I segueixo naturalizing a Santiago

La segona setmana laboralment és molt menys interessant que la primera, ja que el meu metge de referència és a un congrés a Arequipa i em deixen amb un metge tan dolent que l’únic per al que em serveix és per pensar que si algú tan dolent es pot dedicar a això, jo també podria…
També és la setmana de tantejar la gent per veure si vaig a l’illa de Pasqua o no. Finalment i després de molt rumiar, guanya el no per tenir més temps pel sud de Xile i no perdre un dia de vol per anar i un altre per tornar. Anar a una illa tropical enmig del Pacífic amb volcans és quelcom que tampoc em crida massa i imagino no molt diferent a algunes illes indonèsiques desconegudes a les que vam estar. Em sap greu perdre’m els moais, és cert, però només és un em sap greu, sense més. I a canvi d’això m’imagino els fantàstics trekkings que faré al Sud, per altra banda durant la millor època, encara no temporada alta, el mes que menys plou, blabla (un juny qualsevol).
La setmana me la passo currant i sense fer massa res interessant, quedant per sopar amb algun amic que he fet per aquí sense més. Divendres en donen festa a mig matí, així que aprofito per anar al cerro Manquehue, un volcà apagat que és el punt més alt dins la ciutat, a 1630m.
Per arribar he d’agafar un bus fins a Lo Curro i anar a parar al barri més ric de Santiago, ple de casetes o torrasses amb espais ajardinats tremendos. Pujant i codejant-me amb la crème de la crème santiaguina, arribo al parking des d’on la gent normal comença el trekking, una hora de caminata després.

image

Casa de pobres al barri lo curro

image

Smoog pujant al parking

El cerro Manquehue i el Manquehuito es veuen molt bé i la base i l’aproximació es gfan pesadets. Un cop arribat al coll ja tenim unes vistes tremendes de la cordillera i de la ciutar i el seu smoog, i més avui amb aquest dia tan genial.

image

Vistes al coll i manquehue

image

Manquehuito al fons i panorama

image

Animal de companyia, guineu

Els últims 400m d’ascensió són realment durs amb vàries zones on s’ha de semigrimpar per arribar finalment a la creu i la bandera que ens indiquen el cim. Entremig em trobo una simpàtica guineu, milers de plantes carnoses i vistes non stop.

image

La cordillera sempre al fons

image

Cim i banderes

image

Smoog evident. Aixo respiro cada dia

La baixada es fa dura pel terra relliscós i la pendent, però en menys del pensat arribo a baix. En resum, una gran experiència per tenir bones vistes de la ciutat i el seu smoog i per tenir una bona vista dels Andes.
Dissabte toca una altra excursió. En aquest cas he de matinar per anar fins a una estació de bus amagada i difícil de localitzar. A més just abans sóc atacat per un grup de cans rabiosos que afortunadament no em fan res però em fan cagar-me a sobre.
Suat i a últim moment arribo al bus diari que em porta a Baños Morales, des d’on començarà el meu trekking. Són dues hores de bus (una mica més per les voltes que dóna per Santiago, exasperant) amb uns paisatges cada vegada més apassionants pel Cajón del Maipo (ja entenc perquè la gent era tan efusiva parlant del lloc).
Un cop arribo a Baños morales, entro al parc nacional Monumento el Morado. Tot i que entrada per guiris son 5000, doble del normal, el simpàtic guia en fa el pressupost per autòctons (vives por aquí verdad?). Ueeee. I el que es veu des d’aquí ja em dóna idea de que la caminada m’agradarà.

image

Pujant pel cajon

image

Cajon ja cap al capdamunt

image

Vistes des de Baños morales

La mala noticia, es un camí lineal de 8 km anar i 8 tornar fins a una glacera x veure-la. Per època de l’any, primavera i la calor esperada, hi ha alt risc d’allaus i molta neu, per tant no permeten arribar fins la glacera, només fins a un llac un parell de km abans. Què hi farem…
La caminada resulta un dels llocs més bonics que he vist. Una vall preciosa que acaba en aquest llac i la glacera de Sant Francisco amb uns colors grisos, terrosos i morats (x això el nom del lloc suposo). Un riu preciós, caminar molt per sobre de neu ja molt trepitjada.

image

Pujant el vall

image

San francisco i morado al fons

image

Preciosa vall

image

Caminant per neveros

image

Arribant al llac

Una estona al llac pseudoglaçat de dalt amb bany de peus i Raynaud inclòs, temperatura de potser 3-5°C.
Cóndors, volcans desperts nevats, termes, una zona que donaria per un ampli cap de setmana i una tenda de campanya. Totalment imperdible i més amb un clima com el que ens ocupa.

