Flamencs, llacunes i molt més, cap a Xile pel parc Eduardo Avaroa!!!

Ens toca, doncs, seguir ruta pel tour de 3 dies per Uyuni. El salar, de fet, només és el primer dia. La resta de tour és per visitar el parc Eduardo Avaroa a la zona anomenada dels Lípez. Primer, però, hem d’arribar. Sortim de l’hostal més tard que la resta, ja que a Alvaro no l’hi agrada anar enganxat amb els altres. En un punt es separa de la ruta que fan tots i ens diu que ens porta x altres camins que a ells l’hi agraden molt més. El primer visitable avui és força lluny (per hora de dinar) i per arribar hi ha forces rutes, nosaltres segons el conductor anirem per la llarga i difícil, però més maca. A l’inici dubtem d’ell, anem per una carretera sense res especial, passant per pobles que ens interessen més aviat poc. A més amb la sensació de donar voltes i estar perduts. Això per agafar primer un camí horrorós i en el que s’acaba de sobte el camí, intentant vendre’ns que ens ha portat x aquí per fotos, quan no hi ha res interessant. Segon, un altre camí que agafa resulta estar tallat per uns camps. Segons ell, aquí els agricultors fan el què volen i s’apropien del terreny que volen, tallant suposats camins o carreteres (de fet ens perjura que va fer aquesta ruta fa 2 setmanes i el camí estava genial).

Cementiri al costat del salar

Tornem una mica enrere i fem volta x arribar, passant ara sí per uns llocs preciosos, amb quebradas, canyons i zones amb pedres impresionants. És curiós lo desèrtic del lloc, però amb la vall formada pel riu molt verda en contrast. I plena de llames pastant herbeta. Una imatge idíl·lica. D’aquí ens dirigim al mirador de l’únic volcà semi-actiu de Bolívia i cap a la primera laguna, x un camí que no és ni camí però per uns llocs i muntanyes brutals. Els paisatges són espectaculars.

Quebrada

Cañon

Volca semiactiu

Arribem a l’hora de dinar a la llacuna i ens donem compte que esten en un dels llocs més màgics del viatge. Pell de gallina. Els flamencs a milers, el color de la llaguna, amb el blau i el blanc del borax (un dels minerals), les muntanyes… en aquest paisatge endrapem el nostre dinar i disfrutem com enanos.

Flamingooo

Llacuna i muntanyes

A partir d’aquí passem per vàries llagunes, a cada quina més espectacular i preciosa. Ben es val l’entrada de 150 bolivians que ens faran pagar després. Rodejats de llagunes altiplàniques i volcans, a gairebé 4500m d’alçada, estem en xoc de tanta bellesa. Mil voltes al salar en sí, sense dubte. Pel camí passem també per un petit desert i el cerro colorado, on ens fem una fotillo de grup. L’únic que no m’agrada de la ruta és que anem amb presses i només tenim 5 minuts x foto ràpida i apa a seguir cotxe…

Llacuned

I mes llacunes

Cerro colorado i memos

Passem finalment per l’arbre de pedra, un conjunt de rocs que formaven un sol estrat però que per erosió eòlica i hídrica s’han anat separant donant extranyes formes, la més coneguda un arbre. I l’última parada d’avui, la Laguna colorada, un lloc encara més espectacular que els previs, amb color vermell a més dels blaus i blancs, provocat per un fong que hi ha. Espectacular!!!!! D’aquí al hostal, on compartim tots una habitació i on es suposava faria moooooolt fred i tampoc va ser per tant.

Arbol de piedra

Panoramica laguna colorada

Llaguna

Al tercer dia del tour toca matinar, ja que hi ha moltes coses a fer i a les 09 hem de ser a la frontera xilena. 04am despertador, 04:20 esmorzar i abans de les 05 sortim. Fora fa molt fred i gràcies als guants no moro de congelació. Ens fiquem dins el cotxe i comencem camí per arribar als géysers just quan surt el sol. Seguim amb paisatges espectaculars que ens fan caure de cul a terra, i els colors de l’albada ajuden molt.

Geiser

Fred i calooor

Aquí ens informa l’Alvaro que portarem el tros que ens queda un nou polissó ja que un cotxe ha fet pana i no pot seguir camí. Sort que no queda massa tros, ja que 7 i conductor en un petit jeep és quelcom incòmode. De camí encara ens queda banyar-nos en unes aigües termals a 40°C ( i amb un fred horrorós fora); visitar el desert de Dalí (anomenat així pels rocs de formes dalinianes que té) i acabar a la laguna verde amb vistes al volcà Licancàbur, el més complicat i que fa de frontera amb Xile (desgraciadament no fa vent i el fenòmen de l’aigua verda no apareix, però el lloc segueix sent preciós).

Banyet calent

Desert de dali

Laguna verde

Arribem a temps a la frontera xilena, on em despedeixo dels meus companys de viatge dels ultims dies. Adeus Carlijn, Jasper i Geeta. Ara segueixo amb en Quentin, el francès octavo pasajero i la parelleta d’en Mark i la Kathy, els anglocanadencs. Adéu Bolívia, després d’un tast pels teus paisatges excepcionals, de ben segur que tornaré!!!!

Frontera boliviana. Adeeeu bolivia

Uyuni i la salera, o com fer el guirimemo

Doncs sí, diumenge ens llevem a Potosí amb molt de fred i després d’esmorzar anem amb la nostra nova adquisició, la Geeta, cap a Uyuni per fer el tour pel famós salar. El recorregut en bus ens han dit que és molt bonic i realment es passa per llocs corprenedors i només són 4 horetes, així que estem contents d’haver decidit viatjar de dia.

