Puerto rio tranquilo, possiblement el poble amb més màgia

Al matí jo i en Dirk sortim per agafar el bus per seguir cap al Sud. La idea és anar a visitar junts la catedral i capella de marbre. Després ell seguira cap avall a Cochrane per fer la carretera fins al final; jo em desviaré cap a Chile chico pel llac General Carrera. En Dirk volia parar abans a villa Cerro Castillo, però veient la meteo i al no trobar ningú amb qui fer-ho, decideix seguir camí.
Sortim de Coyhaique amb pinta de pluja, així que novament decidim agafar el bus enlloc de l’autostop. Les probabilitats que algú t’agafi són baixíssimes quan plou i avui passem per un tram de carretera poc transitat i molt inhòspit.
Comprem el bitllet de bus i en aquest ens trobem un parell de dones austríaques que carreguen les bicis… porten viatjant amb bici des de Colòmbia i durant els dies com avui, amb mal temps i carretera tan dolenta, es prenen un merescut descans i van en bus.
El primer tram de carretera està asfaltat i molt bé. Per no variar, els paisatges que veiem, tot i mig tapats pels núvols, es veuen més que espectaculars. Quan arribem a Villa Cerro Castillo, segons les guies un potencial torres del paine futur si milloren una mica les infraestructures, els paisatges amb muntanyes de formes brutals ens deixen sense paraules.

Villa cerro castillo

El temps es va esclarint

Després d’una petita parada, comença lo bueno… passem per una carretera en obres mooooolt i mooooolt malmesa, havent de parar molt cada 5 minuts per les obres que s’estan fent. Hem pujat força i ara baixem una mica fins a arribar a una amplíssima vall entre muntanyes poderoses, amb un cel cada vegada menys tapat (no es pot dir ni més serè).

Comencen les vistes tremendes

Finalment arribem al lago General Carrera, el segon llac més gran de Sudamèrica, prou gran per no veure la seva fi i per tenir onatge, compartir dos països i dos noms (la part Argentina, més petita, té per nom lago Buenos Aires). A la vegada, amb un color d’aigües que provenen gairebé directament de les glaceres i amb unes muntanyes al voltant espectaculars, puc dir amb tota certesa que és un dels indrets més especials que he vist i viscut mai.

Lago general carrera, no words

Bonic a matar

Així doncs, amb la boca badada per la bellesa del paisatge arribem a Puerto Rio tranquilo, un petit poble molt turístic per tenir 3 grans atraccions : la capella i catedral de marbre; la glacera exploradores, en la que típicament es fa un trekking per l’accessibilitat; i punt de sortida més proper dels tours que van a la Laguna San Rafael, punt de sortida al mar del campo de hielo norte.
Nosaltres avui ens ocupa anar a veure el marbre. Es pot visitar de dues maneres, en kayak (si el vent i l’onatge ho permet) o en vaixellet. Nosaltres ho volíem fer en kayak però sera que no ja que ahir va morir l’amo de North Face i de la meitat dels terrenys de la Patagònia xilena fent kayak per aquí, a causa d’una caiguda i una posterior congelació. Si algú expert va tenir aquest incident, jo ni m’ho plantejo.
El port per anar cap allí en vaixell també està tancat pel vent, però ja ens van dir que uns 5km més endavant hi ha un trencall que porta cap una altra zona més propera i menys exposada al vent. Anem doncs allí, i compartim barca amb uns que venen d’un tour de la frontera argentina, un d’ells un xicot madrileny que l’hi ha agafat gust a Sudamèrica (no m’extranya) i va fent viatges per aquí en els útims anys.
El viatge en vaixell a la catedral i capella de marbre és brutal, els colors de les ccoves, del llac, les formacions, l’entorn… no puc parar de tenir orgasmes visuals i fer fotos a tort i dret, un Stendhal de collons. Només dura una horeta però realment una de les millors experiències del viatge (i pensar que ahir estava dubtant si seguir baixant o creuar ja cap a l’Argentina per fer-ho tot més fàcil…).

