Un cop acabat el trajecte paisatjístico-naturo-cultural del Mahakam river, i després de la nostra gran experiència amb el barquer rialler estafador (no tornem a pagar mai més abans de tenir tot lligat i acabat:-( ),ens toca agafar el bus per aquestes meravelloses carreteres kalimantanenques ( encara no sabem perquè i els locals n’hidiuen borneo, però oficialment la part indonèsica es diu kalimantan). Els sube-i-bajes de la carretera, les curves,el trànsit quan ja estem arribant a Samarinda es fan una mica pesats, i més després de 2 dies full-time asseguts en busos o barquetes.
Al arribar a Samarinda aprofitem per intentar anar a buscar una agència de viatges per comprar bitllets d’avió per sortir de l’illa. Una qüestió important a indonèsia és que totes aquestes pàgines de vols indonèsiques no accepten tarjes de crèdit extrangeres, o sigui que toca anar a una agència a comprar el bitllet. Una altra cosa curiosa és que, a vegades, el bitllet d’avió comprat a l’agència és més barat que comprat per internet, o sigui que lo primer noés tan greu.
El problema, com sempre, és que no sempre trobes una agència. Nosaltres des del bus i prop estació n’hem vist una, però un cop caminada una bona estona, ens trobem que sembla un negoci tapadera i ens diuen que no ens ho poden fer, enviant-nos a un carrer farcit de companyies… apa, doncs, toca agafar bemo i plantar-nos allí. També curiós que el noi que ens venia el bitllet estava més preocupat per com arribaríem al vol que nosaltres. I és que en res s’acaba el Ramadà, i això comporta la celebraciò del Lebara o Idulfitri. Aquest pot durar una setmana sencera, però els 2 big days són divendres i dissabte (x a queus feu una idea una mena de nadal i sant esteve on TOTHOM es reuneix amb la familia i gairebé tot està tancat… ens acollona tant, en plan impossible trobartransport,etc… que decidim canviar horari previst x un més tard, x si acaso ens costa moure’ns. Sembla que fins i tot així el noi reca que no arrivem i no ens vol vendre el vol, però al final el convencem i aconseguim la nostra fita. 2 bemos després i arribem a la nostra nova terminal, on hem d’agafar el bus. Portem 7h viatjant i hi ha un bus que surt en 20 min i ens presionen per a que entrem… nosaltres necessitem dinar, sino ja agafarem el següent, que no sabem si surt ni quan surt!!!! Un cop dinats tornem i ens diuen que el bus (que encara és aquí) està full. Vaja,que hem corregut per res. Quan ja estàvem conscienciats d’haver d’esperar mil hores i aprofitar per comprar(hem de dur menjar i aigua pels 2 dies a la selva), es desdiuen i ens troben 3 llocs al bus. Apa a córrer com esperitats, 4 hores per una de les carreteres més infernals de la història, amb bonys infinits, salts, corves, derrapades… i sense assebentar-nos travessem l’equador per primer cop a la vida per terra i tornem per uns dies a l’hemisferi nord!!!!
Just a l’hora de fer-se fosc arribem a Sangatta, portem tot el dia viatjant i el nostre cos ho nota, estem morts!!!! Ara toca caminar un parell o tres de kilòmetres per buscar un hotel. En mirem un parell que tenen els preus abusius pee nosaltres, finalment en trobem un ue tot i ser carot entra dins els estàndards i ens hi quedem. Anem a sopar a un local portat per nois jovenets molt majos, un d’ells que podria ser participant de factor x i ens deleita cantant nyonyades de cançons. Ens fa gràcia que quan diem que som de barcelona, aquest i molta gent apart del club de futbol ens diguin you catalan, nor spanyol!!! A veure si é s veritat i el barça farà més per la independència que ningú….
Dormim com angelets ens aquests matalassos extracòmodes i al matí ens dirigim amb bemo fins al poble del costat on hem quedat amb el ranger del parc per dirigir-nos allí. Hem d’agafar una barca que ens porti, uns 20-30 min de trajecte pel riu.
