Hsipaw, muntanyes, shan noodles i tren!

Al bus hem conegut un parell de madrilenys i un canadenc, i són aquests els únics que baixen amb nosaltres a Hsipaw (pronunciat Sipó). Aquests ja tenen hotel reservat i agafen un taxi que ja estava esperant victimes: 1000Kys per un trajecte que dura 1 minut. Nosaltres anem a veure si trobem alguna guesthouse a aquestes hores i podem deixar la motxilla; ens trobem que la única oberta és la que no volem estar-hi i afortunadament està tot plè. No hi volem anar perquè l’amo es diu és un mafiós que mou tot el turisme de la zona gairebé en exclusiva pels seus contactes amb el govern. Toca doncs carregar les motxilles cap al mercat nocturn que hi ha. Si gent, els myanmarencs es caracteritzen per tenir horaris moooolt estanys. Resulta que hi ha un mercat que n’hi dieun dels productors que comença a hores intempestuoses de la matinada i plega cap a les 7.Perquè? ni idea. Passejar pel poble a aquestes hores no es fa gens pesat perquè hi ha força gent llevada que deu anar al mercat. Ens trobem un mercat ben cucu, fruiteries, peixateries, carnisseries, paradetes de dolços, etc tot a a penombra de les espelmes i llums d’escriptori (això si: LEDs). Donem un tomb, ens quedem embadalits als llocs que cuinen i aprofitem l’escalfor del foc 😀 i decidim que és hora (5:00am) d’esmorzar uns fideus típics de la zona: un kozue amb fideus shan (són enganxifosos i boníssims). Perdem més temps pel mercat i decidim tornar a mirar si han obert els hostals. Mala sort, encara dormen. Parem a un bar a fer un cafè i aprofitem per escriure els posts enraderits. Un cop farts, provem altra vegada i sí, aconseguim l’habitació més barata en el que va de viatge.

image

Cal vendre a les 4am?

image

Esperant com estaquirots

Després de reposar una mica decidim dues coses: és hora de tornar a esmorzar (evidentment uns altres fideus) i que no farem la caminada de 3 dies per aquests indrets ja que la comanyia que ofereix aquest servei no ens acaba de donar bon rotllo; llegim que te una mena de màfia i monopòli montat (la mateixa que la del guesthouse abans esmentat).
Ens trobem amb una noia catalana que ja havíem vist a Bagan i ens diu que hi ha un salt d’aigua i unes aigues termals i ho deixen molt bé. Doncs acabarem de fer el zombi per Hsipaw el que queda de tarda i aquest pla ja el desem per l’endemà.
Anem a visitar el palau d’una princesa i ens trobem que es una casa colonial que l’han obert recentment i la dona que ens ha de fer la visita ens engega educadament ja que són les 12 i ella tanca el xiringuito. Nosaltres doncs ens quedem sense visitar, la història resulta que és de l’última reina shan, que el gobern dictador va expulsar i va tenir la casa abandonada. Ara la cunyada de la princesa (la dona que ens ha xutat) aprofita per explicar la història ( i demanar una propina).
Després anem a visitar el little Bagan, uns temples estil Bagan que estan fets miques, però que tenen força encant. Descobrim que al costat hi ha un buda fet de bambú en un temple totalment de fusta. L’ambient que s’hi respira és maco ja que no hi ha ni un sol turista. Acabem la ruta cap al poble per carrers on la gent queda força sorpresa de trobar-hi dos occidentals. Passem la tarda fent el zombi pel guesthouse i anem a veure la posta de sol més lletja de la història. En Manel no entén aquest ritual i menys amb la posta d’avui.

image

Casa de la princesa shan, millor el nostre loft

image

Jugant als estels entre la palla

image

Pont a little bagan

image

Buda fet de bambu. Ens ho creurem


image

Posta de sol horrorosa dixit manel

L’endemà ja toca caminadeta cap al salt d’aigua. El camí transcorre per caminets ben macos, per arrossars ja segats, per un cementiri xinès enorme, per un aboocador, per plantacions de plataners i petites cases de bambú. Exceptuant l’abocador tot és molt idíl·lic. Ens trobem amb un salt d’aigua força més gran i maco del que esperàvem. No materialitzem el bany que voliem ja que el dia està força tonto, molt núvol i fins i tot una mica de fred.
A la tornada anem cap a les aigues termals tot gaudint de la vida austera de la gent. Al contrari del salt, les aigues termals són molt decepcionants: una basseta que no arriba l’aigua ni als genolls. Allà però hi ha 3 nois estovant-se com cigrons.
A la tornada, seguim fent-li cas al GPS, però no trobem el camí. Preguntem i un noi ens intenta guiar. Anem a petar al mig (literalment) dels camps d’arròs i el noi, que no sembla tenir gaires llums, ens segueix toooot el camí. Creuem uns 3 canals d’aigua, estem morts de gana (llestos de nosaltres no hem agafat res per ingerir) tobem un riu gegant i el creuem 4 vegades. Volem morir, però no de gana!!! seguim. El burmalito ens segueix (no té res més a fer?). Passem per una fàbrica de noodles on els assequen d’una manera poc ortodòxa per nosaltres; ara bé cost energètic 0. Per fi arribem al poble. I parem al primer xiringuito que en ofereixen menjar. S’ha de dir que en aquest lloc mengem coses totalment diferents del quee hem tastat fins ara. El burmalito para i ens espera. Què vol de nosaltres? encara avui ho intentem desxifrar. Anant a l’hotel, es cansa i ens abandona. al cap d’una estona… tenim més gana i tornem a dinar 😀 i per avui hem decidit que el dia s’acaba: a gossejar s’ha dit.

image

Romàntic abocador al camí

image

Ens anem apropant al salt d'aigua

image

Grata sorpresa!!!

image

Aquests son nens. Hot springs on t'hi cap el peu

image

El nostre guia pesat...sembla el tonto del poble

image

Noodles assecant-se

L’endemà agafarem el tren de la mort, així el va batejar una noia que vam trobar-nos al trekking cap al llac Inle. tothom amb qui hem parlat ens deixa el viatge amb aquest tren com un Si o Si de Birmània. Coi doncs el farem. El tren tarda 6 hores per fer uns 120 km encara gràcies fins a Pyin Oo Lwin. hi ha dos tipus de bitllets: Ordinari (baratíssim) i Upper (que té finestra completa). Nosaltres agafem la barata i la resta de guiris la cara (més del doble: és la manera d’enganyar al personal). La veritat que el paissatge es maco, agrícola i bucòlic, però acaba éssent monòton i el que val la pena és veure la vida que es crea a les estacions així com també el viaducte que passem. Aquest viadúcte és com els de les pel.lícules de l’oest (de ferro) i fa una mica de canguelo passar-hi desprésss de veure les condicions tan precàries que presenten les vies fins ara. En aquest punt el tren redueix de marxa i va tan lent que podem gaudir molt bé de les vistes que dóna. Si s’ha d’agafar el tren per algun motiu és simplement per passar aquest viaducte, sense dubte. L’arribada al nostre destí es fa una mica agònica, però per fi arribem.

image

A la ordinary class

image

Woooow.Quin pont!!!

image

Morirem?

image

Paisatges del tren

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s