San Pedro part two I un etern viatge en bus

En aquest tercer dia a la zona de San Pedro d’Atacama, amb en Quentin, el noi francès que vaig conèixer l’últim dia a Uyuni, marxem en un tour als géisers del Tatio.
Són uns géisers que m’han recomanat perquè m’han dit que són espectaculars I molt més grans, variats I espectaculars que els de Uyuni.
Ens llevem a hores impossibles I a les 05am ens recull el bus. D’aquí una mica més de 2 hores de conducció fins que arribem a la zona dels géisers. Un cop allí, dir que són bonics però res de l’altre món ni molt diferents als vistos a Uyuni. Sí hi havia algun d’aquests que treu aigua (un xorrito de no res), I el morbo de saber que una turista va morir fa una setmana amb els maleïts selfies.

image

Géisers del tatio

image

Fumarolas

image

Géiser en roca

Passejem una horeta per aquí I quan acabem ens donen quelcom d’esmorzar. D’aquí ens dirigim a unes termes d’aigua calenta per banyar-nos. L’enclau és preciós, l’aigua relativament calenta. Fot un fred que pela, som a més de 4000m, així que estem els pocs que ens banyem tots morts de fred intentant trobar d’on surt l’aigia calenta. En mitja horeta ja tots canviats I de camí cap a San Pedro.

image

Bonic brollador

image

Banys al fred

Al camí ens deturem en una mena d’aiguamolls amb aus molt xules, I ens parem a fer fotos a lo japo.
Ja l’última etapa del camí és un petit poblet de la zona molt típic amb tots els edificis amb sostres de palla I cases molt cuques, sobretot l’església. Aquí tothom es torna boig I comença a comprar xorradetes a preu d’or pels guiris.

image

Riuet

image

Ocellets

image

Boniques maresmes

image

Vicuñas

image

Bonica esglesia

image

Casetes del poble

Un cop arribem a San Pedro, anem a dinar quelcom bbarato I deixo passar l’estona x anar a l’estació de busos. A les 04:30 de la tarda surt el meu fantastic bus, afortunadament llit finalment (tampoc cal ser tan rata) que arribara en unes 24 hores a Santiago de chile, passant per la costa boirosa del nord del país, res similar a allò que imaginava. Les meves primeres hores en aquesta ciutat amb metro I que sembla ja tornar a occident les passo com a zombie, disfrutant del meu genial hostal.
Al diumenge, meu últim dia de vacances, dóno una volta per la ciutat, els seus jardins I parcs, acabo visitant el mercat principal I quedo amb el meu contacte, que m’ensenya el meu departament I em dóna els detalls per l’endema… quins nerviiiis. A treballar!!!!

image

Edifici santiaguino

image

A la Vega

Anuncis

Sucre, i això és Bolívia?

Arribem a Sucre després de 13h de bus i una sola parada per pixar, així que el primer de tot al arribar a l’estació consisteix en anar fins al lavabo a buidar bufetes…
Només sortir de la porta, el canvi de temperatura es nota. Són just les 08 am i fa força calor, i es que hem baixat per sota dels 3000m per primer cop des del Macchu…
Estem molt cansats i anem molt carregats i com és a partir entre 3 agafem taxi fins a l’hostal (coses que té viatjar acompanyat). És un hostal que la Carlijn i en Jasper van veure i té un preu i unes revisions molt bones en general. Arribem i el lloc i els preus ens convencen, així que ens quedem. És una antiga casa colonial amb un pati molt bonic i acollidor. Les habitacions, però,no estan llestes i ens toca esperar. Aprofitem per anar a esmorzar al mercat una salteña boníssima i una mena de bunyols amb una beguda que s’assembla a les de mongetes calentes indonèsiques, boníssima.

image

El nostre allotjament

Fem una dutxa i un canvi de roba, ens posem les nostres mudes més fresques i deixem ja les coses a l’habitació.
Sucre és la capital històrica i administrativa de Bolívia, tot i que el gobern i la capital real on passa tot és La Paz. No pot haver dues ciutats més diferents. Sucre és una ciutat molt arreglada, ordenada, tranquila (només viuen 250000 persones), arquitectònicament bonica plena d’esglésies i edificis colonials, tota blanca i amb els edificis ben arrebossats i arreglats…
Donem un passeig pel centre i la veritat, tot i que jo prefereixo La Paz, s’agraeix un break de relax i pausa. N’hi diuen la ciutat blanca, al igual que Arequipa si recordeu, però per mi Arequipa és força més bonica… tot va a gustos!!! És la ciutat ideal per estar-s’hi un temps pels guiris i això fa que proliferin les escoles d’espanyol per guiris. En aquest sentit em recorda també a La Antigua a Guatemala, ciutat fàcil, bonica, rica, ordenada on pots apendre español en escoles baratíssimes o classes privades per 4€ hora!!!!
Després de la dutxa ens sentim molt millor, ens apropem a la plaza principal (aquí a Bolívia no hi ha plaza de armas, solen tenir nom de dates remarcables xl lloc) i d’aquí anem a un bonic mirador que ens han recomanat, una plaçeta porxada preciosa, anomanada Recoleta.

