Odissea per arribar el Dieng plateau

El Dieng plateau ocupa un petit espai en el turisme extranger indonèsic, però un cop hi anem veiem que és la meca del senderisme i el muntanyerisme local. Dieng és un petit poble sobreelevat i envoltat en la proximitat per diversos volcans, en una zona molt fèrtil gràcies al seu origen vulcanològic. Es troba a uns 2000 msnm (metres sobre el nivell del mar) i arribar-hi es fa una petita odissea, tot i que ens va tot força rodat.
Som a borobudur i aquí agafem un bus direcció Magelang. Ens diuen un preu i veiem que els locals paguen una tercera part. Ja estan pagats però i el revisor ens diu que a ell se l,hi en refuma, no ens vol tornar allò que ens ha estafat. El volem portar amb elps polis però sabem que estan conxorxats així que pa que. Un cop arribem a Magelan hem d’esperar 5 minuts i ja tenim l’altre bus que ens porta a Wonosobo, la capital d’aquesta zona muntanyosa. Pel camí se suposa veurem coses espectaculars i paisatges tremendos, però està tot ben ennovulat i no veiem els dos volcans enmig dels quals hu ha la vall per on anem. Això sí, infinitat de camps de patates i tabac.
Quan arribem a Wonosobo, després de unes 2 horetes i mitja, un bus ja ens recolliria cap a Dieng, però necessitem dinar i parar una estona. Vamos que s’han d’agafar 3 busos diferents però si vols ho fas d’una tacada, de lo seguits que van els busos aquí. No són els busos més confortables del món però sí són extremament econòmics.
Menjem uns mie ongklok, típics de la zona. Són uns fideus amb sate (pinxos de pollastre) i una salsa de peanuts tremendos. Encara salivem quan hi pensem. Estan tan bons que demanem extra de pinxos a la dona simpàtica que ens els cuina.

Mie boníssims

Pinxitos de rexupete

Intentem descobrir com ho farem per anar cap a bromo, el nostre següent destí, però ja veiem que amb aquesta gent això de pensar en futur no funciona i lo millor és anar fent i ja ens ho trobarem.
El nou bus cap a Dieng està esperant per omplir-se de gent. Veiem un bus ple d’adolescents (20 anyets però de comportament adolescent) i aquest és el que toca. Un d’ells està com de xofer i com ens venen a agobiar per a que pugem i tot, pensem que es un bus que s’han llogat ells i el conduiran ells. Tenint en compte que hem d’anar a una de les carreteres més curves i perilloses de l’illa, passem d’això. Finalment trobem el conductor real. Resulta és un grup d’amics que van a fer trekking un parell de dies aprofitant les vacances, i ens agobiaven per entrar per aconseguir que el bus pugés l’abans possible cap a Dieng.
Finalment entra algú més i marxem. Veiem que són això adolescents indonèsics pijos que semblen classe mitjana-alta, tots amb estètica de pijets als que mola la muntanya i la música heavy i/o reggae per igual. Una panda de hipijets vaja. Molt simpàtics i graciosos alguns, una mica plastes la resta. Ens diuen el seu planning de pujar un cim per veure el sunrise (quina mania tenem amb el punyetero sunrise en aquest país) i ens ensenyen fotos molt xules.
Ens sorprèn perquè per tot arreu només veiem adolescents o post-adolescents indonèsics motxileros amb la motxila de muntanya plena i atuendos de senderisme. Fins ara no haviem vist enlloc tants locals amb aquesta estètica. La carretera va pujant i tot i que diuen que és maca, els núvols no ens la deixen disfrutar. Això sí, els adolescents posen música i gairebé morim de l’infart quan sentim una versió reggae del Titanic de la Celine dion. I beg your pardon? What the fuck?

