A les portes dels Alps…Grenoble

Com hem anat fent en tot el viatje, seguim amb la nostra tònica… Una de cal i una de arena, un dia de muntanyetes i un dia més de cotxe i de moure’ns. Aquest cop però per sort del Manel és un trajecte curt el que hem de fer en cotxe.

Mercat a Chambery

La font dels elefants

Elefant i Rita

El palau dels Savoya

Els savoians també es volen separar…

Avui és dissabte i anem primer de tot a Chambéry, la capital de la Savoya, una ciutat de la que no esperàvem res i que ens sorprèn amb un bonic mercat, uns carrerons i passatges molt bonics i un palauet força xulo…Comprem uns formatgets de la terra, fem una mica el guiri i molt satisfets anem cap al Parc de la Chertreusse (o Cartoixa). De Chambery a Grenoble hi ha dues vies, nosaltres agafem la més llarga per anar per aquest parc natural que es diu així per una gran Cartoixa que té, erò que ofereix molts bonics pobles i paissatges, també a la zona de Pre-Alps i una continuació de la cadena que vam pujar ahir. Ens torbem un lloc per para i volem esmorzar, un petit caminoi ens porta a un bonic riu i pont on ens fotem pà i el formatge que hem comprat, que està de conya…  Després visitem la zona de la cartoixa i anem a parar a un coll amb unes vistes molt agradables de la zona i de les muntanyes del davant… Ens ve de gust fer-hi alguna caminadeta però és un parc prohibit per Rites així que decidim anar a Grenoble.

Esmorzan formatget al riu

Un riu que ens trobem

Vistes des de la zona de la Cartoixa

Al coll per baixar a Grenoble. Elc Ecrins davant

Més vistes del coll, aquí no accepten Rites

Arribem a Grenoble i en el primer parc que trobem ens parem a dinar. Afortuadament l’àrea blava és gratuita a l’agost, so no tenim un temps limitat ni res. Aprofitem per donar una volta, en una ciutat que no ens aporta massa res (fa calor i estem cansats també és veritat) apart d’un bonic jardí i un riuet i un telefèric que sembla ser té molts anys (tot i que ara està molt renovat;). També ens ajuda molt la visita a la casa de la muntanya, una oficina d’info turística que hi ha a Grenoble només per coses de muntanya on ens aten un noi moooooolt amable, amb un anglès perfecte i que ens dóna molt bons consells per fer excursions.

Dinant a Grenoble

El parc bonic de Grenoble

El riu i no hi ha gaire res més…

Avui diumenge és el nostre últim dia (no compto ja el dia de viatje de tornada ja que no presneta cap interès excepte una Rita i dos persons en un cotxe tancats fent més kilòmetres que uns borregos…).

I avui ens toca una excrusió a la zona que ens ha recomanat el noi de la info de muntanya. De fet ens en va recomanar dos, però una és en un parc on tampoc accepten gossos per tant ens quedem a la que transcorre al parc de Belledonne, que és el més proper a Grenoble i a on tenim l’hotel. De fet en mitja horeta ens plantem al punt de sortida. L’excrusió l’hem trobat (els detalls) a la pàgina web http://www.grenoble-montagne.com, que està molt bé. Força explicada i sense problemes.Per si de cas jo em baixo el mapa al mòbil i engego el Gps.

Sortim d’un pàrking molt ben acondicionat. a la hora de caminada ens trobem una cascada tremenda i després pujem a dalt on hi ha un prat amb el riu en calma que et fa preguntar com pot ser que abans de la tempestat vingui tanta calma. El dia està ennuboladet i sembla que pugui ploure, però finalment millorarà i ens fara un dia de conya. Anem pujant poc a poc i anem descobrint muntanyes pedregoses i paratges més similars a la zona de Aigüestortes… Ja ens va dir el noi que ens recomanava aquesta zona perquè era molt diferent a la de l’altre dia, i realment tenia raó…

Cascada impresionant

Anem pujant i anem trobant ja muntanyes rocoses

Paratge típic alpí (per mi almenys)

Un arbre solet

Ens trobem un cèrvid (no em demaneu quin tipus, però el teíem molt a prop)

