El llarg retorn a casa. Primera parada, Istambul

Doncs sí, després de passar 3 dies més a Kuala Lumpur comprant tecnologia, voltant per llocs que ja coneixíem i més, vam mentir a la nostra familia i amics dient que marxàvem a Filipines i realment anàvem a Istambul.

El vol a Istambul passa per Almaty, una ciutat del Kazakhstan, de fet la segona ciutat i principal fins que van decidir cambiar la capital a Astana. Al vol tenim un company de viatge d’aquí, d’aquest país, i parlant amb ell i després el poc que veiem des de l’aeroport ens fan entrar unes ganes bojes de l’Àsia central. A veure si algun dia la podem visitar, esperem que sí.

Arribem a Istambul que s’està fent de nit i agafem el metro per arribar fins a casa en Nick i en Mehmet, els dos nois que ens acolliran uns dies aquí. Ens han donat tant bé les indicacions que fàcilment trobem el lloc. Quan arribem estem morts i ells també així que tots a dormir, naltros al sofà del menjador.

Al matí següent donem una volta pels carres de Taksim i Galata, llocs que ja coneixiem però que ens porten bons records. També anem fins al cuerno de oro però evitem les zones megaturístiques ja que les hem vist i es nota que és agost.

image

Per Galata

image

Tramway

image

La torre Galata

image

Travessantvel pont

image

Pescadors

image

Fora del merder al cuerno de oro

Durant aquests dies ens dediquem a viure i vistar un Istambul diferent. El de la gent, passant llargues hores amb els nostres couchsurfers parlant i discernint sobre mil coses (i també amb uns nois serbis que també s’allotjen a casa el Mehmet i Nick, uns amics d’aquests). També l’asiàtic, finalment creuem el Bòsfor i descubrim que la zona asiàtica és molt gran i interessant. Allà anem a un hammam tradicional gens per turistes molt bonic però amb un massatge que deixa molt a desitjar.

image

Comença l'engreix

image

El bucòlic hammam

image

Racó asiàtic

Un dia ens dediquem també a viatjar fins a unes illes que es troben al sud-est del Bòsfor, a les que s’arriba per un vaixell públic des de la ciutat. Hi anem amb els nostres nous amics servis i només el viatge val molt la pena. La illa (n’hi ha 4 en total, anem a la més buida), és una mena de descans sense cotxes ni motos a prop de la gran ciutat i plena de platges on la gent ve a banyar-se.

image

Amb els nous amics bosnis

image

Escena de vaixell

image

Cada cop mes lluny

image

Escena de platja 1

image

Escena de platja 2

image

Medusaaaaa

image

Bonica platjeta

La nostra experiència turca, doncs, resulta genial i molt diferent a la primera. Ens ha encantat i com sempre el Couchsurfing ens ha ajudat a descobrir una ciutat diferent.

Anuncis

Resum indonèsia

Indonèsia ho té tot i com ens havien dit ja alguna vegada, és el país més complert del sud-est asiàtic sense dubtes. Gent extremadament simpàtica i amable; preus altra vegada molt més amables excepte en alguns petits punts; milers de volcans i muntanyes infinites per pujar; platges idíl•liques (infinitament més que les tailandeses); mars amb uns fons marins espectaculars; menjar que enamora; i un llarg etcètera…
Es nota que són 17000 illes i crec que podries estar més d’un any aquí sense cansar-nos-en mai. De fet ens han quedat tantes i tantes coses per veure amb el límit de 2 mesos imposat, que tenim de ben segur que tornarem algun dia. A més hem tingut visita i això sempre ajuda molt.
Indonèsia és un país majoritàriament musulmà, de fet el país amb més musulmans del món. Això sí,la majoria de població és musulmana però no volen partits radicals religiosos enfront de la política del país,i no veus gaire gent radical. Hem trobat milers de persones musulmanes menjant obertament durant el dia en ramadà, moltes dones que quan volen es treuen la jihab ( de fet, moltes la porten perquè els agrada com els queda, ja que si fos per obligació entenem no se’l treurien al mig del carrer)… Per les zones on hem estat també hi ha àmplies comunitats cristianes, sobretot als interiors i muntanyes de les illes, majoritaris com més a l’est.
Ser durant el ramadà a Indonèsia no ens ha portat gaires mal de caps, excepte pels crits de les mesquites per avisar que surt el sol i que poden menjar abans de començar el dejú. Això sí que ho tenen, poc respecte pel descans dels altres. Hem estat a altres països amb majories musulmanes i fins a aquest punt mai. I això que no hem estat a Jakarta, que diuen és un infern. El que sí ha estat més complicat és el post-ramadà, al que anomenen lebaran o idulfitri. La setmana abans d’acabar el ramadà i les dues posteriors són les principals setmanes de vacances pels indonèsics, la majoria torna a casa amb la familia o aprofiten vacances d’escola de nens per visitar el seu país. Transports, hotels, monuments. Estar en mal lloc i en mal moment pot ser una mica malson, preus infinitament més cars i difícil moure’s, però tampoc res de l’altre món.
Una de les coses que ens ha impactat d’aquest país és el gran nombre de classe mitjana que es veu,sobretot en zones urbanes. Un turisme intern esglaïdor, amb milions de persones que es mouen per visitar coses del seu propi país, amb roba, fets i tot propis de classe mitjana-alta… Esperàvem un tipus d’indonèsia diferent, més propera en aquest sentit a Laos que a Malaisia, però ens ha sorprès molt. No sabem també si el fet de ser-hi durant l’època principal de vacances ens ha pogut esbiaixar una mica la percepció real.
La ruta que hem fet ha estat una mica extranya i realment poc dins els circuits turístics més habituals, que també hem trepitjat però poc. El crit de bule o mister ens rebia per tot arreu, sobretot en zones menys acostumades al turista. Encara cap local creu que haguem estat 2 mesos al seu país i no haguem trepitjat Bali (no entenen un guiri que no hi vagi), però tot i que tothom ens n’ha parlat molt bé, hem hagut de triar. Vam començar a l’est amb Timor,d’aquí a les illes d’Alor, Pantar i Lembata. Vam saltar a Flores, que comença a tenir unlloc important en el turisme, però ens vam quedar a mitges per anar a buscar la nostra visita a Sulawesi, de la que només vam podem fer la part Sud. D’aquí i, novament en vaixell, vam anar a kalimantan, a la regió central. Volant al centre de java i anant ara via est, fins que vam volar al nostre últim punt, l’illa de Lombok. Un recorregut per tot tipus de paisatges, llocs i maneres de fer que podrien ser ben bé diferents països i com diem, podriem visitar tot un any sense cansar-nos ja que les diferències entre elles són enormes.

El que més ens ha agradat:
1. Haver experimentat realment què és estra off the besten track o fora dels circuits a Pantar. Arribar a kakamauta, el poble més “pobre” i diferent que hem vist anys lluny; l’experiència d’estar uns dies en una casa de gent on no hi ha cap mena de facilities,energia només unes hores a la nit, ningú que parli una sola paraula d’anglès ni s’hi acosti… Una experiència curiosa, juntament amb veure un volcà que va petar fa 4 dies i dormir just al costat. Les experiències homestay de Fatumnasi a Timor i Jontona a Lembata podrien entrar en aquest pack.
2. L’experiència cultural a Toraja. El tema dels enterraments, les cases tradicionals, caminar per aquells bonics pobles. Tota una experiència molt diferent a la resta de Indonèsia.
3. El fons marí en general. Tant el diving a Alor, com els snorquelings a Kepa, Maumere, Jontona, Bira i les Gilis van ser tremendes. Coralls alucinants, tortugues,peixos de colors, cavallets de mar,tot el que us pugueu imaginar i més.
4. Les experiències de veure volcans actius i puguer-los pujar,amb paisatges espectaculars com els de l’ile ape; impossibles com els de gunung bromo; fèrtils com els de Dieng plateau… Un país on podries pujar un volcanet cada dia sense problemes.
5. L’avistament d’animals a Kalimantan, tant en el viatge en vaixell pel Makham river com la ruta pel kutai national park. Veure momos nassuts, ocells preciosos, nius de serps als arbres, taràntules, orangutans…

