Una setmaneta a la platja

Mentrestant els germans Macarro anem a Kuta Lombok, un poblet de surfers in quedem una mica estabornits mentalment per la quantitat de putihs (blancs) que hi ha. La veritat es que es un destí guiri de platja però en cap moment és agobiant.
Alla coneixem milers de nens pesats que volen vendre braçalets. Són extremadament plastes però que amb un no borde estil Macarro els nens passen a buscar nives victimes. Ens estem 4 nits al mateix bungalow (aqui tots els bungalows contraraiment a la normalitat, són d’obra), a can Puri Itoma un home força entregat. Ens dediquem a gossejar de platja en platja. El primer dia anant a les de Kuta a peu; sorprenentment son platges amb una densitat de banyistes minima per estar al costat del poble.

image

Platja

image

Manglars

Els altres dos dies anem amb moto a les platges properes: les que aconsella la guia estan hi ha a guiris i la resta no hi ha ni Déu. Les de guiris fan pagar per entrar i s’ha de dir que algun que altre peatge ens hem saltat anant per llocs alternatius. Definitivament pagar per anar a una platja on hi ha gent (s’ha de dir que poqueta) no te sentit si pots tenir una platja de 200m per a tu solet però mai entendré la gent. Serà que a mi (Manel) les platges m’interessen ben poc. S’ha de dir que l’ultim dia anem a una platja mooolt citada a tot arreu preciosa i sense ningú (alla ens prenen el luxe de la tombona del xiringuito).

image

Penjant de la foto

image

Platja i dos Macarros

image

Lectura platgil

image

Platja

image

Comprant draps

L’endemà toca abandonar la sister i Kuta per retrobar-nos, els wonders, a Bangsal a una lloc i hores indeterminats per anar 3 dies a les Gillis.

Un cop a Gili Trawangan volem anar de festa, però l’ambient és tan de Lloret de Mar que el primer dia desistim. També influeix que no sóm capaços d’aguantar desperts fins les 12 que es quan s’anima tot. Un dia fem la volta a l’illa (2 horetes) i l’altre lloguem una sortida per fer snorquel. Aquest consta a anar trs snorkelin spots; el primer per veure un vaixell enfonsat, el segon per veure tortugues (i les veiem de moooolt aprop) i el tercer per veure peixots variats i algun corall blau. En ser tan diferents els llocs aprovem el tour tot i que no hi ha corall com al Manel li agrada. Finalment fem migdiada per veure si aguantem fins a mitjanit vius i anar a ballar una mica ja que el Lluís necessita marxa. Ho aconseguim pero és tot tan lamentable que marxem a dormir a les 12.

image

Dormim aquí

image

Fa 10 mesos que no mengem pizza real

L’endemà volem sortir de l’illa i anem a Mataram on tothom ens n’ha parlat fatal. No té res, però la gràcia està aquí, tp hi ha gaire guiris. Passem una tarda i un mati ben relaxats anem de shoping (a vegades toca) i ens fem un massatge de cap a peus que ens deixa com nous.
Anem cap a l’aeroport i allà agafarem un avió cap al nostre següent destí: KL altra vegada!!

Anuncis

Arriben visites!!!!

Doncs sí, després de més de 4 mesos, finalment tornem a tenir visites… Anem fins a l’aeroport per buscar la germana de l Manel, destrossada per 2 dies de vols i 4 escales per arribar a Makassar. Tornem fins a l’hotel i la deixem dormir.
Al dia següent, ella insisteix en visitar la ciutat, tot i que el jet-lag la traiciona una mica 🙂 . A més, no l’hi ha arribat la maleta, i no sabem quan arribarà, de manera que anirem al mercat a veure si trobem quelcom de roba.

image

De compresal mercat

Primer, però, toca esmorzar, i la portem a una paradeta de menjar del mercat (sort que la pobra no té gaires manies) on un gado-gado com sempre boníssim ens deleita. Després volta per l’estrés del mercat, avui és dissabte i sembla es troba en máxim explandor. Trobem parades enormes i botigues de roba, però totes elles amb roba de talles minis, adequades a tamany local però no a tamany europeu.
Desistim doncs de la roba. Anem al carrefour (encara estem emocionats que n’ hi hagi…) i després a les oficines de pelni (la companyia oficial nacional de vaixells). En Lluis no es volia perdre la zona de Komodo i buscava la manera d’arribar-hi, però tots els vaixells en les pròximes tres setmanes van plens. Això passa perquè s’acosta el fi del Ramadà, i quan aquest s’acava, tothom es mou per anar a veure les famílies (una mena de Nadal musulmà), fent el transport entre illes relativament complicat… Així doncs, el destí no vol passar per Komodo, s’haurà de buscar una alternativa… i Borneo sembla la més lògica i fàcil!
Tornem a visitar el fort Roterdam per a que la Meri el vegi. Aquest cop no ens deixem enganyar i no donem cap donatiu a l’entrada, pafuem l’entrada la museu per veure’l per dins, tot i que tampoc és massa interessant. Veiem una mica de la cultura dels bugis o homes de mar de Sulawesi; i dels torajas, una cultura cristiana a les muntanyes amb uns rituals d’enterrament curiosos i molt cars.

image

Germansal fort roterdam

Després d’una migdiada per fugir de la calor i ajudar al jet-lag de la nostra visita, anem a donar una volta per la platja de pantai losari altra vegada. Avui al ser dissabte l’ambientillo és encara major, sembla que gran part de Makassar és aquí per aprofitar la brisa marítima i refrescar-se una mica un cop s’ha post el Sol. Tornant a l’hotel veiem milers de bars de karaoke tancats, i un home ens explica que al ser ramadà ni festa ni sexe i que tots aquests locals han de tancar (un mes sencer de vacances forçoses vaja). Després de vàries trucades infructuoses, seguim sense saber res de la maleta de la Meritxell.

image

Ponme una T

image

Ponme una O

image

Foto-reportatge Meri

El diumenge ens llevem ben d’hora al matí i ens acostem al mercat on hem d’agafar un pete-pete o bemo fins a terminal de busos. Els carrers estan deserts i no trobem un sol lloc per menjar… Amb la gana que tenim, però mira tot està tancat i sembla que els carrers no tinguin vida a les 07 del matí. És extranys ja que fins ara, per tot arreu on hem estat, la vida començava molt d’hora, però sembla ser que aquí no.
Agafem el nostre pete-pete i un cop arribem a la terminal trobem centenars de cotxes esperant públic per anar a Bira, el nostre pròxim destí. Una forma molt popular de moure’s per aquí és aquesta, el kijang que n’hi diuen ells, un cotxe gran transformat en un cotxe per 9 places (com una llauna de sardines) que quan s’omple es dirigeix a destí per un preu similar al d’un bus. Són rutes ja preestablertes i al compartir amb més gent el preu pot ser baix. Les úniques desavantatges són que vas empaquetat com una llauna de sardines i que has d’esperar a que s’ompli, però després és molt ràpid. Ens preguntàvem perquè aquest nom, i aquí ho descubrim. Tots aquests cotxes són del mateix model, i el nom el model és kijang. No s’hi han trencat gaire el cap, no.
Després d’esmorzar alguna cosa pujem al nostre transport i com som els últims, marxem ràpidament cap a Bira. Unes 4 hores de camí per una carretera en força bon estat i amb molt trànsit. Bira és una zona de platjes al sud de Makassar, platjes de sorra blanca i amb zones fantàstiques per fer snorquel. Al arribar, però, el primer que ens trobem és que hem de pagar un ticket d’entrada per arribar al poble de 20000 rupies, una estafa com qualsevol altra… Com et poden fer pagar un ticket per accedir a un zona d’hotels i llocs per dormir? Indignant, però és el què hi ha…
A tot arreu ens avisaven que aquesta zona era molt popular i els diumenges podia omplir-se fins a rebentar de gent per la platja, però nosaltres arribem a un lloc desolat, amb milers d’hotels tot buits i sense gaire ningú. Sembla ser que el ramadà no només afecta la indústria de karaokes i de la nit, sinó també la de platja i hotelera… tothom ens diu que està així de buit pel ramadà i de fet la majoria de llocs estan tancats i semi-abandonats…
Ens costa trobar un lloc per dormir a causa del semi-abandonament i perquè a la gent l’hi costa entendre que volem una habitació triple, amb 3 llits o 2 si un és doble, però a la gent l’hi costa arribar a aquesta conclusió fins que ens trobem en Marcel, un noi molt jove però simpàtic que s’està arreglamt un petit edifici per fer-ne habitacions i ens deixa una a molt bon preu i amb un matalàs extra al terra per a que puguem dormir els 3. Eureka, per fi algú ens ha entès!!!!
Busquem un lloc per dinar, sort que al costet de cal Marcell hi ha tots els restaurants del poble, i després ens dirigim a la platja amb material d’snorquel. Desgraciadament, ara hi ha marea alta i nedem hores de platja plana semse veure res, sembla ser que aquí s’ha de fer l’snorquel quan la marea és baixa. Quan ens cansem de platjeta, anem a donar una volta pel poble i veiem la posta de sol des d’aquí, ens perdem per camins a mig construïr i finalment tornem a casa per sopar. Hem vist alguns guiris per la zona, però no gaires i tenint en compte el desenvolupament hoteler de la zona, esperem que aquesta gent vegi temporades millors, ja que ara sembla tot força desolat….

