Chaitén o la ciutat volcanica

El viatje nocturn en vaixell resulta força còmode ja que va mig buit i em puc estirar en els seients, en una fila de 3. De totes maneres, cap a les 06:30 em desperto i surto fora del vaixell, que m’ofereix un panorama espectacular de tota aquesta zona i del fiord que es troba aquí. Al vaixell he conegut en Dirk, un alemany que ha decidit també de forma espontania baixar per la carretera austral i amb el que decidim seguir camí fins que vulguem.

image

Ens aproximem a la costa

image

Fiord del chaitén

image

Fa freeeeed

Arribem i ens ve a recollir un bus que ens porta fins al centre del poble, total un kilometret però bé. Agafem la primera habitació a preu raonable i decent que trobem i ens recomanen anar a unes termes que es troben com a 25 km. Fem dit i en una estoneta trobem a qui ens porta fins a l’entrada de la carretera amb les termes. Allí, però, ens trobem unes noies que ens informen que estan tancades per renovació. Fem una volteta doncs i reconeixem la zona, que sembla molt maca tot i els núvols que ens tapen tot. Afortunadament, però, no plou.

image

Per la zona del Amarillo

image

Tot esta tapadillo

De tornada trobem cotxes que ens van fent petits recorreguts fins a tornar a Chaiten, un total de 3 cotxes, tots ells de gent local que ens explica historietes de la zona. La xerrada sempre va cap al volca, un volca que va erupcionar al 2008 i que va deixar la població semidesèrtica. De com la mala gestió del govern, que va intentar aprofitar l’avinentesa per construïr un poble nou ecofriendly sostenible. Una mena, segons els locals, d’eurodisney fantasia amb preus inasequibles per ningú… tot i el boicot de no portar llum ni aigua a la zona per intentar obligar a la gent a passar al nou poble, la gent va anar tornant a repoblar i, tot i que ara són la meitat que eren, el poble comença a tenir cert dinamisme.
La tarda, en la que plovisqueja una micona, la passem descansant, llegint, voltant…
Al matí següent i després d’esmorzar, anem a fer una mica de dit per dirigir-nos 25km al nord, al parque Pumalin (un parc per a tots però que pertany a l’amo de Northface i Patagonia), on hi ha la caminada x pujar al volca Chaiten, el que va explosionar al 2008.

image

Entrada a sendero i visió de destrucci{

El camí esta molt ben senyalitzat i ens porta per una mostra de destrucció entre els núvols i la boira baixa. Anem pujant lentament sense veure gaire res per la boira. Just arribem al cim al millor moment, quan comencen els núvols a marxar i queda el que no estem segurs si és fum del volca o un núvol. La visió del crater amb les lagunes i l’aparició del nou cim que va sorgir en la darrera erupció és força impresionant.

image

De pujada

image

Arribat al cim

image

El nou volca fumejant

image

Les llacunes al fons

image

Mes fum i destrucció

image

Panorama volcanic

Mentre baixem, anem vislumbrant les vistes cap al mar. Ens parem i ens trobem una parella de francesos que pujen i que poden ser una possibilitar per la tornada.
Anem a dinar els entrepans de formatge que ens acompanyaran a la patagonia (gairebe els unics aliments disponibles no carnívors a la zona) al costat del riu.

image

Comença el camí de baixada

image

Un dur camí

image

Anem arribant a la vall

Després d’això ens posem amb l’autostop però ja ens han avisat que fins a l’hora del ferry que arriba a caleta gonzalo, i única manera d’arribar aquí, serà complicat. Passa el propietari de chaitentravel, un nordamericà que viu aquí fa anys i que va ser un dels màxims impulsors del poble, que ve a recollir uns guiris que estan fent la ruta. Parlem una bona estona de tot, de vida, muerte i corrupció, i quan els francesos són aquí ens afegim a ells. El cel ha quedat més serè impossible i veiem muntanyes que no haviem vist ni intuït fins ara. Primer ens trobem el majestuós volcà Corcovado i després des del poble veiem el Chaltén, que acabem de pujar. Ah, doncs es veu des de baix i tot… No només això, sino que es veu una gran fumarola sortint d’allí que fa una mica de pooooreta.

image

Vistes del corcovado

Disfrutem la tarda-vespre de sol i calor a la terrassa del nostre hospedaje, on fan un asado i molta gent guiri i local ve per sopar. Coneixem uns españols de Madrid que fan ruta en cotxe, una francesos, uns nordamericans… socialitzem i la passem genial fins hora de dormir 😉

Anuncis

De com pujar a un mirador amb (o sense èxit) i altres quehaceres a east java

5am, sona el despertador. Lluis fa hores que és despert. Germans Macarro reneguen. A les 05:30 i després de menjar un plàtan i abrigar-se fins al capdamunt ( a fora fa un fred relatiu) sortim a la mateixa hora que surt el Sol per veure com comencen a il•luminar-se els volcans amb la llum del dia. A les 05:45 ens estem ficant per camps de gent oer arribar-nos fins a la vora del cràter i al•lucinar amb les vistes. Aquí els germans Macarro decideixen quedar-se i l’hipermotivat d’en lluis decideix seguir endavant. 06:15 arribada a primer mirador, és maco però res de l’altre món. Gairebé tots els guiris s’han quedat aquí i ja comencen a baixar. Seguim camí, cap a les 06:45 trobo un mirador ocupat per una parella que s’està fent fotos de boda (en sèrio, quines ganes de fer-se-les aquí amb el vestit tan mono). 10 minutets més tard i arriba al segon mirador, un lloc amb unes vistes precioses. Però el camí encara segueix. Primer canviem de cantó i es veu tota la vall de Malang als peus, amb diferents volcans a lo lluny. Llàstima que la llum no dóna una visió massa bona. A les 07:05 arribada a les antenes, on encara hi ha molta gent baixant (tots locals) i molta gent mirant l’espectacle, un mirador preciós que permet veure tota la caldera i els volcans al seu interior. 08:15 arribada a baix al poble i retrobada amb els macarros, dutxa freda ràpida i canvi de roba. 08:35 anem a agafar el jeep que ens ha de portar a baix. Som 5 encara, arriba més gent i finalment som 11, ens ofereixen baixar per 10000 inris més del que toca si el cotxe està ole, hi ha una parella amb pressai decidim baixar, la vida és curta 😉

image

Granja al sunrise

image

Vistes del primer mirador

image

Panorámica del cràter

image

Fotos de boda

image

Es-pec-ta-cular, i ésgratis!!!

