Trekking salkantay day 3

Avui ens llevem a les 05am amb el tè de coca a la tenda, per esmorzar a les 05:30 i començar a tirar a les 06:00. Avui en principi és el dia light del trekking, que després del dia d’ahir ja s’agraeix. I a més, cada dia sembla ens llevem una mica més tard. Ueeeee!!!!
Després del trist esmorzar, comencem camí passant per un poble i una fantàstica cascada. El guia, l’Edwin, ens explica que ens trobem al que s’anomena bosque nuboso o selva alta, on ja comença la selva però per l’altitut encara no es la selva megadensa i plena com la coneixem. Ens ensenya plantes pel camí, sobretot de cafè, animalonets,etc…

image

Una altra escena matinal

image

Hauriem de començar així tots els matins

Anem tota l’estona seguint una vall, pel costat del riu, en un camí d’aquests de constant puja i baixa però amb predomini de baixada, avui arribarem als 2000m.
Fem un descans amb partit de futbol inclòs i anem baixant la vall fins arribar a la Playa, un poble que no té res de platja però en el que aprofitem el riu per banyar-nos els peus. Quin plaer. Ha arribat l’hora de dinar i en principi el destí d’avui, però nosaltres fem una versió més cutre i modificada del trekking, així que la cosa canvia.

image

Camí planer

image

La vall que anem baixant

image

Remullada de peus

Un cop dinats, doncs, enlloc de quedar-nos aquí, ens porten en cotxe fins a Santa Teresa, a una mitja hora per una horrible pista…
Aquí tenim el càmping, un lloc encara més horrorós que el del dia anterior, però que farà el fet.
Aquí hi ha unes piscines termals d’aigua calenta, a les que també ens duen per 10 soles de nà i 5 d’entrada… la veritat que agraïm tenir la primera dutxa en 3 dies, però aquí els mosquits brillen per la seva presència. I són d’aquests d’efectes retardats els mal parits. Ens han picat a milers i estem tots farcits… però l’aigua calenta ens emmascara les picades, així que la disfrutem.

image

Piscines termals

Un cop sopats ens enxufen un video per fer un zipline o tirolina, crec la màxima raó d’enviar-nos aquí enlloc de fer el camí original.
Jo he parlat amb els catalans, que van contractar fer la ruta original, que passa per unes ruïnes inques i vistes del MP. Els ha costat 25$ extra i jo i dues parelles més ens unim, ja que passem de la tirolina i l’alternativa és caminar 3 hores per carretera. A més dels extra, que nosaltres conseguim siguin 20, ens tocarà pagar un transport fins origen a la Playa, absurd perquè ja hi érem, però així funcionen els touroperadors. De fet, a sobre, els nostres guies ens volen posar al cos perquè no fem la ruta, dient info falsa de llargada i dificultat del què farem, suposrm perquè volen fem el Zipline on deuen tenir comissió, però nosaltres ni cas…
Avui hi ha festa amb musiqueta aprofitant el bon temps. Afortunadament no hi ha mosquits nocturns i tenim un descans llarg. Desafortunadament, la música que posen és abominable i després de fer moure una mica el cos vai a dormir.