image

Playeros y playeras

image

Posta de sol

image

Moment pre-posta

image

Mes fotomuntatges

El dilluns lloguem una barca que ens portarà a una illa del davant per fer snorquel en alguns punts interessants. El mar està força mogut i sembla ser que és una zona de corrents molt importants ( com sempre, mars molt xulos i amb molts peixos solen ser molt moguts…). Anem a primeres a una zona on sembla que hi ha el millor snorquel, però el nostre capità de vaixell veu que el mar està massa mogut aquí i ens proposa primer anar a un altre lloc i esperar una mica que es calmi. Fem domcs això. El fons marí d’aquí torna a ser espectacular. Milers de peixos, coralls memys impresionans però crec que ni fent buceig haviem vist mai una regió tant replena de peixos, n’hi ha infinits!!!! Nemos, alguna medusa, peixos globos… Mentre naltros disfrutem d’això, la Meri es baralla amb el tub, ja que no sap respirar per la boca i necessita respirar pel nas. Finalment desisteix i decideix anar a fer companyia al nostre capità de vaixell. No l’hi ha agradat gaire això de l’snorquel.

image

Vaixellet

D’aquí, ens dirigim al bon lloc, que ja està més calmadet, on veiem peixos de tots tipus de tamanys i de colors. En momemts així ens empenedim de no tenir una gopro d’aquestes que sempre tant hem criticat… les fotos del que estem veient serien espectaculars, però sempre ens quedarà google. Quan ha passat una estoneta ens acostem fins a la platja de l’illa, un altre lloc espectacular, platja de sorra fina i blanca per només nosaltres… què més volem???
Donem una volta amb vaixell a l’illa, amb un mar cada vegada més mogudet i amb por de morir, però si estem escrivint aquest blog és perquè vam sobreviure! Una última capbussada per veure un dels millors moments sota el mar… finalment i després de resistir-se, hem vist una tortuga…. no és enorme però és prou gran i tot i que la intentem seguir, nada cap al fons marí i s’escapa dels nostres ulls, però ha sigut imprezionante.

image

Paraïs

image

Sireno ataca de nou

image

Voltant l'illa

image

Sorreta blanca

Després del dinar, descansem una estona. Manel i meritxell van en busca d’una cova que surt a la Lonely planet però de la que sembla ser ningú més ha sentit a parlar. Després i quan es va fent fosc, anem fins al port on hi ha vidilla i un lloc per sopar un bakso i uns dolços d’aquests que ens agraden tant. Aprofitem el cel serè per comtemplar les estrelles de l’hemisferi sud, així com Júpiter i Venus que es veuen molt i molt clarament.

image

Es fa foooooosc

Al dia següent, ens llevem per agafar un kijang i tornar a Makassar. Com les trucades per saber sobre la maleta perduda són totalment infructuoses, decidim acostar-nos fins l’aeroport per veure el què… i descobrim que la maleta és allà i porta ja un parell de dies, cosa que per teléfon va ser impossible d’averiguar. La Meri està contenta com un nen amb un dolç i anem fins a l’estació de busos (una altra, aquí hi ha una estació de busos per cada poble al que vols anar) per comprar bitllets cap a Toraja, la nostra pròxima parada. El bus és nocturn, però entre una cosa i l’altra ja se’ns ha fet mitja tarda o sigui que esperem per aquí fins que es fa l’hora!!!! A veure enterros!!!!

image

Recuperació de motxila i +

Dies de relax a flores

Ja hem arribat a l’illa de Flores, l’illa de moda ara mateix pels backpackers, sobretot a la part oest, on es troba Labuanbajo i la porta d’accés a Komodo. Com aquesta moda però, només està fent que començar, encara és molt fácil ser l’únic guiri del lugar i atracció del personal.
Arribem a Larantuka, ciutat més a l’est de l’illa, on ens deixa el vaixell. La majoria marxen directament, ja que l’únic interès d’aquesta ciutat és el tinglado que es monta per setmana santa (divendres sant mainly), ja que és una ciutat molt catòlica, amb catedral i tot!!! Nosaltres ens quedem una nit ja que després de llevar-nos a la 01:30h del matí, pujar un volcà durant 6-7 hores i agafar un vaixell durant 4h més, el que menys volem és estar 4 hores més dins un bus. Trobem un hotel prou mono, amb una terrasseta agradable, i allí ens hi fotem.

image

Vistes des del vaixell

image

A la terrasseta de l'hotel

image

Port de Larantuka

Al matí següent agafem un bus que va a Maumere i parem una estona abans,en una zona de platges i bungalows a uns 30 km. Dormim durant unes nits a uns bungalows davant el mar en un ambient molt agradable, rodejats d’altres blancs (teniem ganes d’una mica d’interacció, sobretot en Lluís) i per unpreumolt raonable. Aquí hi passarem 3 dies. Dinem al restaurant del lloc ja que no hi ha gaire res més,amb una cuina molt adaptada a guiris (el que menys ens agrada del lloc), però l’ambientillu, les activitats a fer i la resta ho compensen.

image

Relajo!!!!

image

Fantàstics bungalows

image

Barqueta per arribar als bungalows

Un dels dies agafem un vaixell amb la resta de guiris dels bungalows i ens dirigim a pulau babi o illa porc. Pel camí ens parem en un parell de llocs per fer snorquelling, però tenim un petit problema. Tot ique ens han dit que ens llogaven ulleres i tub i que eren a la barca, realment no hi eren…:O Quan ja som a alta mar això té difícil arranjament, però finalment tenim sort. El capità del nostre vaixell té dos parells d’ulleres i un tub (això sí,les ulleres més guarres vistes a la història i amb visibilitat dubtosa, que l’hi toquen al Manel). Arriba un altre vaixell amb guiris que ens lloguen 2 equips més. El problema està mig solucionat. En Lluis amb unes ulleres sense tub,Manel amb ulleres guarres i sense visibilitat, però ens apanyem com podem. Els peixos i coralls són preciosos, la veritat és que fins ara els snorquels fets a Indonésia ens donen un llistó moooooolt alt. Les corrents però són molt fortes i Manel es cansa desseguida amb les seves ulleres guarres. D’aquí anem a l’illa, que té una platja molt bonica plena de brossa i amb un poble que sembla abandonat però no ho està, amb una mena de bungalows cases locals molt mones i  un bri de vida quan t’hi fixes… dinem aquí els nostres lunchbox i fem un nou bany mentre el nostre capità se’n va a pescar. D’aquí parem a un altre spot de snorquel i tornem a casa després d’un dia molt complert!!!

