Suposada cursa de cavalls a Futaleufú

Jo i en Dirk matinem per esmorzar i dirigir-nos a la carretera a posar el dit en amunt. Anem d’hora ja que en poca estona arriba un ferry de Puerto Montt amb molts possibles cotxes i cal aprofitar.
Passen un parell de cotxes i el que para és el tercer. Són els madrilenys amb els que vam passar part de la tarda ahir…ueeee!!! Tot i que no torcen cap on anem naltros, ens portaran fins a mig camí, on nosaltres ens desviarem cap a Futaleufú (un nom moooolt rebonic) i ells seguiran per la carretera austral. Els primers kilòmetres són pavimentats i molt bons, però de forma sobtada la carretera austral es transforma realment en el que imaginavem, una pista ampla de pedres i sorra, en un estat entre pobre i acceptable. Hi ha moltes zones d’obres en un estat deplorable, i amb el cotxe que porten la conducció fa patir, però finalment arribem sans i estalvis a la Villa Santa Lucía, on naltros ens quedem. Entremig paisatges espectaculars.

image

Vistes des de la road

image

Carretera austral

Aquí no hem d’esperar ni 10 minuts i una extraña pareja ens recull. Una parella en els seus 50largos, rejuntada fa uns anys i amb fills grans de parelles prèvies. Ell carabinero (poli d’aqui vaja) acabat de prejubilar; ella periodista que treballa per la integració i milloria social. Molt curiós i divertit veure els seus diferentíssims i extrems punts de vista de tot plegat. Parlem de situació social, dels mapuches, de tot en general… mentrestant els paisatges segueixen essent espectaculars.

image

Una parada on the road

image

Llacs i glaceres

Arribem a Futaleufu, on ens havien dit a les 13h hi havia una cursa típica chilena a les afores. Allí ens dirigim, ja que falten uns 5 minuts. Al arribar ens trobem un descampat amb 4 gats i poc més. Ens diuen que finalment sera una mica més tard. Quan estem a punt de tornar al poble, ens diuen en 20min i pensem no ens val la pena… finalment i 3h després,  a les 16h, sembla que començaran les curses (la patagònia xilena funciona així). Esperem una micona més i quan ja sí que sí, els dos cavalls que havien de lluitar estan molt nerviosos i comencen a regirar-si i intentar tirar el seu genet. Total, que son les 16:30 i encara res de res. Decidim doncs marxar. L’ambientillo ja l’hem viscut així que…

image

Esperant a l'ombra

image

Cavalls i boines

image

El experto

image

Intent inici cursa

El carabinero, també aficionat als cavalls, ens explica funcionament d’aquestes curses. Son de a 2 i molt curtes, entre 200 i 250 metres. Funcionen en base a apostes entre els dos genets, i a vegades si ja saben que sin millors aposten no per quedar al davant, sino per guanyar per tot un cap o tot el cos… si al arribar bo els separa aquesta distància, tot i se els primers, es considera han perdut. Lo millor, els locals amb la boina típica dels patagons, tant xilens com argentins, la boina vasca com en diuen ells per ser igual a la típica boina que porten els nostres veïns del norte.
Tornem al poble doncs i donem una volta per trobar allotjament. Acabem a un hospedaje (casa d’algú amb habitacions per llogar), la forma principal d’allotjament en aquesta zona. Anem a petar amb un senyor gran divorciat, el típic abuelillo de poble cascarrabies que creu la televisió com a veritat absoluta, ja que és únic nexe amb exterior, fent que pensi que el món esta fet una porqueria i que cualquier momento pasado fue mejor. Almenys el lloc està net i l’home esta amasando un pan per dema esmorzar.
La resta de la tarda la passem anant a un mirador per veure les fantastiques vistes de la zona i la vall. Ens fem un bany a un llac que hi ha, amb l’aigua molt menys freda del què pensàvem, i sopem. Es dissabte i ens apropem a una festa que hi ha en un local de rodeo, però quan arribem hi ha 2 gats i prenem una birra i tornem a casona a dormir.

