Resum Austràlia

És un país enorme (més gran que tota Europa) però nosaltres només hi hem estat 15 dies. La idea era estar 4 setmanes però els preus de tot i lo pesat de tants kilòmetres i carretera a contrarrellotge ens ha fet canviar d’opinió.
Les carreteres en general són recteeeeeees infinites que no acaben mai, hem arribat a comptabilitzar rectes de 50 km on no hi havia ni un lleuger gir😨😨. La gent sembla també amable com al païs veí però una mica més garrula en general. I l’estat dels aborígens que conviuen amb blancs és totalment penós, fent que la perillositat sigui alta aquí segons a quines ciutats, sobretot a Alice Springs.

El que més ens ha agradat:
1. El tour Uluru, Kata Tjuta i King’s Canyon.
2. Els 12 apòstols i la zona del voltant.
3. Els cels enormes i les postes de sol inacabables.
4. Adelaide. Si ja deiem bé de voler viure allí.
5. Les senyals amb perills inimaginables, serps, cocodrils, mort per calor, per atropellar un cangur…. Molt divertides totes.

Ens ha decepcionat:
1. No veure cap koala, ni cocodrils ni massa fauna autòctona, excepte animals morts a la carretera.
2. La great ocean road en general. Té algun punt interessant però molts kilòmetres per poc…
3. Veure milers de senyals de possible atropellament de cangur i no veuren cap creuant la carretera. Després de conduir mooooooolts kilòmetres.
4.Les relocations. No pots visitar gaire res, acaben sortint cares per benzina, assegurances extres…
5.Veure l’estat dels aborígens a Alice Springs. Semblen zombies o morts caminant… Una pena.
Hem estat pocs dies i hem vist poc, així que les decepcions i el què ens ha agradat són relatius.

Despeses totals:
Hem gastat aprox uns 1500 euros, traduïnt-se en uns 50€ per persona/dia, sense dubte el païs més car fins ara. Nova Zelanda era més car en general però la benzina i el tour al Uluru ens han pujat mooooolt el pressupost.

Transport i dormir:
No ho tenim calculat però deu ser aprox la meitat del pressupost. Per mitjà de les relocations, hem dormit a casa de gent per couchsurfing i amb la Joca, una nit d’hostal i la resta de dies amb les caravanes. Hem conduit un total de 4300 km que en 15 dies no està mal. Volem descansar de cotxeeee uns dies.

Oci:
Un terç del pressupost pel tour de 3 dies al Uluru. I això que vam aconseguir una rebaixa!!!!

Menjar:
Força més barat que a Nova Zelanda al nostre parer (però car de totes maneres). Hem menjat dos dies fora, a Alice springs, resta de súper i hem menjat carn de canguuuur!!! Una mica seca… Ah i ens van convidar a una típica barbacoa americana. Molt complert tot.

Hem de tornar a venir al païs per veure més coses quan tinguem molts diners, ja que per veure les coses bé se’n necessiten molts… Per això hem decidit marxar abans del compte. Tornarem 😉

Anuncis

A per el caloreeeeet!!!

Mai millor dit després de l’alegria pel fracàs de Rites Barberas i demés basura pepera… No han rodat prou caps encara però ja és un començament!!!
Avui torna a tocar la relocation, aquest cop amb Apollo (l’altre va ser amb Britz). Tot i que entre una cosa i l’altra acabem pagant una pasta, ja que no ens fiem de l’assegurança inicial i hem de pagar extres per tot, acabem marxant amb una megacaravana, ara si. Té lloc per 6 persones i lavabo i dutxa a dins. Quina por!!! Sort que les carreteres australianes són ben rectes.
Seguim la carretera que vam deixar, la Stuart Highway, que travessa de Adelaide a Darwin, de sud a nord de l’illa. Es diu així per un tal Stuart, que va ser el primer en creuar com ara hem fet nosaltres aquest desèrtic outback!!! Mira si se n’aprenen de coses…
Com quan vam deixar la carretera anterior, fem km i km enmig del no res. És curiós perquè de tant en tant vas passant per senyals d’atracció turística que no deixen de ser memorials, un tros de ciment per algun motiu desconegut, potser per a que la gent no s’aburreixi. De tant en tant trobem coses interessants com passar el tròpic de Capricorn (segon cop ja a la nostra vida per carretera); un poble que s’autoanomena la capital dels Ufos d’Austràlia amb una benzina caríssiiiiiiima; i unes formacions geològiques ben arrodonides que s’anomenen les Devil Marbles o bales del diable. Espectacular.

