Pucon i el parc nacional de Huerquehue

Una elaborada successió d’autobusos em portaran altra vegada a terres xilenes, primer a Osorno fins arribar a Pucón, on em trobaré en Rafa, un metge epidemiòleg de Girona i que ja ens vam trobar durant la srva estada a Xile, aprofitant que venia a donar un curs per visitar la zona.
Pucón és un dels pobles més turístics de Xile, gràcies a la abundància de parcs naturals i de volcans de la zona. El més proper i famós últimament per erupcionar fa uns mesos es el Villarrica.
Quan arribo a les 11, ja de nit, afortunadament tenim un cel serè i es veu perfectament un fum de color vermellós-rosat sortint del con volcânic.
S’esperen un parell de dies fantàstics després de dos dies no gaire bons, i cap de setmana. X aquest motiu, m’informen que les quotes per pujar el volcà estan plenes. Des de l’erupció fa uns mesos s’han posat molt seriosos amb l’ascensió, només possible amb guia i per més de 100 euros, 80000 pesos xilensis de fet. Així, activitat desestimada.

image

Vista matinal del villarrica i el fum

Em dirigeixo doncs mentre soc aquí al parc nacional Huerquehue. Per això matino força per esperar el bus. Com dèiem, hi ha bona previsió, per tant omplim 2 busos fins a rebentar per anar al parc.
Arribar al parc són una hora aprox. Un cop arribem, toca pagar entrada de 5 lukes skywalkarianes ( no sé si ho havia mencionat abans, 1000 pesos són una luka). Hi ha vàries caminades, però gairebé tothom fa una al voltant de 3 llacs, amb vista a unes cascades. Jo, que busco més espais oberts, em decanto per pujar el cerro San Sebastián.
Per pujar al cerro, com és una mica més complexe, em demanen registrarme. El camí comença pujant en esses (per fi un camí que no puja simplement pel dret sinó que intenta fer un camí agradable), arriba a un pla des del que comença a haver molt bones vistes del volcà Lanin (frontera xilenoargentina) i Villarrica. També alguna cascada és visible des d’aquí. De la centena de persones que devia haver en els 2 busos, fins ara no em trobo ningú, tothom ha anat a fer l’excursió fàcil i típica. Aquí, afortunadament, em trobo un parell de nois francesos. O sigui, no estic sol per si passa res, molt millor.

image

Vista del replà

image

I segueixo amb el gust de les panoramiques

El camí, de totes maneres, és molt fàcil, almenys fins aquí. Un cop arribats a aquest pla, carenejem la muntanya per un bosc força espès i des d’aquí comencem a pujar fort, trobant vegetació cada vegada més d’alta muntanya. L’últim kilòmetre ja consta en crestejar, havent de fer servir a vegades les mans, per unes roques enormes, fins que arribo al cim. Aquí em trobo una noia californiana que ha estat fent uns mesos de voluntària a Perú i que aprofita x viatjar per la zona abans de tornar a casa. Les vistes des d’aquí són clarament immillorables, molt millors segur que el passeig pels llacs.

image

Vistes des de l'ascensió al Lanin

image

Llaguna

De fet des d’aquí puc veure els 3 llacs més un altre de regal, les cascades i un total de 6 volcans. I el dia, irrepetible, amb unes vistes superclares.

image

Les tres llagunes

image

El volca que faltava veure

La baixada la faig amb la noia californiana, tornem a anar embotits en els busos per tornar al poble, amb le seu llac i les vistes del Villarrica. Massa turístic pel meu gust, no m’hi acabo de trobar a gust així que compri bitllet per tornar a Santiago l’endemà, on visitaré antics amics, la vega, el cementiri, el museu dels drets humans i em despedeixo de Xile.

image

Volcà que segueix fumejant

image

Platjeta

L’aventura s’acaba!!!!

Anuncis

Circuito chico de Bariloche

Doncs ja sóc a Bariloche, la capital de la región de los Lagos argentina i un dels principals destins turístics argentins, sobretot d’esquí i muntanyisme.
En el camí, passo pel Bolsón on anava a parar ja que també és una regió amb muntanyes, però tinc poc temps i ja molta gent m’ha dit que és un destí de fumetes i poc més. I de fet les pintes dels que pujen al bus i els ulls vidriosos em dónen un clar exemple que no s’equivocaven…
Arribo a Bariloche per trobar el meu alberg, després d’agafar un bus local de la terminal, que és a l’altra punta del món (com a 3 km que plovent i de nit vénen poc de gust). Sopo i a dormir, la gent d’allí m’han recomanat fer el circuito Chico,una volta d’uns 30km que tothom fa en bicicleta passant per bonics paisatges. La idea és agafar un bus que et porta a 20km de la ciutat, on es lloga la bici i es fa el recorregut circular. Quan em diuen, però, el preu de la bici, decideixo que no penso ajudar a aquesta estafa. 280 pesos, 28euros segons canvi oficial, ni a Islandia em van cobrar la meitat d’aquests preus!!!
Així, quan em llevo vaig a fer el circuito però de la forma més barata, caminant… primera odisea, però, aconseguir una tarjeta de bus. S’ha de comprar i carregar, única manera d’aconseguir viatjar, ja que els busos no cobren en efectiu. Després de passar per 5 o 6 llocs, consegurixo un lloc on em venen la tarjeta i després un altre lloc on la carrego de saldo (absurd que on la venguin no la puguin carregar…).
Agafo el bus 20, en un cel canviant que passa en 5 min de sol a plujim… allí em trobo una alemanya del meu hostal que ho farà en bici. Ella baixa per la bici, jo segurixo fins el final del bus, uns 5 km més enllà, estalviant-me així aquestd i acabant fent uns 25, molt acceptable. El bus em deixa a un hotel de megaluxe que es diu llaollao, amb unes vistes i una situació hiperprivilegiades.
Una de les coses xules d’aquesta zona és que té llacs infinits i tots ells de colors bonics i rodejats de muntanyes, d’origen clarament glacial.

image

Vistes des de l'hotel Llaollao

Començo a caminar i es posa a ploure. Quina gran expectativa… afortunadament porto la capelina i entro tot seguit en un bosc prou tupit per a no sentir la pluja. D’aquí direcció al pic Llaollao, on ningú va per les bicis, però molt facilet i amb unes vistes impresionants. D’aquí a una platja propera on hi ha unes runes de ciment d’un edifici previ i unes vistes fantâstiques de la unió llac-muntanya.

image

Des del cim

image

Panoramica del Llaollao

image

Ruines i platja

El següent tram ja consisteix més en un camí per un bosc que em porta a un pont romà (x imitació de l’estil, els romans no van arribar aquí) i un perit llac anomenat lago escondido, on aprofito per dinar i on em trobo amb l’alemanya. Doncs encara sóc prou ràpid caminant. Aquí també em trobo dues noies australianes que van amb un noi de Guatemala, que s’han conegut a hostal i han decidit anar junts en bici.