image

Laguna morales

image

Peus congelats

image

Aguila volant

Al no poder fer el tram final, acabo molt més d’hora de l’esperat. A les 3 tarda ja sóc al poble i fins les 6 no hi ha el bus. Vaig fins a la carretera passant per un pont amb vistes brutals i em poso a fer dit. Hi ha un cotxe cada 10 min, però el segon m’agafa i em porta fins al poble gran del cajón, des d’on amb bus cada 10 min arribo fàcilment a Santiago. Hurra, estalviats una pasta i molt temps 😉

image

Vista enrere tornant

image

Volcà actiu des de Baños Morales

Anuncis

Trekking salkantay day 2

El dia ha arribat. El dia més dur del trekking que farem per arribar al MP, una de les rutes més importants pels quechuas, pas per les muntanyes entre la zona litoral i la selva.
Avui caminarem uns 20 km, pujant unes 750m de desnivell i baixant-ne uns 1750. No sembla tan horrorós, però heu de pensar que s’arriba a 4650m d’alçada pel pas Salkantay, el punt més alt al que hauré arribat mai a peu.
Ens venen a llevar a les 04:30am amb un tè de coca i a les 05am hem de tenir tot recollit i esmorzar, per sortir a les 05:30. Fa fresqueta però tampoc res de l’altre món, i jo anar patint pel fred que passaria…
L’esmorzar es pot dir que és lo més trist dels apats, sort que portem molt menjar per anar picant i fulles de coca per donar energia.
Comencem a caminar i tot i que el grup es separa una mica, tampoc res de l’altre món i veiem que som un grup força compacte. En el camí de pujada cap al pas del Salkantay, per una vall glaciar, anem passant per vistes brutals de muntanyes i del Salkantay en sí, veiem cóndors, chinchilles (una mena de conills-esquirols) i sense donar-nos compte arribem a dalt en unes 3 horetes.

image

Llevar-se així no té preu

image

Ai que ens apropem

image

Una chinchilla

image

Venim d'aqui

image

Cada vegada més a prop

Al pas fem mil fotos, veiem una allau brutal del Salkantay i el guia ens explica el significat del Salkantay pels quechuas i fem una ofrena a la muntanya com feien ells, ja que la muntanya és la font d’aigua i per tant de vida. Això explica perquè pels quechuas els llacs de muntanya són sagrats i demanen que la gent no s’hi banyi, tot i que ja sabem com és alguna gent. L’ofrena consisteix en tres fulles de coca i una pedra portada del camí.

image

Arribada al pas

image

Allaaaaau

Un cop després del pas, anem per l’altra vall, una zona amb uns paisatges que a mi em fan pensar en Escòcia o Noruega, preciosos, frescos i molt humits.

image

Comença la baixada

image

Preciosos paisatges

image

Fent el memo

Arribem finalment altra vegada als 3900m i allà dinem. Un cop dinats, seguim camí. Ara toca baixar uns 1000m en unes 3 horetes, per camins plens de cavalls. És curiós a la baixada com de sobte va canviant el paisatge. Primer apareixen arbres i després comencen a ser cada vegada més grans i es troben més densament. Total, que en un sol dia caminant hem passat per tants microclimes diferents que sembla impossible.

image

Vegetació infinita, comença la jungle

Arribem al nostre càmping, un lloc força lleig amb milers de persones acampant, però és el què hi ha. Tot ple de guiris i com molt tancat, ens costa quedar-nos, però es va fent fosc i no hi ha lloc on anar. Aprofitem x fer més relació social amb el grup i amb una parelleta catalana d’un altre grup.
Hora del tè i crispetes i després del sopar. Avui tot i fresca, es noten mosquits i una temperatura molt més decent. Al acabar de sopar ens fan presentacions de l’arriero que porta les mules i dels cuiners, ja que demà les mules ens abandonen, en un clar intent de personalitzar-los i aconseguir una bona propina per ells.
Anem a dormir força més tard que el dia abans, peró rebentats.