image

Ciutat blanca

image

Plaza principal

image

Carrer ordenat i net

image

A la Recoleta

image

Vistes de Sucre des del mirador

Dinem quelcom en un mercat que trobem i seguim camí cap al cementiri, que ens han recomanat ferventment. En aquesta ciutat, veus prosperitat i riquesa, la gent va vestida talment com occidentals, i molts d’ells tenen molts més trets europeus de fet, amb força rossets, barbes, ulls més clars i pell també molt més clara… És molt curiós!
Arribem,passant per mil esglésies totes blanques i similars, fins al cementiri. Està tancat al migdia però ens l’obren en 10 minuts així que esperem.
El cementiri no és res de l’altre món, però hi fem una passejada i sí trobem algunes tombes ben boniques…

image

Més esglésies blanques

image

Cementiri

Estem rebentats i el temps ha canviat, sembla que vol ploure, així que tornem al hostal on ens relacionem una mica, berenem i juguem a cartes (hem començat a veure una peli que han posar, american pie part 2000, però en veure la qualitat de l’humor hem fugit a jugar a cartes).
La majoria de gent que ens trobem i amb qui parlem son guiris que es troben aqui per una llarga temporada i estan estudiant espanyol. Alguns amb nivells ja molt alts com un coreà i una suïssa que aprofiten per xerrar entre ells amb condicionals i nivelón; altres que just estan aprenent hola,me llamo… y una cerveza, por favor!!
Mentre juguem a cartes es fot a ploure a bot i barrals, amb llamps i tempesta incorporades. Ens fa mandra doncs sortir a buscar un lloc per sopar i al veure la cuina i que tothom es cuina quelcom per aquí, decidim anar a un supermercat a comprar quatre coses quan afluixa una mica. Plat del dia: pa amb tomàquet i truita de patates. Tot i no ser els millors del món per falta d’estris, es poden menjar prou bé!
A l’endemà al matí jo em llevo força d’hora i m’endrapo un pa amb advocat i una minipapaia que he comprat al mercat. Deliciós!!!!Yummy yummy.
Mentre la dutch couple es queda descansant, jo acabo de donar una volta per la ciutat. Vaig fins a un parc amb una pseudo-torre Eiffel m’asseguren dissenyada pel mateix Eiffel (algun dia poc inspirat); atravesso una plaça amb una fira sobre salut molt xula amb gent fent cua com boja aprofitant metge gratis; torno a la plaça major a veure una mica de vida i confirmar la ciutat rica en la que ens trobem; menjo una salteña vegetariana deliciosa; veig milers més d’esglésies; entro a una bonica casa on fan una expo sobre afrobolivians amb un pati enclaustrat preciós… quan em canso de donar voltes vaig a buscar als 2 per anar a buscar el bus cap a Potosí.

image

Parc

image

Tour eiffel

image

Dormint la mona vora el ter

image

Més blanquedat

image

Jornades de salut

image

Claustre de casa

La meva idea era aquest matí anar a vistar un parc cretàcic, però era molt just i per fer el memo segons m’han explicat sense gaire interès, passo… tothom me n’ha parlat molt malament així que he de dir-te que tot i no anar, ho recomano 0.
Agafem microbus doncs per arribar a l’estació de bus, on per ser majos ens enduem uns bitllets de bus per Potosí més barats que els normals ;)…
3 horetes i arribarem a Potosí, una ciutat amb molta història!!!

La Paz, una ciutat especial

Què hi fa la capital d’un país a gairebé 4000m d’alçada? Més de 2 milions de persones si comptes El Alto, un poble enorme al costat que ha passat a ser barriada, vivint en un paratge totalment sorprenent.
Només arribar em despedeixo d’en Max, que segueix camí cap a Uyuni per trobar el seu amic. Jo agafo la primera mobilidad o combi per acostar-me al centre i trobo un hostal on per només 40 bolivianos tinc una habitació per mi solet. Tot un luxe!!!
Al engegar el wifi x contactar amb en Jasper i la Carjin, la parella holandesa del Salkantay, em trobo amb la sorpresa que ell està ingressat en una clínica x febre. Dino en un vegetarià al costat del meu hostal que té una cia kilomètrica de locals (què hi deuen donar? Doncs un menjar vegetarià boníssim per un preu baratet). Aquí parlo amb una dona que m’explica lo famosos que s’estan fent entre locals eld restaurants vegetarians i parlant de barcelona i la platja em comenta amb ressignació com els xilens els van treure a ells el mar.
M’aproximo després a la clínica per veure’ls i intentar donar una mica de suport. Per la tarda amb la Carjin donem una volta pel centre i amb la tonteria ja se m’ha perdut el dia.