A l'aventura lacustre

Formes especials

Colors especials

Molt i molt marbre

A la catedral

Quin gustttt

Plecs de marbre

Capella snant

No paraules

Formes geològiques

Una imatge entre mil

Capella des de la tornada

Aquí sí que ja em separo amb en Dirk, ell segueix camí avall i jo torno a Puerto Rio tranquilo. Amb la tonteria hem estat una setmana compartint viatge…

Mes vistes del llac

Tornant del port

La meva idea inicial era seguir camí, però estic tan al·lucinat que sento necessito quedar-me aquí per disfrutar d’aquest entorn. A més encara estic dubtant si anar a la laguna de San Rafael. És quelcom tan car que ni m’ho havis plantejat, sol valer uns 180€… però al poble m’han fet una oferta perquè havien de sortir igual i per ser primer dia de 100 i escaig…  amb mal a l’anima i la meva rateria, al final agafo l’excursió, a veure com resulta…
La tarda la passo a Puerto rio tranquilo disfrutant de l’encant d’aquest meravellós poble, que amb la llum del capvespre encara em descobreix llocs i moments més bonics, com el cementiri amb millors vistes del món. No es pot dir que no disfruto com un enano en aquesta part de món.

No words

Vistes que em fan enamorar de la ciutat

Un cementiri especial

Flamencs, llacunes i molt més, cap a Xile pel parc Eduardo Avaroa!!!

Ens toca, doncs, seguir ruta pel tour de 3 dies per Uyuni. El salar, de fet, només és el primer dia. La resta de tour és per visitar el parc Eduardo Avaroa a la zona anomenada dels Lípez. Primer, però, hem d’arribar. Sortim de l’hostal més tard que la resta, ja que a Alvaro no l’hi agrada anar enganxat amb els altres. En un punt es separa de la ruta que fan tots i ens diu que ens porta x altres camins que a ells l’hi agraden molt més. El primer visitable avui és força lluny (per hora de dinar) i per arribar hi ha forces rutes, nosaltres segons el conductor anirem per la llarga i difícil, però més maca. A l’inici dubtem d’ell, anem per una carretera sense res especial, passant per pobles que ens interessen més aviat poc. A més amb la sensació de donar voltes i estar perduts. Això per agafar primer un camí horrorós i en el que s’acaba de sobte el camí, intentant vendre’ns que ens ha portat x aquí per fotos, quan no hi ha res interessant. Segon, un altre camí que agafa resulta estar tallat per uns camps. Segons ell, aquí els agricultors fan el què volen i s’apropien del terreny que volen, tallant suposats camins o carreteres (de fet ens perjura que va fer aquesta ruta fa 2 setmanes i el camí estava genial).

Cementiri al costat del salar

Tornem una mica enrere i fem volta x arribar, passant ara sí per uns llocs preciosos, amb quebradas, canyons i zones amb pedres impresionants. És curiós lo desèrtic del lloc, però amb la vall formada pel riu molt verda en contrast. I plena de llames pastant herbeta. Una imatge idíl·lica. D’aquí ens dirigim al mirador de l’únic volcà semi-actiu de Bolívia i cap a la primera laguna, x un camí que no és ni camí però per uns llocs i muntanyes brutals. Els paisatges són espectaculars.

Quebrada

Cañon

Volca semiactiu

Arribem a l’hora de dinar a la llacuna i ens donem compte que esten en un dels llocs més màgics del viatge. Pell de gallina. Els flamencs a milers, el color de la llaguna, amb el blau i el blanc del borax (un dels minerals), les muntanyes… en aquest paisatge endrapem el nostre dinar i disfrutem com enanos.

Flamingooo

Llacuna i muntanyes

A partir d’aquí passem per vàries llagunes, a cada quina més espectacular i preciosa. Ben es val l’entrada de 150 bolivians que ens faran pagar després. Rodejats de llagunes altiplàniques i volcans, a gairebé 4500m d’alçada, estem en xoc de tanta bellesa. Mil voltes al salar en sí, sense dubte. Pel camí passem també per un petit desert i el cerro colorado, on ens fem una fotillo de grup. L’únic que no m’agrada de la ruta és que anem amb presses i només tenim 5 minuts x foto ràpida i apa a seguir cotxe…

Llacuned

I mes llacunes

Cerro colorado i memos

Passem finalment per l’arbre de pedra, un conjunt de rocs que formaven un sol estrat però que per erosió eòlica i hídrica s’han anat separant donant extranyes formes, la més coneguda un arbre. I l’última parada d’avui, la Laguna colorada, un lloc encara més espectacular que els previs, amb color vermell a més dels blaus i blancs, provocat per un fong que hi ha. Espectacular!!!!! D’aquí al hostal, on compartim tots una habitació i on es suposava faria moooooolt fred i tampoc va ser per tant.