image

Lago escondido

Després de força estona per camins, he de tornar a la carretera. Sempre és menys agradable, però les vistes que de tant en tant vaig tenint i la presència de pocs cotxes m’anima. Algunes llargues pujades que obliguen a majoria a baixar de la bici i empènyer també en fan sentir millor, però una pujada semprw va seguida de baixada, on tots m’avancen a mi. Passa aquí el circuito per un punt que es diu arroyo Angostura, un petit riuet que junta el llac Nahuel huapi amb un altre interior, un punt força estret d’on ve el nom. Poc després d’això passo per un curiós cementiri muntanyenc on varis escaladors enterrats morts en aquestes muntanyes descansen.

image

A la zona de l'angostura

image

Milers de colors

Després d’això benen uns 6km molt aburrits fins arribar a una zona de miradors, cadascun més xulo que l’anterior. Al primer em trobo altra vegada les australianes i el guatemalteco; al segon un noi vestit de monjo franciscà sembla ser, que em tira una foto per rememorar aquests paisatges i fer constar yo he estado aquí.

image

Vista des del mirador

image

Mes panoramiques

Ja només queden uns 5 km fins el final del camí, passant per petits poblets plens de gossos que em lladren, ponts que sobrepassen rius que ajunten llacs… fins que finalment arribo on s’acaba el circuit i on ja es pot agafar el bus de tornada. I arribo al mateix temps que l’alemanya i un senyor gran canadenc que també venia amb nosaltres (i que han fet un cafè d’una hora al mirador); i amb les australianes i el guatemalteco… al final hem acabat junts, cosa que aprofitem per caminar mig kilòmetre més i pujar al cerro campanario, d’on ens han dit que hi ha una de les millors vistes del món (i creieu-me que les expectatives es cumpleixen i sobrepassen). Unes vistes increîbles a infinits llacs, muntanyes, verdor…i uns colors extraordinaris.

image

Des del cerro campanario

image

Lloc immillorable

D’aquí ja baixar, anar al centro andino per veure quina ruta em recomanen per demà i cap a l’hostal on sopo, peto la xerrada amb força gent i vaig baldat a dormir. 25 km de caminada i ascens fins al campanario no estan malament x un dia amb la intenció de descansar i fer el gos, no? I més tenint en compte que ahir ja vai caminar més de 25km… i demà molt més!

Glaceres penjants, nous amics i ciutats enmig de la natura, això és la carretera austral

Avui ens despertem a una hora indecent a petició del nostre nou company suís, i comencem a fer dit a les 09 del matí, no sense abans trobar-nos amb un noi israelí que ens demana si es pot unir a nosaltres per anar al parc nacional Queulat, on visitarem el ventisquero colgante o glacera penjant (ventisquero és glacera per aquesta gent).
Ens separem en dos grups de dos, pensant que així serà més fàcil trobar qui ens porti. 2 hores i mitja després, les forces comencen a defallir. Potser no és bona hora i en aquesta zona la gent és menys acollidora.

image

Aburrits esperant

image

El fiord de puyuhuapi

Finalment, un cotxe agafa al suís i al israelí; i sense esperar-ho, s’ofereix a portar-nos també a nosaltres. Total, 4 homenots amb 3 motxiles enormes al darrere del cotxe, tota una aventura i incomoditat, però agortunadament només són 20 km.
Els que ens porten són una parella xilena, ell viu aquí per feina (treballa als ports) i ella l’ha vingut a visitar en aquest cap de setmana llarg i aprofiten per voltar una mica la zona. Molt amables, ens deixen al desviament cap a l’entrada del parc. D’aquí a l’entrada són uns 2 km, on paguem entrada. Caminem una micona més i deixem les maletes en una guarderia. D’aquí al primer mirador són uns centenars de metres més. Tot i que el cel està força tapat, el primer mirador ens ofereix una vista impresionant del ventisquero i ja ens mostra que haver vingut aquí haurà valgut la pena.

image

Primer mirador amb Dirk i.Octave

Una caminada de una horeta i mitja ens porta a un segon mirador molt més proper i espectacular, on dinem i baixem per anar fins a la laguna que ha creat el ventisquero. Estem molt prop del mar i el riu ventisquero, que va de la laguna al mar, és super curt.

image

Ventisquero colgante impresionant

image

Desde la laguna

Tornem enrere, recollim bosses, deixem a l’israelí que torna a Puyuhuapi. Nosaltres tenim molta sort i ens recull una noia que ens hem creuat fent senderisme al parc. És l’Andrea, una noia de Viña del Mar professora de dibuix i tecnologia que ha vingut a viure aquí per feina i que aprofitant el pont ha decidit sortir a conèixer una mica.
Ella va a Puerto Cisnes, per després seguir fins a casa seva a Puerto Aysén. Com ens caiem bé, decidim sopar quelcom amb ella a Puerto Cisnes i seguir camí fins a casa seva, on ens ofereix terra i llit. Els paisatges entremig són molt bonics. Passem per el bosque encantado, segons diuen preciós, però plou i és tard així que ens l’haurem de perdre.
Arribem a Puerto Aysén, ja força a prop de Coyahique, la capital de la regió. Prenem uns vinets, xarrem i anem a dormir després d’una bona dutxa.

image

Paisatges emboirats

image

Bonic riu

A l’endemà ens despedim de la nostra nova amiga i seguim cap a Coyahique, una petita capital de 50000habitants, capital de la onzena regió on ens trobem i poder la ciutat més incomunicada amb la resta de Xile. Anem a buscar hostal i avui ens separem. Mentre jo vaig a un parc nacional a caminar una micona, en Dirk busca companys per fer senderisme aquests dies i l’octave busca material de camping pel seu pròxim destí a les torres del Paine.
El parc nacional no és res impresionant, únicament un bonic bosc amb un sol mirador per veure la zona, una caminada de 3 horetes per un bosc tupit i en alguns punts tètric (sobretot pel vent que mou molt els arbres) amb vàries llagunes.

image

Mirador des del parc

image

La ciutat al fons

image

Bosc tètric

image

Una de les llagunes

La veritat he disfrutat molt més de les vistes del camí que porta cap al parc, on es veuen uns voltants espectaculars. Quan acabo, vaig fins a un mirador del riu Baker, també amb genials vistes. Amb això acabo el dia.

image

Vistes pujant

image

Al bell mig de la carretera austral

image

Més vistes pujant al parc

image

El riu baker

image

El riu i cerro castillo al fons

Chaitén o la ciutat volcanica

El viatje nocturn en vaixell resulta força còmode ja que va mig buit i em puc estirar en els seients, en una fila de 3. De totes maneres, cap a les 06:30 em desperto i surto fora del vaixell, que m’ofereix un panorama espectacular de tota aquesta zona i del fiord que es troba aquí. Al vaixell he conegut en Dirk, un alemany que ha decidit també de forma espontania baixar per la carretera austral i amb el que decidim seguir camí fins que vulguem.

image

Ens aproximem a la costa

image

Fiord del chaitén

image

Fa freeeeed

Arribem i ens ve a recollir un bus que ens porta fins al centre del poble, total un kilometret però bé. Agafem la primera habitació a preu raonable i decent que trobem i ens recomanen anar a unes termes que es troben com a 25 km. Fem dit i en una estoneta trobem a qui ens porta fins a l’entrada de la carretera amb les termes. Allí, però, ens trobem unes noies que ens informen que estan tancades per renovació. Fem una volteta doncs i reconeixem la zona, que sembla molt maca tot i els núvols que ens tapen tot. Afortunadament, però, no plou.