image

Plaça major

image

Estampa de la ciutat

image

Llac on ens banyem

image

Panoramica complerta

image

Mes vistes del mirador

El diumenge al matí ens reb amb altes senyals de pluja. Donem una volta i es posa a ploure bastant. Per aquest motiu, decidim millor agafar el bus (aprofitant únic bus de la setmana) fins a Puyuhuapi, ja que la distancia és molt llarga i amb la pluja se’ns poden dificultar molt les coses…

image

De cami entre la pluja

Així agafem el bus que ens ports per un llarg camí, primer enrere cap a la carretera austral i després seguint aquesta. La pluja ens va acompanyant, però de tant en tant surt el sol i ens deixa veure paisatges que semblen extrets de llegendes.
De camí coneixem a l’Octave, un noi suís que s’ajuntarà uns dies amb nosaltres. Arribem doncs a Puyuhuapi, un poble en un fiord que té un enorme glaciar al costat i termes d’aigua calenta extremament cares. Donem una petita volta per veure els entorns, comprar sopar i a dormir.

image

La junta, poble del camí

image

Arbre de nadal

image

Fiord de Puyuhuapi

Colca canyon part two

Us havia deixat amb el segon dia de ruta al Colca i si els altres dos restants son la meitat de impresionants ja ens quedem per satisfets.
Hem pujat en furgo a 4900m, hem vist andes nevats mentre sortia el sol, hem vist cóndors volant, hem tingut un Stendhal amb la bellesa dels paisatges, ens hem banyat en una piscina termal al costat del colca, hem passat un movimiento de tierras (no, un terremoto no,eh!!! Solo un movimiento de tierras), hem estat a punt de morir per caure a un precipici i després per un rodament de rocs, hem caminat fins una de les cascades més impresionants… coi, si sembla això una peli d’Indiana Jones (com bé ens va definir Omar quan ens va veure x Lima vestits de muntanyeros).
Ara penso que he d’explicar un moment això del movimiento de tierras. La nostra primera nit, mentre dormiem i no ens enteravem de res, vam tenir un movimiento de tierras força forr per la zona. D’això ens vam enterar al dia següent quan vam tornar, i aquesta era la causa del camí derruit i perillós. Per la gent d’aquí, això és tant freqüent que no l’hi donen cap importancia… Però vaja, és un terratrèmol amb totes les lletres.
Doncs això, ens trobem al tercer dia, que es planeja ser un dia relaxat i tranquil fins a l’oasis del Colca, un poblet molt turístic al costat del riu amb molt allotjament i piscines. En Max ja es raja del tot i decideix agafar bus per tornar a Cabanaconde, on hem de ser l’endemà a les 09 am per tornar a Arequipa.
Així, jo i en Toni ens encaminem cap a l’oasis, passant novament per Belen on fem pseudoamistat amb una dona cusquenya que al preguntar-l’hi quatre cosetes de la seva vida es tanca en banda i, per tant, decidim seguir camí. Ara toca un bon tram de carretera, passem per un mirador des d’on veiem el suposat oasis i a nosaltres ens sembla un lloc horrorós (ens recorda com un càmping amb piscines i mal gust). Això ens fa decidir quedar-nos a un poble que es diu Malata i que es troba a una hora de l’oasis (no ens podem allunyar massa ja que per tornar a Cabanaconde hem de pujar per aquí i son unes 3 hores des de l’oasis).

image

Amiga pujant a Belen

image

Canyó més sec

image

Mirador i creuament de camins

image

Vistes del.poble

Ens quedem doncs amb doña Margarita que ens recomana donar una volta circular que ens portarà a 2 o 3 poblets més amb encant i que ens durà unes 3 horetes de caminada.
Comencem camí a Tapay, un poble sobreelevat que pot ser la base per ascendir a un dels nevados que hi ha a la zona, amb una església i unes vistes mot i molt interessants. Trobem un poble semi-desèrtic i finalment descobrim que tothom està reunit a l’ajuntament i per això no hi ha ningú als carrers.

