Resum indonèsia

Indonèsia ho té tot i com ens havien dit ja alguna vegada, és el país més complert del sud-est asiàtic sense dubtes. Gent extremadament simpàtica i amable; preus altra vegada molt més amables excepte en alguns petits punts; milers de volcans i muntanyes infinites per pujar; platges idíl•liques (infinitament més que les tailandeses); mars amb uns fons marins espectaculars; menjar que enamora; i un llarg etcètera…
Es nota que són 17000 illes i crec que podries estar més d’un any aquí sense cansar-nos-en mai. De fet ens han quedat tantes i tantes coses per veure amb el límit de 2 mesos imposat, que tenim de ben segur que tornarem algun dia. A més hem tingut visita i això sempre ajuda molt.
Indonèsia és un país majoritàriament musulmà, de fet el país amb més musulmans del món. Això sí,la majoria de població és musulmana però no volen partits radicals religiosos enfront de la política del país,i no veus gaire gent radical. Hem trobat milers de persones musulmanes menjant obertament durant el dia en ramadà, moltes dones que quan volen es treuen la jihab ( de fet, moltes la porten perquè els agrada com els queda, ja que si fos per obligació entenem no se’l treurien al mig del carrer)… Per les zones on hem estat també hi ha àmplies comunitats cristianes, sobretot als interiors i muntanyes de les illes, majoritaris com més a l’est.
Ser durant el ramadà a Indonèsia no ens ha portat gaires mal de caps, excepte pels crits de les mesquites per avisar que surt el sol i que poden menjar abans de començar el dejú. Això sí que ho tenen, poc respecte pel descans dels altres. Hem estat a altres països amb majories musulmanes i fins a aquest punt mai. I això que no hem estat a Jakarta, que diuen és un infern. El que sí ha estat més complicat és el post-ramadà, al que anomenen lebaran o idulfitri. La setmana abans d’acabar el ramadà i les dues posteriors són les principals setmanes de vacances pels indonèsics, la majoria torna a casa amb la familia o aprofiten vacances d’escola de nens per visitar el seu país. Transports, hotels, monuments. Estar en mal lloc i en mal moment pot ser una mica malson, preus infinitament més cars i difícil moure’s, però tampoc res de l’altre món.
Una de les coses que ens ha impactat d’aquest país és el gran nombre de classe mitjana que es veu,sobretot en zones urbanes. Un turisme intern esglaïdor, amb milions de persones que es mouen per visitar coses del seu propi país, amb roba, fets i tot propis de classe mitjana-alta… Esperàvem un tipus d’indonèsia diferent, més propera en aquest sentit a Laos que a Malaisia, però ens ha sorprès molt. No sabem també si el fet de ser-hi durant l’època principal de vacances ens ha pogut esbiaixar una mica la percepció real.
La ruta que hem fet ha estat una mica extranya i realment poc dins els circuits turístics més habituals, que també hem trepitjat però poc. El crit de bule o mister ens rebia per tot arreu, sobretot en zones menys acostumades al turista. Encara cap local creu que haguem estat 2 mesos al seu país i no haguem trepitjat Bali (no entenen un guiri que no hi vagi), però tot i que tothom ens n’ha parlat molt bé, hem hagut de triar. Vam començar a l’est amb Timor,d’aquí a les illes d’Alor, Pantar i Lembata. Vam saltar a Flores, que comença a tenir unlloc important en el turisme, però ens vam quedar a mitges per anar a buscar la nostra visita a Sulawesi, de la que només vam podem fer la part Sud. D’aquí i, novament en vaixell, vam anar a kalimantan, a la regió central. Volant al centre de java i anant ara via est, fins que vam volar al nostre últim punt, l’illa de Lombok. Un recorregut per tot tipus de paisatges, llocs i maneres de fer que podrien ser ben bé diferents països i com diem, podriem visitar tot un any sense cansar-nos ja que les diferències entre elles són enormes.

El que més ens ha agradat:
1. Haver experimentat realment què és estra off the besten track o fora dels circuits a Pantar. Arribar a kakamauta, el poble més “pobre” i diferent que hem vist anys lluny; l’experiència d’estar uns dies en una casa de gent on no hi ha cap mena de facilities,energia només unes hores a la nit, ningú que parli una sola paraula d’anglès ni s’hi acosti… Una experiència curiosa, juntament amb veure un volcà que va petar fa 4 dies i dormir just al costat. Les experiències homestay de Fatumnasi a Timor i Jontona a Lembata podrien entrar en aquest pack.
2. L’experiència cultural a Toraja. El tema dels enterraments, les cases tradicionals, caminar per aquells bonics pobles. Tota una experiència molt diferent a la resta de Indonèsia.
3. El fons marí en general. Tant el diving a Alor, com els snorquelings a Kepa, Maumere, Jontona, Bira i les Gilis van ser tremendes. Coralls alucinants, tortugues,peixos de colors, cavallets de mar,tot el que us pugueu imaginar i més.
4. Les experiències de veure volcans actius i puguer-los pujar,amb paisatges espectaculars com els de l’ile ape; impossibles com els de gunung bromo; fèrtils com els de Dieng plateau… Un país on podries pujar un volcanet cada dia sense problemes.
5. L’avistament d’animals a Kalimantan, tant en el viatge en vaixell pel Makham river com la ruta pel kutai national park. Veure momos nassuts, ocells preciosos, nius de serps als arbres, taràntules, orangutans…

El que més ens ha decepcionat:
1. Les ciutats en general. Molt poc amables, lletges, poc organitzades, difícils de manejar. Ni Yogya, que se suposa la més bonica de totes,treuria un aprovat justet. No parlem ja de Surabaya per exemple o Samarinda a la que tenim un carinyo especial (oi que sí, Meri?).
2. El trekking de 3 dies al Rinjani. Molt bonic però la quantitat de merda i gent que hi ha no et deixa disfrutar de res,almenys a mi (Lluis, l’únic que l’he fet). El problema de quan t’han sobrevalorat alguna cosa, tothom en parla tantes meravelles que…
3. Borobudur. Com en l’anterior. Unes expectatives massa altes et poden portar a una decepció. La comparació amb Bagan o Angkor wat és, com a mínim, per riure i pixar-se a sobre. El preu de l’entrada abusiu i el tinglado muntat al voltant no ajuden a disfrutar-ho. Ho suspenem i de molt.
4.Les gili islands. Molt desangelades, al anar a l’illa de la festa buscant això,ens vam trobar una illa poc divertida, on només hi havbia borratxera i públic decadent a preus abusius, i això que era temporada alta. Esperàvem una eivissa i ens vam trobar un lloret-salou.
5. Els preus abusius de les entrades. El país fa un parell d’anys va fer una forta pujada dels preus de les entrades als llocs pels turistes. Com ja vaig dir, estic totalment d’acord en que els turistes paguem més que els nacionals per veure les coses (trobo que fem mal fet de no fer-ho al nostre país), però haver pujat de cop més de 10 vegades al preu i quentot tingui un preu mig d’uns 20 € em sembla una barbaritat. En això crec hauriem de fer alguna cosa. Nosaltres ja hi va haver algun lloc que no vam entrar, altres on vam buscar la manera d’entrar sense pagar i algun altre on vam regatejar l’entrada i aconseguir pagar només el doble que els locals.

Pressupost:
Tot i que no tenim uns comptes molt exhaustius aquest cop, hem gastat aproximadament uns 2600€ en 60 dies,sortint-nos a uns 22€ per persona i dia. S’ha de dir, però,quehem fet moltes més activitats de les que solem fer i això i el transport ocupen la gran part del pressupost. L’allotjament tampoc és massa barat, ni tampoc car, a un preu estàndard del sud-est asiàtic. El menjar sí que resulta molt i molt econòmic. Hem agafat varis vaixells i 2 avions interns, hem viatjat durant l’època més cara del país i hem fet moltes activitats cares com diving, molt senderisme (sobretot el gunung rinjani) i hem entrat en força monuments. El pressupost diari sense tanta mobilitat ni tantes activitats podria haver estat perfectament de menys de 15€ al dia, a l’alçada de països com Sri Lanka, Cambodja o Laos.