Paisatges encantadors

La Rita ens espera

Muntanyes que treuen l’alè

I llacs preciosos

Anem seguint els camins molt ben senyalitzats i passem per varis llacs fins a arribar a un refugi colocat en una situació increïble. Quan el veiem ens quedem ambdós bocabadats del lloc, està just per sobre de una plaície tipus aigües tortes i té just darrere un coll preciós. Ja ens queda menys per arribar, en total unes 4 horetes. a la terrassa hi ha molta gent, és hora francesa de dinar, nosaltres fem un pica-pica i pujem a un coll que hi ha molt prop del refugi per veure un últim llac que hi ha a la zona. És preciós i està pleníssim de gent que també contempla el mateix.

Apunt d’arribar al refugi

El llac que veiem des del coll, abaix hi ha una romeria

Vistes curioses des del coll

Ara toca baixar però per un altre camí, pel GR, sempre molt ben senyalitzat i que ens portarà a una hora i mitja de l’inici pel mateix camí que la pujada però almenys ara tenim una bona estona passejant per uns altres llacs igual o més bonics que els anteriors… Llàstima que no fa prou calor per a que vingui de gust remullar-nos :(. D’aquí al camí inicial on dinem remullant els peuets i disfrutant (o maleïnt) la quantitat de papallones, mosques i altres insectes que ens venen a visitar. Després d’un àpat boníssim amb un pate de porc que el Manel em va obligar a comprar, tirem avall i veiem que el camí solet de primera hora del matí s’ha convertit en unes rambles tremendes, ens trobem moooolta gent. I la Rita aquí ens ha dit prou, va coixeta i ja no pot caminar més, així que decidim portar-la amb la motxila ja que encara queda una bona horeta de camí (i un que jo em sé s’ha d’empassar les paraules de que no entén perquè els pares porten els seus fills molt petits a la muntanya si no la disfruten i els han de carregar a pes en unes bosses, doncs com nosaltres ara amb la Rita.

De camí de baixada

Jo i un llac

Més llacs, aquí fem trampa i agafem un camí que no ens fa baixar tant

Arbre contra núvol

La Rita cansada dins la bossa

Tornem a casa i poca cosamés, aquí el nostre viatje alpí…D’aquí a poc més i espero encara millor 😉

Per la zona de Savoia

Suïssa no es destaca per ser un país molt econòmic i com anuncien pluges per avui dijous aprofitem per anar apropant-nos cap a vasa i venir fins a França. Decidim aquesta zona perquè aquí hi ha hotels F1 que no són massa charming però molt útils i econòmics (desistint ja totalment de la tenda per la meva poca mobilitat amb el braç i l’anunci de plujes). A més no cal oblidar que el nostre primer viatje romàntic va ser en un hotel F1 a Lleida, així que a recordad aquests moments tan romàntics…

Al final el dia no s’aixeca tant lleig com pensàvem, està molt ennovulat però no sembla que hi hagi risc de pluja imminent…De totes maneres tenim molts kilòmetres per endavant i decidim anar tirant amb el cotxe.

A mig matí arribem a Ginebra, ciutat senyal de neutralitat i seu de les nacions unides. Donem una volta pel seu centre, amb el seu llac i xorro d’aigua i els seus edificis, que com parlem amb Manel ja són més similars als nostres arquitectònicament parlant… La veritat és que res a remarcar. Bé,un home que ens vam trobar que corria per allà que gairebé ens dóna un infart, ufff quin cos més perfecte!

El “xorro” de Ginebra

Rellotge de flors

Fent el memo

Bocabadats per l’home que corre!!!

D’aquí travessem la frontera per carretera normal (molt mal indicat,només t’indiquen com sortir per autòpsia), sort que tenm un mapa i aprofitem per posar benzina que és més econòmica que a França i per gastar els últims francs. I cap a Annency,la capital de l’Alta Saboya, una ciutat encantadora amb molta vida gràcies al llac que té el seu nom… La veritat és que és una ciutat que ens sorprèn per la vida que té, per la gent que hi ha i el bonic passeig al voltant del llac.