Paisatges en el camí de pujada

El nostre bus i els adolescents

Entre curves i música horrorosa va passant l’estona fins que abandonem al nostre grupet d’amics i seguim una estona més per arribar fins Dieng. Esperàvem un tranquil poblet de muntanya, enlloc d’això trobem un megahub turístic de muntanya amb milers de guesthouses per locals i milers de persones paasejant.
Trobem ràpidament una guesthouse que s’adhiu al que busquem i anem a donar una volta. Ens apropem a un conjunt de temples hinduistes que hi ha al costat del poble, un lloc amb molta vida i una fira al costat, suposem aprofitant l’època de vacances. Ens fan pagar entrada, una entrada que ens inclou anar a veure un cråter que treu fum. Això ho teniem pensat fer l’endemà però ja que hi som i encara queda una mica de llum…
La zona dels temples és una mena de parc d’atraccions amb gent vestida de hello kitty o teletubbie fent-se fotos amb els turistes. Quan ens veuen a nosaltres, venen tots corrents a demanar-se foto amb nosaltres i ens plantegem seriosament cobrar-los com la resta i recuperar els diners de l’entrada, però al final posem un somriure gratis.

Teletubbieeeeees

Als monuments hindús

Tabac i altres cultius

Paisatges del dieng plateau

Ens escapem finalment per intentar arribar amb llum fins al cráter i anem caminant cap allà. Causem tanta impresió a la gent que molts paren amb la moto enmig de la carretera o tornen enrere per fer-se foto amb nosaltres. Al final gairebé hem de córrer per arribar al cràter just quan es pon el sol. Pel camí passem per les instal•lacions de una indústria geotèrmica. L’olor a sofre es comença a notar i ens trobem finalment en un lloc que seria preciós si no el tinguéssin taaaaaaaant ple de merda. Un cràter enorme amb un líquid verdós-blavós i que treu fum infinit. No esperàvem veure això tan espectacular aquí al mig.
De camí de tornada passem pel costat d’un llac on hem vist que l’entrada per guiris és infinitament cara. Nosaltres hem vist un lloc pel qual ens podem colar (suposem que al estar a punt de tancar ningú s’esforça gaire en la seguretat). Sort que no hem pagat, no deixa de ser un llac blavós-verdós però sense massa més encant.

Ens acostem al cràter

Pudor horrorosa

Terres sofroses

Cràter des de les alçades

Al llac verd

Tornem fins a casa, sopem i anem a dormir després d’un dels dies més llargs de la nostra vida. Avui ens hem llevat veient Borobudur i hem agafat 3 busos i després encara hem caminat uns 6-7 km i hem visitat un cràter i temples hinduistes. No està gens malament!