Anuncis

Passejant per les selves de Borneo

Un cop acabat el trajecte paisatjístico-naturo-cultural del Mahakam river, i després de la nostra gran experiència amb el barquer rialler estafador (no tornem a pagar mai més abans de tenir tot lligat i acabat:-( ),ens toca agafar el bus per aquestes meravelloses carreteres kalimantanenques ( encara no sabem perquè i els locals n’hidiuen borneo, però oficialment la part indonèsica es diu kalimantan). Els sube-i-bajes de la carretera, les curves,el trànsit quan ja estem arribant a Samarinda es fan una mica pesats, i més després de 2 dies full-time asseguts en busos o barquetes.
Al arribar a Samarinda aprofitem per intentar anar a buscar una agència de viatges per comprar bitllets d’avió per sortir de l’illa. Una qüestió important a indonèsia és que totes aquestes pàgines de vols indonèsiques no accepten tarjes de crèdit extrangeres, o sigui que toca anar a una agència a comprar el bitllet. Una altra cosa curiosa és que, a vegades, el bitllet d’avió comprat a l’agència és més barat que comprat per internet, o sigui que lo primer noés tan greu.
El problema, com sempre, és que no sempre trobes una agència. Nosaltres des del bus i prop estació n’hem vist una, però un cop caminada una bona estona, ens trobem que sembla un negoci tapadera i ens diuen que no ens ho poden fer, enviant-nos a un carrer farcit de companyies… apa, doncs, toca agafar bemo i plantar-nos allí. També curiós que el noi que ens venia el bitllet estava més preocupat per com arribaríem al vol que nosaltres. I és que en res s’acaba el Ramadà, i això comporta la celebraciò del Lebara o Idulfitri. Aquest pot durar una setmana sencera, però els 2 big days són divendres i dissabte (x a queus feu una idea una mena de nadal i sant esteve on TOTHOM es reuneix amb la familia i gairebé tot està tancat… ens acollona tant, en plan impossible trobartransport,etc… que decidim canviar horari previst x un més tard, x si acaso ens costa moure’ns. Sembla que fins i tot així el noi reca que no arrivem i no ens vol vendre el vol, però al final el convencem i aconseguim la nostra fita. 2 bemos després i arribem a la nostra nova terminal, on hem d’agafar el bus. Portem 7h viatjant i hi ha un bus que surt en 20 min i ens presionen per a que entrem… nosaltres necessitem dinar, sino ja agafarem el següent, que no sabem si surt ni quan surt!!!! Un cop dinats tornem i ens diuen que el bus (que encara és aquí) està full. Vaja,que hem corregut per res. Quan ja estàvem conscienciats d’haver d’esperar mil hores i aprofitar per comprar(hem de dur menjar i aigua pels 2 dies a la selva), es desdiuen i ens troben 3 llocs al bus. Apa a córrer com esperitats, 4 hores per una de les carreteres més infernals de la història, amb bonys infinits, salts, corves, derrapades… i sense assebentar-nos travessem l’equador per primer cop a la vida per terra i tornem per uns dies a l’hemisferi nord!!!!
Just a l’hora de fer-se fosc arribem a Sangatta, portem tot el dia viatjant i el nostre cos ho nota, estem morts!!!! Ara toca caminar un parell o tres de kilòmetres per buscar un hotel. En mirem un parell que tenen els preus abusius pee nosaltres, finalment en trobem un ue tot i ser carot entra dins els estàndards i ens hi quedem. Anem a sopar a un local portat per nois jovenets molt majos, un d’ells que podria ser participant de factor x i ens deleita cantant nyonyades de cançons. Ens fa gràcia que quan diem que som de barcelona, aquest i molta gent apart del club de futbol ens diguin you catalan, nor spanyol!!! A veure si é s veritat i el barça farà més per la independència que ningú….
Dormim com angelets ens aquests matalassos extracòmodes i al matí ens dirigim amb bemo fins al poble del costat on hem quedat amb el ranger del parc per dirigir-nos allí. Hem d’agafar una barca que ens porti, uns 20-30 min de trajecte pel riu.

image

Esperant la barqueta

image

Cap al parc

El ranger, que es diu Mr Udin, ens porta a fer la primera volta pel parc. És el kutai national park i tot i ser petit, i tenir molt males referències, és un dels millors llocs per spotejar orangutans. La qüestió és que els parcs més a l’interior i més ben conservats arbrísticament són també els que han tingut més caça per part d’humans i els orangutans estan més amagats. Kutai té el problema que és molt petit i molt deforestat fora dels límits que naltros visitem per sobreexplotació de bosc, però al ser tant petit i viure-hi musulmans al voltant, mai interessats en la caça de simis, és fàcil trobar orangutans i aquests són confiats. Amb l’avantatge que no sòn en rehabilitació ni res, són realment salvatges…
Realment la selva que trobem està força millor del què esperavem (tothom en parlava taaaaant malament). Quan ja tornàvem al nostre campament base (molt millor del que imaginavem) i després de 2 hores de caminada, quan ja haviem perdut esperances i ens quedavem amb centpeus i un porc que havíem vist, finalment l’esforç d’arribar aquí haurà donat el seu fruit. Ens apareix una orangutana femella, d,uns 20 anyets segons el ranger. Imaginavem tenir-la molt lluny i que s’escaparia ràpid però ella va fent i passa de nosaltres, de manera que ens permet fer-l’hi fotos bé. Ens va mirant tal com nosaltres la mirem a ella. Ens encanta tenir-la tant a prop i tant accessible, veure com menja i la seva vida normal. Orang vol dir persona i utan bosc, per tant ja sabeu perquè l,hi han donat aquest nom. Solen viure sols i només s’uneixen amb la parella per criar. Embaràs nou mesos, esperança de vida 70 anys, comencen a ser fèrtils als 10 i estan amb els pares fins tard… us recorden a alguna cosa? Això sí, cada dia es fan un niu diferent i dormen en llocs diferents i sempre ho fan sobre als arbres per evitar predadors nocturns.