image

Per la zona del Amarillo

image

Tot esta tapadillo

De tornada trobem cotxes que ens van fent petits recorreguts fins a tornar a Chaiten, un total de 3 cotxes, tots ells de gent local que ens explica historietes de la zona. La xerrada sempre va cap al volca, un volca que va erupcionar al 2008 i que va deixar la població semidesèrtica. De com la mala gestió del govern, que va intentar aprofitar l’avinentesa per construïr un poble nou ecofriendly sostenible. Una mena, segons els locals, d’eurodisney fantasia amb preus inasequibles per ningú… tot i el boicot de no portar llum ni aigua a la zona per intentar obligar a la gent a passar al nou poble, la gent va anar tornant a repoblar i, tot i que ara són la meitat que eren, el poble comença a tenir cert dinamisme.
La tarda, en la que plovisqueja una micona, la passem descansant, llegint, voltant…
Al matí següent i després d’esmorzar, anem a fer una mica de dit per dirigir-nos 25km al nord, al parque Pumalin (un parc per a tots però que pertany a l’amo de Northface i Patagonia), on hi ha la caminada x pujar al volca Chaiten, el que va explosionar al 2008.

image

Entrada a sendero i visió de destrucci{

El camí esta molt ben senyalitzat i ens porta per una mostra de destrucció entre els núvols i la boira baixa. Anem pujant lentament sense veure gaire res per la boira. Just arribem al cim al millor moment, quan comencen els núvols a marxar i queda el que no estem segurs si és fum del volca o un núvol. La visió del crater amb les lagunes i l’aparició del nou cim que va sorgir en la darrera erupció és força impresionant.

image

De pujada

image

Arribat al cim

image

El nou volca fumejant

image

Les llacunes al fons

image

Mes fum i destrucció

image

Panorama volcanic

Mentre baixem, anem vislumbrant les vistes cap al mar. Ens parem i ens trobem una parella de francesos que pujen i que poden ser una possibilitar per la tornada.
Anem a dinar els entrepans de formatge que ens acompanyaran a la patagonia (gairebe els unics aliments disponibles no carnívors a la zona) al costat del riu.

image

Comença el camí de baixada

image

Un dur camí

image

Anem arribant a la vall

Després d’això ens posem amb l’autostop però ja ens han avisat que fins a l’hora del ferry que arriba a caleta gonzalo, i única manera d’arribar aquí, serà complicat. Passa el propietari de chaitentravel, un nordamericà que viu aquí fa anys i que va ser un dels màxims impulsors del poble, que ve a recollir uns guiris que estan fent la ruta. Parlem una bona estona de tot, de vida, muerte i corrupció, i quan els francesos són aquí ens afegim a ells. El cel ha quedat més serè impossible i veiem muntanyes que no haviem vist ni intuït fins ara. Primer ens trobem el majestuós volcà Corcovado i després des del poble veiem el Chaltén, que acabem de pujar. Ah, doncs es veu des de baix i tot… No només això, sino que es veu una gran fumarola sortint d’allí que fa una mica de pooooreta.

image

Vistes del corcovado

Disfrutem la tarda-vespre de sol i calor a la terrassa del nostre hospedaje, on fan un asado i molta gent guiri i local ve per sopar. Coneixem uns españols de Madrid que fan ruta en cotxe, una francesos, uns nordamericans… socialitzem i la passem genial fins hora de dormir 😉

I segueixo naturalizing a Santiago

La segona setmana laboralment és molt menys interessant que la primera, ja que el meu metge de referència és a un congrés a Arequipa i em deixen amb un metge tan dolent que l’únic per al que em serveix és per pensar que si algú tan dolent es pot dedicar a això, jo també podria…
També és la setmana de tantejar la gent per veure si vaig a l’illa de Pasqua o no. Finalment i després de molt rumiar, guanya el no per tenir més temps pel sud de Xile i no perdre un dia de vol per anar i un altre per tornar. Anar a una illa tropical enmig del Pacífic amb volcans és quelcom que tampoc em crida massa i imagino no molt diferent a algunes illes indonèsiques desconegudes a les que vam estar. Em sap greu perdre’m els moais, és cert, però només és un em sap greu, sense més. I a canvi d’això m’imagino els fantàstics trekkings que faré al Sud, per altra banda durant la millor època, encara no temporada alta, el mes que menys plou, blabla (un juny qualsevol).
La setmana me la passo currant i sense fer massa res interessant, quedant per sopar amb algun amic que he fet per aquí sense més. Divendres en donen festa a mig matí, així que aprofito per anar al cerro Manquehue, un volcà apagat que és el punt més alt dins la ciutat, a 1630m.
Per arribar he d’agafar un bus fins a Lo Curro i anar a parar al barri més ric de Santiago, ple de casetes o torrasses amb espais ajardinats tremendos. Pujant i codejant-me amb la crème de la crème santiaguina, arribo al parking des d’on la gent normal comença el trekking, una hora de caminata després.

image

Casa de pobres al barri lo curro

image

Smoog pujant al parking

El cerro Manquehue i el Manquehuito es veuen molt bé i la base i l’aproximació es gfan pesadets. Un cop arribat al coll ja tenim unes vistes tremendes de la cordillera i de la ciutar i el seu smoog, i més avui amb aquest dia tan genial.

image

Vistes al coll i manquehue

image

Manquehuito al fons i panorama

image

Animal de companyia, guineu

Els últims 400m d’ascensió són realment durs amb vàries zones on s’ha de semigrimpar per arribar finalment a la creu i la bandera que ens indiquen el cim. Entremig em trobo una simpàtica guineu, milers de plantes carnoses i vistes non stop.

image

La cordillera sempre al fons

image

Cim i banderes

image

Smoog evident. Aixo respiro cada dia

La baixada es fa dura pel terra relliscós i la pendent, però en menys del pensat arribo a baix. En resum, una gran experiència per tenir bones vistes de la ciutat i el seu smoog i per tenir una bona vista dels Andes.
Dissabte toca una altra excursió. En aquest cas he de matinar per anar fins a una estació de bus amagada i difícil de localitzar. A més just abans sóc atacat per un grup de cans rabiosos que afortunadament no em fan res però em fan cagar-me a sobre.
Suat i a últim moment arribo al bus diari que em porta a Baños Morales, des d’on començarà el meu trekking. Són dues hores de bus (una mica més per les voltes que dóna per Santiago, exasperant) amb uns paisatges cada vegada més apassionants pel Cajón del Maipo (ja entenc perquè la gent era tan efusiva parlant del lloc).
Un cop arribo a Baños morales, entro al parc nacional Monumento el Morado. Tot i que entrada per guiris son 5000, doble del normal, el simpàtic guia en fa el pressupost per autòctons (vives por aquí verdad?). Ueeee. I el que es veu des d’aquí ja em dóna idea de que la caminada m’agradarà.

