Resum vietnamític

Afortunadament, a Bangkok ja ens ho van advertir… Vietnam s’ha sabut vendre molt bé i no és ni molt menys tant impressionant com ens ho venen… Molt difícil pels viatjers lliures que ens agrada perdre’ns per llocs remots i fer la nostra, un viatge fantàstic per anar en tours i d’un lloc turístic al següent. Definitivament, no el nostre estil de país… A més és molt llarg i es nota ja que s’han de viatjar moooooltes hores i es fa molt pesat. El clima no ens ha ajudat, molt fred i humit, aquí no hi ha època pluja-no pluja sinó que hi ha hivern i és molt fresc… No ho esperàvem.
Afortunadament la gent ens ha rebut millor del què esperàvem i tenir la Marta acompanyant el viatge ens ha donat alegries al tema… També comencem a notar la monotonía del sud-est asiàtic… Potser comença a tocar plantejar un canvi… A Laos valorarem!!!

El que més ens ha agradat:
– L’experiència de Sapa. Tant el trekking (lluis dixit) com l’experiència del homestay(Manel dixit).
– El mercat de Dalat. Les 150 fotos tirades per la Marta ho testimonien. Hi havia de tooooooot el que et puguis imaginar.
– Caminada pels camps d’arròs de Hoi an i bicicletada per Nihn Binh. Quan vas per free és quan millor i més disfrutes allò que veus.
– Badía de Ha long. L’experiència del kayak i trekking on vam arriscar la vida va molar… N’esperàvem molt i potser no ens va impresionar tant però és el que recomanariem visitar a tothom sense cap dubte.
– Ens havia parlat tothom tant malament de la gent que els hem trobat molt amables i simpàtics, sobretot al sud. Al nord si que veus algú puntual que només vol la teva pasta, però hem trobat gent molt maca i amable, sobretot als mercats i les paradetes locals al carrer. Crec que aquí ens han regalat més menjar que en cap altre lloc, potser també per la proximitat del tet.

El que més ens ha decepcionat:
– El país en general. Creiem que s’han sabut vendre molt bé i no té res espectacular.
– La martingala muntada en el tour del delta del Mekong… El mercat flotant feia pena i les múltiples parades per comprar eren horroroses.
– El trànsit. Sobretot les motos. Et venen ganes d’agafar a la gent que va en moto per on i com no toca i tirar-los amb una empenta al terra. Ha tret els nostres instints més violents.
– Moure’t amb sleeper-buses. Sembla que ha de ser còmode per la posició dels llits però entre els bots que et fot i lo petits que solen ser els llits gairebé prefereixo anar assegut.
– El centre històric de Hoi An. A vegades les expectatives hi fan mooolt. 3 carrers únicament maquejats pel turista i plens de restaurants i botigues en un casc antic que podria ser molt bonic sinó fos per com l’han encarat… Sembla de cartró-pedra… Ens ha fet pensar en un Carcassone encara més exagerat.

Dormir:
Resulta extremadament barat i tots els hotels de preu baix són molt correctes, la majoria amb tovallola inclosa, tele dins l’habitació i lavabos privats, amb dutxa a l’estil asiàtic això sí. Alguns fins i tot amb dutxa amb mampàra, un autèntic luxe…Hem dormit en hotels, normalment de gent local que són molt més barats, i guesthouses, però gairebé són el mateix, de fet no hem sabut trobar la diferència… També hem dormit a casa d’una dona que ens va agafar pel carrer només arribar a HCMC i en homestay a SapaVigileu que molts tenen un nom similar. Cap dificultat a trobar habitacions de 3, a vegades 3 llits simples però la majoria 2 dobles o un doble i un individual. Wifi correcta sempre. Vigilar amb els hotels locals, gairebé tots tenen hora de tancar, però la família sol dormir allà i només cal despertar-los…

Despesa: 2727000 donguitos, un 15,1% del pressupost, que correspon a 2,7 euros per persona i dia de mitjana.

Menjar:
Teniem una idea de vietnamita on només menjariem arròs i més arròs. Extranyament, no és tant fàcil menjar arròs i són molt més de fideus (d’arròs, això sí), sobretot en forma de sopa… El plat estrella és el típic pho, una sopa amb una mica de tot i fideus, sobretot de vedella i servida amb hierbajos mil per a que et posis al gust… Al sud hem menjat molt millor que al nord i força més barat. L’arròs es diu com i te’l serveixen típicament amb curries o acompanyament (3 o 4 segons tu demanis). Pots demanar en alguns llocs que sigui vegetarià i és la forma més fàcil de menjar per un vegetarià, ja que totes les sopes son amb carn sí o sí (només vam trobar una sopa vegetariana al mercat de Dalat). Sempre va acompanyat de cacahuets salats i torradets. Això sí, sembla que només mengen arròs al migdia, per esmorzar molt difícil i per sopar només en forma d’sticky rice ( deliciós això sí).
Un altre plat que ens ha agradat força són una espècie de canalons amb pasta d’arròs amb hierbajos i carn, que es mullen en un caldo deliciós… Només ho hem trobat al nord, però.
Tenen uns pseudopostres similars als cambodjans, però que solen servir calents, en general menys bons i molt més cars (et costen gairebé el mateix que un dinar).
Hem menjat sempre en paradetes de carrer i en els mercats, que com sabeu és el què ens agrada.
En general ens hem cansat de massa carn, el menjar sempre bastant el mateix… No ens ha entusiasmat, la veritat…al principi penses què bo, sobretot la carn i la forma de macerar-la, però te n’acabes cansant força ràpid.

Despesa: 4100000 donguitos, un 22,8% del pressupost, que correspon a 4, 03 euros per persona i dia de mitjana.

Transport:
Extremadament car, sobretot a causa del viatge del tren i perquè hem viatjat molt. És un país mooooolt llarg i es nota. I això que aquí no comptem els desplaçaments que entren dins de tours. Molt difícil fer-ho per tu sol, molts cops acabes tirant d’agència o hotel ja que t’ho compliquen força. Sobretot hem viatjat en bus sleeper, un tren nocturn, hem agafat alguns busos locals, vaixells al delta i a la badia del Mekong… També hem fet algún curt trajecte en moto per arribar-nos a la parada de busos. Ah, i la bicicleta clar… Per fer-vos una idea del tema transport llegiu l’entrada escrita per la nostra Tilapia… Segur que us emocionarà 😉

Despesa: 7001000, un 38,9% del pressupost, que correspon a 6,9 euros per persona i dia de mitjana.

Activitats:
Molt difícil baixar el pressupost d’aquest apartat… Veure quelcom aquí sense pagar entrada i sense tour és força difícil, per no dir impossible. Aquí comptem el tour del delta, la sortida en vaixell i kayak a la badía de Ha long i el trekking-homestay per Sapa. El primer un desastre, els altres dos força millors. Les entraded també a algun museu, cine i als túnels de Cu chi.

Despesa: 3803000 donguitos, un 21,1% del pressupost, que correspon a 3,7 euros per persona i dia de mitjana.

Compres:
Vàries bugades (amb aquesta humitat o ho feiem així o no tindriem mai la roba seca), pongos de la Marta i el típic iman per nosaltres, tampoc hem comprat samarretes ja que no ens han agradat gaire.

Despesa: 344000 donguitos, un 2,1% del pressupost, que correspon a 0, 4 euros per persona i dia de mitjana.

Despeses totals: El canvi intermig durant la nostra estada era de 24300 donguitos un euro, per això totes les despeses surten en milions. La majoria de caixers deixen treure sense comissió, almenys Vietcombank i Agribank. Normalment et deixa treure un màxim de 2000000 per vegada, molt poc ja que són uns 80 euros.

Hem gastat un total de 18005000 donguitos (sí 18 miliooooons, així sona molt xungo, somos unos gastosos com diria la Marta), 745 euros, que en un total de 21 dies d’estada al país fan un promig de 17,7 euros per persona i dia. Ens esperàvem algo més car pel que ens havien avistat però 2 rates importants i una altra en potència hem aconseguit un pressupost força ajustat!!!

Anuncis

Night bus, shortbus y otros buses del montón

En esta entrada queremos transmitir algunas de las vivencias y sensaciones más relevantes durante los diferentes trayectos realizados durante las 3 semanas que permanecimos en Vietnam. Cabe destacar que la cantidad y la intensidad de las mismas no son recomendables en un periodo de tiempo tan corto, así que recordad “no lo intenten en sus casas”. Siempre que sea posible dormid en camas y pasar más de una noche en el mismo hotel ya que sino el desgaste es alto y el rendimiento físico no es el esperado, de manera que por muchos sitios que visites, como estas medio grogui no te cunde y lo peor, sitios que en plenas facultades podrían estar medio bien los pillas a desgana y no les ves la gracia.

Dicho esto os enumeramos los principales trayectos así como algunas anécdotas de los buses interurbanos*.

1 Ho Chi Minh – Dalat (305 km, y unas 7-8h) la primera vez nunca es como lo esperabas

Después de haber reservado nuestros sitios en la agencia, entramos a nuestro primer bus-cama como un niño con zapatos nuevos (bueno… No literalmente, ya que te hacen entrar descalzo y meter tus zapatos en una bolsa…). Habíamos elegido los sitios del final, ya que al parecer eran más espaciosos, pero contiguos había solo 2, con lo que me tocó un sitio tamaño estándar justo delante. El subidon de la novedad duró menos de un suspiro ya que no era tan “dulces sueños” como imaginamos, especialmente el sitio/tamaño estándar. Los sitios normales son como un asiento en los que el respaldo se reclina hasta ir casi tumbado, y las piernas/pies van metidos en una especie de cubículo… La idea es buena, no lo negaremos, pero las medidas vietnamíticas no dan la talla europea y ni siquiera puedes poner un pie pequeño derecho, con lo que es incomodísimo…. Como un viaje de 8h en semejantes condiciones era del todo inviable, procedí a cambiarme a otro asiento que creí mejor, cosa que así fue, pero no es oro todo lo que reluce. En las siguientes paradas fue entrando gente (y yo con el corazón en vilo y los dedos cruzados para que no me tocase volver a mi sitio…) y en una de estas un señor vietnamita se tumbó a mi lado. El hombre al ver una guiri tumbada y sola al lado suyo, vio el cielo abierto y me empezó a hablar (o no! Tierra trágame…!). La conversación/interrogatorio terminó repentinamente cuando me preguntó si viajaba sola y dije que no, que mis amigos estaban abajo (heartbraker…lo se! XD). La paz duró poco, y es que mi nuevo amigo además de intentar invadir SIN EXITO mi espacio vital mientras estaba dormido, roncaba como una marmota!! Cuando vino el “acomodador” a avisarle de que llegaba a su parada se bajó del asiento tan descolocado que el pobre casi se deja el móvil. De nuevo en la intimidad de mi asiento reclinable, acabé algún capítulo más y a dormir plácidamente hasta que llegamos a las 4 de la mañana a nuestro destino (2h antes por cierto…), bajamos medio sobados y morimos congelados.
Balance global positivo, experiencia repetible

image

Primera experiencia en night bus...parece cómodo y no lo es!!!