El que més ens ha decepcionat:
1. Les ciutats en general. Molt poc amables, lletges, poc organitzades, difícils de manejar. Ni Yogya, que se suposa la més bonica de totes,treuria un aprovat justet. No parlem ja de Surabaya per exemple o Samarinda a la que tenim un carinyo especial (oi que sí, Meri?).
2. El trekking de 3 dies al Rinjani. Molt bonic però la quantitat de merda i gent que hi ha no et deixa disfrutar de res,almenys a mi (Lluis, l’únic que l’he fet). El problema de quan t’han sobrevalorat alguna cosa, tothom en parla tantes meravelles que…
3. Borobudur. Com en l’anterior. Unes expectatives massa altes et poden portar a una decepció. La comparació amb Bagan o Angkor wat és, com a mínim, per riure i pixar-se a sobre. El preu de l’entrada abusiu i el tinglado muntat al voltant no ajuden a disfrutar-ho. Ho suspenem i de molt.
4.Les gili islands. Molt desangelades, al anar a l’illa de la festa buscant això,ens vam trobar una illa poc divertida, on només hi havbia borratxera i públic decadent a preus abusius, i això que era temporada alta. Esperàvem una eivissa i ens vam trobar un lloret-salou.
5. Els preus abusius de les entrades. El país fa un parell d’anys va fer una forta pujada dels preus de les entrades als llocs pels turistes. Com ja vaig dir, estic totalment d’acord en que els turistes paguem més que els nacionals per veure les coses (trobo que fem mal fet de no fer-ho al nostre país), però haver pujat de cop més de 10 vegades al preu i quentot tingui un preu mig d’uns 20 € em sembla una barbaritat. En això crec hauriem de fer alguna cosa. Nosaltres ja hi va haver algun lloc que no vam entrar, altres on vam buscar la manera d’entrar sense pagar i algun altre on vam regatejar l’entrada i aconseguir pagar només el doble que els locals.

Pressupost:
Tot i que no tenim uns comptes molt exhaustius aquest cop, hem gastat aproximadament uns 2600€ en 60 dies,sortint-nos a uns 22€ per persona i dia. S’ha de dir, però,quehem fet moltes més activitats de les que solem fer i això i el transport ocupen la gran part del pressupost. L’allotjament tampoc és massa barat, ni tampoc car, a un preu estàndard del sud-est asiàtic. El menjar sí que resulta molt i molt econòmic. Hem agafat varis vaixells i 2 avions interns, hem viatjat durant l’època més cara del país i hem fet moltes activitats cares com diving, molt senderisme (sobretot el gunung rinjani) i hem entrat en força monuments. El pressupost diari sense tanta mobilitat ni tantes activitats podria haver estat perfectament de menys de 15€ al dia, a l’alçada de països com Sri Lanka, Cambodja o Laos.

Rinjani trekking 3days/2nights

6am, nerviós i comprobant per milèssim cop si he fet bé la motxils,em deixo res,etc… Massa temps sense fer trekking de varis dies i més encara de muntanya real!!!!
Un bon esmorzar, entrem a la furgo i cap a sembilan. Hi ha dues portes d’entrada al volcà, Senaru i Sembilan. La majoria fa com naltros, de Sembilan a Senaru. Com acabes a Senaru, el millor doncs és contractar allí. Tot i que uns dies després i estant a les Gili, m’assebento que al contrari del que diuen a tot arreu, des d’allí els preus són molt més econòmics que comprant dirextament a Senaru (s’haurien de veure, això sí, les condicions, però sembla m’hauria estalviat mig milonet de inris, que no és poc!!!)
Cap a les 07:30 i després de recollir els nostres porters i el nostre guia, arribem a les oficines del parc, on ens fan entrar les nostres dades i l’entrada ja és pagada. Tornem una mica enrere i ens deixa el cotxe on comença el caminet, amb la tonteria són ja les 08:30 més o menys.
Comença el camí en un pla sabanós (n’hi diuen sabana per la falta d’arbres) durant unes 2 horetes fins que arribem al pos number 2. Aquí parem nosaltres i moltes persones més,femun reposet i esperem que els nostres porters ens facin el dinar. Com a tots els llocs de parada, la quantitat de plàstic i basura és horrorosa i em fa repensar haver vingut. Afortunadament, els nostres guies recullen i porten tot el plàstic que fem servir,deixant només matèria orgànica (segons ells, lo de la terra torna a la terra. Totalment d’acord però no sé jo si un espai tan petit pot resoldre la resolució i desaparició de tanta matèria orgànica,sort que els milers de monos hi ajuden).

image

Comencem el camí

image

No sembla pas tan alt

image

Els portejadors amb 30 kg sobre i flipsflops

image

Pujant poc a poc

image

Pos 2 o lloc de dinar

A partir d’aquí el camí ja fa més forta pujadeta i acabem fent uns 1000 m de desnivell des del pos 2, arribant prop del cràter a uns 2700 metres. A l’arribada la imatge no pot ser més desoladora i indignant. Està tot ple a reventar de tendes de campanya i sobretot de merda (plàstic infinit). Pensava hi hauria gent però no pas tanta. Això no ajuda gaire a disfrutar la natura, la veritat.

image

Aqui comença la forta pujadeta

image

Arribem ja al campament


image

Si sembla que ja hi som

image

Monmos recollidors de basura a la boira

Passem la tarda per aquí, veient com va arribant gent i més gent i els núvols segueixen cobrint-ho tot, però com el guia ens diu cap ales 17:30 els núvols tornen a baixar i ens deixen una bonica estampa de tot plegat. Sopar i dormir d’hora, que hem de llevar-nos a les 02:30am.

image

Per sobre el mar de núvols

image

Llac del cràter des del campament

image

Es va fent fosc

image

Focs per fer calor

Estem dormint prop de vàries tendes amb indonèsics que han vingut a fer el cim. Malauradament, ja que són molt sorollosos i no respecten gens el descans de la resta (jo tinc la teoria que com ells dormen sota qualsevol circumstància, no són conscient que cridant poden despertar a la resta). El grupillo es desperta a les 00:30 per començar a pujar=-O i ja no hi ha manera de tornar a dormir entre fred i sorollsmi la incomoditat típica d’una tenda.
A les 02:45, sota una lluna plena preciosa, amb un fred de collons i sense res a la panxa, comencem a ascendir camí. Primer hi ha una part molt curta d pujada forta fins al cràter real, després un fàcil caminet de pujada durant una horeta i escaig i una última hora i mitja de muerte total, per un camí molt pitjor que la tartera del pedraforca, molt i molt inclinat de forma sostinguda i on per cada dues passes en baixes 1 i mitja i n’avances només mitja. Ajunta això a un camí estret i amb caiguda per banda i banda, sense menjar, mort congelat i de fosc i pots imaginar lo desgraciat que et sents fent això.
El primer tros és una merda perquè ens ajuntem unes 300 persones a la vegada i hi ha gent molt lenta. Ja sabeu que seguir el pas dels altres i no poder pujar al teu és horrorós. Afortunadament, poc a poc anem jo, la joanna i el guia avnçant i ens posem a l’avançada. Només faltaria que en l’última duríssima hora a sobre haguéssis de lidiar amb centenars de persones pel mig.
Quan estem a punt d’arribar, amb el nostre guia un km més avall i recordant que porto algo de menjar, ens oarem i menjem una mica… Entre l’alçada a més de 3500 metres, la duresa del camí i no haver menjat res i haver caminat més de 2 hores,clar que no podiem més. La sorpresa ve quan veiem que ens hem parat a potser 5 min del destí… Podria haver estat una estona abans.
Quana arribem al cim potser hi ha unes 10-15 persones. Els indonesis que s’han llevat ultrad’hora i alguns motivats com nosaltres. Ens posem capes i més capes d’abric, guants, totel que podem. Tot i ser al tròpic,als 3700 m fa mooooolt fred de nit. Quan sembla que comença la sortida del sol, comença a arribar molta més gent. Total, que acabem essent unes 100 persones a dalt. Quan veiem això, la quantitat de gent que encara puja i després de disfrutar del panorama (maco, sí,però res espectacular) decidim baixar per l’agobio d’estar en un lloc taaaant petit amb tanta gent.

image

Cara de fred,son,cansament...

image

Som al ciiiiim

image

Cràter amb volcà i llac intern. Al fons bali

image

Ensenysmt on sóc


image

Sunrise views 1

image

Sunrise views 2

image

Sunrise views 3. Tot això es gent encara pujant

La baixada, ja de dia, sense fred, esfa molt més divertida. Amb la tartera aquesta que només has de fer veure que patines i baixes fàcilment, arribem en un santiamén avaix. Descobrim que des del cràter les vistes eren igual de maques que des del cim i amb molta menys gent. Consell pel que no vulgui pujar només pel sol fet de fer el cim. Quedeu-vos a la zona del cràter i no pujeu fins a dalt,disfrutareu com monos i sense agobios de tanta gent,no us haureu de llevar tan d’ hora i no farà taaaaant fred. Les vistes comprenen l’illa de lombok on som, Sumbawa i el seu volcà, un volcà de Bali i el propi cràter del Rinjani amb el seu volcanet actiu interior.