Pel llac d’Annecy

Rodejat de muntanyetes

Ple de canals

I bonics edificis

D’aquí i per carretera normal, xupant-nos un munt de tràfic, ens aproximem a Chambery, rodejant tot el llac on la gent es banya (com es nota que al final ha sortit el Sol) i fa vida de passeig. Passem per Albertville,que ens sona d’alguna cosa i llavors recordem que de unes olimpíades d’hivern (la majoria de pisqtes d’esquí alpines estan per aquesta zona o propet i d’aquí surt la carretera que va cap al MontBlanc). Ens arribem al formule 1 i d’allà demanem per anar a fer una fondue, hi ha un llogarret prop que està força bé. Hi anem pensnt que serà un cutrelloc però la veritat és que està ple de locals, molt bon ambient i una fondue eterna però molt bona i força acceptable de preu!!! Bon profit.

Qui vol fondue savoiarda?

Ja no en queda,ah!!!

Es divendres i avui es lleva un dia fantàstic no el següent… Molt serè i una visibilitat perfecta, avui ens dirigim a un parc natural que hi ha molt proper al nostre hotel, el parc natural regional des Bauges. Anirem a fer una caminada que vam trobar al wikiloc i en alguna web recomanant-la,sense saber molt bé on ens fiquem… I la veritat és que  no ens decepciona gens. Després de fer un coll amb el cotxet i anar fins a un poble que es diu la Compôte (compota de poma?), allà girem i tirem amunt fins que no podem més en un pàrking. Allà ja ens assenyala un refugi i el Trelod que es la muntanya que volem fer nosaltres avui… Després d’una molt ben senyalada però dura pujada per un bosc i per uns prats arribem a un punt on podem seguir per la cara nord de la muntanya o pujar fins la carena i d’aquí pujar a un piquet que és el Dent des Portes. Sort que fem el segon i ens deixa unes imatges de la zona i del Mont-Blanc tremendes…

De bon matí l’inici de pujada

Cara i pantalons de pardillo. I un bosc per pujar

La RIta feliciana

Aquí hem de decidir si seguir endavant o pujar

I pujem!!!!

Som per sobre del Montblanc

La Rita és una alpinista nata

i reclama menjar

Vistes des de la dent

Rita coronant el cim

Manel també però no és tant maco!

D’allà hem de seguir carenejant per un camí molt ben marcat, atravessar un ramat de vaques asilvestrades que ens volen atacar i arribem al refugi després d’una baixadeta. Nova pujadeta al coll del Treclod i d’allí ascensió sense parar després d’esmorzar això sí… Avi estic baix i des de baix em sembla la muntanya més alta del món però en uns 45 minutets ens plantem al cim amb unes vistes d’escàndol… I tothom mirant a l’extranya parella de dos nois, un amb una perra i l’altre amb un guix a un braç (realment oferim una estampa curiosa). I les vistes acollonants, per lo que ens sentem per disfrutar-les!

El refugi amb unes vistes envidiables

Panoràmica del cim

D’aquí la baixadeta és per un altre camí que es algo més rocós i en el que he de fer alguna desgrimpadeta que em corrobora que l’escafoides no està trencat (si el que em va posar el guix em veiés què faig em mata…). D’aquí una dura baixada i un tros força relliscós, una cascadeta i un bosc amb pinta de bosc encantat preciós i amb un encant incomparable, on dinem. Ja queda baixar una mica més i un cop arribem al poble pujar fins al pàrking on hem deixat els cotxes. S’ha de dir que aquest tros tot i que no és perdedor no està gens marcat ni senyalitzat…Fa molta calor així que al trobar una font ens banyes nosaltres i la Rita i seguim, sempre que podem anant per camí ja que sinó és carretera. L’últim tros però és per un fangar horrorós que se’ns fa etern.

Desgimpant..Espero que no ho vegi ningú 😦 i menys el meu traumatòleg

Bonica però dura baixada

Una cascada

Bosc màgic, sense manipuació de colors

Aquests són els colors del bosc…wow!