image

El poble de cemoro a dalt el cràter

Quan arribem a Probolinggo ens tornem a trobar un munt de gent pesada intentant vendre’s l’ànima i un bus més car del compte per tornar a Surabaya. Al final agafem el més barata que trobem, un bus una mica desastrós. Cap a les 13 h ja som a l’estació de busos. Això és fantàstic, sembla un temps rècord. A les 13 dinem, germana Macarro menja el Bakso més trist i pobre de la història. Ens barallem amb un home que es vol colar quan volem comprar un extra per paliar la gana que ens ha quedat. 13:30 agafem el bus públic que ens porta al centre de Surabaya i cap a les 14:30 ja som a lloc i en un hotel fantástic. Hem decidit esperar el vol que tenim en 2 dies relaxadament i amb tots els luxes, fem la primera dutxa que sembla normal en molts de mesos (no,aquí no cal dutxar-nos en un cubell).
El dimarts al matí anem fins a una fàbrica de tabac. Sembla que és la principal atracció de la ciutat. Ofereix visita gratuita i, més important encara, tour gratuit en bus per la ciutat. Quanarribem, mitja hora abans de sortir el tour, està tot reservat (havíem de reservaaaaaar), però falta gent per arribar. Quan queden 3 minuts, sorpresa!!!! No arriba tothom i tenim lloc al bus. Una hora amb un guia al que no s’entén i que ens porta a un monument a la independència indonèsica i un edifici d’una empresa de plantacions de principis de segle.

image

Viajeros al bus

image

De rutilla

Al parc on hi ha el monument a la independència també trobem una escola que fan una mena de gimcana i unes figures molt divertides en paper maxé d’un cocodril i un tauró, el símbol de la ciutat!!!! La casa de la plantació no ens va deixar cap petjada, només la idea de que s’haurien pogut estalviar els 10 anys de fer-la i portar els materials d’Holanda, ja que no val res.

image

Els símbols de la ciutat

El tour ens torna a la fábrica, on ens expliquen l’origen d’aquesta (un immigrant xinès que tenia una paradeta de menjar i va acabar tenint el monopoli i una de les tabaqueres més importants d’Indonèsia, ara en mans de Phillip Morris) i ens ensenyen el procés d’empaquetament i enrotllament del tabac. Veiem unes treballadores molt eficients, massa eficients, la velocitat en la que fan la seva feina no és natural, una d’elles sembla drogada amb una mena de estimulant, pels gestos i la rapidesa amb la que va…. ens fa pooooooooor!!!!

image

Dones feinejant ¿esclavitzades?

D’aquí intentem visitar chinatown i el centre de la ciutat, que estan al ciutat, però quan ens adonem de lo bonica i interessant que és la sparkling surabaya (això diu un anunci de turisme que intenta vendre la ciutat) tornem a la nosta zona. Anem fins oficina de turisme, on ens indiquen on menjar un plat que encara no hem provat i que són uns pinxitos de pollastre arrebossats de coco molt bons, típics d’aquí. Després ens dirigim a un submarí que es troba aquí al costat i que fa de museu, no sabem molt bé perquè. Resulta, però, molt xulo passejar per dins un submarí dels 50 fet a Vladivostok i fer-nos fotos amb escotilles, periscopi i una noia vestida de marinera que ens vigila les entrades.

image

Pinxitos de pollastre i coco

image

Amarillo el submarino es

image

Abaix els periscopis

image

Passant per l`escotilla

Després d’això anem al centre comercial de davant de l’hotel i anem a un cine pijo a veure una peli. Els seients i tot plegat són comodíssims, i per un preu molt bo. Sopem al centre comercial i passem per una botiga on Lluis troba una maleta de rebaixes (i fa falta canviar-la perquè l’altra està ja destrossada pobreta).

image

Llit de Doraemon al centre comercial

image

Maleta nova

El relax ens ha probat molt bé, necessitàvem un poc de relax i comoditat… visca!!!!
El matí següent l’utilitzem en anar fins l’aeroport i agafar l’avió cap a Lombok que ens ha sortit tan barat que surt millor que anar per terrs i travessar Bali!!!!

