Colca canyon part 1

El cañón del Colca és el segon més profund del món, per darrere d’un altre peruà, que també es troba per la zona, però molt més inaccessible. És la segona zona més turística de Perú després del Machu Pichu i Cusco, amb perdó del Titicaca. El cañón fa un total de uns 3500m de profunditat en alguns punts, que no és moco de pavo. Per arribar-hi es passa per carretera a gairebé 4900 m d’alçada, així que comprem fulles de coca i el sorochepill per si de cas (soroche=mal d’alçada en aquestes contrades).
Hi ha dues maneres principals d’accedir a la zona. Una és mitjançant un bus turístic i l’altre en bus de línea de la companyia Reina. El primer té dues avantatges principals. Primera, l’horari. Surt a les 03am i arribes a Cabanaconde a les 09:30h, podent fer el primer dia ja una part de recorregut. La segona, et para a veure cóndors al mirador cruz del cóndor (el lloc amb més possibiltats de veure un cóndor al món en unes hores determinades) i en alguns pobles i una reserva natural a la tornada. Les avantatges del bus Reyna són el preu (tot i que la diferència són 17 a 30 soles) i que, segons veiem per gent que ha vingut amb ell, t’estalvies comprar el boleto turístico, una entrada al parque de 70 soles i que no sabem si controlaran, però no sembla i resulta una bona picossada.
Primer fem parada a Chivay, la capital de la zona i el poble més alt. Aquí esmorzem i seguim camí rapidament cap al mirador. Les millors hores per veure els cóndors són de 08 a 10am.
En el camí, primer fins a Chivay, passem a gran alçada i es veuen a lo lluny vàries muntanyes dels Andes nevades i espectaculars. De Chivay a Cabanaconde, ja al cañón en si, els paisatges es veuen espectaculars. Els pèls encara es posen de gallina només pensar en aquells moments, tinc un Stendhal en tota regla…

image

Primeres llums

image

Des de la cruz

image

Cruz del condor myself

image

I love myself

image

Tres flipats

image

I el condor

Arribem flipats a Cabanaconde a les 09:45 aprox i comencem a caminar. Cabanaconde és un poblat de unes quantes cases i hostals, just a la part de dalt del cañón, però en un lloc on aquest només fa 1200m de profunditat. D’aquí anem a un mirador, no sense abans passar per una plaça de toros molt curiosa (després ens informen que venen toreros espanyols el juliol a torear a la plaza). El mirador del costat és tremendo i ens dóna una visió molt complerta de tota la zona que tenim pensat fer, veient-se fins i tot la cascada on volem anar, tot i estar força lluny.

image

Escena al arribbar a Cabanaconde

image

Plaça de toros

image

Vistes del mirador

Seguim camí per uns camins que semblen impossibles i anem baixant i baixant fins que ens trobem a la carretera, que anem seguint en uns trossets i deixant en altres i d’aquí al riu. Un cop aquí, travessem un bonic pont i encara ens queda una pujadeta per l’altre costat del riu, passar per un petit poble on només viu una parella. La dona ven cosetes a preu d’or, però nosaltres l’hi donem una mica de conversa i ens baixa una mica els preus. Està una mica depre per viure en aquest poble on no hi ha llum, cap veí… ella es de Cabanaconde i no sembla s’hagi adaptat a la zona (viure tan sol i lluny de tot i sense veïns no deu ser fàcil).

image

Baixant camí

image

El cañon

image

Roca-mirador

image

Ponts per creuar el riu

image

Paisatges impossibles

Ara ens falta tornar a baixar per creuar un afluent del Colca per un bonic pont i arribar a Llahuar, un poble on basicamnt hi ha dos hostals per dormir, unes piscines termals (brollador natural a 39°C) i unes vistes espectaculars. Només arribar ens enamorem del lloc, dormim en una mena de barraques de palla-canya molt encantadores. Anem a les piscines, dues a 39°C i les altres a temperatura ambient. A més el riu al costat, on pots fer aigua freda… total que la nostra circulació ho agraeix. A més estem gairebé sols i ubicats aquí al riu encaixonats té el seu què.