Finalment arribem al cotxe i baixant pujem uns nois que fan autostop per arribar a la seva base per caminar demà… Són 4 però només en podem dur dos amb el nostre súpercotxe, sempre els serà més fàcil trobar als altres dos algú que els dugui sent dos… Amb un patètic francès i anglès ens comuniquem i ens expliquen que són per aquí de muntanya anar fent i que han sentit parlar de nosaltres ja que sóm el tema del dia (2 espanyols per unes muntanyes poc turístiques, prealpines, amb una gosseta mini i un guix al braç) Bé, almenys hem deixat la nostra petjada. Ah, i una zona molt recomanable!!!!

Liechtenstein i Suïssa, tremoleu!!!!

Faig cas al Manel i enlloc de fer una entrada diària estic fent una mica per blocs, cada dos o tres dies… Per no fer-me cansino segons ell (que maco és quan vol!!)
Avui és dilluns i deixem ja tranquils els nostres hostes alemanys (muchas gracias guapos!!!).I ens dirigim a un mini país molt proper a on som que es diu Liechtenstein… i la gent es preguntarà perquè tan emocionats??? Doncs perquè sí… Ens encurioseixen les fronteres i aquest país ficat al mig dels Alps ens sembla curiós… Per un costat separat pel Rhin i per l’altre separat per les muntanyes, les fronteres aquí encara son comprensibles naturalment parlant, però què hi fa un país tant petit…
Per començar desmitifiquem una mica…. Vaduz, la capital, no és gaire maca… i glamour poc tot i que tot és caríssim (Suïssa 2). Aixo sí, els parkings de la ciutat una hora gratis, el temps que necessitem per anar a una oficina de turisme a demanar un mapilla de caminades (una dona borde i molt poc amable em dóna un mapa cutrillo); passejar pel carrer principal i acostar-nos al castell reial, al qual no es pot accedir (està a 10-15 min pujant per un caminet).

La Rita a Vaduz, Liechtenstein

Al castell de Vaduz

D’aquí agafem el cotxe fins a Malbun, un poble dalt la muntanya on deixem el cotxe. Hi ha un camí molt ben senyalitzat que ens porta a un coll on hi ha la frontera amb Àustria (no ben bé pel que sabem després però veiem ja muntanyes austríaques que són molt maques podem confirmar) per un camí en molt bon estat i molt ben senyalitzat.D’aquí pujem a un petit pic on ens senyala un mirador que no veiem gaire… Hi ha una muntanya més alta però seria 1 hora de camí d’anada i un altre de tornada i ens queda molta carretera per fer. En total unes 3 hores entre pujar i baixar i dinar una amanideta i un entrepà amb pà de cereals d’aquest boníssim (hem fet una megacompra super barata a un súper alemany que no coneixíem, Kaufland es diu).

Això és per parar allaus… De lluny semblen bonics i tot

Frontera amb Àustria o gairebé

Pujnt muntanyes Lechteistenianes amb vaques del mateix gentilici

Boniques muntanyes

Curiosa senyal…Res de tacons!!!

Curiosa estampa de para-allaus ja inexistents

Al arribar al cotxe em trobo una nena molt simpàtica que amb cara avergonyida i riallera em porta un trèbol de 4 fulles per donar-me sort (sobreentenc) pel meu guix al braç. A mí se m’escapa una llagrimeta i el Manel gairebé descobreix que té sentiments, qué fort!!!! D’aquí a un suposat mirador al que s’arriba per carretera i en el que l’únic que veiem és la marmota més propera que he vist mai mentre corria a amagar-se. I ja cap a casona, avui anem a dormir al bell mig de Suïssa, a una zona molt agrícola entre Berna i Luzerna. I perquè allí? Perquè és l’únic lloc en el que podem dormir per poquets diners. A més a més amb ndret a cuina i popera a un parc biosfera per Unesco… El poblet es diu Madiswil (ens fa pensar en Dogville) i com diem es troba en una zona poc coneguda i bonica, menys muntanyosa i més agrícola de Suïssa. A més de cuina té una terrasseta fora on sopem tots els dies…