image

Garito on dormim

image

Passejant per la selva


image

Extranys insectes

image

Passareles selvàtiques

image

La nostra amiga orangutana

image

Menjant floretes

Un cop fascinats per aquest cop de sort, tornem a casa a dinar i fem relax tota la tarda, fins al capvespre, om fem una incursió nocturna per intentar veure animalons de la foscor. Una taràntula enorme, milers de formigues fire-ants carnívores, ocells i insectes. Una experiència curiosa, però res comparable a la orangutana.
La nit la passem intentant dormir entre crits que arriben de la mesquita per despedir-se del ramadà. Estar al mig de la selva i sentir els crits és moooolt i molt curiós.

image

Tarántula nocturna

A l’endemà se suposava que el nostre guia arribaria a les 10 després de la festa de la mesquita per trencar el mes de dejú però finalment arriba a les 12, mala hora ja que fa massa calor i els bitxos dormen la migdiada. Anem doncs a fer l’última passejada a la tarda i quan semblava una incursió sense èxit i ja tornàvem sense res, de forma sobtada i a la zona llunyana d’un arbre trobem una taca taronja.
Al principi no es vol moure i ja anem a desistir per veure res, de cop el nostre ranger dóna 2 copets a l’arbre i l’orangutan mascle (ara un mascle) surt del seu amagatall. Sembla ser que els mascles tenen més por dels humans i són més difícils de veure. I de cop, quan menys ho esperàvem, surt una femella del costat, són una parelleta junteta… que monos!!!!

image

On són els simis?


image

Falsa alarma. Macaco a la vista

image

El mascle té vergonya

Total,que la nostra incursió a les selves borneiques ha sigut tot un èxit. Tot i no escapar-nos del tot dels crits de les mesquites, els hem evitat força; hem superat ja el final del ramadà i a sobre hem vist 3 orangutans i taràntules. Ens despedim del nostre amic Mr. udin que ens acompanya fins on hem d’agafar el transport que ens portarà a Balikpapan.

image

Mr. Udin i nenes que voken foto

El viatge a Balikpapan, que havien de ser unes 5-6 hores, es converteixen en 10-12 hores de malson en una carretrea horrorosa, cues infinites al passar a Samarinda (al final odiarem aquesta ciutat, que no ens ha domat gaire bon feeling) i l’arribada a la ciutat més cosmopolita de Kalimantan.
Balikpapan és una ciutat mega-cara, ja que té petroli i apart de trobar-nos ja de nit, buscar un hotel de preu mitjà se’ns fa impossible, tot està ple i ningú ens vol fer una habitació pels 3!!!! Al final hem de pagar 2 habitacions extra-cares!!!! És el preu d’estar en una ciutat cosmopolita.
Al matí següent, i després de veure que realment tot s’emplena molt durant aquest període vacancil dels indonèsics (la setmana després del ramadà sembla que és una bogeria), truquem a milers d’hotels a yogyakarta fins que trobem un on ens poden acollir. Anem a dinar al costat del port, a un lloc poc fashion però molt bo i ahradable amb un es campur fantàstic i ens dirigim en bus a l’aeroport per 2 xavos on agafarem l’avió cap a Java. Quins nerviiiiiiis. Nou canvi d’illa. Yogyakarta, allà vamos!!!

image

Cosmopolita balikpapan

image

Dinant a peu de platja

image

Preparant un magnífic es campur

Una volta pel santuari del Far

Avui tenim ganes de cingleres i ens n’anem ven d’hora al matí amb el cotxe cap a Sant Martís Sacalm per fer una ruta circular per pujar i baixar al santuari del Far, l’última cinglera dels cingles de la regió del Collsacabra. Aquí podeu veure aproximadament la ruta que vam fer.

Deixem el cotxe davant el local social i bar del poble, on la ruta està força ben senyalitzada, nes trobarem un PR fins a dalt el santuari. Un cop allí haurem de buscar un caminoi que està molt ben fresat i que va gairebé tota l’estona per prop de l’escarpat i assenyalat amb punts blancs, fins al pla de l’om, un gran pla que es veu molt bé. Just arribar allí trobem un caminoi per baixar, assenyalat primer amb punts blaus i després fluorescents, amb moltes fites, fàcil de seguir.