Anuncis

Resum Timor-Leste

Timor-Leste, país mes nou d’Àsia. Van deixar de ser colonia de Portugal al 1975 i es van independitzar d’Indonesia al 2002. Contrariament al que es pot pensar, els timorats són catòlics (a Indo són musulmans) i les esglesies estan a vessar. La gent tot i això és molt maca i curiosa. Sempre volen saber de tu i si els parles català/castellà que s’assembla al portugués pots arribar a entendre’t mínimament  amb ells. Si dius que ets de Bcn embogeixen.
Arribar a Timor-Leste és fàcil i ràpid si es fa en avió. Un cop a dins però, la vida relenteix i la paciencia és la teva màxima aliada. Les carreteres són per viure-les. Tothom aconsella fer el país en moto però creiem que és la idea mes descabellada que pots rebre. Si es comptavilitza preu pel nombre d’hores de trajecte, és economic; si mires preu per quilometratge és abusiu. Ara bé els mikrolets (transport de ciutat) son economics, 1/4$ per trajecte.
La cuina és força basica basant-se en Nasi Goreng i Bakso mes sosos que els d’Indonesia; arrosos amb curris no picants (el d’algues és el mes rar de tots); i bolleria fregida prou acceptable. Això és aplicable si es va a menjar a llocs locals, però si vols anar a llocs amb una mica cara i ulls (cadira de fusta) ja la broma et pot sortir a 8$ per un plat míser i una birra.
L’allotjament és prohibitiu i penós a no ser que vulguis pagar uns 30$ per algo que creus que en val 10 encara no. Això si, la diferencia entre dormitori per dos i habitació doble es mínima i val la pena evitar múltiples roncs etc.
A nivell paissatgístic es impressionant. Poc defrorestat i platges verges amb cocodrils. T’hi pots banyar perque segons diuen, que si ets bona persona no t’atacaran.
Aqui van amb dolars americans i els preus estan inflats. Doncs al contrari del que un espera d’un país del sudest asiatic, no és un país barat ja que no estan preparats pel turisme.

Ultraresum:
Alotjament:
Hem dormit les sis nits als llocs més barats que hem trobat; en habitacions dobles i dormitoris.
130$ en total. Quasi 11$/persona i dia.
Àpats:
Hem anat de restaurant de guiris un dia i la resta a paradetes de carrer o llocs on mengen locals.
En total uns 80$. Uns 6$/persona i dia.
Transport:

Resum Austràlia

És un país enorme (més gran que tota Europa) però nosaltres només hi hem estat 15 dies. La idea era estar 4 setmanes però els preus de tot i lo pesat de tants kilòmetres i carretera a contrarrellotge ens ha fet canviar d’opinió.
Les carreteres en general són recteeeeeees infinites que no acaben mai, hem arribat a comptabilitzar rectes de 50 km on no hi havia ni un lleuger gir😨😨. La gent sembla també amable com al païs veí però una mica més garrula en general. I l’estat dels aborígens que conviuen amb blancs és totalment penós, fent que la perillositat sigui alta aquí segons a quines ciutats, sobretot a Alice Springs.

El que més ens ha agradat:
1. El tour Uluru, Kata Tjuta i King’s Canyon.
2. Els 12 apòstols i la zona del voltant.
3. Els cels enormes i les postes de sol inacabables.
4. Adelaide. Si ja deiem bé de voler viure allí.
5. Les senyals amb perills inimaginables, serps, cocodrils, mort per calor, per atropellar un cangur…. Molt divertides totes.

Ens ha decepcionat:
1. No veure cap koala, ni cocodrils ni massa fauna autòctona, excepte animals morts a la carretera.
2. La great ocean road en general. Té algun punt interessant però molts kilòmetres per poc…
3. Veure milers de senyals de possible atropellament de cangur i no veuren cap creuant la carretera. Després de conduir mooooooolts kilòmetres.
4.Les relocations. No pots visitar gaire res, acaben sortint cares per benzina, assegurances extres…
5.Veure l’estat dels aborígens a Alice Springs. Semblen zombies o morts caminant… Una pena.
Hem estat pocs dies i hem vist poc, així que les decepcions i el què ens ha agradat són relatius.

Despeses totals:
Hem gastat aprox uns 1500 euros, traduïnt-se en uns 50€ per persona/dia, sense dubte el païs més car fins ara. Nova Zelanda era més car en general però la benzina i el tour al Uluru ens han pujat mooooolt el pressupost.

Transport i dormir:
No ho tenim calculat però deu ser aprox la meitat del pressupost. Per mitjà de les relocations, hem dormit a casa de gent per couchsurfing i amb la Joca, una nit d’hostal i la resta de dies amb les caravanes. Hem conduit un total de 4300 km que en 15 dies no està mal. Volem descansar de cotxeeee uns dies.

Oci:
Un terç del pressupost pel tour de 3 dies al Uluru. I això que vam aconseguir una rebaixa!!!!

Menjar:
Força més barat que a Nova Zelanda al nostre parer (però car de totes maneres). Hem menjat dos dies fora, a Alice springs, resta de súper i hem menjat carn de canguuuur!!! Una mica seca… Ah i ens van convidar a una típica barbacoa americana. Molt complert tot.

Hem de tornar a venir al païs per veure més coses quan tinguem molts diners, ja que per veure les coses bé se’n necessiten molts… Per això hem decidit marxar abans del compte. Tornarem 😉

Resum Laotiano

4 posts i ja marxeu de Laos? Doncs si gent… Com dèiem a Vietnam notem que comencem a necessitar un canvi així que en 14 dies, movent-nos poc i fent els highlights de Laos només, sortim d’aquí amb un bon regust de boca però també amb la sensació de “nada nuevo bajo el Sol”. És un país mooooolt muntanyós, molt rural i es nota el més pobre (però no per això més econòmic) dels seus germans asiàtics. Però la dificultat per moure’ns; el fet de  planejar vàries rutes i que sempre acabéssim de canviar i tornar enrere i res ens sortís com voliem; i el fet de que el cos ens ho demanava, ens ha fet visitar molt menys del que pensàvem del país. Això sí, molt relaxats i mínim 3-4 nits a cada lloc… Un gran plaer!!!
La gent aquí tot i ser més reservada i menys oberta que en altres llocs, sempre té un somriure a la boca. Ja ens ho havien dit però ha superat les nostres expectatives… Nens per toooooot arreu… Milers… A cada poble una mega-escola i fins i tot un medium-high school amb milers de bicis aparcades que assenyalen milers de nens fent classes. Recomanable? Sí per fer un tast de sud-est asiàtic més rural i muntanyós. Això sí, calma, relax i tranquilitat!!! Fins i tot la seva capital sembla més tranquila que Vic o Berga…

El que més ens ha agradat:
– Vang Vieng i els seus voltants. La zona en sí, passejada amb bici i la sort de ser convidats a un bodorrio Lao style.
– La cascada de Kuang si. Recomanable 1000%. Un paradís, preciosa…
– Ser uns alienígenes a Muang Kham. Quina gràcia els ulls grossos que posa la gent davant allò inusual i desconegut. I que amables intenten ser…
– Descobrir que aquí també mengen postres cambodjans. We love it!!!
– Per fi trobem unes oficines d’info turística on el propòsit màxim és ajudar i donar info enlloc de vendre tours.

El que més ens ha decepcionat:
– El transport. Poc, car relativament, incòmode, etern…
– El menjar. Sense dubte el pitjor fins ara. Tot i que ens encanta l’sticky rice, les sopes de noodles no són gaire bones i els agrada tot tant gustós que tiren kilos de glutamat a tot. I això es nota.
– Estar 3 hores sota el sol sense saber si passarà o no un autobús cap on volem anar… I que finalment no passi.
– La famosa estupa de wat that luang tai a Vientiane. En principi el símbol del país i encara no sabem perquè!!!
– Tardar mil hores per fer 20 km… Acabes una mica cansat. Ja ho hem dit però no se’ns ocorre res més i realment ens ha minat molt la moral.