2 Dalat – Danang (750 km, 16h)la ruta de la muerte

Llegados nuevamente a la estación de la congelación nos introducimos en nuestra nueva aventura en bus-cama, de nuevo en los backsits, porque ya sabemos de que va la broma y esta vez no nos la vamos a jugar. Esta vez vamos los 3 juntos y solo hay un externo, un joven vietnamita.

image

Falta nuestro vecino pero es que salia movido...

Al poco de partir Manel se queda frito y empieza la aventura para el resto de mortales. Tenemos por delante un largo y fatídico viaje bajo la lluvia, “carreteras” hechas polvo llenas de baches, precipicios, frenazos, bocinazos y latigazos cervicales para todos… Lluis y yo intentamos pasar el mal trago entre series y rezos conjuntos, la cosa es muy hardcore. A lo largo del viaje hacemos una parada en un área de servicio y la gente normal come. De vuelta a los aposentos dormimos un poco y Lluis y yo nos despertamos meandonos vivos mientras don bello durmiente sigue en su particular séptimo cielo. En uno de los mil apeaderos del bus (parábamos para coger alguna caja o ves a saber que) Lluis se planta y dice que si o si se baja y hace sus cosas, pero al resto de meantes sonámbulos del bus (que no somos pocos ya que hace 6h de la última parada) nos dicen que no es una parada real y que aguantemos que la parada de meamiento está cerca. Lo’ guevos! Después de 1h y pico más de aguantar casi a reventar entre mil baches por fin paramos y sorpresa…. Es una cuneta en medio de campos de arroz!!! En serio hemos esperado tanto para esto, wtf!!?? Mientras intento digerir que todo eso es real y efectivamente está pasando (recordemos que estamos medio vivos y muy sobaos), el resto de feminas del bus acaban lo suyo y se van, con lo que me quedo sola en el campo de arroz poliklyn medio en shock intentando hacer lo mío. A todo esto el conductor se asoma y me empieza a gritar noseque en su idioma. Genial, gracias, has visto pasar por aquí a mi dignidad? La estoy buscando entre el arroz y los klinex… Te rehaces un poco como puedes y vuelves al bus no sin antes encomendarte a algún santo de nuevo. Lo que sigue es el amanecer de varias ciudades desde dentro de un bus con mil baques, alguno de los cuales te hace pensar que te has partido la columna vertebral. Muy chungo todo… Al llegar presenciamos el despertar de don Bella durmiente que nos restriega a los fucking loosers que ha dormido mogollón y que no se ha enterado de nada y procedemos – no sin antes mear en un real wc- a la búsqueda de alojamiento en Danang. 

Balance global muy chungo, no cojo un bus en la vida más.

3 Hanoi – Sapa (312 km, 4,5h), un viaje en primera

Escarmentados del mal viaje hasta Danang, no nos lo pensamos 2 veces al descubrir que había un bus high class, extra rápido -ya que va por autopista- y ultra cómodo. Es cierto que el precio es muy superior pero a veces quererse un poco no está de más. De entre los lujos que nos ofrecieron había una bolsa con desayuno (y alguna más que pillamos para nuestro uso y disfrute personal), mantas mil y hasta unos cojines cervicales, y los asientos eran tan cómodos como el sofá de casa.
Balance global muy positivo, a veces la calidad si es cara (pero que te quiten lo bailao oiga)

4 Sapa – Hanoi (350 km, 6h), una experiencia internacional

Esta vez no llegamos para pillar billetes en los buses high class y pillamos otro versión bus-cama que tarda un poco más. Resulta que es un bus lleno de GUIRIS (más barato que el anterior) en el que vamos los 3 tumbados al final. No está mal, aunque esta vez estamos un pelín apretados. Ver series, algún que otro momento de desconexión de la vida real y poco más. 
Balance sin más, podría llegar a repetirlo si se diese la ocasión.

5 Hanoi – Bahía de Halong (160 km, 4,5h), el bus de Asiavisión

Esta vez es un bus con asientos convencionales, ya que el trayecto es de día y relativamente corto 2,5h. Al pretender dejar las maletas en el maletero inferior, como se hace habitualmente, nos dicen que no. Flipamos un poco pero no le damos más importancia al asunto, en este país nunca se sabe, se acata lo que te toque acatar y chitón. Al entrar nos llama la atención la pedazo tv plana que nos acecha y que nada mas arrancar nos deleita con un programa híbrido entre Eurovision (en este caso Asiavisión) y algún caspa programa de TVE1 con Ramón García y Anita Obregón, ya que entre actuaciones había una especie de entreacto caspohumorístico (para colmo en versión musical….!! Mis preferidos…) con lo que nuestros compis autóctonos se descojonan xD Si més no es un trayecto divertido.
A lo largo del camino fuimos realizando 800 paradas para recoger gente de diferentes apeaderos así como descargar/cargar diferentes paquetes. En una de las paradas escuché unos gritos peculiares que venían de los adentró del maletero del bus. En ese momento descubrí uno de los bultos más persons que cabría esperar, un cerdo VIVO! medio metido en un saco en el portaequipajes. Pero la verdad, en este país ya no te sorprendes de nada….. Quizá por eso no nos dejaban ponerlas mochilas en el maletero!

Llegados a nuestro destino, un puerto en Hai Pong (si no me equivoco…), pillamos un ferry con mogollón de otros guiris. Una vez llegados de nuevo a tierra firme, en este caso la isla de Cat Ba, pillamos otro bus que nos lleva through the island hasta las ramblas de la City, un Lloret en horas bajas (es invierno) a lo bonito (consultar el post de Bahia de Halong). 

Balance global positivo, lo repetiría por las risas acontecidas.

6 Bahía de Halong – Ninh Binh (200km, 6h), donde caben 2 caben 3

Toca hacer el trayecto inverso, primero de todo cogemos un bus que recolecta guiris y autóctonos de hoteles y apeaderos varios. Una vez lleno nos lleva a un puerto (esta vez otro diferente, mi no entender, po bueno po vale…) en el que un barco nos transporta junto con algunas motos a tierra firme. En el trayecto empieza a llover a saco y se nos mojan las mochilas, yuju, fiesta! En tierra abandonan a todos los guiris a su suerte, porque en teoría vendrá otro bus que nos llevará a la estación central. En la estación central nos meten en un autobús atrotinadisimo con vietnamitas, sus cajas y paquetes everywhere y nosotros con las mochilacas encima. Este bus, cuyo cobrador tiene un poco de malas pulgas, hace 8800 paradas para recoger gente y bultos, de manera que en las 3h y algo que dura vamos ensardinadisimos unos sobre otros y  para colmo mojándonos porque premio! tiene goteras. Por otro lado ganamos una colega belgaustralina y conocimos de cerca (literalmente casi encima) un poco mas de autoctonismo. 

Balance global mojados, muy, mojados

7 Ninh Binh – Hanoi (110km, 2h), sardinitas again

Esta vez es de nuevor un bus sentado only for vietnamese y por lo tanto se repiten los musts: lleno hasta las trancas de cajas, bultos y gente allá donde te alcanza la vista; paradas en medio de la nada para subir/bajar gente y/o cosas; baches; bocinazos… Más de lo mismo. Nada nuevo bajo el sol, aunque viajamos de noche.  

 Balance global sin más, pero esta vez secos 

Buses del montón

– Normalmente se entra por la puerta de atrás.
– Consecuentemente pagarle al conductor no resulta práctico, así que este se dedica únicamente a conducirnos sanos y salvos a nuestros destinos (que no es poco…) y existe un cobrador/a que parece un pasajero normal pero que en algún momento se dirige hacia ti para venderte el billete. En algún caso con precios explicados en carteles y en otros con intentos de “timemos al guiri” que no pasan de ahí ya que nos los tenemos todo calculao.
– Te subes y te bajas literalmente en marcha. A veces el cobrador te ve apurao y tu ayuda a tirarte, como los monitores de piscina cuando eres pequeño, sin maldad pero con decisión.
– Además de transportar personas son un eficaz método de mensajería y entre conductor, cobrador y personal de tierra consiguen transportar exitosamente  cualquier cosa (literalmente, lo del cerdo…será difícil de superar).
– Como cualquier otro transporte por carretera, sin importar si es de noche o de día; trayecto caro o barato; con sillas o con camas; por ciudad, carretera o campo… Los baches y los bozinazos sin piedad no te los quita nadie!

Y de regalo en este post…. Tren nocturno! Hué – Hanoi (732 km, 14h)

Un poco de contextualización para que os situéis in poco. Al hacer viajes en tren ofrecen 4 posibilidades: asiento duro, asiendo blando, cama dura (en camarote de 6 plazas a compartir) o cama blanda (en camarote de 4 a compartir). Los precios entre una y otra opción van aumentando respectivamente, y en el caso de las camas, las literas superiores son más baratas que las de la planta media o baja, suponemos por la comodidad que ofrece una a cama baja (te puedes sentar de forma cómoda) y por la dificultad acrobática que supone acceder a veces a la litera alta. Cabe decir que pillamos los billetes en un momento de ”locurón”, puesto que queríamos los billetes para 2 días después y como no había los pillamos un día antes sin meditar mucho las consecuencias de nuestra decisión y teniendo en cuenta que era un gasto de envergaduras considerables…. Como consecuencia de este acto impulsivo el pobre Lluis estuvo dándole vueltas al tema bastante rato, hasta tal punto que llegó a encontrar unos billetes de avión para la misma fecha por unos 15€, un tercio de lo que pagamos por el tren!! Horrorizados por la gastosidad desmedida que acabábamos de cometer (y teniendo en cuenta que no nos devolvían el dinero, esto no es la Teletienda señores!) intentamos autoconvencernos de lo que mola viajar en tren y decidimos no tocar más el tema.

Después de nuestro glorioso paso por Hué (6h bajo cobijo huyendo de una incesante lluvia) llegó al fin el tan ansiado momento de pillar la cama y eso que solo eran las 4 de la tarde!
Por fin llegó nuestro reluciente tren cargado de gente y todo tipo de bultos y cachibaches (desde cajas con comida apestosa, hasta árboles en flor mas grandes que yo…. Ver para creer).  Nuestro viaje eran unas 14h así que el poco cabal que nos queda hizo que desestimásemos la opción silla, decantándonos pues por la tercera en discordia, cama dura en camarote de 6, lo cual fue muy buena elección. La cama blanda nos ofrecía mas intimidad, solo un individu@ desconocid@ al ser camarote de cuatro, pero el precio era una exageración y aunque hubiese mucho que celebrar esa noche, tampoco hacia falta tirar la casa por la ventanilla.