Primers dies a Yogyakarta

Estàvem esperant l’avió cap a djodja (com ni diuen els locals), que ens arriba amb una horeta de retard. Després d’un vol plaenter i sense incidències, arribem a la capital cultural de Java, que n’hi diuen, o la que té una història més plena. De fet, molts viatgers agafen avió a Jakarta però ni hi paren i directament agafen un altre vol que els porti aqui per seguir la ruta…És una ciutat al centre de l’illa de java i molt convenient per seguir camí ja cap a l’est i la resta de les illes indonèsiques habituals pels guiris.
De fet és arribar a l’aeroport i trobar-nos per primer cop en molt temps milers de blancs voltejant, la majoria provinents de 3 vols de jakarta que arriben i agafen les maletes mentre nosaltres esperem les nostres, que no arriven mai.
Malauradament és tard i el bus ja no funciona, així que hem d’agafar un taxi. Afortunadament no ens hem de barallar amb ningú i hi ha un sistema de taxis prepagats on dius on vas i pagues un preu i te’n vas a fer cua pel taxi (no n’hi ha gaires,no).
Al final arribem a les 10 de la nit entre pitos i flautes, hora en la que normalment dormim i més ara que tenim una hora de desfase horari més (per nosaltres són les 11 nit vaja). Anem a sopar els fideus més lents de la història (una hora per a fer-los) i directament al llit a morir. Soet que la caseta on estem és acollidora i sembla fantàsticament silenciosa i agradable.
Al matí següent ens llevem i demanem l’esmorzar. Al cap d’una hora ens serveixen un tè i un petit sandwich vegetal que no correspon a l’hora esperada (anirem confirmant que això de servir el menjar lent és molt propi de la terra. Haurem de baixar els nostres nivells d’estrés).
Un cop esmorzats anem a buscar el bus públic de la ciutat. Té coses bones i dolentes. No hi ha bemos, sinò que és un sistema de busos normal amb línies i parades normals. El preu és molt barat i está establwrt i els canvis de bus són gratis. Com a dolent, hi ha poques parades de bus i molt espaiades. I naltros hem d’agafar 3 busos diferents per arribar a puesto (això sí, molt ben informats pel personal).
Després de llevar-nos a les 06:30, arribem a les 11 del matí a Prambanan, els temples hindús més grans del món conservats i una de les coses a visitar prop de djodja. Sabiem que estem en temporada alta i que això ho visita força gent, però el que ens trobem allà supera les nostres expectatives en un número infinitament alt. Probablement milers de persones en un espai reduït (els temples són grans, però no tant), la majoria locals bojos per fer-se una foto amb un bule (no n’hi ha tants, més tenint en compte els 210000 inris per cap de bule enfront uns 25000 per cap indonèsic de l’entrada). Sempre diré que em sembla correcte que els nadius del país no paguin o paguin molt menys per entrar als monuments (amb els impostos paguen part de la conservació, malament que ho fem nosaltres que no fem el mateix), però estic totalment en desacord en els preus abusius de les coses, i gairebé 17€ per això és un preu més que abusiu. A vegades penso que els turiss ens hauriem de plantar i fer vaga d’anar a aquests llocs si no posen uns preus més raonables!!!!!

Milions de persones a prambanan

Intent d'autofoto

Les sirenitas

Des de lluny

Dit lo dit, tot i no ser un monument lleig i tenir el seu interès, a nosaltres ens deixa força indiferents. La gentada que hi ha no ajuda a disfrutar del loc, ja que intentes entrar en algun dels temples i hi ha tanta gent que es fa molt agobiant. La calor encara ajuda menys… després anem caminant fins a un petit temple budista que es troba dins el recinte i on hi ha molt poqueta gent i el disfrutem moltíssim més.

Temple tranquilet

Caos de buda

Relliscaaaaaa!!!

Un cop superat l’estrés sortim i busquem un lloc per dinar, després de tants dies fimalment tornem a menjar gado-gado. Nyam nyam…. La sortida és plena de oleh-oleh (quina gràcia el nom dels souvenirs en indonesi). Nosaltres ho passem ràpidament i anem a buscar el bus que ens torni a portar a la ciutat. Un embús de pebrots fa que el recorrwgut sigui molt més llarg i acabem sortint per no fer trasbords al centre de la ciutat, al carrer marlboro. Una mena de carrer ple de botigues, hotels, restaurants i on, tot i el caos circulatori imperant, deixen anar milers de cavalls portant carruatges.
Baixant caminant cap a casa, estem una mica allunyats d’aquesta zona, trobem un dels millora berenars que podiem fer. Una dona motivada fa una mena de gelat amb galeta molt ben presentat en una torratxa simulant una planta, amb uns cucs negres gelatinosos, sorra feta amb galeta oreo, gelat de xoco i vainilla o maduixa…. excel•lent i molt bona idea trobem.

Postre deliciós

Quan som per casa vegetem una estona a la terrasseta de l’hotel, molt agradable i així acabem el nostrw primer dia d’estrés i caos de gent dels últims mesos ( potser feia mesos que no veiem enlloc tanta gent després d’estar per zones relaxades d’indonèsia, australia i nova zelanda).