Bromo, més volcans ens esperen

La nostra incursió al Dieng plateau ens ha deixat amb un molt bon regust de boca. Ara toca moure’ns i encara no sabem com ho farem. Hem d’anar cap a l’est de java, i no sabem si el millor es tornar a yogya o canviar de ruta. Però la providència i la bona sort ens dicten el camí.
Agafem un dels nostres minibusos que ens baixen a wonosobo, això ho teníem clar. Aquí hi havia el problema. El bus ens deixa a un punt on hem d’agafar un altre busito per arribar-nos fins a l’estació de busos. Just quan ens deixa, trobem que hi ha dos busos a punt de marxar. Un que va a Magelang i d’aquí segurament tornar a Yogyakarta; o un altre que va directament a Semarang, un poble a la part nord de l’illa, tocant a mar, i així ja tenim tot aquest viatge fet. Com surt ara ja i en principi només són 4hores, agafem aquest i realment abans de les 13h ja som aquí.
Per anar cap a Bromo, hem de parar a Probolinggo, hi ha busos directes però són aquells que van cap a Bali i estan plens, només un home ens ofereix un bus que surt a les 06 de la tarda però no ens fiem gaire, a sobre que no tenim ganes de dormir en un bus. Ens fa mandra anar a Surabaya, l’altre opció que tenim, per la mala prensa que té. És la segona ciutat més gran d’Indonèsia i duen que és molt perillosa, sobretot l’estació de busos. Decidim però aqueta opció, no hem d’esperar res pel bus, és més econòmic i podrem dormir en un llit (i sabem segur que viatgarem, com diem no ens fiem de l’home que ens volia vendre el bus). Això sí, reservem un hotel i decidim arribar-nos amb taxi, ja que arribem tard i ni ens la volem jugar, si es que som uns gastosos!!!!!
Al final haurem fet un munt de kilòmetres i enllaçant 3 busos diferents tot seguit i gairebé sense temos ni per pixar. Per sort, aquest últim bus de 8h és més còmode, amb a/c i fins i tot ens entra un menjar, una ganga creiem per les 120000 inris que val.
A Surabaya anem a parar a un hostal d’una dona il•luminada però molt simpàtic ai amable i amb molt bon anglès, que ens dóna certes tios per l’endemà. L’habitació és la típica de hostel amb 8 lliteres, però per nosaltres solets. Després d’un fantàstic esmorzar a triar entre arròs amb peix o torrades amb melmelada, anem a buscar un bemo que ens porti a l’estació de busos. La dona ens acompanya ja que diu és molt complicat trobar-lo, i realment després de milions de bemos i uns 40 minuts (potser el cop que més esperem per un transport en tot el viatge) aconseguim agafar el nostre que ens porta donant mil voltes fins l’estació de busos.
Aquí tothom ens vol estafar i molta gent ens dóna info falsa, fins que trobem el bus públic que va a Probolingo. N’hi ha de a/c i sense, tenim sort i just el que marxa quan arribem és amb a/c. Visca!!!! Unes 3 hores després arribem a Probolingoo, això si amb imtent d’estafa inicial. El cobrador del nostre bus ens vol fer baixar abans d’hora en una agència turística i ens vol fer creure que el transport de Bromo comença aquí. Per sort, hem llegit sobre això i ens posem ferms que fins a la terminal no sortirem.
Un cop arribem a la terminal ens esperem lo pitjor i ens ho trobem. Milers de persones se’ns tiren a sobre epr saber on volem anar i per intentar tangar-nos. Ja el sistema normal és una tangada total. Trobem un transport ple de locals que va a cemoro lawang, el poble que es troba al cràter per arribar a Bromo, però des de fa un parell d’anys hi ha una màfia muntada sobre el tema i no ens deixen agafar-ho. Hi ha uns minibusos-jeeps amb capacitat per 15 molt apretats. Tenen un preu de 525000 inris. Si van plens, surt a 35000 inris per cap, un preu acceptable. Però, clar, has d’esperar que s’ompli de putihs o blanquets. Nosaltres tenim sort, eren 8 esperant i arribem naltros i una familia de francesos de 4, vaja que som 15 en 5 minuts d’arribar. No cal barallar-nos pel preu,ueeeeeee!!! Tenint en compte que hem llegit gemt que ha fet nit a Probolimgoo perque no s’havia omplert el bus, hem tingut prou sort.
Els paisatges de pujada són molt bonics, plens de terrasses d’arròs i caminets. Cada vegada més amunt i pendent, fins que arribem a Cemoro. És diumenge i gairebé tot el turisme local està marxant, el poble sembla mig desolat. Sembla la ressaca post-megahigh season. Ens costa trobar on dormir perquè molts llocs són buits però sense ningú, i els pocs que trobem són tots uns mafiosos als que no volem donar ni un ral. Al final trobem un lloc lleument més car però amb un noi que ens cau millor i allí ens quedem. Dinem i anem a donar una volta, que es converteix ja en la gran caminada del dia amb la tonteria.
L’entrada al parc son 325000 inris, uns absurds 25€ gairebé, i oel que hem llegit, no cuiden gens el parc i no els fan servir per aquest. Si entres caminant (tothom ho fa amb moto, jeep o cavall), hi ha un camí alternatiu on no has de pagar entrada i baixes al cràter oer un camí alternatiu, i allà som naltros.
El poble on som és dalt del cràter d’un gran volcà que té 5 volcanets dins, un d’ells el Bromo, el més conegut per encara estar actiu. Baixem doncs el cràter pel camí aquest accessori i gratis i arribem abaix per un camí molt ple de sorra. Un cop a baix, es veu una mena de desert de sorra amb dunes i dos dels volcans, el Bromo i un altre. Just al arribar se’ns tapa amb un núvol, però mentre anem caminant recuperem visió i decidim ja fer tota la ruta ara. Caminem fins un temple hindú entre dunes de sorra, després d’aquí pujem fins a un punt on hi ha unes escales que ens duen al cràter del bromo. El fum i el soroll impresionant que surt del Bromo ens recorda que està mooooolt actiu i realment és quelcom mooooolt impresionant.

image

Vistes des del costat de l'hotel

image

Arribem al cràter

image

Trio volcanero

image

Intent de jumping

image

Jumping

image

Panorámica de bromo

image

S'acosta un núvoool

image

Cavallets a bromo

Unes fotos després, amb la boca ben oberta per lo fantàstic del paisatge i lo preciós del lloc, tornem enrere fins al poble pel camí real ,ja que de sortida no ens demanen entrades. Anem a sopar i a dormir, en principi voliem anar (en lluis volia anar) a veure el sunrise; però després de llegir a tot arreu que lo xulo són les vistes una mica més tard quan ja no hi ha gaire ningú als miradors, ens decidim llevar a les 05 per veure el sunrise des del costat de l’hotel i pujar al mirador. Aconseguirem arribar-hi? Això ja vindrà al pròxim episodi, que sou uns neguitosos….

image

Un cafè amb vistes?

image

Pujadaaaaa

image

I aquest soroll quė és?

image

Una ofrena al volcà?

image

Pooooreta... quant fum

image

No vull caure

image

El dimoni és aquí dins?

image

La baixada es farå dura

image

Tornem a casa

Caminada entre volcans al Dieng plateau

Després d’una nit humida i freda (es nota que som a 2000 m d’alçada), ens alcem per esmorzar i començar la nostra camimada del dia d’avui. El poble està força buit al matí, tothom ja ha marxat a veure el sunrise des d’algun punt (es que estan obsessionats amb això). Nosaltres esmorzem tranquilament, busquem una dona que ens fa el dinar empaquetat (un arròs amb coses molt rebò) i fem camí cap al poble més alt d’Indonèsia,que es troba a 2300 msnm.

image

Tots barallant-nos x fer-nos una foto aquí

El primer trajecte ja el vam fer ahir i éa per carretera, imtentem doncs anar el més ràpid possible. Quan arribem a la zoma dels llacs estafadors, trenquem i agafem una carretera menys transitada, tot i que anem trobant milers de motos que sospitem tornen de veure la sortida del sol.
El camí es va fent cada vegada més tranquil i bonic, passejant entre terrasses impossibles pel desnivell que hi ha. Passem en un punt on es veu un dels volcans de la zona, però molt lluny. Seguim caminant i caminant fins que arribem al poble més alt, que es diu Sembungan. Per entrar trobem una guixeta i ens volen fer pagar ticket. Quan el llegim, veiem que posa sunrise ticket i els diem que ara no és sunrise i per tant no pensem pagar. No ens diuen res, així que passem. El poble és molt bonic, al costat d’un llac que podria ser el cràr d’un antic volcà i rodejat de terrasses i muntanyes per tot arreu. Desgraciadament, també rodejat de brutícia i desfetes. I és que al costat del llac hi ha un campament base u el tenen fet una …. ple de plàstic per tot arreu. A la platja això ens sobta però en un indret tant idíl•lic crec que encara ens impacta molt més!!!! Tema cultural, ho sabem, però esperem que aquesta sigui una de les coses que aconseguim que canviin per no destrossar el planeta.

image

Tuberies d'aigua enmig del camí

image

Volcans al fons

image

Macarros sobre núvols

image

Volcans darrere terrasses

image

Arribant al poble més alt

A partir del campament base afortunadament ja no poden passar les motos i tenim la sort de disfrutar una estona de silenci. El camí va pujant progressiu fins al coll i d’aquí en forta pujada fins un cimet que fa de mirador. Arribem al moment just per veure els volcans que tenim davant abans que es tapin pels núvols. Mentre estem al capdamunt fem una mica el xorra amb el volcà de fons amb les fotos (la Meri es queixava que feiem poques fotos artístiques). Els núvols, però, van tapant el volcà fins que no veiem res.