image

Altre cop al tròpic de capricorn

image

Memorials per fer stops carreterils


image

Urinaris del poble ufo


image

Poble ufo australià

Una mica després passem pel poble més gran de la zona, Tenant creek, i d’aquí anem a dormir en un altre lloc que sembla és també especial per les aborígens, al costat del qual dormim i tenim una posta de sol espectacular per variar. 530 km el primer dia,no està mal.

image

Sireno a les marbles

image

Les devil marbles 2

image

Una altra posta espectacular

El segon dia segueix amb paisatges similars per km i km, fins que parem un moment en un poble sembla ser abandonat amb una església molt curiosa. Seguim i seguim més kilòmetres i anem veient com el paisatge desèrtic va canviant progressivament, amb arbres cada vegada més grans i més densitat.
En aquests canvis trobem Matarranka, un poble que té unes piscines termals al costat de la carretera, on anem a fer un bany. Aigua calenteta (quan prefeririem que fos freda, la calor i la humitat apreten molt), un riu infestat de cocodrils al costat on no et deixen banyar, un banyet i unes palmeres que ja ens informen que estem en clima tropical… Torna el caloreeeeet!!! I nosaltres conduint com autèntics xolos, només en calçotets o pantalons per evitar una mica la calor. Estem molt alts i ningú ens veu…
Arribem després de 700 km al nostre pròxim dormitori, on es posa a ploure (i això que aquí és època seca ara mateix).

image

Esmorzant vegemite a la fantàstica campervan

image

Església en poble abandonat

image

Estàtua en poble abandonat

image

Banyet fantàstic

El diumenge ens llevem sense cap pressa, si no ens desviem ens queden uns 370 km i tenim encara dos dies per arribar a Darwin!!! Hem creuat gairebé tota l’illa de Sud a Nord, quina passada.
Arribem a Katherine, un poble prou gran on a la oficina de turisme ens recomanen anar a veure les seves gorges. Una caminada de 10 km que agraïm profundament tot i que el camí és poc agradablei que ens porta aun mirador espectacular. A més veiem milers de ratpenats guineu (es diuen així per la grandària que tenen, molt sorollosos i cridaners). Altra vegada, la presència de cocodrils no ens permet banyar-nos al riu però al tornar a Katherine ens acostem a unes altres piscines termals on fem un nou banyet… No és el què voliem però dutxa gratis!!! Al final pels desvios fem 65 km més del compte i en total avui conduim ben poquet, uns 270 km. Demà ens queden els mateixos kilòmetres per arribar a Darwin i tornar el cotxe.