Al llegar a nuestro camarote alguna de nuestras fobias se materializaron, había un bebé entre nosotros, noooo!! Conseguiría alguno de nosotros pegar ojo entre la cama dura y los berrinches nocturnos de bebé!? Vayamos por partes, al encontrar nuestro camarote FLIPAMOS, al abrir la puerta observamos que las 2 camas de abajo estaban ocupadas por una joven pareja vietnamítica acompañados por un bebé de casi un año, premio! Pero lo mejor era que el pasillito por el que debíamos introducirnos estaba abarrotado de cajas, maletas y otros bultos y no se podía uno ni mover. De repente a Manel le salió de los adentros la vena madre de “Venga niños! A recoger la habitación que esto parece una leonera!” y en un periquete las cajas y bultos se distribuyeron como por arte de magia (algunos de ellos encima de sus propia camas, suerte que los vietnamitas son chiquiticos porque casi no se podían estirar…) Sulusionada nuestra primera piedra en el camino, nos hacemos la cama y vamos a chafardear el resto del tren en busca del vagón restaurante. Nos recorremos gran parte del tren y nos percatamos de que al parecer no hay vagón restaurante, pero en su defecto, en cada vagón hay una maquina dispensadora de agua fría e hirviendo (para hacerte por ejemplo un pote de fideos instantáneos, un té o cualquier otro mejunje de menester) y por otro lado tenemos al personal del tren, que cual azafatas se tratasen pasan con un carrito con bandejitas de comida real. En cada vagón hay también 2 baños, algunos con wc y otros con urinario vietnamítico (agujero en el suelo) que desde mi punto de vista, para un tren me parece más acertado. En algunos vagones vemos que hay minisillitas de plástico y la gente aprovecha para sentarse en ellas en medio del pasillo, luego llegamos a la conclusión – acertada o no- que eran sillas que les dejaban a la gente que viajaba con niños. Dicho esto, post comernos nuestros noodles de bote, leer un poco, ver alguna serie, observar a una madre vietnamita cuidar de su baby y alguna cosa más, los 3 fistros nos quedamos fritos la mar de agusto, sin ninguna otra preocupación que la de amanecer en Hanoi frescos y radiantes. A las 4:30 de la mañana el clímax de nuestro camarote se fue a pique cuando alguna mala persona encendió las luces a traición y gritó algo por megafonía. De repente entró un person y empezó a sacar cajas de nuestro camarote como un energúmeno ante la atónita mirada de todos. En ese momento el pobre baby, que estuvo la mar de tranquilo todo el trayecto, se puso a llorar y nosotros comprendimos que las 800 cajas del camarote no eran de nuestros pobres vecinitos, sino que nuestro camarote era en simple lugar donde dejar bultos que viajaban de A a B, algo muy habitual en todos los transportes vividos. Echamos una cabezadita más y aparecemos al fin en Hanoi la capital del gran imperio, con las pilas recargadas y dispuestos a hacer ruta con la maleta a cuestas hasta encontrar nuestro hotel.

image

Lo que nos encontramos al llegar de Hanoi

image

Ejemplo de homo viajensis cuando coge demasiados buses de estos

Conclusión: Tren cama mola, avión mainstream

*Los kilómetros, horarios y -porque no decirlo también- algunas sensaciones son muy aproximados, ya que hay que tener en cuenta varios factores como que los buses a priori no van tan rápidos como los coches, dan vueltas que una persona en su sano juicio podría ahorrarse, y sobretodo más importante, a veces los datos son un poco de cabeza y como ya sabéis la mente a veces magnifica/mortifica

Viet Nam a la taula

Doncs avui en Lluís no li ve de gust fer el curs de cuina i ens deixa a la Marta i a mi per fer la típica “cooking class” que vull fer a cada país.
Buscant i remenant hem triat el curs més barat que hem vist es diu Little Hanoi, un restaurant molt guiri, pero que en tema preus per al curs es molt competitiu. El noi ens comenta que fa cuina sense parafernalies, cosa que personalment m’encanta. El xef es un noi jove i durant la classe ens explica que te una filla de quasi 2 anys. Tambe te un ajudant que no pronuncia ni una paraula en anglès.

S’ha de dir que la calsse en si és molt rapida i amb força bons resultats. Pero al meu parer, potser massa ràpida, en uns 40 minuts ja ho tindrem tot enllestit. Un punt a favor es que ens deixa canviar plats i cuinar qualsevol cosa que tingui al menu.

Farem 4 plats senzills i força bons que podríem catalogar-los de fast food vietnamític si es tenen els ingredients ja preparats. Les quantitats estan pensades per a dues persones ja que sempre s’acompanyen amb arros bullit. Fixeu.vos amb la decoració d’algún dels plats, d’una estètica questionable però tota una feinada

image

Parafernàlia + els dos xefs

AMANIDA DE PAPAIA VERDA
image

Ingredients:

– 400g de papaia verda pelada i ratllada (substituible per carbassó)
– 1 pastanaga ratllada
– Encenalls de vedella seca
– Coliandre (al gust)
– Menta (al gust)
– Majorana (al gust)
– Cacauets aixafats (al gust)
– Sesam (al gust)

Per l’amanit

– 2 cullerades d’aigua
– 2 cullerades de salsa de soja
– 2 cullerades de vinagre d’arros
– 2 cullerades de sucre
– 3/4 cullerades de salsa de peix

Preparacio:

– Tallar les herbes i barrejar-ho tot.
– Amanir just abans de servir.
 

*NOTA: aquest amanit amb all picat serveix de salsa per als rotllets de primavera vietnamitics

ALBERGINIES AMB ALL I GINGEBRE
image

Ingredients:

– 3 alberginies petites
– 5 cullerades de salsa de soja
– 4 cullerades de vinagre d’arros
– 3 cullerades de sucre
– Gingebre ratllat (al gust)
– Pastanaga ratllada (al gust)
– All picat (al gust)
– Chilis picats (al gust)

 

 

Preparacio:

– Pelar i tallar es alberginies a trosos d’2x4cm aproximadament i coure amb forca oli a la paella fins que quedin ben daurades (forca fetes)
– Barrejar la resta d’ingredients i amanir l’alberginia

 

POLLASTRE 5 SENTITS
image

Ingredients:

– 1 pit de pit de pollastre.
–  Mitja ceba petita
– Una pastanaga gran
– 100g de mongeta tendra de la rodona
– 1 tomaquet madur

Per l’adob del pollstre:

– 2 cullerades de soja.
– 20g de gingebre ratllat fi.
– 2,5g d’especies preparades (es compon de canyella, anis estrellat, cardamom i altres especies moltes).
– Pebre mòlt
– 10g d’all picat.
– Mitja pastilla de brou en pols.
–  Chilis (al gust).
– Una mica de ceba picada

Preparacio:

– Tallar el pollastre a daus grans.
– Tallar les verdures a la mateixa mida que el pollastre.
– Afegir al pollastre el gingebre,  la soja, el brou, l’all, el pebre, les especies. els chilis i la ceba; i remenar minim 5 minuts.
– Un cop marinat saltejar amb una mica d’oli el el pollastre adobat i quan estigui fet per les dues bandes, afegir-hi les verdures.

Ja esta llest per emplatar.

 

VEDELLA AMB CITRONELLA
image

Ingredients:

– 300g de filet de vedella tallada tipus carpaccio pero mes estret
– 6 citronel.les sense fulles i tallades molt fines.
– 1 chili picat
– 1 cullerada de salsa de soja
– 1 cullerada de postre d’all picat
– 2 cullerades de postre de brou de pollastre en pols
– 1 cullerada de postre de sucre
– Oli

Preparacio:

– Marinar la vedella amb tots els ingredients exceptuant el sucre.
– Escalfar l’oli a la paella i afegir el sucre. Deixar-ho a foc lent i remenant fins que quedi completament dissolt.
– Afegir el marinat i saltejar-ho.

 

Ja veieu que la preparacio de tots els plats es ben senzilla. No tenim excusa per no fer-los.

BiciNinh

Aquesta és una parada no esperada durant el viatje, però veient que teniem un dia extra i podiem arribar fàcilment aquí des de Cat ba ens decidim a visitar el lloc.
Ninh Binh és una ciutat sense cap interès en si mateixa. Però té als seus voltants unes formacions geològiques reconegudes com reserva de la biosfera per la Unesco l’any passat i que anomenen el Ha Long al terra, ja que són formacions similars però al voltant d’un riu i rodejades de temples i camps d’arròs.
Arribem a Ninh Bihn a mitja tarda i afamats. Tant afamats que preferim primer buscar lloc per menjar i ja trobarem quelcom per dormir… Sempre ens agrada més al contrari per deixar les bosses i així dinar sense preocupar-nos per elles. A més som una bona corrua de gent. Venen amb nosaltres la parella d’argentins i una noia belga que ha conegut la Marta al bus. Com anem amb més gent ens hem d’adaptar i acabem en un local recomenat per la Lonely planet. Amb el què ens agraden a nosaltres aquests llocs… Menjar en rang alt de preus per nosaltres però res exagerat. Una recomanació… No demaneu verdures bullides mai amb arròs acompanyat. Un problemilla amb això ja que Lluis ho va demanar i van dur un plat enorme només amb col bullida… Intentem discutir sobre què significa el plural i que verdures vol dir més d’una i que almenys porti una mica de pastanaga per acompanyar (i que sol ser el què posen, col i pastanaga). La noia deia que no i que a Vietnam verdures bullides volia dir només col i fregides col i pastanaga. Finalment i de mala gana porta un bol amb unes rodanxetes de pastanaga (afortunadament). Cal dir però que apart d’aquest incident, la resta molt contents pel seu menjar i ens va regalar uns palets per picar i un quart de mandarina a cadascú…
Després toca buscar lloc per dormir…Des de que hem sortit de l’autobus tenim un senyor molt pesat que ens va seguint perquè anem al seu hotel. Nosaltres l’hi diem que fins que haguem menjat no hi volem anar però el maleït senyor insisteix. Finalment i per atzar, tot i que no volem anar al seu lloc per pesat, al ser difícil trobar habitacions triples acabem allí, afortunadament en una de les millors habitacions cost-qualitat del viatge… I amb aigua calenta real, que amb el fred que fa s’agraeix i molt…
Un cop ben dutxadets i vestidets anem a donar un volt pel poble i ens acostem fins al mercat, on ja estan tancant. El poble en sí no ens atreu gaire però s’ha de dir que ja és fosc i no hi ha vida al carrer…
Anem a sopar molt tard i les opcions són molt escasses. Com no volem repetir lloc guiri i típics fried rice o demés acabem en un local fashion teenager especialitzat en postres tipus iogurt amb fruites però que també fan menjar… Piquem unes patates? extranyes i menjem sopeta i pollastre, no és el sopar de la nostra vida. Però quan arribem als postres, la veritat és que són deliciosos…
El diumenge ens llevem a una hora decent i quedem amb la noia belga ja que està sola i penjada i ens demana per arrejuntar-se. I com més serem més riurem!!!
Esmorzem un arròs tremendo i lloguem unes bicis que després d’uns kilòmetres per carretera horrible ens acaben duent a la zona de Tam coc, o 3 coves, la més famosa i turística. Abans però ens trobem un poblet amb el seu mercadillo i com no ens hi parem per xafardejar i comprar alguna cosa.