Paisatge cap a Uyuni

Quan arribem a Uyuni, una mixtura de sensacions. Sembla un semipoble fantasma polsegós, però després, a la vegada, amb un parell de carrers que semblen trets d’un altre món, plens de restaurants per guiris i amb preus infladíssims i agències per contractar rutes. Uyuni era també un poble miner i la pseudofrontera de pas per portar els minerals a Xile. Ara és bàsicament una base d’operacions pel salar d’Uyuni i la zona. Diàriament deuen sortir d’aquí unes 300-500 persones per fer tours (woooooow). Naltros, després de dinar en un lloc guiri car i malament (són gairebé les 16 i no hi ha més obert), pensant que necessitarem anar a mil agències, comencem la ruta. Tothom ens diu el mateix, totes són gairebé el mateix i a vegades si no omplen et canvien a una altra, o sigui que a la barata… i a la segona, entre que ens escolten, expliquen bé el tour i ens fan un preu genial (menys 100$ per 3 dies, 680 bolivians) i coneixem el que serà el nostre conductor que arriba avui del tour amb uns francesos molt entusiàstics, decidim no donar més voltes. Així, anirem amb l’empresa Latitudes i l’Alvaro será el nostre conductor!!!
Pel vespre trobem un lloc més local per sopar amb amanida buffet inclosa (nyamnyam) i juguem una estona a cartes abans d’anar a dormir.
Dilluns em desperto i vaig a migració després d’una bona dutxa, per segellar el passaport de sortida boliviana. Es pot fer a la frontera, però m’han recomanat que és millor així, 15 bolivians per sortir grrrrrr… Després al mercat a comprar esmorzar i provisions i ens dirigim a l’agència a les 10, hora pactada, on trobem als 2 que ens falten x omplir el 4×4, una parella ella anglesa i el canadenc que viuen a London i estan viatjant també per llarg temps…

Uyuni town

Pujem al cotxe. Primera parada, a 3km, unes vies amb un cementiri de trens. Unes vies que les companyies que explotaven els minerals van construir per portar minerals a Xile i que ara estan molt en desús (encara hi ha tren per aquí, però només quan hi ha força demanda, ja que tothom creua fins a Xile per la ruta que fem naltros; i els minerals x carretera que es troba en millor estat). Després d’unes fotos fantàstiques (els trens abandonats solen ser molt fotogènics), seguim ruta cap a l’entrada del salar, a un poblet que fa de frontera i on veus fàbriques de sal, milers de xiringos amb productes locals (que són els mateixos des de Colòmbia fins al nord de Xile, segurament fets a Xina o altres)…

Trens yunencs

Poble del salar

I sí, ja ha arribat l’hora, entrem al salar més gran del món. És unes quatre vegades més gran que el segon, inagineu. Són antics mars o oceans dessecats i que al caure en zones desèrtiques, així han quedat. La gràcia és que té força illes entremig, però això vindra després… Hi ha al inici unes zones anomenades ojos del salar, on el salar és tant prim que deixa sortir aigua que té sota. Molt interessant…

Ojos del salar

Primera parada, un antic hotel de sal. Eren molt comuns dins el salar, però els van eliminar tots ja que dormir dins el salar volia dir molta més contaminació pel salar, i només va quedar aquest com a museu. Just a l’entrada hi ha una senyal del París-Dakar, que es celebra per aquí tot i no venir de camí, des de fa uns 3 anys (de fet ara es celebra per Xile-Argentine-Bolívia). Primer van venir les motos i després els cotxes i ara fins i tot camions… potser això és encara més contaminant que els hotels de sal, però la pasta és la pasta.
Dinem un fantàstic dinar amb quinoa i vegetals i carn i seguim camí cap al mig del salar. Està tapat i el sol no és el millor, peró què ho farem… arribem a un punt on parem per fer el guiri màxim i ens estem hora o més fent típiques fotos cutres per jugar amb la perspectiva…

Bici. Viatgera

Cutrefoto number 1

Cutrefoto number 2

Aplastant amb el pandero

Quan acabem la sessió de fotos, en un paisatge que tampoc em diu massa res (exactament igual que las Salinas grandes a Argentina, però més gran), ens dirigim al lloc més espectacular del dia. L’illa Incahuasi, on hem de pagar una entrada de 30 bolivians. És una d’aquestes illes de l’antic ocea, feta amb gran quantitat de coralls morts, plena de cactus típics i amb unes vistes al·lucinants del salar i dels volcans del voltant. A més el dia se’ns va arreglant, ajudant molt a tenir una fantàstica llum.

Platja de. Sal

Salar al fons

Finestra de corall

Caaactus

Volca al fons

D’aquí tot recte fins al límit del salar, on dormirem en un hotel de sal, aquests ja permesos per estar fora del salar en sí. Com que és una carretera sense cap complicació i recte, el nostre guia-xofer, l’Alvaro, ens deixa conduir, però només els altres dos nois ho fan, la resta deixem que els mascles se sentin més mascles.
L’Alvaro, el nostre xofer-guia-cuiner es un noi molt majo de 21 anys, que està estudiant ambientals a Sucre i que treballa d’això per pagar-se la carrera. Porta currant pel turisme des dels 15 i a més és escriptor de poesia com a hobby i per a les seves enamorades. Té un nivell d’anglès justet i explica tot en castellà, fent jo normalment de traductor.
Arribem al nostre hotel de sal, un edifici amb molt mala pinta des de fora, però que per dins és genial. Sopar, partida de cartes i ampolleta de vi que portem d’uyuni, avistament de lluna quan els núvols milloren (no hi ha estrelles per gran claror de la lluna plena). Demà ens espera un dia mooooolt llarg.

Hotel de sal

Això valia un Potosí!!!

