Un repte inesperat i superat. I did it!!!!

Doncs sí, ja veieu, una cosa que ni se m’havia passat pel cap ni plantejat ha acabat sent una realitat.
Jo i l’Anne, la noia francesa que vaig conèixer al colca canyon, haviem parlat de fer algun trekking ja que coincidiem a La Paz uns dies. Jo estava totalment en altres conceptes de senderisme i la meva idea era fer un camí inca que es diu el Choro. L’Anne tenia tenda així que podiem intentar llogar algú que ens fes de porter per ajudar-nos i fer una mica de guia. Però, a la vegada, algú l’hi havia comentat el tema del Huayna i ella estava molt emocionada.
Vaig anar a La Paz a una agència (vaig anar a vàries però en aquesta és on millor em van informar) on el guia sense dubte em va dir: si t’agrada la muntanya no facis el choro (que a més consisteix en un trekking que vas dels 4700m als 2000m, amb uns paisatges molt similars al Salkantay). Ell em va recomanar fer una ruta de 3 dies per un conjunt de muntanyes d’allí o fer el Huayna. Entre Anne i guia ja estic convençut, acollonit de provar un dels reptes més complicats de la meva vida, físicament parlant (aguantar el Manel s’endú la palma, però no és tant físic,jeje).
Tot i ser considerat un dels 6000 més fàcils (no té gaires passos tècnics ni escalada), no deixa de ser un 6000 (6088msnm exactament). És obligatori anar amb guia i normalment es fa en 3 dies. Primer dia aclimatació o pràctica amb grampons, encordats,blabla i dormint a 4100m. Segon dia dormint a 5100m, una hora i mitja o 2 h per pujar fins camp base alt. Tercer dia ascensió i tornada a casa 😉
Nosaltres, però, per evitar una nevada important que s’espera, decidim fer en 2 i concentrar el pujar al campament alt i una mica de practicar l’ús de piolet i grampons (contractem doncs amb l’home majo i simpàtic, ja que és l’única companyia que ens ofereix això). La resta ens intenta posar trabes per fer-ho en dos dies, que si l’èxit baixa, blabla… jo els intento explicar que amb una gran nevada pel mig sí que baixarà l’èxit!!!! A més que el preu de les més reconegudes és mooooolt més alt!!!
Total, que després de dormir més aviat escàs pels nervis, ens llevem diumenge al matí i anem a l’agència,on recollim el material que ja ens vam probar el dia anterior. Ens faciliten piolet, crampons, casc i arnès. A més, un munt de roba i sacs de dormir per no morir congelats. Carregats com mules ens fiquem al cotxe, que ens portarà al campament base… primer passem per El Alto, de camí, on hi ha caos pel mercat enorme dels diumenges, i allà comprem algo de menjar i altres!!!
Des d’aquí al campament base són uns 45 minuts, realment estem molt prop, i perquè la carretera no està asfaltada que sinó… entremig passem per algun mirador per veure el famós huayna. Està molt ennuvolat per la seva cara oest, que és per on es puja… de camí passem també per uns llacs i per un cementiri enorme. El guia fent broma ens diu que allí hi ha enterrats els que no arriben al cim… ni de conya, passem per una zona minera i la zona està farcida de pobles abandonats. Les mines i una central hidroelèctrica, que és on es troba el campament base de baix.

image

Mirador excepcional

image

Llacs al cami

image

Mina abandonada

image

Cementiriii

image

Zona del panta

Total, un cop arribem, que deuen ser les 11am, dinem, preparem les motxiles amb el nou material, i fem camí ben emboirats cap al refugi alto, ja a 5100m. Abans ens trobem amb una noia que baixa esbufegant. No ha fet cim 😦 i hi ha força gent que igual. La boira i molt vent no els han ajudat. Sembla una mica mal auguri, jo almenys poc clar ho tenia, encara em quedo amb més dubtes d’arribar a l’èxit.
La pujada, lenta, envoltats de boira i sense veure res, no ens estimula precisament. Anem lents per la càrrega i perquè l’Anne, com ja em va avisar, va sin prisas pero sin pausas… ens trobem un colegi que ha fet excursió fins dalt i es volen fer fotos amb els guiris pringats que estem pujant. El moment graciós del dia.
Finalment arribem al refugi alt, un refugi de muntanya com els nostres, molt millor del què pensava… deixem les coses i ens preparem per fer una mica de pràctica amb el nostre guia. Molt senzill i fàcil tot, com portar piolet i com pujar i baixar amb grampons… uns 45 min i tornem a dins que comença a fer rasca i són gairebé les 05pm.