Dormir:
Hem dormit bàsicament en guesthouses i un lloc de backpackers. Preu força econòmic i condicions força bones. Molts llocs full per ser any nou xinès, però res insalvable. Hem dormit alguna nit en habitació compartida i molt bona experiència també. Els preus són similars a tot arreu, i tot força correcte, potser una mica menys netes i maques que les seves germanes vietnamites i cambodjanes, però en general molt bé…i ens han encantats els bungalows!!!

Despesa: 876000 kiplins, un 24,9% del pressupost, que correspon a 3,44 euros per persona i dia de mitjana.

Menjar:
Sense dubte, el pitjor menjar fins ara. Tenen algunes coses molt bones com els postres cambodjans i l’sticky rice, però també tenen menjar massa gustós per nosaltres. Els curris en general no són massa bons (glutamato forever), les sopes de noodles fluixes i no hi ha molt més a triar. La fruita desorbitadament cara en general. Això sí, menjen molt una mena de boniatos al vapor molt bons que ens han ajudat a passar més d’una tarda. I comparat amb la resta, potser una mica més car. Aquí dificilment menges per menys de 2$ quan als altres paisos ho feies per 1-1,5$.

Despesa: 1040000 kiplins, un 29,6% del pressupost, que correspon a 4, 1 euros per persona i dia de mitjana.

Transport:
Extremadament car. Gairebé no ens hem mogut i ocupa gran part del nostre pressupost. Els trajectes inclús curts són carots. Llogar bici també. Ens hem mogut bàsicament en minibus, busos locals i bicis. Cada vegada queden mwnys vaixells (la forma abans majoritària de moure’s) i ara són únicament guiris així que hem passat d’agafar. Hi ha poca tria de busos, els trajectes son mooooolt llargs i les carreteres en força mal estat.

Despesa: 1068000 kiplins, un 30,4% del pressupost, que correspon a 4,21 euros per persona i dia de mitjana.

Activitats:
Sobretot entrades a llocs com coves, la plain of jars, cascades… Per TOT s’ ha de pagar encara que sigui poc. També l’activitat del kayak a Vangvieng.

Despesa: 355000 kiplins, un 10,1% del pressupost, que correspon a 1,4 euros per persona i dia de mitjana.

Compres i altres:
Postals, en Manel s’ha comprat un tupper de vímet per arròs, i algunes birres (sí, realment la beer lao és molt bona i fins i tot en Lluís s’ha aficionat a la birra, que entra molt bé al capvespre quan estas reposant de tot el dia.

Despesa: 178000 kiplins, un 5% del pressupost, que correspon a 0, 7 euros per persona i dia de mitjana.

Despeses totals: El canvi intermig durant la nostra estada era de 9100 kiplims un euro, 8050 un dòlar. Com teniem dòlars a sobre de Cambodja i els caixers cobren comisió per treure, naltros hem sobreviscut canviant els dòlars que teniem.

Hem gastat un total de 3517000 kiplins (això de comptar en milions encara ens escandalitza),  388 euros, que en un total de 14 dies d’estada al país fan un promig de 13,85 euros per persona i dia. Està força bé, però s’ha de tenir en compte que tampoc ens hem mogut massa ni hem fet moltes coses. Així que relativament carillo, sobretot el transport i el menjar!!!

Resum vietnamític

Afortunadament, a Bangkok ja ens ho van advertir… Vietnam s’ha sabut vendre molt bé i no és ni molt menys tant impressionant com ens ho venen… Molt difícil pels viatjers lliures que ens agrada perdre’ns per llocs remots i fer la nostra, un viatge fantàstic per anar en tours i d’un lloc turístic al següent. Definitivament, no el nostre estil de país… A més és molt llarg i es nota ja que s’han de viatjar moooooltes hores i es fa molt pesat. El clima no ens ha ajudat, molt fred i humit, aquí no hi ha època pluja-no pluja sinó que hi ha hivern i és molt fresc… No ho esperàvem.
Afortunadament la gent ens ha rebut millor del què esperàvem i tenir la Marta acompanyant el viatge ens ha donat alegries al tema… També comencem a notar la monotonía del sud-est asiàtic… Potser comença a tocar plantejar un canvi… A Laos valorarem!!!

El que més ens ha agradat:
– L’experiència de Sapa. Tant el trekking (lluis dixit) com l’experiència del homestay(Manel dixit).
– El mercat de Dalat. Les 150 fotos tirades per la Marta ho testimonien. Hi havia de tooooooot el que et puguis imaginar.
– Caminada pels camps d’arròs de Hoi an i bicicletada per Nihn Binh. Quan vas per free és quan millor i més disfrutes allò que veus.
– Badía de Ha long. L’experiència del kayak i trekking on vam arriscar la vida va molar… N’esperàvem molt i potser no ens va impresionar tant però és el que recomanariem visitar a tothom sense cap dubte.
– Ens havia parlat tothom tant malament de la gent que els hem trobat molt amables i simpàtics, sobretot al sud. Al nord si que veus algú puntual que només vol la teva pasta, però hem trobat gent molt maca i amable, sobretot als mercats i les paradetes locals al carrer. Crec que aquí ens han regalat més menjar que en cap altre lloc, potser també per la proximitat del tet.

El que més ens ha decepcionat:
– El país en general. Creiem que s’han sabut vendre molt bé i no té res espectacular.
– La martingala muntada en el tour del delta del Mekong… El mercat flotant feia pena i les múltiples parades per comprar eren horroroses.
– El trànsit. Sobretot les motos. Et venen ganes d’agafar a la gent que va en moto per on i com no toca i tirar-los amb una empenta al terra. Ha tret els nostres instints més violents.
– Moure’t amb sleeper-buses. Sembla que ha de ser còmode per la posició dels llits però entre els bots que et fot i lo petits que solen ser els llits gairebé prefereixo anar assegut.
– El centre històric de Hoi An. A vegades les expectatives hi fan mooolt. 3 carrers únicament maquejats pel turista i plens de restaurants i botigues en un casc antic que podria ser molt bonic sinó fos per com l’han encarat… Sembla de cartró-pedra… Ens ha fet pensar en un Carcassone encara més exagerat.

Dormir:
Resulta extremadament barat i tots els hotels de preu baix són molt correctes, la majoria amb tovallola inclosa, tele dins l’habitació i lavabos privats, amb dutxa a l’estil asiàtic això sí. Alguns fins i tot amb dutxa amb mampàra, un autèntic luxe…Hem dormit en hotels, normalment de gent local que són molt més barats, i guesthouses, però gairebé són el mateix, de fet no hem sabut trobar la diferència… També hem dormit a casa d’una dona que ens va agafar pel carrer només arribar a HCMC i en homestay a SapaVigileu que molts tenen un nom similar. Cap dificultat a trobar habitacions de 3, a vegades 3 llits simples però la majoria 2 dobles o un doble i un individual. Wifi correcta sempre. Vigilar amb els hotels locals, gairebé tots tenen hora de tancar, però la família sol dormir allà i només cal despertar-los…

Despesa: 2727000 donguitos, un 15,1% del pressupost, que correspon a 2,7 euros per persona i dia de mitjana.

Menjar:
Teniem una idea de vietnamita on només menjariem arròs i més arròs. Extranyament, no és tant fàcil menjar arròs i són molt més de fideus (d’arròs, això sí), sobretot en forma de sopa… El plat estrella és el típic pho, una sopa amb una mica de tot i fideus, sobretot de vedella i servida amb hierbajos mil per a que et posis al gust… Al sud hem menjat molt millor que al nord i força més barat. L’arròs es diu com i te’l serveixen típicament amb curries o acompanyament (3 o 4 segons tu demanis). Pots demanar en alguns llocs que sigui vegetarià i és la forma més fàcil de menjar per un vegetarià, ja que totes les sopes son amb carn sí o sí (només vam trobar una sopa vegetariana al mercat de Dalat). Sempre va acompanyat de cacahuets salats i torradets. Això sí, sembla que només mengen arròs al migdia, per esmorzar molt difícil i per sopar només en forma d’sticky rice ( deliciós això sí).
Un altre plat que ens ha agradat força són una espècie de canalons amb pasta d’arròs amb hierbajos i carn, que es mullen en un caldo deliciós… Només ho hem trobat al nord, però.
Tenen uns pseudopostres similars als cambodjans, però que solen servir calents, en general menys bons i molt més cars (et costen gairebé el mateix que un dinar).
Hem menjat sempre en paradetes de carrer i en els mercats, que com sabeu és el què ens agrada.
En general ens hem cansat de massa carn, el menjar sempre bastant el mateix… No ens ha entusiasmat, la veritat…al principi penses què bo, sobretot la carn i la forma de macerar-la, però te n’acabes cansant força ràpid.