image

Transport per arribar a La Paz

image

Punt encontre: església de San Francisco

El divendres em desperto ben d’hora al matí i dono unes voltes. És un gust passar per carrers buits amb poc trànsit i sense pitos. Trobo un mercat al carrer proper a l’hostal, ple de vida, colors i flors. Ja torno a trobar-me a la meva salsa. Aprofito per esmorzar un entrepà de palta per variar i segueixo camí fins al mirador de kiri-kiri. Vaig passejant per la plaça Murillo, amb la catedral i els edificis administratius, pel barri de solcachi (una espècie de barri de expats i gent amb pasta) fins a la plaça España i un mirador del costat.

image

Mercaaaaat

image

Imatge quotidiana

image

Plaça Murillo

image

Panoràmica paceña

image

Transit paceño i els seus col·lapses

D’aquí em paro a menjar unes salteñas brutals. Les salteñas son una mena d’empanades amb pollastre o carn de porc, una mica picants, que per dins són més caldo que una altra cosa, molt difícils de menjar doncs sense tacar-se. De fet em diuen que es diu que aquell que es menja salteñas sense tacar-se vol dir que fa molt bé els petons (i jo no em vaig tacar gens,jaja). Tot i que l’origen de les salteñas és Salta, al nord argentí, sembla ser que a Bolivia s’han perfeccionat i son molt mes bones. Realment les que jo provo són delicioseees!
Després al ser a prop faig una visiteta als holandesos i agafo el telefèric de la línia groga, que amb unes vistes tremendes em porta fins a la zona sur o rica de la ciutat.

image

Boníssima Salteña

image

Vista la paz sud, muela del diablo al fons

Al vespre ja de tornada quedo amb el Rodrigo, un simpàtic infermer xilè que m’explica les bondats de la feina a Xile (ai,ai,ai) i que anirà uns dies a la pampa o selva boliviana. Jo ja en tinc ganes, ja, però ja sabeu que el trekking i les muntanyes em poden, a més que a l’endemà m’havia de trobar amb l’Anne, la noia francoaustraliana d’Arequipa.
El dissabte, doncs, vaig al mercat i esmorzo unes empanades de formatge en una dona que té una cua d’uns 20 locals (com sempre, bona senyal de bon gènere).
Em trobo amb l’Anne al hostal i decidim fer el huayna potosí, ja que ella en té moltes ganes. És un dels cims per sobre dels 6000 m més fàcils del món. Normalment es fa en 3 dies però si ho féssim així ens enganxaria un canvi de temps amb una gran nevada, i per evitar això ho decidim fer en 2. Aclimatació pa que? Un cop contractada l’excursió (s’ha de fer amb guia, encordat,blablabla) agafem un telefèric al Alto i d’aqui passegem fins a un altre telefèric, amb precioses vistes de la ciutat i el seu rntorn (riu-te tu del Carmel i les seves pujades).

image

Publicitat ¿Subliminal?

image

Carmel paceño

image

Escena al Alto

image

Curiosa estatua i balls

image

Escenes matrimonials

image

Jo al mirador

Nerviós pel nou repte que m’espera, acabo de passejar per la ciutat, on trobem moltes parelles de casament i reportatge fotogràfic, em preparo per l’endemà i a dormir aviat!!!!

Arequipa o la bella? O la blanca?

Si no l’apoden la bella, és igual. Jo la definiré així… tot i un inici lleument accidentat, res molt greu, ens trobem una ciutat preciosa que sembla amb molt per oferir…
Arribem sense gairebé haver dormit a l’estació de busos. Ja a partir de les 05 hi ha claror i veig un reguitzell de muntanyes-volcans nevats al seu cim. El paisatge ja promet. A l’estació de busos fem un cafetó i demanem on agafar el colectivo cap al centre.

