Un dia fantàstic voltant pel llac amb destí Argentina

Doncs són les 08:30 aprox del matí d’un divendres, gairebé sense dormir per la gran experiència del dia anterior… com vaig explicar la parella xilena em porta uns 20 km al sud fins a un trencall. Ells segueixen la carretera austral, jo em desvio per una carretera que volteja el lago General Carrera pel sud fins srribar a Chile Chico i la frontera amb argentina.
Fa molt fred i començo a caminar. Hi ha un poble relativament gran (500 persones aprox) a uns 10km així que vaig fent… quan porto uns 2-3 km passa el primer cotxe i em para, va fins al poble (Puerto Guadal). Aprofito aqui per comprar menjar x si de cas, aigua, etc…
Segueixo caminant una mica i un nou cotxe em para. Es un monjo benedictí, tenen una ordre a uns 20km i allà al costat em deixa, en un lloc amb unes vistes increïbles. M’explica que allí fan retiros espirituals i ho puc entendre perfectament, quina pau i quin entorn…

image

Imatges des de Puerto Guadal

image

Amb el llac sempre de fons

image

I la carretera segueix...

Després de uns 2 km més caminats, em recull el meu nou cotxe. Són 2 xilens i un neozelandès que estan investigant a la carretera quelcom que no acabo d’entendre, però porten aparells molt extranys. El neozelandès és com l’entès, el xilè de mitjana edat és l’investigador i alumne del primer fa uns anys a Christchurch i el jovenet està fent el seu projecte fi de carrera amb el segon. Uns enginyers freakis vaja. Però suuupermajos.
Em deixen aprox al km 55, ja sóc gairebé a la meitat!!! Just davant meu s’aixequen unes muntanyes espectaculars a les que no puc parar de fer fotos. Sobtadament, passa una rua de uns 10 cotxes i ni un sol em para. 😦 quanta insolidaritat… però finalment yna furgo amb la part del darrere descoberta em para. Quan vaig a entrar a davant veig que va tot ple, per tant em toca muntar-me darrere i és un dels millors moments del dia… totes les muntanyes, valls es van obrint davant meu, amb una visibilitat boníssima.

image

Vistes del km 55

image

Panoramica mentre espero

image

De paquet darrere la flagoneta

En un trencall el cotxe gira i em deixa allí… torno a caminar uns 3 km més fins que passa el següent cotxe. La veritat és que no passen massa cotxes, afortunadament gairebé tothom t’agafa a la primera, perquè la densitat vehicular és justeta, a vegades passa un cotxe cada 20-30 min.
Els meus últims salvadors del dia són uns guiris gringos, els típics nordamericans de viatge, amb molta pasta sembla ser…són superjoves d’Arkansas i han llogat un megacotxe que no vull saber el què els ho costat, lo xulo és que de tant en tant van parant x fer fotos, ja que seguim passant per llocs espectaculars (és un no parar…). Ella em porten ja fins a Chile Chico, on arribo aprox a les 15h.

image

Caminant per la carretera

image

Segueixo caminant...

image

Foto al llac

image

La laguna verde

image

Paisatges de llegenda

Temps just per menjar quelcom del què porto, canviar pesos xilens a argentins a un preu excepcional, i agafar un bus que em creua la frontera fins Los Antiguos. Ja sóc a Argentina!!!! Canvi de país després de gairebé 2 mesos. Resulta curiós com al creuar la frontera just acaben les muntanyes i es torna tot molt més planer. A veure què em depara aquí!

image

Adéu Xile, hola Argentina

Anuncis

Trekking sorrut al lago de todos los santos

Diumenge al matí em llevo força d’hora i faig un esmorzar espectacular a l’hostal. Un lloc molt recomanable, net, bonic, barat i uns amos brutals.
Camino cap a l’estació de bus i compro bitllet cap a Puerto Varas, un destí ja conegut fa uns dies i al que torno per fer alguna caminada.
Al despertar-me a Valdivia el cel està espectacular i blau i serè, després ja serà molt gris i emboirat, però s’anirà obrint i tornaré a tenir un dia esplèndid. La meva curta estada a Puerto Varas doncs és gris i hivernal, a sobre de trista i depresiva. Realment Xile té uns diumenges al matí depresius amb tot tancat i ningú als carrers…
Agafo un bus cap al Lago de todos los santos, pensant si baixar una mica abans als famosos salts del Petrohué, una caminada de mitja horeta a uns 6 km del llac… com vaig amb la motxila decideixo seguir endavant i primer buscar el lloc per dormir al llac. La idea és després fer caminant la ruta per carretera fins als saltos. Un cop al llac, però, em trobo amb un petit-gran problema. Els hostals són tots a l’altre cantó del riu, i s’ha de pagar a una embarcació per a que et creui. I no sempre et creuen, a vegades has de buscar algú i esperar força. Jo primer disfruto d’una vista del llac i dels volcans Osorno i Puntiagudo.

