San Pedro d’Atacama, un dia intens de bici pel desert

Doncs sí, les aventures viatgeres es van acabant i ja he entrat al meu últim país d’aquest periple per sudamèrica, a Xile. Només entrar ja es veu el canvi, l’ordre, lo bé que estan les carreteres… agafem un bus que en una hora ens duu de més de 4500m als 2500m de san pedro, la capital del desert més sec del món (en un dels anys més plujosos segons ens diuen, de mitjana 14mm anuals).
Un cop arribem toca passar la frontera xilena. Avui fan vaga i hi ha serveis mínims. Per sort hem estat dels primers en arribar i en una hora passem frontera, pobres els que van al darrere. Ens deixen al punt d’estacionament i busco el meu hostal, força cèntric i correcte pel preu. La parella anglocanadenca decideixen venir amb mi i la tarda la passem descobrint el poble, un altre centre turístic  sense gaire res mes. Anem descobrint on comprar per fer-nos el menjar, laundry, canvi de moneda. Sí que ens adonem que en aquesta part de món els preus són molt elevats. És interessant però veure aquest poble enmig del desert i totalment envoltat de volcans nevats… els mateixos causants de la sequera, ja que no deixen passar un sol núvol.

San pedro i volcans al fons

Esglesia san pedro

El dijous els 4 decidim llogar una bici a primera hora del matí i anar al valle de la Luna, un lloc a uns 20 km del poble. Matinar tant ens dóna dos avantatges, ens estalviem pagar els 3000 pesos d’entrada i ho visitem tot naltros sols. Tothom ve aqui per la tarda x veure sunset, naltros estem sols i fantàstics.
El valle de la luna és una formació d’aquesta zona i realment sembla que estiguem en un altre món. Per arribar a les zones interessants son uns 15km de bicicletada de sube-baja, però a partir d’aquí anem trobant paisatges cada vegada igual o més meravellosos, esplèndids, com la gran duna, l’amfiteatre…

De ciclista

Formacions geològiques

Panoramica

La gran duna

Vall de la lluna i les seves formacions

Amfiteatro

Tenim opció de tornar enrere o seguir endavant i fer un loop una mica més llarg, pel qual ens decidim. Així descobrim les tres maries, una formació geològica curiosa.

Les tres maries

Quan pensàvem que ja res ens podia emocionar després dels 3 dies fantàstics de uyuni, resulta que encara podem trobar escenaris i paisatges que ens captivin, i a més totalment diferents… Queda una baixada coberta de sal i una zona molt més seca que la resta, amb exemples de escorça resseca però a la vegada amb flors que han florit… un contrast preciós. Després d’això, empalmem amb la carretera que va fins a san pedro de calama, primer amb pujada pesada i després amb un mirador brutal i baixada continua fins al poble, on anem a fer un bon dinar un cop hem descobert llocs de cuina local 😉

Baixada de sal

Flors al desert

Vistes de la carretera

Per la tarda perdem a la parella i sortim cap a la vall del nord del poble. Seguim el riu i el passem un parell de cops fins arribar a la pucara, una construcció inca sobre una muntanya… volem entrar però ens diuen que en total són unes 2 hores i no volem perdre tant temps ja que tenim moltes coses per fer. Seguim doncs uns kilòmetres més fins a la quebrada del diablo.
La quebrada no deixa de ser una vall molt i molt estreta creada per l’acció de l’aigua el poc que plou. La vall és molt irregular i tot i que es pot fer amb bici si a vegades la carregues a sobre,naltros la fem caminant. Un cop arribem al final ens trobem un camí que puja al cim d’una muntanyeta, que ens deixa unes vistes de 360 graus. Quan penses que no pots veure res que et sorprengui, sempre hi ha un paisatge nou que et deixa la boca oberta!!!