image

Familia al mercat

image

Pedalejant per la zona

Tam coc és una zona plena de muntanyes kàrstiques. La forma més usual de visitar-se és per un passeig en barca. Abans entre l’entrada a la zona i la barca pagaves uns 4-5 euros per persona (això diu la guia més actual). Però sembla ser que això de ser Unesco els ha flipat i ara val entre entrada a la zona i passejada en barca uns 10 dòlars. Nosaltres no estem conformes amb aquest robatori i decidim visitar-ho amb les bicis, que surt gratis (només has de pagar entrada que són 6 $ si agafes el vaixell). I la veritat és que no ens en penefim gens. Per variar el dia està entre gris i boirós, amb moments de pluja lleu… Per tant la visió no és massa bona. Però amb la bici ens fiquem per caminets impossibles on trobem molts treballadors de l’arròs plantant aquest i demanant que anem a treballar amb ells, molts locals simpàtics que ens saluden i ens regalen un somriure, algunes coves i temples… Així visitem una zona ben bonica sense que ens estafin d’aquesta manera.

image

Bonics paisatges entre arrossars

image

Amb la nostra amiga belga

image

Nens vietnamites que ens miren com bitxos raros


image

Passejada genial

image

Treballant l'arròs...això si que sembla dur

Per dinar acabem en un bar a casa d’una gent que ens fa uns noodles fregits boníssims. A més vivim l’escena d’un avi amb el seu nét i també aquest avi intentant-nos explicar coses de la guerra i lo bé que estava ara vietnam comparat a quan l’hi queien bombes… Una família molt simpàtica. A més a més mentre menjem tenim la presència acústica de la matança del porc, ja s’està tothom preparant pel tet o cap d’any xinès!!! Després els que van al lavabo tenen una visió curiosa del porc mort per alimentar a la familia.

image

Retrat familiar

image

Compartint pà d'arròs

Per tornar evitem la carretera i anem per camins enmig dels camps d’arròs, al costat del riu, deixant-nos tot plegat una idea de la vida local. I la veritat és que tothom és molt simpàtic, amb un somriure a la cara i un altre als ulls…i oferint-te un hola sense després oferir vendre’t quelcom. Ens trobem un temple al que s’ha de pujar per unes escales però se’ns està fent fosc i decidim no pujar. S’ha de pagar però el preu és irrisori. Llàstima de la falta de temps, ja que sembla ha de tenir molt bones vistes des del capdamunt.
A part d’aquesta zona, també hi ha la zona de Trang Anh, similar a la que hem fet, tot i que diuen és menys turística i més virginal (cosa qie deu haver canviat des de que és Unesco). Nosaltres no tenim temps d’apropar-nos i ens quedem amb la sensació que potser seria millor tenir un parell de dies mínim per fer aquesta zona…

image

Entorn a la tornada... Com molaaa

image

Fent el guiri-memo!!!

Un cop arribem, tornem bicis i agafem el bus local (molt fàcil, només cal anar a l’estació de busos i en surt un cada res) per tornar a Hanoi..
Com sempre que agafem una bici i ens perdem, una experiència mooolt recomanable i que ens encanta!!!

Cat Ba(nidorm)

Un dels musts de Vietnam. No hi ha tour ni viatjer independent que vagi a Vietnam i que no passi per aquí (algun freakie hi deu haver però nosaltres no som taaaan persons com això). És la típica postal de Vietnam. Sí, sí, parlem de la badíaa de Ha long.
Hi ha diferents formes de visitar-la. La més rica, agafant tours des de Hanoi amb nits dormint en vaixells i que et permet descobrir la badía en gran part del seu recorregut. Anant al poble de Ha long i des d’allí agafar algun vaixellet. O anar a l’illa de Cat ba i fer lo mateix. Nosaltres pel que hem anat llegint en blogs i demés ens quedem amb aquesta opció. I pel títol del post ja podeu pensar que el poble en sí és horrorós i ple de hotels i ciment.
Per anar de Hanoi a Cat ba es pot fer amb un tour (ni de conya i ja sabeu perquè, sinó llegiu el fantàstic episodi del Mekoooo Rivaaaa) o amb un bus que t’hi porta directament.
El bus es fàcil de trobar per internet, compres un bitllet que et du fins al moll, allà vaixell i després bus per l’illa fins al poble de Cat ba. Per arribar s’ha d’anar a l’estació de bus de luong yen, on s’arriba fàcilment des del centre amb el bus 55 (no cal agafar taxi). Cal arribar una mica abans per comprar el bitllet i demés i després d’un viatje correcte en bus i vaixell arribes a l’illa, unes 5 hores després. Durant el trajecte però no busqueu res de la badía de Ha long, és un trajecte industrial a tope i lleig a matar. Just al arribar a l’illa i per creuar-la sí que comencem a veure bonyets típics, però tapadots per la fantàstica boira que ens acompanya des de que vam sortir de Danang.
Un cop arribem al poble de Cat ba, un poble cutríssim i que es nota viu única i exclusivament del turisteo, fugim de la zona del moll on ens han dit que hi ha els hotels més cars i anem cap amunt per buscar la ganga del segle. Després de molts intents amb hotels tancats, sense ningú o sense intenció de regatejar preus (som a temporada baixa i els hotels són buits, ho hem d’aprofitar. No entenem però la poca visió d’alguns que prefereixen tenir l’habitació buida que a un preu raonable per les dues parts) trobem la que creiem serà la ganga del viatge. Una habitació pels 3 per uns 6 euros aprox. No és l’hotel president però a naltros ens serveix.
D’aquí a l’intent de dinar, tenim moooolta gana i no trobem el mercat així que acabem menjant en un lloc guiri un dels pitjors àpats del viatge. I a partir d’aquest merdós menjar ja tot només pot anar a millor.
I així resulta. Lloguem unes bicis per fer una passejada. Tot i estar una amb la roda punxada i haver d’inflar-la vàries vegades i passar per una carretera en obres una mica polsegosa, ens dóna la possibilitat de descobrir una mica d’illa. El fet que ens surti el sol durant una estona ens fa el passeig molt més agradable. Acabem al poble en una mena de pastisseria menjant-nos un pastís o derivat que ens segueix alegrant més el dia. La volta vespertina al mercat amb un sopar escàs però deliciós, amb una mena de pasta d’arròs amb fulles vegetals i sopa ens acaba d’arreglar el dia (s’ha de veure els efectes beneficiosos d’una mica de sol).

image

Illetes maques al fons

image

Ciclistes professionals

image

Quines pintes deu meu

image

Moment autofoto

image

Carretera "ideal" per anar en bici

Per l’endemà hem d’agafar un tour sí o sí per veure la badía de Ha long. Passem de dormir en vaixell per una raó principal. S’espera pel segon dia al matí un xàfec espectacular i no veiem cap benefici de ser dormint al mig del mar envoltats de pluja….i com sempre ens passa, un cop vist qielcom una estona no en necessitem més!!!!
Anem a buscar al sr. Zoom, el primer personatge d’una agència turística agradable, amb un somriure a la cara i que sap allò que en està oferint. De fet ens dóna mil opcions i amb el seu mapa i un “puntero mágico” ens va assenyalant exactament què farem i visitarem en cada opció. Agafem la opció d’un dia amb una hora de kaiak i més estona amb el vaixell, ja que és més cara però ens fa una oferta. Nosaltres mentrestant anem mirant la previsió del temps de forma compulsiva per si va canviant, ja que la inicial és que vagi plovisquejant durant tot el dia.
Finalment arriba divendres i el dia està tapadot però sense gaire boira i una visibilitat que en altres moments diriem pèssima però boníssima si la comparem a la que hem tingut durant la última setmana… Anem al mercat a esmorzar un arròs stickejat amb una carn boníssima, mentre la Marta torna a la bakery a fer-se un sandwich que té antojo, però la veritat és que té una pinta deliciosa el que l’hi fan…
Ens ve a buscar un minibus que ens porta al vaixell, en un grup afortunadament força reduït, amb 12 guiris, 2 guies i un capità de vaixell.
La primera idea és acostar-nos fins la Monkey island, molt famosa però encara no entenem perquè. Però la marea està molt baixa i el vaixell no es pot ni acostar, així que la deixem per la tornada (això ja ens ho havia explicat el nostre guia). D’aquí i passant ja per paisatges força espectaculars deixem a dues noies que estaran 5 hores (5 horeeeees) fent kayak per la zona. Ja només quedem 10, naltros 3, una parella argentina que està viatjant per Xina i la zona, una parella francesa que també viatja per la zona des de fa5 mesos i es mou en moto, i un gringo amb parella de segona generació vietnamítica i la mare d’aquesta que han vingut a passar el Tet o any nou xinès amb la family.
Una horeta i mitja més de navegació, amb un cel grisós que l’hi dóna també cert encant al tema ens acompanya. Les formacions aquestes són molt similars a les que hem vist ja a Thailàndia i nord de Malàisia. Tot i que és bonic, com amb tot aquí creiem que els vietnamites s’ho han muntat bé i s’han sabut vendre.

image

Turistada mil al vaixell

image

Pobles flotants

image

Sembla una postal d'agència de viatges

image

Fent el memo per variar

image

Ohhhhhhhhhh....

image

Chopstick o joystick pels mal pensats

Baixem després del vaixell i toca kayak. Un cop som baix veiem que el vaixell marxa. Aquests van a fer més tros de vaixell i fan menys estona de kaiak. Però si era la nostra opció…. Massa tard. Ja som baix i toca fer el kaiak amb un guia esbojarrat. Els llocs per els que fem kaiak són molt bonics i espectaculars, passem per sota coves, anem a parar a llacs, veiem micos salvatges… Una experiència inoblidable. El millor és quan el nostre guia esbojarrat, per ajudar-nos a fer temps fins que arribi un altre grup, té la gran idea de portar-nos a fer un “trekking”. És una forma molt maca de dir grimpar per la muntanya sense cap mena de camí, per passos mooolt exposats i envoltats de branques, lianes i hierbajos per fer-ho més fàcil, en unes roques punxegudes i amb perill de mort màxima. Uns 45 minuts després de la pujada, on la mare del susoditxo deu haver sentit pitidos a les oïdes milers de cops, arribem a un punt des del que hi ha una vista pèssima i el nostre guia content dient good views, good views. A sobre per la baixada comença a pluvisquejar. L’home ens diu si volem seguir una mica més per tenir més vistes per un camí molt més difícil. Tots 5 en bloc diem que no…. Com deu ser el fantàstic suposat camí si el primer ja era més que perillós? Durant la baixada hem d’anar parant al nostre guía-monkey ja que no entén no podem baixar com ell de liana en liana i que hem de veure per on hem de baixar ja que no hi ha cap camí… Un cop arribem a baix i ja sans i estalvis recordem amb orgull la nostra caminada, però només un cop som a baix.
Tornem al vaixell amb una gana tremenda i afortunadament ens espera el menjar. El trajecte de tornada amb kaiak ha sigut sota la pluja, però era un plovisqueig molt suportable. Afortunadament, el dinar és molt abundant. Tant arròs com vulguem amb diferents acompanyaments com tofu, peix, cacahuets i vegetals.