image

Panoramica lago

image

Volcan puntiagudo

image

Lloc on arribo

Després creuo i busco l’allotjament que m’han dit que hi ha, la casa d’una dona que no està en el millor estat però que és força correcte. Dino quelcom del menjar que porto i se’m fa tard per creuar el riu i caminar fins als saltos. La dona que m’acull em diu que hi ha un camí per anar a un mirador. Aquest camí,però, està totalment ple de sorra i es posa difícil de pujar. A més el rastre es va perdent i arribo a un punt amb un mirador i ja no goso seguir més. Pujar amb sorra i sense camí es fa força complicat. La vista no es res espectacular però almenys ha passat una estona.
Despres d’aixo torno a l’habitació i surto s veure com va baixant el sol. Uns gossos de la casa venen a jugar amb mi… al cap d’una estona quan vull tornar a l’habitació no trobo la clau. Segur que se m’ha perdut per la sorra jugant amb els gossos. Una hora i mitja buscant la clau sense resultat… i la dona no té cap còpia. Quan estavem a punt d’esbotzar la porta tenim la genial idea que un nen entri per la finestreta. Les claus són a dins i jo vermell de vergonya!!!!Sopo qualsevol cosa i a dormir.

image

Pseudomirador

image

Vistes des del llac

image

Casa on dormo

A l’endema em desperto una hora més tard del normal. Espero a les 8, hora que he quedat per esmorzar amb la dona. A les 08:30 segueixo esperant i no apareix, així que pico la porta de la cuina. Al cap d’una estona m’apareix amb l’esmorzar. Surto i just un vaixellet marxa cap a l’altre costat. Faig els 500m obstacles amb motxiles incorporades i creuo amb ell. Arribo a la porta del parc i encara és tancada. Són les 09 i en teoria obren a 08:30. No sé què fer ja que vull deixar la bossa gran x no caminar amb tot. Hi ha un edifici com un consultori al costat. Els demano x guardar la bossa i em diuen que he d’esperar a obertura del parc per firmar i controlar la meva entrada. Els dic, però, que van tard. I tot sobtat m’espeten que són les 08am. O sigui que tinc el rellotge una hora avançat, per això la pobra dona no tenia l’esmorzar i els guardaparcs no havien obert… espero doncs a hora real i em guarden la bossa i m’expliquen lleument la ruta que vull fer.
Vaig caminant per un molt incòmode camí de sorra gairebé en pla per uns 5km. Després, amb la mateixa sorra, encara més molesta per pujar, ascendeixo fins a un mirador amb unes excelents vistes del llac i dels voltants, del volcan tronador…
Segueixo pujant pel camí, que es diu sendero paso desolado per alguna cosa. Jo i algun ocell semblem els únics éssers vius de l’univers… de tant en tant em trobo però vistes de formacions rocoses precioses i extranyes perspectives del volca Osorno. Finalment i amb molta insistència, amb menys sorra a últim tram, arribo al paso o coll, on no veig res per un núvol d’aquests boirosos. Torno a baixar pel mateix camí, una mica millor la sorra per baixar o menys intensa almenys. En el punt a uns 5 km em desvio cap a la pseudoplatja i faig un altre camí per la platja del llac.

image

Volcasorno i flors, sorra

image

Última vista del puntiagudo

image

Bonics núvols

image

Lago todos los santos desde mirador

image

Volca tronador i llac

image

Formes geològiques

image

Un amic al cami

image

Bonica muntanyeta

image

Baixant a la platja

image

Ultima vista del volca

Arribo a l’hora de dinar tardana a l’oficina, on recullo la bossa i em dirigeixo per agafar el bus. Dino quelcom i aquest surt, el conductor em diu que no val la pena baixar als saltos del petrohue ja que estan rehabilitant les passareles per la sorra de l’erupció que va haver fa uns mesos i causant que el camí estigui totalment ocupat per sorra també. Conec al bus una noia anglesa amb la que xerrem i decidim baixar igualment per veure el què. Afortunadament, ja que tot i tenir la part principal tancada, l’entrada ara és gratis i els salts del riu es veuen des de lluny i menys complerts, però es veuen…

image

El que es veu dels salts

image

El color del petrohue

Tornem a agafar bus per arribar a Puerto varas on la noia es queda per marxar demà i jo agafo el primer bus cap a Chiloé, el meu pròxim destí!!! Esperem que el bon temps m’acompanyi.