image

Recollint passatgers

image

Fent snorquel en un mar ple de coralls


image

Pescador

image

Poble¿abandonat?

image

Platja paradisíaca

Al dia següent lloguem una moto i Manel duu a en Lluís a un punt des del que es puja a un altre volcà actiu, l’Ile Egon, i és que això és un no parar. Mentre Manel aprofita la moto per visitar diferents pobles i comprar, en Lluis puja el volcanet, una caminada d’unes 2hores per trajecte amb un camí molt fàcil i senyalitzat amb fites de pedra, amb un tram final fins al cràter més espectacular i una mica relliscós. Les vistes no són el fort ja que no es pot pujar al cim sense escalar, però el cràter és espectacular i l’activitat molt intensa. Després de quedar ben ensofrat, ruta cap avall, trobar locals infinits amb el hello míster i bule bule…. dinem a casa, relax a la tarda i poca cosa més!!! Quina bona vida tenim a vegades…

image

Cràter del volcà

image

Envoltat de sofre i fum a l'Egon

Diumenge ens llevem i agafem el bus cap a Ende per parar a Moni. Moni és un poble que en últims anys viu bàsicament del turisme ja que és la base per pujar a kelimutu, uns llacs que canvien de colors i amb diferents tons de colors d’origen volcànic. La Lonely planet els ha catalogat com a must do i tothom va cap allí, i nosaltres per un cop l’hi fem cas. El fet, però,que hagin augmentat el preu de l’entrada sobremanera per aquest motiu (val 150000 rupies l’entrada i fa 2 anys eren 20000) ens emprenya una mica. Ens han dit que si pujem caminant, ens perdem la sortida de sol però ens podem estalviar pagar l’entrada, ja que passem per un lloc diferent a on recullen els tickets, a més que la caminada és xula segons diu molta gent.
Quan arribem a la tarda, està tot tapat per un núvol, però sembla ser que això passa a diari i pel matí està totben clar. Ens llevem però a les 04:30 per començar la caminada ben d’hora i estå plovent a bots i barrals. Entre això i que la visibilitat és nula, decidim no pujar i esperar a veure què passa. I les hores passen i la pluja segueix, la visibilitat només fa que empitjorar. El destí novol que passem per Kelimutu, i com molta gent ens ha dit que no és tan excepcional com venen s les guies, decidim tornar cap a Maumere on tenim un bitllet de vaixell a comprar i un vaixell que agafar, per canviar d’illa i dirigir-nos a Sulawesi, on tindrem una molt grata visita.
Agafem bus doncs de baixada, sabent que hem donat una gran volta per no gaire res, però què hi farem. No sempre es guanya quan es viatja. Arribem a Maumere, una ciutat sense massa gràcia però un port important… Aquí hi passem un parell de dies esperant el nostre vaixell que té els pebrots de sortir a la 1 de la matinada (no podria ser en una hora encara més inconvenient?). Arribem a la terminal de vaixell a les 10 de la nit i mentre esperem el Manel fa un amic que amb el “don’t sleep, don’t believe humans” ens acollona i a la vegada ens brinda la frasedel viatge!!!! Puntualment arriba el nostre vaixell, tothom corre per ser el primer i agafar els millors llocs, nosaltresno som menys i aprofitem que no portem mil paquets ni milers de nens i trobem unes bones localitats on dormir. Pròxima etapa: Sulawesi.

image

Port de Maumere

Alor island o el paradís a la terra

Després de 20 hores en el fantàstic vaixell de Kupang, podent donar sort ja que diuen sempre hi ha retards i nosaltres ens els hem estalviat, arribem a les 06:30-07:00h a Kalabahi, la principal ciutat de l’illa d’Alor.
Donem voltes buscant allotjament i després de pasar per un hotel destartalat i amb preus força abusius pel què oferien i un altre hotel més acorde en el qualitat-preu al què esperem, però encara força car, arribem gràcies a una noia molt amable i 50000 místers how are you a una homestay o casa d’un home que ens fa una rebaixeta amb el preu i on ens acabem quedant. Les habitacions són força correctes, totes amb un porxet i cadires per llegir i seure.
Sembla que estarem força dies per aquí, així que no ens estressem i passem el dia d’avui perrejant, llegint molt (teníem la lectura abandonada), donant una volta pel poble (és diumenge però i està força mort, es nota que aquesta illa encara és mooolt cristiana), menjant una mena de suc de coco amb llet condensada tremendo…

image

Simpàtica gent kalabahiense


image

Cérvols enmig de la ciutat

Al capvespre i quan anem a sopar coincidim amb en George, un noi grecolibanès però que viu a Amsterdam i que està fent un phD de lingüística a l’illa. Porta 3 setmanes aquí i va fer 3 setmanes un curs i parla ja un bahasa indonesian perfecte (quina enveja). Anem a donar un volt i oh, sorpresa, trobem gent ballant. Com no nosaltres ens acostem i ens conviden a ballar amb ells. Estan encantats no, el següent, i més quan veuen que un de nosaltres para l’idioma força fluïdament. Ballem una mena de ball que té passos exactament iguals que la salsa, es fan mil fotos amb nosaltres i ens acaben donant menjar. Però si ja hem sopaaaaaat! És igual, toca fer per segon cop. Al cap d’una estona marxem i tornant a l’hostal veiem unes cadires al carrer. Tot un reguitzell de dones musulmanes ens venen a rebre, ens fan seure i ens porten dolços. Ja comença el Ramadà? Encara no. És un funeral musulmà… Mil fotos, poses, somriures i dolços després i amb la pena al cor pel difunt marxem i anem definitivament a dormir!!! Quin dia més intens, i amb 3 sopars inclosos!!!
Al dia següent ens llevem i anem al mercat, on comprem aigües i menjar per passar el dia. Avui anirem a kepa, una mini-illa paradisíaca com encara no havíem vist en tot el viatge. Té molta fama i molt merescuda, ja que el lloc és tremendo. Agafem un minibus o bemo fins a Alor Kecil i després un vaixellet amb preus una mica inflats (però imposats pel municipi, és el què hi ha) i arribem en aquest petit tros de cel a la terra.
Hi ha un mini-resort amb uns bungalows força ben integrats portat per uns francesos, si no fos too much expensive ens hi hauriem quedat un parell de dies, té mooolt bona pinta i realment no espatlla massa la illa (i no és tant car, però ja coneixeu la nostra rateria).
Lloguem allà equipament d’snorquel, ens diuen on anar i alguns consells i fem, sense dubte, el millor snorquel de la meva vida (Lluis dixit, Manel no està tant d’acord). La qüestió és que estem en una zona molt poc explotada i amb uns coralls mooooolt ben conservats, amb uns colors tremendos. Entre les platges, les illes del voltant i tot plegat, un dia geniaaaaaaal.

image

De camí a kepa

image

Aigües de colors turquesa


image

No cal dir gaires res oi?