image

Fashionettis

image

Moment kaiak


image

Cara de: això és un camí???

image

Intentant baixar sense morir

image

Guapereeeees

image

Jugant amb la bandera

Un cop hem dinat tornem pel mateix camí fins a la Monkey island. Ara està tot força més tapat, però almenys al matí hem tingut una visibilitat acceptable.
Primer passem a buscar a les noies de cinc hores de kaiak. Una d’elles, al sortir del kaiak se l’hi cau la càmara de fotos i sense pensar es llença a l’aigua, recuperant la càmara però quedant ben xopa. Res que no pugui solucionar una tovallola i l’amabilitat de la gent que es treuen capes de roba per permetre-l’hi canviar-se i portar roba seca.
Al arribar a la Monkey island tornem a tenir marea baixa sembla ser… El vaixell ha der fer mil maniobres i quan sembla haurem de remullar-nos els peus, finalment amb una taula i certs jocs d’equilibri aconseguim baixar. Aquí donem una volta i pujem al punt més alt on sembla hi deu haver unes bones vistes quan hi ha bona visibilitat. Ja se’ns ha fet doncs el dia i tornem cap a casona.

image

Rampa per no mullar-nos els peus


image

Fent amics mentre ens ofeguem pujant

image

Des del cim de la monkey

Al ser divendres pensàvem que hi hauria més vida però al seguir fent més fred i pluja el carrer i els bars estan molt més buits avui. Ja no hi ha la marxa d’ahir, replet de bars karaokes fulls de locals cantant i bebent, amb un espectacle digne de veure (i és que la majoria tenen la qualitat vocal del gegant de Doraemon i fins i tot nosaltres podriem cantar millor). El mercat està més buit que mai i les parades estan poc cobertes, així que decidim anar a un lloc local just al davant a fer una sopeta i un arròs fregit. Allà ens trobem també uns catalans que estan també voltant i coneixent món, i mantenim una simpàtica conversa amb ells. Amb formes similars de viatge, compartim anècdotes, opinions i algunes recomanacions pel viatje. Ens passem els blogs respectius per anar seguinr els nostres viatges. Qui sap si ens tornarem a creuar. Queda clar però que ens han obert el cuc per passar a la Xina. Ara impossible ja que al haver el Tet pròxim no podrem tenir el visat, però queda encara molt viatge per endavant així que… Són els vístete que nos vamos i la veritat que tenen un blog molt més útil per altres viatjers que el nostre, que és molt més vivencial… L’anirem remirant per tenir info pràctica. Gràcies nois per donar-nos una eina més.
Al seguir la previsió de pluja infinita per dissabte decidim aprofitar el dia de pluja per viatjar i al tenir un dia més ens acostem fins a Nihn Binh, que no entrava dins els plans inicials però que sembla pot ser interessant.

Gorilas en la niebla

Aquesta sí… Ara arriba la que ha de ser la nostra etapa preferida vietnamítica, en la que tenim totes les expectatives posades… Sapa i el seu àmbit rural, les seves terraces d’arròs i les seves poblacions de minories ètniques vingudes anys fa de la zona xinesa, quan els atacs mongols!!!
La forma més turística d’arribar-hi (i més còmode segurament) és per un tren nocturn que et deixa a Lao Cai, frontera amb Xina… D’aquí agafar un mètode de transport per fer uns 30 km de recorregut fins a Sapa a dalt la muntanya!!! Aquest trajecte però és moooolt car i està copat pels tours que compren els bitllets abans per vendre’ls als guiris a preus més inflats. La opció bus nocturn ens feia mandra després de les experiències anteriors. Així que ens decidim per una novaa i per nosaltres bona opció… Un bus de dia!!! Fa un any han obert autopista fins a Lao Cai. Això fa que un trajecte que eren gairebé 10 hores s’hagi reduït a unes 6. El preu és una mica més elevat però així de dia pots disfrutar del paisatge i al sortir d’hora arribes a Sapa a les 12:30 aprox. Una hora decent per organitzar-nos i preparar el trekking.
Lo de les vistes res, perquè una boira hivernal no ens permet veure un ruc a 3 passes. Però l’horari ens va de perles i el bus es súper còmode amb un wifi que funciona poc però va i un snack inclòs (com en sobren unes miques aquí la cleptòmana i un amigo ens dediquem a agafar-ne algun de més per passar el camí més ràpid i estalviar en esmorzar).
Quan arribem a Dalat, a uns 1500 metres d’alçada, estem just al mig del núvol i no veiem un burro a 3 passes. Només sortir de l’autobús un grup de dones dels poblats veïns se’t tiren al damunt per intentar vendre’t un trekking amb elles o algun producte artesanal. Les primeres potser poden fer negoci amb nosaltres. Les segones no han apuntat bé el seu objectiu.
Les dones ens segueixen mentre busquem un hotel per dormir. Són molt simpàtiques i no volem ser bordes però la nostra prioritat ara és trobar on dormir i menjar. Després d’això ja decidirem què fer. És diumenge a la 1 del migdia i la boira taaaaant espessa fa que sembli un poble buit i desolat com a mínim. De bones maneres acabem despatxant mama Lyly i la resta (creiem que es diuen mama les que són àvies, ella té 50 anyets i 5 néts) i els diem de parlar després. Entrem en varis hotels, on la calefacció brilla per la seva absència. N’hi ha una on ens volen cobrar a part per unes mantes elèctriques i la nostra rateria extrema ens ho impedeix (50000 donguins per manta, 2 €!!!). Després ens penedim per la rateria 😉 Realment fa mooooooolt fred i ni intuïm el què tenim davant. Busquem el mercat però l’han mudat força lluny a l’altra banda del poble, així que acabem dinant una sopa a algun lloc que trobem. Ens volem fer una idea del poble però amb tanta boira és impossible. Estem sols al carrer, sembla un poble abandonat. Intuïm un llac i una església gràcies al mapa de la guia. La resta a la nostra imaginació.

image

Església sota la boira

image

Estómac de vaca

Preguntem preus de trekking en una agència per saber quan hem de demanar a mama Lyly i les seves sequaces pel què volem fer. Preferim contractar directament a una d’elles ja que així els diners no se’ls queden els intermediaris. Al inici voliem fer un trekking de 3 dies però veient el temps i el fred acordem fer-lo de 2 dies, bàsicament per dormir a casa Lyly. Un cop acordat el preu, anem a l’habitació a sepultar-nos en mantes i engegar un heater que fa llum però calor ben poca i els 3 ben arraulits ens disposem a veure una sèrie fins a l’hora de sopar. Anem a uns locals semiguiris ja que no volem buscar res més amb aquesta rasca i sopem congelats. Perquè tenen calentadors però les portes dels negocis obertes de bat a bat? Com la de l’aire acondicionat, pregunta sense resposta…
De bon matí ens llevem i descarreguem les motxiles, deixant una part del pes a l’hotel per fer el trekking. La boira està encara més espessa si és possible i fa un xirimiri guarro. Tot i ser mitja hora abans de l’acordat, mama Lyly i la seva companya Mymy ens esperen. Quedem que anem al mercat a esmorzar i després començarem a caminar. El mercat és dins un edifici nou lleig i sense ànima, però després d’esmorzar veiem coses inversemblants com una espècie de pollastres grisos i una parada amb una dona que té i ven un gos desquartitzat (ho veiem per la pota que té a la mà)😨.

image

Esmorzant entre compra i compra

image

Pollastres grisos???

image

Dones al mercat

image

Senyora amagant la pota de gos

Un cop les nostres guies han fet la compra, comencem a caminar per el camí més fangós pel qual hem caminat mai. Fem una mica de poti-poti, alguna relliscadeta amb embrutada de cul, veiem boira i més boira, i ens trobem algun altre guiri amb dones locals com nosaltres (tampoc gaires, es nota que estem a temporada baixa). De tant en tant trobem gent amb vestits tradicionals com les nostres amigues i en un punt del camí ens envolten com 10 nenes totes amb una lletània a la vegada que diu “buy one for me” repetit fins la sacietat i de forma tan coordinada que ens semblen zombies o els nens maleïts dels “chicos del maiz”. Un cop veuen que no treuran res de nosaltres ens deixen tranquils i prosseguim camí fins ca la Lyly, passant abans per la botiga del poble. En total unes 3-4 horetes de caminada light.

image

Les vistes del trekking

image

La nostra guia iuna simpàtica àvia

image

Els goriles a la boira

image

Semblen tretes de los chicos del maiz...quina por

image

Nen amb bou

La nostra amfitriona ens mostra amb molt orgull la seva llar, cofoïa de poder dir que era nova i s’havia pogut pagar una casa així. La casa era mitjanament gran i es veia força bé, però res similar al que entendriem nosaltres com a casa. Feta amb fustes amb més forats que res més i directament al terra sense res per aïllar. Tot i que imaginàvem quelcom similar, ens anem preparant per morir congelats.
A la casa viuen mama Lyly amb el seu fill i la jove i 4 néts (l’altre néta viu a un poble per estudiar amb 10 anyets). Les altres 2 filles de la Lyly viuen en un altre poble i ens explica orgullosa que la venen a visitar sovint.
La tarda ens la passem al costat de la llar de foc veient la vida de la família i xerrant amb la nostra guia, l’única que xapurreja quelcom d’anglès. És xulo veure com van fent, no sembla que es condicionin a nosaltres sinó que fan la seva vida normal com si no hi fossim. Una vida molt més relaxada i força diferent a la nostra, amb tele però convertint la llar de foc en el centre de la casa. Tenen gallines, porcs… Es dediquen a cosir i fer vàries coses. Segons expliquen en 2 mesos començaran a tenir més feina ja que comença la temporada de l’arròs i el blat de moro, però ara toca tranquilitat i descans.
Entre la llar de foc, el matalàs que ens posen al terra i el miler de mantes que ens posem a sobre, al final tenim menys fred del que esperàvem. Béééé!