Quan arribem cap a les 08:30 a la tenda de baix i esmorzem un fantàstic banana pancake i un entrepà. Ara toca seguir baixant per un camí més similar las nostres,amb moltes pedres però molt còmode, cap al llac,al fons del cràter. Passem per unes magnífiques valls i això sí que és disfruable, tot i que es fa cansino i arribem morts a baix. Sort que unes hot springs ens esperem i ens banyem durant més d’una hora fins que la pell sembla una pansa arrugada. Quan acabem ja tenim el dinar a taula. Ja només queda tornar a pujar a la part de dalt del cràter de l’altre cantó per un altre camí molt bonic i xulo.

image

Bonica vall baixant

image

Panoràmica del llac

Quan arribem a dalt la zona està molt p!ena així que comencem a baixar una mica ja fins que trobem un lloc on acampar. Allí esperem fins que es fa fosc i sopem. Aquí som sols i podem disfrutar més que no pas quan estàvem amb tanta gent. Hi ha menys merda i el lloc és més bonic. Això sí,avbui no es descubreix i la humitat és molt més elevada, per tant el fred està assegurat.

image

Fent de sireno

image

Panoràmica des del cim

Ja al tercer dia tocs baixar infinit durant uns 2000 metres de desnivell, però per camins molt amables i per dins la selva, que ens tapa el sol i la calor extrema. Cap a les 11 ja som a baix, ens recullen i ens porten fins al nostre destí, on em trobaré amb en Manel per agafar el vaixell que ens portarà a les illes Gili, a disfrutar d’un merescut descans.
En resum, per la gran quantitat de gent que hi puja i tenint en compte el preu (que no et pots estalviar gaire ja que ho pots fer sense guia però està prohibit fer-ho sense porters) jo no ud recomano gens la experiéncia. La merda que hi ha al camí no ajuda a disfrutar del moment. Si tot i així ho feu, com a recomanacions: anar només amb pórter i sense guia; portar molta roba d’abric; recollir tots els plàstics i desfets que creeu; no mirar la merda que hi ha; i no pujar al cim sinó quedar-se a veure les vistes des del cràter a mig camí….
Jo no lo volveria a hacer….

Les nostres vides es separen ( per uns dies) a Lombok

Doncs sí, arribem a Lombok i ens separem. Així, el blog ara serà en primera persona singular. Com sempre, jo tiro a la muntanya i pujar el segon volcà més alt d’Indonèsia s’ho mereix. Els sibilings decideixen anar a les platges del Sud, però això ja ho explicaran ells.
Per fi, compartim avió amb blancs, no com fins ara on tot eren locals arreu. Hi ha un bus públic que va de l’aeroport a la capital. Com és de tarda, fer seguit fins el meu destí, Senaru, serà impossible. Així doncs hauré de fer parada a Mataram, una ciutat lletja com el general indonèsic. El bus em deixa a una terminal pròpia, una mica més aprop que la terminal de busos però tot i així, on Déu va perdre les espardenyes… com sempre, la gent agobiant x agafar un taxi i un jalan jalan com a resposta. Camino,camino i res de res. Quan porto fet uns 3 km per fi trobo una senyal d’hotel, per un carreró. El lloc està molt bé i net, però al carrer hi ha un grup de gosso assassins que m’han espantat. L’habitació és un pèl cara per una sola persona però entre l’absència d’oferta, que es fa fosc i els gossos assassins al carrer, decideixo quedar-me.
Al matí següent torna a tocar jalan jalan fins la terminal de busos, lluny i apartada a més no poder. De camí, però,em trobo un baksero que no fa bakso, sinò una mena d’arròs com el del gado-gado fet dins plátan, amb fideus i uns polvos, un brou i katsup. Boníssim. Intento demanar el nom a l’home però no hi ha manera.
Uns 15 min després i a punt d’arribar a l’estació de bus, un minibus d’aquests ronyosos i destartalats a més no poder (de lo més destartalat del viatge, que ja és dir) em demana on vaig. Com no, és el meu. En un seient tant estret que ni síndrome del turista es pot tenir, rodejat de locals carregats de tot i que em miren alguns rient i altres de mal rotllo, comencem camí.
Quan 1hora després de sortir veig que hem fet uns 2 km, està tot dit. Would be a veeeeery loooooong way. Passem per vàries cases x carregar bidons de benzina ( veure com hi fumen a sobre és molt encoratjador), gallines i caixes de tot tipus. Afortunadament, quan sortim de ciutat la cosa comença anar més ràpida i cap a les 12 arribo a Anyar, el poble on en principi he d’agafar un bemito fins a Senaru, el meu destí final.
Quan arribo, però, només hi ha milers de motocicleros agobiants que volen portar-me amb ojek. Em diuen no bemo, i no me’ls crec, però quan començo a parlar amb els botiguers i em diuen el mateix, em plantejo pujar caminant. Compro aigua i dinar, però de camí m’ho repenso. Anar amb ojek és odiós; però són 10 km de camí, fa una calda tremenda i m’esperen 3 dies de caminada xunga. Finalment em deixo portar. Com no, em deixen ja a un hotel i un lloc concret perquè agafi el grup de guies allà.

image

De camí a Senaru

Positiu, no és una companyia sinó que és del rinjani trekking centre, com el lloc oficial. On ofereixen els tours més bàsics però a la vegada més barats. Prefereixo anar amb ells que amb una companyia orivada, i més sentint que n’hi ha algunes que maltracten als guies i als porters més encara… M’ofereixen el què pensava pagar pel trekking, inclús una mica menys, i dormir aquesta nit em surt gratis i el transport de sortida també. Això és fantàstic. En principi hem de ser 4 persones.
Així, he arribat a les 12:30 i a les 13:00 ja ho tinc tot fet. Si quan de pagar i fer serveis es tracta, són més eficients que ningú. El preu del trekking és força car i abusiu, però com dic ho esperava encara pitjor després de llegir internet. Són finalment 2 milions de inris, uns 140€ per persona, per 3 dies/2 nits dormint en tenda, amb un guia i un porter que et oorta menjar i cuina. Però tothom diu que val taaaant la pena que… per algo és la pasta a vegades.
Em diuen que hi ha unes boniques cascades prop del poble. Cap allà em dirigeixo i com sempre, quan menys ho esperava, em surt algú donant-me un tiquet d’entrada i demanant 10000 inris. No perdonen res aquesta gent.
Segueixo per un bonic camí al voltant d’arrossars i amb un canal al costat, molt ben cuidat i maco. Encara no m’ho puc creure!!!! En uns 20 minuts arribo a la cascada. Lo millor és que n’hi ha una altra. La majoria de gent va amb guia i com hi ha força camins els segueixo una mica, però resulta súperfàcil. Segueim altra vegada uns canals d’aigua molt bonics i ben fets (no vull ser dolent, però cosa dels holandesos?) i finalment hem d’atravessar 2 o 3 vegades un riu que arriba fins als genolls oer arribar fins a la cascada. Llàstima que no porto el banyador, un cop allà hi ha molta gent banyant-se…

image

Camí entre arrossars

image

Cascada number 1

image

Cascada number 2

image

Relajo a la room

El camí de tornada es fa encara més fàcil. Ara toca vegetar una mica, disfrutar de les vistes i fer la bossa per demà, no cal dur-ho tot. A les 7 ens reunim el grup, que finalment és de 2 persones… 2 s’han rajat. El preu es queda igual, així que no ens queixem. Ens expliquen la ruta, que sembla prou dura, i ens donen detalls. No caldrà ni dur el sac de dormir, ja el porten per mi. Això és fantàstic…
Després d’això i tot i que no tinc gaire gana, i no m’agrada sopar al lloc on dormo per això de diversificar l’inversió local del guiri, em quedo a sopar per conèixer una mica la companya de trekking amb la que estaré 3 dies. És una noia americana de nova york (no parem de trobar americans que ens trenquen els estereotips, però suposo que és perquè són els que viatgen i volen veure món). Està estudiant dietètica i aprofita un orograma de la seva escola que cada estiu si va a treballar (fer pràctiques) a l’extranger, l’hi paguen el viatge. Està treballant en temes de nutrició durant la maternitat i infantesa. Aprofita els caps de setmana per sortir i veure món i aquest toca pujar al Rinjani. Viu a Mataram i em confirma que és una ciutat horrorosa i sense res a fer.
Demà hem de matinar per començar el viatge… esperem tornar vius!!!!