Cap a la quebrada

Vista de la quebrada des de l'aire

Més vistes espectaculars i verdor al desert

Un cop tornats a les bicis, queda el més complicat. Pujar fins a un túnel que està força sobreelevat, per un camí durillo però factible. Un cop arribem al túnel, fem les fotos corresponents i el creuen per passar a una vall totalment diferent. Aquí hi ha un camí per tornar i fer loop per la vall de la mort, sort que m’he baixat el tracking ja que no es veu gens… sembla molt perdedor.
Ens sorprèn que hem de seguir pujant i quan hem pujat encara hi ha més pujada. No és això una vall? Encara no sanem perquè l’hi diuen així, té unes vistes impresionants però el camí consta en carenejar i carenejar de forma infinita fins arribar prop de la carretera per on hem passat al matí. El problema és que el temps se’ns ha tirat a sobre i ja està marxant el sol i nosaltres encara no hem arribat a la carretera. El camí sembla que dóna molta volta i hem de baixar molt per pujar altra vegada molt, cosa que en Quentin, súpercansar i mort, es nega a fer… ens atrevim doncs anant pel mig i com podem pujant i baixant molts cops amb la bici a sobre… just quan el sol marxa, arribem a la carretera… salvaaaaaaats!!!! Baixem corrents x tornar les bicicletes i fem una última foto al capvespre. Una ditxa, dopem amb els nostres amics i alguns afegits més i a dormir per descansar, demà encara esperen moltes emocions!!!

El tunel

Valle? De la muerte

Arribant al capvespre

Vins, oasis i linies al desert

Paracas doncs ens ha deixat un molt bon regust de boca. Deixem el poble després d’esmorzar un fantastic pa amb palta (advocat) i tomaquet. Agafem una furgo que ens porta on un taxi d’aquests combinats i aquest ens deixa per agafar el bus a Ica. Sembla molt complicat però no ho és gens i en molt poca estona ja anem camí a Ica, la ciutat més gran de la zona a escassos 50 km d’on som ara. Aquí donem un parell de voltes per decidir què fem… Ica és coneguda per fabricar vins. Hi ha molta vinya i moltes bodegues aquí. No és un vi molt famós pels europeus ja que és més aviat dolcet (parlem de raïm al desert, sembla ser que la poca aigua l’hi dóna més dolçor). Anem a unes bodegues que resulten ser les més antigues de llatinoamèrica, fundades al 1500 i pico. Com no, fundades primer per uns religiosos, passant després en mans laiques. Es diuen Tacoma i l’edifici on es troben és realment bonic. La visita guiada no té res i el tast de vins no ens entusiasma, però el lloc i les vistes del campanar-mirador són excel·lents.

Vinyes de tacama

Per sortir, al igual que per arribar, ens toca agafar un taxi que ens costa 15 soles, repartit entre 3 i tenint en compte que l’entrada i tot ens ha sortit gratis no surt tan malament. Dinem en una chifa o com diuen aquí als restaurant amb cuina xino-peruana, molt famosos entre locals pels preus i les raccions enormes. A nosaltres ens agrada força, perquè negar-ho.
Aquí novament toca agafar un taxi cap a Huacachina, un petit oasis a 5 km d’Ica. Ens hem anat fixant que els preus dels taxis són aprox de a sol per kilòmetre.
Huacachina és un oasis enmig del desert, un oasis d’aquells com t’imagines o et posen a les pelis, rodejat de pur desert i amb un llac enmig i palmeretes. En aquest cap, però, a més amb un reguitzell d’edificis (per sort no massa alts) que fan d’hostalets i hotelets per un públic tan local com extranger, i més aviat jove. I per què un públic jove? Doncs perquè la activitat principal a fer aquí són el buggie i sandboarding pel desert.
Els buggies són uns vehicles preparats per anar per les dunes del desert i el sandboarding no és més que tirar-te amb una taula per lliscar més per les dunes del desert. I ho he d’acceptar. He fet el guiri…i m’ha agradat moooolt.
El viatge en el buggie, tot i la companyia (un grupet de 4 locals amb alcohol fins les celles) és brutal. Passes per paisatges impossibles i vas en una mena de Dragon khan. Nosaltres hem agafat excursió de les 4 ja que pel mateix preu et fan 2 hores enlloc d’una i aprofites i veus la posta de sol. Sí,sí, el sunset dels collons…. Acollonant.

Buggie buggie

Desert i buggie

Al mig del desert

No words... guiri total

Motos a les dunes

Fent de backpacker al desert

Huacachinaaaaaaa

Un oasis més interessant

Al matí següent, taxi i cap a Ica. Ens trobem un taxista molt majo i divertit… anem en un taxi més petit que el nostre gipsy (com la meitat) i fa gracia veure el conductor, un tio enorme, encabit conduint… arribem a Ica i agafem bus a Palpa.
Palpa esta a uns 30km abans d’arribar a Nasca, molt més coneguda. Palpa també té unes línies molt menys famoses i concorregudes i que es veuen molt bé des d’un mirador enmig de la panamericana. El bus, doncs, prèvia sol·licitut, ens deixa enmig del no res en una torre-mirador al costat, des d’on veiem un home amb un ocell, una família amb una nena abandonada i 4 cosetes més…