image

Pujant pel cajon

image

Cajon ja cap al capdamunt

image

Vistes des de Baños morales

La mala noticia, es un camí lineal de 8 km anar i 8 tornar fins a una glacera x veure-la. Per època de l’any, primavera i la calor esperada, hi ha alt risc d’allaus i molta neu, per tant no permeten arribar fins la glacera, només fins a un llac un parell de km abans. Què hi farem…
La caminada resulta un dels llocs més bonics que he vist. Una vall preciosa que acaba en aquest llac i la glacera de Sant Francisco amb uns colors grisos, terrosos i morats (x això el nom del lloc suposo). Un riu preciós, caminar molt per sobre de neu ja molt trepitjada.

image

Pujant el vall

image

San francisco i morado al fons

image

Preciosa vall

image

Caminant per neveros

image

Arribant al llac

Una estona al llac pseudoglaçat de dalt amb bany de peus i Raynaud inclòs, temperatura de potser 3-5°C.
Cóndors, volcans desperts nevats, termes, una zona que donaria per un ampli cap de setmana i una tenda de campanya. Totalment imperdible i més amb un clima com el que ens ocupa.

image

Laguna morales

image

Peus congelats

image

Aguila volant

Al no poder fer el tram final, acabo molt més d’hora de l’esperat. A les 3 tarda ja sóc al poble i fins les 6 no hi ha el bus. Vaig fins a la carretera passant per un pont amb vistes brutals i em poso a fer dit. Hi ha un cotxe cada 10 min, però el segon m’agafa i em porta fins al poble gran del cajón, des d’on amb bus cada 10 min arribo fàcilment a Santiago. Hurra, estalviats una pasta i molt temps 😉

image

Vista enrere tornant

image

Volcà actiu des de Baños Morales

Excursions per La Paz II: dia de miradors!!!

Avui toca ja deixar La Paz, on he estat vivint una setmaneta amb la tonteria. És una ciutat una mica estressant però que m’apassiona. El lloc on esta situada, com esta organitzada, el caos sobre l’ordre del caos… no sabria com explicar-ho però em costa molt fer el pensament de marxar d’aquí. Només llevar-me, però, i per obligar-me una mica, vaig a l’estació de busos i compro bitllet cap a Sucre, la capital històrica i administrativa del país. Marxaré en un bus nocturn i en Jasper i la Carlijn també vindran, que bé anar alternant i encadenant companys de viatge.
Un cop amb el bitllet de El Dorado (m’han recomanat molt i tenint en compte el nombre accidents en aquest país tampoc vull escatimar tant) i esmorzat, agafo un microbus que em portarà fins al Pedregal, una barriadeta a la zona sur de la ciutat i des de la qual s’ascendeix a la Muela del diablo, el meu màxim propòsit del dia. Per variar, talls al centre així que el conductor decideix passar per una zona més perifèrica, cosa que agraeixo ja que ens estalvia força temps. Passem doncs pel barri de Miraflores, on des del bus descubreixo un parc i un mirador amb molt potencial. A veure si a la tornada tinc temps…
Arribem a la zona sur, la zona actualment pija i de pasta de La Paz. I es nota amb tot, les cases, la gent al carrer,etc… Aquí estem a baix a la vall i rornem a pujar per l’altre costat de la muntanya fins arribar al Pedregal, un lloc que ja es torna a veure molt més pobre amb un munt de barraques de recent construcció sense instalacions d’aigua ni llum. Al principi passo una mica de por, anant sol, però de seguida veig que la gent és molt agradable i amigable… de l’únic que he de tenir por és d’alguns gossos amb males puces.
Des del Pedregal hi ha una pista que porta a un altre poblet des del que ja la muela és al costat. La gent però em recomana passar per camins que van tallant ja que la carretera fa moltes voltes, pujant doncs de forma pronunciada i amb algun que altre ofeguet (no hem de deixar de recordar que estic més alt que Aneto, a uns 3500m), ells mateixos em van indicant camí si em perdo una mica, cosa que gairebé no passa, el camí és força fàcil. Vaig passant per paissatges impossibles, com d’un altre món, tot rodejat de cases… amb unes vistes impresionants de la ciutat.

image

La zona del Pedregal

image

Paisatges espectaculars

Al cap d’uns 40 min de caminada arribo a un poblet que sembla idíl·lic (de fet mai diries estar tan prop de la ciutat) amb camps, ovelles, muntanyes,etc. I al fons la muela del diablo, que realment sembla un queixal del revés. M’apropo pel camí fins a la base del queixal, on em trobo una familia fent el picnic i un noi perdut en els seus pensaments.

image

Poble paradisíac i muela


image

Queixal corcat

Intento pujar una mica la dent, tot allò que puc ja que la resta necessita material escalada, però amb unes vistes envejables de les valls que surten i entren a La Paz i de tot l’entorn.

image

Vistes des del queixal

En principi des d’aquí surt un camí que porta a Masalla, prop de la vall de la lluna, però ja molta gent m’ha dit que l’estat del camí creuen és impracticable i el mateix noi que em trobo a dalt em confirma que el millor és tornar enrere i agafar un bus, tot i que com molta altra gent em recomana no perdre el temps al Valle de la Luna.
El noi es diu Eduardo, té 22 anys i està estudiant arquitectura. Flipa quan l’hi dic que sóc de Bcn, ja que es vol fer arquitecte per la Sagrada família, el va deixar tan impresionat. Baixem junts tot xerrant de coses com estudiar carrera, treballar per pagar estudis, de les ganes que té d’anar a Barcelona. Jo l’hi recomano que miri també dissenys com el palau de la música o l’hospital de sant Pau, altres joies barcelonines.
Ell em recomana que un cop abaix camini una mica més i agafi un bus que em porti al Valle de las Animas, un lloc des d’on hi ha un mirador fantàstic al Illimani, la muntanya més alta de la zona. L’hi faig cas doncs, menjo alguna cosa i agafo el bus 42 fins al final. El valle de las animas es una mena de Montserrat molt més punxegut i demencial. Està molt ennuvolat i no puc veure l’Illimani, però la perspectiva des d’aqui val la pena 😉 Definitivament, un bon lloc al que venir

image

Vistes del valle de las animas

image

Panoramica

A la baixada em paro a la zona del telefèric línia verda per tornar a agafar-lo i descobrir les vistes i el vent removent la cabina…. quina poretaaaaaa!
Encara és una hora força decent així que decideixo probar sort al parc i mirador que he vist al matí. El parc és molt extranys ja que és enorme però és molt difícil entrar i gairebé el creu-ho tot fins a poder entrar. A més, la zona del mirador està tancada , però el lloc en sí es molt agradable de passejar amb tot de passareles per sobre el carrer i vistes immillorables d’aquesta extranya ciutat.

image

Vistes de la ciutat

image

Ciutat irreal

Apropant-me al centre, passo per un parc atraccions abandonat que em fa pensar en un Montjuic cutre i llocs amb vistes tremendes al queixal i al Illimani finalment. També per una plaça on estan fent una iniciativa amb nens en contra de la trata de persones… es veu molta iniciativa i tot de tallers originals fets per nens per conscienciar gent.