image

Snorqueeeeeel

A la tarda anem a sopar i després xarrem una estona més amb el nostre nou amic, ens ensenya fotos del poble on està i coses del seu PhD. Molt interessant tot plegat.
El dimarts lloguem una moto per un preu raonable al nostre homestay i ens dirigim altra vegada cap a Alor kecil, la nostra idea és fer el què anomenen bird’s head (l’illa sembla un ocell i la part de dalt de la badía seria el cap). Passem per platges ben maques, esmorzem un cendol amb unes dones ben simpàtiques, ens barallem amb carreteres una mica broken i en pendent (en molts punts lluis ha de baixar i Manel pujar sol, sort que es un atrevit), passem per un poble dit Tulta on som la novetat del dia i unes celebritats importants, i acabem baixant altra vegada per uns penya-segats fantàstics i una platja paradisíaca.
Aquí a la platja malauradament ens trobem a una parella alemanya del nostre hostal, els han robat mòbil i cartera i estan intentant recuperar-ho per les bones amb una noia traductora. Nosaltres per si de cas ja no ens banyem, els deixem algo de diners per si de cas i seguim camí. No hi ha llocs per menjar així que parem en una botiga i una dona molt simpàtica ens cuina uns fideus d’aquests preparats amb una mica d’aigua calenta. Això sí que és tenir recursos!!!

image

Fent amics


image

Conductor de primera

image

Míster... photo...photo.el més al•lucinant els ganivets que porten alguns nens

image

Magnífiques vistes

image

Platja de coralls

El dimecres és finalment el nostre dia de diving. Tot i que semblava hi havia una conspiració per a que no ho féssim, al final ho hem aconseguit. Ho fem amb el Thomas, un alemany afincat aquí fa 9 anys i que ja està avisat per dur-nos a llocs fàcils. Aquesta zona té molts bons llocs per dive però resulta que la majoria són molt perillosos per les grans corrents i nosaltres tenim poca experiència. Diguéssim que és una zona en general per gent molt experimentada i nosaltres només hem fet els 4 de l’open water així que… Anem a les zones fàcils.
El nostre guia o instructor és assarraït de collons però ens va portant i tot i que el primer dive no ens aporta gaires res, fem un segon que és espectacular. La nitidesa, el nombre de peixos que veiem, els colors dels coralls i de tot plegat és al•lucinant. Tant que ens apuntem a fer un tercer, on veiem una sípia nadar de forma molt curiosa. Tot i que no és per fer-ho cada dia (sort xk el preu no ho permetria), ho hem disfrutat molt. I realment els coralls i els colors en general són espectaculars.
Al vespre ens acostem fins al reklamasi, tothom ens en parlava i naltros ni idea, resulta que són uns quants bars al costat del moll tots ells arreplegats junts i que fan menjar. Res de l’altre món, peró seria com un mercat nocturn de menjar. Disfrutem d’un nasi goreng i un gado-gado (verdures amb ou i una salsa de cacahuet boniíssima) i a dormir.

Excursioneta a Baucau, la segona ciutat del país…

Com que l’expedició al Ramelau va sortir fallida, decidim agafar un bus a la segona ciutat més gran del país. La majoria un cop aquí segueix a Los Palos i d’aquí intenten arribar a l’extrem més oriental del país. Això però pot comportar molts dies i nosaltres tenim ganes de no tardar gaire per arribar a Indonèsia ja que ens hem de trobar amb la germana del Manel. A més la idea és anar a una zona de platjes, i ja sabeu com som nosaltres d’addictes a la platja, i més aquestes on hi ha cocodrils i el risc de que t’ataquin no és baix 😨😨.
Per arribar a l’estació de bus hem d’agafar dos mikrolets, sort que la gent és super entregada i t’ajuden tant com poden i a més mai t’intenten tangar. Arribem doncs perfectament a l’estació de busos i, altra vegada, afortunadament el bus marxa gairebé al pujar-hi. La carretera està força millor que l’anterior i va passant per la línea de costa, tenim mar per un cantó i muntanyes per l’altre. Desgraciadament fa un dia lleig i tapat i no podem veure les muntanyetes, però si no fos un país tant off the beaten track, estic segur que seria una de les carreteres més maques… Com les muntanyes i les palmeres es fonen amb el mar, en ocasions els arrossars… Feia molt temps que no teniem arrossars a la vista. Estan ben ufans i plens d’aigua, com ens agraden a nosaltres…
Arribem a Baucau al migdia, ens deixen al costat de la pousada, on hi ha 2 o 3 hostals però molt cars pel nostre gust. Caminant ens trobem una noia malaia del nostre hostal de Dili que ens diu on podem anar a dormir. És una casa una mica atrotinada i l’habitació igual, però surt molt més barata així que… Segons Manel és un dels llocs més atrotinats dels que hem estat. Això i una dutxa que és un forat a terra i un cubell per tirar-te aigua a sobre ho acaben d’adobar, però ja sabeu que nosaltres manies les mínimes…

image

Dutxa timorata

Un cop dinats en una paradeta del carrer on ens trobem un grup de noies adolescents que celebren un aniversari i que es tornen bojes amb nosaltres i ens demanen milers de fotos, agafem un microlet que ens porta a la platja. Una platja amb unes onades que fan por, molt maca i bucòlica però a la que ningú s’atreveix a entrar, plena de locals que han vingut a fer la bbq. La tornada la fem caminant i descobrim un petit rierol on es dutxen els locals, una zona per homes i una altra per dones. Nosaltres fem un bany amb els nens del poble. Un d’ells ens avisa que ens apartem i movem una mica de zona… Coco…coco! Sort que en sortim ja que als 5 minuts un coco-missil cau i entenem un altre perill de la zona, apart de malària; cocodrils; serps… Amb lo ben acostumats que estem naltros a una vida exempta de perills…

image

Platja tropical

image

Preciós....llàstima del perill de cocodrils


image

Nenes coquetes

image

Bany amb nens jugant

image

Paisatge rural

Tornem al poble i entre dutxa-barril d’aigua i xerrada amb la noia malasia, se’ns fa l’hora de dormir.
Al matí següent, anem fins a l’església. És diumenge i volem veure allò que ens han dit. Està l’església desbordant gent, que han de ser fora de les portes perquè no hi caben… Aquí els diumenges al matí gairebé es paralitzen per l’església… Tot seguit anem fins al mercat al costat de l’estació de busos, un mercat també rebossant de gent, amb galls, porquets penjant, jocs d’atzar (una ruleta molt exitosa i aconseguida) i menjar i roba de tot tipus.

image

Església de diumenge

Agafem un bus que vagi a Dili. Dóna un parell de voltes per recollir gent. En una d’aquestes, en un gir, xoca amb un mikrolet i es rasquen força… Ja la tenim muntada!!! Policies fent un atestat, mesurant distàncies… Quan veiem que tindrem per estona, anem en busca d’un altre bus i tenim sort, el trobem ben ràpid. Aquest també dóna un parell de voltes però s’omple ràpid i en 3 hores i escaig ens plantem a destí. 2 mikrolets després i anem a petar al nostre hostal.

image

Accident de busos...què fem?

Mentre Manel perreja i arregla la bossa, en Lluis intenta anar al museu de la resistència, que parla de l’ocupació indonèsia… Com és diumenge, el tenen tancat, així que segueix camí fins al cementiri de Santa cruz, on va haver una massacre de timoratos…
Demà intentarem arribar fins a poble de frontera, la idea inicial era una altra però la propietària del nostre hostal ens diu que és moooolt dificil i nosaltres no estem massa aventurers així que… En el pròxim episodi explicarem les trifulques per arribar a la frontera!!!