I segueixo naturalizing a Santiago

La segona setmana laboralment és molt menys interessant que la primera, ja que el meu metge de referència és a un congrés a Arequipa i em deixen amb un metge tan dolent que l’únic per al que em serveix és per pensar que si algú tan dolent es pot dedicar a això, jo també podria…
També és la setmana de tantejar la gent per veure si vaig a l’illa de Pasqua o no. Finalment i després de molt rumiar, guanya el no per tenir més temps pel sud de Xile i no perdre un dia de vol per anar i un altre per tornar. Anar a una illa tropical enmig del Pacífic amb volcans és quelcom que tampoc em crida massa i imagino no molt diferent a algunes illes indonèsiques desconegudes a les que vam estar. Em sap greu perdre’m els moais, és cert, però només és un em sap greu, sense més. I a canvi d’això m’imagino els fantàstics trekkings que faré al Sud, per altra banda durant la millor època, encara no temporada alta, el mes que menys plou, blabla (un juny qualsevol).
La setmana me la passo currant i sense fer massa res interessant, quedant per sopar amb algun amic que he fet per aquí sense més. Divendres en donen festa a mig matí, així que aprofito per anar al cerro Manquehue, un volcà apagat que és el punt més alt dins la ciutat, a 1630m.
Per arribar he d’agafar un bus fins a Lo Curro i anar a parar al barri més ric de Santiago, ple de casetes o torrasses amb espais ajardinats tremendos. Pujant i codejant-me amb la crème de la crème santiaguina, arribo al parking des d’on la gent normal comença el trekking, una hora de caminata després.

image

Casa de pobres al barri lo curro

image

Smoog pujant al parking

El cerro Manquehue i el Manquehuito es veuen molt bé i la base i l’aproximació es gfan pesadets. Un cop arribat al coll ja tenim unes vistes tremendes de la cordillera i de la ciutar i el seu smoog, i més avui amb aquest dia tan genial.

image

Vistes al coll i manquehue

image

Manquehuito al fons i panorama

image

Animal de companyia, guineu

Els últims 400m d’ascensió són realment durs amb vàries zones on s’ha de semigrimpar per arribar finalment a la creu i la bandera que ens indiquen el cim. Entremig em trobo una simpàtica guineu, milers de plantes carnoses i vistes non stop.

image

La cordillera sempre al fons

image

Cim i banderes

image

Smoog evident. Aixo respiro cada dia

La baixada es fa dura pel terra relliscós i la pendent, però en menys del pensat arribo a baix. En resum, una gran experiència per tenir bones vistes de la ciutat i el seu smoog i per tenir una bona vista dels Andes.
Dissabte toca una altra excursió. En aquest cas he de matinar per anar fins a una estació de bus amagada i difícil de localitzar. A més just abans sóc atacat per un grup de cans rabiosos que afortunadament no em fan res però em fan cagar-me a sobre.
Suat i a últim moment arribo al bus diari que em porta a Baños Morales, des d’on començarà el meu trekking. Són dues hores de bus (una mica més per les voltes que dóna per Santiago, exasperant) amb uns paisatges cada vegada més apassionants pel Cajón del Maipo (ja entenc perquè la gent era tan efusiva parlant del lloc).
Un cop arribo a Baños morales, entro al parc nacional Monumento el Morado. Tot i que entrada per guiris son 5000, doble del normal, el simpàtic guia en fa el pressupost per autòctons (vives por aquí verdad?). Ueeee. I el que es veu des d’aquí ja em dóna idea de que la caminada m’agradarà.

image

Pujant pel cajon

image

Cajon ja cap al capdamunt

image

Vistes des de Baños morales

La mala noticia, es un camí lineal de 8 km anar i 8 tornar fins a una glacera x veure-la. Per època de l’any, primavera i la calor esperada, hi ha alt risc d’allaus i molta neu, per tant no permeten arribar fins la glacera, només fins a un llac un parell de km abans. Què hi farem…
La caminada resulta un dels llocs més bonics que he vist. Una vall preciosa que acaba en aquest llac i la glacera de Sant Francisco amb uns colors grisos, terrosos i morats (x això el nom del lloc suposo). Un riu preciós, caminar molt per sobre de neu ja molt trepitjada.

image

Pujant el vall

image

San francisco i morado al fons

image

Preciosa vall

image

Caminant per neveros

image

Arribant al llac

Una estona al llac pseudoglaçat de dalt amb bany de peus i Raynaud inclòs, temperatura de potser 3-5°C.
Cóndors, volcans desperts nevats, termes, una zona que donaria per un ampli cap de setmana i una tenda de campanya. Totalment imperdible i més amb un clima com el que ens ocupa.

