Llac Titikaka, part peruana

Arribem a Puno al vespre, just a temps per anar fins a un hostal que han recomanat a en Max, reservar un tour de 2 dies pel llac dormint a casa de gent (jo ho volia fer pel nostre compte, però Max ho volia fer per tour així que al final ho fem així), anar a comprar alguna coseta de menjar pels dos dies següents i sopar. Tothom ens ha avisat que Puno és horriblement lleig, així que ni fem l’esforç…
Al matí ens llevem, fa un sol tremendo però un aire fresc no deixa acabar d’escalfar, és el que té estar a gairebé 4000m d’alçada suposem. Ens vénen a recollir, tot i estar molt propers al port. La primera imatge no m’impresionava el què pensava. El llac navegable més alt del món. M’imaginava una mena de llac de muntanya dels nostres enorme, però res a veure. A primera vista entre el vent, l’onatge i la immensitat, sembla més aviat que estem al mar.

image

Primera imatge del titikaka

image

Vaques en illes de joncs

Comencem al nostre primer destí, cap a una del centenar de les illes dels uros. Són illes flotants que ells mateixos es construeixen amb 3 metres de terra i joncs, amb una mena d’amarre a la profunditat del llac per a que es puguin moure xò no marxar llargues distàncies (només faltaria que es despertessin d’il·legals a Bolivia). Pel camí trobem petites illes de joncs amb vaques pel voltant, què cony hi fan per aquí?
Els uros sembla ser eren unes tribus aymares que van venir aquí intentant fugir dels quechuas, i per això es van establir en aquestes illes.
Ara viuen bàsicament de la pesca i del turisme. Ja m’havien advertit, però el teatre muntat i tot plegat és força trist. La impresió és que són gent que ni viuen aquí, sinó que venen a fer calaix. Entre el preu entrada (8 soles) + el viatge cutre en barqueta que nosaltres ens neguem a agafar + artesania que venen s’enduen un bon calaix. De fet, mentre tots són al passeig, escolto als nens jugar i parlen entre ells en castellà (quan se suposa que la llengua materna és aymara i no tenen ni papa d’espanyol, a més que entre ells de forma espontània parlarien amb la llengua materna). Bé, ja sabíem al què veniem i almenys les fotos queden ben maques.

image

Els suposats uros ens reclamen

image

Colors

image

Uronena

image

La cuina i el panell solar

image

Nens jugant

D’aquí a l’illa on dormirem avui són 3 horetes en el vaixell. Sort del resol que escalfa, contràriament aquí fot una rasca maca… Arribem doncs a l’illa on ens presenten a cadascú la família assignada i anem a dinar amb ells. Al Max i a mi, per ser els nois joves, ens ha tocat a casa en Juan i la Maria, una parella d’uns 63 anyets que viuen molt amunt del poble.

image

Gent que acull

image

Porta baixa o francès alt

image

Cuina local

Les casetes són molt millors del què imaginava, gairebé totes tenen un panell solar per abastir-se de llum i alguns veïns fins i tot tenen parabòlica. Això sí, tots vestits amb roba tradicional i veus que van fent les seves coses. Dins el turisteo, es pot definir com a molt acceptable. Som a l’illa d’Amantaní, una espècia d’abanderada del turisme vivencial.
Dinem amb en Juan i la Maria doncs, de productes que fan créixer a les terrasses preincaiques que fa centenars d’anys són a l’illa. Bàsicament fan dieta vegetariana a base de quinoa, patates i similars, algunes verdures més que creixen per aquí i blat. Són autosuficients i funcionen a base de trueque i intenten anar el mínim a comprar a tierra firme. A més són força frugals amb el menjar i el meu estómac ho nota i molt. Menjem una sopeta de quinoa i un plat de formatge fregit de les seves wacas amb patates bullides. Interessant i sosset, però agradable.
La Maria gairebé no parla el castellà però en Juan sí. Ens demana coses dels nostres països. Ens explica com tots els seus fills i filles han anat a Puno o a Juliaca a buscar-se la vida, i que cap ha pogut fer universitat per lo car que resulta. Sembla gent sense cap penúria amb el menjar i dormir, tenen una casa molt acomodada, però que al no estar acostumats als diners sinó al trueque, doncs no es poden permetre altres coses. Molt interessant tot plegat.
A mitja tarda,una part del grup ens dirigim cap als temples de Pachatata (pare i tot el que seria per sobre de la terra) i la Pachamama o mare terra. Són els 2 monticles que té l’illa al bell centre. Nosaltres anem als dos per aprofitar les vistes d’ambdós, i acabem amb la Pachamama ja que és molt menys visitat i sembla el millor lloc per veure la posta. De totes maneres, les vistes des d’ambdós són genials…tant que crec podria estar-me hores contemplant. La llum és preciosa, la cordillera Real a Bolívia al fons, les terrasses… Val la pena haver vingut només per això.