image

Escolars fent fotos a guiris

image

El nostre refugi

image

Peacticant

L’alberg avui està ple, unes 20 persones. És divertit veure barrejats gent de diferents companyies, alguns que han pagat gairebé el doble perquè equipament és més maco però sense cap altre alicient… els guies solen ser independents i treballen x totes les companyies i el menjar i dormir es lo mismo…
Nosaltres som els únics de dos dies. Hi ha una noia belga de la nostra companyia, una parella catalana, un francès que va amb bici per sudamèrica i que ha deixat nòvia a La Paz, un holandès que també ha deixat la nòvia, dos bessons amb un mal d’alçada tremendo, un suís que juntament amb mi fem el geriàtric del grup…. i molta més gent amb la que ja no he coincidit ni parlat.
Els nostres guies ens reuneixen i han decidit que Anne i Anabelle aniran juntes i sortiran mitja hora abans, ja que són força més lentes i jo aniré sol amb l’altre guia a la mateixa hora que tothom (hora de llevar-se 12am, esmorzar 12:30, sortir 01am!!!!!). Aquestes hores bojes es per baixar d’hora i evitar baixar amb neu despresa, molt perillós en algunes parts del camí.
Tot i que no excessiu, durant la nit la caparra i les dificultats per respirar i agafar aire es fan notar. A vegades m’he d’incorporar per respirar, ara entenc a la gent amb edema de pulmó!!! El moment de despertar-se és el de màxim mal de cap, però al incorporar-se i pendre mate de coca millora ràpidament.
Així, ha arribat el dia i el moment. L’Anne i l’annabelle ja estan sortint i jo començo a equipar-me i esmorzar. Tots sortim a mateixa hora excepte l’altre vell, el noi suís de 35 anys, que té molta experiència i sortirà 30 minuts més tard per no arribar massa d’hora.
La foscor és infinita, però tots estem emocionats. Un cel estrellat ens espera. Això vol dir que la boirina ha marxat i si es manté tindrem un bon dia.
Amb tot l’equip a sobre i força capes de roba, comencem a caminar. Crampons, piolet, encordats i amb el casc, semblem professionals… el primer tram és força amable i en una hora i mitja arribem a un replà que anomenen refugio argentino, ja a 5500. Entremig hem avançat les noies, que s’han quedat al darrere. No veuen clar que Anne arribi al cim per la velocitat, així que les esperem i un cop hi som tots, passen a l’Anabelle, que tampoc està al 100% per problemes intestinals, amb mi o el nostre guia es queda darrere amb l’Anne. Baixem doncs el ritme peró anem tirant. El problema arriba a una forta pujada. Davant un gran esforç l’Annabelle necessita fer parada de bany. El problema és que al ser de nit no es dóna compte d’on ens trobem. Per un cantó precipici i per l’altre una pendent que si caiem ens fem mal segur. S’adona, doncs, que no pot continuar. Això vol dir que jo també he de tornar enrere, ja que no ho podem fer sense el guia. Aquí és on els nostres guies s’ho curren… ja fa estona que tothom ha passat, fins i tot un noi molt gras (pesa 120kg) que sembla que carrega el pobre guia per l’estat en què es troba, l’Anne encara és molt enrere. Els guies es comuniquen. Com que Anne es troba en un replà sense perill, la descorda el guia i s’aproxima. El nostre em deslliga a mi en aquest punt una mica delicat, amb precipici i pendent tremenda, clavo bé piolet i crampons en els 15 minuts més llargs i miserables de la meva vida 😦 mentre els guies es troben i es passen l’Annabelle.
Torna el meu nou guia, tornem a ser ell i jo, m’agafa amb la corda i seguim camí a una velocitat supersònica, fent-me notar per primer cop a la vida el què realment és ofegar-se. El tio m’ha vist en bona forma física, però potser es passa una mica. De fet, tot i la peripècia acabem arribant en el primer grup de coronadors de cim, som un grup de 4 que arribem a l’hora (un francès, el suis l’holandès i jo), just en el moment de començar claror i per veure la sortida del sol.

image

A punt de morir ofegat

image

image

Arribem al cim

image

Asseguts amb el guia

El cim és molt petit però per sort la resta van força enrere i tenim una estona per disfrutar de les vistes més espectaculars juntament amb les del perito moreno que he vist mai. A més també veiem com surt el sol a l’horitzó. L’alçada i el cansament em juguen una mala passada i em poso a plorar. No m’ho puc creure, he arribat!!!!

image

Sol sortint a l'horitzó

image

Imatge des del cim. Espectacular

La baixada serveix per donar-se compte que aquest camí que en la foscor i de pujada semblava res, ara té infinits perills, forats, escletxes… i uns paisatges també corprenedors. Mentre anem baixant el sol i la calor comença a apretar i em comença a afectar el mal d’alçada, de forma que com un zombie vaig baixant fins al refugi alto, on m’espera un esmorzar que no puc ni probar. Són les 07:30 am i per mi són les 2 de la tarda.

image

Paisatges de neu brutals

image

Escletxes tremendes

image

Neu i mes neu

Molta aigua i mates després, la meva ment comença a funcionar altra vegada gairebé normalment, aprofitant per carregar la maleta i baixar a retrobar-me amb les noies. Ara sí, menjo quelcom i baixem cap a La Paz a respirar oxigen i descansar!!!!

image

Baixant cap avall

Proesa realitzada. I did it!!!!

Anuncis

Caminadetes entre viatges

Aquest mes justet a Catalunya ens ha servit, a més de per quedar amb família i amics, per fer algunes caminadetes pel Pirineu i prepirineu català, recordant els vells temps però a lo light.

Comencem amb una més que ja típica ascensió a la Figuerassa amb l’Anna, amb la Rita fent operació bikini després de l’operació engreix 😉

image

Per la figuerassa

Poc després en Lluís sol se’n va a la zona dels Encantats, per Bagà, una caminada circular i que segueix un PR amb vistes molt xules i espectaculars.

image

Pujant pels encantats

image

Panoramica de la zona


image

Immillorables vistes del cadí-pedraforca

Aprofitem un altre dia per passejar i fer la olla de Sant julià de Cerdanyola, en un dia amb boirines però que ens deixa paisatges i visions de Malanyeu i aquesta zona precioses. De l’altre cantó, el Pirineu,les vistes estan força tapades per les boirines, així que tocarà tornar per veure-les bé.

image

Moreeeeees. Nyamnyam

image

Els cingles de malanyeu i vallcebre al fons

image

Un bosc tremendo

image

Vedellet recén nascut

I al dia següent, aprofitant que en Raül i en Marc es troben per la Cerdanya, anem a aquesta preciosa comarca i fem una excursioneta pels llacs de la Pera, un indret preciós després d’una pista on gairebé ens quedem sense cotxe…

image

Pujant cap als llacs de la pera

image

Llac de la pera gran

Finalment, aprofitem un dia de cada dia per visitar la zona de Núria i fem el camí vell, ja que els núvols no ens permeten pujar fins al Puigmal, que era la nostra idea. Un camí que encara no havíem fet i que ens deixa panoràmiques precioses de la vall i la regió.