image

Illimani i queixal al fons

image

Fira contra la trata de persones

D’aquí a la plaça de San Francisco, on hi ha una manifestació en contra de forma de conduir i pujada bitllers dels busos a la ciutat, que per variar talla el carrer principal. Des del mercado Lanza tinc unes molt bones perspectives de la manifestació i de l’església.

image

Manifestació de milers

Acabo de perdre el temps anant a la pelu a tallar-me cabells i arreglar barba i em trobo amb els holandesos per agafar el bus, que acaba sent molt còmode peró sense lavabo funcionant. Bé, no es pot tenir tot, almenys les 13 h de bus fins a Sucre es fan molt rebé.

image

Bus-llit

Trekking salkantay day 1

En Toni i jo ens despertem a hores impossibles per variar (hem de ser a lloc a les 03:30h), mentre en Max es queda dormint, ja que ell no farà el trekking amb nosaltres i aprofitarà per anar a MP amb minibusos i de la forma més econòmica possible, així com visitar el Valle Sagrado, una vall propera i que es diu així perquè pels quechuas era un riu i vall molt importants.
Total, a les 03:30h som a la plaza de armas i entrem en un bus. Anem a parar a un lloc on hem de recollir més gent, però la falta d’organització brilla i no sortim fins les 05 am.
Ara toca anar a Mollepata, on en principi comença el trekking. Aconsellar si algú ve per aquesta zona amb més gent i hi ha dies, venir fins aquí amb material llogat i menjar i llogar un o dos arrieros per portar mules de càrrega, fent el camí més o menys per lliure.
A unes 03 hores de bus per uns paisatges espectaculars, en un dia molt clar que es va espatllant a mesura que passa l’estona, arribem a Mollepata doncs. Aquí en principi comencem el nostre camí. Se’ns ha fet una mica tard, ja que hem de caminar uns 20 km i pujar uns 1500m de desnivell, o això és el què pensem.
Primer, la gent va a esmorzar, mentre naltros esmorzem del menjar que hem comprat per si de cas a la plaça del poble.

image

Plaça de Mollepata

Després toca donar la bossa que portem per a que la dugui la mula. Tenim 5 kg per carregar a les mules per persona, en una balança que creiem està trucada, de forma que gairebé no pidem deixar res i ho portem tot. Amb la tonteria passa gairebé una hora, ja que en total som unes 50 persones. Quan tenim això fet, ens diuen els grups als que estem. Al nostre som 18, tot i que ens deien màxim 12, però tenim 2 guies… a veure com serà. Fem presentacions i veiem que és un grup molt multiètnic i de procedències diferents, i del que naltros som els únics dos hispanoparlants (no diguem catalanoparlants).
Un senyor turc, una parella jove americana, una profe de ioga americana de Miami, dues amigues canadenques de Toronto, un alemany jovenet, una parelleta holandesa, una altra francesa, un brasileny, una anglesa de procedència india i tres amics anglesos jovenets. Naltros tanquem el grup dels pumes, o així ens anomenem. Després de fer les típiques xorrades de cridar el nom del grup i aixecar les mans i similars, són gairebé les 09:30. Ja arribarem avui? Resulta que sí, que no fem els 20 km, sinó només la meitat, ja que els primers 10 els fem amb el bus… comencem bé!!!!!
Arribem doncs on realment comencem el trekking. Ens trobem a uns 3300m d’alçada i encara hi ha plantes, cultius i demés. En una bonica zona i amb uns miradors de les valls fantàstics, comencem a caminar. De tant en tant fem paradetes per esperar els més lentets i per fer explicacions de coses que anem veient.

image

Pujant poquet a poquet

image

Un mirador

image

Cabana i pynt de parada

En un punt concret pujem bastant pel recte i anem a parar a un bonic canal que seguim en pla per una bona estona. Al sol fa calor, però quan es tapa fa fresca i fins i tot ens cau alguna gota, però gairebé res. De forma sobtada, arribem a la vall on ens dirigim i ens queden les muntanyes amb glacera al nostre davant… llàstima que estiguin força tapades per uns núvols negres. Veiem també al lluny el nostre càmping d’avui, al fons de la vall glacial. Avui dormirem molt amunt, a 3900 m d’alçada. Al cap d’una horeta arribem i just en aquest moment, comença a ploure fort.

image

Neu al fons

image

El nostre camping d'avui

Afortunadament, estem en aixopluc i dinem. Ja veiem que els dinars seran abundants i molt bons gràcies a en Damián, el nostre cuiner d’uns 65 anys. Després de dinar com uns senyors, ens assignen les tendes. Al sortir veiem que ha deixat de ploure. I no només això, a més els núvols han escampat i tenim una vists del Salkantay i les muntanyes del voltant brutal.
Mentre alguns es queden descansant, la resta decidim pujar per anar aclimatant a un llac proper al camping, a 4200 m d’alçada. La zona és preciosa i mil fotos després baixem, berenem i sopem amb molt poca estona de diferència i anem a dormir amb la panxa mooooolt plena.

image

Arribada espectacular

image

Altre cantó de la vall

image

Panoramica

image

Dalt de tot

image

Llac

La nit havia de ser molt i molt freda, però entre el sac de dormir que m’han deixat a agència per -10°C i la roba tèrmica, acabo torrat. Demà ens espera el dia més dur… a veure com el portem!

Colca canyon part 1

El cañón del Colca és el segon més profund del món, per darrere d’un altre peruà, que també es troba per la zona, però molt més inaccessible. És la segona zona més turística de Perú després del Machu Pichu i Cusco, amb perdó del Titicaca. El cañón fa un total de uns 3500m de profunditat en alguns punts, que no és moco de pavo. Per arribar-hi es passa per carretera a gairebé 4900 m d’alçada, així que comprem fulles de coca i el sorochepill per si de cas (soroche=mal d’alçada en aquestes contrades).
Hi ha dues maneres principals d’accedir a la zona. Una és mitjançant un bus turístic i l’altre en bus de línea de la companyia Reina. El primer té dues avantatges principals. Primera, l’horari. Surt a les 03am i arribes a Cabanaconde a les 09:30h, podent fer el primer dia ja una part de recorregut. La segona, et para a veure cóndors al mirador cruz del cóndor (el lloc amb més possibiltats de veure un cóndor al món en unes hores determinades) i en alguns pobles i una reserva natural a la tornada. Les avantatges del bus Reyna són el preu (tot i que la diferència són 17 a 30 soles) i que, segons veiem per gent que ha vingut amb ell, t’estalvies comprar el boleto turístico, una entrada al parque de 70 soles i que no sabem si controlaran, però no sembla i resulta una bona picossada.
Primer fem parada a Chivay, la capital de la zona i el poble més alt. Aquí esmorzem i seguim camí rapidament cap al mirador. Les millors hores per veure els cóndors són de 08 a 10am.
En el camí, primer fins a Chivay, passem a gran alçada i es veuen a lo lluny vàries muntanyes dels Andes nevades i espectaculars. De Chivay a Cabanaconde, ja al cañón en si, els paisatges es veuen espectaculars. Els pèls encara es posen de gallina només pensar en aquells moments, tinc un Stendhal en tota regla…

image

Primeres llums

image

Des de la cruz

image

Cruz del condor myself

image

I love myself

image

Tres flipats

image

I el condor

Arribem flipats a Cabanaconde a les 09:45 aprox i comencem a caminar. Cabanaconde és un poblat de unes quantes cases i hostals, just a la part de dalt del cañón, però en un lloc on aquest només fa 1200m de profunditat. D’aquí anem a un mirador, no sense abans passar per una plaça de toros molt curiosa (després ens informen que venen toreros espanyols el juliol a torear a la plaza). El mirador del costat és tremendo i ens dóna una visió molt complerta de tota la zona que tenim pensat fer, veient-se fins i tot la cascada on volem anar, tot i estar força lluny.