image

Pujant a Tapay

image

Escena rural

image

Essència de Tapay

Seguim cap a San Juan, un poble també molt bonic, gairebé a nivell del riu però més amunt. Aquí trobem la pensión Gloria, un lloc on mengem la millor sopa en molts anys, una sopa de quinoa de la que vaig demanar recepta i intentaré fer sense cap dubte.
Mentre dinem patim un altre movimiento de tierras. Pero no es un terremoto eh, sólo movimiento de tierras… Tan lleu que ens enterem que la carretera ha quedat tallada i que la vall s’omple de pols, tanta que fins i tot ens tapa el sol…. Bé, comencem a acollonir-nos una mica,jehe. Així que decidim tornar cap a Malata, per un caminet preciós que ressegueix un preciós canal, en una de les zones més verdes del canyó. Ens envoltem d’ocellets, cases abandonades, travessem un bucòlic pont, una última pujada i ja hem arribat al lloc de dormir.

image

Sol tapat per pols

image

Bonics ocellets


image

Creuant un bonic pont

A Malata ens posem a parlar d’actualitat amb uns obrers que estan fent una casa allí al costat. Parlem de tot, actualitat, futbol, independència, monarquia… saben moltíssim dels espanyols i de la situació actual mundial, cosa que no ens deixa de sorprendre en aquesta zona taaassn aïllada. Un bon sopar després i anem a dormir per matinar. Ens despedim de Samuel, el nostre amic gallec, que també ha dormit aquí i demà serà un altre (i últim) dia.
Ens llevem a les 04:30 ( això no pot ser sa) i esperem que hi hagi una mica de claror per sortir. 45 min de baixada i arribem a la zona de l’oasis, a la que no ens apropem però pensem hem fet bé de no venir.

image

Oasis

Ara toca la part més dura. Pujar 1200 m de desnivell en menys de 4 km. Per sort, no anem massa apretats de temps i estem forts així que, ha de ser un joc de nens…

image

Escena dl camí

image

Més vistes espectaculars

Com sempre, però, quan les expectatives són les millors, passa quelcom que les canvia. I en aquest cas un accident amb un tronc productor de saba molt lletosa i el contacte amb ull d’en Toni, deixa l’ull d’aquest dolorós i com un tomàquet, pujant a contracorrent la pujada amb un Stevie wonder al que només l’hi falta cantar… rentem l’ull vàries vegades fins que millora una mica i un guia ens avisa de lo tòxica que és aquesta saba… de fet, només veient lo enganxosa que és ja podem veure-ho…
Arribem però finalment al poble amb temps per tornar a esmorzar i anar a farmàcia a comprar gotes per calmar i fer varis rentats més.
Allí agafem una furgo per tornar on coincidim amb les tres noies catalanes viatgeres que vam conèixer a Arequipa i que han fet trekking amb guia de 3 dies per la zona i estan encantades. També conec un noi suís que s’ha agafat una excedència pagada de 3 mesos que l’hi donen a la feina per anys treballats (potser hauria d’anar a Suïssa) i una noia francesa moooolt viatgera i afincada a Austràlia que també està fent un viatge llarg per la zona (ja ha fet Colòmbia i Equador, probablement el meu pròxim viatge).
La furgo fa parades al naixement del cañón del Colca (on passa de vall a cañón), a un poble típic i amb mercat de la zona, a Chivay on dinem de puta mare al mercat. I aquí és on comença novament una aventura. Ara tornarem a passar per 4900 m alçada en un suposat mirador dels Andes i volcans peruans. La qüestió és que força abans d’arribar ens comença a nevar, anant doncs per una carretera nevada i emboirada i quedant-nos sense veure els andes, però experimentant neu al tròpic en primavera (res molt usual de fet sembla ser, segons el guia). Una última parada a una reserva nacional plena de llamas i alpacas en llibertat i tornem a Arequipa a seguir amb les nostres aventures en la gran ciudad.