image

Un isard ens saluda

image

Espectaculars rocs

image

Cremallera i muntanya

image

El monstre a dalt

image

Salt d'aigua a la baixada

Pròxima parada: Madrid per Lluís i Manel buscant feina 😉

Ja us anirem explicant

Muntanyes de canigó, fresques sou i regalades…

Iniciant ascens, regió Mentet al fons

Iniciant ascens, regió Mentet al fons

En mala hora em vaig ficar jo en això d’organitzar excursions…i a més pujar al canigó. I a sobre a l’octubre on la possibilitat de mal temps és moooolt gran.
Total que dissabte i després d’una setmana de malsons sortim ben d’hora de barcelona. El planning… Visitar el monestir de sant martí del canigó i pujar al refugi per la torre de goa. I diumenge fer cim i baixar 2000 m de desnivell.
Quan arribo però a casteil per anar a fer la visita en uns segons he de decidir. Avui dia esplèndid però una mica tard ja. Demà previsió de pluja i neu tot el dia…
Faig intervenció amb tot el grup i decidim canvi sobtat de plans. Agagem cotxes per pista i pujem fins al refugi en cotxe. Son les 11:30. Tenim 7 hores i mitja per fer el subebaja!!!
Agafo el grup i sort que és molt maco i em fan força cas. Primer anem per un camí que va per bosc que va atoronjint-se, cada vegada més bonic, prop del riu, que creuem en 2 ocasions. Arribem a un trencall molt ben indicat que ens porta al cim o cap avall a sant martí. Passem per la jaça del cady i a partir d’aquí ja el camí es fa més rocós per pujar ràpidament cap al cim. La pujada però és fàcil i ben senyalitzada.

Cabane d'Arago

Cabane d’Arago

Ja arribant a la pujada final

Ja arribant a la pujada final

Així d'acollonant es veu la xemeneia

Així d’acollonant es veu la xemeneia

Arribem a la famosa xemeneia, tros final de l’ascenció amb el mític gendarme que ens vigila, molt fàcil com me l’havien pintada. Potser fem servir les mans 2 o 3 cops. Un cop al cim dinar, senyera i refrany popular. Les vistes estan força tapades ja que es mitja tarda ja però podem veure vernet i el vessant francès així com el mar que està a tocar.
La baixada és pel mateix camí i es fa algo pesada però molt bonica. Arribem al refugi on un vigilant molt borde i antipàtic ens serveix un sopar justet x tots, ens fot bronca x haver arribat tard…

El gendarme vigilant

El gendarme vigilant

Els últims trams de la Xemeneia

Els últims trams de la Xemeneia

Vernet ennovulat

Vernet ennovulat

El cim amb la bandera

El cim amb la bandera

La creu i tot el grup

La creu i tot el grup

Baixant la xemeneia, més complicat!

Baixant la xemeneia, més complicat!

Els boscos al tronar i els canivs de colors

Els boscos al tronar i els canivs de colors

Arribant al refugi just a l'hora

Arribant al refugi just a l’hora

Es passa la nit plovent i al cim nevant. Quan ens llevem es veu neu al cim. Esmorzem i deixa de ploure però el dia segueix tapat. Fa un fred de c…. Estem a 4°C al refugi. No vull saber al cim.
Baixem amb cotxes i visitem sant martí amb visita guiada. Tot i que molt reconstruit el lloc és molt bonic i màgic i la nostra guia és molt divertida. Baixem novament, ningú té ganes de caminar havent fet ja el cim i anem a vernet a fer el cafè. Després ens separem en dos grups, un que visita vilafranca del conflent i l’altre que visita unes coves al costat. Jo em quedo a les coves que son espectaculars. Dinem a l’àrea de picnix, cafè a mig camí i comiat.

Sant MArtí del Canigó

Sant MArtí del Canigó

Les coves

Les coves

Jo amb sensació de mal lideratge però content x haver fet el canigó finalment i content del grup tant bo que he tingut.

Volta per la cara nord del Pedraforca

Ja comença la tardor i avui toca anar a voltar el pedraforca però per el seu vessant nord.
Ens trobem tots a Saldes i alguns deixen els cotxes i ens encaminem tots cap a Gòsol on deixem els cotxes. Gòsol és el cap de municipi més alt a Catalunya per a qui l’interessi saber!!!Aquí començarem una caminada que ens farà voltar el pedraforca per la seva cara nord més al nord i allunyats que pel coll del verdet.
Un primer caminet ens porta a una font i àrea de picnic i d’allà seguim cap al collell per un camí que va trescant la muntanya oferint-nos una visió preciosa de la vall de josa i tuixén, arribant a veure el poblet de Josa en algun moment.

Font i àrea de Pic-nic

Font i àrea de Pic-nic

La vall de Josa al fons

La vall de Josa al fons

Un cop arribem al collell esmorzem i agafem una pista que ens va donant rastres de la cara nord del pedraforca. Ara seguim direcció cap a gisclareny deixant a la nostra esquerra el cadi i el mitic pas dels gosolans. Un cop arribem a un creuament de camins agafem el que va cap al refugi de gresolet i allí un cop arribats fem un bon dinar entre el sol i l’ombra.

Disfrutant de bona companyia

Disfrutant de bona companyia

Carenejant voltant el Pedraforca

Carenejant voltant el Pedraforca

Collet del que venim des de Gresolet

Collet del que venim des de Gresolet

Al costat de l’àrea de picnic hi ha l’església que s’utilitza com a refugi a més del refugi privat que hi ha uns 100 m més avall. En el de l’església però apart de música molt zen ens trobem una dona molt desagradable. Val la pena però entrar x veure estat de l’església.

Pedraforca vist des de Gresolet

Pedraforca vist des de Gresolet

Descansant post-dinar a Gresolet

Descansant post-dinar a Gresolet

Seguim després riu avall per dirigir-nos cap a saldes on tenim el cotxe… En el nostre camí trobem de forma sobtada milers de bolets, sobretot camagrocs, que alguns es paren a agafar. Ens perdem una estona, pujem camp a través i finalment arribem a la pista que ens portarà a saldes. Un cop allà visitem església i just davant el monument als caiguts a les mines.
Finalment un bon dia i una bonica excursió per una zona molt desconeguda

Nova sortida per ulldeter

Avui tenim nova sortida per ulldeter. Mentre anem pujant cap a la zona ens trobem amb un dia emboirat que no promet massa, però a mesura que ens acostem el dia es va posant millor i millor.
A mig camí com és obligatori en les excursions d’en Guillem parada x fer un bon esmorzar…coca o entrepà. Les dues idees son genials.
Arribem i agafem el camí que puja al refugi. Seguim amunt cap al coll de la marrana, que em du tants records. Aquí va ser on primer vam parlar de casori amb manel i aquí va ser on vam fer la nostra boda veri particular abans que l’anunci existís.