Despesa: 4100000 donguitos, un 22,8% del pressupost, que correspon a 4, 03 euros per persona i dia de mitjana.

Transport:
Extremadament car, sobretot a causa del viatge del tren i perquè hem viatjat molt. És un país mooooolt llarg i es nota. I això que aquí no comptem els desplaçaments que entren dins de tours. Molt difícil fer-ho per tu sol, molts cops acabes tirant d’agència o hotel ja que t’ho compliquen força. Sobretot hem viatjat en bus sleeper, un tren nocturn, hem agafat alguns busos locals, vaixells al delta i a la badia del Mekong… També hem fet algún curt trajecte en moto per arribar-nos a la parada de busos. Ah, i la bicicleta clar… Per fer-vos una idea del tema transport llegiu l’entrada escrita per la nostra Tilapia… Segur que us emocionarà 😉

Despesa: 7001000, un 38,9% del pressupost, que correspon a 6,9 euros per persona i dia de mitjana.

Activitats:
Molt difícil baixar el pressupost d’aquest apartat… Veure quelcom aquí sense pagar entrada i sense tour és força difícil, per no dir impossible. Aquí comptem el tour del delta, la sortida en vaixell i kayak a la badía de Ha long i el trekking-homestay per Sapa. El primer un desastre, els altres dos força millors. Les entraded també a algun museu, cine i als túnels de Cu chi.

Despesa: 3803000 donguitos, un 21,1% del pressupost, que correspon a 3,7 euros per persona i dia de mitjana.

Compres:
Vàries bugades (amb aquesta humitat o ho feiem així o no tindriem mai la roba seca), pongos de la Marta i el típic iman per nosaltres, tampoc hem comprat samarretes ja que no ens han agradat gaire.

Despesa: 344000 donguitos, un 2,1% del pressupost, que correspon a 0, 4 euros per persona i dia de mitjana.

Despeses totals: El canvi intermig durant la nostra estada era de 24300 donguitos un euro, per això totes les despeses surten en milions. La majoria de caixers deixen treure sense comissió, almenys Vietcombank i Agribank. Normalment et deixa treure un màxim de 2000000 per vegada, molt poc ja que són uns 80 euros.

Hem gastat un total de 18005000 donguitos (sí 18 miliooooons, així sona molt xungo, somos unos gastosos com diria la Marta), 745 euros, que en un total de 21 dies d’estada al país fan un promig de 17,7 euros per persona i dia. Ens esperàvem algo més car pel que ens havien avistat però 2 rates importants i una altra en potència hem aconseguit un pressupost força ajustat!!!

Night bus, shortbus y otros buses del montón

En esta entrada queremos transmitir algunas de las vivencias y sensaciones más relevantes durante los diferentes trayectos realizados durante las 3 semanas que permanecimos en Vietnam. Cabe destacar que la cantidad y la intensidad de las mismas no son recomendables en un periodo de tiempo tan corto, así que recordad “no lo intenten en sus casas”. Siempre que sea posible dormid en camas y pasar más de una noche en el mismo hotel ya que sino el desgaste es alto y el rendimiento físico no es el esperado, de manera que por muchos sitios que visites, como estas medio grogui no te cunde y lo peor, sitios que en plenas facultades podrían estar medio bien los pillas a desgana y no les ves la gracia.

Dicho esto os enumeramos los principales trayectos así como algunas anécdotas de los buses interurbanos*.

1 Ho Chi Minh – Dalat (305 km, y unas 7-8h) la primera vez nunca es como lo esperabas

Después de haber reservado nuestros sitios en la agencia, entramos a nuestro primer bus-cama como un niño con zapatos nuevos (bueno… No literalmente, ya que te hacen entrar descalzo y meter tus zapatos en una bolsa…). Habíamos elegido los sitios del final, ya que al parecer eran más espaciosos, pero contiguos había solo 2, con lo que me tocó un sitio tamaño estándar justo delante. El subidon de la novedad duró menos de un suspiro ya que no era tan “dulces sueños” como imaginamos, especialmente el sitio/tamaño estándar. Los sitios normales son como un asiento en los que el respaldo se reclina hasta ir casi tumbado, y las piernas/pies van metidos en una especie de cubículo… La idea es buena, no lo negaremos, pero las medidas vietnamíticas no dan la talla europea y ni siquiera puedes poner un pie pequeño derecho, con lo que es incomodísimo…. Como un viaje de 8h en semejantes condiciones era del todo inviable, procedí a cambiarme a otro asiento que creí mejor, cosa que así fue, pero no es oro todo lo que reluce. En las siguientes paradas fue entrando gente (y yo con el corazón en vilo y los dedos cruzados para que no me tocase volver a mi sitio…) y en una de estas un señor vietnamita se tumbó a mi lado. El hombre al ver una guiri tumbada y sola al lado suyo, vio el cielo abierto y me empezó a hablar (o no! Tierra trágame…!). La conversación/interrogatorio terminó repentinamente cuando me preguntó si viajaba sola y dije que no, que mis amigos estaban abajo (heartbraker…lo se! XD). La paz duró poco, y es que mi nuevo amigo además de intentar invadir SIN EXITO mi espacio vital mientras estaba dormido, roncaba como una marmota!! Cuando vino el “acomodador” a avisarle de que llegaba a su parada se bajó del asiento tan descolocado que el pobre casi se deja el móvil. De nuevo en la intimidad de mi asiento reclinable, acabé algún capítulo más y a dormir plácidamente hasta que llegamos a las 4 de la mañana a nuestro destino (2h antes por cierto…), bajamos medio sobados y morimos congelados.
Balance global positivo, experiencia repetible

image

Primera experiencia en night bus...parece cómodo y no lo es!!!

2 Dalat – Danang (750 km, 16h)la ruta de la muerte

Llegados nuevamente a la estación de la congelación nos introducimos en nuestra nueva aventura en bus-cama, de nuevo en los backsits, porque ya sabemos de que va la broma y esta vez no nos la vamos a jugar. Esta vez vamos los 3 juntos y solo hay un externo, un joven vietnamita.

image

Falta nuestro vecino pero es que salia movido...

Al poco de partir Manel se queda frito y empieza la aventura para el resto de mortales. Tenemos por delante un largo y fatídico viaje bajo la lluvia, “carreteras” hechas polvo llenas de baches, precipicios, frenazos, bocinazos y latigazos cervicales para todos… Lluis y yo intentamos pasar el mal trago entre series y rezos conjuntos, la cosa es muy hardcore. A lo largo del viaje hacemos una parada en un área de servicio y la gente normal come. De vuelta a los aposentos dormimos un poco y Lluis y yo nos despertamos meandonos vivos mientras don bello durmiente sigue en su particular séptimo cielo. En uno de los mil apeaderos del bus (parábamos para coger alguna caja o ves a saber que) Lluis se planta y dice que si o si se baja y hace sus cosas, pero al resto de meantes sonámbulos del bus (que no somos pocos ya que hace 6h de la última parada) nos dicen que no es una parada real y que aguantemos que la parada de meamiento está cerca. Lo’ guevos! Después de 1h y pico más de aguantar casi a reventar entre mil baches por fin paramos y sorpresa…. Es una cuneta en medio de campos de arroz!!! En serio hemos esperado tanto para esto, wtf!!?? Mientras intento digerir que todo eso es real y efectivamente está pasando (recordemos que estamos medio vivos y muy sobaos), el resto de feminas del bus acaban lo suyo y se van, con lo que me quedo sola en el campo de arroz poliklyn medio en shock intentando hacer lo mío. A todo esto el conductor se asoma y me empieza a gritar noseque en su idioma. Genial, gracias, has visto pasar por aquí a mi dignidad? La estoy buscando entre el arroz y los klinex… Te rehaces un poco como puedes y vuelves al bus no sin antes encomendarte a algún santo de nuevo. Lo que sigue es el amanecer de varias ciudades desde dentro de un bus con mil baques, alguno de los cuales te hace pensar que te has partido la columna vertebral. Muy chungo todo… Al llegar presenciamos el despertar de don Bella durmiente que nos restriega a los fucking loosers que ha dormido mogollón y que no se ha enterado de nada y procedemos – no sin antes mear en un real wc- a la búsqueda de alojamiento en Danang. 