image

Naixement del canyó

image

Mercat de Chivay

image

4900 m es diuen ràpid

image

Envoltat de neu al trópic

image

Llames que ens miren

On the way to kalimantan. Wilderness as its best part 2

Comença el dia dos a Tanjung Isuy. Hem quedat a les set amb el barquer perque és l’ única manera de desplaçar- se per aquí però arriba quasi tres quarts tard.
Comencem la nostra aventura aquàtica esperem que aquest cop sense problemes amb la barca.
El matí està tot emboirat però rapidament marxa i ens teobem altra cop atravessant el mega llac on els pescadors ja son fent feina. Aviat arribem a un riu estret anomenat Ohong i de sobte en apareix un poblet “aquàtic” molt bonic on la gent feineja. La vida té lloc a la plataforma flotant on hi ha una letrina amb el forat al riu i on la gent fa de tot: es banya, renta la roba, neteja el peix i el deixa secar al sol i on va de ventre!

image

Neteja de peix matutina

image

Casetes de fusta

image

Començant la dutxa

image

Això sí que no és tenir intimitat

Passem a tocar de la gent i em dóna la sensació que estem invaïnt el seu espai personal.
Fem moltes fotos, menys a les dones dayak que per motius estètics, creiem, van amb la cara emblanquinada amb una pasta  i esquiven l’ objectiu de la càmara a diferència de la resta de la gent. El Lluis, però ha aconseguit agafar- ne alguna de lluny.
En algunes cases veiem que hi tenen una cigonya negra lletja lligada per una pota, que mes tard descobrim és un símbol pels Dayak i fa de guardiana del peix que deixen cada dia bo i net.

image

Cigonyes negres

Un cop passat Ohong anem seguint els meandres que ens van apropant a la selva. Cada cop hi ha més arbres i comenc a veure bestioletes que habiten per allà. Els ” kaka” són uns ocells de plomes molt vistoses de blau intens i cap multicolor que es dediquen a creuar el riu molt aprop de l’ aigua. N’ hi ha un que sembla que ens vagi acompanyant en el nostre trajecte riu amunt.

image

El nostre amic Kaka

Al cap d’ una bona estona per fi trobem monos ronya pel Lluís, o macacos per la resta de mortals.

image

Monos ronyes

I per fi…els nassuts!!! Es mouen molt ràpid i sembla que la familia que trobem es disposa a creuar el riu pels arbres.

image

Nassut molt mogut i borrós

Arribem a un poblet, de riu també, petit i lleig com ell sol per estirar cames i fer servir un dels lavabos flotants. Pugem unes escales que dien a la pasarel.la del poble i allà hi ha un home amb el seu restaurant- moto que fa uns pintxos rarets sucats amb crema de cacauet.

image

I seguim riu amunt

image

Nens jugant al poble

image

Venedor de pintxitos

De camí cap a Muara Muntai, on farem nit, veiem dues serps d’anells dorats ( aquest es el nom, al menys en anglès) que estan enroscades en una branca d’ un arbre al costat del riu. Només pensar que es llancin dins la nostra barca em posa nerviosa.

image

Les nostres amigues les llúdrigues

image

Serp a la copa de l'arbre

Arribem a Muara Muntai afamats i dinem a un dela pocs llocs on serveixen dinar, el ramadà aquí va fort i tornem a la barca amb un sol de mil dimonis i el cul quadrat de tant seure per veure dofins d’ aigua dolça, fracassem en aquezta missió. No es pot tenir tot nassuts, serps i dofins.