image

X fi sense motos

image

Per sobre del poble més alt

image

Volcaaaaaaaaaà

image

Foto

image

Foto de la foto

image

Fuuuuuusioooooó

image

Aeròbic volcànic

image

Ioga volcànic

De baixada passem per un altre caminet on trobem un lloc fantàstic on fer un tè calentet. Després anem baixant infinit per un camí diferent (ja saneu que sempre que podem fem rutes alternatives per no repetir) que ens porta a Da-tieng, un poble molt més avalld,om som. El camí és estretet i de pedra, com fet per a que baixin mules de càrrega els milers de cultius en terrassa que tenen per aquí. El paisatge de baixada és acollonant. Just quan arribem al poble de baix amb els genolls bem cardats, passa un bus que ens porta fins al nostre poble.

image

Ex-volcans cultivats

image

Paissatges de oooohhhhh

Volíem anar a visitar moltes coses més però la baixada matadora i el fet d’haver de camimar molts km ens desdiu i dinem tranquilament a l’hostel el menjar que ens havien preparat. A mitja tarda sortim per tornar a la fira d’ahir a veure què s’hi cou. Hi ha atraccions només per nens molt cutres i som l’atracció, sobretot en Manel amb el seu nou barret.
Acabem arribant altra vegada a la zona dels temples hindis, on tornem a ser la sensació. De fet, ens asseiem en um esgraó i de cop apareix gent i més gent demanant-se una foto amb nosaltres. Finalment passen com uns 10 grups de persones, un estrés vaja. Decidim aixecar-nos abans de morir sepultats de locals embogits per la nostra presència. Com poden viure els famosos això tota la seva vida? No ho entenem ni de conya!!!!!
Un bon sopar, menjem la carica, una fruita típica d’aquí que la venen en almíbar i és una mena de papaia petita (almemys s’assembla i l,arbre és molt similar). No la recomamem gaire a ningú, és quelcom molt evitable.

image

Semos la sensación

image

Sense paraules

image

Fent el memooooo

image

Un dels milers de grups que ens fotografien

image

Núvols per dir adéu

Demà ens dirigirem cap a Bromo, però encara no sabem ni com ni quan ni perquè… Es anar d’un punt remot a un altre i sabem que menys de dos dies de viatge no ens els treurà ningú…. a veure com va!!!! Més info al següent post!

Pulau lembata, de volcans i relax

Després de les relatives dificultats que ens hem trobat a Pantar, sense llocs per menjar i amb un sol lloc per dormir bastant infecte inclús per nosaltres, amb manies les mínimes; i del vaixell que no arriba mai (10h per uns 50 km no són potser un pèl massa?), arribem a una de les habitacions millors del viatge.
Com us dèiem, la nostra família salvadora ens va portar fins a la ciutat de Lewoleba, eren més de la 1h de la matinada i gairebé tot estava mort i tancat. El primer hotel on ens porten, el típic de guiris, està ben tancat i clausurat, així que ens porten a un altre. Afortunadament, ja que està com nou, amb uns llits fantàstics i molt net. Ho agraïm profundament. El preu no és el més econòmic del viatge, però força assumible.
Al matí següent ens llevem i fem búsqueda d’hotels, per veure si ara que estan oberts trobem una mega-oferta. Però els preus són similars i les habitacions estan molt pitjor, així que ens quedem allí on erem… Així evitem moure’ns i pel mateix preu tenim una habitació molt millor. Bàsicament ens dediquem a llegir i reposar, arreglar un problemilla amb banc i caixer que vam tenir, etc…

image

Lebolewa

A la tarda anem a donar un volt per la zona del mar, el barri musulmà sembla ser, on els ei místers com sempre segueixen els nostres passos. Per fi menjem allò que ens ve de gust i no mee de paquet, que no són dolents però sí cansinos…
Dimarts al matí ens llevem i preguntem com anar a Jontona. Ens fan esperar una mica i ens ve una dona que sembla d’una agència i ens comenta el contacte d’on podem dormir per allí, amb un tal mr. Elias, i els preus per dormir, menjar i guiar-nos fins al cim del volcà.
Agafem un parell d’ojeks, ja que és l’única manera d’arribar allí on volem anar. Un cop arribats busquem la casa del sr. Elias, fins que ens el trobem a ell. És un senyor que deu tenir els seus 50 i… que va emigrar i viure durant 20 anys a borneo (Malàsia) i que té un anglès molt correcte.
La casa és senzilla com totes aquestes de homestay de poble. Com és d’hora i l’home té un meeting al poble (deu ser alcalde o similar), ens deixa uns equips d’snorkel i ens engega a la platja. Una platja negra volcànica i que no promet gaire, però un cop ens fiquem a dins hi trobem infinitat de peixos i coralls, petxines enormes, coralls preciosos. És tremendo el fons marí que tenen en aquesta zona!!!! I veiem molts cavallets de mar… Quina il•lusió. Són preciosos.

image

Platjeta amb fantàstic snorqueling

image

Una altra homestay

A mitja tarda tornem a la casa. El poble està buit d’adults, tots al meeting. Només ens trobem nens i més nens. Malauradament, i per primer cop aquí a Indonèsia, aquests nens no paren de dir money money i posar la mà. Algun turista ja els ha corromput!!
Sopem força d’hora i el nostre senyor Elias no ha tornat encara del meeting. Quan torna quedem per l’hora de l’endemà… X evitar la calor quedem en començar a pujar a les 02:30am😨😨😨😨. Això vil dir llevar-nos a la 01:30 i esmorzar a les 2am… Mai haviem matinat tant, anem corrents a dormir!!!
Comencem doncs Sant Joan molt d’hora a la nit encara, amb tot molt fosc. Afortunadament, per primer cop tenim un cel serè i sembla veurem força bé. Comencem a pujar i pujar, la caminada es durilla, hem de pujar uns 1500 m i després baixar-los… Amb les llums i tot plegat, amb una aranya que fa més d’un pam al mig del camí:o:o, en unes 3 hores ens arribem al cràter del volcà, just quan està sortint el sol i fent-se de dia. La visió és espectacular, tant del cràter en sí com dels voltants. L’Ile Ape és un volcà en una península formada durant la formació del propi volcà, unida per un petit istme a la resta de l’illa. Des d’aquí veiem altres volcans de l’illa (en total n’hi ha 5) i albirem també el volcà d’Adonara i la regió de Larantuka, ja a Flores.