El nostre fantàstic apartament

Decidim quedar-nos una nit més però el nostre fantàstic homestay (s’assembla més a això que no pas a un hotel) està ple a vessar així que al matí busquem un lloc per dormir. Tothom diu que està full però ja veiem que ells no entenen que volem l’habitació per després, no pas per ara, així que decidim buscar un cop el check out estigui fet.
Donem, doncs, una volta per la zona “antiga” de Yogyakarta. Aquí hi viu un dels sultans de la zona (sí, encara hi ha sultans, com qui nosaltres que tenim reis). Aquesta zona està una mica menys atrafegada que la d’ahir però continua essent una mica too much gent i noise per nosaltres. Primer anem als “jardins” del sultan. És un edifici amb unes piscines per refrescar-se i unes suposades habitacions pel plaer del sultà. Això sí, els primers jardins de la història que no tenen ni una sola herbota, planta ni res verd. Un parell de piscinetes, això sí!!!! A dins un munt de manufacturers intentant vendre els seus articles als turistes locals i guiris. Ens segueix sorprenent però que tot i ser temporada alta guiri, hi ha uns vint locals per guiri.

Jardins sense flors

Artesà de palau

Sortim per un carreró posterior que veiem podria haver estat un punt d’entrada sense pagar i anem a parar a un mercadillo molt mono, que després averigüem és el mercat dels ocells (sí, veiem 4 ocells, però sembla un mercat normal com un altre). Menjem unes snakefruits que comprem ben bones i refrescants i seguim camí fins al kraton o palau dels sultans. Després de pagar una entrada raonable, entrem en un recinte força gran però arquitectònicament amb poc interès. La veritat és que trobem l’interès arquitectònic d’aquesta ciutat i del país en general molt baix o nul. A dins hi ha un museu amb una col•lecció justeta i un display poc encertat.

Entrada al kraton

A la tarda ja fem quelcom més interessant i anem a fer un curs de cuina indonèsica, un cop trobem el nostre nou hotel, on som els únics no locals. La crònica en un post apart sobre cuina, com ja sabeu hem fet en molts països. Us pode dir que ha sigut deliciós, nyami nyami.

Un passeig pel nord thailandès… Tercera (i última?) oportunitat

Un cop hem decidit canviar una mica els nostres plans i buscar un nou lloc on anar, tenim 2 setmanetes per arribar a Bangkok, recollir el passaport i anar fins a Kuala Lumpur on volarem fins al nostre pròxim destí… El cos ens demana descansar uns dies a Bangkok però abans d’això donarem una altra oportunitat al nord, ja que tothom diu és molt millor. A més, i principalment per aquest motiu, així ens trobem en Marcos en el seu periple asiàtic i coincidim un parell de dies.
Per arribar agafem un bus infernal de unes 15hores de durada. Sortim de l’estació de Luang Prabang encara mig buits però sabem que això no pot durar. I així és… En menys de mitja hora entren 3 famílies amb una mitja de 5 nens per família… No hi caben tots i va pujant més gent, així que acabem sent unes 70 persones, 15 d’elles infants (Marta recuerdas tu pesadilla? I éstos si eran niños movidos y pesados…ja sabeu com ens entusiasmen els nens…) i gairebé tots concentrats a la nostra zona. Afegiu a aixó una carretera extremament marejosa i amb moooolts sotracs; nens al mig del passadís que mentre dormen plàcidament (perquè ells sí que dormen) t’agafen dels peus i les cames com si fossin la mare; mocs i crits per tot arreu… Obtindreu una barreja explosiva jeje.
Arribem a les 08:20h a l’estació de busos del poble de frontera (Huay xey) i ens hem de posar a córrer. Aquí podem agafar un tuk tuk fins la frontera que ens estafa o caminar 1,5 km fins l’altra estació de busos, on a les 9 am surt un bus cap a chiang rai.
Hi ha 2 opcions. La cara i còmoda d’agafar aquest bus fins Chiang Rai. En total 220 baths i et passa frontera i et porta a la ciutat. O la barata i una mica més complicada però factible, la que decidim nosaltres vaja. El mateix bus fins frontera tailandesa són 30 bhatmans. Un cop allà i passada la frontera caminada de 2,5km (us intentaran dir més per agafar tuk-tuk) fins a la carretera que va a Chiang rai. Un cop allí i quan veus un bus vermell el pares i et porta allí per 65 bhatmans més… Una ganga perquè a més aquest ens deixa al centre i l’altra deixa a estació de busos moooooolt lluny per variar.