Esperant la barqueta
Cap al parc
El ranger, que es diu Mr Udin, ens porta a fer la primera volta pel parc. És el kutai national park i tot i ser petit, i tenir molt males referències, és un dels millors llocs per spotejar orangutans. La qüestió és que els parcs més a l’interior i més ben conservats arbrísticament són també els que han tingut més caça per part d’humans i els orangutans estan més amagats. Kutai té el problema que és molt petit i molt deforestat fora dels límits que naltros visitem per sobreexplotació de bosc, però al ser tant petit i viure-hi musulmans al voltant, mai interessats en la caça de simis, és fàcil trobar orangutans i aquests són confiats. Amb l’avantatge que no sòn en rehabilitació ni res, són realment salvatges…
Realment la selva que trobem està força millor del què esperavem (tothom en parlava taaaaant malament). Quan ja tornàvem al nostre campament base (molt millor del que imaginavem) i després de 2 hores de caminada, quan ja haviem perdut esperances i ens quedavem amb centpeus i un porc que havíem vist, finalment l’esforç d’arribar aquí haurà donat el seu fruit. Ens apareix una orangutana femella, d,uns 20 anyets segons el ranger. Imaginavem tenir-la molt lluny i que s’escaparia ràpid però ella va fent i passa de nosaltres, de manera que ens permet fer-l’hi fotos bé. Ens va mirant tal com nosaltres la mirem a ella. Ens encanta tenir-la tant a prop i tant accessible, veure com menja i la seva vida normal. Orang vol dir persona i utan bosc, per tant ja sabeu perquè l,hi han donat aquest nom. Solen viure sols i només s’uneixen amb la parella per criar. Embaràs nou mesos, esperança de vida 70 anys, comencen a ser fèrtils als 10 i estan amb els pares fins tard… us recorden a alguna cosa? Això sí, cada dia es fan un niu diferent i dormen en llocs diferents i sempre ho fan sobre als arbres per evitar predadors nocturns.
Garito on dormim
Passejant per la selva
Extranys insectes
Passareles selvàtiques
La nostra amiga orangutana
Menjant floretes
Un cop fascinats per aquest cop de sort, tornem a casa a dinar i fem relax tota la tarda, fins al capvespre, om fem una incursió nocturna per intentar veure animalons de la foscor. Una taràntula enorme, milers de formigues fire-ants carnívores, ocells i insectes. Una experiència curiosa, però res comparable a la orangutana.
La nit la passem intentant dormir entre crits que arriben de la mesquita per despedir-se del ramadà. Estar al mig de la selva i sentir els crits és moooolt i molt curiós.
Tarántula nocturna
A l’endemà se suposava que el nostre guia arribaria a les 10 després de la festa de la mesquita per trencar el mes de dejú però finalment arriba a les 12, mala hora ja que fa massa calor i els bitxos dormen la migdiada. Anem doncs a fer l’última passejada a la tarda i quan semblava una incursió sense èxit i ja tornàvem sense res, de forma sobtada i a la zona llunyana d’un arbre trobem una taca taronja.
Al principi no es vol moure i ja anem a desistir per veure res, de cop el nostre ranger dóna 2 copets a l’arbre i l’orangutan mascle (ara un mascle) surt del seu amagatall. Sembla ser que els mascles tenen més por dels humans i són més difícils de veure. I de cop, quan menys ho esperàvem, surt una femella del costat, són una parelleta junteta… que monos!!!!
On són els simis?
Falsa alarma. Macaco a la vista
El mascle té vergonya
Total,que la nostra incursió a les selves borneiques ha sigut tot un èxit. Tot i no escapar-nos del tot dels crits de les mesquites, els hem evitat força; hem superat ja el final del ramadà i a sobre hem vist 3 orangutans i taràntules. Ens despedim del nostre amic Mr. udin que ens acompanya fins on hem d’agafar el transport que ens portarà a Balikpapan.
Mr. Udin i nenes que voken foto
El viatge a Balikpapan, que havien de ser unes 5-6 hores, es converteixen en 10-12 hores de malson en una carretrea horrorosa, cues infinites al passar a Samarinda (al final odiarem aquesta ciutat, que no ens ha domat gaire bon feeling) i l’arribada a la ciutat més cosmopolita de Kalimantan.
Balikpapan és una ciutat mega-cara, ja que té petroli i apart de trobar-nos ja de nit, buscar un hotel de preu mitjà se’ns fa impossible, tot està ple i ningú ens vol fer una habitació pels 3!!!! Al final hem de pagar 2 habitacions extra-cares!!!! És el preu d’estar en una ciutat cosmopolita.
Al matí següent, i després de veure que realment tot s’emplena molt durant aquest període vacancil dels indonèsics (la setmana després del ramadà sembla que és una bogeria), truquem a milers d’hotels a yogyakarta fins que trobem un on ens poden acollir. Anem a dinar al costat del port, a un lloc poc fashion però molt bo i ahradable amb un es campur fantàstic i ens dirigim en bus a l’aeroport per 2 xavos on agafarem l’avió cap a Java. Quins nerviiiiiiis. Nou canvi d’illa. Yogyakarta, allà vamos!!!
Cosmopolita balikpapan
Dinant a peu de platja
Preparant un magnífic es campur
wondersalmon 