image

No veiem dofins però almemys veiem un black monkey

En tornar a Muara a les sis de la tarda, el poble és mort!!! Tot està tancat. Ahhh!!! I que soparem? Doncs plàtans, ladies and gentlemen.
La nit la passem amb un espectacle de cacofonies extremadament altes provinents de les mesquites i d’ un element nou, un grup ” musical” que es dedica a despertar a la gent perque faci les pregaries. Jo amb taps i tot sembla que tingui l’ altaveu a l’ orella.
Ens llevem, fem un tè i un plàtan ja que tot continua tancat i vinga, som- hi que el barquer ens espera a les 6 o això creiem.
A les 7 surt el bus de quatre hores i el trajecte en barca és de mig horeta.
Heri, el barquerito, is nowhere to be seen, així que després de 10 minuts de cortesia li fem un truc. Dormia.
Passa un quart més i el tio no aprerix, l’ hem tornat a trucar però el tio ja no contesta. Si perdem el bus o no hi ha lloc haurem de quedar- nos un dia més atrapats auara Muntai, cosa que no ens entusiasma gens.
A l’ embarcader de la botiga una senyora ens diu que agafem una altra barca i vinga, pugem. El nou barquer va a màxima velocitat. He de dir que el riu Mahakan de bon matí té un aire de misteri amb una broma baixa que fan que la nostra contrarellotge al lloc del bus sigui més emocionant. Arribem a les 7 en punt ! Ufff! Correm a agafar el bus, ens asseiem i el bus no marxa. Fins ara tots han estat puntuals. Passen deu minuts i continuem allà. Baixo al lavabo flotant perque sinó de camí a Samarinda moriré i quo em trobo que acaba d’ arribar? El barquer Heri que al veurem li canvia la cara. En lloc del lavabo vaig cap a ell i li dic el nom del porc, cosa poc efectiva quan no t’entenen però jo em quedo molt a gust. Com és pot ser tant irresponsable. En un tres i no res el noiet aquest caradura desapareix del mapa.

image

Boira matinal fantàstica

Jo he proporcionat entreteniment matinal a total la gentada al lloc aquest desolat que segurament han agraït. El Manel i el Lluís Asseguts al bus no s’ enteren de res.
Finalment sortim cap a Samarinda on intentarem anar fins a Sangatta, la ciutat aprop del parc de Kutai, però això ja és un altre cantar.

On the way to kalimantan. Wilderness as its best part 1

Em toca escriure post. Després dels funerals torejans hem anat a Pare- Pare a agafar un ferry de quinze hores- que estan molt bé segons el Manel i el Lluis ja que tenen llits amb endolls i son momt nous. Mmm…
En arribar al port ens han passat com a bestiar per un control i ens han possat un braçalet ben igual als del de tot inclós on hi diu Balikpapan. Això sembla que promet. Per pujar al vaixell es una lliuta entre els “porters” carregats amb paquets corrent i gent que mor per pujar.
Emocionats hem anat a buscar el nostre llit, que al bitllet està numerat i aquí comença la meva estupefacció. Una sala amb uns camastros en filera amb uns matalassos de plàstic estripats enganxifosos i amb uns bitxos fastigosos ( paneroles= cucarachas) passejant- se per allà. Però no ni una ni dues, sinó moltes. Ahhhh!!!! I a sobre només trobem lloc davant del lavabo. I aquest es un Pelni que teòricament estan bé.
Deixo la motxilla i decideixo sortir a fora a que em toqui l’ aire, i per mentalitzar- me del que m’ espera.
Però a vegades l’ univers et somnriu i un home amb mono blanc em fa pujat a primera classe i ens ofereix un camarot pels tres i de franc. No sé si perque som els unics bules – estrangers- o perque ha vist la meva cara de terror.

image

Imatges-resum del viatge en pelni

Un cop arrribem a Balikpapan, la capital de Kalimantan la part indonesia de Borneo, agafem busos cap a Samarinda on l’ endemà comencem la nostra aventura pel riu Mahakam, el segon més llarg d’ Indonesia amb més de 900 km navegables.
Decidim contractar una barca amb motor que ens portarà pels llacs i rius mes petits ja que és així com podrem veure millor animals que només es troben a Borneo i molts d’ells en perill d’ extinció, com el Nassut, l’ animal preferit del Manel d’ un llibre que tenia quan era petit.

image

Menjant gambot

image

Samarinda, l'istambul indonèsica?