Us sona aquesta foto emboirada? Veure altra entrada de la zona...

Us sona aquesta foto emboirada? Veure altra entrada de la zona…

D’aquí ascensió al gra de fajol que es fa en uns minuts i vista de tota la catalunya central. Després tornada a la marrana i cap al bastiments, on fem una mini-parada per les fotos de grup de rigor. Ens trobem força gent entrenant x trails de muntanya… La veritat es que surten com a boleeets. Tremendo.

Al Pic Gra de Fajol

Al Pic Gra de Fajol

Fajol's grain again

Fajol’s grain again

Vistes pedreguesos

Vistes pedreguesos

Gra de Fajol des de Bastiments

Gra de Fajol des de Bastiments

La creu del Bastiments

La creu del Bastiments

D’aquí anem crestejant cap al pic de la dona. La idea era acostar-nos a bacivers i dinar allà però un dia tapat i un vent intens i fred ens fan canviar d’opinió i decidim anar fent camí x dinar al pic de la dona o mugronet. Des d’allà unes vistes esplèndides del canigó.
Baixem per la portella de mentet i merendola a setcases… El dia ha sigut un èxit i la zona sempre agradable de passejar.

Pic de la Dona i la seva planúria

Pic de la Dona i la seva planúria

Gra de Fajol des de Mentet

Gra de Fajol des de Mentet

 

Tremenda ruta al voltant del Vignemale i Roland part 2 i volta per Ordesa

I ja estem a dimecre, avui ens queda un bon recorregut i estem una mica espantats pel què tothom ens ha dit de les echelles de Serradets. La paret del circ sembla molt vertical i la veritat no veiem gaire per on pujarem… Les echelles de Serradets son una part del camí pel que pujarem avui i com ve diu son com unes escales, es un tros decamí en la que s’ha de fer força grimpada i del qual recomanen pujis i no baixis perquè la baixada pot ser algo perillosa. Abans d’això però fem el camí per pista que ens porta fins a l’hotel del Circ, des d’on veiem aquest que és espectacular. Realment algo que si no ho veus no t’ho creus. Malauradament som molt al matí i hih ha molt poca lluny dins el circ… Ens aconstem fins a la gran Cascada, la més alta de tot Europa continental (i és que és una passada) i d’allà escurçant una mica de camí i passant per on podem anem fins on cmença el camí de les Echelles que des de baix sembla tremendament escarpat i perillós. Quan el fe, però, com moltes coses, el veiem mlt bé, es força ample i no hi ha sesnació de risc ni por en cap moment del recorregut, és força llarg  però està molt ben marcat per on anar millor i fem servir una mica les mans però Pedraforca o alguns cims són moooot pitjors al meu parer. Un cop dalt seguim una estona més de camí fins que som dalt del circ, en el segon esglaó d’aquest, en un punt on veiem per un cantó el refugi de Serradets i per l’altre tot el circ i Gavarnie. Ens arribem fins al refugi i encara és molt d’hora per lo que decidim pujar la Bretxa de Roland i anar fins al Taillón si les forces ens donen.

La pista que ens porta cap al Circ

La pista que ens porta cap al Circ

Ensenyant cuixa al circ

Ensenyant cuixa al circ

Si més circ deGavarnie

Si més circ deGavarnie

Al costat de la gran Cascada

Al costat de la gran Cascada

Pujant les echelles gairebé sense mans

Pujant les echelles gairebé sense mans

Seguim a les Echelles de Serradets, força fàcil (imaginavem no sé què)

Seguim a les Echelles de Serradets, força fàcil (imaginavem no sé què)

Ja acostant-nos al refugi

Ja acostant-nos al refugi

Arribant ja amb la bretxa al fons

Arribant ja amb la bretxa al fons

La bonica cresta dels druides, màgica

La bonica cresta dels druides, màgica

Des del refugi a la bretxa de Roland són uns escassos 30-45 minuts, molt fàcils de fer…Primer una pujada força forta que ens porta a un pla des de que es veu el petit nevero que haurem de travessar i una vista fantàstica i molt propera de la bretxa. Un cop arribem allà dalt les vistes i tot són bestials… Sembla que de cop estiguis en un altre món, en un planeta tipus Mart o la lluna (almenys jo me’ls imagino així)… El Manel en queda una mica decepcionat, sembla que esperava una altra cosa.. jo em quedo meravellat. Anemcap al Taillón i quan arribem al què en diuen el dedo el manel decideix quedar-se i esperar-me a l¡ombra ja que té aquest punt anti-testosterònic que pujar un cim per pujar com que no… Jo segueixo (diuen que es el 3000 més fàcil dels Pirineus un cop has arribat al refugi de la Bretxa) i certament és molt fàcil. Des de dalt unes boniques vistes de tot el recorregut que hem fet aquests dies, la vall de l’Ara, el Vignemale, Gavarnie.etc… Baixo a recollir el Manel i tornem enrere cap al refugi de la Bretxa. Un cop allà, encara son menys de les 16h, avisem i decidim que seguirem camí per poder visitar bé Ordesa demà i decidim baixar fins al cotxe… Encara ens queden doncs 3 -4 horetes de camí…. Primer anem carenejant passant per la glacera del Taillón (pel costat vaja) i arribem al puerto de Bujaruelo, on comencarem a baixar pel Gr epr una bonica vall fins que ja arribema  un punt on anem per un torrent, un camí de bosc pedregós, molt trencacames i desagradable per arribar fins aBujaruelo i el cotxe (sort que són els ultims 30-45 minuts, perquè aquest tros de camí es horrorós…). Agafem el cotxe i busquem un lloc on dormir i demà serà un altre dia.