image

Laguna morales

image

Peus congelats

image

Aguila volant

Al no poder fer el tram final, acabo molt més d’hora de l’esperat. A les 3 tarda ja sóc al poble i fins les 6 no hi ha el bus. Vaig fins a la carretera passant per un pont amb vistes brutals i em poso a fer dit. Hi ha un cotxe cada 10 min, però el segon m’agafa i em porta fins al poble gran del cajón, des d’on amb bus cada 10 min arribo fàcilment a Santiago. Hurra, estalviats una pasta i molt temps 😉

image

Vista enrere tornant

image

Volcà actiu des de Baños Morales

Trekking salkantay day 1

En Toni i jo ens despertem a hores impossibles per variar (hem de ser a lloc a les 03:30h), mentre en Max es queda dormint, ja que ell no farà el trekking amb nosaltres i aprofitarà per anar a MP amb minibusos i de la forma més econòmica possible, així com visitar el Valle Sagrado, una vall propera i que es diu així perquè pels quechuas era un riu i vall molt importants.
Total, a les 03:30h som a la plaza de armas i entrem en un bus. Anem a parar a un lloc on hem de recollir més gent, però la falta d’organització brilla i no sortim fins les 05 am.
Ara toca anar a Mollepata, on en principi comença el trekking. Aconsellar si algú ve per aquesta zona amb més gent i hi ha dies, venir fins aquí amb material llogat i menjar i llogar un o dos arrieros per portar mules de càrrega, fent el camí més o menys per lliure.
A unes 03 hores de bus per uns paisatges espectaculars, en un dia molt clar que es va espatllant a mesura que passa l’estona, arribem a Mollepata doncs. Aquí en principi comencem el nostre camí. Se’ns ha fet una mica tard, ja que hem de caminar uns 20 km i pujar uns 1500m de desnivell, o això és el què pensem.
Primer, la gent va a esmorzar, mentre naltros esmorzem del menjar que hem comprat per si de cas a la plaça del poble.

image

Plaça de Mollepata

Després toca donar la bossa que portem per a que la dugui la mula. Tenim 5 kg per carregar a les mules per persona, en una balança que creiem està trucada, de forma que gairebé no pidem deixar res i ho portem tot. Amb la tonteria passa gairebé una hora, ja que en total som unes 50 persones. Quan tenim això fet, ens diuen els grups als que estem. Al nostre som 18, tot i que ens deien màxim 12, però tenim 2 guies… a veure com serà. Fem presentacions i veiem que és un grup molt multiètnic i de procedències diferents, i del que naltros som els únics dos hispanoparlants (no diguem catalanoparlants).
Un senyor turc, una parella jove americana, una profe de ioga americana de Miami, dues amigues canadenques de Toronto, un alemany jovenet, una parelleta holandesa, una altra francesa, un brasileny, una anglesa de procedència india i tres amics anglesos jovenets. Naltros tanquem el grup dels pumes, o així ens anomenem. Després de fer les típiques xorrades de cridar el nom del grup i aixecar les mans i similars, són gairebé les 09:30. Ja arribarem avui? Resulta que sí, que no fem els 20 km, sinó només la meitat, ja que els primers 10 els fem amb el bus… comencem bé!!!!!
Arribem doncs on realment comencem el trekking. Ens trobem a uns 3300m d’alçada i encara hi ha plantes, cultius i demés. En una bonica zona i amb uns miradors de les valls fantàstics, comencem a caminar. De tant en tant fem paradetes per esperar els més lentets i per fer explicacions de coses que anem veient.

image

Pujant poquet a poquet

image

Un mirador

image

Cabana i pynt de parada

En un punt concret pujem bastant pel recte i anem a parar a un bonic canal que seguim en pla per una bona estona. Al sol fa calor, però quan es tapa fa fresca i fins i tot ens cau alguna gota, però gairebé res. De forma sobtada, arribem a la vall on ens dirigim i ens queden les muntanyes amb glacera al nostre davant… llàstima que estiguin força tapades per uns núvols negres. Veiem també al lluny el nostre càmping d’avui, al fons de la vall glacial. Avui dormirem molt amunt, a 3900 m d’alçada. Al cap d’una horeta arribem i just en aquest moment, comença a ploure fort.