image

El pachapata

image

La pachamama

image

En Juan i la Maria

Quan es va fent fosc, tornem a casa i sopem, un altra menjar senzill i deliciós, però escasset. Ho rematem amb infusió de munya, una mena de menta molt bona i bona per l’alçada, els refredats i que és molt digestiva. Un cop acabem regalem als nostres amfitrions algunes coses que hem portat de terra ferma. Productes tan bàsics com un pa, pasta i una pinya, coses que ells no mengen mai i que ens agraeixen profundament. Després ens posen uns ponxos i ens porten a una fests folcklòrica lamentable que sobra alments des del meu punt de vista i de la que defujo tan ràpid com puc.
La nit està estrelladíssima en un dels millors cels que recordo, però ventada i freda de collons.
Dormo amb mil mantes i fred tot i així, però el matí arriba força rapid i toca esmorzar frugalment per variar. Molt te de munya, última xerrada amb Juan que ens diu x la pròxima vinguem per naltros sols ja que tarden a cobrar de les agències i els és difícil, ja que els obliguen anar a Puno a cobrar. Així ho faré doncs si torno!!
Baixem al moll i agafem el vaixell per apropar-nos a una altra illa, Taquile, que va ser la primera preservada per Unesco per mantenir vives les tradicions, etc… va ser la que va començar a oferir lo del turisme vivencial, però no sabem perquè han relegat això a l’altra illa i aquesta es sol visitar de dia, amb un turisme molt més de comprar artesania i dinar en restaurantes turísticos. Com a la resta d’illes, 8 soles per entrar, sort que ja els hem pagat amb el tour així no faig mala sang. Com poden fer pagar per entrar a una illa? O és un museu a l’aire lliure?
Mentre una part del grup van directament a zona de compres i centre del poble, una altra part donem una volta per veure unes runes preincaiques, vistes de l’illa i de la resta (similar tot a Amantaní, però sempre és agradable passejar). Veiem al lluny el tercer pic dels Andes, que es troba a Bolivia i ens assenyala per on es troba La Paz.

image

Imatge de postal

image

Illa de taquile

image

La cordillera real al fons

Després explicació amb teatrillo de les costums de la zona. Cosrs com ser solter és ser un no ningú, que solters porten barrer mig vermell i blanc i casats tot vermell. Els homes texeixen i molt, de fet la majoria de mantells i vestits que porten les dones son fets pels marits i/o pares. Elles fan cinturons i altres peces.
Quan es casen (ho solen fer quan ja porten uns anys convivint junts), molt joves habitualment, guanyen status. No porten anell, sinó el cabell de la dona en forma de faixa que s’ha de tallar quan es casen. I una mena de bosseta mona on porten les fulles de coca que es van regalant i compartint a mode de salutació i per sociabilitzar. La senyal de la dona casada és una faldilla negra que l’hi texeix el marit.
Durant el casament, 3 dies i nits seguides, tothom ho passa bé menys els nuvis. Aquests no poden riure, ni parlar, ni cantar ni ballar ni beure ni passar-ho bé. És una mostra de paciència, i una putada molt gran, ja em diràs tu qui es vol casar així.
També ens fan una demostració d’on treuen el sabó, un sabó natural a partir d’una planta que es troba per tota l’illa. Força impresionant la quantitat de sabó que en treuen i lo bé que neteja.
Un cop tothom ha dinat el menú turístico enganyifa i naltros el pa amb palta que ja portàvem, agafem la barca per tornar cap a Puno.
La valoració global és bona, tot i que per turisme vivencial molt més autèntic el del sudest asiàtic. Els paisatges i la llum, això sí, insuperables. Jo hauria fet per lliure, més després del què ens ha dit en Juan. El preu és aprox el mateix, però sense guia que a vegades es pot fer pesat, més al teu aire i sabent que pagues directament a la familia. Però ja sabeu què penso jo d’aquestes coses i dels tours en general.
Alertaaaaa!!!! Quan ja estava escribint tot això des del vaixell, hem tingut el nostre moment aventurer. Sembla que jo i les barques tenim un problemilla després de experiència a Kalimantan i ara!! De cop, el motor ha començat a treure fum, molt fum (i jo era al costat). Total, problema del refrigerador, ho han intentat arreglar i no way. Estar quiets amb les onades és marejós de collons. A la hora i quan encara no teníem clar què passaria, ha parat un altre bot que ens ha arrossegat una mica i gan intentat arreglar lo del radiador, afortunadament arreglant-ho amb millors eines i coneixements. Una altra experiència per explicar, almenys si llegiu això és que no estem enfonsats al fons del Titikaka!!!

Anuncis

Machhu Pichhu, el gran dia

Ens despertem a les 04am per variar. El nostre guia ens vol fer la visita guiada a les 06am, hora d’obertura del MP, ja que hi ha menys gent.
Des d’Aguas Calientes hem de caminar uns 20 minuts fins un pont que resulta ser el primer control i que no obre fins les 05am. Un cop passat el control, seguim camí amunt per milers d’escales per pujar uns 400m de desnivell en un kilòmetre. Així de dur és arribar al MP si no vols pagar els 12$ del bus. Jo i la parella d’holandesos, així com el jovenet alemany som dels primers de la fila. Al haver fet en uns 35 min ara toca esperar fins que ens obren portes i els de davant corren per agafar foto sense gent del lloc. Jo enlloc de pujar dalt de tot decideixo agafar-ho amb calma i fer la foto de més avall, aconseguint doncs la meva foto sense ningú i amb el sol que just està sortint i començant a iluminar el wainapichu, la muntanyeta que dóna la forma típica i màgica al MP.

image

Sol i fent el memo al MP

image

El sol comença a entrar, i la gent també

Ens havien dit que al matí sol haver molts núvols, però ens ha tocat el dia més serè dels últims dies de trekking i podrem disfrutar d’un MP amb una llum genial.
Un cop feta la foto, ens reunim tots amb el guia per a que ens faci la visita guiada del lloc.
Com ja he dit MP no era ni molt menys la ciutat més important de l’imperi quechua però sí era una ciutat real o inka important estratègicament per fer d’enllaç entre la costa, les muntanyes i la selva. No va ser mai descoberta pels espanyols i això fa que es conservi molt bé i gairebé del tot.
Fem una visita guiada de una hora i mitja aprox per la que passem per les terrasses, cases, casa de l’inka i del xamàn, temples del sol, pachamama, cóndor… S’ha de dir que és un dels llocs més bonics que ge vist mai però no m’ha fet posar els pèls de gallina com si han fet el Taj Mahal o Angkor wat. Això sí, és encara més gran i impresionant del què pensava.
Afortunadament hem fet la visita a primera hora, ja que a partir de les 09h això és horrorós. Al haver permís d’unes 3000 persones al dia que gairebé sempre s’acaba fa que tot i ser enorme no tinguis ni un moment de tranquilitat dins el recinte.