image

Bus station Arequipa

Entrem en una combi o minifurgo a petar de gent i amb les maletes… diem on volem anar i la combi va conduint i conduint i conduint fins que arribem a final de parada… i estem molt lluny del centre. La cobradora no ens ha ni informat… Total, toca agafar una altra combi fins al centre, van totes a petar i sembla no ens volen agafar fins que al final tenim sort. Al final al ser 3 ens hauria costat menys agafar un taxi, que trist… i jo mort per no haver dormit!!!
Finalment arribem a la plaza de armas i busquem un lloc per dormir. A mesura que ens allunyem els preus van baixant i tot i que alts conseguim una triple per 80 soles a un home que ens dóna molta info a més i ens recomana rutes pel canyó del colca…
En Max i jo sortim a donar una volta pel centre mentre en Toni es queda fent cosetes. Anem a plaza de armas, a varies esglésies i carrerons, trobem un claustre amagat amb unes vistes tremendes… Tot plegat es veu preciós. Acabem al mercat on hi ha molta vidilla, disfrutant dels colors i tot… Quan ens cansem, anem a buscar a en Toni i anem a dinar un menu molt bo.

image

Plaza de armas

image

Claustre

image

Escenes de carrer

image

Una de les esglesies

image

Monestir de santa Caterina

La nostra idea és a les 15h anar a una ruta guiada amb una agència que ofereix tours gratis. Entre anglès patètic de la guia, com crida i l’explicació inicial, decidim marxar potes ajudeu-me i fer la ruta pel nostre compte. Ens perdem per bonics carrerons, tornem al mercat on ens aprovisionem de menjar infinit (formatge, pa, fruita, fruits secs…), visitem la catedral per dins, i tornem a l’hostal. Des del terrat tenim unes vistes impresionants. Finalment sopem quelcom lleuger i ens preparem per la nostra excursió al colca, amb ganes ja de tornar a la ciutat altra vegada, ja que ens ha agradat molt.

image

Gos perua al mercat

image

Mirador del terrat

Tornem a Arequipa després de la ruta pel colca amb nous amics amb els que quedem per sopar i aprofitem per anar a fer unes copes pel famós carrer de San Francisco, el lloc de moda per sortir per locals i per guiris… allà és on m’assebento que el sobrenom de la ciutat és la blanca, no la bella. Podrien ser perfectament les dues.
Després de la lleu festa (a les 12h ja a dormir), ens llevem i anem a comprar bitllets pel bus a Cusco. Aquest cop som més esplèndids i ens ho currem agafant un bus de més categoria on seients son força abatibles.
Per anar al bus, hem passat pel costat del mega-mercat d’Arequipa i ens hi apropem. Ens recomanen quedar-nos als carrers principals i no fotre’ns per carrerons secundaris. Com trobo a faltar això de voltar sense patir per res i fotre’m a qualsevol punt o lloc, per descobrir els llocs més amagats, sobretot del mercat. Tot i així, disfrutem molt i ens trobem una filera d’endevines que llegeixen la mà o fulles de coca; venedors infinits de gossets; i altres rareses.

image

Lectura de mans

image

Venda de gos

Per dinar decidim anar a una picanteria, tot i que no hi veiem gaire diferència amb els llocs que hem anat fins ara. Després voltem per un ric barri d’Arequipa, el barri de Yanahuara. Hi ha una plaça amb un parc, una església i un mirador que fa que estigui ple de turisme local i parelles de casats fent-se fotos (com es nota que és dissabte).

image

Bonic edifici

image

Picanteria

image

Casament al parc

image

Mirador de barri pijo

Per fer temps, jo i en Max decidim agafar una combi cap al mirador de Carmen alto, un lloc dins la ciutat però com si fos a les afores amb una visió tremenda de les muntanyes que rodejen Arequipa i una mena de perit canyó.

image

Boniques vistes

El dia així es va acabant i després de recollir la laundry i fer la motxila, tornem a la dura i real vida viatgera…. A viatjar toca, i tota la nit!!! Afortunadament el bus és força còmode 😉