image

Un canguuuuur

image

Milers de ratpenats fox

image

Gorges

image

S'acosta un cocodril

I arriba dilluns, el nostre últim dia sencer a Austràlia. El nostre plan de creuar de est a oest s’ha convertit en creuar de sud a nord la illa, però és la gràcia d’anar improvitzant… I viatjar gaire més per aquí ens pot dessagnar completament… Ens llevem ben d’hora al matí gràcies a un simpàtic gall que canta. Esmorzem i seguim camí cap al nostre destí. Passem per Adelaide river, casa del famós Cocodrilo Dundee. Sembla ser el tenen momificat en un pub d’allí, llàstima que és molt d’hora per passar-hi, ja sabeu ens encanten aquestes freakades. Voliem anar a veure uns termiters que hi ha en un parc natural, però mentre anem per la carretera en veiem ja moltíssims del tamany de 3 persones, evitant-nos així un rodeig de 80 km de carretera!
Passem per el parc de Howard springs, però no té res interessant i els springs són per nens, així que passem de banyar-nos. Anem a Darwin, al parc Charles Darwin amb bones vistes de la ciutat, tornem la campervan, fonem una volta per aquesta ciutat intermitja que no ens diu res i ens preparem per la nostra nova etapa. On serà? Sorpresa. És el païs més nou a Àsia!!! Pista.

image

Termiteeeeers gegants

image

Darwin de lluny

La Rocaaaaaa!!!!

Ens llevem a les 05am😨😨😨 ja que en mitja hora ens ve a buscar el minibus que ens durà al tour per veure la Ayers Rock o Uluru (nom aborígen). La roca dels nassos. Ens costarà un ull de la cara i mig de l’altre i una esquena per estar taaaaantes hores assentats, però aquí som.
Una parada més i ka hi som tots, 20 i el nostre estimat guia, un paio amb pinta d’Australià autèntic que no pot amb ella. Gairebé tothom dorm els primers 300 km i parem a fer un petit stop. Allà el noi aprofita per fer ronda de presentacions, tant que ens agrada a nosaltres… I a més som els primers a parlar. Yujuuuuu!
Com deia som 20 en total, multiètnics i multirracials. Apart de naltros 2 hi ha una parella en lluna de mel espanyols (vascs de fet), conformant els 4 el geriàtric del grup. Crec que el següent més vell en té 27😭😭. No sé si prefereixo un tour de iaios. Almenys em sento jove.
A més un noi coreà i una japonesa. Una parella francesa molt jovenets. Una noia belga. Els 10 seients restants repartits entre Uk i Alemanya, per variar… Es nota on hi ha la pasta!!
Gairebé tots estan aqui amb la working holiday visa i porten molt temps fora de casa, treballant i disfrutant d’Austràlia i de Nova Zelanda alguns… Enveja sana, si hagués sabut abans això de les working!!!
Uns 250 km més (si es que això és lluny de collons) i arribem al King’s canyon. Un lloc espectacular. Fem una caminada per la zona de 2-3 horetes i flipem. Uns colors vermellosos alucinants. A més aprenem que l’anomenat gran canyon de Colorado no és tal, sinó que és una gorja. Diferència? Una gorja es forma pel pas d’aigua continu. Un canyó pel pas d’aigua ocasional, i aquí es nota que l’aigua és moooooolt ocasional. Es nota que som al mig del desert!!! 🙂

image

Panoràmica del canyon

image

Roques curioses

image

Lluis fet a la brasa

image

Lion king

image

Desert total

Un cop feta la caminada i després d’explicació d’històries aborígens, tornem un tros de camí enrere i després enfilem en direcció al Uluru. De sobte però el guia para i ens fa baixar. Toca buscar llenya per fer un foc, escalfar-nos i fer brasa aquest vespre. Mentre alguns/nes s’ho miren, la resta a currar i recollir fusta per després. Heu de pensar que som al mig del desert i per la nit sol refrescar.
Fem una estona més de camí i arribem a un bush camping, on dormirem avui. No sense abans fer una mini parada per veure la posta de sol al mount Campbell, una muntanya que molta gent pensa que és l’Urulu, ve fins aquí i fa una foto i torna enrere… Sorpresa!!! No has vist Uluru pringat/da.