image

Casetes

image

Terrasses agrícoles

image

Vistes de nevados

image

Temple

image

Això vol ser un cóndor

Afortunadament decidim caminar fins la porta del sol, a uns 45 minuts, amb unes vistes brutals i on gairebé estem sols. La majoria del grup ja s’ha separat ja que molts tenen entrada a la muntanya o al Waynapicchu, així que ens hem despedit, amb alguns potser ens retrobarem algun moment del viatge.

image

Cap a la porta

image

Vistes des de la porta del Sol

image

El trio calatrava

image

Un altre angle

La baixada es fa força bé, sí que es fa llarg tornar a hidroeléctrica. Gairebé tothom torna en tren però eren 50$ de diferència i la veritat caminar 2 horetes per les vies del tren tampoc resulta taaaan horrorós. La furgo fins a Cusco es fa llarga i pesada, però cap a les 21:30 ha hi som, tornem a l’hostal i ens retrobem amb Max. Morts, sopem pa smb palta i a dormir!!!!

Trekking salkantay day 4

Mentre gairebé tothom dorm, molts la mona després de la festa d’ahir i la pluja d’aquesta nit, em llevo gràcies al despertador i amb els peus més destrossats per picades de la meva vida, i empaqueto per sortir a les 05 a esmorzar. Aquesta hora esmorzem per agafar el bus o transport a preu d’or (25 soles x cap que no hi ha manera de baixar) i que ens portarà a un poble al costat de La playa, on si fessim trajecte com era, ens hauriem quedat.
Comencem per un ampli camí inca ple d’escales i seguim per un caminet preciós que va enfilant i ens va deixant boniques vistes, i farcit de campings i cases on dormir precioses, amb molts llocs on fan cafè, l’especialitat de la zona.

image

Tomaquets en un arbre!!!

image

Pujant amb els catalans

Amb la tonteria pujem uns 750metres i arribem al coll, on hi ha molts núvols. Un cop passem a l’altre cantó de la vall, arribem a unes ruines quechuas, un lloc de descans pels missatgers que anaven a MP a portar bones des de la capital. MP va ser una ciutat que es va construïr per fer d’enllaç entre Cusco i les montanyes i la zona de la selva i que al no ser trobada ni localitzada pels espanyols, no va ser derruïda ni destrossada.
Des d’aquest punt i tot els nombrosos núvols, anem tenint vistes del MP i ens emocionem per veure’l abans d’hora.

image

MP ennovulat al fons

image

Insecteeee

Després baixem per la muntanya fins arribar al riu que ens menarà a hidroeléctrica, on trobarem la resta de companys que han caminat x carretera o han fet Zipline. Tenim vistes de la vall i del MP precioses i estem contents d’haver pres la decisió, i recomano a aquell que faci la ruta intenti fer això.

image

Una altra vista dem MP

image

Vall a la que baixem

També ens trobem parets verticals i cascades precioses i finalment arribem a l’últim punt de carretera, on dinem.
A partir d’aqui uns 11km per un bonic paisatge però sota un sol escaldador per les vies del tren que ens porten a Aguas Calientes, el poble del MP. Allí tenim hostal (per fi, una nit a dormir bé!!!!).

image

Travessant el riu

image

Cap a Aguas Calientes

Compres al mercat, sopar i dormir, demà és el gran dia!!!!

Trekking salkantay day 3

Avui ens llevem a les 05am amb el tè de coca a la tenda, per esmorzar a les 05:30 i començar a tirar a les 06:00. Avui en principi és el dia light del trekking, que després del dia d’ahir ja s’agraeix. I a més, cada dia sembla ens llevem una mica més tard. Ueeeee!!!!
Després del trist esmorzar, comencem camí passant per un poble i una fantàstica cascada. El guia, l’Edwin, ens explica que ens trobem al que s’anomena bosque nuboso o selva alta, on ja comença la selva però per l’altitut encara no es la selva megadensa i plena com la coneixem. Ens ensenya plantes pel camí, sobretot de cafè, animalonets,etc…

image

Una altra escena matinal

image

Hauriem de començar així tots els matins

Anem tota l’estona seguint una vall, pel costat del riu, en un camí d’aquests de constant puja i baixa però amb predomini de baixada, avui arribarem als 2000m.
Fem un descans amb partit de futbol inclòs i anem baixant la vall fins arribar a la Playa, un poble que no té res de platja però en el que aprofitem el riu per banyar-nos els peus. Quin plaer. Ha arribat l’hora de dinar i en principi el destí d’avui, però nosaltres fem una versió més cutre i modificada del trekking, així que la cosa canvia.

image

Camí planer

image

La vall que anem baixant

image

Remullada de peus

Un cop dinats, doncs, enlloc de quedar-nos aquí, ens porten en cotxe fins a Santa Teresa, a una mitja hora per una horrible pista…
Aquí tenim el càmping, un lloc encara més horrorós que el del dia anterior, però que farà el fet.
Aquí hi ha unes piscines termals d’aigua calenta, a les que també ens duen per 10 soles de nà i 5 d’entrada… la veritat que agraïm tenir la primera dutxa en 3 dies, però aquí els mosquits brillen per la seva presència. I són d’aquests d’efectes retardats els mal parits. Ens han picat a milers i estem tots farcits… però l’aigua calenta ens emmascara les picades, així que la disfrutem.

image

Piscines termals

Un cop sopats ens enxufen un video per fer un zipline o tirolina, crec la màxima raó d’enviar-nos aquí enlloc de fer el camí original.
Jo he parlat amb els catalans, que van contractar fer la ruta original, que passa per unes ruïnes inques i vistes del MP. Els ha costat 25$ extra i jo i dues parelles més ens unim, ja que passem de la tirolina i l’alternativa és caminar 3 hores per carretera. A més dels extra, que nosaltres conseguim siguin 20, ens tocarà pagar un transport fins origen a la Playa, absurd perquè ja hi érem, però així funcionen els touroperadors. De fet, a sobre, els nostres guies ens volen posar al cos perquè no fem la ruta, dient info falsa de llargada i dificultat del què farem, suposrm perquè volen fem el Zipline on deuen tenir comissió, però nosaltres ni cas…
Avui hi ha festa amb musiqueta aprofitant el bon temps. Afortunadament no hi ha mosquits nocturns i tenim un descans llarg. Desafortunadament, la música que posen és abominable i després de fer moure una mica el cos vai a dormir.