Durant una època, la ciutat més rica del món, tant que es va merèixer aquesta dita de vale más que un Potosí, font de riquesa de la corona española durant molts anys… actualment, exemple de lo pitjor que han arribat a fer els nostres avantpassats de les corones i del reino que no ve ponerse el sol…
La nostra arribada a Potosí ens atrapa amb uns núvols molt negres i força fred. A només 3h de bus de Sucre, però molt més amunt en alçada, el contrast tèrmic és tremendo. I és que ens trobem a la ciutat de més de 100000 hab més alta del món, en important competència amb Lhasa, la capital del Tíbet.
Ens acostem a un hostal que haviem vist, però està com tancat i sense senyals de vida… ens movem una mica i trobem la casona, una casa colonial molt ben rehabilitada i conservada, on ens quedem a dormir.
Passem la tarda decidint si farem un tour per les mines del Cerro Rico, un dels principals atractius de la zona. Són mines encara funcionants i amb perills de salut, tant aguts per possibles caigudes, desprendiments… com a llarg termini per infinitat de gasos que es poden inhalar. Després de preguntar en varis llocs, decidim fer el tour i ho fem en un dels llocs més cars. Perquè? És una associació de miners actuals i ex-miners que intenten sortir d’aquesta dura feina. Suportar aquesta causa té el seu què, a més que asseguren una part dels diners són per famílies de miners i la tranquilitat d’anar amb algú que ha treballat allí i no un guia qualsevol dóna la seva tranquilitat.
Anem al mercat quan ja enfosqueix i sopem quelcom ben bo i ens anem al hostal a jugar a cartes. Comença a ploure força fort i la rasca és important. Ben abrigadets ens tanquem en una saleta de l’hostal. Aquí ens trobem una parella vasca i una parella gran australiana als que no entenc que ens parlen de Uyuni com del millor que han fet mai (molt monos ells).

Potosi market by night

Al matí següent aprofitem l’esmorzar que ens faciliten al hostal (primer en molt de temps), amb iogurt i platans deliciosos… després ens dirigim a la companyia de miners, no sense abans veure com ha nevat al cim de les muntanyes, sobretot del cerro rico, i agafem un bus per passar primer pel mercat de miners, després per la fàbrica on separen plata i metalls de la ronya i finalment fins a la mina, no sense abans equipar-nos adequadament a lo gringo (guiri bolivià).

Cerro rico nevat

Plaza mayor

A l'agència del tour

Fent el gringo

Tot i que Potosí ja té aquest aire de decadència, a mesura que ens apropem a les mines anem descobrint una progressiva pobresa fins trobar veritables barraques arribant al cerro rico, on la misèria i la pobresa no s’entreveuen, sinó que estan presents amb tanta força que el malrotllisme ens afecta a tots.
El Cerro Rico és la història de Potosí, però també la del reino de las Españas i de tota Europa… i el més al·lucinant és que gairebé 500 anys després d’explotació, segueix donant materials valuosos, sobretot plata, tot i que cada vegada de menys qualitat i més dificultosament. I a sobre té més de 5000m d’alçada!!! El nostre guia primer ens explica el procés de separació dels materials extrets, de com es paga als miners (la majoria treballen pel seu compte com socis de cooperatives i paguen uns impostos al govern segons quantitat que extreuen)… això sí, un cop a la fabrica i separats, els metalls es venen a Xile i altres països on seran treballats o processats, ja que aquí no hi ha indústria…

Cerro rico des de la fabrica

Maquina per triturar pedres

D’aquí ens acostem cada vegada més a les mines i a les seves entrades, amb un paisatge espectacular al voltant gracies a la neu d’ahir. Així, guarnits com miners pofezionales entrem a la mina, jo amb el grup en español i ells amb el grup en anglès. Aquí conec la Getta (pronunciat com jeta, tal qual) una nova noia holandesa que resulta també esta dormint al nostre hostal.
L’entrada és força gran i anem passant per un túnel força ample, baix en alguns moments, però molt menys claustrofòbic del què imaginava. Afortunadament, portem botes de plastic ja que la pluja ha deixat infinits bassals i fang pel camí. Caminem llarga estona per aquests passadissos girant cap aquí i cap allí, sense perdre’ns gracies al guia. Això sí, molta caminata però miner ni un. Es van oblidar de dir-nos que dissabtes molt d’hora al matí recullen tot lo de la setmana x portar a vendre a les empreses i s’agafen festa fins dilluns… Si haguéssim sabut…
Un cop cansats de passejar-nos per galeries buides, per donar certa aventura ens fan pujar 3 o 4 trams d’escales per trobar-nos amb una veta de minerals i amb el tio Benito. Aprofiten doncs per explicar-nos coses sobre ambdues.
Una veta de minerals és molt preuada ja que saps que seguint-la aniras trobant més minerals. Quan un comença a la mina, comença de 0 i s’ha de posar a les ordres d’algun soci i treballa per aquest en les feines més dures. Als 5 anys de semi-esclavització, i després d’una reunió de la cooperativa, el no ningú passa a ser soci (pagant un petit preu que té un any per pagar) i l’esclavitzador l’hi ha de donar una de les seves vetes per a que comenci. A partir d’aquí pot anar prosperant segons si troba més vetes o no…
Una altra història és sobre el tio Benito. La creença dels miners és que la influència del Déu cristia no arriba tant profund. Quan els espanyols van començar a esclavitzar als locals en les mines, per a que treballessin més els van dir que el diable els perseguiria i van fer figures de diable. Els locals van adoptar aquesta figura com si fós un Déu de les mines. Era el tio, ja que en quechua la D no existeix i la van transformar en T, similar guturalment. Així, a cada mina apareix la figura del tio, un deu al que fer-l’hi ofrenes d’alcohol i cigarretes a canvi de bona recollida de material. Sempre era representat amb un penis enorme ja que havia de fecundar la pachamama o mare terra per obtenir molts minerals.
Un cop explicades totes aquestes históries sortim de la mina sense veure un sol miner.

Ens acostem a la mina

Entradaaaa

Caminant per la mina

El tio

Ens apropem a una altra petita i modesta mina, on sí trobem 2 miners treballant, sembla que els han avisat per demanar-los ue facin el paripé. Veiem 5 min com treballen i el guia ens fa d’intèrprete per xerrar amb ells, ja que només parlen quechua. Ebs diu que aquests treballen perquè la mina és amb materials de baixa qualitat i per guanyar han de treballar moltes més hores, així que fan dissabtes. La meva sensació, però, és de timo. L’experiència de la mina, doncs, 0 recomanable per mi.