image

Mount campbell al fons

image

Nova posta de sol brutal

Al arribar al camping ja s’ha fet fosc. Tots (molts) colaborem a fer el sopar i el foc, xerradeta, sopar amb les estrelles (llàstima del cel tapat) i a dormir. Estem rebentats, avui ens hem llevat a les 05, hem conduit uns 700 km, caminat 3 hores, recollit llenya… Dormirem a l’aire lliure en una cosa que es diuen swags. Encara tenim sort, per ser hivern les temperatures nocturnes són altes, arribarem als 10° C de mínima, uns pringats fa 2 setmanes van arribar a sota 0°C.
Tot i això, tots estem una mica desconfiats que no vingui un dingo, serp o animal verinós per matar-nos. De fet durant la nit es senten els dingos udolant però no ens fan res. Al dia següent veiem les petjades, han estat prop nostre però després han girat cua afortunadament!!!
El dimecres ens llevem amb les lleganyes posades i un cop esmorzem se’ns fa de dia. Per variar, un sunrise espectacular.

image

No calen paraules

D’aquí ens encaminem a Kata Tjuta, una altra formació rocosa espectacular una mica més enllà del Uluru. Aquesta també es considera una roca sagrada pels aborígens i, de fet, no ens extranya. Les formes que s’hi troben semblen d’un altre planeta. Fem aquí també una caminadeta fins a un mirador i gairebé ens fregim, la calor durant el dia és abrasadora!!! El nostre guia aprofita per explicar-nos la formació d’Uluru i Kata Tjuta. Com al nostre Montserrat, això era un mar o depressió i s’hi va anar acumulant ronya de les muntanyes del voltant. Uluru pels sediments més petits i on ara ens trobem pels més grans, creant conglomerats diferents. La qüestió és que per forces i demés, Kata Tjuta va girar uns 20° i Uluru 90°, donant a aquesta les seves capes horitzontals que la fan taaaant característics i especial. Si de vegades anar amb un guia val la pena, encara que sembli tret d’un jersey shore a l’australiana!!!
Kata Tjuta, doncs, o les Olgues pels australians que no volen donar-l’hi el nom aborígen, està farcit de formes curioses, semblant un Montserrat més arrodonit.

image

Anant a kata tjuta

image

Espectaculars formacions

image

I colors

D’aquí marxem a dinar i enfilem camí cap a l’Urulu. Primer ens arribem al centre d’interpretació on expliquen algunes llegendes de la formació de la roca, per animals mitològics-persones que hi vivien i la guardaven. D’aquí anem fins a un pàrquing per fer una caminadeta al voltant d’un dels vessants de la roca.
Comencem pel camí de pujada al Uluru. És curiós ja que tot i ser una pedra sagrada pels aborígens i demanar-te que si us plau no hi pugis, és un prec no una prohibició i hi ha un camí ben maco amb cordes per ascendir. Això fa que hi puji força gent, sense cap respecte per les creences dels altres, pel que ens diu el guia sobretot australians i japonesos (sembla ser per una peli de culte d’aquests que passa per aquí). Seguim voltant la pedra doncs i anem passant per diferents coves, totes elles per una part de la tribu, la dels nens, dones, homes… Una d’elles, la part més sagrada perquè era on les dones donaven a llum, té un nom molt curiós.

image

Pujada al uluru al fons


image

Un nom lleig per posar al lloc d'enllumenament de les dones

image

Grup en una de les coves

El nostre següent destí és un mirador per veure el sunset. Una de les altres espectacularitats sembla ser el canvi de colors mentre el sol es va ponent, passant de vermells a taronges. La qüestió és que naltros ens quedem sense ja que s’ha anat tapant i no tenim posta de sol ni res. Sopem però i passem una bona estona xerrant.