image

Neu al fons

image

El nostre camping d'avui

Afortunadament, estem en aixopluc i dinem. Ja veiem que els dinars seran abundants i molt bons gràcies a en Damián, el nostre cuiner d’uns 65 anys. Després de dinar com uns senyors, ens assignen les tendes. Al sortir veiem que ha deixat de ploure. I no només això, a més els núvols han escampat i tenim una vists del Salkantay i les muntanyes del voltant brutal.
Mentre alguns es queden descansant, la resta decidim pujar per anar aclimatant a un llac proper al camping, a 4200 m d’alçada. La zona és preciosa i mil fotos després baixem, berenem i sopem amb molt poca estona de diferència i anem a dormir amb la panxa mooooolt plena.

image

Arribada espectacular

image

Altre cantó de la vall

image

Panoramica

image

Dalt de tot

image

Llac

La nit havia de ser molt i molt freda, però entre el sac de dormir que m’han deixat a agència per -10°C i la roba tèrmica, acabo torrat. Demà ens espera el dia més dur… a veure com el portem!

On the way to kalimantan. Wilderness as its best part 1

Em toca escriure post. Després dels funerals torejans hem anat a Pare- Pare a agafar un ferry de quinze hores- que estan molt bé segons el Manel i el Lluis ja que tenen llits amb endolls i son momt nous. Mmm…
En arribar al port ens han passat com a bestiar per un control i ens han possat un braçalet ben igual als del de tot inclós on hi diu Balikpapan. Això sembla que promet. Per pujar al vaixell es una lliuta entre els “porters” carregats amb paquets corrent i gent que mor per pujar.
Emocionats hem anat a buscar el nostre llit, que al bitllet està numerat i aquí comença la meva estupefacció. Una sala amb uns camastros en filera amb uns matalassos de plàstic estripats enganxifosos i amb uns bitxos fastigosos ( paneroles= cucarachas) passejant- se per allà. Però no ni una ni dues, sinó moltes. Ahhhh!!!! I a sobre només trobem lloc davant del lavabo. I aquest es un Pelni que teòricament estan bé.
Deixo la motxilla i decideixo sortir a fora a que em toqui l’ aire, i per mentalitzar- me del que m’ espera.
Però a vegades l’ univers et somnriu i un home amb mono blanc em fa pujat a primera classe i ens ofereix un camarot pels tres i de franc. No sé si perque som els unics bules – estrangers- o perque ha vist la meva cara de terror.

image

Imatges-resum del viatge en pelni

Un cop arrribem a Balikpapan, la capital de Kalimantan la part indonesia de Borneo, agafem busos cap a Samarinda on l’ endemà comencem la nostra aventura pel riu Mahakam, el segon més llarg d’ Indonesia amb més de 900 km navegables.
Decidim contractar una barca amb motor que ens portarà pels llacs i rius mes petits ja que és així com podrem veure millor animals que només es troben a Borneo i molts d’ells en perill d’ extinció, com el Nassut, l’ animal preferit del Manel d’ un llibre que tenia quan era petit.

image

Menjant gambot

image

Samarinda, l'istambul indonèsica?

Després de 4 hores eternes i encabits a un bus atrotinat com sardines anem de Samarinda a Kujung, la terminal de Muara  Muntai on ens espera la barca.

image

La llanxa ens recull

El riu Mahakam es impressionant i té llocs on fa un quilometre d’ ample. Després d’ una horeta de recorregut, Houston tenim un problema, el timó de la barca es trenca i no podem continuar. Una altra barca que passa per allà ens remolca fins a Jantur on hi ha un taller flotant de motors de barques. Sembla que n’ hi haurà per estona i decidim anar a donar un volt pel poble, que es limita a una passarel.la al llarg del riu a cada banda amb cases en filera.

image

Escena riuenca

image

Heu d,anar al toilet?

image

Moments al riu

image

Houston we have a problem

image

La grua

image

El nostre taller

Som la sensació. No crec que haguin vist gaires ” bules” i primer, tímids els janturians ens miren però com que ens toca estar hi una bona estona comencen a venir families en comitiva perque ens fem fotos amb ells i sobretot amb els fills.
Ha estat una estona molt curiosa.

image

Únic camí a la civilització

image

Miro la vida passar

image

Nens al crit de bules bules


image

La nostra nova adopció

Ens posem en marxa i aviat arribem a un lloc espectacular, el llac Jempang, que és grandíssim.
Aquí fotos perque us en feu una idea.

image

Llac infinit

image

Pescant al llac

En trabessar- lo arribem fins a Tanjung Isuy, un poblet Dayak amb un moll que fa un pelet de por, el primer que veiem es una casa carbonitzada.
En allotgem en una longhouse, construcció típica d’ abans de fusta i terra de canya on hi vivia tpt un poble, que havia de ser petit. Som els únics al lloc, que es molt agradable amb una taula comunal i una terraça al camp, que en època de pluges deu convertir-se en un mini llac.