Estalviem uns 500 m fins la carretera gràcies a un amable thai

Chiang Rai. Hem sentit molt a parlar però no entenem gaire perquè. És una ciutat on menjar i dormir resulta molt econòmic. Al dir que nord era muntanyós jo crec ens imaginàvem una petita ciutat entre muntanyes. Res més lluny. Els trekkings es fan a força km d’aquí perquè tot és pla.  Nosaltres disfrutem del mercat, d’una celebració molt important que és la tercera lluna plena on renten els seus pecats, d’una gent molt amable per estàndards thais… Però no de muntanyes… una dona ens ajuda a demanar dinar al restaurant vegetaria que hem trobat, la dona a mit dinar ens porta un plat de tallerines i diu que ens invita pq deia que nosaltres voliem un altra cosa. Total ens botim i a l’hora de pagar la dona ho havia pagat tot i ja havia marxat. Li agraim mentalment i ens plantegem si tenia gaire pecats acumulats.
Al dia següent lloguem una bona bici i fem una ruta que ens donen en un mapa per visitar el temple blanc i 4 coses més. Nosaltres la canviem una mica x fer-la una mica més llarga i veure una mica més. Passem per un petit llac, una carretera horrenda, un parc de shinga que sembla en construcció i finalment arribem al temple blanc, una paranoia d’un arquitecte d’aquí on es barregen motius budistes amb doraemon, predator, i altres freakades… El lloc però ens encanta. Si sou per aquí val molt la pena.

Monument més emblemátic de Chiang rai

Bicicletejant pel Shinga park

Bonics racons a vegades

Predator a un temple budista. Whaaaat?

Temple blanc a hora de dinar (així surt buit)

A la tornada passem per una mena d’urbanització amb unes casetes colonials fantàstiques però mig abandonada. A veure si ens en comprem una. Al costat hi ha l’anomenada platja local, un lloc on el riu es fa molt ample i hi ha terrasses a banda i banda on la gent dina, beu i es banya. Quan arribem nosaltres hi ha un grupet d’adolescents passant-s’ho teta.

Caseta abandonada...algú ens la compra?

Adolescents a la platja...

Després d’atracar el mercat i dormir ben cansadets per la bici, empaquetem i anem a l’estació de busos. Primer agafem un que va al nord per parar al mal anomenat temple negre o black houses, un altre arquitecte iluminat que ha fet tot un petit poble amb temple i tot amb cases de fusta negra…ens encanten i és una zona més tranquila que la del temple blanc.

Casetes de color negre com el carbó

Algú ens la vol regalar?

Museu a l'aire lliure i free...això ens encanta

D’aquí tornem a l’estació de busos esperant a la carretera i agafem un bus a Chiang mai, la ciutat més gran de la zona nord, on ens trobarem amb Marcos, un amic que també està fent un tour llarg per la zona, però només porta dues setmanetes.
Chiang Mai és una ciutat mooooolt turística. Té un casc antic amb molts temples i pel que sembla parcs on visitar elefants i tigres (que no estan en llibertat sinó engabiats, per tant no anem). Al ser tan turística trobem habitacions hipermegabarates després de buscar molt bé. Trobar menjar bo i barat ja serà quelcom més difícil però…
Ens passem 3 dies descansant força (les ferides de Marcis ho exigeixen i el nostre esgotament físic també), però voltem pel poble, visitem alguns dels seus temples, les muralles, provem el seu plat estrella (khao soi, una sopa de fideus molt bona i densa) recomanats per un ladiboy que va conèixer Marcos… Total, el nostre periple pel nord de Thailàndia es pot resumir en descans; res és el què pensàvem (molt més pla del nostre imaginari i ciutats molt més grans); i que es podria perdre molt temps per aquí, una zona on la gent és molt més simpàtica i amable que al Sud.