Balance global muy chungo, no cojo un bus en la vida más.

3 Hanoi – Sapa (312 km, 4,5h), un viaje en primera

Escarmentados del mal viaje hasta Danang, no nos lo pensamos 2 veces al descubrir que había un bus high class, extra rápido -ya que va por autopista- y ultra cómodo. Es cierto que el precio es muy superior pero a veces quererse un poco no está de más. De entre los lujos que nos ofrecieron había una bolsa con desayuno (y alguna más que pillamos para nuestro uso y disfrute personal), mantas mil y hasta unos cojines cervicales, y los asientos eran tan cómodos como el sofá de casa.
Balance global muy positivo, a veces la calidad si es cara (pero que te quiten lo bailao oiga)

4 Sapa – Hanoi (350 km, 6h), una experiencia internacional

Esta vez no llegamos para pillar billetes en los buses high class y pillamos otro versión bus-cama que tarda un poco más. Resulta que es un bus lleno de GUIRIS (más barato que el anterior) en el que vamos los 3 tumbados al final. No está mal, aunque esta vez estamos un pelín apretados. Ver series, algún que otro momento de desconexión de la vida real y poco más. 
Balance sin más, podría llegar a repetirlo si se diese la ocasión.

5 Hanoi – Bahía de Halong (160 km, 4,5h), el bus de Asiavisión

Esta vez es un bus con asientos convencionales, ya que el trayecto es de día y relativamente corto 2,5h. Al pretender dejar las maletas en el maletero inferior, como se hace habitualmente, nos dicen que no. Flipamos un poco pero no le damos más importancia al asunto, en este país nunca se sabe, se acata lo que te toque acatar y chitón. Al entrar nos llama la atención la pedazo tv plana que nos acecha y que nada mas arrancar nos deleita con un programa híbrido entre Eurovision (en este caso Asiavisión) y algún caspa programa de TVE1 con Ramón García y Anita Obregón, ya que entre actuaciones había una especie de entreacto caspohumorístico (para colmo en versión musical….!! Mis preferidos…) con lo que nuestros compis autóctonos se descojonan xD Si més no es un trayecto divertido.
A lo largo del camino fuimos realizando 800 paradas para recoger gente de diferentes apeaderos así como descargar/cargar diferentes paquetes. En una de las paradas escuché unos gritos peculiares que venían de los adentró del maletero del bus. En ese momento descubrí uno de los bultos más persons que cabría esperar, un cerdo VIVO! medio metido en un saco en el portaequipajes. Pero la verdad, en este país ya no te sorprendes de nada….. Quizá por eso no nos dejaban ponerlas mochilas en el maletero!

Llegados a nuestro destino, un puerto en Hai Pong (si no me equivoco…), pillamos un ferry con mogollón de otros guiris. Una vez llegados de nuevo a tierra firme, en este caso la isla de Cat Ba, pillamos otro bus que nos lleva through the island hasta las ramblas de la City, un Lloret en horas bajas (es invierno) a lo bonito (consultar el post de Bahia de Halong). 

Balance global positivo, lo repetiría por las risas acontecidas.

6 Bahía de Halong – Ninh Binh (200km, 6h), donde caben 2 caben 3

Toca hacer el trayecto inverso, primero de todo cogemos un bus que recolecta guiris y autóctonos de hoteles y apeaderos varios. Una vez lleno nos lleva a un puerto (esta vez otro diferente, mi no entender, po bueno po vale…) en el que un barco nos transporta junto con algunas motos a tierra firme. En el trayecto empieza a llover a saco y se nos mojan las mochilas, yuju, fiesta! En tierra abandonan a todos los guiris a su suerte, porque en teoría vendrá otro bus que nos llevará a la estación central. En la estación central nos meten en un autobús atrotinadisimo con vietnamitas, sus cajas y paquetes everywhere y nosotros con las mochilacas encima. Este bus, cuyo cobrador tiene un poco de malas pulgas, hace 8800 paradas para recoger gente y bultos, de manera que en las 3h y algo que dura vamos ensardinadisimos unos sobre otros y  para colmo mojándonos porque premio! tiene goteras. Por otro lado ganamos una colega belgaustralina y conocimos de cerca (literalmente casi encima) un poco mas de autoctonismo. 

Balance global mojados, muy, mojados

7 Ninh Binh – Hanoi (110km, 2h), sardinitas again

Esta vez es de nuevor un bus sentado only for vietnamese y por lo tanto se repiten los musts: lleno hasta las trancas de cajas, bultos y gente allá donde te alcanza la vista; paradas en medio de la nada para subir/bajar gente y/o cosas; baches; bocinazos… Más de lo mismo. Nada nuevo bajo el sol, aunque viajamos de noche.  

 Balance global sin más, pero esta vez secos 

Buses del montón

– Normalmente se entra por la puerta de atrás.
– Consecuentemente pagarle al conductor no resulta práctico, así que este se dedica únicamente a conducirnos sanos y salvos a nuestros destinos (que no es poco…) y existe un cobrador/a que parece un pasajero normal pero que en algún momento se dirige hacia ti para venderte el billete. En algún caso con precios explicados en carteles y en otros con intentos de “timemos al guiri” que no pasan de ahí ya que nos los tenemos todo calculao.
– Te subes y te bajas literalmente en marcha. A veces el cobrador te ve apurao y tu ayuda a tirarte, como los monitores de piscina cuando eres pequeño, sin maldad pero con decisión.
– Además de transportar personas son un eficaz método de mensajería y entre conductor, cobrador y personal de tierra consiguen transportar exitosamente  cualquier cosa (literalmente, lo del cerdo…será difícil de superar).
– Como cualquier otro transporte por carretera, sin importar si es de noche o de día; trayecto caro o barato; con sillas o con camas; por ciudad, carretera o campo… Los baches y los bozinazos sin piedad no te los quita nadie!

Y de regalo en este post…. Tren nocturno! Hué – Hanoi (732 km, 14h)

Un poco de contextualización para que os situéis in poco. Al hacer viajes en tren ofrecen 4 posibilidades: asiento duro, asiendo blando, cama dura (en camarote de 6 plazas a compartir) o cama blanda (en camarote de 4 a compartir). Los precios entre una y otra opción van aumentando respectivamente, y en el caso de las camas, las literas superiores son más baratas que las de la planta media o baja, suponemos por la comodidad que ofrece una a cama baja (te puedes sentar de forma cómoda) y por la dificultad acrobática que supone acceder a veces a la litera alta. Cabe decir que pillamos los billetes en un momento de ”locurón”, puesto que queríamos los billetes para 2 días después y como no había los pillamos un día antes sin meditar mucho las consecuencias de nuestra decisión y teniendo en cuenta que era un gasto de envergaduras considerables…. Como consecuencia de este acto impulsivo el pobre Lluis estuvo dándole vueltas al tema bastante rato, hasta tal punto que llegó a encontrar unos billetes de avión para la misma fecha por unos 15€, un tercio de lo que pagamos por el tren!! Horrorizados por la gastosidad desmedida que acabábamos de cometer (y teniendo en cuenta que no nos devolvían el dinero, esto no es la Teletienda señores!) intentamos autoconvencernos de lo que mola viajar en tren y decidimos no tocar más el tema.