De couchsurfing, helpex i car fairs

Encara ens queden uns dies per marxar d’aquest fantàstic i asquerosament car país, però aquests últims dies seran més d’establir-se i deixar ja de voltejar. Hem guardat uns dies a Auckland, tot i que tothom en parla malament, hem de vendre la nostra estimada eriçoneta!!
Primer baixem fins a Hamilton, una mica fora de camí però un couchsurfer se’ns ha ofert i tenim ganes de parlar amb gent i dormir en un llit, no estar pendents de l’energia i bateries que tenim, etc… El que seria viure normalment i no en un cotxe (que també mola xò a vegades es fa pesat).
Hamilton comença a ser una ciutat gran, amb trànsit i petites retencions😨😨… El nostre hoste és un australià profe de mates que fa anys viu aquí. La ciutat no té gaire res interessant i plou molt, així que aprofitem per fer el gos i cuinar la nostra preuada truita de patates.
Enfilem cap a Auckland. Primer estarem tres nits amb en Nathan, un polifacètic noi que està estudiant naturopatia i que treballa fent una mica de tot. És un noi mooooolt amable i acollidor, té milers de surfers i la veritat és que és un plaer estar amb ell. Viu amn un simpàtic maorí i nosaltres compartim menjador amb un noi anglès que acaba d’arribar de Papua nova guinea. Siii. Un noi amb una vida molt interessant!!! La gent diu que naltros som aventurers. Després de sentir les experiències d’aquest noi de només 22 anys, només puc flipar i pensar en lo acomodats que som nosaltres. I és que tot va a gradacions. L’any passat amb uns amics i sponsoritzats va pujar una muntanya que encara mai ningú havia pujat a Tijikistán (si hi ha un país amb aquest nom) i al ser els primers l’hi van donar nom a la muntanya. No content amb això després va viatjar pel nord afganistan, Xina i tota aquella zona fent hitchhiking o lo que vulgarment diem dit. I ara ha estat a Papua Nova guinea, un dels paisos més cars i menys turístics del món… Tremendo.

image

A casa d'en Nathan

El dissabte aprofitem per visitar Auckland. No és la ciutat més bonica del món però tampoc és taaant horrible com ens havien dit. Pujem al mount eden, un petit volcà al mig de la ciutat amb unes boniques vistes de la zona i el petit skyline de la ciutat. Després donem una volta pel centre. L’enclau de la ciutat és curiós, ja que es troba entre el Pacífic per un costat i el mar de Tasmània per l’altre, en un istme de formació volcànica.

image

Auckland des del volcà

image

Banc amb nom curiós... qui no vol posar els diners aqui?

Avui a més ens toca cuinar, així hem pactat amb el nostre couchsurfer. Per variar un àpat mooolt spanish style amb salmorejo, hummus i truita de patates. Yummy yummi…

image

Sopar amb bona companyia... ja ens ho haviem jalat tot quan vam pensar en la foto

Diumenge és el dia de la fira de venta de cotxes més important de la zona. És moooolt bona idea, aprofiten un espai enorme que tenen. Primer arribem els venedors, i ens fan colocar segons preu i tipus de cotxe. Paguem 35$ pel servei (algo han de guanyar) i la gent que vol comprar ve lliurement a veure i remenar i triar. Al principi molt entusiasmats, al final cada vegada més desesperats… Ens haviem fet il•lusions ja que tothom ens deoa que facilment podriem recuperar el pagat per la furgo. Però estem ja molt endins de la temporada baixa i tots els backpackers marxen. Unes 80 furgos per vendre i no més de 10 backpackers en tot el matí. Ni un interessat en la nostra eriçona, els preus són tant baixos que furgos més grans estan a un preu molt assequible i els pocs que venen estan interessats en aquestes. No veiem ningú venent.
I els tradesellers, que saben això, com carronyers que venen a baixar els preus. Ells saben millor que un altre backpacker els petits fallos que pot tenir el cotxe i s’aprofiten d’això…

image

La nostra paradeta i feliços abans de veure que no venia ningú

Almenys a nosaltres ens han fet alguna oferta. De moment ens ho hem de pensar, teniem una oferta millor per un contacte que haviem fet x un anunci d’internet. Al vespre menjem un shepherd pie servit pel nostre amic anglès i una amanida amb coses de l’hort que té el nostre hoste Nathan. Ens posem les botes!!!
Dilluns al matí anem a veure a uns 40km al sud Auckland el nostre possible comprador. Quina serà la nostra sorpresa quan trobem que és un dels antipàtics i agressius agents que ja vam trobar a la fira, un home sijh que ens ha fet canviar la percepció que teniem d’aquesta gent a la que tant idolatràvem. Al final però ens fa l’oferta ja rebuda i desesperançats veient el poc moviment ens llancem i venem la furgo (afortunadament ja que tot i baixar preu no hem rebut cap més oferta).
Després toca un llarg viatge en tren, som al sud i hem d’anar a l’oest. 1 hora de tren fins la ciutat i 1hora fins a la zona on ens recolliran les nostres helpexeres, que viuen enmig d’enlloc!!!
Som a l’oest d’Auckland, prop d’una platja que es diu Bethells beach.
Les nostres helpexeres, la Jyoshna i la Kavita, són dos simpàtiques lesbis que viuen en una bonica casa de fusta amb un jardí i un bosc una mica descuidats, en un entorn preciós. Són veganes i no menjen tampoc all ni ceba, així que la dieta és molt limitada però hem de dir que menjem moooolt bé i ens cuiden força (això sí, s’aprofiten que som uns entregats i ens esclavitzen una mica). Lo bo és que tenim una petita caseta només per nosaltres amb molta privacitat i com diem ens alimenten i tracten molt rebé.
Helpex com ja vam dir consisteix en rebre allotjament i menjar a canvi d’ajudar unes hores (en ppi acord són entre 3i4 h diàries), sense cap retribució econòmica sinó d’intercanvi. Ens encanta la idea.
Aquests 7 dies amb elles ens dediquem a rentar cotxes, arreglar jardí i bosc de triferns, cremar i recollir males herbes i demés, triturar branques per després fer servir per l’hort, pintar la casa, netejar vidres…

image

Moment de sol i relax

image

Cremant males herbes


image

Amb les nostres helpexeres

A més de tot això, molta i molta pluja. Plou gairebé cada dia, winter is coming… I nosaltres som a recer!!! També caminades a les platjes de dunes de sorra negra dels voltants, amb un preciós fenòmen pel vent de tempestes de sorra que semblen fum de peli de por; estrelles de mar; coves… I també un llac preciós envoltat d’unes dunes tremendes. Una zona molt i molt bonica. A més, sopars amb veïnes molt majes i aranyes enormes que ens volen atacar… Hi ha hagut una mica de tot, però hem estat genial. A la marxada a més ens han regalat un CD amb música relaxant feta i cantada per elles i un kiwi de fusta preciós… Gràcies noies per fer-nos sentir com a casa.

image

Periiiiilllll

image

Sortirà un fantasma de sorra?

image

Platja de sorra negra i melena al viento

image

Quin fred!!!

image

Llàstima que no fa dia de bany

image

Preciosa estrella de mar

image

Dunes i nenes jugant

image

Espectaculars dunes lacunars

La nostra última nit la tornem a fer a Auckland amb Nathan, ell mateix es va oferir i a dur-nos amb cotxe a l’aeroport. Un detallàs de part seva!!! Primer voltem una mica per Auckland i visitem uns bonics jardins i parc en el museu de guerra (es museu d’art però l’edifici és en commemoració de primera guerra mundial). Després tornem a fer el sopar, arròs amb curry de carabassa i quiche de ceba (quin mono de ceba teniem). Avui compartim amb una parella de malasia que es troben aquí fent la working holiday visa i han vingut a arreglar papers a la capital.
Ja és hora de marxar. No sense abans Lluis aprofitar que Nathan va al gimnàs i anar amb ell després de 8 mesos sense… Mono again!!!
I res, ara ja a l’aeroport cap al nostre pròxim destí!!! Tenim sort que retrobarem algú que vam conèixer a Vietnam i ens acollirà a Melbourne aquesta nit!!! Adeu kiwiland, al país on més temps hem passat en aquest viatge i mai fora d’Espanya fins ara!!!