De com pujar a un mirador amb (o sense èxit) i altres quehaceres a east java

5am, sona el despertador. Lluis fa hores que és despert. Germans Macarro reneguen. A les 05:30 i després de menjar un plàtan i abrigar-se fins al capdamunt ( a fora fa un fred relatiu) sortim a la mateixa hora que surt el Sol per veure com comencen a il•luminar-se els volcans amb la llum del dia. A les 05:45 ens estem ficant per camps de gent oer arribar-nos fins a la vora del cràter i al•lucinar amb les vistes. Aquí els germans Macarro decideixen quedar-se i l’hipermotivat d’en lluis decideix seguir endavant. 06:15 arribada a primer mirador, és maco però res de l’altre món. Gairebé tots els guiris s’han quedat aquí i ja comencen a baixar. Seguim camí, cap a les 06:45 trobo un mirador ocupat per una parella que s’està fent fotos de boda (en sèrio, quines ganes de fer-se-les aquí amb el vestit tan mono). 10 minutets més tard i arriba al segon mirador, un lloc amb unes vistes precioses. Però el camí encara segueix. Primer canviem de cantó i es veu tota la vall de Malang als peus, amb diferents volcans a lo lluny. Llàstima que la llum no dóna una visió massa bona. A les 07:05 arribada a les antenes, on encara hi ha molta gent baixant (tots locals) i molta gent mirant l’espectacle, un mirador preciós que permet veure tota la caldera i els volcans al seu interior. 08:15 arribada a baix al poble i retrobada amb els macarros, dutxa freda ràpida i canvi de roba. 08:35 anem a agafar el jeep que ens ha de portar a baix. Som 5 encara, arriba més gent i finalment som 11, ens ofereixen baixar per 10000 inris més del que toca si el cotxe està ole, hi ha una parella amb pressai decidim baixar, la vida és curta 😉

image

Granja al sunrise

image

Vistes del primer mirador

image

Panorámica del cràter

image

Fotos de boda

image

Es-pec-ta-cular, i ésgratis!!!

image

El poble de cemoro a dalt el cràter

Quan arribem a Probolinggo ens tornem a trobar un munt de gent pesada intentant vendre’s l’ànima i un bus més car del compte per tornar a Surabaya. Al final agafem el més barata que trobem, un bus una mica desastrós. Cap a les 13 h ja som a l’estació de busos. Això és fantàstic, sembla un temps rècord. A les 13 dinem, germana Macarro menja el Bakso més trist i pobre de la història. Ens barallem amb un home que es vol colar quan volem comprar un extra per paliar la gana que ens ha quedat. 13:30 agafem el bus públic que ens porta al centre de Surabaya i cap a les 14:30 ja som a lloc i en un hotel fantástic. Hem decidit esperar el vol que tenim en 2 dies relaxadament i amb tots els luxes, fem la primera dutxa que sembla normal en molts de mesos (no,aquí no cal dutxar-nos en un cubell).
El dimarts al matí anem fins a una fàbrica de tabac. Sembla que és la principal atracció de la ciutat. Ofereix visita gratuita i, més important encara, tour gratuit en bus per la ciutat. Quanarribem, mitja hora abans de sortir el tour, està tot reservat (havíem de reservaaaaaar), però falta gent per arribar. Quan queden 3 minuts, sorpresa!!!! No arriba tothom i tenim lloc al bus. Una hora amb un guia al que no s’entén i que ens porta a un monument a la independència indonèsica i un edifici d’una empresa de plantacions de principis de segle.

image

Viajeros al bus

image

De rutilla

Al parc on hi ha el monument a la independència també trobem una escola que fan una mena de gimcana i unes figures molt divertides en paper maxé d’un cocodril i un tauró, el símbol de la ciutat!!!! La casa de la plantació no ens va deixar cap petjada, només la idea de que s’haurien pogut estalviar els 10 anys de fer-la i portar els materials d’Holanda, ja que no val res.

image

Els símbols de la ciutat

El tour ens torna a la fábrica, on ens expliquen l’origen d’aquesta (un immigrant xinès que tenia una paradeta de menjar i va acabar tenint el monopoli i una de les tabaqueres més importants d’Indonèsia, ara en mans de Phillip Morris) i ens ensenyen el procés d’empaquetament i enrotllament del tabac. Veiem unes treballadores molt eficients, massa eficients, la velocitat en la que fan la seva feina no és natural, una d’elles sembla drogada amb una mena de estimulant, pels gestos i la rapidesa amb la que va…. ens fa pooooooooor!!!!

image

Dones feinejant ¿esclavitzades?

D’aquí intentem visitar chinatown i el centre de la ciutat, que estan al ciutat, però quan ens adonem de lo bonica i interessant que és la sparkling surabaya (això diu un anunci de turisme que intenta vendre la ciutat) tornem a la nosta zona. Anem fins oficina de turisme, on ens indiquen on menjar un plat que encara no hem provat i que són uns pinxitos de pollastre arrebossats de coco molt bons, típics d’aquí. Després ens dirigim a un submarí que es troba aquí al costat i que fa de museu, no sabem molt bé perquè. Resulta, però, molt xulo passejar per dins un submarí dels 50 fet a Vladivostok i fer-nos fotos amb escotilles, periscopi i una noia vestida de marinera que ens vigila les entrades.

image

Pinxitos de pollastre i coco

image

Amarillo el submarino es

image

Abaix els periscopis

image

Passant per l`escotilla

Després d’això anem al centre comercial de davant de l’hotel i anem a un cine pijo a veure una peli. Els seients i tot plegat són comodíssims, i per un preu molt bo. Sopem al centre comercial i passem per una botiga on Lluis troba una maleta de rebaixes (i fa falta canviar-la perquè l’altra està ja destrossada pobreta).

image

Llit de Doraemon al centre comercial

image

Maleta nova

El relax ens ha probat molt bé, necessitàvem un poc de relax i comoditat… visca!!!!
El matí següent l’utilitzem en anar fins l’aeroport i agafar l’avió cap a Lombok que ens ha sortit tan barat que surt millor que anar per terrs i travessar Bali!!!!