El trèbol i la nena, ara ja tot va a millor

Castell que ens trobem de sorpresa

Sopant a Madiswil, a la nostre terrasseta

El dimarts segons les previsions havia de ser un dia amb solet i bon temps, però quan ens llevem fa un dia de m…. Anem fins a Sörenberg, un poblet des del qual haviem vist una caminada que semblava xula. Un cop arribem allí, veiem les muntanyes totalment ennuvolades i amb una visió pèssima de tot. Decidim canviar de plans i caminar pel riuet fins a un altre poblet més avall i després tornar en bus (sí aquí les Rites també poden viatjar en bus)… Però quina és la nostra sorpresa quan es posa a ploure fortament… I sense ànims de millorar, no només un nuvolet sinó una pluja d’aquestes continues i sense visibilitat… Total pa sufrir es tonteria, la Rita està fins als collons de mullar-se i jo he de pensar en el meu guix… Així que agafem cotxe i seguim la carretera fins a un coll amb més boira que altra cosa i baixem fins a Luzern, on decidim parar per visitar la ciutat.
Aquí no plou però just al arribar comença a ploure. La ciutat és un merder so busquem un aparcament i finalment el trobem, amb la sort que ja ha deixat de ploure. Donem un passeig pels ponts i e centre de la ciutat, força bonic (jo sóc més de Luzern i Manel més de Berna). La ciutat , això sí, plagada de turistes (sobretot espanyols i moooooooolts indopakis). Ens apropem a la oficina de turisme per preguntar sobre caminada que volem fer demà per pujar al Pilates Kulm finalment trobem algú agradable i simpàtic i que ens ajuda sense necessitat de comprar cap pack ni res per l’estil…

Luzerna i els seus ponts

Par de dos en intent autofoto

Més pontets de Luzerna

El meu guix i el pont de Luzerna

Tornem cap a casona i ens parem en un poble que trobem força mono per una zona de pic-nic, amb una església i un pont de fusta molt bonics (sempre penso en els Puentes de Madison) i dinem. D’allà cap a casa i descansar… El Manel fent el seu ioga, jo perrejant i escribint blog i després intenme buscar algun lloc per anar a fer una fondue (volem FONDUE), però està gairebé tot tancat per vacances i al final sopem a casa…

Pontet de Madison

On hi haurà una fondue?

El dimecres s’aixeca com un dia molt solejat i bonic. Que bé, per fi un bon dia per fer una excursió llarga. Pujarem al Pilates Kulm, una muntanyaque jo ja vaig pujar fa uns anys per mitjà d’un cremallera i que sempre he pensat voldria tornar a pujar pel meu propi compte. Aparquem el cotxe a la zona de pàrquing (aquí per aparcar és obligatori pagar sempre) on per 5 chiflings pots estar tot el dia. Al costat del cremallera hi ha el camí de pujada, primer amb vistes al llac, després passant per un bosc frondós i quan es retroba en el cremallera en un poble amb esmorzadero (a la hora i mitja de començar) unes boniques vistes de les muntanyes més altes de la regió de Chur i de Interlaken (de fet puc veure perfectament la Jungfrau,el Monch i l’Eiger, quins records més guais).

Pujant al Pilates

Durant el camí de pujada, a més de una pedrera i un camí força ben senyalitzats i preparats per a caminar, ens trobem dues coses sorprenents. Una unes quantes dones pujant soles (que raro això passant a Espanya) i amb una marxa…deuen tenir la majoria uns 50 anys però molt ben portats i ens avancen tot i que nosaltres treiem fetge per la boca (i no som precisament lents pujant); l’altre un noi pujant pel camí amb la bicicleta en plan masoca, vale que le camí no està malament però pujar amb la bici? Això sí, un cos que ja voldria jo pa mi… Tot i que estava marcat en 4 hores, a les 3 hores i després d’una gran pujada arribem al complexe hoteler, ara vist des d’una altra perspectiva, una marranada ambiental total… Per la zona del cim donem una volteta, voliem tornar per la carena que dóna aLuzern però està un núbol allà que no ens permet veure res, una boira molt densa que ens fa canviar d’idea (i mira que tenia molt bon record d’aquesta cara de la muntanya, més verda i amable).