Arbol de piedra

Panoramica laguna colorada

Llaguna

Al tercer dia del tour toca matinar, ja que hi ha moltes coses a fer i a les 09 hem de ser a la frontera xilena. 04am despertador, 04:20 esmorzar i abans de les 05 sortim. Fora fa molt fred i gràcies als guants no moro de congelació. Ens fiquem dins el cotxe i comencem camí per arribar als géysers just quan surt el sol. Seguim amb paisatges espectaculars que ens fan caure de cul a terra, i els colors de l’albada ajuden molt.

Geiser

Fred i calooor

Aquí ens informa l’Alvaro que portarem el tros que ens queda un nou polissó ja que un cotxe ha fet pana i no pot seguir camí. Sort que no queda massa tros, ja que 7 i conductor en un petit jeep és quelcom incòmode. De camí encara ens queda banyar-nos en unes aigües termals a 40°C ( i amb un fred horrorós fora); visitar el desert de Dalí (anomenat així pels rocs de formes dalinianes que té) i acabar a la laguna verde amb vistes al volcà Licancàbur, el més complicat i que fa de frontera amb Xile (desgraciadament no fa vent i el fenòmen de l’aigua verda no apareix, però el lloc segueix sent preciós).

Banyet calent

Desert de dali

Laguna verde

Arribem a temps a la frontera xilena, on em despedeixo dels meus companys de viatge dels ultims dies. Adeus Carlijn, Jasper i Geeta. Ara segueixo amb en Quentin, el francès octavo pasajero i la parelleta d’en Mark i la Kathy, els anglocanadencs. Adéu Bolívia, després d’un tast pels teus paisatges excepcionals, de ben segur que tornaré!!!!

Frontera boliviana. Adeeeu bolivia

Uyuni i la salera, o com fer el guirimemo

Doncs sí, diumenge ens llevem a Potosí amb molt de fred i després d’esmorzar anem amb la nostra nova adquisició, la Geeta, cap a Uyuni per fer el tour pel famós salar. El recorregut en bus ens han dit que és molt bonic i realment es passa per llocs corprenedors i només són 4 horetes, així que estem contents d’haver decidit viatjar de dia.

Paisatge cap a Uyuni

Quan arribem a Uyuni, una mixtura de sensacions. Sembla un semipoble fantasma polsegós, però després, a la vegada, amb un parell de carrers que semblen trets d’un altre món, plens de restaurants per guiris i amb preus infladíssims i agències per contractar rutes. Uyuni era també un poble miner i la pseudofrontera de pas per portar els minerals a Xile. Ara és bàsicament una base d’operacions pel salar d’Uyuni i la zona. Diàriament deuen sortir d’aquí unes 300-500 persones per fer tours (woooooow). Naltros, després de dinar en un lloc guiri car i malament (són gairebé les 16 i no hi ha més obert), pensant que necessitarem anar a mil agències, comencem la ruta. Tothom ens diu el mateix, totes són gairebé el mateix i a vegades si no omplen et canvien a una altra, o sigui que a la barata… i a la segona, entre que ens escolten, expliquen bé el tour i ens fan un preu genial (menys 100$ per 3 dies, 680 bolivians) i coneixem el que serà el nostre conductor que arriba avui del tour amb uns francesos molt entusiàstics, decidim no donar més voltes. Així, anirem amb l’empresa Latitudes i l’Alvaro será el nostre conductor!!!
Pel vespre trobem un lloc més local per sopar amb amanida buffet inclosa (nyamnyam) i juguem una estona a cartes abans d’anar a dormir.
Dilluns em desperto i vaig a migració després d’una bona dutxa, per segellar el passaport de sortida boliviana. Es pot fer a la frontera, però m’han recomanat que és millor així, 15 bolivians per sortir grrrrrr… Després al mercat a comprar esmorzar i provisions i ens dirigim a l’agència a les 10, hora pactada, on trobem als 2 que ens falten x omplir el 4×4, una parella ella anglesa i el canadenc que viuen a London i estan viatjant també per llarg temps…

Uyuni town

Pujem al cotxe. Primera parada, a 3km, unes vies amb un cementiri de trens. Unes vies que les companyies que explotaven els minerals van construir per portar minerals a Xile i que ara estan molt en desús (encara hi ha tren per aquí, però només quan hi ha força demanda, ja que tothom creua fins a Xile per la ruta que fem naltros; i els minerals x carretera que es troba en millor estat). Després d’unes fotos fantàstiques (els trens abandonats solen ser molt fotogènics), seguim ruta cap a l’entrada del salar, a un poblet que fa de frontera i on veus fàbriques de sal, milers de xiringos amb productes locals (que són els mateixos des de Colòmbia fins al nord de Xile, segurament fets a Xina o altres)…