Baixant a la petita mina

Petita mina..

Miner real o colocat?

Arribem a Potosí i anem al mercat a dinar. Gairebé no ha sortit el sol i fa força fresca. Per acabar d’adobar, es posa a ploure amb força. Tornem a l’hostal i quan para una mica, surto amb el xubasquero per veure la antiga riquesa i actual decadència de la ciutat. Llastima que no tingui gaire més temps ja que sembla un lloc per a perdre-s’hi.
A les 16:30 em dirigeixo a la casa de la moneda, diuen un dels millors museus del país i de sud-amèrica. Només es pot visitar en tour guiat i ho agraeixo perquè realment és una passada. Una de les coses més importants a fer amb plata són les monedes i aquí es van fer gran part de les monedes de la corona española i fins i tot d’altres llocs. La que ens ocupa va ser la segona casa de la moneda, construïda quan la primera es va fer petita, i té milers d’històries… És una casa enorme amb patis, milers d’habitacions, forns…
Primer passem per varies estàncies que eren oficines i ara tenen quadres. Una d’elles, la sala mariana, on són tot quadres de verges representades amb forma de muntanya i que intenten simular el cerro rico, la terra que dóna vida i riquesa a Potosí. Aquí aprofita en un quadre per explicar-nos història-llegenda de Potosí. De com els inques van arribar a aquesta zona, van intentar entrar a les mines i van morir a milers per un desprendiment, declarant la muntanya com a intocable i sagrada. Un pastor que va perdre una llama la va trobar a l’interior de la muntanya i va descobrir la font de plata, que va anar explotant amb un amic fins que es van barallar i aquest va explicar als españols on hi havia la plata. I com la maledicció de la muntanya sembla ser només pels autòctons, ja que el cerro rico mai donara fruit a potosí, sino a la resta del món ( i de fet actualment Potosí no s’enriqueix tot i les mines, només companyies internacionals), els espanyols van enriquir-se gracies a aquestes mines.
I d’aquí es va extreure tanta plata que es deia s’hauria pogut fer un pont de plata des de Potosí fins a Espanya. Però igualment es podria fer un pont que anés i tornés amb els cossos dels morts a la mina, així que imagineu (uns 9 milions totals es diu).
Després de les sales de quadres, passem per una de les parts més interessants del museu, les filadores que feien més fines les planxes o lingots de plata per després treballar-los i fer-ne les monedes. Són maquines vingudes des d’Espanya i fetes de fusta, enormes i portades en vaixell +mules i traccionades per mules per funcionar. Una burrada. Després veiem maquines que ja anaven a vapor i elèctriques, però no són tant especials.
També ens ensenyen els forns, 12 de plata i un d’or, la majoria renovats i només un encara amb el carbonet del seu ús. Aquí ens expliquen que en la guerra per la independència amb Espanya, un general volia fer volar la casa que havia servit de cuarter militar, però un altre general vist pels argentins com un traïdor la va salvar, de maners que així es manté.
I mil històries més en un museu i una visita superinteressants tot i que a temperatura congelant, totalment recomsnables. Al sortir plou a bot i barrals i fa molt fred, decidim doncs sopar en un lloc calentó per no morir de fred. I aquesta és la nostra última experiència potosina abans de marxar cap a Uyuni!!!

Esglésies de potosi

Pati de la casa de la moneda

Sucre, i això és Bolívia?

Arribem a Sucre després de 13h de bus i una sola parada per pixar, així que el primer de tot al arribar a l’estació consisteix en anar fins al lavabo a buidar bufetes…
Només sortir de la porta, el canvi de temperatura es nota. Són just les 08 am i fa força calor, i es que hem baixat per sota dels 3000m per primer cop des del Macchu…
Estem molt cansats i anem molt carregats i com és a partir entre 3 agafem taxi fins a l’hostal (coses que té viatjar acompanyat). És un hostal que la Carlijn i en Jasper van veure i té un preu i unes revisions molt bones en general. Arribem i el lloc i els preus ens convencen, així que ens quedem. És una antiga casa colonial amb un pati molt bonic i acollidor. Les habitacions, però,no estan llestes i ens toca esperar. Aprofitem per anar a esmorzar al mercat una salteña boníssima i una mena de bunyols amb una beguda que s’assembla a les de mongetes calentes indonèsiques, boníssima.

El nostre allotjament

Fem una dutxa i un canvi de roba, ens posem les nostres mudes més fresques i deixem ja les coses a l’habitació.
Sucre és la capital històrica i administrativa de Bolívia, tot i que el gobern i la capital real on passa tot és La Paz. No pot haver dues ciutats més diferents. Sucre és una ciutat molt arreglada, ordenada, tranquila (només viuen 250000 persones), arquitectònicament bonica plena d’esglésies i edificis colonials, tota blanca i amb els edificis ben arrebossats i arreglats…
Donem un passeig pel centre i la veritat, tot i que jo prefereixo La Paz, s’agraeix un break de relax i pausa. N’hi diuen la ciutat blanca, al igual que Arequipa si recordeu, però per mi Arequipa és força més bonica… tot va a gustos!!! És la ciutat ideal per estar-s’hi un temps pels guiris i això fa que proliferin les escoles d’espanyol per guiris. En aquest sentit em recorda també a La Antigua a Guatemala, ciutat fàcil, bonica, rica, ordenada on pots apendre español en escoles baratíssimes o classes privades per 4€ hora!!!!
Després de la dutxa ens sentim molt millor, ens apropem a la plaza principal (aquí a Bolívia no hi ha plaza de armas, solen tenir nom de dates remarcables xl lloc) i d’aquí anem a un bonic mirador que ens han recomanat, una plaçeta porxada preciosa, anomanada Recoleta.

