru, el meu destí final.
Quan arribo, però, només hi ha milers de motocicleros agobiants que volen portar-me amb ojek. Em diuen no bemo, i no me’ls crec, però quan començo a parlar amb els botiguers i em diuen el mateix, em plantejo pujar caminant. Compro aigua i dinar, però de camí m’ho repenso. Anar amb ojek és odiós; però són 10 km de camí, fa una calda tremenda i m’esperen 3 dies de caminada xunga. Finalment em deixo portar. Com no, em deixen ja a un hotel i un lloc concret perquè agafi el grup de guies allà.

image

De camí a Senaru

Positiu, no és una companyia sinó que és del rinjani trekking centre, com el lloc oficial. On ofereixen els tours més bàsics però a la vegada més barats. Prefereixo anar amb ells que amb una companyia orivada, i més sentint que n’hi ha algunes que maltracten als guies i als porters més encara… M’ofereixen el què pensava pagar pel trekking, inclús una mica menys, i dormir aquesta nit em surt gratis i el transport de sortida també. Això és fantàstic. En principi hem de ser 4 persones.
Així, he arribat a les 12:30 i a les 13:00 ja ho tinc tot fet. Si quan de pagar i fer serveis es tracta, són més eficients que ningú. El preu del trekking és força car i abusiu, però com dic ho esperava encara pitjor després de llegir internet. Són finalment 2 milions de inris, uns 140€ per persona, per 3 dies/2 nits dormint en tenda, amb un guia i un porter que et oorta menjar i cuina. Però tothom diu que val taaaant la pena que… per algo és la pasta a vegades.
Em diuen que hi ha unes boniques cascades prop del poble. Cap allà em dirigeixo i com sempre, quan menys ho esperava, em surt algú donant-me un tiquet d’entrada i demanant 10000 inris. No perdonen res aquesta gent.
Segueixo per un bonic camí al voltant d’arrossars i amb un canal al costat, molt ben cuidat i maco. Encara no m’ho puc creure!!!! En uns 20 minuts arribo a la cascada. Lo millor és que n’hi ha una altra. La majoria de gent va amb guia i com hi ha força camins els segueixo una mica, però resulta súperfàcil. Segueim altra vegada uns canals d’aigua molt bonics i ben fets (no vull ser dolent, però cosa dels holandesos?) i finalment hem d’atravessar 2 o 3 vegades un riu que arriba fins als genolls oer arribar fins a la cascada. Llàstima que no porto el banyador, un cop allà hi ha molta gent banyant-se…

image

Camí entre arrossars

image

Cascada number 1

image

Cascada number 2

image

Relajo a la room

El camí de tornada es fa encara més fàcil. Ara toca vegetar una mica, disfrutar de les vistes i fer la bossa per demà, no cal dur-ho tot. A les 7 ens reunim el grup, que finalment és de 2 persones… 2 s’han rajat. El preu es queda igual, així que no ens queixem. Ens expliquen la ruta, que sembla prou dura, i ens donen detalls. No caldrà ni dur el sac de dormir, ja el porten per mi. Això és fantàstic…
Després d’això i tot i que no tinc gaire gana, i no m’agrada sopar al lloc on dormo per això de diversificar l’inversió local del guiri, em quedo a sopar per conèixer una mica la companya de trekking amb la que estaré 3 dies. És una noia americana de nova york (no parem de trobar americans que ens trenquen els estereotips, però suposo que és perquè són els que viatgen i volen veure món). Està estudiant dietètica i aprofita un orograma de la seva escola que cada estiu si va a treballar (fer pràctiques) a l’extranger, l’hi paguen el viatge. Està treballant en temes de nutrició durant la maternitat i infantesa. Aprofita els caps de setmana per sortir i veure món i aquest toca pujar al Rinjani. Viu a Mataram i em confirma que és una ciutat horrorosa i sense res a fer.
Demà hem de matinar per començar el viatge… esperem tornar vius!!!!