image

Uluru des del mirador

Tornem al nostre càmping d’avui, que afortunadament té unes tendes per aixopluc. I és que mentre fem foquet per encendre i amb la idea de tornar a dormir fora, es posa a ploure amb força. Tots cap a les tendes doncs. Fem petar una estona una xerrada i a dormir s’ha dit.
Al matí següent ens tornem a despertar de nit per veure com surt el sol al Uluru. Per sort el dia ha millorat una mica i ens permet veure la sortida del sol i els colors blavosos de primera hora del dia. A més veiem un arc de sant martí!!! Quanta gent ha vist un arc de sant martí al desert? No es veu massaaa bé però aquí està. Després d’això i de l’esmorzar, donem la volta en cotxe a la roca fins a acostar-nos a una part on fem una altra caminada d’una horeta per veure algunes formacions. És curiós ja que aquest cantó de la muntanya, el sud-est, és molt diferent a la típica imatge del pedrusco. Com un iceberg, el què veiem és una petita part. Sobresurt 300 m i fa uns 6 km cap avall, o sigui que iceberg enorme!!

image

Uluru blavós al matí

image

Arc de sant martí al desert


image

Plans verticals

image

Arbres i passeig al uluru

image

Balena fossilitzada?

image

Formes impossibles al uluru

D’aquí abandonem a una part del nostre grup, que es queda per agafar avió, i la resta tenim 6 hores de bus, amb paradetes per dinar i per veure una granja de camells on alguns pujen al camell i altres mirem un dingo que tenen domesticat (a dingo took my baby!!!) i uns cangurets als que pots donar herbeta…

image

Y se llamaba dingo


image

Donant herbeta als kangoos

Arribem a Alice, on una bona dutxa ens ajuda a recuperar-nos. Ens connectem per decidir què fer amb les nostres vides i al final agafem un vol des de Darwin i descartem la opció conduir fins a Perth. Quin serà el nou destí? Surprise. És un dels paisos acceptat més nou del món…
Anem a sopar amb el grupet que queda de l’excursió i nosaltres ens demanem pizza de carn de cangur. Per fi la probem, ens recorda al cavall, seca i dura. Sembla ser que poc feta és millor…
Demà toca a tornar fer carretera, o sigui que a fer nones…

Uns dies fent de Priscilla, queens of the desert

Doncs encara no sabem com ja hem fet 2700 km gairebé i som en 5 dies a Alice Springs. Uffff…

image

L'arribada a Alice springs

Alice springs era una antiga estació de telègraf (per això és al bell mig entre Sud i Nord), on es va trobar aigua i va prosperar una comunitat, que actualment viu del turisme. I perquè? Doncs per la proximitat (en termes australians, doncs es troba a 500 km) a una famosa roca. En total són unes 25000 persones vivint aquí.

image

Dient adéu al nostre amic Daniel

Deixem la furgo i aprofitem per demanar preus per llogar un vehicle. Ens surt per un ull de la cara i la meitat de l’altre:|. Al preu hem d’afegir extres d’assegurança que ens desorbiten el pressupost, no way!!! Mirem a altres pàgines i similar. Un preu inicial decent però si hi sumem assegurança (sinó t’obliguen a tenir dipòsit de 7500$!!!!) massa alt.
El cotxe és a 5 km del poble. Un cop tornats hem de caminar doncs, però una simpàtica dona se’ns ofereix a dur-nos. És canadenca i molt hippie, ens explica de quan fa molts anys va visitar l’Afganistan i Iran😌😌. Com deu molar haver pogut visitar aquests llocs, ara força inaccessibles! La dona ens diu que coneix un noi d’una agència i que l’hi preguntarà si ens pot fer preu. Així dit sembla tongo i que la dona ens volia portar a una agència amb comissió. Creieu-nos, no!!! Era només un intent d’ajudar-nos i això es nota… Total, que ens expliquen el tour i com funciona per visitar la roca i ens fan una oferta mitjanament bona. Sabem és el millor tour per gent jove i tot i que volem mirar altres opcions, sembla força correcte. Mentre ens expliquen tot això, el nostre amic Daniel passa pel costat i al veure’ns passa a saludar-nos. Al acabar anem a donar un volt amb ell a una petita muntanyeta que hi ha al mig d’Alice per fer temps i finalment ens trobem amb la nostra couchsurfera.