Bromo, més volcans ens esperen

La nostra incursió al Dieng plateau ens ha deixat amb un molt bon regust de boca. Ara toca moure’ns i encara no sabem com ho farem. Hem d’anar cap a l’est de java, i no sabem si el millor es tornar a yogya o canviar de ruta. Però la providència i la bona sort ens dicten el camí.
Agafem un dels nostres minibusos que ens baixen a wonosobo, això ho teníem clar. Aquí hi havia el problema. El bus ens deixa a un punt on hem d’agafar un altre busito per arribar-nos fins a l’estació de busos. Just quan ens deixa, trobem que hi ha dos busos a punt de marxar. Un que va a Magelang i d’aquí segurament tornar a Yogyakarta; o un altre que va directament a Semarang, un poble a la part nord de l’illa, tocant a mar, i així ja tenim tot aquest viatge fet. Com surt ara ja i en principi només són 4hores, agafem aquest i realment abans de les 13h ja som aquí.
Per anar cap a Bromo, hem de parar a Probolinggo, hi ha busos directes però són aquells que van cap a Bali i estan plens, només un home ens ofereix un bus que surt a les 06 de la tarda però no ens fiem gaire, a sobre que no tenim ganes de dormir en un bus. Ens fa mandra anar a Surabaya, l’altre opció que tenim, per la mala prensa que té. És la segona ciutat més gran d’Indonèsia i duen que és molt perillosa, sobretot l’estació de busos. Decidim però aqueta opció, no hem d’esperar res pel bus, és més econòmic i podrem dormir en un llit (i sabem segur que viatgarem, com diem no ens fiem de l’home que ens volia vendre el bus). Això sí, reservem un hotel i decidim arribar-nos amb taxi, ja que arribem tard i ni ens la volem jugar, si es que som uns gastosos!!!!!
Al final haurem fet un munt de kilòmetres i enllaçant 3 busos diferents tot seguit i gairebé sense temos ni per pixar. Per sort, aquest últim bus de 8h és més còmode, amb a/c i fins i tot ens entra un menjar, una ganga creiem per les 120000 inris que val.
A Surabaya anem a parar a un hostal d’una dona il•luminada però molt simpàtic ai amable i amb molt bon anglès, que ens dóna certes tios per l’endemà. L’habitació és la típica de hostel amb 8 lliteres, però per nosaltres solets. Després d’un fantàstic esmorzar a triar entre arròs amb peix o torrades amb melmelada, anem a buscar un bemo que ens porti a l’estació de busos. La dona ens acompanya ja que diu és molt complicat trobar-lo, i realment després de milions de bemos i uns 40 minuts (potser el cop que més esperem per un transport en tot el viatge) aconseguim agafar el nostre que ens porta donant mil voltes fins l’estació de busos.
Aquí tothom ens vol estafar i molta gent ens dóna info falsa, fins que trobem el bus públic que va a Probolingo. N’hi ha de a/c i sense, tenim sort i just el que marxa quan arribem és amb a/c. Visca!!!! Unes 3 hores després arribem a Probolingoo, això si amb imtent d’estafa inicial. El cobrador del nostre bus ens vol fer baixar abans d’hora en una agència turística i ens vol fer creure que el transport de Bromo comença aquí. Per sort, hem llegit sobre això i ens posem ferms que fins a la terminal no sortirem.
Un cop arribem a la terminal ens esperem lo pitjor i ens ho trobem. Milers de persones se’ns tiren a sobre epr saber on volem anar i per intentar tangar-nos. Ja el sistema normal és una tangada total. Trobem un transport ple de locals que va a cemoro lawang, el poble que es troba al cràter per arribar a Bromo, però des de fa un parell d’anys hi ha una màfia muntada sobre el tema i no ens deixen agafar-ho. Hi ha uns minibusos-jeeps amb capacitat per 15 molt apretats. Tenen un preu de 525000 inris. Si van plens, surt a 35000 inris per cap, un preu acceptable. Però, clar, has d’esperar que s’ompli de putihs o blanquets. Nosaltres tenim sort, eren 8 esperant i arribem naltros i una familia de francesos de 4, vaja que som 15 en 5 minuts d’arribar. No cal barallar-nos pel preu,ueeeeeee!!! Tenint en compte que hem llegit gemt que ha fet nit a Probolimgoo perque no s’havia omplert el bus, hem tingut prou sort.
Els paisatges de pujada són molt bonics, plens de terrasses d’arròs i caminets. Cada vegada més amunt i pendent, fins que arribem a Cemoro. És diumenge i gairebé tot el turisme local està marxant, el poble sembla mig desolat. Sembla la ressaca post-megahigh season. Ens costa trobar on dormir perquè molts llocs són buits però sense ningú, i els pocs que trobem són tots uns mafiosos als que no volem donar ni un ral. Al final trobem un lloc lleument més car però amb un noi que ens cau millor i allí ens quedem. Dinem i anem a donar una volta, que es converteix ja en la gran caminada del dia amb la tonteria.
L’entrada al parc son 325000 inris, uns absurds 25€ gairebé, i oel que hem llegit, no cuiden gens el parc i no els fan servir per aquest. Si entres caminant (tothom ho fa amb moto, jeep o cavall), hi ha un camí alternatiu on no has de pagar entrada i baixes al cràter oer un camí alternatiu, i allà som naltros.
El poble on som és dalt del cràter d’un gran volcà que té 5 volcanets dins, un d’ells el Bromo, el més conegut per encara estar actiu. Baixem doncs el cràter pel camí aquest accessori i gratis i arribem abaix per un camí molt ple de sorra. Un cop a baix, es veu una mena de desert de sorra amb dunes i dos dels volcans, el Bromo i un altre. Just al arribar se’ns tapa amb un núvol, però mentre anem caminant recuperem visió i decidim ja fer tota la ruta ara. Caminem fins un temple hindú entre dunes de sorra, després d’aquí pujem fins a un punt on hi ha unes escales que ens duen al cràter del bromo. El fum i el soroll impresionant que surt del Bromo ens recorda que està mooooolt actiu i realment és quelcom mooooolt impresionant.

image

Vistes des del costat de l'hotel

image

Arribem al cràter

image

Trio volcanero

image

Intent de jumping

image

Jumping

image

Panorámica de bromo

image

S'acosta un núvoool

image

Cavallets a bromo

Unes fotos després, amb la boca ben oberta per lo fantàstic del paisatge i lo preciós del lloc, tornem enrere fins al poble pel camí real ,ja que de sortida no ens demanen entrades. Anem a sopar i a dormir, en principi voliem anar (en lluis volia anar) a veure el sunrise; però després de llegir a tot arreu que lo xulo són les vistes una mica més tard quan ja no hi ha gaire ningú als miradors, ens decidim llevar a les 05 per veure el sunrise des del costat de l’hotel i pujar al mirador. Aconseguirem arribar-hi? Això ja vindrà al pròxim episodi, que sou uns neguitosos….

image

Un cafè amb vistes?

image

Pujadaaaaa

image

I aquest soroll quė és?

image

Una ofrena al volcà?

image

Pooooreta... quant fum

image

No vull caure

image

El dimoni és aquí dins?

image

La baixada es farå dura

image

Tornem a casa

Caminada entre volcans al Dieng plateau

Després d’una nit humida i freda (es nota que som a 2000 m d’alçada), ens alcem per esmorzar i començar la nostra camimada del dia d’avui. El poble està força buit al matí, tothom ja ha marxat a veure el sunrise des d’algun punt (es que estan obsessionats amb això). Nosaltres esmorzem tranquilament, busquem una dona que ens fa el dinar empaquetat (un arròs amb coses molt rebò) i fem camí cap al poble més alt d’Indonèsia,que es troba a 2300 msnm.

image

Tots barallant-nos x fer-nos una foto aquí

El primer trajecte ja el vam fer ahir i éa per carretera, imtentem doncs anar el més ràpid possible. Quan arribem a la zoma dels llacs estafadors, trenquem i agafem una carretera menys transitada, tot i que anem trobant milers de motos que sospitem tornen de veure la sortida del sol.
El camí es va fent cada vegada més tranquil i bonic, passejant entre terrasses impossibles pel desnivell que hi ha. Passem en un punt on es veu un dels volcans de la zona, però molt lluny. Seguim caminant i caminant fins que arribem al poble més alt, que es diu Sembungan. Per entrar trobem una guixeta i ens volen fer pagar ticket. Quan el llegim, veiem que posa sunrise ticket i els diem que ara no és sunrise i per tant no pensem pagar. No ens diuen res, així que passem. El poble és molt bonic, al costat d’un llac que podria ser el cràr d’un antic volcà i rodejat de terrasses i muntanyes per tot arreu. Desgraciadament, també rodejat de brutícia i desfetes. I és que al costat del llac hi ha un campament base u el tenen fet una …. ple de plàstic per tot arreu. A la platja això ens sobta però en un indret tant idíl•lic crec que encara ens impacta molt més!!!! Tema cultural, ho sabem, però esperem que aquesta sigui una de les coses que aconseguim que canviin per no destrossar el planeta.

image

Tuberies d'aigua enmig del camí

image

Volcans al fons

image

Macarros sobre núvols

image

Volcans darrere terrasses

image

Arribant al poble més alt

A partir del campament base afortunadament ja no poden passar les motos i tenim la sort de disfrutar una estona de silenci. El camí va pujant progressiu fins al coll i d’aquí en forta pujada fins un cimet que fa de mirador. Arribem al moment just per veure els volcans que tenim davant abans que es tapin pels núvols. Mentre estem al capdamunt fem una mica el xorra amb el volcà de fons amb les fotos (la Meri es queixava que feiem poques fotos artístiques). Els núvols, però, van tapant el volcà fins que no veiem res.

image

X fi sense motos

image

Per sobre del poble més alt

image

Volcaaaaaaaaaà

image

Foto

image

Foto de la foto

image

Fuuuuuusioooooó

image

Aeròbic volcànic

image

Ioga volcànic

De baixada passem per un altre caminet on trobem un lloc fantàstic on fer un tè calentet. Després anem baixant infinit per un camí diferent (ja saneu que sempre que podem fem rutes alternatives per no repetir) que ens porta a Da-tieng, un poble molt més avalld,om som. El camí és estretet i de pedra, com fet per a que baixin mules de càrrega els milers de cultius en terrassa que tenen per aquí. El paisatge de baixada és acollonant. Just quan arribem al poble de baix amb els genolls bem cardats, passa un bus que ens porta fins al nostre poble.