La pujada és molt curta pe`ro dura, arribem a l’ermita de Santa Anna i d’allà en 10 minuts arribem fins al santuari del Far, on hi ha unes vistes impresionants del pantà de Susqueda, les cingleres de Tavertet i Rupi, el Montseny… I fins i tot podem veure el Canigó. Al santuari hi ha un bar-resturant que si hi passem a segons quina hora es pot fer una tapeta o dinar fantàstic….

El camí que va al costat de l’espadat és força espectacular, amb regions amb molts bons miradors, en alguns moments amb regions vertiginoses per tenir la caiguda molt propera al camí, però fantàstic. Després arribem al grau, que es força trencacames, ens porta a una pista que en un revol amb un roc gran (on aprofitem per esmorzar) hem de deixar per un camí a la dreta que va baixant progressivament fins que trobem la masia de la triola. Allà hi ha una zona perdedora sense camí marcat però s’ha d’anar en direcció al castell que es veu al fons i allà s’arriba a una pista que ens portarà fins a Sant Martí, el tros menys agraït del camí, una horeta i deu miuts aproximadament.

Una rutilla amb vistes molt maques, amb la impresionant cinglera com a entorn, d’unes 4 horetes, molt recomanable.

Cinglera del far al fons, des de Sant Martí

Cinglera del far al fons, des de Sant Martí

El Canigó al fons

El Canigó al fons

El pantà de Susqueda i les Guilleries

El pantà de Susqueda i les Guilleries

L'espadat...quin vertigen.

L’espadat…quin vertigen.

Les cingleres de Rupit

Les cingleres de Rupit

Roca on esmorzem

Roca on esmorzem

La cinglera des del castell

Un altre dia al Montseny…i ja en portem dos. Turó de l’home i Agudes.

Avui tot i arriscar-nos perquè és n dissabte amb un da molt clar i amb previsió de molt bon temps, decidim fer un Montseny ja que vlem una excursioneta de mig dia que ens ocupi elmatí i prou i que puguem tornar a una hora decent per alguns. Total que busquem aquesta ruta que són unes 4 horetes reals com a molt i que ens deixa als dos punts més alts del Montseny. Arriscada epr la gent que creiem ens trobarem, i efectivament les Rambles semblen despoblades 😉

ressenya de la rutilla

ressenya de la rutilla

Deixem el cotxe a Can Casades, on el pantà de Santa fe, i allà agafem una pista lleument perdedora que passa per una fageda,anem a una font a esmorzar i seguim camí, sense tenir clar si anem pel bon camí en cap moment fins que en trobem un edifici al costat de la carretera, on comença la ruta real que hem de fer. Allà comencem a pujar per un camí força intens assenyalat amb punts vermells que ens porta per varis paisatges fins un mirador molt xulo de tot el turó de l’home i el pantà així com de la meravellosa vegetació i els seus colors, una font bastant gran i si seguim pujant finalment al Coll de les agudes i les Agudes, de fàcil accés i pleníssim de gent…

Les vistes són força bones però hi ha tanta gent que no permet disfrutar-les del tot. I en Manel com no rabiant perquè aquesta zona és una m…. Però bé qui seria ell sense rabiar tant?Aqui veiem del Canigó a regió del Cadí, el mar, la part de Girona, una vista àmplia i tremenda.

D’allà agafem el GR que ens porta fins al turó de l¡home carenejant tota l’estona, on ens trobem molta gent i potser és el moment més estressant,ja que el camí tampoc és excessivament ample…pero ens en sortim i arribem a la pista que arriba al dessota del turó de l’home. Just quan pujem marxa el sol i comença un vent tremendo que ens fa baixar ràpidament, passant per l’avetosa fins a la font de Passavets, un camí molt rebonic però que es fa una mica larg… arribema  la carretera i després per un caminet passant al costat del riu acabem al nostre put inicial, on fem unes canyes i unes patates bonñissimes, llestos er empendre el camí… Visitarem Viladrau, un bonic poble a les faldes del Montseny i d’aquí a Vic.

L'aveteda i el turó de l'home

L’aveteda i el turó de l’home

tota la troupe a les agudes

tota la troupe a les agudes

El Matagalls vist des de les Agudes

El Matagalls vist des de les Agudes

fent el memo romàntic

fent el memo romàntic

El pantà al fons

El pantà al fons

La nostre bestieta en una foto mona...

La nostre bestieta en una foto mona…

Els mascles intentant moure un arbre caigut

Els mascles intentant moure un arbre caigut