Ciutat blanca

Plaza principal

Carrer ordenat i net

A la Recoleta

Vistes de Sucre des del mirador

Dinem quelcom en un mercat que trobem i seguim camí cap al cementiri, que ens han recomanat ferventment. En aquesta ciutat, veus prosperitat i riquesa, la gent va vestida talment com occidentals, i molts d’ells tenen molts més trets europeus de fet, amb força rossets, barbes, ulls més clars i pell també molt més clara… És molt curiós!
Arribem,passant per mil esglésies totes blanques i similars, fins al cementiri. Està tancat al migdia però ens l’obren en 10 minuts així que esperem.
El cementiri no és res de l’altre món, però hi fem una passejada i sí trobem algunes tombes ben boniques…

Més esglésies blanques

Cementiri

Estem rebentats i el temps ha canviat, sembla que vol ploure, així que tornem al hostal on ens relacionem una mica, berenem i juguem a cartes (hem començat a veure una peli que han posar, american pie part 2000, però en veure la qualitat de l’humor hem fugit a jugar a cartes).
La majoria de gent que ens trobem i amb qui parlem son guiris que es troben aqui per una llarga temporada i estan estudiant espanyol. Alguns amb nivells ja molt alts com un coreà i una suïssa que aprofiten per xerrar entre ells amb condicionals i nivelón; altres que just estan aprenent hola,me llamo… y una cerveza, por favor!!
Mentre juguem a cartes es fot a ploure a bot i barrals, amb llamps i tempesta incorporades. Ens fa mandra doncs sortir a buscar un lloc per sopar i al veure la cuina i que tothom es cuina quelcom per aquí, decidim anar a un supermercat a comprar quatre coses quan afluixa una mica. Plat del dia: pa amb tomàquet i truita de patates. Tot i no ser els millors del món per falta d’estris, es poden menjar prou bé!
A l’endemà al matí jo em llevo força d’hora i m’endrapo un pa amb advocat i una minipapaia que he comprat al mercat. Deliciós!!!!Yummy yummy.
Mentre la dutch couple es queda descansant, jo acabo de donar una volta per la ciutat. Vaig fins a un parc amb una pseudo-torre Eiffel m’asseguren dissenyada pel mateix Eiffel (algun dia poc inspirat); atravesso una plaça amb una fira sobre salut molt xula amb gent fent cua com boja aprofitant metge gratis; torno a la plaça major a veure una mica de vida i confirmar la ciutat rica en la que ens trobem; menjo una salteña vegetariana deliciosa; veig milers més d’esglésies; entro a una bonica casa on fan una expo sobre afrobolivians amb un pati enclaustrat preciós… quan em canso de donar voltes vaig a buscar als 2 per anar a buscar el bus cap a Potosí.

Parc

Tour eiffel

Dormint la mona vora el ter

Més blanquedat

Jornades de salut

Claustre de casa

La meva idea era aquest matí anar a vistar un parc cretàcic, però era molt just i per fer el memo segons m’han explicat sense gaire interès, passo… tothom me n’ha parlat molt malament així que he de dir-te que tot i no anar, ho recomano 0.
Agafem microbus doncs per arribar a l’estació de bus, on per ser majos ens enduem uns bitllets de bus per Potosí més barats que els normals ;)…
3 horetes i arribarem a Potosí, una ciutat amb molta història!!!

Excursions per La Paz II: dia de miradors!!!

Avui toca ja deixar La Paz, on he estat vivint una setmaneta amb la tonteria. És una ciutat una mica estressant però que m’apassiona. El lloc on esta situada, com esta organitzada, el caos sobre l’ordre del caos… no sabria com explicar-ho però em costa molt fer el pensament de marxar d’aquí. Només llevar-me, però, i per obligar-me una mica, vaig a l’estació de busos i compro bitllet cap a Sucre, la capital històrica i administrativa del país. Marxaré en un bus nocturn i en Jasper i la Carlijn també vindran, que bé anar alternant i encadenant companys de viatge.
Un cop amb el bitllet de El Dorado (m’han recomanat molt i tenint en compte el nombre accidents en aquest país tampoc vull escatimar tant) i esmorzat, agafo un microbus que em portarà fins al Pedregal, una barriadeta a la zona sur de la ciutat i des de la qual s’ascendeix a la Muela del diablo, el meu màxim propòsit del dia. Per variar, talls al centre així que el conductor decideix passar per una zona més perifèrica, cosa que agraeixo ja que ens estalvia força temps. Passem doncs pel barri de Miraflores, on des del bus descubreixo un parc i un mirador amb molt potencial. A veure si a la tornada tinc temps…
Arribem a la zona sur, la zona actualment pija i de pasta de La Paz. I es nota amb tot, les cases, la gent al carrer,etc… Aquí estem a baix a la vall i rornem a pujar per l’altre costat de la muntanya fins arribar al Pedregal, un lloc que ja es torna a veure molt més pobre amb un munt de barraques de recent construcció sense instalacions d’aigua ni llum. Al principi passo una mica de por, anant sol, però de seguida veig que la gent és molt agradable i amigable… de l’únic que he de tenir por és d’alguns gossos amb males puces.
Des del Pedregal hi ha una pista que porta a un altre poblet des del que ja la muela és al costat. La gent però em recomana passar per camins que van tallant ja que la carretera fa moltes voltes, pujant doncs de forma pronunciada i amb algun que altre ofeguet (no hem de deixar de recordar que estic més alt que Aneto, a uns 3500m), ells mateixos em van indicant camí si em perdo una mica, cosa que gairebé no passa, el camí és força fàcil. Vaig passant per paissatges impossibles, com d’un altre món, tot rodejat de cases… amb unes vistes impresionants de la ciutat.

La zona del Pedregal

Paisatges espectaculars

Al cap d’uns 40 min de caminada arribo a un poblet que sembla idíl·lic (de fet mai diries estar tan prop de la ciutat) amb camps, ovelles, muntanyes,etc. I al fons la muela del diablo, que realment sembla un queixal del revés. M’apropo pel camí fins a la base del queixal, on em trobo una familia fent el picnic i un noi perdut en els seus pensaments.