Trens yunencs

Poble del salar

I sí, ja ha arribat l’hora, entrem al salar més gran del món. És unes quatre vegades més gran que el segon, inagineu. Són antics mars o oceans dessecats i que al caure en zones desèrtiques, així han quedat. La gràcia és que té força illes entremig, però això vindra després… Hi ha al inici unes zones anomenades ojos del salar, on el salar és tant prim que deixa sortir aigua que té sota. Molt interessant…

Ojos del salar

Primera parada, un antic hotel de sal. Eren molt comuns dins el salar, però els van eliminar tots ja que dormir dins el salar volia dir molta més contaminació pel salar, i només va quedar aquest com a museu. Just a l’entrada hi ha una senyal del París-Dakar, que es celebra per aquí tot i no venir de camí, des de fa uns 3 anys (de fet ara es celebra per Xile-Argentine-Bolívia). Primer van venir les motos i després els cotxes i ara fins i tot camions… potser això és encara més contaminant que els hotels de sal, però la pasta és la pasta.
Dinem un fantàstic dinar amb quinoa i vegetals i carn i seguim camí cap al mig del salar. Està tapat i el sol no és el millor, peró què ho farem… arribem a un punt on parem per fer el guiri màxim i ens estem hora o més fent típiques fotos cutres per jugar amb la perspectiva…

Bici. Viatgera

Cutrefoto number 1

Cutrefoto number 2

Aplastant amb el pandero

Quan acabem la sessió de fotos, en un paisatge que tampoc em diu massa res (exactament igual que las Salinas grandes a Argentina, però més gran), ens dirigim al lloc més espectacular del dia. L’illa Incahuasi, on hem de pagar una entrada de 30 bolivians. És una d’aquestes illes de l’antic ocea, feta amb gran quantitat de coralls morts, plena de cactus típics i amb unes vistes al·lucinants del salar i dels volcans del voltant. A més el dia se’ns va arreglant, ajudant molt a tenir una fantàstica llum.

Platja de. Sal

Salar al fons

Finestra de corall

Caaactus

Volca al fons

D’aquí tot recte fins al límit del salar, on dormirem en un hotel de sal, aquests ja permesos per estar fora del salar en sí. Com que és una carretera sense cap complicació i recte, el nostre guia-xofer, l’Alvaro, ens deixa conduir, però només els altres dos nois ho fan, la resta deixem que els mascles se sentin més mascles.
L’Alvaro, el nostre xofer-guia-cuiner es un noi molt majo de 21 anys, que està estudiant ambientals a Sucre i que treballa d’això per pagar-se la carrera. Porta currant pel turisme des dels 15 i a més és escriptor de poesia com a hobby i per a les seves enamorades. Té un nivell d’anglès justet i explica tot en castellà, fent jo normalment de traductor.
Arribem al nostre hotel de sal, un edifici amb molt mala pinta des de fora, però que per dins és genial. Sopar, partida de cartes i ampolleta de vi que portem d’uyuni, avistament de lluna quan els núvols milloren (no hi ha estrelles per gran claror de la lluna plena). Demà ens espera un dia mooooolt llarg.

Hotel de sal

Llac titikaka, ja a Bolívia

Doncs sí, toca creuar de país. Matinem força per esmorzar a Puno i ens apropem a l’estació de busos, on ens volen timar x variar. Denanem preu de bus x anar a Copacabana, ens diuen 20 soles, però jo veig que al ticket posa 15. L’hi faig saber a la noia que es fa la tonta xò em torna 10 soles, 5 d’en Max i 5 meus.
El bus sembla privat. Sóm només 4 per un megabus de dos plantes, una parella de franxutes i naltros. Ens donen el paper que havíem d’omplir i en dues horetes i poc som a la frontera. Com som poquets els tràmits es fan fàcils i ràpidament ho tenim fet. Així, arribem a Copacabana in very good time.