Amb Marcos i alguns locals passejant

Sopa típica de la zona, i molt bona

Riuet pel lloc de les antigues muralles

Un dels milers de temples

Però la burrocracia truca a la porta i hem de tornar a Bangkok, així que ens despedim de Marcos i de la ciutat i agafem un tren nocturn cap a la capital.

Chesterfield (illa de Penang)

Marxem corrents del fred de les Cameron (i del paissatge decepcionant,la veritat) per passar al fred del bus i del seu a/c i dirigir-nos a la illa de Penang. Encara que sigui una illa, ara es podria anomenar península perquè està unida per un pont amb la península malaia.
El bus però ens deixa a Butterworth, el poble més proper de la zona i d’allà amb un ferry extrabarat i extracurt (uns 10 minuts) ens arribem a l’illa. Aquesta illa és coneguda per la seva ciutat principal, Chesterfield ( no és veritat,la ciutat real es diu Georgetown però no sabem perquè al lerdo del Lluís li surt Chesterfield tots els dies :oooo).
Com Melaka, Georgetown es una ciutat Unesco per la seva mixtura de cultures i per la seva arquitectura i les seves cases i carrers, que van iniciar els anglesos, ja que va ser la primera regió que van tenir en aquestes terres. Tan sols arribar ens posem a menjar en un mercadillo d’aquests del carrer i es posa a ploure de forma sobtada (i curta afortunadament). Ens dirigim a la oficina de turisme i tenim una booooooona noticia (el bus turístic com aquests de Barcelona que et va deixant a llocs emblemàtics, amb sostre descobert i que pots pujar i baixar quan vulguis és gratis). Ueeeeee! La mala notícia és que hi ha dues línies, la de la ciutat i la de la platja. I la de la platja, que va fins on tenim llogada l’habitació, no funciona!!!! Conxos, i aixó ens assabentem quan ja estem anant en mal camí, així que tornem enrere fins estació de busos normals i allà previ pago agafem el bus que ens deixarà al Sands Beach resort (nosaltres no estem al resort però el nostre pis o habitació si ho està).

Primera vista de chesterfield 🙂 o georgetown

Menjant una caca arale al mercat

L’habitació i l’edifici no són meravellosos però tenim aire, wi-fi que funciona com funcionen les wi-fis aquí i cuina per un mòdic preu. I vivim en un desè pis, tenim unes vistes brutals. Passem 10 minuts a la platja i després de veure que no hi a espai per banyar-se, només activitats tipus jet-speed i coses d’aquestestornem ràpidament al nostre apartament.

Bonica platja a batu ferrughi

El fantàstic edifici

Boniques vistes nocturnes

El dimecres ens servirà per celebrar el nostre Tercer aniversari de noces..Sí, ja fa 3 anyets,qué fuerte me parece!!!! Ho celebrarem a molts kilòmetres de casa, però sense fer res gaire especial i sense gaires romantiismes, no volem acabar a la garjola!!!! Anem a la ciutat de Georgetown a donar-hi un tomb. No sabem si per la mala experiència, perquè realemnt no tenen res a veure, però aquesta ciutat als dos eens emmbla que dóna mil i una voltes a Melaka i fins ara es de les visites urbanes que més ens han agradat. Passejar per la ciutat plena de temples (cada clan xinès té el seu temple diferent); cases colonials; pintades als carrers; mercats locals i zones de molls amb cases flotants (jettyes) té el seu què i nosaltres hi passem fins a mitja tarda, que això és dir molt.