image

Great bus

Primers dies a Yogyakarta

Estàvem esperant l’avió cap a djodja (com ni diuen els locals), que ens arriba amb una horeta de retard. Després d’un vol plaenter i sense incidències, arribem a la capital cultural de Java, que n’hi diuen, o la que té una història més plena. De fet, molts viatgers agafen avió a Jakarta però ni hi paren i directament agafen un altre vol que els porti aqui per seguir la ruta…És una ciutat al centre de l’illa de java i molt convenient per seguir camí ja cap a l’est i la resta de les illes indonèsiques habituals pels guiris.
De fet és arribar a l’aeroport i trobar-nos per primer cop en molt temps milers de blancs voltejant, la majoria provinents de 3 vols de jakarta que arriben i agafen les maletes mentre nosaltres esperem les nostres, que no arriven mai.
Malauradament és tard i el bus ja no funciona, així que hem d’agafar un taxi. Afortunadament no ens hem de barallar amb ningú i hi ha un sistema de taxis prepagats on dius on vas i pagues un preu i te’n vas a fer cua pel taxi (no n’hi ha gaires,no).
Al final arribem a les 10 de la nit entre pitos i flautes, hora en la que normalment dormim i més ara que tenim una hora de desfase horari més (per nosaltres són les 11 nit vaja). Anem a sopar els fideus més lents de la història (una hora per a fer-los) i directament al llit a morir. Soet que la caseta on estem és acollidora i sembla fantàsticament silenciosa i agradable.
Al matí següent ens llevem i demanem l’esmorzar. Al cap d’una hora ens serveixen un tè i un petit sandwich vegetal que no correspon a l’hora esperada (anirem confirmant que això de servir el menjar lent és molt propi de la terra. Haurem de baixar els nostres nivells d’estrés).
Un cop esmorzats anem a buscar el bus públic de la ciutat. Té coses bones i dolentes. No hi ha bemos, sinò que és un sistema de busos normal amb línies i parades normals. El preu és molt barat i está establwrt i els canvis de bus són gratis. Com a dolent, hi ha poques parades de bus i molt espaiades. I naltros hem d’agafar 3 busos diferents per arribar a puesto (això sí, molt ben informats pel personal).
Després de llevar-nos a les 06:30, arribem a les 11 del matí a Prambanan, els temples hindús més grans del món conservats i una de les coses a visitar prop de djodja. Sabiem que estem en temporada alta i que això ho visita força gent, però el que ens trobem allà supera les nostres expectatives en un número infinitament alt. Probablement milers de persones en un espai reduït (els temples són grans, però no tant), la majoria locals bojos per fer-se una foto amb un bule (no n’hi ha tants, més tenint en compte els 210000 inris per cap de bule enfront uns 25000 per cap indonèsic de l’entrada). Sempre diré que em sembla correcte que els nadius del país no paguin o paguin molt menys per entrar als monuments (amb els impostos paguen part de la conservació, malament que ho fem nosaltres que no fem el mateix), però estic totalment en desacord en els preus abusius de les coses, i gairebé 17€ per això és un preu més que abusiu. A vegades penso que els turiss ens hauriem de plantar i fer vaga d’anar a aquests llocs si no posen uns preus més raonables!!!!!

image

Milions de persones a prambanan

image

Intent d'autofoto

image

Les sirenitas

image

Des de lluny

Dit lo dit, tot i no ser un monument lleig i tenir el seu interès, a nosaltres ens deixa força indiferents. La gentada que hi ha no ajuda a disfrutar del loc, ja que intentes entrar en algun dels temples i hi ha tanta gent que es fa molt agobiant. La calor encara ajuda menys… després anem caminant fins a un petit temple budista que es troba dins el recinte i on hi ha molt poqueta gent i el disfrutem moltíssim més.

image

Temple tranquilet

image

Caos de buda

image

Relliscaaaaaa!!!

Un cop superat l’estrés sortim i busquem un lloc per dinar, després de tants dies fimalment tornem a menjar gado-gado. Nyam nyam…. La sortida és plena de oleh-oleh (quina gràcia el nom dels souvenirs en indonesi). Nosaltres ho passem ràpidament i anem a buscar el bus que ens torni a portar a la ciutat. Un embús de pebrots fa que el recorrwgut sigui molt més llarg i acabem sortint per no fer trasbords al centre de la ciutat, al carrer marlboro. Una mena de carrer ple de botigues, hotels, restaurants i on, tot i el caos circulatori imperant, deixen anar milers de cavalls portant carruatges.
Baixant caminant cap a casa, estem una mica allunyats d’aquesta zona, trobem un dels millora berenars que podiem fer. Una dona motivada fa una mena de gelat amb galeta molt ben presentat en una torratxa simulant una planta, amb uns cucs negres gelatinosos, sorra feta amb galeta oreo, gelat de xoco i vainilla o maduixa…. excel•lent i molt bona idea trobem.

image

Postre deliciós

Quan som per casa vegetem una estona a la terrasseta de l’hotel, molt agradable i així acabem el nostrw primer dia d’estrés i caos de gent dels últims mesos ( potser feia mesos que no veiem enlloc tanta gent després d’estar per zones relaxades d’indonèsia, australia i nova zelanda).