image

Escena al arribbar a Cabanaconde

image

Plaça de toros

image

Vistes del mirador

Seguim camí per uns camins que semblen impossibles i anem baixant i baixant fins que ens trobem a la carretera, que anem seguint en uns trossets i deixant en altres i d’aquí al riu. Un cop aquí, travessem un bonic pont i encara ens queda una pujadeta per l’altre costat del riu, passar per un petit poble on només viu una parella. La dona ven cosetes a preu d’or, però nosaltres l’hi donem una mica de conversa i ens baixa una mica els preus. Està una mica depre per viure en aquest poble on no hi ha llum, cap veí… ella es de Cabanaconde i no sembla s’hagi adaptat a la zona (viure tan sol i lluny de tot i sense veïns no deu ser fàcil).

image

Baixant camí

image

El cañon

image

Roca-mirador

image

Ponts per creuar el riu

image

Paisatges impossibles

Ara ens falta tornar a baixar per creuar un afluent del Colca per un bonic pont i arribar a Llahuar, un poble on basicamnt hi ha dos hostals per dormir, unes piscines termals (brollador natural a 39°C) i unes vistes espectaculars. Només arribar ens enamorem del lloc, dormim en una mena de barraques de palla-canya molt encantadores. Anem a les piscines, dues a 39°C i les altres a temperatura ambient. A més el riu al costat, on pots fer aigua freda… total que la nostra circulació ho agraeix. A més estem gairebé sols i ubicats aquí al riu encaixonats té el seu què.

image

Piscines

image

Pescador

Dormim i decidim què farem al matí següent. A en Max l’hi han sortit unes llagues brutals per estrenar calçat i no es veu capaç de caminar gaire ja que l’hi fa molt mal (una mica dominguero pel fet de caminar,jeje). Ell es quedara i nosaltres pujarem a una cascada molt poc concorreguda al inici de la vall del riu on som ara.
Toquen pitos l’últim dia de septembre a les 05:15 am. Com m’he d’acostumar al jet-lag si aquí em llevo cada dia a aquestes hores? Però ja se sap amb la muntanya, s’han d’aprofitar les hores de llum. Una mica de pa amb advocat i formatge (ens encanta de veritaaaat aquest advocat) i comença l’aventura, mai millor dit! Una hora i mitja després, ens trobem pujant la vall per un lloc preciós i a punt d’arribar a un poblet abandonat de la zona (els estan abandonant tots per les crescudes dels rius durant època de pluges i passant tots a un poble a la carretera nou i de molt mal gust que es diu Belén). En aquest punt veiem un lloc on el camí es perd i queda substituït per una mena de tartera de pedra molt fina i despresa. El problema es que després hi ha precipici. Pujem una mica ja que si caiem tenim més marge i superem finalment un dels moments més perillosos de la meva carrera senderista, sobretot gràcies a en Toni que conserva molt bé la calma. Lo millor/pitjor es que just acabats de passar comença un allau de roques que no em mata de miracle, sortim corrents de la zona després de veure lo perillosa que es. Uns 15 min després passem pel poble abandonat excepte per una dons gran que sembla no ha volgut marxar.

image

Atravessant el pont

image

Bonica vall per la que anem pujant

image

Vall amb riu..i la cascada?

Una hora després ens trobem a Llatica, un altre poble on encara viu gent i on trobem una parella d’alemanys que han passat la nit amb la seva tenda. Aquí creuem el riu per un pont i ens encarem a Fure, el poble més alt d’aquesta vall preciosa i inhòspita (en el bon sentit de la paraula) i preludi a la cascada.
Després d’una forta pujada arribem a Fure, un dels pobles abandonats on abans la gent solia dormir per anar a la cascada i no fer un dia taaaaan llarg, però al que ara només es pot parar si tens tenda.
El camí fins a la cascada encara ocupa una bona hora més, jo em quedo a un mirador més segur a certa distància d’aquesta cascada impresionant i en Toni segueix per baux el riu per apropar-se i sentir l’aigua a la cara.

image

Puja que puja

image

Rucs que van a refrescar-se?

image

Uns altres rucs

image

Mussol que gira 360°

La ruta de tornada la fem per l’altre cantó de la vall del que hem pujat, és a dir pel que som ara, i arribem finalment al poble de la dona que viu amb el seu marit i la tenda on aprofita per tenir conversa amb els turistes que ens apropem (obsessionada, per cert, amb que em faci torero i vingui el pròxim juliol a Cabanaconde a fer corridas, justament jo,jaja). Abans, però, passem per Belen, el nou poble on tots han anat a viure. Aquí parlem amb un vilatà que està molt content amb el canvi.
Avui Llahuar està molt més ple i fem nous amics francesos i un noi gallec que ha viscut varis anys a la Guayana francesa i amb una vida i experiències molt interessants.

image

Ruta de baixada

image

Poble de Belen

La ruta pel cañón del Colca seguirà…

Rinjani trekking 3days/2nights

6am, nerviós i comprobant per milèssim cop si he fet bé la motxils,em deixo res,etc… Massa temps sense fer trekking de varis dies i més encara de muntanya real!!!!
Un bon esmorzar, entrem a la furgo i cap a sembilan. Hi ha dues portes d’entrada al volcà, Senaru i Sembilan. La majoria fa com naltros, de Sembilan a Senaru. Com acabes a Senaru, el millor doncs és contractar allí. Tot i que uns dies després i estant a les Gili, m’assebento que al contrari del que diuen a tot arreu, des d’allí els preus són molt més econòmics que comprant dirextament a Senaru (s’haurien de veure, això sí, les condicions, però sembla m’hauria estalviat mig milonet de inris, que no és poc!!!)
Cap a les 07:30 i després de recollir els nostres porters i el nostre guia, arribem a les oficines del parc, on ens fan entrar les nostres dades i l’entrada ja és pagada. Tornem una mica enrere i ens deixa el cotxe on comença el caminet, amb la tonteria són ja les 08:30 més o menys.
Comença el camí en un pla sabanós (n’hi diuen sabana per la falta d’arbres) durant unes 2 horetes fins que arribem al pos number 2. Aquí parem nosaltres i moltes persones més,femun reposet i esperem que els nostres porters ens facin el dinar. Com a tots els llocs de parada, la quantitat de plàstic i basura és horrorosa i em fa repensar haver vingut. Afortunadament, els nostres guies recullen i porten tot el plàstic que fem servir,deixant només matèria orgànica (segons ells, lo de la terra torna a la terra. Totalment d’acord però no sé jo si un espai tan petit pot resoldre la resolució i desaparició de tanta matèria orgànica,sort que els milers de monos hi ajuden).