image

Piscines

image

Pescador

Dormim i decidim què farem al matí següent. A en Max l’hi han sortit unes llagues brutals per estrenar calçat i no es veu capaç de caminar gaire ja que l’hi fa molt mal (una mica dominguero pel fet de caminar,jeje). Ell es quedara i nosaltres pujarem a una cascada molt poc concorreguda al inici de la vall del riu on som ara.
Toquen pitos l’últim dia de septembre a les 05:15 am. Com m’he d’acostumar al jet-lag si aquí em llevo cada dia a aquestes hores? Però ja se sap amb la muntanya, s’han d’aprofitar les hores de llum. Una mica de pa amb advocat i formatge (ens encanta de veritaaaat aquest advocat) i comença l’aventura, mai millor dit! Una hora i mitja després, ens trobem pujant la vall per un lloc preciós i a punt d’arribar a un poblet abandonat de la zona (els estan abandonant tots per les crescudes dels rius durant època de pluges i passant tots a un poble a la carretera nou i de molt mal gust que es diu Belén). En aquest punt veiem un lloc on el camí es perd i queda substituït per una mena de tartera de pedra molt fina i despresa. El problema es que després hi ha precipici. Pujem una mica ja que si caiem tenim més marge i superem finalment un dels moments més perillosos de la meva carrera senderista, sobretot gràcies a en Toni que conserva molt bé la calma. Lo millor/pitjor es que just acabats de passar comença un allau de roques que no em mata de miracle, sortim corrents de la zona després de veure lo perillosa que es. Uns 15 min després passem pel poble abandonat excepte per una dons gran que sembla no ha volgut marxar.

image

Atravessant el pont

image

Bonica vall per la que anem pujant

image

Vall amb riu..i la cascada?

Una hora després ens trobem a Llatica, un altre poble on encara viu gent i on trobem una parella d’alemanys que han passat la nit amb la seva tenda. Aquí creuem el riu per un pont i ens encarem a Fure, el poble més alt d’aquesta vall preciosa i inhòspita (en el bon sentit de la paraula) i preludi a la cascada.
Després d’una forta pujada arribem a Fure, un dels pobles abandonats on abans la gent solia dormir per anar a la cascada i no fer un dia taaaaan llarg, però al que ara només es pot parar si tens tenda.
El camí fins a la cascada encara ocupa una bona hora més, jo em quedo a un mirador més segur a certa distància d’aquesta cascada impresionant i en Toni segueix per baux el riu per apropar-se i sentir l’aigua a la cara.

image

Puja que puja

image

Rucs que van a refrescar-se?

image

Uns altres rucs

image

Mussol que gira 360°

La ruta de tornada la fem per l’altre cantó de la vall del que hem pujat, és a dir pel que som ara, i arribem finalment al poble de la dona que viu amb el seu marit i la tenda on aprofita per tenir conversa amb els turistes que ens apropem (obsessionada, per cert, amb que em faci torero i vingui el pròxim juliol a Cabanaconde a fer corridas, justament jo,jaja). Abans, però, passem per Belen, el nou poble on tots han anat a viure. Aquí parlem amb un vilatà que està molt content amb el canvi.
Avui Llahuar està molt més ple i fem nous amics francesos i un noi gallec que ha viscut varis anys a la Guayana francesa i amb una vida i experiències molt interessants.

image

Ruta de baixada

image

Poble de Belen

La ruta pel cañón del Colca seguirà…

Anuncis

Nou destí, Makassar

Us haviem deixat amb la carrera per uns bons llocs per dormir al vaixell de Pelni. De fet el vaixell està molt millor del que esperàvem, i fins i tot flipem quan veiem que amb el preu (no arriba els 12€), tenim dormir i els menjars inclosos (esmorzar,dinar i sopar). Caiem rápidament adormits i el vaixell surt a les 03 am, amb molta gent però que no dorm ja que s’espera a les 04 quan podran fer l’últim mos abans que surti el sol. Els taps per les orelles, però, fan miracles i ens permeten descansar una bona estona, tot i el soroll i l’ambientillu.