Carnisseria bèstia al mercat

Art al carrer

Temple xinès al jetty

Un temple xinès més modest al jetty

Casa colonial

Menjant i menjant

Després de dinar agafem un bus turístic a punt de rebentar de locals que volen veure que és això de coses gratis i ens acostem al jardí botànic, on apart d’una flor molt xula, vam tenir la oportunitat de fer un trekking fins a la muntanya més alta de l’illa, el Penang Hill. Després de milers d’escales acabem anant per camins selvàtics totalment sols fins arribar a un lloc horrorós, el cim. Ple de brutícia ambiental, del tipus temples, un funicular i varis museus i demés, tenderetes turístics, etc… no tenim ocasió de veure res des de dalt, només locals i guiris fent el turista i el memo sense més. La veritat, l’espectacle ens decepciona, tot i que aprofitem per fer alguna bajanada. Decidim baixar amb el funicular ja que s’està fent fosc per tornar pel mateix camí i no volem baixar per la carretera.

Al bus tourístic

Arbre amb flors curioses

Fent el memo a falta de vistes

D’aquí ens dirigim al temple budista més gran de Malàisia, el Kek lok si , però per primera vegada a la vida esn trobem un temple-monestir que tanca a unes hores tempranes i arribant a les 18h ens quedem sense poder visitar. Per tornar agafem el bus, ja megaple, però arriba un punt on molta gent baixa i aprofitem per fer una ronda a la ciutat nocturna des del sostre descobert. Fins i tot en Manel que no entén aquests busos disfruta molt del viatge.
El dijous ens dirigim prop d’on estem, en un parc nacional (el més petit de Malaysia) per fer alguna caminadeta que altra. Anem a fer el camí més llarg (com no), que a través de la selva ens porta a 2 platjes recòndites i d’aquestes boniques on és impossible banyar-se (hi ha unes meduses verinoses que ja han provocat 3 morts aquest any), així com un llac (Meremithic) on es troben aigua dolça i salada sense barrejar-se ( no sent bona època per visitar ara ja que al ser temporada seca, no hi ha gaire aigua). Les platjes són força bonqiues, acondicionades per la gent que es vol quedar a fer càmping ( no hi ha edificis ja que són reserves naturals, però si zones acampada) i una d’elles té una petita infraestructura ja que és una platja on van les turtles a desovar. Nosaltres no ens quedem per la nit per comprovar-ho, de fet no ho sabíem sinó ho hauriem pensat. I s’ha de dir que passejar per la selva és molt cansat, els camins no són massa bons i la calor es fa mooooooolt feixuga!!!!

El bonic llac on es troben les aigües

La turtle beach i el tortugot

La platja de teluk kampi

Un esquirol gegant o ratufa bicolor, un amic al camí

Quan ja tornem a casa recollim les nostres bosses, ens quedem una nit més aquí però decidim fer-ho a la ciutat ja que ens acaba sortint més a compte i al dia següent no hem de matinar. El Manel té ganes de descannsa, així que aprofitem per divorciar-nos una estona i en Lluís va a la caça del bus turístic per tornar al temple budista (està a uns 15 km del centre). A les 15:20 ja és a la paraada de bus però amb el tràfic i tot, una gentada dins el bus de creixement exponencial) arriba al temple passades les 17h, una mica més i una altra vegada sense veureĺ, sembla providència divina. Apart d’algun bonic detall i una estàtua en un cim molt poderosa, la veritat però és que el temple no té gaire res i bàsicament està replet de botigues per guiris per intentar-te vedre de tot, la vostra mare si voleu. La tornada és igual o més dura que l’anada, així que arriba per tornar a trobar-nos els dos wonders, sopar, buscar més pintades al carrer i tornar a dormir, en un hotelet molt net i amb un preu bastant acceptable (50 mirins la nit), però en un carrer on el soroll és bastant evident durant tota la nit pel trànsit. A l’endemà ens toca matinar que agafem un vaixellet que ens portarà a la illa duty free de Malaysia, ja molt propet de la frontera amb Thailandia.

El temple budista

Menjant...

...i bebent als mercadillos del carrer