Arribem a Puno al vespre, just a temps per anar fins a un hostal que han recomanat a en Max, reservar un tour de 2 dies pel llac dormint a casa de gent (jo ho volia fer pel nostre compte, però Max ho volia fer per tour així que al final ho fem així), anar a comprar alguna coseta de menjar pels dos dies següents i sopar. Tothom ens ha avisat que Puno és horriblement lleig, així que ni fem l’esforç…
Al matí ens llevem, fa un sol tremendo però un aire fresc no deixa acabar d’escalfar, és el que té estar a gairebé 4000m d’alçada suposem. Ens vénen a recollir, tot i estar molt propers al port. La primera imatge no m’impresionava el què pensava. El llac navegable més alt del món. M’imaginava una mena de llac de muntanya dels nostres enorme, però res a veure. A primera vista entre el vent, l’onatge i la immensitat, sembla més aviat que estem al mar.
Primera imatge del titikaka
Vaques en illes de joncs
Comencem al nostre primer destí, cap a una del centenar de les illes dels uros. Són illes flotants que ells mateixos es construeixen amb 3 metres de terra i joncs, amb una mena d’amarre a la profunditat del llac per a que es puguin moure xò no marxar llargues distàncies (només faltaria que es despertessin d’il·legals a Bolivia). Pel camí trobem petites illes de joncs amb vaques pel voltant, què cony hi fan per aquí?
Els uros sembla ser eren unes tribus aymares que van venir aquí intentant fugir dels quechuas, i per això es van establir en aquestes illes.
Ara viuen bàsicament de la pesca i del turisme. Ja m’havien advertit, però el teatre muntat i tot plegat és força trist. La impresió és que són gent que ni viuen aquí, sinó que venen a fer calaix. Entre el preu entrada (8 soles) + el viatge cutre en barqueta que nosaltres ens neguem a agafar + artesania que venen s’enduen un bon calaix. De fet, mentre tots són al passeig, escolto als nens jugar i parlen entre ells en castellà (quan se suposa que la llengua materna és aymara i no tenen ni papa d’espanyol, a més que entre ells de forma espontània parlarien amb la llengua materna). Bé, ja sabíem al què veniem i almenys les fotos queden ben maques.
Els suposats uros ens reclamen
Colors
Uronena
La cuina i el panell solar
Nens jugant
D’aquí a l’illa on dormirem avui són 3 horetes en el vaixell. Sort del resol que escalfa, contràriament aquí fot una rasca maca… Arribem doncs a l’illa on ens presenten a cadascú la família assignada i anem a dinar amb ells. Al Max i a mi, per ser els nois joves, ens ha tocat a casa en Juan i la Maria, una parella d’uns 63 anyets que viuen molt amunt del poble.
Gent que acull
Porta baixa o francès alt
Cuina local
Les casetes són molt millors del què imaginava, gairebé totes tenen un panell solar per abastir-se de llum i alguns veïns fins i tot tenen parabòlica. Això sí, tots vestits amb roba tradicional i veus que van fent les seves coses. Dins el turisteo, es pot definir com a molt acceptable. Som a l’illa d’Amantaní, una espècia d’abanderada del turisme vivencial.
Dinem amb en Juan i la Maria doncs, de productes que fan créixer a les terrasses preincaiques que fa centenars d’anys són a l’illa. Bàsicament fan dieta vegetariana a base de quinoa, patates i similars, algunes verdures més que creixen per aquí i blat. Són autosuficients i funcionen a base de trueque i intenten anar el mínim a comprar a tierra firme. A més són força frugals amb el menjar i el meu estómac ho nota i molt. Menjem una sopeta de quinoa i un plat de formatge fregit de les seves wacas amb patates bullides. Interessant i sosset, però agradable.
La Maria gairebé no parla el castellà però en Juan sí. Ens demana coses dels nostres països. Ens explica com tots els seus fills i filles han anat a Puno o a Juliaca a buscar-se la vida, i que cap ha pogut fer universitat per lo car que resulta. Sembla gent sense cap penúria amb el menjar i dormir, tenen una casa molt acomodada, però que al no estar acostumats als diners sinó al trueque, doncs no es poden permetre altres coses. Molt interessant tot plegat.
A mitja tarda,una part del grup ens dirigim cap als temples de Pachatata (pare i tot el que seria per sobre de la terra) i la Pachamama o mare terra. Són els 2 monticles que té l’illa al bell centre. Nosaltres anem als dos per aprofitar les vistes d’ambdós, i acabem amb la Pachamama ja que és molt menys visitat i sembla el millor lloc per veure la posta. De totes maneres, les vistes des d’ambdós són genials…tant que crec podria estar-me hores contemplant. La llum és preciosa, la cordillera Real a Bolívia al fons, les terrasses… Val la pena haver vingut només per això.