image

Els nostres llitets al vaixell

Les hores al vaixell passen lentament, l’amic del Manel ens ve a fer vàries visites, ens explicala seva trista història d’un pare que l’ha abandonat, una mare malalta i el seu viatge per trobar feina i fer diners per la seva mare… ens demana quelcom per recordar-se de nosaltres, tenen molt estrés amb aquestes coses aquí, i com no tenim gaire res nose’ns ocorre res més que donar-l’hi una foto carnet nostra… no sabem què en farà però el noi sembla content.

image

Love is in the air... sembla vacaciones en el mar

image

El nou amic d'en Manel

image

Capvespre al vaixell

Al capvespre arribem a Makassar, una ciutat plena de vida, una gran cosmopoli si tenimen compte els llocs de Indonèsia que hem visitat fins el moment. Sopem i trobem un hotel decent on ens decidim quedar a dormir, aprofitant-nos de l,oferta de preu pel ramadà, on creiem que els costa més omplir hotels i fan preus força raonables. Será el primer a/c per dormir en molts dies, però sense aquest, dormir en aquesta ciutat gairebé equatorial i calurosa in extremis seria impossible creiem.
Al matí següent busquem un lloc per esmorzar. Es nota que aquí ja hi ha una majoria musulmana, i trobar un lloc per esmorzar se’ns fa difícil. Quan el trobem, ens serveixen el menjar però tapen l’entrada perque des de fora no es vegi que menjem. Coses del ramadà, a vegades ens costa entendre però aquest tipus de coses… Si la grácia és l’esperit de superació,que millor que demostrar no t’importa veure com altres menjen.
D’aquí i passejant trobem primer un museu en una casa molt bonica però que no té res més que unes fotos dels governadors de Sulawesi i un bust de la reina holandesa ( els seus colonitzadors). L’home de l’entrada es disculpa perquè segons diu estan amb obres i el fons està no disponible, però almenys hem passat 20 minuts en un lloc fresc i una casa com diem molt xula. Tot seguit, surprise, trobem un centre comercial amb … no ho dirieu mai!!!! Un Carrefour dins!!! El primer Carrefour que veiem en 9 mesos, que fuerte!!!

image

Sol de justícia a Fort Roterdam

Per la tarda donem una volta per l’únic edifici que val la pena i recomanen les guies d’aquesta ciutat, el Fort Roterdam. Tot i que no s’ha de pagar per entrar, et demanen una voluntat i després quan ets dins et volen cobrar entrada pel museu que hi ha. Nosaltres passem de pagar dos cops i donem una volta pel fort, mitjanament interessant però res de l’altre món. Cap al capvespre, mentre Manel perreja per variar, Lluis s’acosta a la platja més coneguda de la ciutat, una platja de ciment però on tots els locals van a passar les últimes hores del dia, en un passeig molt xulo i amb molta vida i una bonica posta de sol. Allí hi ha tot de cartellets amb les zones turístiques de Makassar i sud Sulawesi, aconseguint els locals amb les lletres fer una fusió mobiliari urbà-persones molt curiós i interessant.

image

Pantai Losari o on anar una tarda a Makassar

image

Quan el mobiliari urbà i la gent es barregen

image

Espectacular posta de sol

image

Sevillana torajana????