Trekking salkantay day 2

El dia ha arribat. El dia més dur del trekking que farem per arribar al MP, una de les rutes més importants pels quechuas, pas per les muntanyes entre la zona litoral i la selva.
Avui caminarem uns 20 km, pujant unes 750m de desnivell i baixant-ne uns 1750. No sembla tan horrorós, però heu de pensar que s’arriba a 4650m d’alçada pel pas Salkantay, el punt més alt al que hauré arribat mai a peu.
Ens venen a llevar a les 04:30am amb un tè de coca i a les 05am hem de tenir tot recollit i esmorzar, per sortir a les 05:30. Fa fresqueta però tampoc res de l’altre món, i jo anar patint pel fred que passaria…
L’esmorzar es pot dir que és lo més trist dels apats, sort que portem molt menjar per anar picant i fulles de coca per donar energia.
Comencem a caminar i tot i que el grup es separa una mica, tampoc res de l’altre món i veiem que som un grup força compacte. En el camí de pujada cap al pas del Salkantay, per una vall glaciar, anem passant per vistes brutals de muntanyes i del Salkantay en sí, veiem cóndors, chinchilles (una mena de conills-esquirols) i sense donar-nos compte arribem a dalt en unes 3 horetes.

image

Llevar-se així no té preu

image

Ai que ens apropem

image

Una chinchilla

image

Venim d'aqui

image

Cada vegada més a prop

Al pas fem mil fotos, veiem una allau brutal del Salkantay i el guia ens explica el significat del Salkantay pels quechuas i fem una ofrena a la muntanya com feien ells, ja que la muntanya és la font d’aigua i per tant de vida. Això explica perquè pels quechuas els llacs de muntanya són sagrats i demanen que la gent no s’hi banyi, tot i que ja sabem com és alguna gent. L’ofrena consisteix en tres fulles de coca i una pedra portada del camí.

image

Arribada al pas

image

Allaaaaau

Un cop després del pas, anem per l’altra vall, una zona amb uns paisatges que a mi em fan pensar en Escòcia o Noruega, preciosos, frescos i molt humits.

image

Comença la baixada

image

Preciosos paisatges

image

Fent el memo

Arribem finalment altra vegada als 3900m i allà dinem. Un cop dinats, seguim camí. Ara toca baixar uns 1000m en unes 3 horetes, per camins plens de cavalls. És curiós a la baixada com de sobte va canviant el paisatge. Primer apareixen arbres i després comencen a ser cada vegada més grans i es troben més densament. Total, que en un sol dia caminant hem passat per tants microclimes diferents que sembla impossible.

image

Vegetació infinita, comença la jungle

Arribem al nostre càmping, un lloc força lleig amb milers de persones acampant, però és el què hi ha. Tot ple de guiris i com molt tancat, ens costa quedar-nos, però es va fent fosc i no hi ha lloc on anar. Aprofitem x fer més relació social amb el grup i amb una parelleta catalana d’un altre grup.
Hora del tè i crispetes i després del sopar. Avui tot i fresca, es noten mosquits i una temperatura molt més decent. Al acabar de sopar ens fan presentacions de l’arriero que porta les mules i dels cuiners, ja que demà les mules ens abandonen, en un clar intent de personalitzar-los i aconseguir una bona propina per ells.
Anem a dormir força més tard que el dia abans, peró rebentats.

Trekking salkantay day 1

En Toni i jo ens despertem a hores impossibles per variar (hem de ser a lloc a les 03:30h), mentre en Max es queda dormint, ja que ell no farà el trekking amb nosaltres i aprofitarà per anar a MP amb minibusos i de la forma més econòmica possible, així com visitar el Valle Sagrado, una vall propera i que es diu així perquè pels quechuas era un riu i vall molt importants.
Total, a les 03:30h som a la plaza de armas i entrem en un bus. Anem a parar a un lloc on hem de recollir més gent, però la falta d’organització brilla i no sortim fins les 05 am.
Ara toca anar a Mollepata, on en principi comença el trekking. Aconsellar si algú ve per aquesta zona amb més gent i hi ha dies, venir fins aquí amb material llogat i menjar i llogar un o dos arrieros per portar mules de càrrega, fent el camí més o menys per lliure.
A unes 03 hores de bus per uns paisatges espectaculars, en un dia molt clar que es va espatllant a mesura que passa l’estona, arribem a Mollepata doncs. Aquí en principi comencem el nostre camí. Se’ns ha fet una mica tard, ja que hem de caminar uns 20 km i pujar uns 1500m de desnivell, o això és el què pensem.
Primer, la gent va a esmorzar, mentre naltros esmorzem del menjar que hem comprat per si de cas a la plaça del poble.