image

Homestay

image

Com ens agraden aquests moments

image

Entrada de la cass

image

Moments al voltant del foc

Al dia següent ens llevem i:sorpresa!!!! Més boiraaaaa! No veuen mai el sol aquesta gent?
Comencem a caminar altra vegada per camins beeeen enfangats, avui anem força de baixada fins que en algun moment el núvol ens queda més amunt i la boira es fa molt menys espessa, deixant-nos veure el què hi ha al nostre voltant… I ens trobem amb un paisatge rural preciós i ondulat, amb milers de terrasses d’arròs per tot arreu. Ens imaginem això sense boira i amb una mica de sol i ens sembla deu ser tremendo…

image

Terrasses d'arròs emboirades

image

I d'on surt aquest?

image

Cases amb encant

image

Formes geomètriques al·lucinants

image

Terrasses d'arròs ben posadetes

Passem per alguns pobles, alguns d’ells molt explotats turísticament i després d’anar per dreceres enfangades acabem arribant a la carretera i els últims 2 km fins arribar a Sapa. I ara sí que sorpresa, tot i qye al pujar semblava que la boira es tornava a fer més densa, aconseguim una estona de sol. Veiem Sapa en la realitat. Ara entenem lo que deien de poble turístic. Hi ha tants hotels i restaurants lletjos que potser la boira era millor!!! Però també és veritat que aconseguim finalment veure el llac i les muntanyetes del voltant. Si fins i tot hi ha un mirador, llàstima que no tenim temps per acostar-nos-hi!!!

image

Sapa amb sol..quin canvi

Com sempre que surt el sol, la gent surt als carrers i ara sí que sembla una ciutat turística i amb molta vida.
Menjem una sopa exquisida en un bareto que ens trobem mig amagat i anem a agafar el bus que ens portarà de nou a Hanoi. Al final sembla que el dia s’ha arreglat i un trekking que no havia començat massa bé, ha acabat donant-nos molt bones sorpreses, tant pels paisatges com per viure la vida familiar d’una minoria en aquesta zona.

Uns dies pel centre del país

Totalment morts després de la nostra meravellosa nit en el bus de 15 o 16 hores, en un viatge farcit de salts i frenades, arribem a Danang, tercera ciutat més gran del país i que es troba al bell mig. La majoria de turistes van a Hoi An, a uns 30 km i la ciutat més turística de la zona, però ja sabeu que naltros no som com la majoria.
Després de buscar molt i algunes informacions certes i falses (ens volen convèncer que no hi ha bus per arribar fins la ciutat per a que pillem un taxi) trobem el bus que porta al centre de la ciutat, ja que l’estació de busos està força llunyana.
Com és habitual arribem i busquem un lloc per dormir. Un cop descarregat anem a fer un esmorzar-dinar al mercat i agafem un altre bus que ens portarà a les Marble mountain, unes muntanyetes a uns 10 km càrstiques i amb marbre, amb temples dins la roca. El bus que agafem és el mateix que demà agafarem per anar a Hoai An, i ens deixa ben bé al costat de les muntanyes. Ens intenten cobrar més però tot i que fins aquí creiem és més barat no poden cobrar més de 18000 donguis. L’entrada a la muntanya son 15000 donguins més. Anant cap allà ens trobem un senyor gran extranger que viu per aquí i que se’ns vol enganxar cual lapa però nosaltres en fugim de forma silenciosa. També trobem un carrer replè d’artesans de marbre que fan escultures enormes per vendre.
La muntanya de marbre no té res de l’altre món, però és xulo de passejar-hi. Sobretot ens agraden les coves que hi ha i els temples que es troben al seu interior. Des d’aquí a més tenim vistes al mar i la platja que se suposa van entrar per primer cop els americans a Vietnam.

image[/

Persons fent el memo amb vistes

image

Superherois a les marbelous montains

image

Un buda somrient

image

Il•luminació divina

image

Budes dins la cova

image

Platja on van desembarcar els americans

Tornem a casa, dinem en un mercat molt autèntic on trobem un grup de dones fent una celebració i que ens regalen fruita i uns quants somriures…i ens havien dit que els vietnamites eren estúpids!!! Res més lluny de la veritat.

image

Menjant babes

image

Celebració de dones al mercat

Com que hem passat tant mala nit al bus, anem a l’estació de tren per comprar bitllets per a Hue (el nostre proper destí a unes 3 horetes de tren) preguntem també per anar a Hanoi després amb el tren. Com imaginàvem no hi ha lloc però si agafem el tren un dia abans (arribem i marxem de Hue el mateix dia) podem fer-ho. Tot i que surt per mig ull de la cara, no volem repetir l’experiència del bus nit altra vegada ja que tornen a ser 14 hores. I com sabeu als trens es dorm moooolt millor. Ja tenim tren doncs, Hue només tindrà unes hores de les nostres vides ( com després veureu encara ens en van sobrar, però això toca després).
Al dia següent ens llevem per agafar el bus a Hoi An. És aproximadament una hora. Està considerat patrimoni mundial per la Unesco per ser un poble ben conservadet amb cases i edificis antics encara de peu, sense construccions posteriors horroroses, amb una barreja d’estils vietnamita, xinès i japonès, ja que era un important port comercial.
La realitat, tres carrers semipeatonals (encara que prohibides les motos passen per on volen), amb edificis que serien bonics si no fos perquè estan farcits de botigues i restaurants pels guiris, recordant-nos en cert punt a un Carcassone. Massa fals. No ens agrada… I que et facin pagar per passar per un pont ( el pont japonès, el punt més emblemàtic) encara ens agrada menys. Fugim d’aquí i anem a una zona molt menys guiri aprofitant que plovisqueja una mica i fem un beure en una terrassa encarats al riu. D’aquí al mercat, on decidim no menjar ja que hi ha unes actuacions cantant a un volum massa estrident per nosaltres. Acabem a un llogaret ja als afores amb un arròs prou bo i uns adolescents locals que es fan un munt de fotos amb nosaltres a petició seva!

image

Pont japonès... Pagarà l`entrads un altre

image

Quin romantiscisme!!

image

Fora del circuit

image

Prenent algo...som unos gastosos

Com encara tenim temps decidim passejar per uns camps d’arròs, una tomba d’un japonès que hi ha i un poble que resulta ser l’hort de la zona. Esperàvem algo molt preparat i guiri ja que surt com a reclam al mapa que ens han donat però resulta una caminada moooolt agradable i ens encanta.

image

Pose de cul en arròs

image

Escena rural

image

Collint arròs

image

L'hort de Danang

Tornem a Danang on dormim i donem una volta pel riu, amb el seu pont en forma de drac que s’ilumina per la nit i va canviant de colors. Sopar i dormir que a l’endemà matinem!!!

image

Passeig al riu de Danang...seriositat 0

I divendres s’aixeca amb boira i un dia fresc, són les 5 del matí. Anem fins l’estació de tren, per variar el tren va tard i esperem fins que ens arriba. Com que el trajecte és curt hem agafat la classe més cutre, amb uns seients de fusta que les nostres esquenes encara recorden. Cada 5 minuts ens passa un venedor de sípia assecada, amb una fortor tremenda que el nas de la Marta gairebé no pot suportar i que ens obliga a obrir la finestra tot i el fred i que a fora plou. Realment la olor és extremament intensa!!!
Suposadament, aquest trajecte és molt bonic ja que passes per un port de muntanya just al costat del mar. Tot i que està força ennuvolat i tapat i plou una mica, s’inteuix força lo xulo del trajecte. 3 hores després arribem a Hue, on just arribar es posa a ploure a bots i barrals. La humitat i la fresca és tremenda. Ens abriguem ben abrigats i ens aixopluguem a una terrassa a pendre algo i a veure què passa. I el què passen són les hores i cada vegada plou més. No volem visitar la ciutat en aquestes condicions així que les hores que teniem per veure Hue ens les passem d’un bar de l’estació de tren a un altre.
En un moment d’amago de deixar de ploure la Marta i en Lluis intenten sortir per veure algo però als 5 minuts s’hi torna a posar així que tornen amb les bosses i el Manel, no sense abans comprar uns fideuets per sopar al tren (i algunes galetes, patates i allò mínim per sobreviure un trajecte llarg).
Unes hores després de disfrutar la magnífica estació de tren de Hue i els seus bars, agafem el nostre tren llit que ens creuarà mig país fins la capital.

image

Al tren amb unes amigues

image

De bar en bar a Hue

Dir que Hue també és patrimoni Unesco i és l’antiga ciutar imperial de Vietnam, on vivien antigament els reis del país. Diuen que s’assembla a la ciutat prohibida de Pekin. Haurem d’esperar a visitar aquesta per decidir i veure com podria ser… Nosaltres aprofitant el wifi de l’estació finalment hem vist en fotos per internet!!!

Passejant per Disneyland a Vietnam

Tenim ganes d’escapar una micona de la calor i de veure una mica de muntanyeta, així que decidim acostar-nos fins a Dalat. Dalat és una ciutat que es va desenvolupar quan eren colònia francesa ja que era el lloc perfecte per escapar de la calor, rodejada de llacs i muntanyes. Això sí, no espereu una estació o ciutat muntanya de les nostres. Aquí, com a tot el que portem de sud-est asiàtic, els paisatges muntanyosos són decebedors (almenys per nosaltres, tenim ganes ja d’uns pirineus).
El què no sabiem de Dalat i vam descobrir allí és que és una ciutat força pastelosa. De fet és el principal destí dels viatges de noces vietnamítics i també n’hi diuen el little Paris, suposem per 2 pseudo torres Eiffels i per moltes cases colonials franceses.
Però això ja arribarà… Nosaltres després d’un viatge en bus nocturn amb llits incorporats ens arribem a les 04:30h amb una rasca important i tot ben fosc (segons l’horari promès havíem d’arribar 2 h més tard!). Afortunadament, l’estació de busos és nova i gran, amb molt lloc per seure, així que esperem… I sort també que d’anar mirant per tot veiem que tenim gratuit un pick up fins al centre de Dalat. L’estació de busos és com a 3 km i no tenim gens de ganes de fer-los carregats amb motxiles, de fosca nit i amb un fred collonut. Perfecte! Un home a més se’ns apropa i ens ofereix un allotjament molt barat (4 $ per persona i nit) i sense pagar la nit actual, cosa que agraïm sobremanera… Així arribem i ens posem a dormir una estoneta per recuperar el poc dormit al bus!!
Un parell d’hores després ens llevem jo i en Manel per deixar la Marta descansant una estona més. Anem fins al mercat a esmorzar, on hi ha una planta només de restaurants i la majoria vegetarians. Fins i tot trobem unes parades amb imitacions de gambes o “alitas de pollo” fetes amb vegetals. Hi ha milions de parades de tofu també i coses rares que no haviem vist abans… I milions de maduixes!!! Aquí, com a les Cameron Highlands, és la zona de la maduixa, cosa que descobrirem després amb milers d’hivernacles per la zona.
Veiem una mica de ciutat, amb la seva rèplica de torre eiffel i la seva oficina turística on només venen tours i no et donen cap mena d’informació per fer res. Fa un vent fred no el següent, així que tornem cap a l’hotel a recollir la nostra visitant, esgotada encara per l’esforç que l’hi suposa escriure un post del blog (pringada!!!). Tornem a sortir amb ella i nova volta al mercat, descobrim una zona molt gore que no haviem vist amb morros de vedell (i una dona que per fer broma se’ls posa), gripaus, anguiles i demés bitxos asquerosos així com molts òrgans interns com cors, fetges, ronyons, pulmons… No parem gaire intenció no fos cas hi hagi gos (un menjar deliciós per alguns vietnamites).