image

El nostre fantàstic apartament

Decidim quedar-nos una nit més però el nostre fantàstic homestay (s’assembla més a això que no pas a un hotel) està ple a vessar així que al matí busquem un lloc per dormir. Tothom diu que està full però ja veiem que ells no entenen que volem l’habitació per després, no pas per ara, així que decidim buscar un cop el check out estigui fet.
Donem, doncs, una volta per la zona “antiga” de Yogyakarta. Aquí hi viu un dels sultans de la zona (sí, encara hi ha sultans, com qui nosaltres que tenim reis). Aquesta zona està una mica menys atrafegada que la d’ahir però continua essent una mica too much gent i noise per nosaltres. Primer anem als “jardins” del sultan. És un edifici amb unes piscines per refrescar-se i unes suposades habitacions pel plaer del sultà. Això sí, els primers jardins de la història que no tenen ni una sola herbota, planta ni res verd. Un parell de piscinetes, això sí!!!! A dins un munt de manufacturers intentant vendre els seus articles als turistes locals i guiris. Ens segueix sorprenent però que tot i ser temporada alta guiri, hi ha uns vint locals per guiri.

image

Jardins sense flors

image

Artesà de palau

Sortim per un carreró posterior que veiem podria haver estat un punt d’entrada sense pagar i anem a parar a un mercadillo molt mono, que després averigüem és el mercat dels ocells (sí, veiem 4 ocells, però sembla un mercat normal com un altre). Menjem unes snakefruits que comprem ben bones i refrescants i seguim camí fins al kraton o palau dels sultans. Després de pagar una entrada raonable, entrem en un recinte força gran però arquitectònicament amb poc interès. La veritat és que trobem l’interès arquitectònic d’aquesta ciutat i del país en general molt baix o nul. A dins hi ha un museu amb una col•lecció justeta i un display poc encertat.

image

Entrada al kraton

A la tarda ja fem quelcom més interessant i anem a fer un curs de cuina indonèsica, un cop trobem el nostre nou hotel, on som els únics no locals. La crònica en un post apart sobre cuina, com ja sabeu hem fet en molts països. Us pode dir que ha sigut deliciós, nyami nyami.

Nou destí, Makassar

Us haviem deixat amb la carrera per uns bons llocs per dormir al vaixell de Pelni. De fet el vaixell està molt millor del que esperàvem, i fins i tot flipem quan veiem que amb el preu (no arriba els 12€), tenim dormir i els menjars inclosos (esmorzar,dinar i sopar). Caiem rápidament adormits i el vaixell surt a les 03 am, amb molta gent però que no dorm ja que s’espera a les 04 quan podran fer l’últim mos abans que surti el sol. Els taps per les orelles, però, fan miracles i ens permeten descansar una bona estona, tot i el soroll i l’ambientillu.

image

Els nostres llitets al vaixell

Les hores al vaixell passen lentament, l’amic del Manel ens ve a fer vàries visites, ens explicala seva trista història d’un pare que l’ha abandonat, una mare malalta i el seu viatge per trobar feina i fer diners per la seva mare… ens demana quelcom per recordar-se de nosaltres, tenen molt estrés amb aquestes coses aquí, i com no tenim gaire res nose’ns ocorre res més que donar-l’hi una foto carnet nostra… no sabem què en farà però el noi sembla content.

image

Love is in the air... sembla vacaciones en el mar

image

El nou amic d'en Manel

image

Capvespre al vaixell

Al capvespre arribem a Makassar, una ciutat plena de vida, una gran cosmopoli si tenimen compte els llocs de Indonèsia que hem visitat fins el moment. Sopem i trobem un hotel decent on ens decidim quedar a dormir, aprofitant-nos de l,oferta de preu pel ramadà, on creiem que els costa més omplir hotels i fan preus força raonables. Será el primer a/c per dormir en molts dies, però sense aquest, dormir en aquesta ciutat gairebé equatorial i calurosa in extremis seria impossible creiem.
Al matí següent busquem un lloc per esmorzar. Es nota que aquí ja hi ha una majoria musulmana, i trobar un lloc per esmorzar se’ns fa difícil. Quan el trobem, ens serveixen el menjar però tapen l’entrada perque des de fora no es vegi que menjem. Coses del ramadà, a vegades ens costa entendre però aquest tipus de coses… Si la grácia és l’esperit de superació,que millor que demostrar no t’importa veure com altres menjen.
D’aquí i passejant trobem primer un museu en una casa molt bonica però que no té res més que unes fotos dels governadors de Sulawesi i un bust de la reina holandesa ( els seus colonitzadors). L’home de l’entrada es disculpa perquè segons diu estan amb obres i el fons està no disponible, però almenys hem passat 20 minuts en un lloc fresc i una casa com diem molt xula. Tot seguit, surprise, trobem un centre comercial amb … no ho dirieu mai!!!! Un Carrefour dins!!! El primer Carrefour que veiem en 9 mesos, que fuerte!!!