Adeeeeu peru

Sí, encara que a mi Copacabana em fa pensar en una platja calurosa del Brasil, és també un poblet a illes del Titikaka, a uns 7 km de la frontera peruana. També té platjetes i fa solet, però el clima i la temperatura del llac no conviden a banyar-se.
Només arribar, amb una horeta de desfase horari, busquem un lloc per dormir. Anem a parar a l’hostal amb la velleta més entranyable de l’univers (només sentir-la parlar et venen ganes d’atxuxar-la). La iaia però se les gasta i ens intenta tangar amb el rentat de roba, però aconseguim trobar un punt intermig d’encontre…
Anem a dinar un peixet fregit del Titikaka que ja voldriem alguns a Espanya de lo deliciós que és, acompanyat de patates i blat de moro. Deliciós. Un cop dinats donem una volta per la Plaza d’armas i visitem la Catedral, consagrada x la verge del mateix nom i més bonica x fora que per dins.

Pescaito frito

Catedral de copacabana

Mentre en Max es queda fent el gos, jo vaig a pujar una muntanyeta per la mania meva aquesta de tenir vistes. Pujo doncs a la horca del inca, amb unes vistes decents i un entorn preciós, unes formes gairebé impossibles. Per variar en aquests llocs de món, toca pagar x visitar… encara no entenc com has de pagar per pujar a una muntanya…

Vistes de copacabana

Formacions geològiques impossibles

Torno a buscar en Max i anem al mirador del Calvario, una muntanyeta just davant del mar, on en principi hi ha unes vistes impresionants que jo encara no sé veure, amb un lloc brut fins la mêdul·la, sort que aquí no s’ha de pagar. A dalt hi hs un grup d’adolescents que van amb el cole i la monja, que demanen unes fotos als gringuitos ;).
Acabem baixant i veient la posta de sol des del moll i anem a sopar a un mexicà a la zona guiri, per variar car i no massa bo…no sense abans passar pel mercat per comprar cosetes per a l’endemà.

El Calvario

Platja de copacabana

Posta de soool

Així arribem a dimecres. Heu probat una dutxa d’aigua freda amb una temperatura inferior de no més de 5°C? Doncs no cal, la veritat. Això sí, et despertes de cop. Anem a buscar vaixellet i ens dirigim a l’illa del Sol. Aquesta és la illa més gran del Titikaka i com les altres visitades, està plena de pedretes, terrasses preincaiques i paisatges espectaculars, amb la cordillera Real al fons, ara molt més a prop…

Illa del sol, primera aparició

S’hi pot dormir, aquí ja més tipus hostel, i un cop fetes les dues coses, us puc dir que tot i diferents, si hagués de triar em quedava amb aquesta sense dubte. Seran els paisatges, el que la gent local fa la seva vida i passa de tu, que el trekking és més complert o que no tenim guia tocant les pilotes, però l’experiència ha sigut molt bona…
Ens trobem aquí una parella holandesa (una altra,sí) amb la que vam coincidir i vam estar xerrant a Paracas, fa sembla una eternitat (en realitat menys de 3 setmanes). Amb ells, un brasileny i alguns holandesos més, comencem a passejar per la illa. Aquesta té un nucli nord important, un sud menys important i un camí inca que va carenejant la illa d’un cantó a l’altre. Per la part nord paguipagui, per la sud igual i pel camí del mig tant més… aquesta gent són el que no hi ha. En total peró, uns 30 bolivianos, uns 4€… a pagar toca!!!!

Platja illa nord

Runes i platja

La caminada, les vistes, les ruines… tot és preciós. La veritat és que paga molt la pena venir fins aquí. A més el vaixell ens deixa al nord i ens recull a les 5 hores al sud, temps que necessitem per gaudir de tot plegat!!! Això sí, salvant distàncies, però he de dir que alguns moments el paisatge em recorda al cap de creus. Amb la diferència que ens trobem a 4000m d’alçada i tenim muntanyes de més de 6000 al fons.

Postals i...

Mes postals

Cordillera real al fons

Seguint camí inca

El retorn a Copacabana amb vaixell es fa una mica llarg però serveix per escriure el blog i triar fotillos, escoltar música, etc… que a vegades cal reposar!!!
X cert, segueixo enamorat dels entrepans d’advocat o palta,no sé com ho faré quan torni a casa!!!
I demà cap a La Paaaaz!!!

Caminada entre volcans al Dieng plateau

Després d’una nit humida i freda (es nota que som a 2000 m d’alçada), ens alcem per esmorzar i començar la nostra camimada del dia d’avui. El poble està força buit al matí, tothom ja ha marxat a veure el sunrise des d’algun punt (es que estan obsessionats amb això). Nosaltres esmorzem tranquilament, busquem una dona que ens fa el dinar empaquetat (un arròs amb coses molt rebò) i fem camí cap al poble més alt d’Indonèsia,que es troba a 2300 msnm.