Trekking salkantay day 1

En Toni i jo ens despertem a hores impossibles per variar (hem de ser a lloc a les 03:30h), mentre en Max es queda dormint, ja que ell no farà el trekking amb nosaltres i aprofitarà per anar a MP amb minibusos i de la forma més econòmica possible, així com visitar el Valle Sagrado, una vall propera i que es diu així perquè pels quechuas era un riu i vall molt importants.
Total, a les 03:30h som a la plaza de armas i entrem en un bus. Anem a parar a un lloc on hem de recollir més gent, però la falta d’organització brilla i no sortim fins les 05 am.
Ara toca anar a Mollepata, on en principi comença el trekking. Aconsellar si algú ve per aquesta zona amb més gent i hi ha dies, venir fins aquí amb material llogat i menjar i llogar un o dos arrieros per portar mules de càrrega, fent el camí més o menys per lliure.
A unes 03 hores de bus per uns paisatges espectaculars, en un dia molt clar que es va espatllant a mesura que passa l’estona, arribem a Mollepata doncs. Aquí en principi comencem el nostre camí. Se’ns ha fet una mica tard, ja que hem de caminar uns 20 km i pujar uns 1500m de desnivell, o això és el què pensem.
Primer, la gent va a esmorzar, mentre naltros esmorzem del menjar que hem comprat per si de cas a la plaça del poble.

image

Plaça de Mollepata

Després toca donar la bossa que portem per a que la dugui la mula. Tenim 5 kg per carregar a les mules per persona, en una balança que creiem està trucada, de forma que gairebé no pidem deixar res i ho portem tot. Amb la tonteria passa gairebé una hora, ja que en total som unes 50 persones. Quan tenim això fet, ens diuen els grups als que estem. Al nostre som 18, tot i que ens deien màxim 12, però tenim 2 guies… a veure com serà. Fem presentacions i veiem que és un grup molt multiètnic i de procedències diferents, i del que naltros som els únics dos hispanoparlants (no diguem catalanoparlants).
Un senyor turc, una parella jove americana, una profe de ioga americana de Miami, dues amigues canadenques de Toronto, un alemany jovenet, una parelleta holandesa, una altra francesa, un brasileny, una anglesa de procedència india i tres amics anglesos jovenets. Naltros tanquem el grup dels pumes, o així ens anomenem. Després de fer les típiques xorrades de cridar el nom del grup i aixecar les mans i similars, són gairebé les 09:30. Ja arribarem avui? Resulta que sí, que no fem els 20 km, sinó només la meitat, ja que els primers 10 els fem amb el bus… comencem bé!!!!!
Arribem doncs on realment comencem el trekking. Ens trobem a uns 3300m d’alçada i encara hi ha plantes, cultius i demés. En una bonica zona i amb uns miradors de les valls fantàstics, comencem a caminar. De tant en tant fem paradetes per esperar els més lentets i per fer explicacions de coses que anem veient.

image

Pujant poquet a poquet

image

Un mirador

image

Cabana i pynt de parada

En un punt concret pujem bastant pel recte i anem a parar a un bonic canal que seguim en pla per una bona estona. Al sol fa calor, però quan es tapa fa fresca i fins i tot ens cau alguna gota, però gairebé res. De forma sobtada, arribem a la vall on ens dirigim i ens queden les muntanyes amb glacera al nostre davant… llàstima que estiguin força tapades per uns núvols negres. Veiem també al lluny el nostre càmping d’avui, al fons de la vall glacial. Avui dormirem molt amunt, a 3900 m d’alçada. Al cap d’una horeta arribem i just en aquest moment, comença a ploure fort.

image

Neu al fons

image

El nostre camping d'avui

Afortunadament, estem en aixopluc i dinem. Ja veiem que els dinars seran abundants i molt bons gràcies a en Damián, el nostre cuiner d’uns 65 anys. Després de dinar com uns senyors, ens assignen les tendes. Al sortir veiem que ha deixat de ploure. I no només això, a més els núvols han escampat i tenim una vists del Salkantay i les muntanyes del voltant brutal.
Mentre alguns es queden descansant, la resta decidim pujar per anar aclimatant a un llac proper al camping, a 4200 m d’alçada. La zona és preciosa i mil fotos després baixem, berenem i sopem amb molt poca estona de diferència i anem a dormir amb la panxa mooooolt plena.

image

Arribada espectacular

image

Altre cantó de la vall

image

Panoramica

image

Dalt de tot

image

Llac

La nit havia de ser molt i molt freda, però entre el sac de dormir que m’han deixat a agència per -10°C i la roba tèrmica, acabo torrat. Demà ens espera el dia més dur… a veure com el portem!