Bosc pujant al Pilates

El noi amb la bici, el cremallera i el llac al fons

Pujant amb el cremallera

Nyam,quina gana

Quines roques més xules

Les muntanyes de la Jungfrau

Això és destrossar la muntanya i la resta són tonteries

Una roca al camí

Companyia per dinar

Curiosa estampa…on som?

A la baixada doncs tornem primer pel mateix camí però al arribar al coll enlloc de tornar, per la zona on també hi ha un gran núvol i un banc de boira, decidim baixar per un camí més llarguet però diferentque passa per una altra vall, molt menys explotat i menys preparat, més solitari però força bonic, en algun punt força perdedor però molt més amigable… En un punt on ja estem cansats de tant baixar (son 1700 m de pujada i los mismos de baixada) arribem a una carretera que durant última mitja hora ens portarà fins al poble i el cotxe, on arribem baldats no el següent.

La boira no ens deixa tornar pel camí

Les vaques al coll amb la boira

Baixant pel nou camí

Ueeee…Quanta aigua

La veritat és que l’excursió tot i que força maca, m’ha deixat un regust amarg ja que no era el què m’esperava, res de l’altre món ni molt millor del que puguem trobar per les nostres terres. Tornem doncs a casa i decidim demà que en principi plourà aprofitar per moure’ns cap a França i deixar ja Suïssa per estar més propet de casa.

La Rita ens mira amb cara d’odi!!

Austrian mountains y festival de cerveza

Hoy escribo el blog en castellano a petición de mis amfitriones, ya que así podrán entenderlo y por petición…
Nos levantamos tempranico por la mañana y sin conocer nuestro destino (si, yo haciendo algo sin planearlo yo ni saber adonde voy:o😦). Prometian algo de lluvias así que nos equipamos bien y para el coche.
Pensábamos que íbamos a ir al lado pero cuando entramos en austria y llevamos más de media horica de autopista ya no sabemos por donde nos llevan, sólo vemos unas montañas chulisimas por todos lados…
Finalmente hacia las 11 aparcamos el coche y nos preparamos cual montañeros profesionales xa subir a lo que yo llamo un huevico… Pero no ibamos a hacer senderismo? O semos domingueros? X cierto el pueblo en el que estamos se llama gargellen
Ah vale que la ruta empieza donde nos deja el teleferico… 😒😒. Ahora nos quedan unas 4 horas y media de caminico… Cogemos camino al stantonienjoch o collado de san antonio y de golpe viene una nube baja y se pone a llover en toda la subida… Un viento, un frio, y la rita muerta congelada. Yo con la escayola debajo el impermeable esperando que no se moje…total cuando llegsmos arriba casi ni vemos una señal con suiza en un lao y austria en el otro ( estamos en la frontera sí) y nos vamos directamente a una caseta refugio… Pensamos en desistir xo baja algo la lluvia y con un megaimpermeable improvisado xa rita, la barriga más llena y el tesón alemán decidimos seguir… Vamos careneando la montaña y a los 20 min cuando estamos en lado suizo abre y woooooowwww. Qué vistas…

Jo i Rita post-telefèric

Manel con nuestros anfitriones

Sorpresa.. Hay marmotas!!!

Una cabeza sobresale!!!

Estamos mojados en Suiza

Estamos mojados en Austria

El impermeable de Rita

La niebla acecha

Afortunadamente hemos seguido. Bajamos siempre en lado suizo hasta un lago, subimos a otro collado con unas vistas de aupa y finalmente bajamos por una tartera y un camino hasta el teleférico. Son las 16:45 y aun tenemos que comer, el huevico cerrado y muertos de hambre. Afortunadamente nos dejan bajar a las 17h con el personal del restaurante y al llegar abajo vamos a una guesthaus de éstas donde comemos un goulash de rechupeye y un plato de verduras con bufé de ensalada tremendo… Y yo con mi ensalada soy feliz.