image

Sunrise al volcà

L’home resa al volcà i podem seguir camí pel voltant del cràter i després per baix. Hi ha zones molt actives i amb molt fum, les formacions geològiques són tremendes, cristalls de sofre per tot arreu. L’experiència és Espectacular!

image

Vistes espectaculars

image

Volcà i els nostres guies


image

De ruta volcànica

image

Des del cràter


image

Plantes volcàniques

image

Som naltros els guiris o ells?


image

Llac sec al cràter

image

Una aparició???


image

Colors preciosos

image

Fum i sofre

image

Volcà i sol al fons

Un cop tota la ruta, i quan el Sol està ja establert, comencem a baixar agraint haver-nos llevat tant d’hora per la calor que comença a fer. El nostre guia ens explica algunes anècdotes divertides i interessants. Per mi la millor és la de perquè la gent autòctona ens diu bule als blancs. Bule vol dir blau i com els van colonitzar els portuguesos, flipaven amb els ulls blaus de la gent blanca. Així que ara tots som bules. Interessant història, a vegades tenir un guía t’ensenya coses i anècdotes interessants. A la baixada passem per un antic poble abandonat però sagrat pels habitants de la zona. No hi viu ningú però està molt ben preservat per tothom, sembla impecable. En ell hi guarden un canó dels holandesos i un ullall d’elefant de més de 500 anys!!!!

image

Comença la baixada

image

Aranya de pam

image

Poble abandonat i sagrat


image

Volcà des de la llunyania

Arribem al poble abans de les 10, hora de dinaaaaar!!! Dinar a les 10? Si tenim en compte l’hora que ens hem despertat, tampoc és tant extrany… Un bon arròs amb peixet (la dieta aquí es basa en arròs i peix en quantitats industrials bàsicament!!!) per agafar forces per l’ojek que ens espera fins al port i després 4 hores fins a Larantuka. Dubtàvem entre anar o no a un poblat de l’illa on encara tenen permís per caçar balenes ja que ho fan de la forma tradicional i només unes 20 balenes anuals, però finalment pensem que no volem veure l’espectacle gore de la pesca a alta mar i decidim doncs deixar l’illa i seguir el nostre viatge cap a l’oest. Pròxima parada: Flores!!

Pulau pantar o l’illa dels freaks

És dijous i toca matinar, agafem un vaixellet de fusta que ens portarà de l’illa d’alor a la de pantar. Són 2 illes súperproperes realment però el vaixell ens tarda 5 horetes gairebé a fer el recorregut🙍🙍.
Com sempre som els únics blancs. Hi ha força musulmans, vosa que ens xoca ja que Alor és majoritàriament cristiana. I avui és el primer dia del ramadà, per tant els tocarà patir. A veure què passa amb nosaltres😨😨.
Cap a les 12:30 arribem a Baranusa, la capital de l’illa, un poblet endormiscat on ja veiem moltes mesquites.
Només arribar busquem un lloc per dinar però sembla que no en fan enlloc. Finalment una família musulmana ens convida a dinar a casa seva!!! És una mica incòmode que et facin el menjar i et donin de beure i menjar quan ells no poden, però ells s’han ofert.

image

Vaixell cuco a Pantar

image

Dinar de gorra en casa musulmana

Sembla una família benestant per la casa on viuen i perquè tenen tablets i demés. No sabem el motiu de que ens convidin xò estem molt agraïts. A més a més ens ajuden a buscar transport cap a Kakamauta, al poble on ens dirigim avui.
Per variar, i per l’estat de les carreteres, l’única manera d’arribar a Kakamauta és amb ojek (de paquet de moto vaja). A en Lluís això l’hi fa una gràcia tremenda, però viatjar té això també…
Una hora després, passant per unes carreteres fatals i algun tram decent, arribem al nostre poble i som portats al cap o jefe del poble. La possibilitat de comunicar-nos aquí en anglès són gairebé nules. Primer ens fan seure en unes cadires a fora la casa i ens cusen a preguntes, amb el nostre bahasa bàsic arribem a fer-nos entendre una mica. Després de més d’una hora i sense encara tenir clar amb qui hem de parlar i si podrem dormir en algun lloc, trobem al responsabe i ens fa entrar les motxiles. Uns quants del poble es troben fumant i menjant droga de la seva tinta-genives… Hi ha un matalàs al terra i unes quantes cadires. Tot molt auster, com a nosaltres ens agrada. Aconseguim quedar amb algú que ens guiï fins al volcà l’endemà, al ser sagrat no et deixen entrar pel teu compte.

image

Benvinguda de l'angie i més gent

Volem anar a fer un jalan jalan o donar una volta. No sabem perquè però un parell o tres dels homes que hi ha no ens agraden gaire i no ens sentim gaire còmodes a la casa. Sort que després desapareixeran. Un dels homes ens acompanya però fins a un punt on poder veure el volcà… Un punt des del que està tapat per arbustos i no es vru gaire res, però ens insisteixen fem la foto… I nosaltres som molt obedients.

image

Corrua per veure el volcà al capvespre

Mentre anàvem caminant han començat a seguir-nos milions de nens i alguns adults, demanant fotos a tort i a dret… I és que són presumits com si sols. Segons Manel, i Lluís ho pot verificar, és el poble amb la gent més deixada i bruta dels que hem vist fins avui sense cap dubte. Però veient com els nens es tiren x terra i juguen amb la pols no ens extranya!!! Al passeig coneixem més i més freakies del poble i acabem convençuts que els habitants d’aquí són freakies en general.

image

Casa on dormim.

Al matí següent ens llevem a l’hora acordada. Afortunadament, ahir se’ns va ocórrer comprar unes galetes. Com a altres llocs on hem estat, esperàvem l’esmorzar xò res de res… I no veiem el nostre guia enlloc. Al final resulta que en German (així es diu el nostre vell amic) era el veí i ens estava esperant a la casa del costat. Iniciem camí, intercanviem 4 paraules que podem i després d’una hora arribem al més proper del cràter on es pot arribar (a més de creences religioses, al 2012 va petar el volcà i encara és actiu, cosa que el fa més interessant però no ens deixa acostar-nos gaire). Després de 4 o 5 dies de sol i cels serens, avui és el primer dia amb el cel ple de núvols, així que la espectacularitat del volcà no ha sigut del 100%, però l’estampa que ens deixa del con i el llac és brutal. I veure el canvi després de l’última explosió fa 3 anys encara més!!!!