Linies de palpa

La family

Caseta enmig del.desert

Viewpoint

D’aquí agafem el bus fins a nazca. De camí venen els miradors artificial i natural de les línies de Nasca, però anem molt carregats i preferim anar primer al poble a dinar. Un cop arribem deixem les motxiles al lloc on agafarem el bus nocturn i donem una volta pel poble, molt millor i menys turístic del què imaginàvem. Al estar aquí ens entra la curiositat per si al lloc ens pot sortir més barat el tema de les avionetes, però no ens creen cap dubte. L’espai aeri està tancat pel vent així que sobrevolar les línies resulta impossible.
Anem doncs als miradors, des dels que realment no es veuen gaire les línies, però la immensitat de desert al davant és corprenedora i espectacular. El vent que fa ara és tremendo i entenem perquè no es pot volar.
Al vespre mentre esperem l’hora del bus anem a un bar amb wifi (som uns gastosos) per descobrir els resultats electorals i anem a la plaza de armas a veure eclipse, on sembla hi ha sensació pel tema.

Escena al mercat de Nazca

Al mirador

Molta senyal i poca línia

Eclipse lunaaar

Ara esperen vàries hores en bus, Arequipa ens espera!!

Paracas o allò que el vent s’endugué

Matinar és quelcom que sembla serà un continu en aquest viatge. De fet, amb encara un jet lag molt pronunciat, no em resulta gens difícil llevar-me a hores indecents. Ens despedim del nostre coucher Martin i sortim el carrer, sense encara estar segurs si agafar el bus o el taxi. Que en aquest moment i sense esperar res ens passi el bus, ens treu de dubtes. 1 solete al conductor i en uns 20 min. sense trànsit ens planta a estació de busos, on Max ens espera. Max és un noi francès de Lille que va conèixer Toni el seu primer dia aquí al hostel i que també s’apunta a fer una part de la ruta.
4 horetes de bus ens deixen a l’encreuament amb Pisco de la Panamericana o carretera x excel·lència del continent, que el creua de dalt a baix. Allí tenim 2 opcions… anar a Pisco o a Paracas. Els meus companys de viatje volen Paracas així que allí anem. Podriem agafar un colectivo (una mena de taxi o cotxe privat d’aquests que és barat perquè es mou quan s’omple) i després un altre, però al ser 3 el preu que ens fan amb taxi ens sembla perfecte i l’agafem. El conductor, com no, aprofita el trajecte per vendre’s la seva mare i intenta colar-nos tours a preus indecents,etc…
Jo ja vaig veient i captant que el tipus de turisme aquí té més de Thai o Vietnam que de Myanmar o Cambodja 😉 Només arribar a Paracas ja ens agobien amb allotjament i un sol home ens va perseguint i dient que treballa per tots els hostels pels que passem, suposem per treure comisió. Que cansino!!!!
Finalment i farts que ens emprenyi agafem un hostel on tenim habitació triple pel mateix preu que dormitori comú i amb bany a l’interior.
Hi ha un vent de collons i ens expliquen el perquè. Resulta que aqui ja hi ha força vent gairebé sempre, pel tema de la corrent de Humboldt (la que fa que tot i ser tropic l’aigua i l’ambient sigui moooolt més fred). A més d’això, aquí es crea un fenòmen amb nom propi, el viento Paracas. És un fenòmen que dura 3 dies aprox i el dia del mig és el més intens. Ha començat avui, o sia que demà serà el dia xungo. Alegriaaaaaaa!!!
Anem a dinar un menú que ens omple la panxa infinit i donem una volta pel poble, que sembla totalment apocalíptic amb aquest vent i gairebé ningú als carrers. Pugem a un petit mirador amb una extranya forma i donem una volteta pel litoral. Ara toca lo més dur. Les illes ballestas són accessibles només per mar. Així, la única forma d’arribar és via tour, vaja almenys naltros no som tan bons nadadors!!! Després de sondejar una mica preus, agafem un tour per 30 soles (a més s’han de pagar 3 soles per dret de moll i 10 per la reserva, si també vas a la reserva de Paracas 15 per les dues). Ens intenten colar per activa i per passiva el tour per la reserva i el preu no és dolent, però pel mateix preu nosaltres preferim fer-ho amb bici i al nostre aire…