Després de 4 hores eternes i encabits a un bus atrotinat com sardines anem de Samarinda a Kujung, la terminal de Muara  Muntai on ens espera la barca.

image

La llanxa ens recull

El riu Mahakam es impressionant i té llocs on fa un quilometre d’ ample. Després d’ una horeta de recorregut, Houston tenim un problema, el timó de la barca es trenca i no podem continuar. Una altra barca que passa per allà ens remolca fins a Jantur on hi ha un taller flotant de motors de barques. Sembla que n’ hi haurà per estona i decidim anar a donar un volt pel poble, que es limita a una passarel.la al llarg del riu a cada banda amb cases en filera.

image

Escena riuenca

image

Heu d,anar al toilet?

image

Moments al riu

image

Houston we have a problem

image

La grua

image

El nostre taller

Som la sensació. No crec que haguin vist gaires ” bules” i primer, tímids els janturians ens miren però com que ens toca estar hi una bona estona comencen a venir families en comitiva perque ens fem fotos amb ells i sobretot amb els fills.
Ha estat una estona molt curiosa.

image

Únic camí a la civilització

image

Miro la vida passar

image

Nens al crit de bules bules


image

La nostra nova adopció

Ens posem en marxa i aviat arribem a un lloc espectacular, el llac Jempang, que és grandíssim.
Aquí fotos perque us en feu una idea.

image

Llac infinit

image

Pescant al llac

En trabessar- lo arribem fins a Tanjung Isuy, un poblet Dayak amb un moll que fa un pelet de por, el primer que veiem es una casa carbonitzada.
En allotgem en una longhouse, construcció típica d’ abans de fusta i terra de canya on hi vivia tpt un poble, que havia de ser petit. Som els únics al lloc, que es molt agradable amb una taula comunal i una terraça al camp, que en època de pluges deu convertir-se en un mini llac.

image

Port cremadillo


image

Al nostre allotjament

image

Tanjung issuy i les seves cases

image

Great sunset

El lloc m’ encanta, però les mesquites i les cantades eternes a totes continuen acompanyant- nos. No crec que en aquest viatge puguem disfrutar del silenci

Mandalay, punt final

Sí, aquesta serà l’última etapa del nostre viatge. Ens llevem ben d’hora al matí i esmorzem. Tenim 2 opcions, bus o pick-up. I quin agafem nosaltres? El més local, incòmode i barat 😉 la veritat és que ens resulta força ràpid i efectiu. Al arribar a Mandalay i veure 2 guiris uns quants locals salten per intentsr portar-nos en taxi. Nosaltres els diem que caminant fem més salut. Trobem l’hotel que pensem potser és el millor al que hem estat o almenys el més cuco, net i ben cuidat. Només sortir un home ens lloga unes bicis per un preu molt mòdic i veient el tamany de la ciutat és una molt bona idea. Fem un nou esmorzar amb noodles per agafar forces i ens posem a pedalejar per un megacaos impresionant pel mig del mercat. Anem fins al riu on els locals renten la roba enmig de la bruticia i els vaixells. Una curiosa estampa.

image

Roba estesa al voltant del riu

Afortunadament passem per un lloc on veiem una bonica i antigua sínia d’atracció. Ens trobem en un parc d’atraccions local i és diumenge… No ho podem desaprofitar. L’entrada és són 500 xatys i després has de pagar per atracció a la que vols pujar, a lo Montjuic. Nosaltres decidim pujar a la sínia amb una mica de respecte, però si hem escrit això és que encara som vius… Les vistes no són res de l’altre món però ens permeten descobrir un pont de fusta al que anirem seguidament, després de disfrutar de l’ambien cutre-cool de les atraccions i els ninots tan esperpèntics que creiem volen intentar evitar els drets d’imatge. Això sí, la gent encantada amb nosaltres i ens vam trobar unes noies d’Sprite fent promoció i regalant-nos 2 ampolles… Si es que gairebé guanyem diners per entrar ;).

image

Port aventura de myanmar

image

Pujant a la sínia

image

Imatge de la colonització comercial?

image

Sprite graaaaatis

Un cop sortim del parc ens perdem buscant el pont per un barri molt tranquil però en el que pocs entrarieu. Seria una mena de barri de barraques o el que més s’hi pot assimilar del que hem vist fins ara. Amb l’ajuda de unes dones molt amables i un monjovigual d’agradable trobem el camí al pont i el creuem amb la bici. D’aquí al mercat per fer què???? Menjaaaaar. I després una estona de descans. Avui aprofitarem per donar-nos el gustillo i anar al cinema.