El dijous ens llevem i fem tres transbords de pete-pete (els bemos locals) per arribar-nos a Bantimurung , unes cascades a uns 50 km de Makassar i un indret per refrescar-nos i passar el dia. Després de gairebé 3 hores dins diferents pete-petes, arribem a l’entrada i hi ha uns cartells on pretenen que els guiris paguem 250000 rupies (gairebé 20€) per entrar. Finalment regatejem i quedem que pagarem 100000 rupies els 2 ( el doble que el preu dels locals). Aquest preu per veure una cascada bonica però res de l’altre món, un parc abandonat ple de ciment i en decadència total i una cova xula però ni espectacular ni res… Afortunadament hem regatejat, perquè sinó seria un robatori. Aquí era una zona amb una important població de papallones, però ara són totes mortes i plastificcades per vendre als visitants, guiris i locals.

image

Cutre estàtua cap a les cascades, papallones volant

image

Passeig abandonadet i deixat

image

Entrada a la cova

image

Ratpenats dins la cova


image

Banyet en una bonica cascada

image

Xoca esos cinco!!!!


A la hora de tornar,ens parem a Maros, un poble amb un enorme mercat on trobem menjar, apart de unes cargoles de mar amb les closques pintades de Doraemon i altres personatges freakies. Aquí és també on Lluís perd el mòbil (o l’hi roben,vés a saber). Al vespre, anirem fins a l’aeroport per recollir la nostra pròxima visita, amb moltes ganes ja que l’anterior va ser fa més de 4 mesos!!!!
image

Cargols de mar naïfs

Terres geotèrmiques al centre de l’illa

Un cop marxats de Tongariro, i després de la paranoia de post, enfilem cap al nord per la zona central de l’illa, pel que seria la continuació de cadena volcànica, en aquest cas més en forma de llacs volcànics i energia geotèrmica.
Primer arribem a Taupo, ja al tard, on ens informen d’un lloc per acampar molt proper a la ciutat, a la llera del riu. Afortunadament aquí no fa tant fred. Ja no ens congelem🙌🙌.
El lloc està molt animat i ple de gent però nosaltres trobem un lloc prou arrecerat i ens hi posem.

image

El nostre pàrking prop de Taupo

Al dissabte al matí ens llevem i anem fins a la biblioteca del poble, on carreguem una mica els trastos i aprofitem per penjar cosetes i fer gestions. Després d’això, amb un dia que va solejant però amb un vent molt fred, anem a donar una volta al mercat dels dissabtes. Tot paradetes molt mones i força cares, tot i que comprem fruita prou bé de preu.
Prop del poble hi ha unes cascades on es pot arribar caminant. De fet són més aviat uns ràpids d’aigua que cascada en sí però són força espectaculars pel cabdal d’aigua que hi passa… Hem de caminar uns kilòmetres per un passeig al costat del riu, passant pel costat del lloc on vam acampar. Encara hi ha gent que s’ha de llevar😨😨. A la tornada passem per unes petites piscines d’aigua calenta que dónen al riu. Primer bany a Nova Zelanda!!! I aigua ben calentona que s’agraeix.

image

Assenyalant on dormiem

image

Hukka falls

image

Bany calentó

Fem el dinar i seguim ruta, anem a uns cràters de lluna als que veiem s’ha de pagar i passem; una central geotèrmica brutal plena de tubs i mandangues. Realment curiós la de fum que surt dels terres d’aquesta gent. D’aquí i fent un loop automovilístic la idea es anar a veure els Aratia rapids, una presa que quan deixen anar aigua 3-4 cops/dia forma uns ràpids pel que es veu digne de veure ( desgraciadament nosaltres arribem per les 16h i només funciona en horari d’estiu).
Al acabar i al ser dissabte, intentem donar una volta per Taupo per fer temps. Són les 17h i apart de 4 creepys no hi ha ningú al carrer. Això està mort. A vegades anyorem els llocs plens de vida del sud-est asiàtic. Les ciutats d’aquí són fantasmes. Decidim anar a dormir al mateix lloc aprofitant que és free i l’endemà anirem tirant cap a Rotorua.