image

Al cràter del volcà amb en German

image

Camí de baixada molt ooc fresat

Tornem a baixar cap al poble i ens demanen que ens quedem a menjar una mica d’arrós abans de marxar. Així veiem la cuina, ens estem rondant per allà, veiem porquets entrant i sortint, menjant del terra tot allò que poden… Arriben els militars encarregats de la zona i es fan mil fotos amb nosaltres…

image

Cuina típica


image

Amb els militars

I toca tornar a Baranusa, la capital de l’illa, altra vegada ojek i patiment infinit durant almenys una hora. En Lluis arriba primer i l’altra moto no arriba… Han tingut rebentón i finalment en Manel arriba, gràcies a internet i el whatsapp, ja que l’altre conductor el va a recollir i el porta també. Si és que les tecnologies no són taaan dolentes!!!
Tot i ser la capital de l’illa, Baranusa és un petit poble sense gaires infraestructures. Només té un “hotel” o així n’hi diuen… Un antro sense llum durant el dia, amb les parets una mica fetes polvo i un amo bastant gilipolles. Curiosament, en aquesta illa ens hem anat trobant una de cal i una de sorra, els més gilipolles i els més amables a la vegada. De fet és una homestay on abans els preus eren raonables i et cuinaven el menjar, però no ara!! I com diem moooolt cutre. Però aquí sí que no tenim cap mena de tria.

image

Habitació certament depriment

Només un restaurant o similar que no funciona i no donen menjar (almenys sembla que no a nosaltres!). Com sempre, tenim sort i trobem una botiga on comprem paquets de noodles i ens els cuinen… I a més ens regalen arròs gratis per combinar… Són supermacos i fan un esforç tremendo per xerrar amb nosaltres, demanant-nos que recordem sempre la illa i la gent…
Durant 2 dies serem vegetant per aquí, llegint, passejant quan no fa massa calor al crit de míster…míster… S’ha de dir que ser l’únic occidental que han vist en les últimes setmanes es fa dur de portar, ets el centre d’atenció i tothom et reclama com si fossis un important famós degut al seu públic! Moltes rialles, somriures…
Llegim infinit (en 2 dies ens acabem un llibre cadascú), morim de tantes picades i picades de mosquits (tot i el repelent extra-fort), això és inhumà….
I encara més inhumà és no poder descansar per les nits tot i els taps pels cants que profereixen durant tota la nit des de la mesquita, sobretot cap a les 04:30, una estona abans de començar amb el dejú… No tenim res contra les tradicions, però cal despertar tot el veinat d’aquesta manera? No poden intentar fer-ho de manera que no emprenyin a ningú? Sembla ser que no i entre mosquits, calor infinita i el soroll amb taps posats, passem 2 nits de gossos!!!
Finalment arriba el diumenge i ja agafem el ferry que ens portarà a l’illa de Lembata. Tenim ganes de marxar d’aquí. Ser taaaant el centre d’atenció, estar rodejat de tants freakis i alguns indesitjables, els mosquiiiits infinits… 3 hores més tard del què esperàvem arriba el ferry i ens despedim per anar més cap a l’oest, a veure si trobem un equilibri entre l’absència total de turistes i la massificació!

image

Imatges esperant el ferry

image

Que sortim d'aquiiii

El viatge en el ferry se’ns fa una mica pesadet, pensàvem en unes 5 hores i acaben essent 10. Arribem a la1 de la matinada i després de unes maniobres per aparcar que duren una hora més, sabem que no som ni prop de la ciutat, sinó que el ferry queda a uns 10 km. Per sort, la nostra amiga de la botigade Baranusa que ens feia els fideus, tamvé ha vingut cap aquí i ens porta amb una camioneta d’algun familiar… Els haurem de fer un monument a aquesta famíliaaaa…

image

Posta de sol marítima

image

Companys de viatge

image

Abaloris fets amb arròs

De couchsurfing, helpex i car fairs

Encara ens queden uns dies per marxar d’aquest fantàstic i asquerosament car país, però aquests últims dies seran més d’establir-se i deixar ja de voltejar. Hem guardat uns dies a Auckland, tot i que tothom en parla malament, hem de vendre la nostra estimada eriçoneta!!
Primer baixem fins a Hamilton, una mica fora de camí però un couchsurfer se’ns ha ofert i tenim ganes de parlar amb gent i dormir en un llit, no estar pendents de l’energia i bateries que tenim, etc… El que seria viure normalment i no en un cotxe (que també mola xò a vegades es fa pesat).
Hamilton comença a ser una ciutat gran, amb trànsit i petites retencions😨😨… El nostre hoste és un australià profe de mates que fa anys viu aquí. La ciutat no té gaire res interessant i plou molt, així que aprofitem per fer el gos i cuinar la nostra preuada truita de patates.
Enfilem cap a Auckland. Primer estarem tres nits amb en Nathan, un polifacètic noi que està estudiant naturopatia i que treballa fent una mica de tot. És un noi mooooolt amable i acollidor, té milers de surfers i la veritat és que és un plaer estar amb ell. Viu amn un simpàtic maorí i nosaltres compartim menjador amb un noi anglès que acaba d’arribar de Papua nova guinea. Siii. Un noi amb una vida molt interessant!!! La gent diu que naltros som aventurers. Després de sentir les experiències d’aquest noi de només 22 anys, només puc flipar i pensar en lo acomodats que som nosaltres. I és que tot va a gradacions. L’any passat amb uns amics i sponsoritzats va pujar una muntanya que encara mai ningú havia pujat a Tijikistán (si hi ha un país amb aquest nom) i al ser els primers l’hi van donar nom a la muntanya. No content amb això després va viatjar pel nord afganistan, Xina i tota aquella zona fent hitchhiking o lo que vulgarment diem dit. I ara ha estat a Papua Nova guinea, un dels paisos més cars i menys turístics del món… Tremendo.

image

A casa d'en Nathan

El dissabte aprofitem per visitar Auckland. No és la ciutat més bonica del món però tampoc és taaant horrible com ens havien dit. Pujem al mount eden, un petit volcà al mig de la ciutat amb unes boniques vistes de la zona i el petit skyline de la ciutat. Després donem una volta pel centre. L’enclau de la ciutat és curiós, ja que es troba entre el Pacífic per un costat i el mar de Tasmània per l’altre, en un istme de formació volcànica.

image

Auckland des del volcà

image

Banc amb nom curiós... qui no vol posar els diners aqui?