image

Plaça de Mollepata

Després toca donar la bossa que portem per a que la dugui la mula. Tenim 5 kg per carregar a les mules per persona, en una balança que creiem està trucada, de forma que gairebé no pidem deixar res i ho portem tot. Amb la tonteria passa gairebé una hora, ja que en total som unes 50 persones. Quan tenim això fet, ens diuen els grups als que estem. Al nostre som 18, tot i que ens deien màxim 12, però tenim 2 guies… a veure com serà. Fem presentacions i veiem que és un grup molt multiètnic i de procedències diferents, i del que naltros som els únics dos hispanoparlants (no diguem catalanoparlants).
Un senyor turc, una parella jove americana, una profe de ioga americana de Miami, dues amigues canadenques de Toronto, un alemany jovenet, una parelleta holandesa, una altra francesa, un brasileny, una anglesa de procedència india i tres amics anglesos jovenets. Naltros tanquem el grup dels pumes, o així ens anomenem. Després de fer les típiques xorrades de cridar el nom del grup i aixecar les mans i similars, són gairebé les 09:30. Ja arribarem avui? Resulta que sí, que no fem els 20 km, sinó només la meitat, ja que els primers 10 els fem amb el bus… comencem bé!!!!!
Arribem doncs on realment comencem el trekking. Ens trobem a uns 3300m d’alçada i encara hi ha plantes, cultius i demés. En una bonica zona i amb uns miradors de les valls fantàstics, comencem a caminar. De tant en tant fem paradetes per esperar els més lentets i per fer explicacions de coses que anem veient.

image

Pujant poquet a poquet

image

Un mirador

image

Cabana i pynt de parada

En un punt concret pujem bastant pel recte i anem a parar a un bonic canal que seguim en pla per una bona estona. Al sol fa calor, però quan es tapa fa fresca i fins i tot ens cau alguna gota, però gairebé res. De forma sobtada, arribem a la vall on ens dirigim i ens queden les muntanyes amb glacera al nostre davant… llàstima que estiguin força tapades per uns núvols negres. Veiem també al lluny el nostre càmping d’avui, al fons de la vall glacial. Avui dormirem molt amunt, a 3900 m d’alçada. Al cap d’una horeta arribem i just en aquest moment, comença a ploure fort.

image

Neu al fons

image

El nostre camping d'avui

Afortunadament, estem en aixopluc i dinem. Ja veiem que els dinars seran abundants i molt bons gràcies a en Damián, el nostre cuiner d’uns 65 anys. Després de dinar com uns senyors, ens assignen les tendes. Al sortir veiem que ha deixat de ploure. I no només això, a més els núvols han escampat i tenim una vists del Salkantay i les muntanyes del voltant brutal.
Mentre alguns es queden descansant, la resta decidim pujar per anar aclimatant a un llac proper al camping, a 4200 m d’alçada. La zona és preciosa i mil fotos després baixem, berenem i sopem amb molt poca estona de diferència i anem a dormir amb la panxa mooooolt plena.

image

Arribada espectacular

image

Altre cantó de la vall

image

Panoramica

image

Dalt de tot

image

Llac

La nit havia de ser molt i molt freda, però entre el sac de dormir que m’han deixat a agència per -10°C i la roba tèrmica, acabo torrat. Demà ens espera el dia més dur… a veure com el portem!

Arequipa o la bella? O la blanca?

Si no l’apoden la bella, és igual. Jo la definiré així… tot i un inici lleument accidentat, res molt greu, ens trobem una ciutat preciosa que sembla amb molt per oferir…
Arribem sense gairebé haver dormit a l’estació de busos. Ja a partir de les 05 hi ha claror i veig un reguitzell de muntanyes-volcans nevats al seu cim. El paisatge ja promet. A l’estació de busos fem un cafetó i demanem on agafar el colectivo cap al centre.

image

Bus station Arequipa

Entrem en una combi o minifurgo a petar de gent i amb les maletes… diem on volem anar i la combi va conduint i conduint i conduint fins que arribem a final de parada… i estem molt lluny del centre. La cobradora no ens ha ni informat… Total, toca agafar una altra combi fins al centre, van totes a petar i sembla no ens volen agafar fins que al final tenim sort. Al final al ser 3 ens hauria costat menys agafar un taxi, que trist… i jo mort per no haver dormit!!!
Finalment arribem a la plaza de armas i busquem un lloc per dormir. A mesura que ens allunyem els preus van baixant i tot i que alts conseguim una triple per 80 soles a un home que ens dóna molta info a més i ens recomana rutes pel canyó del colca…
En Max i jo sortim a donar una volta pel centre mentre en Toni es queda fent cosetes. Anem a plaza de armas, a varies esglésies i carrerons, trobem un claustre amagat amb unes vistes tremendes… Tot plegat es veu preciós. Acabem al mercat on hi ha molta vidilla, disfrutant dels colors i tot… Quan ens cansem, anem a buscar a en Toni i anem a dinar un menu molt bo.

image

Plaza de armas

image

Claustre

image

Escenes de carrer

image

Una de les esglesies

image

Monestir de santa Caterina

La nostra idea és a les 15h anar a una ruta guiada amb una agència que ofereix tours gratis. Entre anglès patètic de la guia, com crida i l’explicació inicial, decidim marxar potes ajudeu-me i fer la ruta pel nostre compte. Ens perdem per bonics carrerons, tornem al mercat on ens aprovisionem de menjar infinit (formatge, pa, fruita, fruits secs…), visitem la catedral per dins, i tornem a l’hostal. Des del terrat tenim unes vistes impresionants. Finalment sopem quelcom lleuger i ens preparem per la nostra excursió al colca, amb ganes ja de tornar a la ciutat altra vegada, ja que ens ha agradat molt.