La breche de Roland des del refugi

La breche de Roland des del refugi

La breche de Roland des del pla a mig camí

La breche de Roland des del pla a mig camí

Parets certament verticals

Parets certament verticals

Anant cap al Taillón

Anant cap al Taillón

El dedo

El dedo

Paisatges impossibles

Paisatges impossibles

El Monte Perdido al fins

El Monte Perdido al fins

La vall del riu Ara i Vignemale des del Taillón

La vall del riu Ara i Vignemale des del Taillón

El dit on m'esperava el Manel

El dit on m’esperava el Manel

Tornant enrere

Tornant enrere

El Casc, espectacular

El Casc, espectacular

La bretxa aquí sembla molt estreta

La bretxa aquí sembla molt estreta

Jo hi veig un cap de rinoceront...Vosaltres?

Jo hi veig un cap de rinoceront…Vosaltres?

Ja hem baixat el nevero...quina por (relliscava molt)

Ja hem baixat el nevero…quina por (relliscava molt)

La glacera del Taillón

La glacera del Taillón

Avui que a la tarda s’esperen plujes ens llevem a una hora decent per anar fins a Torla a agafar el bus i un cop a la pradera d’Ordesa agafem la senda de los cazadores que ens porta al mirador del canyó d’Ordesa i anem per la faja de pelay fins al fons del canyó i la cua de cavall, tornant pel camí ple de gent que fa tothom i que va per sota del canyó…. Es una ruta circular de unes 5-6 horetes, al principi en forta pujada però després força planera, sense cap dificultat i tot un clàssic de la zona… No sabem si pels núvols que tapen part del canyó, si per lo cansats que estem, si per lo espectacular que hem estat aquest dies, però realment no veiem res que ens cridi massa l’atenció i tot i que la zona és molt bonica… no flipem. La tornada passa per alguns salts d’aigua molt bonics i per algunes fagedes amb uns colors impressionants, però hi ha taaaaaaanta gent que no ho podem fruir massa. Suposo esperàvem massa del lloc, i tot i que es molt bonic, ens ha decepcionat una mica.

Ordesa des del mirador de nom impronunciable

Ordesa des del mirador de nom impronunciable

Parelleta al mirador

Parelleta al mirador

Panormàica d'Ordesa

Panormàica d’Ordesa

Vistes de la senda del cazador. Circ de cotatuero i Bretxa de Roland al fons

Vistes de la senda del cazador. Circ de cotatuero i Bretxa de Roland al fons

La Faja de Pelay

La Faja de Pelay

Ja a baix al Canyó

Ja a baix al Canyó

La Cola de Caballo

La Cola de Caballo

Gradas de Soaso

Gradas de Soaso

Més cascades

Més cascades

Faigs infinits

Faigs infinits

 

Tremenda ruta al voltant del Vignemale i Roland part 1

Sense cap tipus de dubte, una de les rutes més exigents i dures que hem fet… però també una de les més boniques… I els dies ens han acompanyat mooooolt!!!En total uns 60 km i uns 5000 m de pujada i tants mateixos de baixada que ens han portat durant 3 dies per lloc inoblidables.

Ruta complerta de 3 dies.

Ruta complerta de 3 dies.

 

Arribem ben d’hora del matí de dilluns a Bujaruelo, la nit abans hem dormit a un poble que es diu Fiscal a un hostal molt baratet i que està força bé. Son 30 km però ben bé una hora perquè els últims km consten de pista en no gaire bon estat… A l’entrada de la pista ens trobem un xicot fent autstop i l¡agafem, ell va també a Bujaruelo on estava treballant aquest estiu, al refugi i càmping que es troba al costat del pont i l’eglésia de San Nicolás. Un cop patint infinitament pel nostre cotxe i els seus baixos, arribem finalment a aquest bonic paratge on començarà la nostra ruta.

Es tracta d’anar pujant la vall del riu Ara, primer per el GR durant força estona, fins un moment on aquest es separa per agafar un coll i anar cap a la zona de Panticosa. Nosaltres allà seguim el riu, sempre per la dreta, per una preciosa vall amb algunes vaques, cabanes,etc… El camí és preciós i tot i que ens havíem dit que era moooolt llarga se’ns fa curta i arribem doncs a la capçalera, on dinem. Aquí trobem un circ preciós, en un dels pics del qual surt un avió, deixant un bonic rastre que ens deixa bocabadats. Un cop dinats i sense saber-ho ens queda la pitjor part, trobar el camí lleument perdedor fins que trobem les senyals per pujar el puerto de los mulos, frontera amb França que ens deixarà  a la vall francesa, encarada al refugo d’Oulettes de Gaube, el nostre primer destí… Al principi no veiem gaire res i la baixada és rocosa i no gaire bonica, però conforme anem baixant ens trobem amb la cara nord del Vignemale, que es preciosa no el següent… Una de les imatges més impactants que he vist, i no n’he vist poques….totalment imprescindible per mi. Des del refugi la visió es perfecta… Fem una mica el burro, dutxa d’aigua freda, ioga per estirar davant la cara nord i veiem com es va enfosquint i van sortint els estels… Estic breathless…Sense respiració vaja 😉

Bonics racons de la vall del Ara

Bonics racons de la vall del Ara

Pujnat al costat del riu

Pujnat al costat del riu

Cabanes pel camí

Cabanes pel camí

Ja som a dalt amb el circ al fons

Ja som a dalt amb el circ al fons

Fumarola d'un avió

Fumarola d’un avió

El Vignemale

El Vignemale

Peus i cara Nord del Vignemale

Peus i cara Nord del Vignemale

Fent ioga en un lloc preciós

Fent ioga en un lloc preciós

Clras i ombres

Clras i ombres

Es va fent de nit, un cel espectacular

Es va fent de nit, un cel espectacular

El dimarts ens llevem i després d’un esmorzar regulín al refugi ens podem amb marxa per començar la jornada, avui ens espera un dia durillo, amb força pujada inicila i després anar baixant fins arribar al poble de Gavarnie, que tinc ja ganes de conèixer pel seu circ… Anem pujant fins al coll de l’Orquette d’Ossue (aquí els colls son horquetes (forques suposo en francès). Un cop arribem allí decidim que el Petit Vigneale sembla molt assequible i que el podríem fer, per tant decidim pujar. La pujada és fàcil, sense massa dificultats, en alguns trams poc senyalitzada però tampoc sembla gaire necessari ja que es veu molt bé el cim i no hi ha trossos xungos. Des de dalt podem veure la glacera per la qual s’accedeix al Vignemale, que no es troba en els seus millors mments però sembla ser que és la segona glacera més gran dels Pirineus, la vall on es troba el refugi on hem dormit i la vall que anirem baixant avui per arribar a Gavarnie.