Cat Ba(nidorm)

Un dels musts de Vietnam. No hi ha tour ni viatjer independent que vagi a Vietnam i que no passi per aquí (algun freakie hi deu haver però nosaltres no som taaaan persons com això). És la típica postal de Vietnam. Sí, sí, parlem de la badíaa de Ha long.
Hi ha diferents formes de visitar-la. La més rica, agafant tours des de Hanoi amb nits dormint en vaixells i que et permet descobrir la badía en gran part del seu recorregut. Anant al poble de Ha long i des d’allí agafar algun vaixellet. O anar a l’illa de Cat ba i fer lo mateix. Nosaltres pel que hem anat llegint en blogs i demés ens quedem amb aquesta opció. I pel títol del post ja podeu pensar que el poble en sí és horrorós i ple de hotels i ciment.
Per anar de Hanoi a Cat ba es pot fer amb un tour (ni de conya i ja sabeu perquè, sinó llegiu el fantàstic episodi del Mekoooo Rivaaaa) o amb un bus que t’hi porta directament.
El bus es fàcil de trobar per internet, compres un bitllet que et du fins al moll, allà vaixell i després bus per l’illa fins al poble de Cat ba. Per arribar s’ha d’anar a l’estació de bus de luong yen, on s’arriba fàcilment des del centre amb el bus 55 (no cal agafar taxi). Cal arribar una mica abans per comprar el bitllet i demés i després d’un viatje correcte en bus i vaixell arribes a l’illa, unes 5 hores després. Durant el trajecte però no busqueu res de la badía de Ha long, és un trajecte industrial a tope i lleig a matar. Just al arribar a l’illa i per creuar-la sí que comencem a veure bonyets típics, però tapadots per la fantàstica boira que ens acompanya des de que vam sortir de Danang.
Un cop arribem al poble de Cat ba, un poble cutríssim i que es nota viu única i exclusivament del turisteo, fugim de la zona del moll on ens han dit que hi ha els hotels més cars i anem cap amunt per buscar la ganga del segle. Després de molts intents amb hotels tancats, sense ningú o sense intenció de regatejar preus (som a temporada baixa i els hotels són buits, ho hem d’aprofitar. No entenem però la poca visió d’alguns que prefereixen tenir l’habitació buida que a un preu raonable per les dues parts) trobem la que creiem serà la ganga del viatge. Una habitació pels 3 per uns 6 euros aprox. No és l’hotel president però a naltros ens serveix.
D’aquí a l’intent de dinar, tenim moooolta gana i no trobem el mercat així que acabem menjant en un lloc guiri un dels pitjors àpats del viatge. I a partir d’aquest merdós menjar ja tot només pot anar a millor.
I així resulta. Lloguem unes bicis per fer una passejada. Tot i estar una amb la roda punxada i haver d’inflar-la vàries vegades i passar per una carretera en obres una mica polsegosa, ens dóna la possibilitat de descobrir una mica d’illa. El fet que ens surti el sol durant una estona ens fa el passeig molt més agradable. Acabem al poble en una mena de pastisseria menjant-nos un pastís o derivat que ens segueix alegrant més el dia. La volta vespertina al mercat amb un sopar escàs però deliciós, amb una mena de pasta d’arròs amb fulles vegetals i sopa ens acaba d’arreglar el dia (s’ha de veure els efectes beneficiosos d’una mica de sol).