image

Ex-volcans cultivats

image

Paissatges de oooohhhhh

Volíem anar a visitar moltes coses més però la baixada matadora i el fet d’haver de camimar molts km ens desdiu i dinem tranquilament a l’hostel el menjar que ens havien preparat. A mitja tarda sortim per tornar a la fira d’ahir a veure què s’hi cou. Hi ha atraccions només per nens molt cutres i som l’atracció, sobretot en Manel amb el seu nou barret.
Acabem arribant altra vegada a la zona dels temples hindis, on tornem a ser la sensació. De fet, ens asseiem en um esgraó i de cop apareix gent i més gent demanant-se una foto amb nosaltres. Finalment passen com uns 10 grups de persones, un estrés vaja. Decidim aixecar-nos abans de morir sepultats de locals embogits per la nostra presència. Com poden viure els famosos això tota la seva vida? No ho entenem ni de conya!!!!!
Un bon sopar, menjem la carica, una fruita típica d’aquí que la venen en almíbar i és una mena de papaia petita (almemys s’assembla i l,arbre és molt similar). No la recomamem gaire a ningú, és quelcom molt evitable.

image

Semos la sensación

image

Sense paraules

image

Fent el memooooo

image

Un dels milers de grups que ens fotografien

image

Núvols per dir adéu

Demà ens dirigirem cap a Bromo, però encara no sabem ni com ni quan ni perquè… Es anar d’un punt remot a un altre i sabem que menys de dos dies de viatge no ens els treurà ningú…. a veure com va!!!! Més info al següent post!

Odissea per arribar el Dieng plateau

El Dieng plateau ocupa un petit espai en el turisme extranger indonèsic, però un cop hi anem veiem que és la meca del senderisme i el muntanyerisme local. Dieng és un petit poble sobreelevat i envoltat en la proximitat per diversos volcans, en una zona molt fèrtil gràcies al seu origen vulcanològic. Es troba a uns 2000 msnm (metres sobre el nivell del mar) i arribar-hi es fa una petita odissea, tot i que ens va tot força rodat.
Som a borobudur i aquí agafem un bus direcció Magelang. Ens diuen un preu i veiem que els locals paguen una tercera part. Ja estan pagats però i el revisor ens diu que a ell se l,hi en refuma, no ens vol tornar allò que ens ha estafat. El volem portar amb elps polis però sabem que estan conxorxats així que pa que. Un cop arribem a Magelan hem d’esperar 5 minuts i ja tenim l’altre bus que ens porta a Wonosobo, la capital d’aquesta zona muntanyosa. Pel camí se suposa veurem coses espectaculars i paisatges tremendos, però està tot ben ennovulat i no veiem els dos volcans enmig dels quals hu ha la vall per on anem. Això sí, infinitat de camps de patates i tabac.
Quan arribem a Wonosobo, després de unes 2 horetes i mitja, un bus ja ens recolliria cap a Dieng, però necessitem dinar i parar una estona. Vamos que s’han d’agafar 3 busos diferents però si vols ho fas d’una tacada, de lo seguits que van els busos aquí. No són els busos més confortables del món però sí són extremament econòmics.
Menjem uns mie ongklok, típics de la zona. Són uns fideus amb sate (pinxos de pollastre) i una salsa de peanuts tremendos. Encara salivem quan hi pensem. Estan tan bons que demanem extra de pinxos a la dona simpàtica que ens els cuina.

image

Mie boníssims

image

Pinxitos de rexupete

Intentem descobrir com ho farem per anar cap a bromo, el nostre següent destí, però ja veiem que amb aquesta gent això de pensar en futur no funciona i lo millor és anar fent i ja ens ho trobarem.
El nou bus cap a Dieng està esperant per omplir-se de gent. Veiem un bus ple d’adolescents (20 anyets però de comportament adolescent) i aquest és el que toca. Un d’ells està com de xofer i com ens venen a agobiar per a que pugem i tot, pensem que es un bus que s’han llogat ells i el conduiran ells. Tenint en compte que hem d’anar a una de les carreteres més curves i perilloses de l’illa, passem d’això. Finalment trobem el conductor real. Resulta és un grup d’amics que van a fer trekking un parell de dies aprofitant les vacances, i ens agobiaven per entrar per aconseguir que el bus pugés l’abans possible cap a Dieng.
Finalment entra algú més i marxem. Veiem que són això adolescents indonèsics pijos que semblen classe mitjana-alta, tots amb estètica de pijets als que mola la muntanya i la música heavy i/o reggae per igual. Una panda de hipijets vaja. Molt simpàtics i graciosos alguns, una mica plastes la resta. Ens diuen el seu planning de pujar un cim per veure el sunrise (quina mania tenem amb el punyetero sunrise en aquest país) i ens ensenyen fotos molt xules.
Ens sorprèn perquè per tot arreu només veiem adolescents o post-adolescents indonèsics motxileros amb la motxila de muntanya plena i atuendos de senderisme. Fins ara no haviem vist enlloc tants locals amb aquesta estètica. La carretera va pujant i tot i que diuen que és maca, els núvols no ens la deixen disfrutar. Això sí, els adolescents posen música i gairebé morim de l’infart quan sentim una versió reggae del Titanic de la Celine dion. I beg your pardon? What the fuck?

image

Paisatges en el camí de pujada

image

El nostre bus i els adolescents

Entre curves i música horrorosa va passant l’estona fins que abandonem al nostre grupet d’amics i seguim una estona més per arribar fins Dieng. Esperàvem un tranquil poblet de muntanya, enlloc d’això trobem un megahub turístic de muntanya amb milers de guesthouses per locals i milers de persones paasejant.
Trobem ràpidament una guesthouse que s’adhiu al que busquem i anem a donar una volta. Ens apropem a un conjunt de temples hinduistes que hi ha al costat del poble, un lloc amb molta vida i una fira al costat, suposem aprofitant l’època de vacances. Ens fan pagar entrada, una entrada que ens inclou anar a veure un cråter que treu fum. Això ho teniem pensat fer l’endemà però ja que hi som i encara queda una mica de llum…
La zona dels temples és una mena de parc d’atraccions amb gent vestida de hello kitty o teletubbie fent-se fotos amb els turistes. Quan ens veuen a nosaltres, venen tots corrents a demanar-se foto amb nosaltres i ens plantegem seriosament cobrar-los com la resta i recuperar els diners de l’entrada, però al final posem un somriure gratis.

image

Teletubbieeeeees

image

Als monuments hindús

image

Tabac i altres cultius

image

Paisatges del dieng plateau

Ens escapem finalment per intentar arribar amb llum fins al cráter i anem caminant cap allà. Causem tanta impresió a la gent que molts paren amb la moto enmig de la carretera o tornen enrere per fer-se foto amb nosaltres. Al final gairebé hem de córrer per arribar al cràter just quan es pon el sol. Pel camí passem per les instal•lacions de una indústria geotèrmica. L’olor a sofre es comença a notar i ens trobem finalment en un lloc que seria preciós si no el tinguéssin taaaaaaaant ple de merda. Un cràter enorme amb un líquid verdós-blavós i que treu fum infinit. No esperàvem veure això tan espectacular aquí al mig.
De camí de tornada passem pel costat d’un llac on hem vist que l’entrada per guiris és infinitament cara. Nosaltres hem vist un lloc pel qual ens podem colar (suposem que al estar a punt de tancar ningú s’esforça gaire en la seguretat). Sort que no hem pagat, no deixa de ser un llac blavós-verdós però sense massa més encant.

image

Ens acostem al cràter

image

Pudor horrorosa

image

Terres sofroses

image

Cràter des de les alçades

image

Al llac verd

Tornem fins a casa, sopem i anem a dormir després d’un dels dies més llargs de la nostra vida. Avui ens hem llevat veient Borobudur i hem agafat 3 busos i després encara hem caminat uns 6-7 km i hem visitat un cràter i temples hinduistes. No està gens malament!