Raining cats and dogs a les glaceres

Doncs si gent. Malauradament les previsions meteorològiques algunes vegades encerten. Ens despertem amb un plugim molest que ens estorba per esmorzar. Estem a la wet coast així que no hi ha una altra. Les corrents fan que els núvols vinguin de l’oest. Així, al tenir muntanyes imponents molt sobtades, aquestes frenen els núvols i fan de la costa oest la més plujosa del país.
Un cop esmorzats esperem dins el cotxe sentint ploure. Ens passa el ranger del Doc a recollir la pasta (hi ha algunes zones que són de pagament,la majoria de fet) i quan sembla aminora una mica ens posem en marxa. Uns 70 km més amunt trobem Fox glacier i a uns 25 km Franz joseph glacier. Són 2 glaceres a propet del mar i molt accessibles, per això són famoses. Estan retrocedint però a marxes forçades.
Quan arribem al Fox Glacier, està diluviant i el centre d’info està tancat. Decidim apropar-nos al Franz Joseph, on sembla el poble i tinglado muntat és més gran, tenim algun súper (això sí per aquí tot molt més car). Al arribar aquí ens plantem al i-site que està obert. Quan aparquem plou taaaaaant que fa por sortir del cotxe. De cop i volta però sonen unes sirenes i com no sabem què signifiquen, correm els dos cap al i-site. Allà ens diuen que no ens preocupem, que no era res… Quina por, ja pensàvem que s’acabava el món. Ens donen alguns mapes i decidim anar a comprar 4 coses que ens falten (desgraciadament els productes frescos s’han de comprar cada poc).
Anem a dinar al parking del mirador de la glacera. Tot i que no es veu res, afluixa la pluja i fem el recorregut fins al mirador de la glacera, per arribar-nos més enllà està prohibit per les condicions meteorològiques. El resultat, millor veure una imatge. Una, com diuen ells, dramatic scenery ens espera.

image

On éslaglacera?

image

Dramatic landscape

D’aquí ens plantejem anar a un camping pagant, però com sembla que el dia millora i els que trobem són cars i cutres, acabem anant a un a un llac a uns 15km. La millor decisió. Finalment el dia millora i tot i haver-nos cruspit tots els aliments, acabem disfrutant des del lloc d’una preciosa vista a les muntanyes. Això sí, just quan cuinàvem sopar torna a ploure i acabem sopant dins l’eriçona.

image

Vistes des del camping

Al dilluns al matí, tot i tenir una previsió nefasta, es lleva amb un dia clar i serè. Decidim doncs fer el Fox mount. Un pic que un alemany ens va recomanar, molt dur però amb vistes genials. Comença el camí al costat del Fox glacier i preguntem a la benzinera si és factible  i ens diu que sí, tot i que al cim pot estar una mica enfarinat (la primera nevada de l’any, per ells gener és ple estiu!!!!).
Comencem un cop hem deixat el cotxe per un camí de maleït bosc. Com diu el cartell és molt steep i només per trampers experts. Realment hem de grimpar molts cops, està tot molt humit i xop i ple de fang. Nosaltres les passem canutes. Ens trobem una noia pujant. Ella viu x la zona i ja l’ha pujat varis cops. La veiem molt decidida i valenta, més ràpida que nosaltres. Ens diu que en poc travessarem la bushline, cosa que esperem amb candeletes.
La veritat però és qie un cop sortit de la bushline el camí es fa encara més difícil i fastigoset. El fang ens envolta i acabem xops de dalt a baix. Tot és ple de neu i glaç. Ens trobem en estat de semi-congelació. Arribem a un punt des del que tenim unes vistes brutals de la glacera i les muntanyes. Veiem que s’està ennuvolant molt i que pujar més no ens aportarà millors vistes, així que ens saltem la última mitja hora fins al pic i anem baixant… La baixada, moooooooolt horrorosa, però poquet a poquet arribem abaix, enfangats i molls a més no poder. Aprofitem que fa solet per intentar secar-nos, treiem sabates i mitjons xops i dinem, escalfant-nos al sol.

image

Comencem a sortir de la bush line

image

On és el camí? Neeeeu

image

Després del camí xungo...recompensa

image

La pobre glacera que va minvant

image

Naltros i la glacera

Després anem fins a un llac des d’on els dies clars es veu reflexe de totes les muntanyes, però el dia ha deixat de ser clar. Això sí, tenim un punt d’una vista cap al mont Tasman i Cook brutal.
Fem una tirada de kilòmetres per acostar-nos a Hokitika, la nostra pròxima parada. Acampem a una zona molt ben habilitada a un llac proper, comença el fred extrem i ràpidament ens abriguem dins el cotxe. Demà estarem per la zona i després ja veurem. Abans però coneixem un pseudo-kiwi, una au similar al kiwi famós però molt més fàcil de veure ja que busca restes de menjar i no té tanta por dels humans.