image

Illetes maques al fons

image

Ciclistes professionals

image

Quines pintes deu meu

image

Moment autofoto

image

Carretera "ideal" per anar en bici

Per l’endemà hem d’agafar un tour sí o sí per veure la badía de Ha long. Passem de dormir en vaixell per una raó principal. S’espera pel segon dia al matí un xàfec espectacular i no veiem cap benefici de ser dormint al mig del mar envoltats de pluja….i com sempre ens passa, un cop vist qielcom una estona no en necessitem més!!!!
Anem a buscar al sr. Zoom, el primer personatge d’una agència turística agradable, amb un somriure a la cara i que sap allò que en està oferint. De fet ens dóna mil opcions i amb el seu mapa i un “puntero mágico” ens va assenyalant exactament què farem i visitarem en cada opció. Agafem la opció d’un dia amb una hora de kaiak i més estona amb el vaixell, ja que és més cara però ens fa una oferta. Nosaltres mentrestant anem mirant la previsió del temps de forma compulsiva per si va canviant, ja que la inicial és que vagi plovisquejant durant tot el dia.
Finalment arriba divendres i el dia està tapadot però sense gaire boira i una visibilitat que en altres moments diriem pèssima però boníssima si la comparem a la que hem tingut durant la última setmana… Anem al mercat a esmorzar un arròs stickejat amb una carn boníssima, mentre la Marta torna a la bakery a fer-se un sandwich que té antojo, però la veritat és que té una pinta deliciosa el que l’hi fan…
Ens ve a buscar un minibus que ens porta al vaixell, en un grup afortunadament força reduït, amb 12 guiris, 2 guies i un capità de vaixell.
La primera idea és acostar-nos fins la Monkey island, molt famosa però encara no entenem perquè. Però la marea està molt baixa i el vaixell no es pot ni acostar, així que la deixem per la tornada (això ja ens ho havia explicat el nostre guia). D’aquí i passant ja per paisatges força espectaculars deixem a dues noies que estaran 5 hores (5 horeeeees) fent kayak per la zona. Ja només quedem 10, naltros 3, una parella argentina que està viatjant per Xina i la zona, una parella francesa que també viatja per la zona des de fa5 mesos i es mou en moto, i un gringo amb parella de segona generació vietnamítica i la mare d’aquesta que han vingut a passar el Tet o any nou xinès amb la family.
Una horeta i mitja més de navegació, amb un cel grisós que l’hi dóna també cert encant al tema ens acompanya. Les formacions aquestes són molt similars a les que hem vist ja a Thailàndia i nord de Malàisia. Tot i que és bonic, com amb tot aquí creiem que els vietnamites s’ho han muntat bé i s’han sabut vendre.

image

Turistada mil al vaixell

image

Pobles flotants

image

Sembla una postal d'agència de viatges

image

Fent el memo per variar

image

Ohhhhhhhhhh....

image

Chopstick o joystick pels mal pensats

Baixem després del vaixell i toca kayak. Un cop som baix veiem que el vaixell marxa. Aquests van a fer més tros de vaixell i fan menys estona de kaiak. Però si era la nostra opció…. Massa tard. Ja som baix i toca fer el kaiak amb un guia esbojarrat. Els llocs per els que fem kaiak són molt bonics i espectaculars, passem per sota coves, anem a parar a llacs, veiem micos salvatges… Una experiència inoblidable. El millor és quan el nostre guia esbojarrat, per ajudar-nos a fer temps fins que arribi un altre grup, té la gran idea de portar-nos a fer un “trekking”. És una forma molt maca de dir grimpar per la muntanya sense cap mena de camí, per passos mooolt exposats i envoltats de branques, lianes i hierbajos per fer-ho més fàcil, en unes roques punxegudes i amb perill de mort màxima. Uns 45 minuts després de la pujada, on la mare del susoditxo deu haver sentit pitidos a les oïdes milers de cops, arribem a un punt des del que hi ha una vista pèssima i el nostre guia content dient good views, good views. A sobre per la baixada comença a pluvisquejar. L’home ens diu si volem seguir una mica més per tenir més vistes per un camí molt més difícil. Tots 5 en bloc diem que no…. Com deu ser el fantàstic suposat camí si el primer ja era més que perillós? Durant la baixada hem d’anar parant al nostre guía-monkey ja que no entén no podem baixar com ell de liana en liana i que hem de veure per on hem de baixar ja que no hi ha cap camí… Un cop arribem a baix i ja sans i estalvis recordem amb orgull la nostra caminada, però només un cop som a baix.
Tornem al vaixell amb una gana tremenda i afortunadament ens espera el menjar. El trajecte de tornada amb kaiak ha sigut sota la pluja, però era un plovisqueig molt suportable. Afortunadament, el dinar és molt abundant. Tant arròs com vulguem amb diferents acompanyaments com tofu, peix, cacahuets i vegetals.