image

Port cremadillo


image

Al nostre allotjament

image

Tanjung issuy i les seves cases

image

Great sunset

El lloc m’ encanta, però les mesquites i les cantades eternes a totes continuen acompanyant- nos. No crec que en aquest viatge puguem disfrutar del silenci

Per les terres dels fiords

A partir d’aquí ja som al fiord, on el dia s’ha arreglat i ens deixa unes imatges de postal. Realment preciós. De tornada passem pel chasm, una mostra espectacular de la força de l’aigua en aquestes valls. Com un cop va dir la nostra amiga Núria, que estressant pot ser, ser una gota d’aigua. Què ens depararà l’altre costat del túnel?
Ens acostem a un lloc per dormir proper a la divide o divisòria entre oest i est de les muntanyes. Està superpoblat però nosaltres aconseguim encabir-nos i sopar davant un llac preciós. Allà ens trobem uns espanyols amb els que fem petar la xerrada durant una bona estona, acabant semi-congelats (com refresca les nits aquí) i intentant escalfar-nos dins el nostre llitet… Al final ho aconseguim. Entre congelació, unte antimosquits i spray matabitxos avui no sembla que ens pica cap insecte!!!! Eurekaaaaaa.

image

Fiord espectacular

image

Fiord espectacular i 2

image

Estrés aqüàtic

image

Lloc per dormir insuperables

image

Sopar romàntic

Al dia següent ens llevem moooolt d’hora (és fàcil ja que ens han avançat una hora aquesta nit). És diumenge de pasqua, aquí tothom està amb els conillets i els ous de pasqua (a vegades semblen taaaaaaant americans). Nosaltres esmorzem i veiem que gairebé tothom ja ha fugit. Nosaltres decidim fer 2 excursionetes. Una al llac Marian, un llac en una antiga glacera al que s’accedeix per un camí de 3 h anada i tornada. Les vistes de la vall amb la paret rocosa, la presència de l’antiga morrena en forma de penya-segat… Arribem que encara no té sol però tenim les muntanyes del davant ben destapades, cosa que sembla difícil aquí… Els núvols estan per tot arreu!!!

image

De camí al llac

image

Llac Marian

Uns minuts embadalits per aquest espectacle natural i tornem cap al cotxe. D’aquí uns kilometrets fins la línea divisòria o punt més baix d’aquests alps del sud que divideixen est- d’oest, i allà seguim un trosset d’un great walk per acostar-nos fins al key summit, un cim emblemàtic per aquesta zona, ja que aquí neixen 3 dels principals rius que donaran aigua a la zona sud de l’illa.
Els great walks són caminades de varis dies amb dues particularitats. Estan fetes per a que les pugui fer gairebé tothom i són caríssimes a més d’haver de reservar amb molt temps d’antel•lació. Aquest en el que estem nosaltres és el Rotebourne track i va d’aquí a la zona de Glenorchy.
Realment comprobem que el camí està fet per tothom, molt ben arregladet i bonic. De fet pujant al cim ens hi trobem una dona d’uns 90 anys cascarrabies i amb bastó inclòs…una monada alemana!!! Per fer-l’hi una foto.
Les vistes des de dalt tot i que algo deslluïdes per la gran quantitat de núvols, eren força espectaculars. Veiem el llac al que hem pujat fa una estona just al davant i altres cadenes muntanyoses. També veiem milers de persones (una altra cosa que tenen els great tracks és que atrauen multituts). Arribem després a un llac on dinem i tornem al camí fet. Ara toca tornar fins a Te anau pel mateix lloc, la idea era quedar-nos una mica més per aquí però com la previsió és de pluja horrorosa seguim camí cap a Queenstown.

image

Vistes del key summit

image

Paisatge alpí

image

Ai les muntanyes

image

Picnic al llac

Ens parem en un holiday park avui a dormir. No hi ha cap camping barat o gratis en tota aquesta gran zona. El primer en molts dies!!! Dutxa!!! Cuina per cuinar!!! Un paradís. L’amo un home coreà mooooolt freaki però majo que es fa unes fotos amb nosaltres. Aprofitem per cuinar un curri de carabassa i un arrosset, una mica sossos sense curry leaves ni spicy però fan el fet…i sopem calentets ens una habitació. Tot un luxe!!!!