Coromandel i nord de l’illa nord. El final s’acostaaa!!!

Després de llevar-nos ben de matí i espantats pel soroll del pàrking per les maniobres d’un senyor camió que venia a recollir una màquina, escalfem motors i ens n’anem cap al nord. Més cap al nord encara… Primera parada: Tauranga.
Les dones de l’i-site força estúpides (en general a illa nord molt menys majes i colaboradores i helpers que al Sud🙅). Gràcies a campermate però, trobem una dutxa calenta gratis (la primera que no és a casa d’algú)… Una triomfada!!

image

Despertador

Al costat d’aquí hi ha un poble de platja força turístic amb un volcà petit on pujar o donar la volta just al costat del mar. Per arribar són 5 km horribles de fàbriques, ports i empreses petroleres amb dipòsit (a algun lloc han de ser no?).
Ens arribem doncs a Mount Manganui i Lluis puja a dalt amb un plispas mentre Manel perreja… Al baixar dinem en una taula de picnic i fem una volta arround el volcanet. El passeig està ple de taules amb una mena de escalfadors per cuinar, però malauradament no funcionen… Haurem de gastar gas!!!

image

Vistes des del volcanet

D’aquí fem més via nord cap a Coromandel. És una península de la que ens han parlat força bé… A veure què hi trobem. La primera nit anem a un càmping d’on surt una caminada per visitar antigues mines d’or. Potser trobarem una pepita i no haurem de regirar més les escombraries?
La caminada ens encanta no… Lo següent. Passem per entrades d’antigues mines, fàbriques, un túnel amb vies de trenet per transportar coses, un túnel d’un km on passava un tren x transportar l’or… Molt complert, una caminada genial que ens ocupa bona part del matí i potser la part més històrica i cultural del viatge…

image

Hi ha llum al final del túnel

image

Preparats per buscar or

image

Perduts a la mina

image

Miner memo

image

Per la gorja, a dalt hi ha finestres

image

1km de túnel, quasi morim congelats

D’aquí i per una carretera bastant curvosa i marejosa que ens recorda els millors moments de Laos ens arribem a dues de les màximes atraccions de la zona. Una d’elles es la hot water beach, una platja on pots cavar a la sorra i et surt aigua calenta on estirar-te. El problema és que només es pot fer en low-tide i durant un temps limitat. Això i que surti com a must do a la Lonely planet fa que tot i ser ja temporada baixa està a reventar de gent i ni intentem posar-nos ja que estan tots cavant com possessos. Més divertit, ens banyem per primer cop a les nostres vides a l’Oceà Pacífic. Una tonteria però ens fa gràcia ves tu… I també curiós que un cop a l’aigua, trobem llocs on al enfonsar-se els peus i remoure mínimament la sorra amb aquest surt aigua cremant. El contrast de l’aigua freda del mar i la calenta que surt als peuets és molt curiós.
L’altra atracció que ens atrau és la zona de les Catedrals, una platja on l’acció del mar i vent sobre la roca ha creat una espècie de pilars de pedra tremendament espectaculars, amb unes formes d’obrir la boca i entrar mosques!!!
Després d’arribar ja de nit a un càmping on comencem a estar sols (x first time) i acabem amb una parella al costat (no tindrem ni una sola nit solitària 🙍).

image

Platja curiosa

image

Preparats pel bany pacífic

image

Platja catedratica

image

Platja catedratica II

image

Aparquem l'Eiçoneta aqui

Tot i que tenim a prop una vall amb unes muntanyes que semblen força interessants, el dimecres ens despertem mandrosots i decidim no anar a caminar. El dia s’està ennuvolant d’allò més… Passem per Thames, una ciutat sense encant i després enfilem camí cap a Hamilton. Amb això donem força volta però hem trobat un couchsurfer allí i ho volem aprofitar, tenim ganes de contacte social.
De camí passem per un poble on una lovely i very kind dona i-seter ens comunica la presència d’una fantàstica cascada (la més alta de l’illa nord) propera… Aprofitem per anar a veure-la, no sense abans dinar musclada al pàrking d’accés a la cascada. Avui fem musclos dels d’aquí al semi-vapor (com podem amb el què tenim per aquí), deliciosos i amb uns colors fantàstics.
Després del fantàstic dinar i mentre en Manel es queda al cotxe i mira la cascada de lluny, en Lluis emprèn la pujada cap a unes precioses Wairere falls. Primer uns 30 minuts per una vall molt tancada i una gorja espectacular fins a la base de les cascades. Després uns 30 minuts més per unes escales molt ben arranjades fins la top of the mountain. D’allà unes vistes amb un verd espectacular!!

image

Muscloooooos

image

Per fi variem una mica la dieta

image

image

Auest indret ens ofereix una de les millors post-postes de sol

Un cop baixem i per seguir camí, hem de passar per Matamata, un poble conegut per allotjar Hobbiton, on comencen les aventures dels hobbits. Una entrada de 70$ però ens frena ni intentar-ho!!
D’aquí anem a buscar el nostre refugi per dormitar aquesta nit, un riu-llac amb una posta espectacular. Les nostres aventures novazelandeses ja s’acaben…😨😨😨

Uns dies a la capital

Tot i que és més gran, és el principal punt d’entrada i sortida, i és més coneguda… Auckland no és la capital de Nova Zelanda, sinó Wellington.
Tothom ens n’ha parlat molt rebé d’aquesta vibrant i moguda ciutat, on ens deixa el fantàstic ferry que creua l’estret.
De moment és l’única ciutat amb problemes seriosos d’aparcament que ens hem trobat. I és que amb muntanyes x tot rodejant-la i el mar acabant-la de tancar, no té massa capacitat!!! Només arribar ens atansem a l’i-site. Pàrking 4$ per 1h!!!! Ni Barcelona nois/es. Demanem mitja hora, el mínim que deixa. Com no tenim canvi, per pagar amb tarja 1$ extra!!! Vamos, que ens surt cara la broma. Total per poca informació, això sí un somriure d’orella a orella i un mapa fantàstic. A la pregunta:on es pot aparcar cotxe gratis encara que després haguem de caminar molt? No existeix és la resposta.
Afortunadament no ens ho creiem i acabem en un lloc lleument llunyà on es pot aparcar 3h gratis i a les 18h ja no hi ha problema. Fem un picnic i dinem, són les 14:45, així que no creiem que x 15 minuts ens multin…
Des d’on som podem pujar una espècie de muntanyeta-Montjuic des d’on hi ha un mirador… Fantàstiques vistes de la ciutat;). I a més veiem que aquí es pot aparcar sense limitació de temps ni res. Per demà ja ho sabrem.

image

Bonica panoràmica des del mirador

Baixem cap a la ciutat, potser són 10-15 minuts i des d’allà ens apropem al Te Papa. Seria el museu nacional, té una mica de tot i molt sobre coses maoris. Parla molt també sobre desastres naturals (viuen a sobre de no sé quantes falles i tenen volcans i tsunamis així que d’això en saben força) i sobre lo dolent de com se’ls hi colen espècies oportunistes que se’ls hi carreguen tot; tot i tot (clar com tenen animals autòctons tontos per la facilitat prèvia, amb moooolt menjar i sense gaires depredadors…)
El què més ens impresiona però és un calamar en llauna gegant (el més gran que s’ha trobat mai); alguna petxinota enorme i una ovella molt i molt llanuda que es diu Shreck, igual que l’ogre de la peli!!!