image

Al cim de l'Anzac hill

L’estephanie és una noia americana que ha conegut el seu xicot australià i ha decidit quedar-se a viure aquí. Tenen una casa supermona, els fem el sopar i queden impresionats amb els nostres carbassons al pesto.

image

Sopar couchsurfero

El diumenge donem un volt pel mercadillo que es monta. Ens impresiona molt la mala adaptació dels aborígens o tribus locals (aquí n’hi ha moltíssims) a la vida occidental. Van tots com zombies, semblen realment morts vivents, persones que no pertanyen enlloc i que es troben perdudes, ja no poden tornar amb la seva gent però tampoc saben com viure aquí. Anem a la galeria d’art aborigen on treballa l’estephanie i ens ensenya i explica varis quadres i les vides fels pintors, amb històries tremendes de què els hem fet als pobres aborigens els occidentals. Busquem altres opcions per arribar-nos al Uluru com gumtree i compartint cotxe i despeses o altres llocs per llogar, pero no surt res així que al final lloguem el tour. És una pasta, 340$ per cap amb l’oferta, però inclou tot així que… I no ens volem quedar sense veure aquest impresionant fenòmen geològic!
Després anem als jardins botànics on ens trobem els primers wallabies (uns cangurs petitons) i un ocell mascle amb cap lila intentant impresionar la seva dama (agafa coses brillants i els hi regala, a què ens sona això!!!). Tot un espectacle.
I d’aquí hem quedat amb els nostres surfers a Lasseters, el casino on passa una part de Priscilla, on fem una foto ondejant perruques i els nostres modelets de seda.

image

Cangurs or wallabies?

image

Ocell lligant

image

Al casino de Priscilla

Dilluns el fem servir per agafar les bicis que ens han deixat l’estephanie i en shawn i hem enfilat cap al mount gillian, un pic en una cadena muntanyosa just al costat d’Alice. Una excursió tonta però prou maca i amb vistes xules. A més tenim sort que està mig ennovulat i no fa massa calor. Aquí de fet fa força calor durant el dia però refresca molt per la nit, lo què tenen els deserts vaja…

image

Mount gillian

image

Alice springs al fons

image

Baixant...ozú que caló

image

Mosques cojoneras

image

Bicicletejaaant

Després d’això els pares de l’estephanie, que són molt majos i viuen aquí també, ens conviden a una barbaque a casa seva. Fem vida americana total. Allà és un dia especial perquè recorden als militars que han permès que seguís essent USA un país lliure. Coses d’americans. Barbacoa de gas, molta carn i verdures a la barbacoa, el sermó previ a menjar amb mans entrecreuades sobre la taula… Una experiència. La sobretaula a més fantàstica, ho hem passat genial i ens hem sentit molt ben acollits.

Carreteres australianes o Mad Max

Després d’un aterratje una mica intens arribem a Melbourne, la segona ciutat més gran d’Austràlia. Al nostre costat una dona patidora que pel pes i les espraiades de ventolin que s’ha fotut ens feia patir una mica (rozando el larguero de l’infart!!!).
L’entrada al païs se’ns fa molt més fàcil del què pensàvem… En molt poc temps, uns 20 minuts, ja som fora. Anem a buscar el bus, un conductor molt amable i pacient ens intenta explicar el funcionament del sistema de transport! Finalment ho entenem, hem de comprar una tarjeta i llavors carregar diners i podem fer transbords i tal. Un bus i tren després, xerrada amb alemana inclosa que ens trobem (com no fent working holiday visa), arribem al centre de Melbourne.
Aquí ens trobem amb algú que ja ha aparegut en els nostres blogs. Algú que vam conèixer a Vietnam i amb qui vam compartir un bon trajecte en bicicleta i que ens ha convidat a dormir a casa seva ara que viu aquí, la Joca.
Ella i la seva roommate myanmarenca ens conviden a casa seva, els hi fem el nostre menú habitual (la truita de patates triomfa) i disfrutem d’una dormida amb el sac de dormir… Quina soneta!!!

image

Les nostres hostes i la truita

image

Sac de dormir, que bé!!!