image

Central geotèrmica....quina por

El diumenge ens llevem molt d’hora i mig endormiscats anem cap a Rotorua. Ens volem parar a un punt intermig per veure un géiser que explosiona a les 10:15h cada dia. Desgraciadament, per veure això s’ha de pagar una entrada, i no barata precisament… Tota aquesta zona és plena de fenòmens geotèrmics per alta activitat volcànica, però tot es troba en terreny privat (sbt maorí), i aquests exploten el seu terreny i dessagnen al turista (aquest és el més barat i val 32,5$)… No hem pagat tant ni per Angkor wat). Però Manel no ha vist mai un gèiser i esperem que s’ho valgui.
Arribem i apart del gèiser hi ha piscines i cràters i fumaroles i tot de llocs estrambòtics amb colors de sofre, ferro, etc… La veritat és que el lloc és al•lucinant i tot amb noms molt apropiats com la caldera del diable i coses així. No ens dóna temps de fer tota la volta que tornem a sortida per anar a veure el géiser… De cop s’ha omplert tot de gent i està pleníssim. Un home ens explica una mica com va això dels gèisers i sobretot sobre el que ens ocupa, la Lady Knox. Entraria en erupció per si mateix cada 24-72h, però per a que erupcioni cada dia a mateixa hora pels guiris l’hi foten una ajuda… Tots expectants per veure l’erupció i total, una mica de gas, rajolinet d’aigua i apa!!! Tots quedem força desoléé com diria en Manel (l’hi encanta aquesta paraula). Tanta cosa per això… Una mica estafa la veritat!!!

image

La casa del diable

image

Passeig entre aigües calentes

image

Cascadeta sulfúrica

image

Ens banyem a la piscina de xampany?

image

Verd sobre verd

image

Lady knoxx..quin desengany

Tornem però a veure les piscines, cascades sulfúriques, etc… La veritat és que ens agrada molt i els colors i els efectes desgraciadament no es capten en les fotos.

image

Colors estrambòtics

image

Petits penya-segats de sofre

image

Llac calentet

image

Mud pool o piscina de fang

Un cop sortim de waio-pa-tu, així es diu aquesta zona, anem a uns km més amunt on hi ha la rainbow mountain, d’on es diu hi ha molt bones vistes… Lluis puja i Manel es queda perreando… Aquí prop hi ha unes piscines d’aigua calenta però x arribar hi ha una pista mooooolt xunga i que sembla és llarga. A més el dia és fred i lleig. Un cop Lluís baixa, doncs, dinem i seguim camí en amunt, cap a Rotorua i la zona.

image

Boniques vistes des de la Rainbow Mountain

Rotorua sembla una ciutat força gran, on com a Queenstown tooot està pensat per pagar i sablejar al personal. Per això mateix en fugim ràpid no sense abans anar a una gorja on es fa kaiak i molts esports d’aventura, amb cascades espectaculars i un pàrquing on dormir gratis!!! Que bé s’ho munten!!
Al matí, però, ben d’hora ens desperta un camió que porta una mena de transportador amb coses dins. Quina pooooorrrr.

image

Oh my god... i aquí fan kayak

image

Foto backpacker...falta mirar a horitzó

image

I dormim gratiiiiis

Go West!!!

És dijous doncs i després d’una caminada poc afortunada per la zona de Glenorchy ens llevem en un dia desastrós. Com passem per Queenstown aprofitem la graaaaaan hospitalitat d’en Joan i l’Èlia per fer rentadora i dutxa. Que bonica es veu la vida després. Anem a buscar una assecadora i tatxaaaaan, ja tenim roba neta!!!
Aprofitem també per portar cotxe al mecànic, tenim una llumeta que ens anuncia canvi d’oli. Després de passar per alguns mecànics que fins dilluns res i un altre que ens volia estafar, aconseguim trobar un per un preu indecent espanyol però decent neozelandès i allà deixem el cotxe.
Tornem a fer soparet, aquest cop indi, amb la nostra parella acollidora i alguns catalans i espanyols més afincats a Queenstown i tornem a dormir a sofà. Quin gustet. Ells demà van a fer caminades. Nosaltres decidim anar cap al West ja que en un parell de dies pot haver-hi neu i no ens la volem trobar😨😨.
Divendres de camí passem per un coll de muntanya dels més alta de nova zelanda, a uns 1000m d’alçada. Tot i estar ben emboirat el camí és preciós. Això ens porta al llac Wanaka, un bonic poble al voltant d’un llac enorme i d’on surt una carretera que passa cap a l’oest creuant el Haast Pass. Ens parem en aquesta ruta escènica a fer vàries fotillos i arribem a una petita península a la vora del llac habilitada per acampar.