image

Gos perua al mercat

image

Mirador del terrat

Tornem a Arequipa després de la ruta pel colca amb nous amics amb els que quedem per sopar i aprofitem per anar a fer unes copes pel famós carrer de San Francisco, el lloc de moda per sortir per locals i per guiris… allà és on m’assebento que el sobrenom de la ciutat és la blanca, no la bella. Podrien ser perfectament les dues.
Després de la lleu festa (a les 12h ja a dormir), ens llevem i anem a comprar bitllets pel bus a Cusco. Aquest cop som més esplèndids i ens ho currem agafant un bus de més categoria on seients son força abatibles.
Per anar al bus, hem passat pel costat del mega-mercat d’Arequipa i ens hi apropem. Ens recomanen quedar-nos als carrers principals i no fotre’ns per carrerons secundaris. Com trobo a faltar això de voltar sense patir per res i fotre’m a qualsevol punt o lloc, per descobrir els llocs més amagats, sobretot del mercat. Tot i així, disfrutem molt i ens trobem una filera d’endevines que llegeixen la mà o fulles de coca; venedors infinits de gossets; i altres rareses.

image

Lectura de mans

image

Venda de gos

Per dinar decidim anar a una picanteria, tot i que no hi veiem gaire diferència amb els llocs que hem anat fins ara. Després voltem per un ric barri d’Arequipa, el barri de Yanahuara. Hi ha una plaça amb un parc, una església i un mirador que fa que estigui ple de turisme local i parelles de casats fent-se fotos (com es nota que és dissabte).

image

Bonic edifici

image

Picanteria

image

Casament al parc

image

Mirador de barri pijo

Per fer temps, jo i en Max decidim agafar una combi cap al mirador de Carmen alto, un lloc dins la ciutat però com si fos a les afores amb una visió tremenda de les muntanyes que rodejen Arequipa i una mena de perit canyó.

image

Boniques vistes

El dia així es va acabant i després de recollir la laundry i fer la motxila, tornem a la dura i real vida viatgera…. A viatjar toca, i tota la nit!!! Afortunadament el bus és força còmode 😉

image

Great bus

Colca canyon part two

Us havia deixat amb el segon dia de ruta al Colca i si els altres dos restants son la meitat de impresionants ja ens quedem per satisfets.
Hem pujat en furgo a 4900m, hem vist andes nevats mentre sortia el sol, hem vist cóndors volant, hem tingut un Stendhal amb la bellesa dels paisatges, ens hem banyat en una piscina termal al costat del colca, hem passat un movimiento de tierras (no, un terremoto no,eh!!! Solo un movimiento de tierras), hem estat a punt de morir per caure a un precipici i després per un rodament de rocs, hem caminat fins una de les cascades més impresionants… coi, si sembla això una peli d’Indiana Jones (com bé ens va definir Omar quan ens va veure x Lima vestits de muntanyeros).
Ara penso que he d’explicar un moment això del movimiento de tierras. La nostra primera nit, mentre dormiem i no ens enteravem de res, vam tenir un movimiento de tierras força forr per la zona. D’això ens vam enterar al dia següent quan vam tornar, i aquesta era la causa del camí derruit i perillós. Per la gent d’aquí, això és tant freqüent que no l’hi donen cap importancia… Però vaja, és un terratrèmol amb totes les lletres.
Doncs això, ens trobem al tercer dia, que es planeja ser un dia relaxat i tranquil fins a l’oasis del Colca, un poblet molt turístic al costat del riu amb molt allotjament i piscines. En Max ja es raja del tot i decideix agafar bus per tornar a Cabanaconde, on hem de ser l’endemà a les 09 am per tornar a Arequipa.
Així, jo i en Toni ens encaminem cap a l’oasis, passant novament per Belen on fem pseudoamistat amb una dona cusquenya que al preguntar-l’hi quatre cosetes de la seva vida es tanca en banda i, per tant, decidim seguir camí. Ara toca un bon tram de carretera, passem per un mirador des d’on veiem el suposat oasis i a nosaltres ens sembla un lloc horrorós (ens recorda com un càmping amb piscines i mal gust). Això ens fa decidir quedar-nos a un poble que es diu Malata i que es troba a una hora de l’oasis (no ens podem allunyar massa ja que per tornar a Cabanaconde hem de pujar per aquí i son unes 3 hores des de l’oasis).

image

Amiga pujant a Belen

image

Canyó més sec

image

Mirador i creuament de camins

image

Vistes del.poble

Ens quedem doncs amb doña Margarita que ens recomana donar una volta circular que ens portarà a 2 o 3 poblets més amb encant i que ens durà unes 3 horetes de caminada.
Comencem camí a Tapay, un poble sobreelevat que pot ser la base per ascendir a un dels nevados que hi ha a la zona, amb una església i unes vistes mot i molt interessants. Trobem un poble semi-desèrtic i finalment descobrim que tothom està reunit a l’ajuntament i per això no hi ha ningú als carrers.

image

Pujant a Tapay

image

Escena rural

image

Essència de Tapay

Seguim cap a San Juan, un poble també molt bonic, gairebé a nivell del riu però més amunt. Aquí trobem la pensión Gloria, un lloc on mengem la millor sopa en molts anys, una sopa de quinoa de la que vaig demanar recepta i intentaré fer sense cap dubte.
Mentre dinem patim un altre movimiento de tierras. Pero no es un terremoto eh, sólo movimiento de tierras… Tan lleu que ens enterem que la carretera ha quedat tallada i que la vall s’omple de pols, tanta que fins i tot ens tapa el sol…. Bé, comencem a acollonir-nos una mica,jehe. Així que decidim tornar cap a Malata, per un caminet preciós que ressegueix un preciós canal, en una de les zones més verdes del canyó. Ens envoltem d’ocellets, cases abandonades, travessem un bucòlic pont, una última pujada i ja hem arribat al lloc de dormir.