image

Sol de justícia a Fort Roterdam

Per la tarda donem una volta per l’únic edifici que val la pena i recomanen les guies d’aquesta ciutat, el Fort Roterdam. Tot i que no s’ha de pagar per entrar, et demanen una voluntat i després quan ets dins et volen cobrar entrada pel museu que hi ha. Nosaltres passem de pagar dos cops i donem una volta pel fort, mitjanament interessant però res de l’altre món. Cap al capvespre, mentre Manel perreja per variar, Lluis s’acosta a la platja més coneguda de la ciutat, una platja de ciment però on tots els locals van a passar les últimes hores del dia, en un passeig molt xulo i amb molta vida i una bonica posta de sol. Allí hi ha tot de cartellets amb les zones turístiques de Makassar i sud Sulawesi, aconseguint els locals amb les lletres fer una fusió mobiliari urbà-persones molt curiós i interessant.

image

Pantai Losari o on anar una tarda a Makassar

image

Quan el mobiliari urbà i la gent es barregen

image

Espectacular posta de sol

image

Sevillana torajana????

El dijous ens llevem i fem tres transbords de pete-pete (els bemos locals) per arribar-nos a Bantimurung , unes cascades a uns 50 km de Makassar i un indret per refrescar-nos i passar el dia. Després de gairebé 3 hores dins diferents pete-petes, arribem a l’entrada i hi ha uns cartells on pretenen que els guiris paguem 250000 rupies (gairebé 20€) per entrar. Finalment regatejem i quedem que pagarem 100000 rupies els 2 ( el doble que el preu dels locals). Aquest preu per veure una cascada bonica però res de l’altre món, un parc abandonat ple de ciment i en decadència total i una cova xula però ni espectacular ni res… Afortunadament hem regatejat, perquè sinó seria un robatori. Aquí era una zona amb una important població de papallones, però ara són totes mortes i plastificcades per vendre als visitants, guiris i locals.

image

Cutre estàtua cap a les cascades, papallones volant

image

Passeig abandonadet i deixat

image

Entrada a la cova

image

Ratpenats dins la cova


image

Banyet en una bonica cascada

image

Xoca esos cinco!!!!


A la hora de tornar,ens parem a Maros, un poble amb un enorme mercat on trobem menjar, apart de unes cargoles de mar amb les closques pintades de Doraemon i altres personatges freakies. Aquí és també on Lluís perd el mòbil (o l’hi roben,vés a saber). Al vespre, anirem fins a l’aeroport per recollir la nostra pròxima visita, amb moltes ganes ja que l’anterior va ser fa més de 4 mesos!!!!
image

Cargols de mar naïfs

Luang Prabang, antiga capital

Luang Prabang és la ciutat “bonica” de Laos. Una ciutat que va ser capital en el seu moment i que va conservar una espècie de casc històric que l’ha fet merèixer ser Unesco. Al costat té el riu Mekong i un afluent que hi desemboca, formant una mena de península…
Nosaltres veniem avisats de que tot estava ple i era una ciutat amb allotjaments cars, però el furor del nou any xinès ja ha passat i descobrim una guesthouse barateta i prou decent sense haver de buscar gaire. Estem una mica allunyats del riu però en 10 min ens hi plantem caminant així que no ens és cap drama especial.
Arribem a la tarda i fem una passejada, no sense abans barallar-nos amb tuk-tukeros que ens volen estafar per dur-nos al centre i això que el preu està estipulat en cartells (de totes maneres després del bus horrorós tenim ganes de caminar els 3 km que ens separen del centre així que fem servir les cames…). Teníem por fos una espècie de Disneyland com Hoi An però després de visitar aquest, això ens sembla una maravella. I això que al capvespre al carrer principal momten un tinglado de mercat guiri espectacular. Però no és perenne i no ens molesta tant, mira tu. Just prop de l’hotel trobem un restaurant indi i fem una excepció i mengem una mica diferent i en un restaurant (la qual cosa agraïm profundament). Just al costat del nostre guesthouse trobem una paradeta de postres que serà la nostra perdició total els pròxims dies.