Borobudur, un temple budista “impezionante” a Indonèsia

A uns 30 km de Yogyakarta es troba Borobudur, un temple budista de més de 3000 anys d’antiguitat, patrimoni de la humanitat i un must do arquitectònic del sud-est asiàtic segons les guies, jumtament amb Bagan i Angkor wat.
La majoria de gent el visita des de Yogya en un dia, molts s’aixequen molt d’hora al matí per veure el sunrise des de dins o des d’una muntanyeta que hi ha ubicada propera; alguns hi van a una hora més normal i es troben amb milers de persones visitant-lo (és el monument més visitat amb diferència del país i això es deu notar).
Nosaltres decidim anar al mateix Borobudur a dormir per visitar la zona (diuen que els voltants són xulos) i per anar al matí ben d’hora just quan obren l’entrada i així evitar les masses que solen arribar a partir de les 8 del matí. A més, si dorms al poble mateix els allotjaments tenen un acord i et fan un 15% discount (sobre 250000 inris o uns 18€ no està gens mal).
Per arribar a l’estació de bus hem d’agafar un dels transyogya o busos públics. Com les parades són kilomètriques, hem de caminar un munt per arribar a una parada des de la que a sobre hem de fer trasbord (finalment i ara que marxem definitivament ens donen un mapa i veiem que teniem una estació molt més propera i directe al nostre destí).
Un cop arribem a la terminal Jombor, trobem seguidament un bus que marxa a Borobudur, que no ens deixa ni respirar. Com sempre, mirem què paguen els locals i els diem que naltros el mateix, ens volien cobrar 25000 i els locals paguen 20000. Quan arribem a Borobudur, després d’una retenció de nassos i gairebé 2 hores, ens encaminem al lloc on havíem reservat l’habitació. És una casa molt senyorial i molt ben arregladeta, encara no tenen la nostre habitació però ens ofereixen tè i pastetes.
Ens deixen un mapa, ens descriuen una ruta (intenten que anem amb ells però ja els hi diem que nosaltres som free) i ns diuen on llogar bicis. La Meri està una mica reticent però es deixa convèncer fàcilment. Agafem, doncs, una bici cadascun i ens perdem per camins secundaris passant per infinitat de camps d’arròs, poblets on tothom ens saluda i té un riure per nosaltres. A més d’arrossars trobem molts camps de tabac, ja entenem perquè fumen tant, n’hi ha infinits.

image

A pel tour

image

Memo-ciclistes

image

Tabac

Arribem a l’hora de dinar a un lloc on ens preparen uns mie ayam deliciosos i uns batuts de fruita suculents. Allå fem un amic que ens regala un oleh-oleh o pongo em forma de clauer (l’hi regala a la Meri). Nosaltres a canvi l’hi regalem un anell amb pedrota incorporada que ens va regalar una família de Sumatra a Yogyakarta perquè es van fer unes fotos amb nosaltres més contents que uns gínjols. Aquests anells són una mica excessius i serien propis de xonis a les nostres terres, però aquí els porten la gent amb possibles pel que hem vist i sembla tenem molt valor… per això millor el donem a algú que el pugui lluïr bé.
Just després de dinar ens trobem una casa que fabrica tofú. Hi ha un poble al voltant, on som ara, que és conegut per ser el princial productor de tofu de Java. No té una gran fàbrica, sinóque totes les cases tenen una mena de mini-fàbrica ilegal al parquing de casa seva i allà fan milers de tones de tofu. Et deixen entrar per veure com el fan i et regalen un plat de tofu (tahu en indonesi) ben bo amb allet, a canvi d’una propina. El lloc que vam veure era molt petitó però molt ben aconseguit. Una màquina triturava la soja ( unes llavors de soja enormes) i feia una pasteta. Bullien aquesta pasta i la cuallaven, separen l’aigua i el que queda sedimentat ho premsen amb unes caixes de fusta i el propi pes. Una hora de premsat després i ja teniu blocs enormes de tofu, que anaven tallant i fregien aconseguint uns talls de tofu frito boníssims.

image

A fregir infinit

image

Triturat, bullit i prensat

image

Nyam nyam

Amb la panxa ben plena del dinar tant bo i el tofu extra, agafem la bici i seguim camí, busquem un altre poble que en principi es dedica a la terrissa però no el trobem. Passem per una casa on ens diuen d’anar i veiem que tenen un vedell menjant estirat al terra i amb cara de sofriment. Amb gestos sembla que estan esperant que vinguin a matar-lo amb una injecció perquè està malalt, potser es penses que nosaltres som els que l’hi hem d’injectar, ens despedim i els diem el greu que ens sap (suposem per una familia rural que se’ls mori un vedell deu ser una pèrdua important).

image

Paisatges preciosos

image

Camps amb borobudur mooooolt al fons

Seguim camí i passem pel costat oest (el contrari de l’entrada) del temple. Just quan passem surt una gent per allà i ens intentem colar però hi ha uns guardes que no ens deixen passar (perquè som tant dolents en aquestes coses???). Des d’aquí tenim una visió bonica del temple, però no fem cap foto pensant que a l’endemà ja hi anirem (com sempre, quan penses això la cagues, ja veureu perquè).
Arribem esgotats al nostre allotjament, descansem en una terrasseta preciosa que dóna a uns camps d’arròs amb una llum deliciosa i anem a sopar, uns bolets sofregidets típics de la zona que estan deliciosos (la meri és la que s’atreveix aprovar-los i la que ha encertat de totes totes).
Dijous al matí ens llevem que encara és mig fosc per ser a l’entrada a les 06 del matí. Tothom recomana això per evitar la calor i les grans masses. Com diem, aquest temple és el més visitat d’Indonèsia i ara som super high season (s’acumula high season guiri i local per ser els dies post-ramadà), així que tot el que sigui evitar agonies millor que millor. A les 06 del matí, quan obren la porta, sembla ser que encara no hi ha gaire gent. Els grups que van a veure el sunrise apareixen cap a les 08, ja que van a veure el sunset a una muntanyeta una mica llunyana i que s’ha de pujar una mitja horeta. Els tours normals també solen arribar cap a les 08. Sí que hi ha gent que paguen un dineral per veure el sunrise dins el monument (300000 inris extra,uns 20€ extra al ja inflat preu normal), però són molt poquets.
Nosaltres som els primers en arribar i quan obren a les 6 unes 30 persones, gairebé tot guiris, som a la porta esperant per anar a comprar les entrades. El procés és força ràpid i eficient i el descompte ens dóna una alegria. Ens conviden a un tè o ampolleta d’aigua, un detallàs pels gairebé 20€ d’entrada.
Hem de dir que mentre esperàvem estàvem pensant en els pobres pringats que han pagat un dineral i han matinat infinit per entrar a veure el sunrise o per anar a veure el mateix des de la mumtanyeta. Amb la boira espessa que hi ha, veure és el que menys deuen haver fet. Quan entrem i veiem les cares llargues que porten de decepció ho diuen tot. Quan nosaltres entrem encara no hem vist el sol i fins gairebé les 07:15h del matí el sol no s’ha deixat veure.
Borobudur és un temple budista situat en una muntanyeta, quadrangular i amb 4 nivells d’alçada. Cada nivell és una mica estret, és a dir, té un format piramidal. Els tres primers nivells es poden recórrer, normalment seguint les agulles del rellotge, i estan plens de relleus explicant vàries històries de budha i altres sers de la religió budista. Molts dels relleus veiem que estan recol•locats, ja que el temple ha viscut incendis, terratrèmols (és el que té trobar-se al costat d’una zona volcànica molt activa). Lo curiós és que fins i tot gent 0 experta com nosaltres veiem peces que no encaixen i no es troben posades on haurien d’anar. Aquesta part gairebé ningú la mira ja que tothom es dirigeix ràpidament al pis superior, ple d’unes estructures com campanes o pagodes, cadascuna amb un budha a dins.

image

Entrada est

image

Quan ja comença a animar-se

El lloc és bonic, i quan surt el sol potser una mica més, però no passa d’això. Això sí, la boirina i el fet que ara hi hagi encara poca gent és d’agraïr i fem mil fotos del lloc.
Aquí, però, ve el problema de les expectatives. Trobem que comparar això que hem vist ara amb Bagan o Angkor watt és una gosadia. Això és un temple que pot arribar a ser maquet si te’l mires amb ganes, però res de l’altre món. No trobem justificada ni de conya la fama, la confluència de gent, la comparació ni el preu d’un lloc desangelat i que no recomanaríem a ningú que no sigui un fan d’aquest tipus de llocs. Una gran desi•lusió, vaja, potser instaurada per les grans expectatives que hi teniem posades.

image

Autofotoooooo

image

Campana sobre campana

image

Gairebé ningú, un miracle

image

Foto maca

image

Surt el soooool

image

Més sirenos

image

Buscant diversió entre runes

En horeta i mitja ho tenim vist i sortir del recinte ens porta gairebé més temps, passant per passadissos impossibles d’evitar amb milers de paradetes que per sort encara estan obrint i no ens emprenyen per intentar vendre’ns res. Aquest obligar-te a passar per milers de parades de souvenirs és un altre factor que ens infla les…. i més ara que tenim gana i volem arribar a l’hotel a esmorzar.
Per seguir amb el ritme, ens tarden una hora. aportar-nos dues torradetes a cadascú amb un tè i una mica de platan i papaia tallats. Quin problema tenen aquí amb els esmorzars? Un cop esmorzem, agraïm que ens hagin baixat el preu de l’habitació ja que ens van dir seria familiar i ens han donat una més petita ( tot i que hi cabiem bé, però al arribar ens podrien haver avisat). Marxem a l’estació de busos on ens espera un periple per arribar fins al nostre pròxim destí, el Dieng plateau. Però això ja ho explicarem en la pròxima entrada!!!!