image

Sol tapat per pols

image

Bonics ocellets


image

Creuant un bonic pont

A Malata ens posem a parlar d’actualitat amb uns obrers que estan fent una casa allí al costat. Parlem de tot, actualitat, futbol, independència, monarquia… saben moltíssim dels espanyols i de la situació actual mundial, cosa que no ens deixa de sorprendre en aquesta zona taaassn aïllada. Un bon sopar després i anem a dormir per matinar. Ens despedim de Samuel, el nostre amic gallec, que també ha dormit aquí i demà serà un altre (i últim) dia.
Ens llevem a les 04:30 ( això no pot ser sa) i esperem que hi hagi una mica de claror per sortir. 45 min de baixada i arribem a la zona de l’oasis, a la que no ens apropem però pensem hem fet bé de no venir.

image

Oasis

Ara toca la part més dura. Pujar 1200 m de desnivell en menys de 4 km. Per sort, no anem massa apretats de temps i estem forts així que, ha de ser un joc de nens…

image

Escena dl camí

image

Més vistes espectaculars

Com sempre, però, quan les expectatives són les millors, passa quelcom que les canvia. I en aquest cas un accident amb un tronc productor de saba molt lletosa i el contacte amb ull d’en Toni, deixa l’ull d’aquest dolorós i com un tomàquet, pujant a contracorrent la pujada amb un Stevie wonder al que només l’hi falta cantar… rentem l’ull vàries vegades fins que millora una mica i un guia ens avisa de lo tòxica que és aquesta saba… de fet, només veient lo enganxosa que és ja podem veure-ho…
Arribem però finalment al poble amb temps per tornar a esmorzar i anar a farmàcia a comprar gotes per calmar i fer varis rentats més.
Allí agafem una furgo per tornar on coincidim amb les tres noies catalanes viatgeres que vam conèixer a Arequipa i que han fet trekking amb guia de 3 dies per la zona i estan encantades. També conec un noi suís que s’ha agafat una excedència pagada de 3 mesos que l’hi donen a la feina per anys treballats (potser hauria d’anar a Suïssa) i una noia francesa moooolt viatgera i afincada a Austràlia que també està fent un viatge llarg per la zona (ja ha fet Colòmbia i Equador, probablement el meu pròxim viatge).
La furgo fa parades al naixement del cañón del Colca (on passa de vall a cañón), a un poble típic i amb mercat de la zona, a Chivay on dinem de puta mare al mercat. I aquí és on comença novament una aventura. Ara tornarem a passar per 4900 m alçada en un suposat mirador dels Andes i volcans peruans. La qüestió és que força abans d’arribar ens comença a nevar, anant doncs per una carretera nevada i emboirada i quedant-nos sense veure els andes, però experimentant neu al tròpic en primavera (res molt usual de fet sembla ser, segons el guia). Una última parada a una reserva nacional plena de llamas i alpacas en llibertat i tornem a Arequipa a seguir amb les nostres aventures en la gran ciudad.

image

Naixement del canyó

image

Mercat de Chivay

image

4900 m es diuen ràpid

image

Envoltat de neu al trópic

image

Llames que ens miren

Sopa de quinoa

Aquesta recepta me la va passar de forma oral i ràpidament el marit de la Gloria de la pensión Gloria de San Juan, al cañón del Colca. Vam parar allí a dinar i puc dir que és la millor sopa que he menjat en últims anys i de les millors de la meva vida. A veure si aconsegueixo que em surti taaaan bona.

Ingredients:
– Quinoa real.
– Pastanagues.
– Carabassa.
– Patata.
– Pèsols.
– Faves de les molt grans (les de paella valenciana).
– Tomaquet.
– Cebes.
– Aigua.
– Sal.
– Orenga.

Instruccions:
– Fer un sofregit amb el tomàquet i la ceba.
– Afegir l’aigua i deixar bullir una horeta.
– Afegir la quinoa, tenint en compte que ha de bullir uns 45 min.
– Anar afegint segons necessitat d’ebullició la resta de verdures : pastanaga, carabassa, patata, faves i pèsols els últims 10min.
– Un cop està tot al punt afegir la sal i l’orenga (porta mooooooooolta orenga i l’hi dóna un gust molt bo).
– Molt important no posar sal fins que la quinoa ha bullit del tot, sinó s’interromp el seu cicle i no es fa bé.

image

Sopa de quinoa

Colca canyon part 1

El cañón del Colca és el segon més profund del món, per darrere d’un altre peruà, que també es troba per la zona, però molt més inaccessible. És la segona zona més turística de Perú després del Machu Pichu i Cusco, amb perdó del Titicaca. El cañón fa un total de uns 3500m de profunditat en alguns punts, que no és moco de pavo. Per arribar-hi es passa per carretera a gairebé 4900 m d’alçada, així que comprem fulles de coca i el sorochepill per si de cas (soroche=mal d’alçada en aquestes contrades).
Hi ha dues maneres principals d’accedir a la zona. Una és mitjançant un bus turístic i l’altre en bus de línea de la companyia Reina. El primer té dues avantatges principals. Primera, l’horari. Surt a les 03am i arribes a Cabanaconde a les 09:30h, podent fer el primer dia ja una part de recorregut. La segona, et para a veure cóndors al mirador cruz del cóndor (el lloc amb més possibiltats de veure un cóndor al món en unes hores determinades) i en alguns pobles i una reserva natural a la tornada. Les avantatges del bus Reyna són el preu (tot i que la diferència són 17 a 30 soles) i que, segons veiem per gent que ha vingut amb ell, t’estalvies comprar el boleto turístico, una entrada al parque de 70 soles i que no sabem si controlaran, però no sembla i resulta una bona picossada.
Primer fem parada a Chivay, la capital de la zona i el poble més alt. Aquí esmorzem i seguim camí rapidament cap al mirador. Les millors hores per veure els cóndors són de 08 a 10am.
En el camí, primer fins a Chivay, passem a gran alçada i es veuen a lo lluny vàries muntanyes dels Andes nevades i espectaculars. De Chivay a Cabanaconde, ja al cañón en si, els paisatges es veuen espectaculars. Els pèls encara es posen de gallina només pensar en aquells moments, tinc un Stendhal en tota regla…