Se va disipando y vemos un laguito

Las montañas sobre las nubes

El lagito des de más arriba

ya casi no quedan nubes

La family

Montañas suizas

Otra marmotilla que quiere hacerle cariños a Rita

Un platito de verduras austríaco…wow

De esto volviendo a casa nos paramos en lindau. Un pueblo del lago de la zona bavaresa que quedó bastante bien después de la guerra x su proximidad a suiza (y nadie queria cargarse el dinero😜). Paseamos por la isla natural conectada artificialmente x un puente en la que se respira pasta (hay una clínica de cirugia plástica muy cara y reconocida) y que resulta muy bonito… Ahora queda un heladito, paseo por el centro y las calles viejas muy bien preservadas y para dormir.

Sombras en Lindau

El puerto de Lindau

Love in Red

Hoy domingo en un pueblo de la zona hacen la fiesta del senderismo y la cerveza… La idea es que hoy tiene que llover a mares… Pero hace un sol tremendo…
Esta fiesta es cada dos años y es en um pueblo llamado Tettnang ( si me equivoco que me corrijan). Y porque diréis esta fiesta? Aquí se cultiva lúpulo en grandes cantidades… Y éste es el que se usa xa hacer la cerveza. Vas paseando entre bonitos y entrañables campos de lúpulo y te vas encontandro zonas con música, varias paradetas de birra y de comida… Ellos van bebiendo birra y yo mientras a por el appleshorfle (como una sidra sin alcohol que he conocido aquí y me encanta). En cada sitio hay musiqueta xa animar la fiesta y nos ponen una rumba y carmen y yo montamos el show con escayola y todo… Joper qué publico más sosaina…

Campo de lúpulo

Antes del bailoteo inesperado

Fiesta de la birra

Vamos pasando x diferentes lugares con paradetas y finalmente en una con unos amigos de nuestro anfitrión comemos y disfrutamos de una banda típica bávara con traje típico ( de hecho hemos visto tantos iguales con el traje… Aunque no estamos en bavaria, ellos son suavos o de baden-wuttenberg).
Unas birrillas, pasteles (aquí es típico el Kaffen und Kuchen (café con trozo de tarta) y bailes depués nos vamos hacia el coche y justo en este momento se pone a llover (qué bien que haya aguantado así el día!!!)…

Y Manel con la birra

Que bonico lúpulo

Músicos bávaros?

Comiendo al aire libre

No bastante hartos nos estamos un rato descansando y luego vamos a un restaurante griego para cenar, una delícia (por cierto, sabéis lo que es llevar a Rita en los restaurantes y que se vea de lo más normal???? No me lo puedo de creer…no sólo no nos dicen de no entrar, sinó que parece la prota.

Rita en un restaurante 😉

Una vez la cenita para casa nuestros anfitriones y a dormir (muchas gracias anfitriones!!!!). Hemos tenido 2 dias y medio geniales!!!!Volveremos seguro!

Primers dies de viatje gafe (quien me ha puesto la pierna encima xa que no levante cabeza)

Avui comencem el nostre periple pels alps o per on sigui que ja estava gafat fa un any i sembla així seguirà…perquè vamos. Hi ha alguna força superior que no ens vol aquí?
Ja dilluns la caiguda en bici i la possible però no probable fractura d’escafoides… Guix sencer i en 2 setmanes tornar a casa… Revalorem opcions i anirem a zona més propera de selva negra.

I avui és el dia de sortida. Parada final:lyon. Anirem a dormir a una casa de airbnb que surt mes barata que camping i a la que volen rites…

Per financiar-nos l’autopista carissima francesa posem anunci a blablacar que és efectiu… I aquest matí a les 08 el passem a recollir. Parla només francès i amb el nostre high level doncs farem el què podrem… Una mica de carregar benzina i panxa abans de la frontera i al creuar-la els gendarmes ens detenen x inspecció… Que fort! Com és el racisme… Com el noi que duem és negre… I no troba original del passaport… Unes petites discusions i una hora després finalment troba el passaport original que el gendarme mira amb lupa (amb una lupa de veritat)… Fins que ens deixen passar afortunadament.
I quan ja arribavem a meitat de cami, a montpellier, ja pensant que en 3 horetes hi seriem de cop la roda posterior dret rebenta. Sort que qui condueix es manel i té temps de arreglar-ho per evitar morir… Això ens passa a 500 m d’una àrea de descans així que fins allà anem ja que un supervisor de la carretera ens ho demana.
Fem les gestions necessàries i aprofitem x dinar. El pobre noi que va amb nosaltres tenia un examen a les 17h a lyon i ni de conya vaja.
El gruista que ens ve a buscar afortunadament és espanyol. Ens porta a una mena de poligon industrial al costat de l’autopista polsegós i decadent.