Primers dies a Yogyakarta

Estàvem esperant l’avió cap a djodja (com ni diuen els locals), que ens arriba amb una horeta de retard. Després d’un vol plaenter i sense incidències, arribem a la capital cultural de Java, que n’hi diuen, o la que té una història més plena. De fet, molts viatgers agafen avió a Jakarta però ni hi paren i directament agafen un altre vol que els porti aqui per seguir la ruta…És una ciutat al centre de l’illa de java i molt convenient per seguir camí ja cap a l’est i la resta de les illes indonèsiques habituals pels guiris.
De fet és arribar a l’aeroport i trobar-nos per primer cop en molt temps milers de blancs voltejant, la majoria provinents de 3 vols de jakarta que arriben i agafen les maletes mentre nosaltres esperem les nostres, que no arriven mai.
Malauradament és tard i el bus ja no funciona, així que hem d’agafar un taxi. Afortunadament no ens hem de barallar amb ningú i hi ha un sistema de taxis prepagats on dius on vas i pagues un preu i te’n vas a fer cua pel taxi (no n’hi ha gaires,no).
Al final arribem a les 10 de la nit entre pitos i flautes, hora en la que normalment dormim i més ara que tenim una hora de desfase horari més (per nosaltres són les 11 nit vaja). Anem a sopar els fideus més lents de la història (una hora per a fer-los) i directament al llit a morir. Soet que la caseta on estem és acollidora i sembla fantàsticament silenciosa i agradable.
Al matí següent ens llevem i demanem l’esmorzar. Al cap d’una hora ens serveixen un tè i un petit sandwich vegetal que no correspon a l’hora esperada (anirem confirmant que això de servir el menjar lent és molt propi de la terra. Haurem de baixar els nostres nivells d’estrés).
Un cop esmorzats anem a buscar el bus públic de la ciutat. Té coses bones i dolentes. No hi ha bemos, sinò que és un sistema de busos normal amb línies i parades normals. El preu és molt barat i está establwrt i els canvis de bus són gratis. Com a dolent, hi ha poques parades de bus i molt espaiades. I naltros hem d’agafar 3 busos diferents per arribar a puesto (això sí, molt ben informats pel personal).
Després de llevar-nos a les 06:30, arribem a les 11 del matí a Prambanan, els temples hindús més grans del món conservats i una de les coses a visitar prop de djodja. Sabiem que estem en temporada alta i que això ho visita força gent, però el que ens trobem allà supera les nostres expectatives en un número infinitament alt. Probablement milers de persones en un espai reduït (els temples són grans, però no tant), la majoria locals bojos per fer-se una foto amb un bule (no n’hi ha tants, més tenint en compte els 210000 inris per cap de bule enfront uns 25000 per cap indonèsic de l’entrada). Sempre diré que em sembla correcte que els nadius del país no paguin o paguin molt menys per entrar als monuments (amb els impostos paguen part de la conservació, malament que ho fem nosaltres que no fem el mateix), però estic totalment en desacord en els preus abusius de les coses, i gairebé 17€ per això és un preu més que abusiu. A vegades penso que els turiss ens hauriem de plantar i fer vaga d’anar a aquests llocs si no posen uns preus més raonables!!!!!

image

Milions de persones a prambanan

image

Intent d'autofoto

image

Les sirenitas

image

Des de lluny

Dit lo dit, tot i no ser un monument lleig i tenir el seu interès, a nosaltres ens deixa força indiferents. La gentada que hi ha no ajuda a disfrutar del loc, ja que intentes entrar en algun dels temples i hi ha tanta gent que es fa molt agobiant. La calor encara ajuda menys… després anem caminant fins a un petit temple budista que es troba dins el recinte i on hi ha molt poqueta gent i el disfrutem moltíssim més.

image

Temple tranquilet

image

Caos de buda

image

Relliscaaaaaa!!!

Un cop superat l’estrés sortim i busquem un lloc per dinar, després de tants dies fimalment tornem a menjar gado-gado. Nyam nyam…. La sortida és plena de oleh-oleh (quina gràcia el nom dels souvenirs en indonesi). Nosaltres ho passem ràpidament i anem a buscar el bus que ens torni a portar a la ciutat. Un embús de pebrots fa que el recorrwgut sigui molt més llarg i acabem sortint per no fer trasbords al centre de la ciutat, al carrer marlboro. Una mena de carrer ple de botigues, hotels, restaurants i on, tot i el caos circulatori imperant, deixen anar milers de cavalls portant carruatges.
Baixant caminant cap a casa, estem una mica allunyats d’aquesta zona, trobem un dels millora berenars que podiem fer. Una dona motivada fa una mena de gelat amb galeta molt ben presentat en una torratxa simulant una planta, amb uns cucs negres gelatinosos, sorra feta amb galeta oreo, gelat de xoco i vainilla o maduixa…. excel•lent i molt bona idea trobem.

image

Postre deliciós

Quan som per casa vegetem una estona a la terrasseta de l’hotel, molt agradable i així acabem el nostrw primer dia d’estrés i caos de gent dels últims mesos ( potser feia mesos que no veiem enlloc tanta gent després d’estar per zones relaxades d’indonèsia, australia i nova zelanda).

image

El nostre fantàstic apartament

Decidim quedar-nos una nit més però el nostre fantàstic homestay (s’assembla més a això que no pas a un hotel) està ple a vessar així que al matí busquem un lloc per dormir. Tothom diu que està full però ja veiem que ells no entenen que volem l’habitació per després, no pas per ara, així que decidim buscar un cop el check out estigui fet.
Donem, doncs, una volta per la zona “antiga” de Yogyakarta. Aquí hi viu un dels sultans de la zona (sí, encara hi ha sultans, com qui nosaltres que tenim reis). Aquesta zona està una mica menys atrafegada que la d’ahir però continua essent una mica too much gent i noise per nosaltres. Primer anem als “jardins” del sultan. És un edifici amb unes piscines per refrescar-se i unes suposades habitacions pel plaer del sultà. Això sí, els primers jardins de la història que no tenen ni una sola herbota, planta ni res verd. Un parell de piscinetes, això sí!!!! A dins un munt de manufacturers intentant vendre els seus articles als turistes locals i guiris. Ens segueix sorprenent però que tot i ser temporada alta guiri, hi ha uns vint locals per guiri.

image

Jardins sense flors

image

Artesà de palau

Sortim per un carreró posterior que veiem podria haver estat un punt d’entrada sense pagar i anem a parar a un mercadillo molt mono, que després averigüem és el mercat dels ocells (sí, veiem 4 ocells, però sembla un mercat normal com un altre). Menjem unes snakefruits que comprem ben bones i refrescants i seguim camí fins al kraton o palau dels sultans. Després de pagar una entrada raonable, entrem en un recinte força gran però arquitectònicament amb poc interès. La veritat és que trobem l’interès arquitectònic d’aquesta ciutat i del país en general molt baix o nul. A dins hi ha un museu amb una col•lecció justeta i un display poc encertat.

image

Entrada al kraton

A la tarda ja fem quelcom més interessant i anem a fer un curs de cuina indonèsica, un cop trobem el nostre nou hotel, on som els únics no locals. La crònica en un post apart sobre cuina, com ja sabeu hem fet en molts països. Us pode dir que ha sigut deliciós, nyami nyami.