Después de nuestro glorioso paso por Hué (6h bajo cobijo huyendo de una incesante lluvia) llegó al fin el tan ansiado momento de pillar la cama y eso que solo eran las 4 de la tarde!
Por fin llegó nuestro reluciente tren cargado de gente y todo tipo de bultos y cachibaches (desde cajas con comida apestosa, hasta árboles en flor mas grandes que yo…. Ver para creer).  Nuestro viaje eran unas 14h así que el poco cabal que nos queda hizo que desestimásemos la opción silla, decantándonos pues por la tercera en discordia, cama dura en camarote de 6, lo cual fue muy buena elección. La cama blanda nos ofrecía mas intimidad, solo un individu@ desconocid@ al ser camarote de cuatro, pero el precio era una exageración y aunque hubiese mucho que celebrar esa noche, tampoco hacia falta tirar la casa por la ventanilla.

Al llegar a nuestro camarote alguna de nuestras fobias se materializaron, había un bebé entre nosotros, noooo!! Conseguiría alguno de nosotros pegar ojo entre la cama dura y los berrinches nocturnos de bebé!? Vayamos por partes, al encontrar nuestro camarote FLIPAMOS, al abrir la puerta observamos que las 2 camas de abajo estaban ocupadas por una joven pareja vietnamítica acompañados por un bebé de casi un año, premio! Pero lo mejor era que el pasillito por el que debíamos introducirnos estaba abarrotado de cajas, maletas y otros bultos y no se podía uno ni mover. De repente a Manel le salió de los adentros la vena madre de “Venga niños! A recoger la habitación que esto parece una leonera!” y en un periquete las cajas y bultos se distribuyeron como por arte de magia (algunos de ellos encima de sus propia camas, suerte que los vietnamitas son chiquiticos porque casi no se podían estirar…) Sulusionada nuestra primera piedra en el camino, nos hacemos la cama y vamos a chafardear el resto del tren en busca del vagón restaurante. Nos recorremos gran parte del tren y nos percatamos de que al parecer no hay vagón restaurante, pero en su defecto, en cada vagón hay una maquina dispensadora de agua fría e hirviendo (para hacerte por ejemplo un pote de fideos instantáneos, un té o cualquier otro mejunje de menester) y por otro lado tenemos al personal del tren, que cual azafatas se tratasen pasan con un carrito con bandejitas de comida real. En cada vagón hay también 2 baños, algunos con wc y otros con urinario vietnamítico (agujero en el suelo) que desde mi punto de vista, para un tren me parece más acertado. En algunos vagones vemos que hay minisillitas de plástico y la gente aprovecha para sentarse en ellas en medio del pasillo, luego llegamos a la conclusión – acertada o no- que eran sillas que les dejaban a la gente que viajaba con niños. Dicho esto, post comernos nuestros noodles de bote, leer un poco, ver alguna serie, observar a una madre vietnamita cuidar de su baby y alguna cosa más, los 3 fistros nos quedamos fritos la mar de agusto, sin ninguna otra preocupación que la de amanecer en Hanoi frescos y radiantes. A las 4:30 de la mañana el clímax de nuestro camarote se fue a pique cuando alguna mala persona encendió las luces a traición y gritó algo por megafonía. De repente entró un person y empezó a sacar cajas de nuestro camarote como un energúmeno ante la atónita mirada de todos. En ese momento el pobre baby, que estuvo la mar de tranquilo todo el trayecto, se puso a llorar y nosotros comprendimos que las 800 cajas del camarote no eran de nuestros pobres vecinitos, sino que nuestro camarote era en simple lugar donde dejar bultos que viajaban de A a B, algo muy habitual en todos los transportes vividos. Echamos una cabezadita más y aparecemos al fin en Hanoi la capital del gran imperio, con las pilas recargadas y dispuestos a hacer ruta con la maleta a cuestas hasta encontrar nuestro hotel.

image

Lo que nos encontramos al llegar de Hanoi

image

Ejemplo de homo viajensis cuando coge demasiados buses de estos

Conclusión: Tren cama mola, avión mainstream

*Los kilómetros, horarios y -porque no decirlo también- algunas sensaciones son muy aproximados, ya que hay que tener en cuenta varios factores como que los buses a priori no van tan rápidos como los coches, dan vueltas que una persona en su sano juicio podría ahorrarse, y sobretodo más importante, a veces los datos son un poco de cabeza y como ya sabéis la mente a veces magnifica/mortifica

Resum cambodjano

Hem de començar dient que ha sigut el nostre país del relax. Si haguéssim fet un viatge de dues setmanes per veure els highlights del país segurament hauria sigut un viatge molt diferent, però ens ha agradat la pau i el relax que ens ham retransmès el país.
És un país força pla, molt desforestat, així que els paisatges són a vegades monòtons. La gent és en general tremendament simpàtica i en això ens ha recordat a Myanmar, tot i que ens quedem amb el país bhurmític. L’ambient és moooooolt rural aquí també, potser els rius i les zones de ribera són els punts una mica més forts del país.
Aquí sí que s’observa algo més de pobresa, i es veu que per intentar prosperar s’han venut el poc bonic paisatge que tenien. I és un país tremendament barat, tot resulta força econòmic aquí si et mous una mica.
Sense tenir res espectacular però, el seu ritme lent, els seus passejos en bici, la seva vida cotidiana ens fa recordar-lo en general de forma molt positiva.

El que més ens ha agradat:
– Els postres.
– El passeig pels camps de sal i al voltant de Kampot.
– El pont de bambú el Mekong a Kompong Cham.
– Angkor wat.
– Les cascades i cràters en general, sobretot el cràter de Balung i el pícnic improvitzat a la cascada de Pailin.

El que més ens ha decepcionat:
– Els paisatges i la desforestació en general. Buscàvem un país més frondós.
– Bokor, o com carregar-se un suposat parc natural.
– Els tuk-tukeros. Es fan extremadament pesats, convertint els seus iguals de la India en aficionats.
– El tinglado turístic de Siem Reap, desgraciadament hi ha muntat allà un esperpento que et fa dubtar de deixar de viatjar per no contribuir-hi.
– La dificultat de fer un trekking com deu mana. Tots són molt cars i es centren més en fer xuminades com passeigs en elefants o fer ràfting als rius que a caminar de veritat.

Dormir:
Resulta extremadament barat i tots els hotels de preu baix són molt correctes, la majoria amb tovallola inclosa, tele dins l’habitació i lavabos privats, amb dutxa a l’estil asiàtic això sí. Dels millors allotjament en relació qualitat-preu, això si, carents d’encant. Hem dormit en hotels i guesthouses, però gairebé són el mateix. També hem dormit en uns bungalows molt cucos a l’illa de Tonsay. Difícil regatejar el preu, però no hem pagat mai més de 8 dòlars per una habitació.

Despesa: 136 dòlars, un 22, 4% del pressupost, que correspon a 3 euros per persona i dia de mitjana.

Menjar:
Tot i que a vegades una mica repetitiu, el menjar cambodjà és força bo. Hem menjat sobretot en paradetes al mercat o al carrer, algun dia hem anat de restaurant sense aconseguir res excepcional a un preu més alt. Un plat per dinar o per sopar sol ser un dòlar i mig aproximadament. El típic amok que et venen només l’hem vist en llocs de guiris i el que hem tastat no ens ha matat. Ens han encantat els postres dolços, que trobarem molt a faltar. També el Ban Chieu, una espècie d’empanada crep amb brots de soja dins i que se serveix amb una vinagreta i vegetals frescos, molt bo. Per esmorzar típicament mengen un arròs amb carn a la barbacoa i pickles que s’anomena Bai Sach Chrouk. Hem menjat també sopes de fideus, arròs amb curris no picants i baguetes amb carn dins. El Lok lak és un altre plat típic mooooolt bo i que vam provar durant el curs de cuina. Definitivament hem menjat molt bé aquí. Es pot menjar sense carn tot i que et limita molt allò que pots menjar i encara que no tingui carn segurament tindrà un caldo fet amb peix o carn, així que vegetarians estrictes us passareu el dia menjant fideus o arròs fregits.

Despesa: 196 dòlars, un 32, 3% del pressupost, que correspon a 4, 2 euros per persona i dia de mitjana. No és car, però és que hem menjat moooolt.