Poble apocal·líptic

Anant al mirador

Posta a Paracas

Ens trobem un noi mexicà que estava allotjat amb el Martin a Lima també el meu primer dia i fem de pijos benestants i anem a pendre algo a una terrassa a primera línia de mar. Veiem la posta i de sobte la congelació. Ostres com refresca al marxar el Sol. Comprem una papaia i alguna cosa més i fem un sopar tranquil i relaxat al hostal, que encara estem tips del dinar abundant. Fem una mica de sociabilització i a dormir.
A l’endemà matinar altra vegada per fer el tour en vaixell. Es sol fer d’hora perquè el vent sol empitjorar durant el dia. De fet, al llevar-nos i amb la calma pensàvem que ens haviem escapat del vent fort. Primer el tour passa pel cactus o candelabre, una figura similar a les de nasca que sembla està feta per la cultura paracas.

Tour en vaixell

El candelabro

Després i ja per mar obert ens porta a les illes ballestas. Només arribar ja veig que això sera molt millor del que imaginava… veiem infinits lleons marins, alguns pingüins de Humboldt però, sobretot, milions d’aus… de fet fa por i impresiona la d’aus que hi ha aquí concentrades. També unes instal·lacions per recollir el guano o fertilitzant que surt de les aus, ens expliquen que el recullen en enormes quantitats cada 7-8 anys.
També ens expliquen la raó de tanta au. Les corrents de Humboldt creen unes aigües fresques i de temperatura constant al llarg de tot l’any, fent que hi hagi moooooooolt peixos que s’anomenen anxoives (no són anxoves però) i que encanta a tots aquests animalons que hi ha per aquí. Si això es suma a la falta de depredadors, entens la densitat del tema. Això sí, ja ens avisen que la sobrepesca estâ fent molt mal…

Lleó marí

Aproximant-nos

Havieu vist mai taaaants ocells?

Illes ballesta

La tornada, amb el vent ja molt més actiu, sembla ja més un Dragon Khan que un passeig en barqueta i acabem una mica xops però adrenalínics totals.
Ara toca llogar les bicis. Els preus són cars i les aconseguim per 20 soles després de batallar molt, però semblen molt bones. I sort, ja que el poble és un oasis comparat amb el vent que fa quan en sortim. I pedalejar uns 12-15km en contra del vent es fa molt dur, i a sobre en petita però constant pujada. 2 hores després i morts arribem al mirador de la catedral, un lloc màgic que ens fa oblidar tot l’esforç anterior. A més anar en bici per un desert té el seu què…
Ja el que queda de ruta és favorable al vent més o menys (o almenys no en contra) i es fa molt més amable. Passem per platges i paisatges espectaculars fins l’istme, la playa roja i la lagunilla, un lloc ple de restaurants per menjar però ja desert per l’hora que ens ocupa.
D’aqui ja tornem en el que ha estat un circuit d’yns 35 km totals. Abans passem pel centre interpretació on hi ha un mirador de flamencs, però són tan lluny que no es veu massa res.
Mort, comprem per fer el sopar i menjem, descansem i a les 10 ja som al sobre.

Lluitant contra el vent

Vistes des del mirador

La catedral amb arc caigut per terratrèmol

Platja espectacular de cami

La playa roja

Pink flamingos

A per el caloreeeeet!!!

Mai millor dit després de l’alegria pel fracàs de Rites Barberas i demés basura pepera… No han rodat prou caps encara però ja és un començament!!!
Avui torna a tocar la relocation, aquest cop amb Apollo (l’altre va ser amb Britz). Tot i que entre una cosa i l’altra acabem pagant una pasta, ja que no ens fiem de l’assegurança inicial i hem de pagar extres per tot, acabem marxant amb una megacaravana, ara si. Té lloc per 6 persones i lavabo i dutxa a dins. Quina por!!! Sort que les carreteres australianes són ben rectes.
Seguim la carretera que vam deixar, la Stuart Highway, que travessa de Adelaide a Darwin, de sud a nord de l’illa. Es diu així per un tal Stuart, que va ser el primer en creuar com ara hem fet nosaltres aquest desèrtic outback!!! Mira si se n’aprenen de coses…
Com quan vam deixar la carretera anterior, fem km i km enmig del no res. És curiós perquè de tant en tant vas passant per senyals d’atracció turística que no deixen de ser memorials, un tros de ciment per algun motiu desconegut, potser per a que la gent no s’aburreixi. De tant en tant trobem coses interessants com passar el tròpic de Capricorn (segon cop ja a la nostra vida per carretera); un poble que s’autoanomena la capital dels Ufos d’Austràlia amb una benzina caríssiiiiiiima; i unes formacions geològiques ben arrodonides que s’anomenen les Devil Marbles o bales del diable. Espectacular.