image

A Wanaka

image

Boniques vistes

image

Primer pla memo

image

Península on dormiem

El dissabte ens llevem i fem el protocol diari d’esmorzar…nyamnyam.
Un cop ben esmorzats, tirem carretera fent paradetes a diferents indrets: les blue pools, una zona del riu blue on s’estanca l’aigua i entens el nom del riu; un mirador a la vall i un altre mirador des del Haast pass que dona unes vistes decents de les dues valls que el conformen.

image

Les blue pools

image

Aquesta planta té un nom curiós

Uns kilòmetres després ens arribem a la nostra caminada d’avui. Pujarem al Brewster Hut recomanats per la dona que vam visitar al DOC de Wanaka. El camí comença havent de travessar un riu per la llera amb una aigua lleument congelada. Després d’això gairebé 2 hores de bushline per un camí empinadíssim. Hem de dir que algunes caminades per aquí son moooolt xules, però sempre et trobes aquesta estona de bushline que s’acaba fent pesada, caminar per boscos moooooooolt humits i relliscosos plens d’arrels i fang. Això sí, sortir de la bushline i uns paisatges espectaculars amb parets de pedra, cascades, el mont Brewster i la seva glacera (una mica tapats per un núvol que no vol acabar de sortir). Un cop dinats tornem avall i alguna relliscada després ens arribem fins al creuament de riu i una cascada que hi ha ben bé al costat.

image

Cascada i glacera al fons

image

Boniques vistes

image

Al brewster hut

image

Els núvols comencen a atacar

image

Creuant un riu congelat

Uns kilòmetres més en cotxe i una altra cascada de + de 20m ens espera, força impresionant. D’aquí ja només queden 2 parades per veure el mont Hooker amb glacera i el riu Haast amb un blau també espectacular i ample de collons.
Ens arribem a Haast on posem algo de benzina (preus prohibitius però senyal de no benzinera en 120 km) i comprem algo en una tenda que hi ha a uns preus exorbitants, però no hi ha res més (amb una noia a més borde de collons que ens fot pressa que ha de tancar a les 17 i falten 10 minuts).
Ja som a la West (o wet) coast. Estem enmig del no res, en una zona de l’illa extremament despoblada. Conduïm 50 km més per la costa fins arribar-nos a una zona d’acampada al costat del llac. Ara s’esperen dos dies de males previsions meteorològiques, ja us explicarem!!!

image

Cascada moooolt alta

image

Vistes de la west coast

image

El nostre llitd'avui

Relajo cambodjà

Doncs si gent, no sabem què té Cambodja, però ens permet fer una mica més de vida contemplativa i de relax. Potser després de 3 mesos la necessitàvem!!! I l’ambient rural i de no estrés de la gent local ajuda.
Marxem del monument per excel•lència del país i anem a petar al riu per excel•lència del sud-est asiàtic, el Mekong.
Anem a Kompong Cham. I perquè aquí? Encara no ho sabem. Un punt al mig del recorregut a veure què trobem. Ens trobem una ciutat força avocada al riu; una posta de sol al Mekong que se’ns farà difícil oblidar (i nosaltres no som caçadors d’elles ni molt menys, però és que aquesta te la trobaves); un pont de bambú espectacular i impossible que fan cada any quan el riu és baix per connectar una illa inconnecta en època de pluges; un casament fantàstic just al davant de l’hotel on malauradament no ens van convidar… A tot això hem d’afegir un mercat amb molt bon menjar; un passeig en bicicleta per temples antics i nous i per pistes aèries ex-USA abandonades. Tot un mix fantàstic que ens permet disfrutar de 2 dies força relaxats.