Poble paradisíac i muela

Queixal corcat

Intento pujar una mica la dent, tot allò que puc ja que la resta necessita material escalada, però amb unes vistes envejables de les valls que surten i entren a La Paz i de tot l’entorn.

Vistes des del queixal

En principi des d’aquí surt un camí que porta a Masalla, prop de la vall de la lluna, però ja molta gent m’ha dit que l’estat del camí creuen és impracticable i el mateix noi que em trobo a dalt em confirma que el millor és tornar enrere i agafar un bus, tot i que com molta altra gent em recomana no perdre el temps al Valle de la Luna.
El noi es diu Eduardo, té 22 anys i està estudiant arquitectura. Flipa quan l’hi dic que sóc de Bcn, ja que es vol fer arquitecte per la Sagrada família, el va deixar tan impresionat. Baixem junts tot xerrant de coses com estudiar carrera, treballar per pagar estudis, de les ganes que té d’anar a Barcelona. Jo l’hi recomano que miri també dissenys com el palau de la música o l’hospital de sant Pau, altres joies barcelonines.
Ell em recomana que un cop abaix camini una mica més i agafi un bus que em porti al Valle de las Animas, un lloc des d’on hi ha un mirador fantàstic al Illimani, la muntanya més alta de la zona. L’hi faig cas doncs, menjo alguna cosa i agafo el bus 42 fins al final. El valle de las animas es una mena de Montserrat molt més punxegut i demencial. Està molt ennuvolat i no puc veure l’Illimani, però la perspectiva des d’aqui val la pena 😉 Definitivament, un bon lloc al que venir

Vistes del valle de las animas

Panoramica

A la baixada em paro a la zona del telefèric línia verda per tornar a agafar-lo i descobrir les vistes i el vent removent la cabina…. quina poretaaaaaa!
Encara és una hora força decent així que decideixo probar sort al parc i mirador que he vist al matí. El parc és molt extranys ja que és enorme però és molt difícil entrar i gairebé el creu-ho tot fins a poder entrar. A més, la zona del mirador està tancada , però el lloc en sí es molt agradable de passejar amb tot de passareles per sobre el carrer i vistes immillorables d’aquesta extranya ciutat.

Vistes de la ciutat

Ciutat irreal

Apropant-me al centre, passo per un parc atraccions abandonat que em fa pensar en un Montjuic cutre i llocs amb vistes tremendes al queixal i al Illimani finalment. També per una plaça on estan fent una iniciativa amb nens en contra de la trata de persones… es veu molta iniciativa i tot de tallers originals fets per nens per conscienciar gent.

Illimani i queixal al fons

Fira contra la trata de persones

D’aquí a la plaça de San Francisco, on hi ha una manifestació en contra de forma de conduir i pujada bitllers dels busos a la ciutat, que per variar talla el carrer principal. Des del mercado Lanza tinc unes molt bones perspectives de la manifestació i de l’església.

Manifestació de milers

Acabo de perdre el temps anant a la pelu a tallar-me cabells i arreglar barba i em trobo amb els holandesos per agafar el bus, que acaba sent molt còmode peró sense lavabo funcionant. Bé, no es pot tenir tot, almenys les 13 h de bus fins a Sucre es fan molt rebé.

Bus-llit

Excursions per La Paz I: Tihauanaco

Tiwanaco o Tihuanaco va ser una cultura preincaica que va sorgir en la zona propera al llac Titicaca fa milers d’anys i que va estar extesa durant molt temps per la zona. Les restes més importants d’aquesta civilització preincaica es troben en aquest poble a uns 70km de La Paz.
Jo i en Rodrigo, el noi xilè que vaig conèixer, decidim anar a fer una visita a aquestes ruïnes. Quedem a les 07 am, ambdos som matiners, i busquem un micro o mobilidad per arribar fins al cementiri, d’on surten els minibusos cap allí. Tardem molt poquet i aprofitem per esmorzar al mercat i comprar unes poques viandes pel viatge. Total, just quan arribem acaba de marxar un bus cap allí, toca esperar que s’ompli el següent. Uns 45 minuts després ja marxem, no sense abans donar mil voltes per El Alto per intentar omplir el cotxe al maxim, clar. Sort que ens hem trobat dos nois españols, un catala i un vasc, amb els que xerro tot el viatge de les impresions fins ara i el que queda per venir (estem fent just el viatge contrari, tot i que ells una mica més curt…)
Arribem a Tiwanaku o Tiahuanaco. La mobilidad ens deixa ben bé davant de la zona arqueològica, en un lloc que sembla una estació de tren abandonada, amb les seves vies.

Estació de tren fantasma

Primer entrem al museu per saber una mica més dels nostres amics tihuanacos, un museu com sempre amb moooolta ceramica i poca cosa més. Realment el què més es conserva de qualsevol cultura.
Sortim al carrer i anem finalment a visitar les restes. Això que es conserva es suposa eren temples, vivendes i un mirador astronòmic. Seguim una mica el recorregut del sentit de la visita, passant per piramides, temples semisoterrats, i la joia, una petita ciutat emmurallada amb un temple dins, la porta del sol i varies estatues molt representatives d’aquesta cultura.