image

Monjo escapant de la calor

image

Bomic temple al capvespre

image

Postres insans... mhmhmhmh

Al dia següent, diumenge, ens llevem al matí i busquem quelcom per esmorzar. Trobem un lloc on fan una mena de sopa d’arròs, que resulta molt similar a l’arròs depuratiu que et fas a casa amb caldet quan vols restrenyir-te una mica. Després d’això anem a donar una volta. La ciutat està gairebé buida a aquestes hores. És molt típic aquí molt d’hora al matí que els guiris vagin a veure les ofrenes als monjos (monjos que reben menjar i pasta a canvi de resos i felicitat eterna, un robo consentit qie nosaltres ja hem vist molt a Myanmar i Cambodja), sembla ser que és tan turístic que sembla una mena de zoo. Nosaltres pasem d’això. Donem una volta pels carrers amb edificis força xulos, indrets bonics, tot molt tranquil i asserenat. Ens acostem fins al punt de trobada dels dos rius, amb un pont de bambú per creuar el riu que s’ha de pagar per creuar. Nosaltres ja anem bé veient-lo des d’on som. Seguim el riu, passejem una mica més i quan la calor es fa insuportable decidim marxar a refrescar-nos a casa. Quan la calor cedeix hem quedat amb un xicot irlandès que hem conegut per anar a un bar on posen una peli en pantalla semi gran simuladament gratis (a canvi d’una consumició vaja).

image

Bonic pont de bambú a la zona de d'aiguabarreig

image

L'afluent del Mekong rivaaaa

image

Amb el nostre irish guy en un pont que fa por

El dilluns en Lluis es desperta amb energia i en Manel amb perreria, senyal que disfrutarem d’un dia d’anar al nostre aire. Jo Lluis tinc ganes d’una mica d’exercici i llogo una bici (aquest cop una decent ja que toca fer uns 65 km) per anar fins unes cascades que estan a uns 32 km (per desgràcia s’ha de fer ida i vuelta). En tuk-tuk compartit entre un màxim possible surt per 40000 kiplins amb 2-3 h d’espera per visitar les cascades, el mateix que val la bici, però hi ha ganes de moure l’esqueleto. El trajecte és força bonic però no deixa de ser força repetitiu del que ja portem vist. Al arribar, un passeig per les cascades. Només entrar hi ha primer un espai de conservació dels óssos d’aquí, sembla que estan en perill d’extinció. Després a les cascades, un dels llocs més xulos i espectaculars que hem visitat en aquests mesos. Són diferents nivells, primer amb petites caigudes d’aigua i després una cascada força espectacular. Hi ha una zona de bany en uns gorgs entre salt i salt amb un color turquesa d’aigua espectacular.
A més es pot pujar fins dalt la cascada per un caminoi una mica dur després del kilometratge en bici però que es pot fer molt rebé. Un cop dalt hi ha un camí que en 3-4 km porta a una cova i d’aquí es podria tornar al camí principal, però amb la bici ja n’hi ha prou i la cova es quedarà allí on és… Un bon “xapussón” després i tornada amb la bici, no sense parar pel mig per menjar un arros molt bo!!!

image

Yaks roses al riu

image

Ossos en captivitat jugant

image

Sembla de postal

image

Aigües calmades després de la cascada

image

I no és bonic això?

image

La cascada

Per la tarda descans, buscar opcions per dirigir-nos cap a Thailàndia i poca cosa més. Ah, sí, una cosa important. Anar un lloc d’internet per comprar el nostre pròxim voool. En dues setmanes tornarem a volar i anirem a un destí inesperat. Caldrà esperar per saber cap on anem 😉
A l’endemà ens toca bus nocturn cap a la frontera amb Thailàndia nord. Preguntant a les agències ens volen vendre el trajecte per l’escandalós preu de 300000 kiplins, uns 33 euros. Manel però aprofitant la bici ha anat a l’estació de busos (s’aprofiten sabent que hi ha 3-4 km ) i ha preguntat obtenint preus més realístics. Bus nocturn sense places per dormir per 120000 kiplins. Després creuar la frontera i un bus fins a Chiang Rai seran uns 40000 més per cap. La meitat del preu vaja (es que són uns estafons, sempre mirar preus a estació de busos per no deixar-se estafar!!!).
Fem el gos per l’hostal, algun passeig, xarrem una estona amb uns argentins que ens trobem i que van cap a Myanmar i els donem uns quant consells… A canvi ells, que han viscut un any i mig al nostre destí més pròxim, ens dónen consells també. Quan s’acosta l’hora cap a l’estació de busos. Hi ha un bus més barat a les 17:30 i un altre a les 19h. El venedor ens enganya per intentar fer-nos agafar el car i guiri de les 19h però nosaltres no volem i ens quedem amb el barat que surt abans. Us escrivim des del bus i jo crec que l’experiència serà inoblidable. Debem ser més de 65 persones en un bus de 50, amb tres mares amb uns 4-5 nens cadascuna al nostre sector, al costat i darrere nostre. Obres amb molta pols entrant, uns bots tremendos…a veure com acabem i si aconseguim creuar la frontera! Explicarem en pròximes entrades…