El matí següent ens lleva amb un temps horrible, plovent força. Avui toca anar a buscar la nostra primera caravana de relocation. I què és això? Doncs les companyies han de dur caravanes d’un lloc a un altre i en lloc de pagar algú per a que les dugui, les deixen a preus irrisoris per a portar-les de a a b. Positiu el preu, negatiu que et solen deixar poc temps i t’empasses mooolts kilòmetres diaris. Però el pressupost baix ens ho exigeix.
Així, a lo priscilla, emprenem amb una caravana el viatge al no res australià, a Alice springs, una ciutat al mig del desert coneguda per una famosa roca propera i per la película de Priscilla.
Emocionats ens posen un video que explica com funciona una caravana amb quatre coses bàsiques i un cop après emprenem la marxa sota la pluja. Conduir un monstre així per l’esquerra, plovent i per una ciutat enorme no és poca cosa, però ens en sortim prou bé. Això sí, entre una cosa i l’altra sortim a les 12 i ja hem perdut gran part del dia. Tenint en compte a més que volem anar per l’anomenada great ocean road, que ens obliga a fer uns 200 km més del que toca, ens fa córrer força.

image

Primer dinar a la nostra caravana

La carretera ve de Melbourne a Adelaide per la costa i és coneguda per tenir alguns llocs espectaculars, com els 12 apòstols i els voltants. Abans d’això carreteres per unes costes de penya-segats i corves infinites que no ens permeten fer més de 300 km el primer dia. L’amenaça que els accidents nocturns no es cobreixen x assegurança fa que no volem conduir de nit, així que tenim molt poc de temps i anem molt justos. I perquè lo de la nit? Doncs perquè els cangurs es fan els amos de la carretera i embestir-ne un es fa molt fàcil i les companyies ho volen evitar.
Anem a dormir al costat d’una platja que gairebé no veiem, arribem de nit i marxem que el sol encara ha de sortir per evitar anar tant tard i recuperar temps. Això sí, cel nocturn espectacular…

image

Primeres impresions de la great ocean road

image

Perills per tot arreu

image

I més perills...quina por!!!

Al matí següent, altra vegada sota la pluja i amb força fred enfilem camí…tot i que hi ha parades interessants, anem directament al must, els dotze apòstols, coses de tenir pressa (com diem això de relocation no és tot xollo). Són unes roques molt impresionants a primera línes de platja formades per l’acció de l’aigua. És molt i molt d’hora i hi ha molt poca gent, així que les disfrutem molt i molt. Una passada total.

image

Acostant-nos als apòstols

image

Nosaltres i els magnífics apòstols

Per la zona hi ha vàries parades més, a una bonica zona amb una gorja on va haver un sonat accident de vaixell; i a una roca en forma d’arc. Tot molt impresionant la veritat.
Després seguim la conducció per unes zones plenes d’eucaliptus, on busquem koales sense cap mena d’èxit. Això si, mentre conduïm trobem kangaroos, un equidna xafadet, un dingo travessant la carretera i alguna guineu. I força cangurs morts i aixafats. Veure els animals vius ens encanta… Ja hem vist els nostres primers kangoos, que fort. Un somni fet realitat.

image

Bonica gorja

image

Zona d'enfonsament de vaixells

image

Bonica costa

image

Un arc impresionant

image

Buscant koales

Decidim saltar-nos una estona de costa per fer camí més ràpid i perquè fa un vent que ens sembla ens farà tumbar la caravana. Afortunadament no ens passa res i al passar per zones menys costaneres el vent afluixa.
Després tornem a passar per la costa i per unes maresmes que segurament són excepcionals però el temporal i els núvols baixos no ens deixen disfrutar. Anem justos per arribar on volem aparcar la caravana avui abans que es faci fosc i oh!sorpresa! A sobre hem de passar per un transbordador. Això sí: ràpid, gratis i amb una vista de la posta de sol preciosa. Una de les coses més al•lucinants d’aquest pais sense cap dubte són els cels tremendos.