Altre cop al tròpic de capricorn

Memorials per fer stops carreterils

Urinaris del poble ufo

Poble ufo australià

Una mica després passem pel poble més gran de la zona, Tenant creek, i d’aquí anem a dormir en un altre lloc que sembla és també especial per les aborígens, al costat del qual dormim i tenim una posta de sol espectacular per variar. 530 km el primer dia,no està mal.

Sireno a les marbles

Les devil marbles 2

Una altra posta espectacular

El segon dia segueix amb paisatges similars per km i km, fins que parem un moment en un poble sembla ser abandonat amb una església molt curiosa. Seguim i seguim més kilòmetres i anem veient com el paisatge desèrtic va canviant progressivament, amb arbres cada vegada més grans i més densitat.
En aquests canvis trobem Matarranka, un poble que té unes piscines termals al costat de la carretera, on anem a fer un bany. Aigua calenteta (quan prefeririem que fos freda, la calor i la humitat apreten molt), un riu infestat de cocodrils al costat on no et deixen banyar, un banyet i unes palmeres que ja ens informen que estem en clima tropical… Torna el caloreeeeet!!! I nosaltres conduint com autèntics xolos, només en calçotets o pantalons per evitar una mica la calor. Estem molt alts i ningú ens veu…
Arribem després de 700 km al nostre pròxim dormitori, on es posa a ploure (i això que aquí és època seca ara mateix).

Esmorzant vegemite a la fantàstica campervan

Església en poble abandonat

Estàtua en poble abandonat

Banyet fantàstic

El diumenge ens llevem sense cap pressa, si no ens desviem ens queden uns 370 km i tenim encara dos dies per arribar a Darwin!!! Hem creuat gairebé tota l’illa de Sud a Nord, quina passada.
Arribem a Katherine, un poble prou gran on a la oficina de turisme ens recomanen anar a veure les seves gorges. Una caminada de 10 km que agraïm profundament tot i que el camí és poc agradablei que ens porta aun mirador espectacular. A més veiem milers de ratpenats guineu (es diuen així per la grandària que tenen, molt sorollosos i cridaners). Altra vegada, la presència de cocodrils no ens permet banyar-nos al riu però al tornar a Katherine ens acostem a unes altres piscines termals on fem un nou banyet… No és el què voliem però dutxa gratis!!! Al final pels desvios fem 65 km més del compte i en total avui conduim ben poquet, uns 270 km. Demà ens queden els mateixos kilòmetres per arribar a Darwin i tornar el cotxe.

Un canguuuuur

Milers de ratpenats fox

Gorges

S'acosta un cocodril

I arriba dilluns, el nostre últim dia sencer a Austràlia. El nostre plan de creuar de est a oest s’ha convertit en creuar de sud a nord la illa, però és la gràcia d’anar improvitzant… I viatjar gaire més per aquí ens pot dessagnar completament… Ens llevem ben d’hora al matí gràcies a un simpàtic gall que canta. Esmorzem i seguim camí cap al nostre destí. Passem per Adelaide river, casa del famós Cocodrilo Dundee. Sembla ser el tenen momificat en un pub d’allí, llàstima que és molt d’hora per passar-hi, ja sabeu ens encanten aquestes freakades. Voliem anar a veure uns termiters que hi ha en un parc natural, però mentre anem per la carretera en veiem ja moltíssims del tamany de 3 persones, evitant-nos així un rodeig de 80 km de carretera!
Passem per el parc de Howard springs, però no té res interessant i els springs són per nens, així que passem de banyar-nos. Anem a Darwin, al parc Charles Darwin amb bones vistes de la ciutat, tornem la campervan, fonem una volta per aquesta ciutat intermitja que no ens diu res i ens preparem per la nostra nova etapa. On serà? Sorpresa. És el païs més nou a Àsia!!! Pista.

Termiteeeeers gegants

Darwin de lluny

Uns dies fent de Priscilla, queens of the desert

Doncs encara no sabem com ja hem fet 2700 km gairebé i som en 5 dies a Alice Springs. Uffff…

L'arribada a Alice springs

Alice springs era una antiga estació de telègraf (per això és al bell mig entre Sud i Nord), on es va trobar aigua i va prosperar una comunitat, que actualment viu del turisme. I perquè? Doncs per la proximitat (en termes australians, doncs es troba a 500 km) a una famosa roca. En total són unes 25000 persones vivint aquí.