image

Fashionettis

image

Moment kaiak


image

Cara de: això és un camí???

image

Intentant baixar sense morir

image

Guapereeeees

image

Jugant amb la bandera

Un cop hem dinat tornem pel mateix camí fins a la Monkey island. Ara està tot força més tapat, però almenys al matí hem tingut una visibilitat acceptable.
Primer passem a buscar a les noies de cinc hores de kaiak. Una d’elles, al sortir del kaiak se l’hi cau la càmara de fotos i sense pensar es llença a l’aigua, recuperant la càmara però quedant ben xopa. Res que no pugui solucionar una tovallola i l’amabilitat de la gent que es treuen capes de roba per permetre-l’hi canviar-se i portar roba seca.
Al arribar a la Monkey island tornem a tenir marea baixa sembla ser… El vaixell ha der fer mil maniobres i quan sembla haurem de remullar-nos els peus, finalment amb una taula i certs jocs d’equilibri aconseguim baixar. Aquí donem una volta i pujem al punt més alt on sembla hi deu haver unes bones vistes quan hi ha bona visibilitat. Ja se’ns ha fet doncs el dia i tornem cap a casona.

image

Rampa per no mullar-nos els peus


image

Fent amics mentre ens ofeguem pujant

image

Des del cim de la monkey

Al ser divendres pensàvem que hi hauria més vida però al seguir fent més fred i pluja el carrer i els bars estan molt més buits avui. Ja no hi ha la marxa d’ahir, replet de bars karaokes fulls de locals cantant i bebent, amb un espectacle digne de veure (i és que la majoria tenen la qualitat vocal del gegant de Doraemon i fins i tot nosaltres podriem cantar millor). El mercat està més buit que mai i les parades estan poc cobertes, així que decidim anar a un lloc local just al davant a fer una sopeta i un arròs fregit. Allà ens trobem també uns catalans que estan també voltant i coneixent món, i mantenim una simpàtica conversa amb ells. Amb formes similars de viatge, compartim anècdotes, opinions i algunes recomanacions pel viatje. Ens passem els blogs respectius per anar seguinr els nostres viatges. Qui sap si ens tornarem a creuar. Queda clar però que ens han obert el cuc per passar a la Xina. Ara impossible ja que al haver el Tet pròxim no podrem tenir el visat, però queda encara molt viatge per endavant així que… Són els vístete que nos vamos i la veritat que tenen un blog molt més útil per altres viatjers que el nostre, que és molt més vivencial… L’anirem remirant per tenir info pràctica. Gràcies nois per donar-nos una eina més.
Al seguir la previsió de pluja infinita per dissabte decidim aprofitar el dia de pluja per viatjar i al tenir un dia més ens acostem fins a Nihn Binh, que no entrava dins els plans inicials però que sembla pot ser interessant.