Avui a més ens toca cuinar, així hem pactat amb el nostre couchsurfer. Per variar un àpat mooolt spanish style amb salmorejo, hummus i truita de patates. Yummy yummi…

image

Sopar amb bona companyia... ja ens ho haviem jalat tot quan vam pensar en la foto

Diumenge és el dia de la fira de venta de cotxes més important de la zona. És moooolt bona idea, aprofiten un espai enorme que tenen. Primer arribem els venedors, i ens fan colocar segons preu i tipus de cotxe. Paguem 35$ pel servei (algo han de guanyar) i la gent que vol comprar ve lliurement a veure i remenar i triar. Al principi molt entusiasmats, al final cada vegada més desesperats… Ens haviem fet il•lusions ja que tothom ens deoa que facilment podriem recuperar el pagat per la furgo. Però estem ja molt endins de la temporada baixa i tots els backpackers marxen. Unes 80 furgos per vendre i no més de 10 backpackers en tot el matí. Ni un interessat en la nostra eriçona, els preus són tant baixos que furgos més grans estan a un preu molt assequible i els pocs que venen estan interessats en aquestes. No veiem ningú venent.
I els tradesellers, que saben això, com carronyers que venen a baixar els preus. Ells saben millor que un altre backpacker els petits fallos que pot tenir el cotxe i s’aprofiten d’això…

image

La nostra paradeta i feliços abans de veure que no venia ningú

Almenys a nosaltres ens han fet alguna oferta. De moment ens ho hem de pensar, teniem una oferta millor per un contacte que haviem fet x un anunci d’internet. Al vespre menjem un shepherd pie servit pel nostre amic anglès i una amanida amb coses de l’hort que té el nostre hoste Nathan. Ens posem les botes!!!
Dilluns al matí anem a veure a uns 40km al sud Auckland el nostre possible comprador. Quina serà la nostra sorpresa quan trobem que és un dels antipàtics i agressius agents que ja vam trobar a la fira, un home sijh que ens ha fet canviar la percepció que teniem d’aquesta gent a la que tant idolatràvem. Al final però ens fa l’oferta ja rebuda i desesperançats veient el poc moviment ens llancem i venem la furgo (afortunadament ja que tot i baixar preu no hem rebut cap més oferta).
Després toca un llarg viatge en tren, som al sud i hem d’anar a l’oest. 1 hora de tren fins la ciutat i 1hora fins a la zona on ens recolliran les nostres helpexeres, que viuen enmig d’enlloc!!!
Som a l’oest d’Auckland, prop d’una platja que es diu Bethells beach.
Les nostres helpexeres, la Jyoshna i la Kavita, són dos simpàtiques lesbis que viuen en una bonica casa de fusta amb un jardí i un bosc una mica descuidats, en un entorn preciós. Són veganes i no menjen tampoc all ni ceba, així que la dieta és molt limitada però hem de dir que menjem moooolt bé i ens cuiden força (això sí, s’aprofiten que som uns entregats i ens esclavitzen una mica). Lo bo és que tenim una petita caseta només per nosaltres amb molta privacitat i com diem ens alimenten i tracten molt rebé.
Helpex com ja vam dir consisteix en rebre allotjament i menjar a canvi d’ajudar unes hores (en ppi acord són entre 3i4 h diàries), sense cap retribució econòmica sinó d’intercanvi. Ens encanta la idea.
Aquests 7 dies amb elles ens dediquem a rentar cotxes, arreglar jardí i bosc de triferns, cremar i recollir males herbes i demés, triturar branques per després fer servir per l’hort, pintar la casa, netejar vidres…

image

Moment de sol i relax

image

Cremant males herbes


image

Amb les nostres helpexeres

A més de tot això, molta i molta pluja. Plou gairebé cada dia, winter is coming… I nosaltres som a recer!!! També caminades a les platjes de dunes de sorra negra dels voltants, amb un preciós fenòmen pel vent de tempestes de sorra que semblen fum de peli de por; estrelles de mar; coves… I també un llac preciós envoltat d’unes dunes tremendes. Una zona molt i molt bonica. A més, sopars amb veïnes molt majes i aranyes enormes que ens volen atacar… Hi ha hagut una mica de tot, però hem estat genial. A la marxada a més ens han regalat un CD amb música relaxant feta i cantada per elles i un kiwi de fusta preciós… Gràcies noies per fer-nos sentir com a casa.

image

Periiiiilllll

image

Sortirà un fantasma de sorra?

image

Platja de sorra negra i melena al viento

image

Quin fred!!!

image

Llàstima que no fa dia de bany

image

Preciosa estrella de mar

image

Dunes i nenes jugant

image

Espectaculars dunes lacunars

La nostra última nit la tornem a fer a Auckland amb Nathan, ell mateix es va oferir i a dur-nos amb cotxe a l’aeroport. Un detallàs de part seva!!! Primer voltem una mica per Auckland i visitem uns bonics jardins i parc en el museu de guerra (es museu d’art però l’edifici és en commemoració de primera guerra mundial). Després tornem a fer el sopar, arròs amb curry de carabassa i quiche de ceba (quin mono de ceba teniem). Avui compartim amb una parella de malasia que es troben aquí fent la working holiday visa i han vingut a arreglar papers a la capital.
Ja és hora de marxar. No sense abans Lluis aprofitar que Nathan va al gimnàs i anar amb ell després de 8 mesos sense… Mono again!!!
I res, ara ja a l’aeroport cap al nostre pròxim destí!!! Tenim sort que retrobarem algú que vam conèixer a Vietnam i ens acollirà a Melbourne aquesta nit!!! Adeu kiwiland, al país on més temps hem passat en aquest viatge i mai fora d’Espanya fins ara!!!

Núvols de llet a Taranaki

Es dissabte i ens llevem força d’hora al matí per seguir carretera cap amunt. Estem entre anar a una zona volcànica o una altra (Taranaki o Tongariro) i finalment anem a la primera i d’aquesta a la segona, ja que després ens anirà de camí per seguir amunt a Rotorua i Coromandel ( no es pot negar que els noms semblen xulos eh!!!).
De camí amunt ens trobem allò que ens havien dit de l’illa nord. Molt explotada i amb molts cultius,etc. De fet, ja arribant a Taranaki, passem per una de les fàbriques de llet més grans i productives del món… Es troba a Hawera i l’edifici és un mooooonstre!!! Qui diria que la llet es faria tant important en aquesta etapa del viatge…
El Taranaki o Egmont és un volcà cònic rodejat de terres molt fèrtils i prats brutals, molt proper al mar, que el rodeja per 3 cantons. Es pot accedir a ell per el nord (des d’on es sol pujar al cim, però demanem i ens diuen que està ja massa nevat, inconvenient de venir fora de high season); per l’est i pel sud-est, en una zona amb unes cascades. Des d’on venim aquest és el punt més accessible i pràctic i aquí ens quedem. A més la cara nord i nord-est està tapadeta per un nuvolot que no dóna gens de bona espina per visibilitat!!!