image

El nostre amic coreà

image

Al camping

Passejant per Disneyland a Vietnam

Tenim ganes d’escapar una micona de la calor i de veure una mica de muntanyeta, així que decidim acostar-nos fins a Dalat. Dalat és una ciutat que es va desenvolupar quan eren colònia francesa ja que era el lloc perfecte per escapar de la calor, rodejada de llacs i muntanyes. Això sí, no espereu una estació o ciutat muntanya de les nostres. Aquí, com a tot el que portem de sud-est asiàtic, els paisatges muntanyosos són decebedors (almenys per nosaltres, tenim ganes ja d’uns pirineus).
El què no sabiem de Dalat i vam descobrir allí és que és una ciutat força pastelosa. De fet és el principal destí dels viatges de noces vietnamítics i també n’hi diuen el little Paris, suposem per 2 pseudo torres Eiffels i per moltes cases colonials franceses.
Però això ja arribarà… Nosaltres després d’un viatge en bus nocturn amb llits incorporats ens arribem a les 04:30h amb una rasca important i tot ben fosc (segons l’horari promès havíem d’arribar 2 h més tard!). Afortunadament, l’estació de busos és nova i gran, amb molt lloc per seure, així que esperem… I sort també que d’anar mirant per tot veiem que tenim gratuit un pick up fins al centre de Dalat. L’estació de busos és com a 3 km i no tenim gens de ganes de fer-los carregats amb motxiles, de fosca nit i amb un fred collonut. Perfecte! Un home a més se’ns apropa i ens ofereix un allotjament molt barat (4 $ per persona i nit) i sense pagar la nit actual, cosa que agraïm sobremanera… Així arribem i ens posem a dormir una estoneta per recuperar el poc dormit al bus!!
Un parell d’hores després ens llevem jo i en Manel per deixar la Marta descansant una estona més. Anem fins al mercat a esmorzar, on hi ha una planta només de restaurants i la majoria vegetarians. Fins i tot trobem unes parades amb imitacions de gambes o “alitas de pollo” fetes amb vegetals. Hi ha milions de parades de tofu també i coses rares que no haviem vist abans… I milions de maduixes!!! Aquí, com a les Cameron Highlands, és la zona de la maduixa, cosa que descobrirem després amb milers d’hivernacles per la zona.
Veiem una mica de ciutat, amb la seva rèplica de torre eiffel i la seva oficina turística on només venen tours i no et donen cap mena d’informació per fer res. Fa un vent fred no el següent, així que tornem cap a l’hotel a recollir la nostra visitant, esgotada encara per l’esforç que l’hi suposa escriure un post del blog (pringada!!!). Tornem a sortir amb ella i nova volta al mercat, descobrim una zona molt gore que no haviem vist amb morros de vedell (i una dona que per fer broma se’ls posa), gripaus, anguiles i demés bitxos asquerosos així com molts òrgans interns com cors, fetges, ronyons, pulmons… No parem gaire intenció no fos cas hi hagi gos (un menjar deliciós per alguns vietnamites).

image

Això si que es un mercat amb vida...

image

Ginjebre arregladet

image

Maduixetes dalatines

image

A mi me daban 3

image

Here Piggy pig pig

image

Gripaus, anguiles, freaky mercat

D’aquí anem al llac del poble, una passejada d’uns 7 km que es fa força agradable i divertida parlant sobre les tribus urbanes del món mundial i amb critiqueo general dels freaks que ens trobem pel carrer. La idea era passar per l’estació de tren, suposadament maca, però pel camí trobem una plaça engarlanada i uns edificis en construcció super horteres i ens n’oblidem. Sembla ser que l’engalanament és per la celebració del 85è aniversari del partit comunista. Curiosament molta mandanga i cuartos gastats al carrer però la gent no sap gaire en què consisteix ( com un dia de la constitució nostra vaja).
També voliem visitar un lloc que en diuen la crazy house, una casa construïda per un freak que sembla té un disseny curiós però se’ns fa tard i passem. Al vespre mentre busquem sopar trobem una parada cutre on mengem una de les millors sopes en moooolt de temps… Està bona no, el següent. I per menys d’1$… Ens encanta el menjar bo, bonic i barat!

image

Començant el tour

image

Imitació de torre Eiffel

image

Al voltant del llac

image

Sireno i amiga

El dimarts ens aixequem d’horeta per anar a una bakery boníssima a esmorzar i agafar un bus local que en 30 minuts ens portarà a l’entrada per pujar a la muntanya més alta de la zona, el Lang biang, de 2167 metres. Per entrar al parc son 15000 donguitos, seguim un camí força ben marcat amb senyals vermelloses veient al principi camps de cafè i milers de hivernacles per les maduixes. Després passem per boscos de pi i arribem a la carretera, on 500 m després comença el camí des del coll que ens porta al nostre pic. Seguim una estona per paisatge de pins i misteriosament quan arribem ja gairebé a dalt de cop canvia el bosc i trobem una zona més selvàtica, amb arbres molt més grans i verds, algunes lianes, etc… Una curta però força dura pujada posterior i ja som al cim, amb unes vistes que no tenen gaire res de l’altre món i que ens demostren que Vietnam és un país força més desenvolupat del que el feiem. Calculem la baixada per arribar bé al bus per tornar a Dalat. La noia que cobrava al bus molt amablament ens ha donat un paperet amb les hores.  Trobem, però, un altre camí de baixada gens marcat però molt evident i passem per alguns camps de cafè petitons. Aquest camí ens fa arribar força més d’hora i un local una mica alcoholitzat ens ofereix unes maduixetes (està treballant en una fàbrica separant i netejant-les).