Transport:
Ens hem mogut bàsicament en bus, sobretot amb dues companyies, la Capitol i la Soriya. No és barat ni car, els autobusos amb l’a/c a tope però estan molt bé i solen parar de tant en tant a fer paradetes per menjar i fer les necessitats. Per mouren’s al voltant de les ciutats normalment hem agafat bicis, molt dolentes però molt barates. També hem anat en taxi compartit, una experiència molt curiosa i recomanable ( tot i ser 7 en un cotxe). L’experiència de la VIP mimi-van que vam agafar té tot un post, a evitar!!! També hem agafat una barca per anar a l’illa. Un cop i perquè no quedava una altra opció vam agafar un tuk-tuk.

Despesa: 166 dòlars, un 27, 3% del pressupost, que correspon a 3, 6 euros per persona i dia de mitjana.

Activitats:
Aquí hem d’incloure el tour penós que vam fer, les entrades a Angkor wat, el curs de cuina i algunes altres entrades per cascades o coves. L’entrada a Angkor trobem que té un preu raonable pel què ofereix, fins i tot la de 3 dies.

Despesa: 100 dòlars, un 16, 5% del pressupost, que correspon a 2, 2 euros per persona i dia de mitjana.

Compres:
Sabó per rentar la roba, algunes cerveses que hem fet, encenedor per l’ences, l’iman imprescindible. D’aquí no tenim samarreta perquè fora de Siem reap on no les voliem comprar no n’hem trobat.

Despesa: 9 dòlars, un 1, 5% del pressupost, que correspon a 0, 2 euros per persona i dia de mitjana.

Despeses totals: El canvi intermig durant la nostra estada (just aquests dies hi ha hagut la fatalítica baixada de l’euro, començant amb un canvi 1, 2 i acabant amb un canvi 1, 1, hem calculat doncs canvi 1, 15). Comptem tot en dòlars perquè és la moneda que et donen als caixers ( no és possible treure moneda local) i perquè els propis locals van en dòlars moltes vegades. El canvi és de 4000 riels un dòlar aproximadament.

Hem gastat un total de 607 dòlars, 528 euros, que en un total de 20 dies d’estada al país fan un promig de 13, 2 euros per persona i dia. Una bicoca vaja!!!

Resum Thailàndia

Sabem que molta gent vol que parlem bé de Thailàndia perquè hi volen anar. Doncs crec que us defraudarem força… Almenys per la nostra forma de viatjar, no és un país fàcil. Està tot moooolt trillat, massa preparat pel turista-borrego o almenys això ens ha semblat. Així, gent a la que ens agrada una mica més el turisme aventurer i deixar perdre’t una mica, anar en busos locals als llocs, etc se’ns fa una mica difícil el tema. Donarem una segona oportunitat al país, ja que s’ha ajuntat que hem tingut xoc molt bèstia al venir de myanmar, estàvem en temporada màxima (vacances de nadal occidentals) i hem fet platjes i zona més turística, que ja sabeu no són la nostra devoció.
El que pitjor hem portat ha estat el caràcter de molta gent. Si ens parem a pensar hem tingut experiències genials i hem trobat gent força amable, però la impresió que ens queda és la d’una gent malhumorada i que odia al turista. En part ho podem entendre pel nombre i tipus de turista que reben, però tampoc cal maltractar-nos d’aquesta manera. Com a petit resum, quan erem a ko tao vam veure gent molt més somrient i altres amargosos. Els que somreien eren TOTS myanmarencs (n’hi ha molts allí), els de cara amargada eren thais. En el tracte amb el turista, seria una espècie de barcelona a lo bèstia.

El que més ens ha agradat:
– Bangkok. Una ciutat on viure i a considerar.
– Sopar perquè et conviden en l’enterro d’una dona a Takua Pa.
– De moment no se’ns ocorre res més.
– Saber que hem sigut capaços de treure’ns el títol de buceig.

El que més ens ha decepcionat:
– La gent. Sense cap dubte.
– Les platges. Ja sabeu que no som massa de platges però està tot tan trillat i ple de gent i construit que qualsevol semblança amb el paradís és una estafa.
– Les màfies del transport per agència. Per sempre intenta fer-ho tot per tu mateix, encara que surti més car.

Dormir:
Hem dormit en hotels, bungalows de platja, dormitoris compartits… La relació qualitat-preu és correcta, sobretot si no ho reserves prèviament. En general els llocs eren correctes i nets. Com a curiositat, els lavabos no solen tenir cisterna i tots els lavabos tenen un cossi amb aigua per tirar la cadena. Com a costum dels tailandesos, a la majoria d’habitacions no pots entrar amb sabates. La wifi és bona gairebé a tots els llocs.

Hem gastat 6400 batmans, un 14% del total (23,8%). Uns 4,25 € per persona i dia.

Menjar:
El menjar thailandès és força bo. Hi ha molts tipus de fideus, en amanida , fregits o en sopa… També molts curris diferents amb arròs. És moooolt complicat però aconseguir trobar menjar sense carn. Et miren amb cara de mico, sobretot als llocs del carrer. Ens ha sorprès que els famosos “pad-thai” només els trobes en llocs de guiris, mai en els seus llocs locals. Vam menjar moooolt bé el dia de l’enterro, fan els curris molt bons i cuinen moooolt bé el porc!!! Tenen també molts dolços molt bons i és fàcil trobar per tot arreu llocs de fruita tallada i preparada per menjar, sobretot pinya i mango (en aquesta època però verd). En zones d’illes el menjar era més car i era difícil trobar llocs locals, havies d’anar a restaurants per guiris. Nosaltres sempre que podiem menjavem amb paradetes de mercats o al carrer i quan no anàvem de restaurant. Per comprar aigües o begudes el més pràctic són els 7 eleven, tota una institució, n’hi ha a tot arreu i oberts 24hores, amb preus de super. Per tot arreu podies anar trobant màquines d’aigua osmotitzada, on per 1 batman et reomplia l’aigua de l’ampolla.

Hem gastat 8078 batmans, un 17,5% del total (30%). Uns 5,35 € per persona i dia.

Transport:
Hem anat en autobusos, vaixell, transbordador, pick ups, shongtaews (uns busos locals petits que tenen ells per curts recorreguts urbans), barca pels canals de bangkok, longtail boats, bici i moto.
Els busos locals estan bé i les infraestructures són correctes, els preus també correctes. Les estacions de busos solen estar allunyades del centre i s’ha d’agafar tranport intern per arribar-hi. Per ser turista t’intenten inflar els preus per moure’t amb barques o shongtaews, el millor és demanar info a l’hotel o altres locals per saber el preu real, sempre t’intentaran timar!!! El vaixell nocturn de ko tao a surat thani molt còmode i barat, súper recomanable. Quan has d’agafar varis transports, si ho fas per agència tot i que pugui sortir inclús més barat que agafar el bus local, no us ho recomanem. Et sents com un borrego de minibus en minibus donant voltes com un tonto, amb els minibusos sobreocupats i sense espai gairebé… En un mateix poble hem arribat a agafar 3 minibusos diferents que et porten d’agència en agència per reagrupar la gent i per intentar que en l’espera piquis i compris algo de menjar a preus moooolt inflats (estan totes on crist va perdre l’espardenya i per tant no pots buscar on comprar algo a preus normals). Nosaltres no repetirem a fer-ho així, ho vam odiar molt. Encara que ens costi més arribar als llocs però preferim agafar busos locals. Els vaixells per anar a les illes són en general força cars i ens han pujat molt el pressupost (a canvi però t’estalvies força en dormir, hem fet un total de 4 nits transportant-nos).

Hem gastat 8735 batmans, un 19% del total (33,5%). Uns 5,75 € per persona/dia.

Oci:
En aquest país i de forma extranya ha sigut gran part del nostre pressupost. Gairebé la meitat del gastat al país ha estat pel curs d’open whater per tenir possibilitat de bucejar pel món. Nosaltres ho vam fer a ko tao pels preus. Val 100 € menys gairebé que a la resta del món, on a tot arreu val més o menys el mateix (250 € vs 350€ a la resta). Aqui a l’illa hi ha preus força estandards, 10 € amunt o avall, amb dormir inclòs o no. On ho hem fet nosaltres bé, neutre. Ens havien parlat fatal de la companyia en espanyol però després vam trobar gent que ho havien fet i estaven molt contents. Hi ha unes 60 escoles, així que pots triar i remenar. Majoria en anglès però n’hi ha en espanyol, francès, alemany…. Apart d’això algunes entrades i sortides que hem fet pet veure coses, anar al cine…

Hem gastat aquí 19620 batmans (620 batmans), que corresponen a un 43% del pressupost (2,5%). Uns 13€ per persona i dia.