Si,una altra...caranord al matí

Si,una altra…caranord al matí

Els Vignemales des del coll

Els Vignemales des del coll

La glacera del Vignemale o d'Ossue

La glacera del Vignemale o d’Ossue

La vall d'on venim

La vall d’on venim

La vall a la que baixarem

La vall a la que baixarem

El cim

El cim

El Casc i la Brecha de Roland a lo lluny

El Casc i la Brecha de Roland a lo lluny

La baixada es fa una mica pesada i arribem a un altre refugi que hi ha per accedir al Vignemale, on aprofitem les taules de fora per esmorzar… D’aquí anem baixant, ens trobem amb unes coves aprofitades per fer-hi com cases en l’atiguitat i vàries petites zones glaçades o “neveros” (m’encanta aquesta paraula) amb milers de marmotes i ocellets. Molta aigua, molt verd… una vall molt espectacular. En un moment passem per un petit estret que deixa el riu amb una cascada molt bonica i finalment arribem a un llarg pla on hi ha al fons una petita presa. Aquí tenim dues opcions, o seguir una pista asfaltada fins a Gavarnie, opció curta; o anar pel GR que dóna més volta però per camins més bonics i com no decidim anar per la segona… Anem vorejant les muntanyes i seguint la vall pel seu vessant dret i de tant en tant anem entrant a valls, algunes més grans i alguna de molt petita, passem per boscos fins que arribem a una cabana on teni ja vistes del circ de Gavarnie. Ara toca baixar a lo bèstia i creuar vàries vegades una carretera que va fins a les pistes d’esquí… Passem per un refugi prop de Gavarnie on no ens quedarem, sinó que baixem fins al poble i ens quedarem a la gyte d’etape Oxygene que ens van recomanar. La veritat es que aigua calenta, una haitació per nosaltres sols amb vistes al circ de Gavarnie per molt poc i poder anar al super del poble a comprar menjar pels dies que queden s’agraeix… I el sopar boníssim.

Una casa-cova a la muntanya

Una casa-cova a la muntanya

L'estret del riu

L’estret del riu

Passem per "neveros"

Passem per “neveros”

Una petita cascada

Una petita cascada

Una vaca molt feliç

Una vaca molt feliç

Un pla on es bifurquen els camins

Un pla on es bifurquen els camins

Un llac blau impossible al fons

Un llac blau impossible al fons

Seguint el GR

Seguint el GR

Vistes vesprenques del circ de Gavarnie, es molt a prop ja...

Vistes vesprenques del circ de Gavarnie, es molt a prop ja…

 

Crestejant, crestejant sempre amunt…

Avui he quedat amb Aleix per fer alguna caminadeta, sense conèixer gaire bé el nostre destí final… Ell des de l’Armentera i jo des de Barcelona ens hem trobat en un punt mig a Sant Pau de Segúries. Veient el día que feia ens hem decidit a pujar fins a Vallter i allí improvitzar. Deixem el cotxe i pujem fins a l’estació d’esquí, on comença el GR i esn dirigim cap a la Portella de Mentet, un bonic camí del que Manel i jo tenim un pesat record (gairebé morim de cansament allí).

Un cop a la Portella, i amb unes vistes tremendes de tota la part del Canigó i la vessant francesa, amb un vent que faria volar a la Rita fins a l’estratosfera, decidim seguir crestejant, pujar fins al Pic de la Dona i d’aquest cap al cim de Bastiments. Ens trobem força gent, alguns corredors amb malles úniques i de cop ens trobem amb una divisió… seguim la cresta per pujar al Bastiments, que semba molt bonica o anem pel camí real que es desvia per la vessant francesa cap a l’estany de Bacivers i ens fem un bany??? Amb l’aire que fa finalment decidim anar pel camí curt perquè banyar-nos amb aquest fred vent del nord com que no. Les vistes al llac però des de la cresta són fantàstiques.

Gra de Fajol des de la Portella

Gra de Fajol des de la Portella

Vistes des de la Portella

Vistes des de la Portella

Estany de Bacivers al fons

Estany de Bacivers al fons

Crestejant,crestejant

Crestejant,crestejant

Al cim de Bastiments ens trobem força gent, primer a la primera creu que no entenem perquè no es troba al cim en sí i després al punt geodèsic o pic en si, un gairebé 2900 metres que hem pujat gairebé sense esforç (es que estem fets ja tots uns alpinistes!!!). Allí veiem al lluny el bonic pic de l’Infern i decidim seguir cresta fins allí. Anem baixant i pujant per camins de cabreta, amb algunes pedres força trepadores però per un camí ben marcat, primer fins al Pic Freser, des del qual tenim una panoràmica de la vall del Freser que porta fins al refugi com da Vaca impresionant. D’aquí al pic de l’infern ja no queda res… I després per un altre caminet amb mes grimpadeta ens arribem a una cabana on enllaçarem ja amb el GR altra vegada… Quin patiment de grimapda, que jo tinc pooooooor

Creu abans del Bastiments

Creu abans del Bastiments

Panoràmica del Bastiments

Panoràmica del Bastiments

Cim real del Bastiments

Cim real del Bastiments

Al pic de l'infern

Al pic de l’infern

En una bonica cabana dinem i a 4 passes tenim uns quants isards que també ho fan i sense immutarse de que nosaltres hi siguem, crec que mai havia vist un isard de tant a prop i sense immutar-se…L’herba que menjava devia ser prou bona. Ara ja recorrent el GR fem més via i anem planejant la muntanya, tornant enrere per baix i veient progressivament com per les valls van venint uns núvols que anuncien pluja, negres negres… Ens arribem fins al Coll de la Marrana, el lloc en el que fictíciament primer ens vam casar jo i el Maneló i ara la boira ens tapa força camí, decidim doncs no pujar al Gra de Fajol sinó ja baixar i anar fins al refugi i d’aquí a la carretera per recuperar el cotxe. Durant el camí fem una mica l’ase i ens trobem amb algunes ombres a la boira sorprenents…