image

Això si que es un mercat amb vida...

image

Ginjebre arregladet

image

Maduixetes dalatines

image

A mi me daban 3

image

Here Piggy pig pig

image

Gripaus, anguiles, freaky mercat

D’aquí anem al llac del poble, una passejada d’uns 7 km que es fa força agradable i divertida parlant sobre les tribus urbanes del món mundial i amb critiqueo general dels freaks que ens trobem pel carrer. La idea era passar per l’estació de tren, suposadament maca, però pel camí trobem una plaça engarlanada i uns edificis en construcció super horteres i ens n’oblidem. Sembla ser que l’engalanament és per la celebració del 85è aniversari del partit comunista. Curiosament molta mandanga i cuartos gastats al carrer però la gent no sap gaire en què consisteix ( com un dia de la constitució nostra vaja).
També voliem visitar un lloc que en diuen la crazy house, una casa construïda per un freak que sembla té un disseny curiós però se’ns fa tard i passem. Al vespre mentre busquem sopar trobem una parada cutre on mengem una de les millors sopes en moooolt de temps… Està bona no, el següent. I per menys d’1$… Ens encanta el menjar bo, bonic i barat!

image

Començant el tour

image

Imitació de torre Eiffel

image

Al voltant del llac

image

Sireno i amiga

El dimarts ens aixequem d’horeta per anar a una bakery boníssima a esmorzar i agafar un bus local que en 30 minuts ens portarà a l’entrada per pujar a la muntanya més alta de la zona, el Lang biang, de 2167 metres. Per entrar al parc son 15000 donguitos, seguim un camí força ben marcat amb senyals vermelloses veient al principi camps de cafè i milers de hivernacles per les maduixes. Després passem per boscos de pi i arribem a la carretera, on 500 m després comença el camí des del coll que ens porta al nostre pic. Seguim una estona per paisatge de pins i misteriosament quan arribem ja gairebé a dalt de cop canvia el bosc i trobem una zona més selvàtica, amb arbres molt més grans i verds, algunes lianes, etc… Una curta però força dura pujada posterior i ja som al cim, amb unes vistes que no tenen gaire res de l’altre món i que ens demostren que Vietnam és un país força més desenvolupat del que el feiem. Calculem la baixada per arribar bé al bus per tornar a Dalat. La noia que cobrava al bus molt amablament ens ha donat un paperet amb les hores.  Trobem, però, un altre camí de baixada gens marcat però molt evident i passem per alguns camps de cafè petitons. Aquest camí ens fa arribar força més d’hora i un local una mica alcoholitzat ens ofereix unes maduixetes (està treballant en una fàbrica separant i netejant-les).

image

Una nova espècie? No, un cavall pintat!!!

image

Camps i més camps

image

Pringuis començant l'excursió

image

Acabats d'arribar al capdamunt

image

Des del cim

image

Hivernacles mil al fons

image

Petit camp de cafè

El camí en bus a Dalat se’ns fa força curt, tornem al mercat per dinar i carregar provisions i d’aquí a l’hotel per carregar motxiles i esperar el bus per creuar el país… Com ja vam dir, els trajectes de bus nocturn en un blog especial sobre el tema!!! Us haureu d’esperar.

Mekóooo Rivaa

Nos levantamos tempranito y vamos a desayunar antes de que nos recojan en nuestro hotel Phoenix 25 (que no Phoenix 74..) Desayunamos un plato nuevo, una especie de masa de ”gyozas” que, para nuestra sorpresa, nos desmenuzan en la cara y nos mezclan con mandangas varias. Resultat BUNIIISSIM! Todo ello regado con té de jazmín for free.

Vamos a la estación de bus tomamos asiento y nuestro guía, don Mao empieza con sus explicaciones mientras nos despedimos del apabullante Ho Chi Minh City por el carril de 4 ruedas. Durante el trayecto contemplamos cosas inverosímiles sobre 2 ruedas, tiendas y tenderetes de todo tipo, personas y personajes y como no, el siempre presente arroz, esta vez en forma de cultivo. Lo que más me ha molao del trayecto son los miles de bares de carretera repletos de hamacas colgadas en sus infinitas columnas aunque repletos de guiris y su respectivo bus de guiritour, del cual esta vez -siguiendo criterios estrictamente economicos- hemos formado parte.

image

Guiri usando hamaca

Nuestra preferencia inicial, como en el resto de paises, ha sido huir de cutretours y apañarnoslas con nuestros medios, pero esta vez el Cutretour salia very economico y ha sido tan tentador que como ratas profesionales no pudimos decir que no.

De vuelta a la excursión post 4h de bus llegamos a nuestro destino, un muelle en el que cogemos una barcaza con nuestros compis de viaje de los proximos 2 dias. Veremos 4 islas: Unicorn Island, Coconut Island, Dragon Island …. En la primera isla nos llevan a un tenderete en el que recolectan miel y con esta miel hace de todo, desde snacks variados hasta un potingue llamado ”Royal Jelly” (jalea real pa los amigos) que lo mismo te lo puedes comer a cucharadas como untartelo en la cara y parecer Claudia Schiffer, entre otros muchos milagros. Sorprendentemente los asiáticos y/o viejales del tour compran estas mandangas, nosotros y otros 3 jóvenes europeos (2 austríacas y un escocés) no caemos en la trampa. La siguiente parada del tour son las canoitas por unos canales chulos pero más abarrotados que las ramblas, al menos los que nos llevan, en vista de que no somos yayas y de que ellos pueden darse un respiro, nos ofrecen remar tmb. Post remada volvemos a la barcaza inicial que nos lleva ahora a la Coconut Island. Al llegar cambiamos a unas barcas más pequeñas y llegamos a una casa en la que nos explican que los cocos en función de su edad se usan para una cosa u otra: los verdes para beber y los viejos de color marrón para hacer aceite, jabón o caramelos. Nos muestran el proceso y vemos a unas señoras cortando y empaquetando caramelos tal fichas de dominó se tratase. De vuelta a la barcaza vamos los primeros en la barca intermedia y como la afluencia turística ha bajado podemos disfrutar del paseo y del paisaje casi en exclusiva.

image

Glamour tour

image

Todo hecho de miel!!!

image

Las ramblas en el Mekong

image

Canoneando

image

Piezas de dominó o caramelos de coco

image

Paseo modo relax

Siguiente isla, toca comer, en el tour incluyen una “pequeña ración” de arroz con verduras o con carne, así que alguna gente gastosa se atreve a pedir extras como el pez elefante que al parecer es típico y a los pobres les sale la comida por las orejas. Después volvemos a la isla de las abejas para el postre, la parte preferida de Manel, degustación de frutas de la zona aderezada con folklore vietnamita… Momento ideal para que pidieran donativo para los músicos y para que Manel se indignase por tan espontánea sorpresa.

image

Cara que se nos queda tras el folklore. No ponemos la de Manel para no herir sensibilidades

Volviendo a tierra firme, tras un ratin de bus en el que algún que otro guiri murió congelado, llegamos a Can Tho o la capital del Led. Allí nos depositaron en nuestro hotel no sin antes darnos la buena nueva de que el desayuno, inicialmente incluido, debía pagarse a parte, cosa que como os podeis imaginar no digerimos demasiado bien y para colmo la profesionalidad de nuestro guía don Mao quedó un poco en entredicho al decirnos en otras palabras “no mareeis y buscaros la vida”. Resignados fuimos a cantonear, encontramos mogollón de sitios de comida y sobre todo de dulces, un mercado nocturno muy molongi, y entramos en el “corteingles” vietnamitico por mi necesidad urgente de chocolate. El sitio daba auténtico miedo,la gente estaba como loca, no sabemos si por ser sábado noche o por ser centro comercial. A! Y el chocolate con un 5% de cacao… Vomitivo, para estas cosas mejor no escatimar y pillar algo caroconocido que baratoporconocer.

image

La capital del Led

La noche en el Can Tho hotel iba muy bien, no había discos cercanas así que descansamos plácidamente. Aunque desde las 4:30am los gallos me changaron mi placido sueño. Desayuno y corriendo para una barca en la que visitaremos lo más importante del tour Cai Rang, el mercado flotante más grande de Vietnam, que resultó ser un auténtico chasco. Quizá porque nos llevaron muy tarde y ya solo habia 5 paradas 4 de ellas que hacen negocio vendiendo frutas y refrescos a los guiris. Post mercado visitamos una fabrica de noodles y una fábrica en la que procesaban arroz, además de hacer un poco  el lerdo en el Monkey Bridge (en castellano “puente mono” llamado así porque al pasar por el la gente parece imitar los andares de un mono, o eso dicen…) Cuando la excursión llegaba a su fin, nos pretendían llevar a otro lado para “gastate la pasta guiri” pero nos escabullimos vilmente con nuestro escotish friend con el que fuimos a comer a un sitio chollo.

image

Escena de mercado flotante

image

Tour en barco relleno de gente

image

Cutrez de mercado flotante...y pa eso hemos venio?

image

Piña del mercado flotante

image

Una mona en el Monkey bridge

image

Haciendo los noodles

image

Arroz factory

Post 4-5h de fatídico bus volvemos a la ciudad de las motos y sus bocinas dispuestos a hacer tiempo hasta nuestro próximo destino Da Lat y sus respectivas 8h de Night Bus con sus asientos horizontales… En nuestro deambular en busca de que hacer hasta nuestra partida, nuestros culos fueron a parar a lo que sería la plaza Cataluña de Ho Chi pero en vez de palomas había gente ansiosa de catar un guiri. Fue sentarnos y una marabunta de gente – la mayoria jovenes estudiantes aunque tmb se coló alguna niña y algún jubilao- se nos echó encima porque querían hablar con nosotros para practicar inglés. Al principio era gracioso, y nos solucionaron la espera, pero hubo varios momentos de “dejarme respirar please” en los que sobretodo Manel quería salir corriendo de allí….