Dient adéu al nostre amic Daniel

Deixem la furgo i aprofitem per demanar preus per llogar un vehicle. Ens surt per un ull de la cara i la meitat de l’altre:|. Al preu hem d’afegir extres d’assegurança que ens desorbiten el pressupost, no way!!! Mirem a altres pàgines i similar. Un preu inicial decent però si hi sumem assegurança (sinó t’obliguen a tenir dipòsit de 7500$!!!!) massa alt.
El cotxe és a 5 km del poble. Un cop tornats hem de caminar doncs, però una simpàtica dona se’ns ofereix a dur-nos. És canadenca i molt hippie, ens explica de quan fa molts anys va visitar l’Afganistan i Iran😌😌. Com deu molar haver pogut visitar aquests llocs, ara força inaccessibles! La dona ens diu que coneix un noi d’una agència i que l’hi preguntarà si ens pot fer preu. Així dit sembla tongo i que la dona ens volia portar a una agència amb comissió. Creieu-nos, no!!! Era només un intent d’ajudar-nos i això es nota… Total, que ens expliquen el tour i com funciona per visitar la roca i ens fan una oferta mitjanament bona. Sabem és el millor tour per gent jove i tot i que volem mirar altres opcions, sembla força correcte. Mentre ens expliquen tot això, el nostre amic Daniel passa pel costat i al veure’ns passa a saludar-nos. Al acabar anem a donar un volt amb ell a una petita muntanyeta que hi ha al mig d’Alice per fer temps i finalment ens trobem amb la nostra couchsurfera.

Al cim de l'Anzac hill

L’estephanie és una noia americana que ha conegut el seu xicot australià i ha decidit quedar-se a viure aquí. Tenen una casa supermona, els fem el sopar i queden impresionats amb els nostres carbassons al pesto.

Sopar couchsurfero

El diumenge donem un volt pel mercadillo que es monta. Ens impresiona molt la mala adaptació dels aborígens o tribus locals (aquí n’hi ha moltíssims) a la vida occidental. Van tots com zombies, semblen realment morts vivents, persones que no pertanyen enlloc i que es troben perdudes, ja no poden tornar amb la seva gent però tampoc saben com viure aquí. Anem a la galeria d’art aborigen on treballa l’estephanie i ens ensenya i explica varis quadres i les vides fels pintors, amb històries tremendes de què els hem fet als pobres aborigens els occidentals. Busquem altres opcions per arribar-nos al Uluru com gumtree i compartint cotxe i despeses o altres llocs per llogar, pero no surt res així que al final lloguem el tour. És una pasta, 340$ per cap amb l’oferta, però inclou tot així que… I no ens volem quedar sense veure aquest impresionant fenòmen geològic!
Després anem als jardins botànics on ens trobem els primers wallabies (uns cangurs petitons) i un ocell mascle amb cap lila intentant impresionar la seva dama (agafa coses brillants i els hi regala, a què ens sona això!!!). Tot un espectacle.
I d’aquí hem quedat amb els nostres surfers a Lasseters, el casino on passa una part de Priscilla, on fem una foto ondejant perruques i els nostres modelets de seda.

Cangurs or wallabies?

Ocell lligant

Al casino de Priscilla

Dilluns el fem servir per agafar les bicis que ens han deixat l’estephanie i en shawn i hem enfilat cap al mount gillian, un pic en una cadena muntanyosa just al costat d’Alice. Una excursió tonta però prou maca i amb vistes xules. A més tenim sort que està mig ennovulat i no fa massa calor. Aquí de fet fa força calor durant el dia però refresca molt per la nit, lo què tenen els deserts vaja…

Mount gillian

Alice springs al fons

Baixant...ozú que caló

Mosques cojoneras

Bicicletejaaant

Després d’això els pares de l’estephanie, que són molt majos i viuen aquí també, ens conviden a una barbaque a casa seva. Fem vida americana total. Allà és un dia especial perquè recorden als militars que han permès que seguís essent USA un país lliure. Coses d’americans. Barbacoa de gas, molta carn i verdures a la barbacoa, el sermó previ a menjar amb mans entrecreuades sobre la taula… Una experiència. La sobretaula a més fantàstica, ho hem passat genial i ens hem sentit molt ben acollits.