image

Comencem el camí

image

No sembla pas tan alt

image

Els portejadors amb 30 kg sobre i flipsflops

image

Pujant poc a poc

image

Pos 2 o lloc de dinar

A partir d’aquí el camí ja fa més forta pujadeta i acabem fent uns 1000 m de desnivell des del pos 2, arribant prop del cràter a uns 2700 metres. A l’arribada la imatge no pot ser més desoladora i indignant. Està tot ple a reventar de tendes de campanya i sobretot de merda (plàstic infinit). Pensava hi hauria gent però no pas tanta. Això no ajuda gaire a disfrutar la natura, la veritat.

image

Aqui comença la forta pujadeta

image

Arribem ja al campament


image

Si sembla que ja hi som

image

Monmos recollidors de basura a la boira

Passem la tarda per aquí, veient com va arribant gent i més gent i els núvols segueixen cobrint-ho tot, però com el guia ens diu cap ales 17:30 els núvols tornen a baixar i ens deixen una bonica estampa de tot plegat. Sopar i dormir d’hora, que hem de llevar-nos a les 02:30am.

image

Per sobre el mar de núvols

image

Llac del cràter des del campament

image

Es va fent fosc

image

Focs per fer calor

Estem dormint prop de vàries tendes amb indonèsics que han vingut a fer el cim. Malauradament, ja que són molt sorollosos i no respecten gens el descans de la resta (jo tinc la teoria que com ells dormen sota qualsevol circumstància, no són conscient que cridant poden despertar a la resta). El grupillo es desperta a les 00:30 per començar a pujar=-O i ja no hi ha manera de tornar a dormir entre fred i sorollsmi la incomoditat típica d’una tenda.
A les 02:45, sota una lluna plena preciosa, amb un fred de collons i sense res a la panxa, comencem a ascendir camí. Primer hi ha una part molt curta d pujada forta fins al cràter real, després un fàcil caminet de pujada durant una horeta i escaig i una última hora i mitja de muerte total, per un camí molt pitjor que la tartera del pedraforca, molt i molt inclinat de forma sostinguda i on per cada dues passes en baixes 1 i mitja i n’avances només mitja. Ajunta això a un camí estret i amb caiguda per banda i banda, sense menjar, mort congelat i de fosc i pots imaginar lo desgraciat que et sents fent això.
El primer tros és una merda perquè ens ajuntem unes 300 persones a la vegada i hi ha gent molt lenta. Ja sabeu que seguir el pas dels altres i no poder pujar al teu és horrorós. Afortunadament, poc a poc anem jo, la joanna i el guia avnçant i ens posem a l’avançada. Només faltaria que en l’última duríssima hora a sobre haguéssis de lidiar amb centenars de persones pel mig.
Quan estem a punt d’arribar, amb el nostre guia un km més avall i recordant que porto algo de menjar, ens oarem i menjem una mica… Entre l’alçada a més de 3500 metres, la duresa del camí i no haver menjat res i haver caminat més de 2 hores,clar que no podiem més. La sorpresa ve quan veiem que ens hem parat a potser 5 min del destí… Podria haver estat una estona abans.
Quana arribem al cim potser hi ha unes 10-15 persones. Els indonesis que s’han llevat ultrad’hora i alguns motivats com nosaltres. Ens posem capes i més capes d’abric, guants, totel que podem. Tot i ser al tròpic,als 3700 m fa mooooolt fred de nit. Quan sembla que comença la sortida del sol, comença a arribar molta més gent. Total, que acabem essent unes 100 persones a dalt. Quan veiem això, la quantitat de gent que encara puja i després de disfrutar del panorama (maco, sí,però res espectacular) decidim baixar per l’agobio d’estar en un lloc taaaant petit amb tanta gent.

image

Cara de fred,son,cansament...

image

Som al ciiiiim

image

Cràter amb volcà i llac intern. Al fons bali

image

Ensenysmt on sóc


image

Sunrise views 1

image

Sunrise views 2

image

Sunrise views 3. Tot això es gent encara pujant

La baixada, ja de dia, sense fred, esfa molt més divertida. Amb la tartera aquesta que només has de fer veure que patines i baixes fàcilment, arribem en un santiamén avaix. Descobrim que des del cràter les vistes eren igual de maques que des del cim i amb molta menys gent. Consell pel que no vulgui pujar només pel sol fet de fer el cim. Quedeu-vos a la zona del cràter i no pujeu fins a dalt,disfrutareu com monos i sense agobios de tanta gent,no us haureu de llevar tan d’ hora i no farà taaaaant fred. Les vistes comprenen l’illa de lombok on som, Sumbawa i el seu volcà, un volcà de Bali i el propi cràter del Rinjani amb el seu volcanet actiu interior.

Quan arribem cap a les 08:30 a la tenda de baix i esmorzem un fantàstic banana pancake i un entrepà. Ara toca seguir baixant per un camí més similar las nostres,amb moltes pedres però molt còmode, cap al llac,al fons del cràter. Passem per unes magnífiques valls i això sí que és disfruable, tot i que es fa cansino i arribem morts a baix. Sort que unes hot springs ens esperem i ens banyem durant més d’una hora fins que la pell sembla una pansa arrugada. Quan acabem ja tenim el dinar a taula. Ja només queda tornar a pujar a la part de dalt del cràter de l’altre cantó per un altre camí molt bonic i xulo.

image

Bonica vall baixant

image

Panoràmica del llac

Quan arribem a dalt la zona està molt p!ena així que comencem a baixar una mica ja fins que trobem un lloc on acampar. Allí esperem fins que es fa fosc i sopem. Aquí som sols i podem disfrutar més que no pas quan estàvem amb tanta gent. Hi ha menys merda i el lloc és més bonic. Això sí,avbui no es descubreix i la humitat és molt més elevada, per tant el fred està assegurat.

image

Fent de sireno

image

Panoràmica des del cim

Ja al tercer dia tocs baixar infinit durant uns 2000 metres de desnivell, però per camins molt amables i per dins la selva, que ens tapa el sol i la calor extrema. Cap a les 11 ja som a baix, ens recullen i ens porten fins al nostre destí, on em trobaré amb en Manel per agafar el vaixell que ens portarà a les illes Gili, a disfrutar d’un merescut descans.
En resum, per la gran quantitat de gent que hi puja i tenint en compte el preu (que no et pots estalviar gaire ja que ho pots fer sense guia però està prohibit fer-ho sense porters) jo no ud recomano gens la experiéncia. La merda que hi ha al camí no ajuda a disfrutar del moment. Si tot i així ho feu, com a recomanacions: anar només amb pórter i sense guia; portar molta roba d’abric; recollir tots els plàstics i desfets que creeu; no mirar la merda que hi ha; i no pujar al cim sinó quedar-se a veure les vistes des del cràter a mig camí….
Jo no lo volveria a hacer….