image

Guiri de vuelta comiendo rico coconut

Proximo capitulo experiencias religiosas en el Night Bus

Tilapia, tontolava y tullido

Mardemoto…

Segurament la paraula maremoto ve de mar de motos i ha sigut originada a Ho chi minh, HCMC com n’hi diuen ells o antiga Saigón… Sigui la hora que sigui, en el carrer que sigui, un mar (una riuada de motos es quedaria curta) de motos serà allà per perseguirte i intentar matarte quan vols creuar el carrer. I segons on, fins i tot quan vas a la vorera, perquè hi ha taaaaaaantes motos que van per les voreres ja que no hi caben a la carretera… Pensar la paraula moto i el cor encara se’ns accelera.
Però abans d’arribar a aquesta antiga capital de vietnam del sur, hem de fer una cosa mooolt important. Creuar la frontera i fer servir el visat de preu semi-escandalós (60 dòlars per un mes single entry). I el pas fronterer de cambodja a vietnam es mereix també unes paraules… Agafem el bus de Capitol tours per només 10 dòlars i que surt a les 08am. Hora prevista d’arribada 14:30. Després de passar el Mekong amb un transbordador (hi ha un pont fantàstic encara en construcció), arribem al poble fronterer cambodjà, ple de casinos. Com no paradeta a restaurant amb preus inflats i pas de frontera. Se’ns han quedat els passaports i per sortir de Cambodja ens criden pels noms un a un i anem passant. Això és ràpid… Tornen a quedar-se els passaports, fem escassos 100 m en bus i tornem a sortir per entrar a vietnam. Ens fan treure tot l’equipatge i carregar com morts. L’espectacle és dantesc… Centenars de persones en un lloc reduït en terra de ningú esperant al seu passaport. El conductor dóna el feix de passaports a un dels agents que va agafant i comprovant dades i visats i et criden pel nom per donar-te passaport amb entrada sense mirar-te la cara. Nosaltres ¿afortunadament? som dels primers busos a arribar. Just després nostre n’arriben 4 o 5 més carregats de gent. Si els agents fossin llestos tot aniria bé. El problema és quan ja estan atenent els passaports del teu bus, ve el conductor d’un altre bus i posa els passaports allà, queden per sobre dels teus i així passen tots els del bus posterior al teu al davant… Així, et quedes palplantat com un ruc, carregat com el mateix amb les motxiles i esperant una mica més de 2 hores per a que finalment diguin el teu nom… Sense paraules per definir tanta ineptitut.

image

2 hores després per un segell

image

Cara de mala llet

Un cop passada la frontera, morts de gana (pensàvem menjar al arribar a HCMC), unes hores més de bus… Arribada real a les 17h. Afortunadament el bus deixa en la zona de motxileros. Només sortir busquem un lloc per dormir. Se’ns apropa una dona que ens ofereix una habitació en un carreró interior on no sabem si sabriem tornar a arribar. L’habitació està molt bé i a un pressupost molt bo pel què hem vist, així que ens quedem. Canviem moneda (el canvi és força bo amb el dòlar que tenim de cambodja) i menjem algo pel carrer… Una volta nocturna fins al riu ple de llums horroroses i a dormir…com cansa viatjar infinit!!!
Al matí següent esperem una visita… Quines ganes en teniiim. A veure si ens activa una mica que venim moooooolt relaxats de Cambodja. Com que entre que arriba i tot plegat calculem serà migdia, aprofitem per anar a veure el museu dels remanents de la guerra. Com aquest tipus de museus, molt gores i curiosament per nosaltres ja que no estem acostumats moooolt antiamericà… Estem acostumats a visions parcials i lleument subjectius , però aquest museu sembla gairebé panfletari i propagandístic. S’ha de dir però que els Estats Units van fer bestièses aquí…

image

Exercici a l'aire lliure

image

Militars tancadets

image

Quina pooooor!!!

D’aquí a esperar tenir notícies de la Marta per recollir-la al bus i anar a l’hotel que hem reservat (al final una anècdota genial sobre aquest tema)… Un cop recollim a una Marta jetlacosa i acalorada (i es que fa una calor tremenda aquí), anem a dinar. Per a que no s’adormi la portem a donar un volt pel centre, cap al canal on ens trobem un mercadet amagat on venen milions de tipus de sucre diferent. La gent súpermaca intenta comunicar-se amb nosaltres. Com sempre cal sortir una mica dels circuits normals per trobar gent fantàstica i que t’acull súper bé. Del canal enllacem amb el riu Saigon i després anem cap al centre ple d’edificis més aviat colonials, hotels fantàstics, l’òpera, etc. Intentem anar als jardins botànics però aquests es troben juntament al zoo i s’ha d’entrar al zoo per anar-hi, estan a punt de tancar així que tornem per uma avinguda enorme plena de banderes vietnamites i xineses, no sabem per quin motiu. De fet tota la ciutat n’està farcida…deu ser alguna espècie de celebració. Arribem fins al palau de la reunificació, un edifici que ens recorda a altres edificis comunistes com la seu del partit de Sofia. Acabem la ruta al mercat de Ben thran o central, però en sortim desilusionats ja que està a mig funcionament i és una espècie de boqueria per turistes.

image

I això que es??? La nostra visita en modo shock

image

Pingüins!!!

image

Òpera vietnamita

image

Classe de gimnàs al parc

El divendres serà per anar als túnels de Cu chi. Es troben a uns 60 km de HCMC i tot i que la majoria s’hi arriben amb un tour, ja que és barat i fàcil, nosaltres descobrim com arribar-hi en transport públic. Hem de fer 1 transbord de bus i son unes 2 hores de trajecte però el mateix aprox amb el tour i així és més autèntic i barat. Un altre alicient és que en transport públic arribes als de Ben Duoc, que són una mica més llunyans. En canvi en tour tots van a Ben Dinh, mooooolt més plens de turistes i més adaptats a aquests (han augmentat força el tamany dels túnels).
Els túnels són estructures subterrànies que van construir amb les seves manetes la resistència comunista o vietcongs de vietnam del sur per lluitar i defensar-se dels americans. És una visita molt curiosa i instructiva. Entres en alguns dels túnels i de les càmeres que van construir, t’ensenyen les entrades reals (minis no el següent, adaptat a mida vietnamita i per evitar que hi capiguen els americans…), trampes… Tot amb una visita amb guia que ja pagues amb l’entrada i que intenta donar-te pressa per trigar el mínim possible. Al final acabes amb un tast de tapioca o iuca, del què bàsicament s’alimentaven els vietnamites durant aquell temps. Havien arribat a viure mesos allà sense sortir, hi cabien unes 3000 persones i hi van arribar a néixer nens a dins (documentats 2 segons el guia).

image

Claustrofòbia mode ON

image

I per aquí hem d'entrar?

image

Túnels amb ratpenats

image

Menjant tapioca, aliment dels túnels

A més dels túnels per aquesta zona hi ha previ pago reproduccions de com es vivia a la zona en aquella època, unes maquetes d’edificis d’altres ciutats del païs. I gratuitament també tenies l’accés al temple de Ben Duoc, aixecat en commemoració a les víctimes durant l’intent de reunificació pel país, on val la pena donar una volta.

image

Escena típica de la vida de la zona

image

Mural al temple

A la tornada decidim parar a un mercat ple de vida que hem vist a l’anada, ja a HCMC però més als suburbis. Ens parem en un lloc on el bitlletero del bus ens pregunta si realment volem parar i ens mira amb cara extranyada. Parem un parell de parades abans però així estirem una mica les cames. Aprofitem per demanar a paredetes del carrer el preu de les coses, entre la meitat i la tercera part del que ens costaven al centre. Aprofitem per provar un snack fet d’arròs sticky en una fulla de plàtan que ens resulta força insulsa. Arrobem al mercat cap a quarts de 3 i està ja a mig gas. Com sempre els mercats aquí tenen molta més vida a primera hora del dia i van baixant. La Marta descobreix plantes i fruites rares, parades amb milers de tipus d’arròs… Dinem en un tenderete vegetarià que fa curri amb arròs molt deliciós. El noi l’hi posa molt més menjar a la Marta, sembla que potser vol lligar amb ella. Mentre mengem comencem a sentir crits, una peixatera amb un altre venedor sembla que no es porten bé… 5 minuts i la cosa es calma. Fem uns postres ben bons (cadascun un de diferent) i donem un volt pel mercat, on fins i tot hi ha un gimnàs!!!

image

Alls i cebes de totes menes

image

Marta i ligue en parada menjar vegetarià

image

Gimnàs al mercat. Amor a l'esport

D’allà sortim i anem per un carrer mar de motos impossible, la via més ràpida d’anar a petar a casa. Trobem carrerons més petits i acollidors on tot i també passa alguna moto són supertranquils, així que decidim perdre’ns per allí. Gent ultraamable i simpàtica, algun gos rabiós i molts gossos amigables, milers de nens i grans mirant-nos amb uns ulls com taronges, un forn de pa a casa… Una altra cosa curiosa és que tenen intimitat, normalment amb les cases ben obertes i veient la seva habitació o si tenen pasta la sala d’estar. Passejant per aquests carrerobs ens podem fer la idea de una vida real creiem… Amb tot aixo anem a petar a una consulta oberta al carrer d’un metge futurists amb una mena de pistola com d’encolar donant descàrregues a una pobra dona; tot seguit li passa com una mena de maquina elèctrica vibratòria per tot el cos. Tot molt estrany. Després de molts carrers sense sortida acabem tornant al carrer de motos infernals ja que no trobem res més, però almenys hem gaudit d’una estona de tranquilitat.

image

Un autèntic mar de motos

Tot i que segurament HCHM podria oferir molt més, com qualsevol gran ciutat, nosaltres ja hem vist el què voliem veure i decidim a l’endemà anar al delta del Mekong. Abans però sopem un pho en un lloc bastant bo, una sopa megatípica del país.
I aquí l’anècdota hoteril que hem comentat abans. No reservem gairebé mai però per facilitar la trobada amb la Marta i al ser 3 vam decidir reservar nit. Ho vam fer per booking a l’hotel phoenix 74. Al segon dia, però, rebem mail de la reserva ha estat cancelada perquè no has aparegut a l’hotel i et cobrarem la nit. Anem a recepció i resulta que al mateix carrer hi ha dos hotels que es diuen phoenix, el 25 i el 74. Gairebé un davant de l’altre. I naltros vam anar al que no tocava… La putada va ser que el recepcionista no entenia gaire anglès i no es va ni mirar la reserva de booking. Com la localització de booking a més donava a la vorera on hi havia l’hotel fals… Una petita discusió amb la recepcionista que no volia admetre l’error després, sembla que el tema queda arreglat pagant la diferència de preus de les habitacions… Creuem els dits!!! I vigileu si aneu mai a un hotel on a més del nom hi hagi un número, no sigui cas…