Tots barallant-nos x fer-nos una foto aquí

El primer trajecte ja el vam fer ahir i éa per carretera, imtentem doncs anar el més ràpid possible. Quan arribem a la zoma dels llacs estafadors, trenquem i agafem una carretera menys transitada, tot i que anem trobant milers de motos que sospitem tornen de veure la sortida del sol.
El camí es va fent cada vegada més tranquil i bonic, passejant entre terrasses impossibles pel desnivell que hi ha. Passem en un punt on es veu un dels volcans de la zona, però molt lluny. Seguim caminant i caminant fins que arribem al poble més alt, que es diu Sembungan. Per entrar trobem una guixeta i ens volen fer pagar ticket. Quan el llegim, veiem que posa sunrise ticket i els diem que ara no és sunrise i per tant no pensem pagar. No ens diuen res, així que passem. El poble és molt bonic, al costat d’un llac que podria ser el cràr d’un antic volcà i rodejat de terrasses i muntanyes per tot arreu. Desgraciadament, també rodejat de brutícia i desfetes. I és que al costat del llac hi ha un campament base u el tenen fet una …. ple de plàstic per tot arreu. A la platja això ens sobta però en un indret tant idíl•lic crec que encara ens impacta molt més!!!! Tema cultural, ho sabem, però esperem que aquesta sigui una de les coses que aconseguim que canviin per no destrossar el planeta.

Tuberies d'aigua enmig del camí

Volcans al fons

Macarros sobre núvols

Volcans darrere terrasses

Arribant al poble més alt

A partir del campament base afortunadament ja no poden passar les motos i tenim la sort de disfrutar una estona de silenci. El camí va pujant progressiu fins al coll i d’aquí en forta pujada fins un cimet que fa de mirador. Arribem al moment just per veure els volcans que tenim davant abans que es tapin pels núvols. Mentre estem al capdamunt fem una mica el xorra amb el volcà de fons amb les fotos (la Meri es queixava que feiem poques fotos artístiques). Els núvols, però, van tapant el volcà fins que no veiem res.

X fi sense motos

Per sobre del poble més alt

Volcaaaaaaaaaà

Foto

Foto de la foto

Fuuuuuusioooooó

Aeròbic volcànic

Ioga volcànic

De baixada passem per un altre caminet on trobem un lloc fantàstic on fer un tè calentet. Després anem baixant infinit per un camí diferent (ja saneu que sempre que podem fem rutes alternatives per no repetir) que ens porta a Da-tieng, un poble molt més avalld,om som. El camí és estretet i de pedra, com fet per a que baixin mules de càrrega els milers de cultius en terrassa que tenen per aquí. El paisatge de baixada és acollonant. Just quan arribem al poble de baix amb els genolls bem cardats, passa un bus que ens porta fins al nostre poble.

Ex-volcans cultivats

Paissatges de oooohhhhh

Volíem anar a visitar moltes coses més però la baixada matadora i el fet d’haver de camimar molts km ens desdiu i dinem tranquilament a l’hostel el menjar que ens havien preparat. A mitja tarda sortim per tornar a la fira d’ahir a veure què s’hi cou. Hi ha atraccions només per nens molt cutres i som l’atracció, sobretot en Manel amb el seu nou barret.
Acabem arribant altra vegada a la zona dels temples hindis, on tornem a ser la sensació. De fet, ens asseiem en um esgraó i de cop apareix gent i més gent demanant-se una foto amb nosaltres. Finalment passen com uns 10 grups de persones, un estrés vaja. Decidim aixecar-nos abans de morir sepultats de locals embogits per la nostra presència. Com poden viure els famosos això tota la seva vida? No ho entenem ni de conya!!!!!
Un bon sopar, menjem la carica, una fruita típica d’aquí que la venen en almíbar i és una mena de papaia petita (almemys s’assembla i l,arbre és molt similar). No la recomamem gaire a ningú, és quelcom molt evitable.

Semos la sensación

Sense paraules

Fent el memooooo

Un dels milers de grups que ens fotografien

Núvols per dir adéu

Demà ens dirigirem cap a Bromo, però encara no sabem ni com ni quan ni perquè… Es anar d’un punt remot a un altre i sabem que menys de dos dies de viatge no ens els treurà ningú…. a veure com va!!!! Més info al següent post!