image

Dent de balena

image

Llagosta power

image

Al transbordador fent-se de nit

image

Sopar caravanil

I per fi arriba l’aniversari del Manel. I com no, de regal una visita a una ciutat on sempre ha volgut anar i viure… Per res en especial? Doncs perquè l’hi agrada el nom… Es necessita res més? Adelaide es veu una ciutat prou agradable i maca. Passejem pel seu mercat, pels carrers principals, pel barri xinès. I ens dona bones vibracions. Potser sí que vindrem a viure aquí… Qui sap!!!! De moment però amb un parell d’hores ens hem de conformar. Recollim aquí un xicot de Gales que està amb la seva working holiday visa, en Daniel. Està interessat en venir amb nosaltres a Alice springs!!! Un altre per dur cotxe, compartir benzina, etc… Ens encanta la idea. I és un amor. Al principi està una mica cohibit però amb el pas de les hores conseguim xerrar més i més. La veritat és que hem tingut sort, congeniem molt bé!!!

image

Aniversari a Adelaide

image

Carretera rectaaaaaaa

image

Salers a la llunyania

I res més que 3 dies sencers de conduir per una carretera sense canvis. De tant en tant algun cangur o emú, rectes infinites i plans infinits que ens deixen panorames insòlits per nosaltres amb cels espectaculars.
El primer dels 3 dies a més de coincidir a la carretera amb una mena de camions-monstres que transporten tuneladores i altres bitxos; camions tren de fins a 3 departaments; i australians retirats simpàtics que ens conviden a compartir la calor del foc que han fet, tenim la sort de trobar una de les postes de sol més espectaculars que hem vist mai. Una cosa que ja val tot el viatge i la decisió de parar-nos a Austràlia… De fet encara tenim les boques desencaixades.

image

Posta de sol impagable

image

Socialitzant amb els jubilats...

image

Llevar-se amb això etfa llevar-te més feliç

Al segon dia passem per Coober Pedy, un poble rural conegut per viure sota terra. Les cases estan construides dins terra x sobreviure a la calor extrema que fa aquí al mig del desert. I us preguntareu, perquè hi ha poble doncs? Doncs perquè és una terra rica en òpal i d’això van vivint, de trobar òpal i vendre’l. Visitem un parell de museus sota terra i una església ortodoxa sèrbia (????) que és espectacular.

image

Per les entranyes de Coober Pedy

image

Sembla la peli de Mad Max

Anem veient cartells de coses per visitar pel camí (2 o 3, no penseu que massa, i totes necessiten 4*4 o algun cotxe més amb condicions), atravessem la construcció humana més llarga del món (una xarxa de més de 5000 km  per evitar el pas de dingos) i conduim hores i hores eternes per un pla infinit. Tot i ser un paisatge molt estàtic, els colors i els cels enormes que ens deixa ens enamoren. Finalment, uns 700 km després arribem a la frontera entre l’estat del territori Sud i el territori Nord (són mooolt originals ells), on aprofitem per dormir… La posta de sol avui ja no és taan espectacular. Ens mirem una peli basada en una història real d’una dona a la que un dingo es va menjar la seva filla i ningú s’ho creia, fent-la a ella responsable de la mort i deixant la cèlebre frase : a dingo took my baby!!!
Ja el dissabte ens toca fer uns kilòmetres més i arribar-nos a Alice Springs, on deixem el nostre nou amic i la caravana.

image

Ja som al territori nord

image

Despedint-nos d'en Daniel