image

Això sí és un fòssil

image

Calamar en conserva gegant

image

Vitrina plena de òssos

image

Shreck, una ovelleta peludeta

image

Tapissos

Unes quantes hores després, tornem al cotxe i anem cap a fer nones a una platja on es pot acampar gratis només a 5 km de la capital. Arribem de nit i el lloc està força ple!!! Però trobem un espai i ens hi fiquem.
I al matí genials vistes de la costa. Una caminada i descobrim una colònia de foques que just ara s’estan despertant, les trobem fent el mandres. Després una compra i ens movem cap a la city altra vegada, tenint clar on aparcarem avui!!

image

Roques vermelles

image

Foqueta

Tornem a baixar des del mirador i anem a donar un volt pel passeig marítim i el centre de la ciutat. El passeig té un parell de terrasses molt ben pensades on enlloc de taules i cadires hi ha puffos. Ens encanta la idea. A més fa un dia solejat i estan molt aprofitables. Voliem anar a una desfilada per ANZACs day o dia del país (commemoren uns soldats morts x guerres mundials), però se’ns ha fet tard. Total deu ser una mena de festes del Pilar amb militars i aquestes coses, tampoc se’ns hi ha perdut massa res!!!

image

Quins puffs més còmodes

Ens apropem al DOC, per demanar informació i panfletos per veure què fer a l’illa Nord. El noi, molt pràctic, ens recomana fer 4 coses ja que tampoc tenim taaaant temps i fer-les bé. Mentre mirem panfletos sentim el metro com passa sota nostre…😨😨😨:o:o:o.
El metro? Aquesta ciutat té metro? Quan tornem amb un mapa que volem comprar (bàsicament x amabilitat del noi extrema) ens diu la dona que aten: què us ha semblat el terratrèmol? Terratrèmol? No hem pas notat res… Deu fer conya la dona!!! Doncs no… I no teníem un metro ni res… Que era un terratrèmol. La dona ens ensenya x internet i sí. Un terratrèmol amb epicentre a uns 60km i de 6,2 graus a l’escala Richter (el més fort amb diferència que hem viscut maiiii.Que fort!!! Ja tenim una altra experiència viscuda… I en Manel flipa… L’hi encanten aquestes coses!!!
Després vam fer una volta per la ciutat, ens apropem fins al Parlament (mira que ens van avisar, d’arribar a l’ hora en punt perquè podiem entrar a fer visita guiada, i nosaltres arribem a i 2 minuts, així que ens perdem entrar dins el Parlament). L’edifici però és lleig amb ganes… D’aquí anem als jardins botànics on hi ha un cementiri pels soldats morts molt fotogràfic. Entre una cosa i l’altra hem caminat un munt avui, tornem al centre i donem unes voltes pels carrers animats amb mercadillos i de tot, i quan veiem lo car que és tot fem una estona de biblioteca i tornem a la nostra van, pujem a la muntanyeta a les fosques sense trobar-nos cap animaló perillós. Tornem a la nostra platja per dormir i al dia següent fugim cap al nord. Hem intentat fer couchsurfing però no hem tingut sort, suposem que al ser un pont de 3 dies molta gent és fora. Així que ni hem sortit ni res de res :(. Un altre dia serà, sempre ens quedarà Auckland.

image

Cementiri militar en un parc

Dunnnniiiiddden i la península de Otago

Ens llevem en el nostre sempre idíl•lic campsite i esmorzem tranquilament. Estem a la gorja d’un riu i hi ha una caminadeta de una horeta i mitja que fa un loop per unes coves. Aprofitem ja que una caminadeta matinal segur ens ajuda a activar-nos!!! Molt facileta, unes coves tant minis que quan ens donem compte ja les hem passat i unes vistes panoràmiques del mar al fons amb el sol de cara però, unes falgueres enormes que gairebé semblen arbres… Ja estem ben desperts!!!!

image

Primer encontre amb les falgueres gegants

image

Vistes des del punt mes alt

D’aquí seguim ruta cap a Dunedin (ells ho pronuncien com tot molt raro, duniden). Passem per una carretera panoràmica per la costa i ens arribem fins a la ciutat més gran del sud. N’hi diuen la petita Edinburgh i de fet s’hi assembla ja que va ser poblada aquesta zona per escocesos…
Al arribar-hi ens adonem que això ja és una ciutat amb cara i ulls, amb una població gran… D’aquestes amb parking zona blava al centre i tot… I on hi deu viure força gent!!! Donem una volta pel centre, que en diuen l’octagon (per la forma que té), per estació de trens, museu i per uns jardins xinesos. Passem per una brewery i per una fàbrica de xocolata (resulta que la xocolata Cadbury és d’aquí, però un tour són gairebé 30 $ pp).
Un cop fem la nostra volta decidim que la ciutat ens ha agradat (la segona ja que ens agrada) però ja no ens aporta més així que ens dirigim cap a la península d’Otago al sud de la ciutat per dinar i passar la tarda.
Otago és la província del Sud de l’illa sud, i la península va ser formada fa molt per una explosió volcànica. És un lloc fantàstic per veure molts animalets però sempre previo pago, i com sabeu naltros no som gaire partidaris del previo pago.
Dinem en una preciosa zona de pícnic, intentem apropar-nos a l’únic castell de nova zelanda segons el venen però al veure el preu excessiu tornem enrere (30$ per un castell de fa 100anys ens sembla una barbàrie) i ens anem a una zona de la península a fer una ruta de hora i mitja que ens porta x llocs molt bonics. Uns prats plens d’ovelles; penya-segats espectaculars; el lover’s leap o passadis de l’enamorat (a nosaltres ens recorda a una forma molt suggerent i que ens explica el nom del lloc) i un mirador amb unes vistes de les que ens agraden. Això és una passada!!!
D’aquí conduïm fins al final de la península on hi ha una colònia de royal albatros molt preuada pel preu del tour que et porta a veure aquesta gavina gran… Des d’aquí les vistes també són precioses… I quan veiem passar un vaixell enorme per una zona estretíssima ens fa patir sobremanera.

image

City center

image

Edifici com a NY

image

Lunch time

image

En algun lloc remot de la peninsula d'Otago


image

Ovelles i mar

image

Mirador al buit

image

I l'amor encara continua 🙂

image

Far cucu

Al lloc on voliem dormir avui, que té unes normes molt estrictes, només permet 5 furgos i quan ens hi arribem a les 05 de la tarda ja n’hi ha alguna més (i això que en principi no s’hi poden posar abans de les 8pm…). Així doncs, busquem una alternativa que és una mica lluny però ja de camí cap al nostre següent destí, els Catlins.
Aprofitem que passem per un Pack and save per carregar una mica (un mega súper on els preus són una mica menys indecents). Després seguint les senyals ens arribem als sinclair wetlands, una zona d’aiguamolls on una eco-granja privada deixa acampar les vans per 5$per persona… Una mica morts de fred amb el vent i després d’una xerradeta amb una parella alemana molt maja que ens anirem trobant ja que fan ruta similar a la nostra, ens n’anem a la nostra eriçoneta a dormir!!!