image

Bonic pont amagat

image

Fideeeeeeus

Anem a veure una peli americana ( ja hem vist tantes pelis locals als busos que n’hem acabat fins als nassos), força dolenta. És 3D i aquí segons on vols seure el preu és més alt o més baix. Nosaltres anem al baratillo. Tercera fila i lateral vaja. La peli no val res però ens entreté durant 2 hores i mitja. Costums curioses al cine: menjen moltes més pipes que crispetes (amb el conseqüent soroll més intens de pelar les closques, però amb lo bones que són les pipes i la diferència de preu no ens extranya); la gent arriba a mitja peli i marxa a mitja peli sense cap problema, mentre contesten al mòbil i se’t foten al mig sense deixar-te veure la pantalla; i la més curiosa, just abans de començar la peli un missatge en anglès i bhurmític que diu que tothom té una bandera i totes s’han de respectar i fer-te sentir orgullós, seguit de la bandera onejant a la pantalla amb l’himne i tothom aixecat de les cadires honorant la bandera del país. Realment una estampa molt curiosa, feia una mica de por i més entre nosaltres que no som gaire de banderes.
El nostre últim dia al país el passem en una bici altra vegada. Avui anirem a un poble a 8 km al sud on hi ha un bonic pomt de fusta de 1, 2 km de llargada, el més llarg del món d, aquest tipus i que creua un bonic llac. Primer però ens parem en un temple on hi ha un buda portat de lluny i que és molt sagrat pels locals. Tant que està deforme i pesa 2 tones més de l’original pels gomets d’or que l’hi enganxen els locals. Nosaltres no fem foto perquè ens volen cobrar per entrar la càmara però l’escena és curiosa i sembla un buda amb elefantiasis pels gomets que té enganxats. Allà ens trobem també unes nenes que sembla estiguin fent la comunió. Al voltant del temple hi ha tot d’artesans que fan budes de guix i de marbre per vendre a la gent. Nosaltres al.lucinem mentre veiem com treballen.

image

Explotació infantil fent figures de buda

Uns quants km amb molt trànsit i molt polsegosos després ens trobem el llac i el pont. La veritat s’hauria de pagar per entrar-hi però no hi ha ningú i nosaltres aprofitem. Les imatges des d’aquí són realment boniques… La vida al llac, pagesos, pescadors… Sabem que al costat hi ha un monestir on la gent va a veure els monjos dinar a les 11 però nosaltres no tenim cap interès en veure monjos dinant. Tornem per la zona del riu per canviar una mica de ruta. S la tornada sentim un soroll que ens és molt familiar, trobem un dels llocs on ve (n’hi ha múltiples) i sí, el què pensavem, són petites filadores, suposem les que van enviar de casa nostra perquè ja no donàven rendiment, ens sentim en el llibre d’olor de colònia (la diferència és que aquí hi ha molts llocs amb només 3-4 filadores cadascun). Arribem esgotats i plens de pols a casa, tant que dinem el primer que trobem en un lloc molt poc sofisticat i guarro fins i tot pels nostres estàndards i al sortir i trobar unes paradetes amb molt bona pinta al carrer tornem a dinar. En manel es queda reposant a l’hotel i en lluis atravessa tot el palau de Mandalay amb la bici d’una punta a la contrària ( i no és poc, uns 5 km) per pujar al Mandalay hill, on es diu hi ha una posta de sol molt bonica. La pujada la fa acompanyat d’uns alemanys molt majos que estan de viatge dues setmanes. A dalt hi ha molta gent i les vistes tampoc són res de l’altre món, així que cap avall i tornem-hi a l’hotel per sopar i dormir ben descansat.

image

Imatge al llac

image

Els wonders

image

Pont de fusta més llarg del món?

image

Filadora a myanmar

Al dia següent matinar per agafar el bus gratuït que airasia posa a disposició dels viatgers per anar a l’aeroport (tot un detall). Pròxima parada: Bangkog.