El pachapata
La pachamama
En Juan i la Maria
Quan es va fent fosc, tornem a casa i sopem, un altra menjar senzill i deliciós, però escasset. Ho rematem amb infusió de munya, una mena de menta molt bona i bona per l’alçada, els refredats i que és molt digestiva. Un cop acabem regalem als nostres amfitrions algunes coses que hem portat de terra ferma. Productes tan bàsics com un pa, pasta i una pinya, coses que ells no mengen mai i que ens agraeixen profundament. Després ens posen uns ponxos i ens porten a una fests folcklòrica lamentable que sobra alments des del meu punt de vista i de la que defujo tan ràpid com puc.
La nit està estrelladíssima en un dels millors cels que recordo, però ventada i freda de collons.
Dormo amb mil mantes i fred tot i així, però el matí arriba força rapid i toca esmorzar frugalment per variar. Molt te de munya, última xerrada amb Juan que ens diu x la pròxima vinguem per naltros sols ja que tarden a cobrar de les agències i els és difícil, ja que els obliguen anar a Puno a cobrar. Així ho faré doncs si torno!!
Baixem al moll i agafem el vaixell per apropar-nos a una altra illa, Taquile, que va ser la primera preservada per Unesco per mantenir vives les tradicions, etc… va ser la que va començar a oferir lo del turisme vivencial, però no sabem perquè han relegat això a l’altra illa i aquesta es sol visitar de dia, amb un turisme molt més de comprar artesania i dinar en restaurantes turísticos. Com a la resta d’illes, 8 soles per entrar, sort que ja els hem pagat amb el tour així no faig mala sang. Com poden fer pagar per entrar a una illa? O és un museu a l’aire lliure?
Mentre una part del grup van directament a zona de compres i centre del poble, una altra part donem una volta per veure unes runes preincaiques, vistes de l’illa i de la resta (similar tot a Amantaní, però sempre és agradable passejar). Veiem al lluny el tercer pic dels Andes, que es troba a Bolivia i ens assenyala per on es troba La Paz.
Imatge de postal
Illa de taquile
La cordillera real al fons
Després explicació amb teatrillo de les costums de la zona. Cosrs com ser solter és ser un no ningú, que solters porten barrer mig vermell i blanc i casats tot vermell. Els homes texeixen i molt, de fet la majoria de mantells i vestits que porten les dones son fets pels marits i/o pares. Elles fan cinturons i altres peces.
Quan es casen (ho solen fer quan ja porten uns anys convivint junts), molt joves habitualment, guanyen status. No porten anell, sinó el cabell de la dona en forma de faixa que s’ha de tallar quan es casen. I una mena de bosseta mona on porten les fulles de coca que es van regalant i compartint a mode de salutació i per sociabilitzar. La senyal de la dona casada és una faldilla negra que l’hi texeix el marit.
Durant el casament, 3 dies i nits seguides, tothom ho passa bé menys els nuvis. Aquests no poden riure, ni parlar, ni cantar ni ballar ni beure ni passar-ho bé. És una mostra de paciència, i una putada molt gran, ja em diràs tu qui es vol casar així.
També ens fan una demostració d’on treuen el sabó, un sabó natural a partir d’una planta que es troba per tota l’illa. Força impresionant la quantitat de sabó que en treuen i lo bé que neteja.
Un cop tothom ha dinat el menú turístico enganyifa i naltros el pa amb palta que ja portàvem, agafem la barca per tornar cap a Puno.
La valoració global és bona, tot i que per turisme vivencial molt més autèntic el del sudest asiàtic. Els paisatges i la llum, això sí, insuperables. Jo hauria fet per lliure, més després del què ens ha dit en Juan. El preu és aprox el mateix, però sense guia que a vegades es pot fer pesat, més al teu aire i sabent que pagues directament a la familia. Però ja sabeu què penso jo d’aquestes coses i dels tours en general.
Alertaaaaa!!!! Quan ja estava escribint tot això des del vaixell, hem tingut el nostre moment aventurer. Sembla que jo i les barques tenim un problemilla després de experiència a Kalimantan i ara!! De cop, el motor ha començat a treure fum, molt fum (i jo era al costat). Total, problema del refrigerador, ho han intentat arreglar i no way. Estar quiets amb les onades és marejós de collons. A la hora i quan encara no teníem clar què passaria, ha parat un altre bot que ens ha arrossegat una mica i gan intentat arreglar lo del radiador, afortunadament arreglant-ho amb millors eines i coneixements. Una altra experiència per explicar, almenys si llegiu això és que no estem enfonsats al fons del Titikaka!!!
wondersalmon 