Personal:
Compres vàries, hem aprofitat per comprar roba, crema solar per la platja. També comptem aquí els dies que hem sortit de festa o beure unes birres (la birra thailandesa és tant bona que fins i tot en Lluis se n’ha demanat alguna activament).

Hem gastat aquí 3025 batmans, que correspon a un 6,5% del total (11,2%). Uns 2€ per persona i dia.

Total:
En total hem gastat 45858 batmans, el canvi estava a 39,8 batmans/euro. Hem gastat 30,32 eu/dia. Si treiem el gastat amb l’open whater (ja que és una activitat a part que ocupa gran part del pressupost, veieu que en totes les categories el % entre parèntesis és el % del gastat sense comptar l’open) són:
26858 batmans /2 persones durant 19 dies = 17,75 euros/dia per persona, que creiem s’ajusta més a la despesa mitjana en aquest país.

Resum Malaysia

Malaysia pot ser molt bé un petit resum del sud-est asiàtic, tot i que té algunes coses que el fan més occidentalitzat. La barreja i convivència de cultures és aquí molt patent, amb una majoria malaia (musulmana), però amb molts xinesos i indis a la vegada (sembla una convivència força adaptada tot i que al parlar amb alguns xinesos sembla que és més aparent que real, ja que els malais estan copant el govern i tenen més drets que la resta). Nosaltres hem estat només a la costa oest de la península, la part més desenvolupada, ja que a la resta hi ha platges o natura de la que ara no es pot disfrutar per estar en plens monzons i la idea és tornar en algun moment.
És veritat que et trobes ciutats, cultura, platges, muntanyes, natura… Una mica de tot. La gent però ens sembla poc simpàtica en general, no trobem gaires somriures aquí. La forma de funcionar és molt occidentalitzada i així com podria ser un punt positiu per molts, per nosaltres resulta un punt negatiu. Ens sentim més còmodes en el caos i l’anar fent de sri lanka que en la necessitat de tenir tot més premeditat d’aquí.
Tot i que la sensació general no és la millor, després pensem que hem fet coses mooooolt interessants i que ens han agradat molt. Per aquells que vulguin veure una barreja de coses en poc temps i els agradi les coses organitzades és un bon país.

El que més ens ha agradat:
– Kuala lumpur. Una ciutat amb molta oferta i no massa gran, abarcable com Barcelona i fàcil.
– Menjar en les paradetes de menjar al carrer.
– Gerogetown.
– La Rafflesia.
– Les vistes i el trek del Mat Cincang (Langkawi).

El què ens ha decepcionat:
– Llocs extremadament turístics i enfocats al guirisme com Melacca i Langkawi.
– Les Cameron Highlands ( massa contaminació visual, un cop vist els de sri lanka això no val res).

Dormir:
Hem dormit fent servir couchsurfing, airbnb i guesthouses amb un pressupost màxim per nit de 60 mirins. Menys de 40 impossible. Una experiència del couchsurfing bona, l’altra dolenta. Els llocs són en general nets i agradables.
Gastat: 410 MYR (19, 2%).

Menjar:
De les millors coses a Malàsia. Hem menjat bàsicament als food courts, són paradetes de menjar cadascuna especialitzada amb lo seu que comparteixen menjador i begudes, així cadascú menja el què vol. La idea ens sembla molt bona. En general el menjar és força econòmic. En llocs més turístics hem de dir que acabàvem menjant en restaurants,  ja que no hi havia més, intentant anar en aquells que veiem més locals. El menjar és més aviat picant i fan servir molt peix i carn, però sempre pots demanar la versió vegetariana. Curiosament el dia que vam menjar millor va ser  a Melacca i en un restaurant per guiris, on vam menjar un plat típic nyonya el Calanthe Laksa.
Gastat: 543 MYR (26, 9%)

Transport:
Ens hem mogut amb autobús i vaixell. Aquí el sistema és molt similar al nostre, ràpid però molt poc freqüent i molt car relativament. Això sí, els busos són molt còmodes i tenen un problema amb l’aire acondicionat. Hi ha vàries companyies de transport interurbà i has de comparar preus i horaris per veure quina et convenç més. No hi ha transport públic, tot són companyies privades. El transport local no funciona gaire bé o almenys nosaltres vam haver de caminar perquè funcionava fatal i no apareixia el bus. A penang el transport local sí que funciona bé. A langkawi ni existeix.
Gastat: 727 MYR (34, 1%).

Entrades i activitats:
A molt pocs llocs s’ha de pagar entrada per anar, tot és molt visitable, els temples i monuments són gairebé tots gratuïts. Això sí, com és tan difícil moure’s en molts llocs has de contractar una excursió per anar a veure alguna cosa, cosa que infla força el pressupost, sobretot a les illes. Comparar bé preus perquè poden canviar molt i pensar que més car potser t’ofereix algo més que no t’interessa… Sobretot consixteix en les excursions de la Rafflesia i el tour de manglars a Langkawi.
Gastat: 220 MYR (10, 3%)

Personal:
Compres varaiades. Imans, aquí no hem trobat cap samarreta que ens faci el pes. Ah, i la guia del sudest asiàtic que no la teníem en paper i la necessitavem.
Gastat: 201 MYR (9, 5%).

Total: 2131 MYR (516€/13 dies i 2 persones=  19, 8 € persona/dia).

Els canvi era aproximadament 4, 1 MYR=1€.

Viatje sud-est asiàtic. part II. Malasia & Singapore on Tripline

Resum Sri Lanka

Podem assegurar que no es un país excepcional però es mereix una visita ja que té coses molt maques com heu pogut veure.
Podem dir que Sri Lanka vol dir noia luxuriosa; que un el país on hi ha moltes xancles abandonades; on tothom et pregunta d’on ets, on vas i si estàs casat; amb una cuina deliciosa i relativament variada; que té uns paissatges molt bonics, una natura excel.lent, una arquitectura amb coses interessants i unes platges no gaire atractives.

Què ens ha agradat mes:
– Safari a Kaudulla
– Paissatges de Sigiriya
– Dimbulagala
– Excursions varies pels Hills
– Curs de cuina  amb la Chamila de la White House a Unawatuna

Dormir:
Hem dormot sempre en guesthouses, homestays i inns amb un pressupost màxim per nit de 2000 rúpies (o com n’hi diem nosaltres, rislis)
Gastat: 41.850Rs ( 37, 5%)

Menjar:
Hem dinat i sopat sempre en llocs locals (anomenats hotels tot i que facin funció de restaurant; molt barat i sempre vigilant que no ens estafessin), ens han cuinat les families on hem estat (car) o bé en llocs per guiris (perquè no hi havia altra opció i també car).
Gastat: 34.337Rs (30, 8%)

Transport:
Hens hem mogut basicament en autobús (extremadament barat; el servei de bus és molt eficient, hi ha busos que van a qualsevol punt de l’illa; ara bé és força lent), hem agafat també el tren i quan ja no hi havia altra manera en tuk-tuk (preus negociables). No hem agafat taxis.
Gastat: 8.995Rs

Entrades i activitats:
És el mes car sel pais. Ens neguem a pagar les entrades de les ciutats antigues: mooolt cares. Basicament ens ho hem polit en el safari i el curs de cuina així com també pagant entrades  a temples i altres llocs per 200-300Rs.
Gastat: 22.150Rs (19, 9%)

Personal:
Compres varaiades. Ull amb el que no està etiquetat: et voldran estafar sempre.
Gastat: 4.196Rs (3, 8%)

Total: 2.230 Rs (13, 5€) per persona i dia.

Els preus son molt intuitius ja que el canvi es igual que la pesseta: 167Rs=1€