Gorilas en la niebla

Aquesta sí… Ara arriba la que ha de ser la nostra etapa preferida vietnamítica, en la que tenim totes les expectatives posades… Sapa i el seu àmbit rural, les seves terraces d’arròs i les seves poblacions de minories ètniques vingudes anys fa de la zona xinesa, quan els atacs mongols!!!
La forma més turística d’arribar-hi (i més còmode segurament) és per un tren nocturn que et deixa a Lao Cai, frontera amb Xina… D’aquí agafar un mètode de transport per fer uns 30 km de recorregut fins a Sapa a dalt la muntanya!!! Aquest trajecte però és moooolt car i està copat pels tours que compren els bitllets abans per vendre’ls als guiris a preus més inflats. La opció bus nocturn ens feia mandra després de les experiències anteriors. Així que ens decidim per una novaa i per nosaltres bona opció… Un bus de dia!!! Fa un any han obert autopista fins a Lao Cai. Això fa que un trajecte que eren gairebé 10 hores s’hagi reduït a unes 6. El preu és una mica més elevat però així de dia pots disfrutar del paisatge i al sortir d’hora arribes a Sapa a les 12:30 aprox. Una hora decent per organitzar-nos i preparar el trekking.
Lo de les vistes res, perquè una boira hivernal no ens permet veure un ruc a 3 passes. Però l’horari ens va de perles i el bus es súper còmode amb un wifi que funciona poc però va i un snack inclòs (com en sobren unes miques aquí la cleptòmana i un amigo ens dediquem a agafar-ne algun de més per passar el camí més ràpid i estalviar en esmorzar).
Quan arribem a Dalat, a uns 1500 metres d’alçada, estem just al mig del núvol i no veiem un burro a 3 passes. Només sortir de l’autobús un grup de dones dels poblats veïns se’t tiren al damunt per intentar vendre’t un trekking amb elles o algun producte artesanal. Les primeres potser poden fer negoci amb nosaltres. Les segones no han apuntat bé el seu objectiu.
Les dones ens segueixen mentre busquem un hotel per dormir. Són molt simpàtiques i no volem ser bordes però la nostra prioritat ara és trobar on dormir i menjar. Després d’això ja decidirem què fer. És diumenge a la 1 del migdia i la boira taaaaant espessa fa que sembli un poble buit i desolat com a mínim. De bones maneres acabem despatxant mama Lyly i la resta (creiem que es diuen mama les que són àvies, ella té 50 anyets i 5 néts) i els diem de parlar després. Entrem en varis hotels, on la calefacció brilla per la seva absència. N’hi ha una on ens volen cobrar a part per unes mantes elèctriques i la nostra rateria extrema ens ho impedeix (50000 donguins per manta, 2 €!!!). Després ens penedim per la rateria 😉 Realment fa mooooooolt fred i ni intuïm el què tenim davant. Busquem el mercat però l’han mudat força lluny a l’altra banda del poble, així que acabem dinant una sopa a algun lloc que trobem. Ens volem fer una idea del poble però amb tanta boira és impossible. Estem sols al carrer, sembla un poble abandonat. Intuïm un llac i una església gràcies al mapa de la guia. La resta a la nostra imaginació.

image

Església sota la boira

image

Estómac de vaca

Preguntem preus de trekking en una agència per saber quan hem de demanar a mama Lyly i les seves sequaces pel què volem fer. Preferim contractar directament a una d’elles ja que així els diners no se’ls queden els intermediaris. Al inici voliem fer un trekking de 3 dies però veient el temps i el fred acordem fer-lo de 2 dies, bàsicament per dormir a casa Lyly. Un cop acordat el preu, anem a l’habitació a sepultar-nos en mantes i engegar un heater que fa llum però calor ben poca i els 3 ben arraulits ens disposem a veure una sèrie fins a l’hora de sopar. Anem a uns locals semiguiris ja que no volem buscar res més amb aquesta rasca i sopem congelats. Perquè tenen calentadors però les portes dels negocis obertes de bat a bat? Com la de l’aire acondicionat, pregunta sense resposta…
De bon matí ens llevem i descarreguem les motxiles, deixant una part del pes a l’hotel per fer el trekking. La boira està encara més espessa si és possible i fa un xirimiri guarro. Tot i ser mitja hora abans de l’acordat, mama Lyly i la seva companya Mymy ens esperen. Quedem que anem al mercat a esmorzar i després començarem a caminar. El mercat és dins un edifici nou lleig i sense ànima, però després d’esmorzar veiem coses inversemblants com una espècie de pollastres grisos i una parada amb una dona que té i ven un gos desquartitzat (ho veiem per la pota que té a la mà)😨.

image

Esmorzant entre compra i compra

image

Pollastres grisos???