Des de la cabana on dinàvem

Des de la cabana on dinàvem

Prats idíl·lics amb cavalls

Prats idíl·lics amb cavalls

Els núvols ens ataquen

Els núvols ens ataquen

Des del Coll de la Marrana

Des del Coll de la Marrana

Ombres xineses

Ombres xineses

En resum un dia fantàstic en bona companyia i amb unes vistes genials, anant preparant ja el Canigó que monto en un mes i mig (almenys el vaig veure de lluny).

Ruta final per Vallter

Ruta final per Vallter

Matinal emboirada a la Figuerassa

Aquest matí i després de l’abundant sopar d’ahir jo i l’Anna hem decidit deixar Maneló i els seus budellets inflamats a casa i fer una rutilla pujant a la Figuerassa. Qaun iniciem la ruta està tot ben destapat i es veu molt bé, però a mesura que anem pujant els núvols van apareixent i ens van desdibuixant el camí… Arribem després de passar per zones fangoses a més no poder (i és que plou tant que com ha d’estar el terra sino) a la cova can Maurí, una cova enorme que ens trobem en el camí i en la que anem jugant a les ombres.

Jugant a les ombres 1

Jugant a les ombres 1

Jugant a les ombres 2

Jugant a les ombres 2

No sense fatiga ens anem apropant al cim de la Figuerassa i cada vegada la boira és més espessa de manera que quan arribem allà dalt i mentre filosofem de mil coses les vistes que trobem queden reduides a la blancor… Per aquest motiu seguim camí i baixem fins a Corbera, on trobem milers i milers de boletaires buscant el dinar d’avui…Allà els núvols ja han disminuit i ens trobem amb unes vistes molt xules de la zona de Peguera…

Corbera i Peguera al fons

Corbera i Peguera al fons

A partir d’aquí anem seguint el GR que ens porta per un camí que al estar humit i boscós és força relliscós fins a Espinalbet on fe un trosset de carretera fins que trobem un petit desviament per un camí paral·lel fins anar a enllaçar amb el caminet que ens porta el cotxe.

Una excursió que ja he fet 2 cops, sempre amb boira i temps extrany, però que paga a pena per passar-hi un bon matí.

Pujada a Figuerassa

Pujada a Figuerassa

Per la vall de Toran i l’Artiga de Lin

Aquest pont de la verge finalment farem una zona que sempre hem tingut ganes de visitar però per llunyania i dificultat per arribar no fèiem mai, la comarca de la Vall d’Aran. Encara que es consideri Catalunya, la distància i la forma d’arribar fins aquí fa que tendim més fins i tot al Pirineu Aragonès (que tampoc gaire) a aquesta zona remota. Però bé, ja sense guix i per aquí en aquestes dates, el destí sembla que ens ha portat a apuntar-nos a aquesta experiència amb els Panteres Grogues.

Arribem dijous al vespre, on ens dóna temps just per sopar, una copeta i al llit. El trajecte d’anada és llaaaaarg com un dia sense pa, però és el que té anar fins a aquests llocs tan remots. Ens aixequem un dia ennuvolat però en uns minuts aquests núvols marxen i ja tenim aquí un bon solet. Agafem els cotxes a Salardú on dormim i anem fins al parking que es troba a la Borda de Llana, per una pista en un estat força correcte. Aquests dos dies farem una ruta circular amb algun tram comú que ens portarà d’aquesta vall, la de l’Unhola fins la vall de Toràn.

La ruta dels dos primers dies

La ruta dels dos primers dies

 

Com és habitual comencem pujant fins a arribar a un coll on ens desviem cap a l’esquerra per anar  a trobar el riu i el GR que passa pel seu costat. Ens va deixant un paisatge típic d’alta muntanya, amb el riu vermellós (és una zona amb alt contingut fèrric) a la nostra dreta, anar pujant progressivament i resseguint la muntanya, per camins en ocasions força ben fresats i en altres una mica perdedors. Finalment arribem a unes antigues mines (ja hem dit que hi havia ferro i altres minerals onsevulga) amb unes bordes abandonades i en mal estat que ens deixen una estampa entre bonica i melanconiosa. Ens preguntem si realment això forma ja part del paisatge i ens agrada o ens lamenta. A mí particularment m’agrada ja que ho trobo força incorporat al paisatge ja.

Vistes des del parking

Vistes des del parking

Anem pujant...

Anem pujant…

...i les vistes que ens deixa

…i les vistes que ens deixa

El vermellós riu Unhòla

El vermellós riu Unhòla

La nostra parella guia

La nostra parella guia

A les mines de Liath

A les mines de Liath

Totalment integrades en l'entorn

Totalment integrades en l’entorn

D’aquí pujem a la Pica Palomera, un pic que sembla ha de tenir unes vistes espatarrants, però just al pujar-hi la boira ens atrapa i no ens deixa tenir grans vistes, sobretot de la Vall de Toràn que és on anem. Fem un dinaret i seguim en camí de baixada molt progressiu pel GR, que s’ha de dir però, que està un xic en mal estat en alguns trams i  complicat de seguir. Sort que tenim un molt bon guia que ens porta a lloc. La boira és força present durant tot el camí, amb algun que altre clar, i just al arribar un riu desbordat no ens permet el pas i hem de fer maravelles per seguir, però com sempre el guia ens salva de qualsevol desastre. Just al arribar al refugi de la Honeria (Foneria, on fonien els metalls que portaven de les mines) comença a ploure. Estem salvats i a resgurad 😉 Sopem i després ens repartim les dutxes, jo finalment decideixo que com a bon muntanyeru ja em dutxaré demà 😉 Després parlem amb una persona que treballa per la zona com a biòloga i naturista i ens explica com ha sigut l’adaptació a la seva arribada a la zona, la por que té la gent d’allí de que aquesta zona esdevingui igual de turística que altres zones de la vall d’Aran, etc… Molt però que molt interessant.