Com que son les 13:30 el taller està tancat. De cop però en una estona apareix un home sortit d’una peli (a mi em recorda al Cletus, al paleto dels simpsons). L’entenc força bé parlant i de cop m’adono que fala en portugués (molt més entenible que francès x cert).
Ens fa esperar una estona i després ens dóna la última bona nova del dia. Les nostres rodes tenen una mida rara i especial. No la poden trobar. Mínim una nit aquí fons demà…😭😭😨😨
I què fem nosaltres aqui una nit? Què fem amb aquest noi del blabla car? Com ens ho muntem? Hi ha una solució que és canviar les 4 rodes… Fem comptes i veiem que si anem sumant ens surt més econòmica i així ja tenim totes les rodes noves i d’un tamany normal.

Es prou ràpid i a les 15h anem sortint del taller… Vaja dia. En unes 3 h ens plantem a lyon tan destrossats que no tenim esma ni x visitar-lo. Anem a casa que hem llogat de airbnb que es xulísima i de pet a sopar i al llitet. Fins demà…

Casa mona a lyon. Gràcies airbnb!!

Avui divendres ens llevem d’hora altra vegada ja que tenim molts km per endavant (en maneló els té el pobre). Hem d’arribar a friederichshaven i queda força lluny… Així que lyon s’haurà de visitar en una altra ocasió malauradament.
A les 08am hem quedat novament amb un noi del bla bla car que hem de dur a zurich ja que ens queda de camí. Pensem que sent suïssa com és de racista tornarem a tenir controls a la frontera (novament portem un noi negre) xo la veritat només es preocupen de vendre’ns la vinyeta per les autopistes…
Decidim passar de ginebra i intentar visitar de tornada. Fem una parada a una àrea de servei que té super i tot (com les d’aquí). Ja paguem amb shiflings com diu manel o CHF. Comprem 4 cosetes i per sort aquí tot es pot pagar amb tarjeta… La benzina a més és algo més barata que a frança 😉 Ens arribem fins a berna on parem durant 2 horetes per visitar la ciutat. Vista la dificultat x aparcar i no tenim moneda x aparells de carrer decidim anar un parking. El noi ja estava avisat que fariem la parada xo decideix esperar-se dins el parking (encara no entenc perquè).
Anem a passejar pels carrers del centre, veiem la presa al riu, anem fins al fossat dels ossos i tornem al parking. Una ciutat molt cuca i amb encant.

Típica estampa bernesa…

Creuant es pontet

El fossar dels pobres ossos

Bonica Berna

La presa al riu

D’aquí anem a Zurich on deixem al noi autista (sembla no buscar cap mena de relació i davant qualsevol comentari o pregunta el noi passa de tot i fa cara extranya)…Un cop el deixem a l’estació a buscar parking i agafar menjar x anar a un parc on dinar. Després una volteta de una hora més i ens dirigim a les rheinfall o catarates del rhin. Entrar al recinte val diners i es poden veure també de lluny sense pagar, però la veritat val la pena per veure la cascada al costat… Donem unes petites voltes i marxem ràpidament ja que de tanta aigua la rita s’estressa.

Dinant en plan cutre a zurich

Típica escena zurichense

La pamela, la senyora i la grua

Les cascades del Rhin

Una simpàtica parelleta ens va tirar la foto de familia

D’aquí camí al nom impronunciable del llac o com diu la carmen, puerto federico que es lo mismo…
Arribem, deixem les coses, ens posem una mica al día i anem a sopar a un mercadillo paradetes que hi ha a la zona del port per un festival que fan… Que bé es monten la vida aquí…
Acabo el dia amb un fantàstic gelat 😉
Merci!!!