image

Dones al mercat

image

Senyora amagant la pota de gos

Un cop les nostres guies han fet la compra, comencem a caminar per el camí més fangós pel qual hem caminat mai. Fem una mica de poti-poti, alguna relliscadeta amb embrutada de cul, veiem boira i més boira, i ens trobem algun altre guiri amb dones locals com nosaltres (tampoc gaires, es nota que estem a temporada baixa). De tant en tant trobem gent amb vestits tradicionals com les nostres amigues i en un punt del camí ens envolten com 10 nenes totes amb una lletània a la vegada que diu “buy one for me” repetit fins la sacietat i de forma tan coordinada que ens semblen zombies o els nens maleïts dels “chicos del maiz”. Un cop veuen que no treuran res de nosaltres ens deixen tranquils i prosseguim camí fins ca la Lyly, passant abans per la botiga del poble. En total unes 3-4 horetes de caminada light.

image

Les vistes del trekking

image

La nostra guia iuna simpàtica àvia

image

Els goriles a la boira

image

Semblen tretes de los chicos del maiz...quina por

image

Nen amb bou

La nostra amfitriona ens mostra amb molt orgull la seva llar, cofoïa de poder dir que era nova i s’havia pogut pagar una casa així. La casa era mitjanament gran i es veia força bé, però res similar al que entendriem nosaltres com a casa. Feta amb fustes amb més forats que res més i directament al terra sense res per aïllar. Tot i que imaginàvem quelcom similar, ens anem preparant per morir congelats.
A la casa viuen mama Lyly amb el seu fill i la jove i 4 néts (l’altre néta viu a un poble per estudiar amb 10 anyets). Les altres 2 filles de la Lyly viuen en un altre poble i ens explica orgullosa que la venen a visitar sovint.
La tarda ens la passem al costat de la llar de foc veient la vida de la família i xerrant amb la nostra guia, l’única que xapurreja quelcom d’anglès. És xulo veure com van fent, no sembla que es condicionin a nosaltres sinó que fan la seva vida normal com si no hi fossim. Una vida molt més relaxada i força diferent a la nostra, amb tele però convertint la llar de foc en el centre de la casa. Tenen gallines, porcs… Es dediquen a cosir i fer vàries coses. Segons expliquen en 2 mesos començaran a tenir més feina ja que comença la temporada de l’arròs i el blat de moro, però ara toca tranquilitat i descans.
Entre la llar de foc, el matalàs que ens posen al terra i el miler de mantes que ens posem a sobre, al final tenim menys fred del que esperàvem. Béééé!

image

Homestay

image

Com ens agraden aquests moments

image

Entrada de la cass

image

Moments al voltant del foc

Al dia següent ens llevem i:sorpresa!!!! Més boiraaaaa! No veuen mai el sol aquesta gent?
Comencem a caminar altra vegada per camins beeeen enfangats, avui anem força de baixada fins que en algun moment el núvol ens queda més amunt i la boira es fa molt menys espessa, deixant-nos veure el què hi ha al nostre voltant… I ens trobem amb un paisatge rural preciós i ondulat, amb milers de terrasses d’arròs per tot arreu. Ens imaginem això sense boira i amb una mica de sol i ens sembla deu ser tremendo…

image

Terrasses d'arròs emboirades

image

I d'on surt aquest?

image

Cases amb encant

image

Formes geomètriques al·lucinants

image

Terrasses d'arròs ben posadetes

Passem per alguns pobles, alguns d’ells molt explotats turísticament i després d’anar per dreceres enfangades acabem arribant a la carretera i els últims 2 km fins arribar a Sapa. I ara sí que sorpresa, tot i qye al pujar semblava que la boira es tornava a fer més densa, aconseguim una estona de sol. Veiem Sapa en la realitat. Ara entenem lo que deien de poble turístic. Hi ha tants hotels i restaurants lletjos que potser la boira era millor!!! Però també és veritat que aconseguim finalment veure el llac i les muntanyetes del voltant. Si fins i tot hi ha un mirador, llàstima que no tenim temps per acostar-nos-hi!!!

image

Sapa amb sol..quin canvi

Com sempre que surt el sol, la gent surt als carrers i ara sí que sembla una ciutat turística i amb molta vida.
Menjem una sopa exquisida en un bareto que ens trobem mig amagat i anem a agafar el bus que ens portarà de nou a Hanoi. Al final sembla que el dia s’ha arreglat i un trekking que no havia començat massa bé, ha acabat donant-nos molt bones sorpreses, tant pels paisatges com per viure la vida familiar d’una minoria en aquesta zona.