Vistes des de piramide

Zona en construcció

Muralles al enlla

Vistes del temple semisubterrani

De camí ens trobem molta gent treballant encara en les excavacions. És molt curiós veure totes les dones que hi treballen (i no són poques) vestides amb vestits aymares tradicionals. Us imagineu a les excavacions a Catalunya, els arqueòlegs o treballadors vestita com hereus o pubilles?
Ens asseiem una estona al costat d’uns treballadors que estan descansant i ens posem a xerrar. Com a totes les cultures, la gent de poble molt méscamable, agradable i simpatica que a la gran ciutat, on la gent gairebé ni et veu ni para esment que existeixes. Són molt amables tenint en compte la nostra procedència… ens expliquen com els espanyols al arribar vam saquejar les ruines del temple per construir l’església del poble, que es veu bonica a lo lluny. També ens diuen que a l’endema al matí, a les 05am, Evo Morales vindra les ruines a fer el seu discurs. Llastima que no hi serem, podria ser interessant viure quelcom així.
Seguim pel nostre passeig amb boniques vistes, un monticle, la porta de la lluna, vistes del poble cada vegada més proper. En unes 2horetes o tenim vist, però així com m’ho havien venut decepcionant, a mi m’ha agradat mooolt. D’acord que no és el Macchu Picchu, però clar que no, és d’una cultura moooooolts més antiga.

Arqueòlegs amb millors gales

Porta del Sol

Estatua monolit

Porta de muralla

Després de sortir de les ruines principals anem a un altre museu on exposen un monolit enorme d’uns 22m alçada esculpit en forma humana i molt representatiu de la cultura que ens ocupa, monolit que va estar a un parc de La Paz expoliat i que van retornar quan van donar Unesco a aquestes ruines. D’aquí a un nou centre arqueològic una mica allunyat però molt petit i descuidat i al centre del poble, amb una molt bonica plaça plena de tótems falsos i una de les esglésies més boniques i antigues de la zona.

Porta en perspectiva

Ens acostem al poble

Esglesia

A la plaça agafem una mobilidad que ens deixa a El Alto i d’aquí ens movem fins al telefèric per tornar a disfrutar de bones vistes i tornem cap a hostal, on he quedat amb Jasper i Carljine (la parella holandesa) per celebrar que ell ja es fora al carrer!!!!

Un repte inesperat i superat. I did it!!!!

Doncs sí, ja veieu, una cosa que ni se m’havia passat pel cap ni plantejat ha acabat sent una realitat.
Jo i l’Anne, la noia francesa que vaig conèixer al colca canyon, haviem parlat de fer algun trekking ja que coincidiem a La Paz uns dies. Jo estava totalment en altres conceptes de senderisme i la meva idea era fer un camí inca que es diu el Choro. L’Anne tenia tenda així que podiem intentar llogar algú que ens fes de porter per ajudar-nos i fer una mica de guia. Però, a la vegada, algú l’hi havia comentat el tema del Huayna i ella estava molt emocionada.
Vaig anar a La Paz a una agència (vaig anar a vàries però en aquesta és on millor em van informar) on el guia sense dubte em va dir: si t’agrada la muntanya no facis el choro (que a més consisteix en un trekking que vas dels 4700m als 2000m, amb uns paisatges molt similars al Salkantay). Ell em va recomanar fer una ruta de 3 dies per un conjunt de muntanyes d’allí o fer el Huayna. Entre Anne i guia ja estic convençut, acollonit de provar un dels reptes més complicats de la meva vida, físicament parlant (aguantar el Manel s’endú la palma, però no és tant físic,jeje).
Tot i ser considerat un dels 6000 més fàcils (no té gaires passos tècnics ni escalada), no deixa de ser un 6000 (6088msnm exactament). És obligatori anar amb guia i normalment es fa en 3 dies. Primer dia aclimatació o pràctica amb grampons, encordats,blabla i dormint a 4100m. Segon dia dormint a 5100m, una hora i mitja o 2 h per pujar fins camp base alt. Tercer dia ascensió i tornada a casa 😉
Nosaltres, però, per evitar una nevada important que s’espera, decidim fer en 2 i concentrar el pujar al campament alt i una mica de practicar l’ús de piolet i grampons (contractem doncs amb l’home majo i simpàtic, ja que és l’única companyia que ens ofereix això). La resta ens intenta posar trabes per fer-ho en dos dies, que si l’èxit baixa, blabla… jo els intento explicar que amb una gran nevada pel mig sí que baixarà l’èxit!!!! A més que el preu de les més reconegudes és mooooolt més alt!!!
Total, que després de dormir més aviat escàs pels nervis, ens llevem diumenge al matí i anem a l’agència,on recollim el material que ja ens vam probar el dia anterior. Ens faciliten piolet, crampons, casc i arnès. A més, un munt de roba i sacs de dormir per no morir congelats. Carregats com mules ens fiquem al cotxe, que ens portarà al campament base… primer passem per El Alto, de camí, on hi ha caos pel mercat enorme dels diumenges, i allà comprem algo de menjar i altres!!!
Des d’aquí al campament base són uns 45 minuts, realment estem molt prop, i perquè la carretera no està asfaltada que sinó… entremig passem per algun mirador per veure el famós huayna. Està molt ennuvolat per la seva cara oest, que és per on es puja… de camí passem també per uns llacs i per un cementiri enorme. El guia fent broma ens diu que allí hi ha enterrats els que no arriben al cim… ni de conya, passem per una zona minera i la zona està farcida de pobles abandonats. Les mines i una central hidroelèctrica, que és on es troba el campament base de baix.

Mirador excepcional

Llacs al cami

Mina abandonada

Cementiriii

Zona del panta

Total, un cop arribem, que deuen ser les 11am, dinem, preparem les motxiles amb el nou material, i fem camí ben emboirats cap al refugi alto, ja a 5100m. Abans ens trobem amb una noia que baixa esbufegant. No ha fet cim 😦 i hi ha força gent que igual. La boira i molt vent no els han ajudat. Sembla una mica mal auguri, jo almenys poc clar ho tenia, encara em quedo amb més dubtes d’arribar a l’èxit.
La pujada, lenta, envoltats de boira i sense veure res, no ens estimula precisament. Anem lents per la càrrega i perquè l’Anne, com ja em va avisar, va sin prisas pero sin pausas… ens trobem un colegi que ha fet excursió fins dalt i es volen fer fotos amb els guiris pringats que estem pujant. El moment graciós del dia.
Finalment arribem al refugi alt, un refugi de muntanya com els nostres, molt millor del què pensava… deixem les coses i ens preparem per fer una mica de pràctica amb el nostre guia. Molt senzill i fàcil tot, com portar piolet i com pujar i baixar amb grampons… uns 45 min i tornem a dins que comença a fer rasca i són gairebé les 05pm.