image

Serà el mount cook?

image

Quin lloc mes xulo per dormir

image

Pseudo-kiwi roba menjar

Per les terres dels fiords

A partir d’aquí ja som al fiord, on el dia s’ha arreglat i ens deixa unes imatges de postal. Realment preciós. De tornada passem pel chasm, una mostra espectacular de la força de l’aigua en aquestes valls. Com un cop va dir la nostra amiga Núria, que estressant pot ser, ser una gota d’aigua. Què ens depararà l’altre costat del túnel?
Ens acostem a un lloc per dormir proper a la divide o divisòria entre oest i est de les muntanyes. Està superpoblat però nosaltres aconseguim encabir-nos i sopar davant un llac preciós. Allà ens trobem uns espanyols amb els que fem petar la xerrada durant una bona estona, acabant semi-congelats (com refresca les nits aquí) i intentant escalfar-nos dins el nostre llitet… Al final ho aconseguim. Entre congelació, unte antimosquits i spray matabitxos avui no sembla que ens pica cap insecte!!!! Eurekaaaaaa.

image

Fiord espectacular

image

Fiord espectacular i 2

image

Estrés aqüàtic

image

Lloc per dormir insuperables

image

Sopar romàntic

Al dia següent ens llevem moooolt d’hora (és fàcil ja que ens han avançat una hora aquesta nit). És diumenge de pasqua, aquí tothom està amb els conillets i els ous de pasqua (a vegades semblen taaaaaaant americans). Nosaltres esmorzem i veiem que gairebé tothom ja ha fugit. Nosaltres decidim fer 2 excursionetes. Una al llac Marian, un llac en una antiga glacera al que s’accedeix per un camí de 3 h anada i tornada. Les vistes de la vall amb la paret rocosa, la presència de l’antiga morrena en forma de penya-segat… Arribem que encara no té sol però tenim les muntanyes del davant ben destapades, cosa que sembla difícil aquí… Els núvols estan per tot arreu!!!

image

De camí al llac

image

Llac Marian

Uns minuts embadalits per aquest espectacle natural i tornem cap al cotxe. D’aquí uns kilometrets fins la línea divisòria o punt més baix d’aquests alps del sud que divideixen est- d’oest, i allà seguim un trosset d’un great walk per acostar-nos fins al key summit, un cim emblemàtic per aquesta zona, ja que aquí neixen 3 dels principals rius que donaran aigua a la zona sud de l’illa.
Els great walks són caminades de varis dies amb dues particularitats. Estan fetes per a que les pugui fer gairebé tothom i són caríssimes a més d’haver de reservar amb molt temps d’antel•lació. Aquest en el que estem nosaltres és el Rotebourne track i va d’aquí a la zona de Glenorchy.
Realment comprobem que el camí està fet per tothom, molt ben arregladet i bonic. De fet pujant al cim ens hi trobem una dona d’uns 90 anys cascarrabies i amb bastó inclòs…una monada alemana!!! Per fer-l’hi una foto.
Les vistes des de dalt tot i que algo deslluïdes per la gran quantitat de núvols, eren força espectaculars. Veiem el llac al que hem pujat fa una estona just al davant i altres cadenes muntanyoses. També veiem milers de persones (una altra cosa que tenen els great tracks és que atrauen multituts). Arribem després a un llac on dinem i tornem al camí fet. Ara toca tornar fins a Te anau pel mateix lloc, la idea era quedar-nos una mica més per aquí però com la previsió és de pluja horrorosa seguim camí cap a Queenstown.

image

Vistes del key summit

image

Paisatge alpí

image

Ai les muntanyes

image

Picnic al llac

Ens parem en un holiday park avui a dormir. No hi ha cap camping barat o gratis en tota aquesta gran zona. El primer en molts dies!!! Dutxa!!! Cuina per cuinar!!! Un paradís. L’amo un home coreà mooooolt freaki però majo que es fa unes fotos amb nosaltres. Aprofitem per cuinar un curri de carabassa i un arrosset, una mica sossos sense curry leaves ni spicy però fan el fet…i sopem calentets ens una habitació. Tot un luxe!!!!

image

El nostre amic coreà

image

Al camping