Bromo, més volcans ens esperen

La nostra incursió al Dieng plateau ens ha deixat amb un molt bon regust de boca. Ara toca moure’ns i encara no sabem com ho farem. Hem d’anar cap a l’est de java, i no sabem si el millor es tornar a yogya o canviar de ruta. Però la providència i la bona sort ens dicten el camí.
Agafem un dels nostres minibusos que ens baixen a wonosobo, això ho teníem clar. Aquí hi havia el problema. El bus ens deixa a un punt on hem d’agafar un altre busito per arribar-nos fins a l’estació de busos. Just quan ens deixa, trobem que hi ha dos busos a punt de marxar. Un que va a Magelang i d’aquí segurament tornar a Yogyakarta; o un altre que va directament a Semarang, un poble a la part nord de l’illa, tocant a mar, i així ja tenim tot aquest viatge fet. Com surt ara ja i en principi només són 4hores, agafem aquest i realment abans de les 13h ja som aquí.
Per anar cap a Bromo, hem de parar a Probolinggo, hi ha busos directes però són aquells que van cap a Bali i estan plens, només un home ens ofereix un bus que surt a les 06 de la tarda però no ens fiem gaire, a sobre que no tenim ganes de dormir en un bus. Ens fa mandra anar a Surabaya, l’altre opció que tenim, per la mala prensa que té. És la segona ciutat més gran d’Indonèsia i duen que és molt perillosa, sobretot l’estació de busos. Decidim però aqueta opció, no hem d’esperar res pel bus, és més econòmic i podrem dormir en un llit (i sabem segur que viatgarem, com diem no ens fiem de l’home que ens volia vendre el bus). Això sí, reservem un hotel i decidim arribar-nos amb taxi, ja que arribem tard i ni ens la volem jugar, si es que som uns gastosos!!!!!
Al final haurem fet un munt de kilòmetres i enllaçant 3 busos diferents tot seguit i gairebé sense temos ni per pixar. Per sort, aquest últim bus de 8h és més còmode, amb a/c i fins i tot ens entra un menjar, una ganga creiem per les 120000 inris que val.
A Surabaya anem a parar a un hostal d’una dona il•luminada però molt simpàtic ai amable i amb molt bon anglès, que ens dóna certes tios per l’endemà. L’habitació és la típica de hostel amb 8 lliteres, però per nosaltres solets. Després d’un fantàstic esmorzar a triar entre arròs amb peix o torrades amb melmelada, anem a buscar un bemo que ens porti a l’estació de busos. La dona ens acompanya ja que diu és molt complicat trobar-lo, i realment després de milions de bemos i uns 40 minuts (potser el cop que més esperem per un transport en tot el viatge) aconseguim agafar el nostre que ens porta donant mil voltes fins l’estació de busos.
Aquí tothom ens vol estafar i molta gent ens dóna info falsa, fins que trobem el bus públic que va a Probolingo. N’hi ha de a/c i sense, tenim sort i just el que marxa quan arribem és amb a/c. Visca!!!! Unes 3 hores després arribem a Probolingoo, això si amb imtent d’estafa inicial. El cobrador del nostre bus ens vol fer baixar abans d’hora en una agència turística i ens vol fer creure que el transport de Bromo comença aquí. Per sort, hem llegit sobre això i ens posem ferms que fins a la terminal no sortirem.
Un cop arribem a la terminal ens esperem lo pitjor i ens ho trobem. Milers de persones se’ns tiren a sobre epr saber on volem anar i per intentar tangar-nos. Ja el sistema normal és una tangada total. Trobem un transport ple de locals que va a cemoro lawang, el poble que es troba al cràter per arribar a Bromo, però des de fa un parell d’anys hi ha una màfia muntada sobre el tema i no ens deixen agafar-ho. Hi ha uns minibusos-jeeps amb capacitat per 15 molt apretats. Tenen un preu de 525000 inris. Si van plens, surt a 35000 inris per cap, un preu acceptable. Però, clar, has d’esperar que s’ompli de putihs o blanquets. Nosaltres tenim sort, eren 8 esperant i arribem naltros i una familia de francesos de 4, vaja que som 15 en 5 minuts d’arribar. No cal barallar-nos pel preu,ueeeeeee!!! Tenint en compte que hem llegit gemt que ha fet nit a Probolimgoo perque no s’havia omplert el bus, hem tingut prou sort.
Els paisatges de pujada són molt bonics, plens de terrasses d’arròs i caminets. Cada vegada més amunt i pendent, fins que arribem a Cemoro. És diumenge i gairebé tot el turisme local està marxant, el poble sembla mig desolat. Sembla la ressaca post-megahigh season. Ens costa trobar on dormir perquè molts llocs són buits però sense ningú, i els pocs que trobem són tots uns mafiosos als que no volem donar ni un ral. Al final trobem un lloc lleument més car però amb un noi que ens cau millor i allí ens quedem. Dinem i anem a donar una volta, que es converteix ja en la gran caminada del dia amb la tonteria.
L’entrada al parc son 325000 inris, uns absurds 25€ gairebé, i oel que hem llegit, no cuiden gens el parc i no els fan servir per aquest. Si entres caminant (tothom ho fa amb moto, jeep o cavall), hi ha un camí alternatiu on no has de pagar entrada i baixes al cràter oer un camí alternatiu, i allà som naltros.
El poble on som és dalt del cràter d’un gran volcà que té 5 volcanets dins, un d’ells el Bromo, el més conegut per encara estar actiu. Baixem doncs el cràter pel camí aquest accessori i gratis i arribem abaix per un camí molt ple de sorra. Un cop a baix, es veu una mena de desert de sorra amb dunes i dos dels volcans, el Bromo i un altre. Just al arribar se’ns tapa amb un núvol, però mentre anem caminant recuperem visió i decidim ja fer tota la ruta ara. Caminem fins un temple hindú entre dunes de sorra, després d’aquí pujem fins a un punt on hi ha unes escales que ens duen al cràter del bromo. El fum i el soroll impresionant que surt del Bromo ens recorda que està mooooolt actiu i realment és quelcom mooooolt impresionant.

image

Vistes des del costat de l'hotel

image

Arribem al cràter

image

Trio volcanero

image

Intent de jumping

image

Jumping

image

Panorámica de bromo

image

S'acosta un núvoool

image

Cavallets a bromo

Unes fotos després, amb la boca ben oberta per lo fantàstic del paisatge i lo preciós del lloc, tornem enrere fins al poble pel camí real ,ja que de sortida no ens demanen entrades. Anem a sopar i a dormir, en principi voliem anar (en lluis volia anar) a veure el sunrise; però després de llegir a tot arreu que lo xulo són les vistes una mica més tard quan ja no hi ha gaire ningú als miradors, ens decidim llevar a les 05 per veure el sunrise des del costat de l’hotel i pujar al mirador. Aconseguirem arribar-hi? Això ja vindrà al pròxim episodi, que sou uns neguitosos….

image

Un cafè amb vistes?

image

Pujadaaaaa

image

I aquest soroll quė és?

image

Una ofrena al volcà?

image

Pooooreta... quant fum

image

No vull caure

image

El dimoni és aquí dins?

image

La baixada es farå dura

image

Tornem a casa