image

Volcà taranaki al fons

Ens arribem doncs, amb la silueta del volcà sempre present, cada vegada més propera. Arribem al parking on dinem i fem una excursioneta d’un parell d’hores on passem per unes piscinetes que fa el riu en el seu pas, un mirador on tenim el núvol a sobre i ens deixa poques vistes del volcà en sí, i unes cascades bastant espectaculars que donen nom al lloc on som aparcats, les Dawson falls. És curiós com la perspectiva et fa canviar d’un dia brillant i serè a un dia apocalíptic, i només caminant 5km passem d’un a l’altre i tornem al primer. Passem de veure un volcà perfecte a no veure res i tornar a veure el volcà en esplendor.

image

Wonders al taranaki

image

Un bon dinar als peus del volcà

image

Cara ennuvolada

image

Cascada amb capes de diferents llenguades

image

Cràter del taranaki

image

Posta de sol volcànica, altra vegada sense núvols

Avui anem a dormir a una zona gratis que es troba en una zona on hi ha un monument als morts en una guerra amb els maoris. Està força bé el lloc, resguardat d’un vent horrorós i gèlid, amb un edifici on cuinar i rentar plats.

image

Acampament-monument als morts

Al matí següent s’esperen vents moooolt huracanats i un dia que s’anirà espatllant i malauradament encerten… I desgraciadament els pròxims dies aniran a pitjor. La nostra idea d’anar a cara nord del volcà per caminar-hi es desestima pel mal temps, ja que aquest està negre com la gola del llop i wn canvi la zona propera del mar es troba molt més solejada. Parem a un llac on fan una cursa i mentre en Lluis dona una volta pel llac, en Manel es queda llegint al cotxe. Després d’això, anem a New Plymouth a veure què ens diuen.
Allà ens confirmen el mal temps per venir, anem a dinar i decidir provar quelcom que fa temps twniem pensat fer:helpex. Mentre Lluís puja un rocot vora el mar amb moments de grimpada i corda, Manel troba un granger que ens acollirà un parell de dies a canvi de feina… I quina feina hem de fer? Doncs l’home té una granja de vaaaques!!! Què fort no?

image

Vistes des del rocot

Arribem a casa seva, ens ensenya una mica… Quines ganes teniem d’habitacioneta, llitet real, electricitat… Una cuina per menjar. És arribar i moldre, toca fer la munyida de la tarda. Anem amb ell, que ens explica com funciona tot. Nosaltres flipem de lo ben pensat que està això i lo ben resolt que ho tenen. Tot força automatitzat, la nostra feina era anar posant i traient munyidores a les vaques mentre aquestes anaven en cercles per una roda giratòria. Un camí d’entrada i un de sortida i apa!!! En una horeta i mitja, més de 100 vaques munyides. Al ppi ens costa, sobretot al manasses d’en Lluís, però aprenem ràpid 😉

image

Preparant motors

image

Comprovant les munyidores

image

Que vénen les vaques!!!

image

A munyir s'ha dit

image

Lleteta, lleteta

image

Ara toca netejar

L’home ens fa un sopar a base de carn i carbassa amb una mena de boniato boníssim (es diu Kumara). Anem a dormir ben d’hora, demà a les 6am ja estarem munyint.
Al matí costa llevar-se però el fred ens desperta ben ràpid. Ara ja som més experts i ho fem força millor, tot i que Lluís no pot evitar ser un manasses. Fa un vent horrorós i plou moltíssim, sort que naltros som a cobert. Apart d’algunes passades de cua plena de merda per la cara, les nostres vaques són súperfàcils. L’Ian, el granger, es coneix el nom de totes i cadascuna, són moltes més de 100… I són de la raça Holdstein frasier per si algú és un expert. L’Ian va néixer entre vaques i l’hi preguntem mil coses, és un bon expert i es veien maques i cuidades. El lloc està molt més net del què esperàvem i quedem molt gratament sorpresos de l’experiència!!!
El nostre granger ha fet córrer la veu que som aquí i tenim visites xafardeig, al migdia una amiga seva i a la nit fill i xicota, que venen tots els dilluns a veure juego de tronos. Ens apropem al super i comprem coses per fer els menjars. Per dinar:amanida i un arròs amb curri de carabassa que queda boníssim. Per la nit farem especial cuina española: salmorejo i truita de patates (quines ganes de cuinar que teníem, sobretot en Lluís). També uns natxos amb guacamole fet a casa (tenim molts alvocats) i de postre algo més italià, un tiramisú. El granger ben content d’endur-se al Manel i deixar en Lluís amb algo que fa millor, cuinar!

image

Terrasseta del granger un moment que surt el sol

image

El nostre lloc de feina... idíl•lic

image

Salmorejo i truita de patates...

Tot i que som 5 i hem fet un àpat per 8 ben bons, apart d’una mica de salmorejo no sobra de res. Haurieu de veure el tamany d’aquesta gent, mengen mooooolt. Lo millor es que critiquen l’american way of live i ells son casi lo mismo 😉
Al matí següent altra vegada 05:30h. És dura l’hora de llevar-se però acabes a les 08 i no has de fer res fins les 16h altra vegada. No és pas mala vida. La dona d’ahir vindrà avui a sopar per portar-nos una pavlova feta per la seva mare de 90 anys, ja que es va escandalitzar quan vam dir que no l’havien probat. La dona, Sandra, és molt curiosa i realment difícil entendre-la, una llàstima ja que es nota que té un sentit de l’humor genial.
Així, per la tarda Lluís es torna a escaquejar de munyir vaques per cuinar i fa una amanida i una quiche boníssima. Serà el nostre últim àpat per aquí.

image

Sopar amb amanida i quiche

La pavlova és una mena de merenga molt sofisticada amb nata per sobre i el què vulguis (normalment fruita). Quan la provem ens resulta no deliciosa, lo següent. Fins i tot Manel repeteix. Quina bona trassa aquesta dona. Marxem amb un nou postre a fer i provar, almenys descobrim que aquests kiwis hi ha algo que fan bo a la cuina (perquè fan també barbaritats com el fish and chips o un sandvitx que es va fer el nostre granger Ian i que portava, no us ho perdeu: mantega, mel i formatge amb mooooolt de tot, una barreja explosiva).

image

Ian amb pavlova

image

Pavlova decorada...deliciosa


image

Sandvitx ple de greixos

Adéu Ian, adéu vaques, adéu Sandra i milers de convidats a menjar 😉 Ah,i molt important, que no ho haviem dit. Adeu Max, Flossy i Lilly. 3 gossets fantàstics, un d’ells raça maltés (una pseudorita grosseta), que ens han fet companyia, sentir enyor de la Rita i han dormit amb naltros als peus 🙌🙌🙌:|:|:|. Adéu dies de comoditat, tornem eriçoneta!!!

image

El nostre llitet amb els 3 gossets