image

Primeres llums

image

Des de la cruz

image

Cruz del condor myself

image

I love myself

image

Tres flipats

image

I el condor

Arribem flipats a Cabanaconde a les 09:45 aprox i comencem a caminar. Cabanaconde és un poblat de unes quantes cases i hostals, just a la part de dalt del cañón, però en un lloc on aquest només fa 1200m de profunditat. D’aquí anem a un mirador, no sense abans passar per una plaça de toros molt curiosa (després ens informen que venen toreros espanyols el juliol a torear a la plaza). El mirador del costat és tremendo i ens dóna una visió molt complerta de tota la zona que tenim pensat fer, veient-se fins i tot la cascada on volem anar, tot i estar força lluny.

image

Escena al arribbar a Cabanaconde

image

Plaça de toros

image

Vistes del mirador

Seguim camí per uns camins que semblen impossibles i anem baixant i baixant fins que ens trobem a la carretera, que anem seguint en uns trossets i deixant en altres i d’aquí al riu. Un cop aquí, travessem un bonic pont i encara ens queda una pujadeta per l’altre costat del riu, passar per un petit poble on només viu una parella. La dona ven cosetes a preu d’or, però nosaltres l’hi donem una mica de conversa i ens baixa una mica els preus. Està una mica depre per viure en aquest poble on no hi ha llum, cap veí… ella es de Cabanaconde i no sembla s’hagi adaptat a la zona (viure tan sol i lluny de tot i sense veïns no deu ser fàcil).

image

Baixant camí

image

El cañon

image

Roca-mirador

image

Ponts per creuar el riu

image

Paisatges impossibles

Ara ens falta tornar a baixar per creuar un afluent del Colca per un bonic pont i arribar a Llahuar, un poble on basicamnt hi ha dos hostals per dormir, unes piscines termals (brollador natural a 39°C) i unes vistes espectaculars. Només arribar ens enamorem del lloc, dormim en una mena de barraques de palla-canya molt encantadores. Anem a les piscines, dues a 39°C i les altres a temperatura ambient. A més el riu al costat, on pots fer aigua freda… total que la nostra circulació ho agraeix. A més estem gairebé sols i ubicats aquí al riu encaixonats té el seu què.

image

Piscines

image

Pescador

Dormim i decidim què farem al matí següent. A en Max l’hi han sortit unes llagues brutals per estrenar calçat i no es veu capaç de caminar gaire ja que l’hi fa molt mal (una mica dominguero pel fet de caminar,jeje). Ell es quedara i nosaltres pujarem a una cascada molt poc concorreguda al inici de la vall del riu on som ara.
Toquen pitos l’últim dia de septembre a les 05:15 am. Com m’he d’acostumar al jet-lag si aquí em llevo cada dia a aquestes hores? Però ja se sap amb la muntanya, s’han d’aprofitar les hores de llum. Una mica de pa amb advocat i formatge (ens encanta de veritaaaat aquest advocat) i comença l’aventura, mai millor dit! Una hora i mitja després, ens trobem pujant la vall per un lloc preciós i a punt d’arribar a un poblet abandonat de la zona (els estan abandonant tots per les crescudes dels rius durant època de pluges i passant tots a un poble a la carretera nou i de molt mal gust que es diu Belén). En aquest punt veiem un lloc on el camí es perd i queda substituït per una mena de tartera de pedra molt fina i despresa. El problema es que després hi ha precipici. Pujem una mica ja que si caiem tenim més marge i superem finalment un dels moments més perillosos de la meva carrera senderista, sobretot gràcies a en Toni que conserva molt bé la calma. Lo millor/pitjor es que just acabats de passar comença un allau de roques que no em mata de miracle, sortim corrents de la zona després de veure lo perillosa que es. Uns 15 min després passem pel poble abandonat excepte per una dons gran que sembla no ha volgut marxar.

image

Atravessant el pont

image

Bonica vall per la que anem pujant

image

Vall amb riu..i la cascada?

Una hora després ens trobem a Llatica, un altre poble on encara viu gent i on trobem una parella d’alemanys que han passat la nit amb la seva tenda. Aquí creuem el riu per un pont i ens encarem a Fure, el poble més alt d’aquesta vall preciosa i inhòspita (en el bon sentit de la paraula) i preludi a la cascada.
Després d’una forta pujada arribem a Fure, un dels pobles abandonats on abans la gent solia dormir per anar a la cascada i no fer un dia taaaaan llarg, però al que ara només es pot parar si tens tenda.
El camí fins a la cascada encara ocupa una bona hora més, jo em quedo a un mirador més segur a certa distància d’aquesta cascada impresionant i en Toni segueix per baux el riu per apropar-se i sentir l’aigua a la cara.

image

Puja que puja

image

Rucs que van a refrescar-se?

image

Uns altres rucs

image

Mussol que gira 360°

La ruta de tornada la fem per l’altre cantó de la vall del que hem pujat, és a dir pel que som ara, i arribem finalment al poble de la dona que viu amb el seu marit i la tenda on aprofita per tenir conversa amb els turistes que ens apropem (obsessionada, per cert, amb que em faci torero i vingui el pròxim juliol a Cabanaconde a fer corridas, justament jo,jaja). Abans, però, passem per Belen, el nou poble on tots han anat a viure. Aquí parlem amb un vilatà que està molt content amb el canvi.
Avui Llahuar està molt més ple i fem nous amics francesos i un noi gallec que ha viscut varis anys a la Guayana francesa i amb una vida i experiències molt interessants.

image

Ruta de baixada

image

Poble de Belen

La ruta pel cañón del Colca seguirà…