image

Una nova espècie? No, un cavall pintat!!!

image

Camps i més camps

image

Pringuis començant l'excursió

image

Acabats d'arribar al capdamunt

image

Des del cim

image

Hivernacles mil al fons

image

Petit camp de cafè

El camí en bus a Dalat se’ns fa força curt, tornem al mercat per dinar i carregar provisions i d’aquí a l’hotel per carregar motxiles i esperar el bus per creuar el país… Com ja vam dir, els trajectes de bus nocturn en un blog especial sobre el tema!!! Us haureu d’esperar.

Trekking cultural per poblets de minories ètniques

Finalment hem agafat el trekking amb l’uncle sam, ja que tothom en parla molt bé. Som en total 12 persones així que fan 2 grups de 6. Nosaltres compartirem el trekking i les nostres 2 guies nyonyis ( no són nyonyes reals però són taaaaan mones que les hem batejat així) amb la parella xeca-portuguesa amb els que vam coincidir al minibus i dues noies belgues que han fet un viatge de 3 mesos per la zona de vietnam nord, laos, thailàndia i birmània. Pensàvem que això seria algo molt més turístic i estariem trobant gent gairebé tota l’estona, però excepte pel dinar del primer dira i l’últim dia on sí hi ha molta més gent, no vam trobar gairebé cap més occidental i això s’agraeix. El trekking són unes 7 horetes de caminada diària, gairebé tot en pla, passant per múltiples pobles de diferents tribus de la zones, dels pulaung, els pa-oh etc…. Són zones muntanyoses i molt rurals on es viu una vida similar a la que ens imaginem dels nostres avis. Passem per llacs artificials, miradors, camps de tè, vies de tren, pobles petits i de més gran que es compten per families que hi viuen o cases, extensions enormes de xili i milions de xilis assecant-se, rius on es banyen els yaks, nyús o com coi es diguin aquests búfals…
Un trekking doncs molt complert que ens permet aprofundir una mica més en la vida de la myanmar no més profunda perquè ja comença a estar avesada al turisme, però força tradicional.  Vam dormir durant dues nits a les cases de la gent, en un espai comú, sempre amb un altar amb el buda i flors fresques, i tirats al terra amb unes màrfegues que no et permeten dormir gaire sinó hi ets avesat. Vam estar a punt d’experimentar la mort per congelació tot i la manta que et donen per la humitat freda ambiental. Té el seu punt. Dutxar-te de l’aigua que tenen en un cossi, força freda, aprofitant les últimes hores de sol i calor… No té preu. I veure el cel més estrellat dels últims anys, sentir que estàs molt ben acompanyat, menjant uns àpat deliciosos, veient les families totes juntes i unides al voltant del foc aprofitant el post-sopar per pelar cebes i alls tots junts i parlar del què sigui…. A més vam ser invitats a casa la mare d’una de les nostres nyonyis; parlant amb la seva mare ens van explicar una mica com viuen i ens va dir que erem molt guapos! Sempre amb l’ajuda de la seva filla com a traductora. Bé, ESPECTACULAR és poc.
A l’arribada torna la vida real, paguem entrada del llac inle, despedida i cierre. Però com ja veureu les coses bones ni molt menys s’acaben, únicament diferents. I a tot el que dubti algun dia de fer quelcom similar, només podem dir deixa de dubtar ifes-ho!!! Nosaltres necessitàvem una recàrrega de piles i ens l’hem trobada aquí!!!

image

Estampa rural

image

Un arbre al camí


image

Visca el menjar

image

Estampa rural II

image

Dones al bar


image

Emborratxant el nadó

image

Què passa a fora?

image

De retorn a casa despres d'un llarg dia recollint xilis


image

Dins a casa amb els llits preparats


image

Senyor yak

image

Pelant alls a la vora del foc

image

Xili women

image

2 enamorats... de la muntanya

image

Caminant entre camps i penya-segats


image

Barreja de colors

image

Escena hivernal

image

El grupet ja a Inle!

image

Nyonyis & Wonders