La boira ens comença a tapar

La boira ens comença a tapar

Petit salt d'aigua camí a Honeria

Petit salt d’aigua camí a Honeria

Ens llevem dissabte al matí amb el cel ben enboirat. El del refugi ens diu que en breu obrirà i les previsions del meteo eren molt bones, però la pinta d’obrir de moment és nul·la. Després d’un frugal esmorzar comencem a pujar per la vall de Toran per l’altra versió del GR, la inicial. Ens va explicar ahir que aquest camí, la pujada d’avui i la baixada d’ahir era el camí que feien les mules i els carros per portar els materials de la mina cap a la foneria. I aquí som nosaltres. La boira no marxa mentre nosaltres anem pujant però de totes maneres s’intueixen els bells llocs per on estem passant. Es posa a ploure una mica però un pluvisqueig que és molt suportable amb l’abric. Arribem finalment a una cascada que és segons diuen la tercera més alta d’Europa, on tots ens quedem embaladits d’aquesta i de la pujada que ens espera.

Pujant la vall de Toran

Pujant la vall de Toran

 

Bonics paistages emboirats

Bonics paistages emboirats

La cascada

La cascada

Unes quantes llaçades importants i som a dalt, on trobem un llac glaçat amb la presència de força neu. Ja som gairebé al coll, on ens juntarem amb el camí que vam començar ahir i la boira comença a marxar i ens comença a deixar un bon solet. Sembla que la boira estigui anclada en aquesta vall, o que aquesta és tímida i no se’ns vol mostrar, ja que sempre hem tingut boira quan hem entrat i fins que hem sortit d’ella. Un cop arribats al coll baixem progressivament fins l’Estany de Liath, un estany força gran on aprofitem per dinar (estem sempre menjant o què?). D’aquí passem per un sortint d’aigua molt bonic i ja baixant per una pista per una vall preciosa fins al cotxe.

Panteres al glaç

Panteres al glaç

Els estanys coberts de neu i boira

Els estanys coberts de neu i boira

Canviem de vall i ja deixem la boira

Canviem de vall i ja deixem la boira

Restes d'antigues mines

Restes d’antigues mines

Baixem i ens trobe aquest sortint del riu

Baixem i ens trobem aquest sortint del riu

Els meandres del riu

Els meandres del riu

Avui tornem a dormir a Salardú en aquest refugi gairebé hotelet amb algun que altre vinet o Gintònic. Ja diumenge ens llevem, alguns més indisposats que altres, agafem forces amb un bon esmorzar i ens dirigim a l’Artiga de Lin, una altra zona molt bonica de la Vall d’Aran coneguda per teni molt propers els ulls de Joeuth, una broll de les aigües de la glacera de l’Aneto que es fan internes i acaben sortint per aquesta zona, un fenòmen que veurem al final de la nostra ruta.

Avui farem un PR molt ben senyalitzat, que ens portarà fins a un coll i un pic des dels quals veurem tota la zona de l’Aneto, la Maladeta, el circ de colomers, els Besiberris, bé una àmplia vista de tot el paisatge muntanyenc de la zona.

Itinerari del tercer dia

Itinerari del tercer dia

Com sempre anem pujant, per alguns camins força enfangats al principi i que van millorant progressivament, amb una pujada no gaire forta i per uns prats plens de vaques i de entorn que ens deixa sense alè… Sense parar anem pujant i pujant fins que arribem al Pas dera Escaleta, un petit pas que si seguíssim ens portaria fins al Port que separa la Vall d’Aran amb França i Aragó, però com anem justets de temps per l’estat d’alguns de nosaltres decidim seguir camí i pujar ja al Tuc dera Escaleta, on a banda de trobar un bon grup de voltors que ens deixen una bonica imatge, podem veure (amb el cel serè i fantàstic que tenim avui) l’Aneto, el massís de la Maladeta, els Besiberris i un reguitzell enorme de muntanyes de la zona que com no conec em costa reconèixer.

Vistes des de l'Artiga de Lin al arribar

Vistes des de l’Artiga de Lin al arribar

Passareles molt plenes de fang

Passareles molt plenes de fang

En Manel en una senyal

En Manel en una senyal

Prats plens de vaques

Prats plens de vaques

Apunt s'arribar ja al Pas

Apunt s’arribar ja al Pas

Ja d’aquí anem baixant per la carena fins que arribem a  un petit collet on ens esperen alguns participants que no han volgut pujar… Anem baixant poc a poc fins al coll i allà ja en més forta baixada anem buscant un lloc per dinar, proper a una cabana abandonada. Dinem i ara ja ens queda la baixada final, amb petita pèrdua inclosa que ens fa baixar pel recte (alguns més que altres) per retrobar el camí, passant per uns camps esgrogueïts i plens de cigales amb el seu brunzit característic i que em traslladen a la infància. Finalment baixem per un bosc amb una baixada d’aquelles que jo tant odio, molt forta i dura amb molt desnivell i amb un sòl fangós que sembla hagis de caure (afortunadament és força curta).

Vistes des del cim

Vistes des del cim

Més vistes

Més vistes

Retrobament amb els que no han pujat

Retrobament amb els que no han pujat

Bonic camí de baixada amb soroll de cigarres

Bonic camí de baixada amb soroll de cigales

Un cop arribem a la pista seguim aquesta, trobem una font on recarregar aigua i ens desviem una mica abans per anar fins als ulls de Joeuth, que intuïnt però no veiem donada la hora que és. Seguim un petit replà del riu i cap als cotxes.

Pont fantàstic que ens deixa doncs un regust de boca boníssim i que segurament ens farà repetir per aquesta tant bonica zona 😉

La zona dels ulls de Joeuth amb efectes de llum

La zona dels ulls de Joeuth amb efectes de llum

Arribant a l'Artiga de Lin

Arribant a l’Artiga de Lin