image

A Sinclair wetlands

Amb K de kranc

Aquests últims dies Cambodjans els hem passat a llocs que comencen amb k i on es menja cranc infinit. Són Kampot, Kep i Koh Tonsai o illa del conill (a hores d’ara encara no sabem perquè aquest nom).
El trajecte de bus fins a Kampot el fem amb Capitol ja que és l’única companyia que fa el trajecte directe sense passar abans per Kep, permetent estalviar una hora mínim de bus.
Kampot és una ciutat curiosament molt turística. Diem curiosament ja que tot i que i hem passat uns dies molt agradables no té res excepcional a oferir, però s’hi respira un aire a destí turístic occidental massiu, potser la que més després de Siem Reap. Suposem cosa de les guies de viatge i que s’han sabut vendre, la proximitat a la platja… És una ciutat que com moltes altres fa la vida al costat del riu i que té el mar a tot just 10 km, tot i que aquí no hi ha zones de bany i has d’anar fins a Kep per trobar-les.
Quan arribem ens dirigim al carrer de les guesthouses, ja es diu així perquè n’està farcit. N’hi ha moltes més al llarg de la ciutat però aquí es concentren les més econòmiques…
El primer dia ens el passem informant-nos de què fer a la zona, donar un volt pel mercat i descobrir uns menjars deliciosos, així com passejar pel costat del riu i la presó de la ciutat (un edifici colonial molt xulo). Definitivament ens fem fans dels postres cambodjans, una espècie de gelatines amb llet condensada, almíbar i gel trinxat delicioses. N’hi ha tantes diferents… A vegades enlloc de gelatines, hi pots posar llegums dolços, trobant així la nostra font de llegums al país, que els teníem abandonats. És un postre tant original que ni ruscalledes ni ferrans adrians…

image

Guiri màxim mode on

image

Rotonda de durian

image

Edifici de la presó

image

Postal de riu

Kampot és famós pels seus camps de pebre, tot i que aquests gairebé es troben més propers a Kep que a Kampot. Abans de la guerra era el pebre més preuat del món i ara el volen tornar a promocionar. Nosaltres no les veurem ja que ja en vam veure a Benlung i ens queden massa lluny, es necessita una moto per arribar-hi. També és el lloc del Durian, la fruita més repulsiva del món, o almenys mb la olor menys agradable, tot i que a nosaltres no ens desagrada del tot. Els camps de sal també hi són presents.
El divendres lloguem una bici i fem un circuit per la zona est de la ciutat, on passem per un lloc on el riu fa un loop complert i s’entrecreua amb sí mateix; un bonic llac artificial amb una presa ciclable (i on tot i estar enmig del no res ens trobem un venedor ambulant que ens ven un entrepà amb gelat de coco a dins, d’un gust difícilment reproduïble i de dubtosa qualitat); uns canals molt bonics; i una muntanyeta amb unes coves-temples. Uns d’elles amb entrada obligatòria d’1 dòlar i un temple de l’any 700 molt ben conservat (però molt petit i sense gaire interès la veritat), l’altra on som sols i veiem unes escales que es fiquen dins la foscor i on no ens atrevim a entrar sense una llum adequada (som un cagats, sí, sobretot en Lluís).

image

Modo verano azul

image

La presa secreta

image

Bocadill de yelat de coco

image

Canal i bous banyant-se

image

Temple dins cova

image

Cova fosca

Un cop acabat el periple i a ple migdia tornem a Kampot amb una solana de cuidado en els 15-20 km més llargs  de la nostra vida. Però arribem al mercat i el premi es mereix qualsevol esforç. Menjem com reis i després fem un descans de la calor. Quan el sol comença a baixar, sortim amb les bicis per anar a una pseudoilla que hi ha creuant dos ponts ( a decidir encara quin està més atrotinat) on es concentren moooooolts camps de sal. Amb la llum que hi ha en aquesta hora, l’espectacle és digne de veure i ens deixa molt bon regust del dia… Veiem gent treballant, recollimt la sal i carregant-la i ens fiquem en una aventura per zones on acabem baixant de la bici i ficant els peus dins canals d’aigua… Però això és viatjar, no? Una aventura….

image

Volant sobre la sal

image

Treballant la sal

image

Carregant la sal

image

Amb l'aigua als peus

El dissabte hem llogat un tour per veure coses per la zona. Un tour? Aquests en un tour? Doncs mira, de tant en tant ve de gust fer algo fàcil. Voliem veure el parc nacional de Bokor, que està a uns 40 km i només accessible via tour o amb moto. I tenim ganes de barrejar-nos amb altres turistes recoi… L’experiència és pèssima. Bokor era en algun moment algun lloc bonic. Era un estació colonial francesa amb un casino, un lloc on anaven els locals a refrescar-se. Al costat té un parc natural on hi ha animalons, unes cascades molt xules, i unes vistes excepcionals. Això és el què et venen vaja… Fa uns pocs anys el govern ha venut el parc natural i hi han construit un casino horrendo i estan construint un complexe horrorós, destruint tots els arbres i arrasant amb tot. El tour consisteix en perdre 2 hores per carregar gent, gasolina, menjar, etc. Un cop ens posem en marxa dins una minivan on el conductor no sap ni una paraula d’anglès, arribem a el suposat palau d, estiu del rei. Una casa putrefacta que podria ser qualsevol cosa menys un palau, plena de grafittis i en la que hi ha mostra que hi viu gent. Al costat un buda dona molt curiosa. D’aquí a una església abandonada que té certa gràcia, amb unes suposades vistes tapades per la boira, i on es veu la desgràcia que l’hi han fet a la muntanya. La següent parada és l’antic casino-hotel, un edifici que tenia certa gràcia pel seu estat d’abandonament i enderrocament que juntament amb la boira podria haver fet patxoca, però ara està a mig renovar i perd tot encant. L’última parada, unes cascades que no tenen aigua…allà fem el dinar que consisteix en un porexpan d’arròs amb curri que no val res. Total, una experiència tremendament cutre ( opinat per gairebé tothom de l’excursió, no és que naltros siguem moooolt exigents).
A la tarda i dins del mateix tour tenim una sortida en vaixell pel riu, per veure la posta de sol i les cuques de llum. Tot i que no és res de l’altre món,  almenys aquest passeig té la seva gràcia, i el disfrutem. La posta de sol és força bonica, els voltants del riu preciosos i veure les cuques de llum com van apareixent als arbres mentre es va fent fosc és una bona experiència. Durant el trajecte xarrem amb una parella canadenca francòfona molt majos, estan fent un viatge de 3 mesos per aquests països també.

image

Budha femenina


image

Esglesia a Bokor

image

Casino abandonat

Al tornar hem quedat amb un noi britànic que hem conegut per fer una birra i que ens expliqui el seu viatge… Fa un any que va sortir de casa amb la bici i està recorrent el món en bici. Ha fet algun trajecte en avió o bus però principalment bici. S, ha creuat tot Europa, Àsia central i Xina per arribar per aquí… Quina envejeta, Lluis dixit, ja voldria ser jo valent per fer això… Això sí, per fer això t’ha d’agradar força la soledat, dormint la majoria de dies en la seva tenda de campanya. Però l’experiència deu ser brutal i la interacció amb els locals tremenda. Li desitgem sort en el viatge que l’hi queda.
El diumenge agafem un bus fins a Kep, on agafarem un vaixell que ens portarà a l’illa conill. Una mini-illa on no hi ha internet i electricitat per generador només 3 hores cada dia. L’únic que es pot fer aquí: menjar, dormir, pendre el sol, banyar-se i llegir un llibre. També es pot fer un passeig de 2 horetes al voltant de l’illa, però no és res de l’altre món. Aquí sí entenem que la gent es vingui a relaxar a la platja!!! La pau que hi sentim ens encanta.

image

Platja bonica

image

Relax a la terrassa del nostre bungalow

Dilluns fem una estona de platja i tornem a Kep, on volem agafar un bus a la capital, però està ple i ens haurem de quedar una nit. Aprofitem per anar fins al famós mercat del cranc, del que tothom parla… Un cop arribem al mercat ens decepciona, potser són les hores però tampoc hi ha gaire cranc i el mercat després de tots els que hem vist és força petit i no crida gaire l’atenció. Nosaltres que no som de cranc ens menjem una sípia amb arròs que és sense dubte la millor que hem menjat mai, i per un dòlar de res.

image

Matant crancs blaus

image

Sipia amb arros deliciosa

Ara toca tornar a la capital per agafar un bus que ens porta al nostre següent país, on de ben segur ens trobarem una molt bona sorpresa…. Quina serà?