image

Dragonfruit. Insípida però colorida

image

El Mekong

image

Imatge de postal

image

Pont de bambú amb cotxe, moto i peatons

image

Posta de sol al Mekong


image

Bodorrio nocturn

image

Temple angkoriano

image

Pista d'aterratge vs carretera

image

Nou pont per creuar el Mekong

8 hores de bus infernal des d’aquí ens porten a Benlung, la provincia més al mig del no res de Cambodja i la zona més muntanyosa. Un cop arribats del viatge horrorós, ens trobem de nit i en una estació de busos a 4 km del nostre destí. Toca tuk-tuk per un dòlar per cap, que compartim amb 3 guiris més (anglesa, irlandesa i judaico-noruega). Acabem tots al mateix hostal guiril, nosaltres en una habitació justeta pel preu que ens fan pagar, però a aquestes hores… Qui es posa a buscar res!
És diumenge i lloguem una bici per descobrir la zona… Com comprobarem després ( nosaltres i les nostres cames), quan el camí no para de fer pujes i baixes, fer uns quants kilometrets en bici es fa mooooolt cansat. Però suposo encara l’hi tenim respecte a la moto i l’evitem sempre que podem.
Passem per paisatges terrossos molt bonics, per desgràcia molt desforestats… I també per plantacions immenses d’arbres de cautxú (sembla ser tots dels xinesos i dels vietnamites per aconseguir pasta, per algo és el país més pobre del SEA). Anem a buscar 3 cascades, totes elles amb entrada mínima (0,5 dòlars per cap), boniques i amb possibilitats de remullada (amb la calorada que fa no ens ho pensem ni mig minut). En una d’elles, malauradament, exploten elefants per fer passejos sobre ells. Esperem no arribar en aquest punt i no maltractar les pobres bèsties.

image

Banlung o terra vermella

image

Primera cascada

image

El caganer

image

Boscos de cautxú

image

Banyet en segona cascada

image

I tercera cascada

Pel camí ens trobem alguns pobles amb gent i nens molt simpàtics i efusius… Ens trobem tota una familia banyant-se a un pou d’aigua al costat de la carretera, juguem una estona amb els nens, sobretot amb un que té cara i posat d’entremaliat.
D’aquí marxem a un llac volcànic on es pot banyar, Boeng Yeak Laom, un bonic lloc on tots els locals venen a passar el diumenge. Format fa 700000 anys, l’aigua encara està calenteta i el lloc és preciós. L’entrada son 1,5 dòlars per cap i val molt la pena. Es pot passejar pel voltant del cràter i veure les cabanyetes que alguns locals tenen o lloguen per menjar-hi i fer-hi la tarda… Molt ben muntat i molt recomanable.

image

Familia dutxant-se

image

Cràter volcànic... Locals amb armilles per no saber nedar

image

Xiringuitos on menjar

image

Posta de sol al llac

Aquesta zona és zona de trekkings, però al veure que no ofereixen res de nou, ja que la vida tribal ja l’hem viscut amb la bici i en altres llocs, i que són molt cars ( uns 35-40 dolars per persona i dia), decidim passar ( un trekking de 3 dies a més on es camina un dia i els altres dos son de transport i fer xuminadetes amb elefants, etc).
Després de la posta de sol al llac del costat de l’hostal, busquem con anar a Pnohm phen. L’estació de busos ens queda molt lluny i preguntem en agències que venen bitllets. Tenim 2 opcions, el bus o un minibus VIP que ens venen que és moooolt més ràpid. Els dos costen el mateix, però no hem de buscar-nos la vida per arribar a l’estació de busos i és molt més ràpid… Arribar a la capital quan encara és de dia és un al•licient, buscar per dormir quan ja és de nit fa mooolt paaaal. Així que ens decidim per el minivan VIP. I això sí que és una decisió encertada!!!! El perquè ben aviat.