Trekking cultural per poblets de minories ètniques

Finalment hem agafat el trekking amb l’uncle sam, ja que tothom en parla molt bé. Som en total 12 persones així que fan 2 grups de 6. Nosaltres compartirem el trekking i les nostres 2 guies nyonyis ( no són nyonyes reals però són taaaaan mones que les hem batejat així) amb la parella xeca-portuguesa amb els que vam coincidir al minibus i dues noies belgues que han fet un viatge de 3 mesos per la zona de vietnam nord, laos, thailàndia i birmània. Pensàvem que això seria algo molt més turístic i estariem trobant gent gairebé tota l’estona, però excepte pel dinar del primer dira i l’últim dia on sí hi ha molta més gent, no vam trobar gairebé cap més occidental i això s’agraeix. El trekking són unes 7 horetes de caminada diària, gairebé tot en pla, passant per múltiples pobles de diferents tribus de la zones, dels pulaung, els pa-oh etc…. Són zones muntanyoses i molt rurals on es viu una vida similar a la que ens imaginem dels nostres avis. Passem per llacs artificials, miradors, camps de tè, vies de tren, pobles petits i de més gran que es compten per families que hi viuen o cases, extensions enormes de xili i milions de xilis assecant-se, rius on es banyen els yaks, nyús o com coi es diguin aquests búfals…
Un trekking doncs molt complert que ens permet aprofundir una mica més en la vida de la myanmar no més profunda perquè ja comença a estar avesada al turisme, però força tradicional.  Vam dormir durant dues nits a les cases de la gent, en un espai comú, sempre amb un altar amb el buda i flors fresques, i tirats al terra amb unes màrfegues que no et permeten dormir gaire sinó hi ets avesat. Vam estar a punt d’experimentar la mort per congelació tot i la manta que et donen per la humitat freda ambiental. Té el seu punt. Dutxar-te de l’aigua que tenen en un cossi, força freda, aprofitant les últimes hores de sol i calor… No té preu. I veure el cel més estrellat dels últims anys, sentir que estàs molt ben acompanyat, menjant uns àpat deliciosos, veient les families totes juntes i unides al voltant del foc aprofitant el post-sopar per pelar cebes i alls tots junts i parlar del què sigui…. A més vam ser invitats a casa la mare d’una de les nostres nyonyis; parlant amb la seva mare ens van explicar una mica com viuen i ens va dir que erem molt guapos! Sempre amb l’ajuda de la seva filla com a traductora. Bé, ESPECTACULAR és poc.
A l’arribada torna la vida real, paguem entrada del llac inle, despedida i cierre. Però com ja veureu les coses bones ni molt menys s’acaben, únicament diferents. I a tot el que dubti algun dia de fer quelcom similar, només podem dir deixa de dubtar ifes-ho!!! Nosaltres necessitàvem una recàrrega de piles i ens l’hem trobada aquí!!!

image

Estampa rural

image

Un arbre al camí


image

Visca el menjar

image

Estampa rural II

image

Dones al bar


image

Emborratxant el nadó

image

Què passa a fora?

image

De retorn a casa despres d'un llarg dia recollint xilis


image

Dins a casa amb els llits preparats


image

Senyor yak

image

Pelant alls a la vora del foc

image

Xili women

image

2 enamorats... de la muntanya

image

Caminant entre camps i penya-segats


image

Barreja de colors

image

Escena hivernal

image

El grupet ja a Inle!

image

Nyonyis & Wonders