Escolars fent fotos a guiris

El nostre refugi

Peacticant

L’alberg avui està ple, unes 20 persones. És divertit veure barrejats gent de diferents companyies, alguns que han pagat gairebé el doble perquè equipament és més maco però sense cap altre alicient… els guies solen ser independents i treballen x totes les companyies i el menjar i dormir es lo mismo…
Nosaltres som els únics de dos dies. Hi ha una noia belga de la nostra companyia, una parella catalana, un francès que va amb bici per sudamèrica i que ha deixat nòvia a La Paz, un holandès que també ha deixat la nòvia, dos bessons amb un mal d’alçada tremendo, un suís que juntament amb mi fem el geriàtric del grup…. i molta més gent amb la que ja no he coincidit ni parlat.
Els nostres guies ens reuneixen i han decidit que Anne i Anabelle aniran juntes i sortiran mitja hora abans, ja que són força més lentes i jo aniré sol amb l’altre guia a la mateixa hora que tothom (hora de llevar-se 12am, esmorzar 12:30, sortir 01am!!!!!). Aquestes hores bojes es per baixar d’hora i evitar baixar amb neu despresa, molt perillós en algunes parts del camí.
Tot i que no excessiu, durant la nit la caparra i les dificultats per respirar i agafar aire es fan notar. A vegades m’he d’incorporar per respirar, ara entenc a la gent amb edema de pulmó!!! El moment de despertar-se és el de màxim mal de cap, però al incorporar-se i pendre mate de coca millora ràpidament.
Així, ha arribat el dia i el moment. L’Anne i l’annabelle ja estan sortint i jo començo a equipar-me i esmorzar. Tots sortim a mateixa hora excepte l’altre vell, el noi suís de 35 anys, que té molta experiència i sortirà 30 minuts més tard per no arribar massa d’hora.
La foscor és infinita, però tots estem emocionats. Un cel estrellat ens espera. Això vol dir que la boirina ha marxat i si es manté tindrem un bon dia.
Amb tot l’equip a sobre i força capes de roba, comencem a caminar. Crampons, piolet, encordats i amb el casc, semblem professionals… el primer tram és força amable i en una hora i mitja arribem a un replà que anomenen refugio argentino, ja a 5500. Entremig hem avançat les noies, que s’han quedat al darrere. No veuen clar que Anne arribi al cim per la velocitat, així que les esperem i un cop hi som tots, passen a l’Anabelle, que tampoc està al 100% per problemes intestinals, amb mi o el nostre guia es queda darrere amb l’Anne. Baixem doncs el ritme peró anem tirant. El problema arriba a una forta pujada. Davant un gran esforç l’Annabelle necessita fer parada de bany. El problema és que al ser de nit no es dóna compte d’on ens trobem. Per un cantó precipici i per l’altre una pendent que si caiem ens fem mal segur. S’adona, doncs, que no pot continuar. Això vol dir que jo també he de tornar enrere, ja que no ho podem fer sense el guia. Aquí és on els nostres guies s’ho curren… ja fa estona que tothom ha passat, fins i tot un noi molt gras (pesa 120kg) que sembla que carrega el pobre guia per l’estat en què es troba, l’Anne encara és molt enrere. Els guies es comuniquen. Com que Anne es troba en un replà sense perill, la descorda el guia i s’aproxima. El nostre em deslliga a mi en aquest punt una mica delicat, amb precipici i pendent tremenda, clavo bé piolet i crampons en els 15 minuts més llargs i miserables de la meva vida 😦 mentre els guies es troben i es passen l’Annabelle.
Torna el meu nou guia, tornem a ser ell i jo, m’agafa amb la corda i seguim camí a una velocitat supersònica, fent-me notar per primer cop a la vida el què realment és ofegar-se. El tio m’ha vist en bona forma física, però potser es passa una mica. De fet, tot i la peripècia acabem arribant en el primer grup de coronadors de cim, som un grup de 4 que arribem a l’hora (un francès, el suis l’holandès i jo), just en el moment de començar claror i per veure la sortida del sol.

A punt de morir ofegat

Arribem al cim

Asseguts amb el guia

El cim és molt petit però per sort la resta van força enrere i tenim una estona per disfrutar de les vistes més espectaculars juntament amb les del perito moreno que he vist mai. A més també veiem com surt el sol a l’horitzó. L’alçada i el cansament em juguen una mala passada i em poso a plorar. No m’ho puc creure, he arribat!!!!

Sol sortint a l'horitzó

Imatge des del cim. Espectacular

La baixada serveix per donar-se compte que aquest camí que en la foscor i de pujada semblava res, ara té infinits perills, forats, escletxes… i uns paisatges també corprenedors. Mentre anem baixant el sol i la calor comença a apretar i em comença a afectar el mal d’alçada, de forma que com un zombie vaig baixant fins al refugi alto, on m’espera un esmorzar que no puc ni probar. Són les 07:30 am i per mi són les 2 de la tarda.

Paisatges de neu brutals

Escletxes tremendes

Neu i mes neu

Molta aigua i mates després, la meva ment comença a funcionar altra vegada gairebé normalment, aprofitant per carregar la maleta i baixar a retrobar-me amb les noies. Ara sí, menjo quelcom i baixem cap a La Paz a respirar oxigen i descansar!!!!

Baixant cap avall

Proesa realitzada. I did it!!!!

La Paz, una ciutat especial

Què hi fa la capital d’un país a gairebé 4000m d’alçada? Més de 2 milions de persones si comptes El Alto, un poble enorme al costat que ha passat a ser barriada, vivint en un paratge totalment sorprenent.
Només arribar em despedeixo d’en Max, que segueix camí cap a Uyuni per trobar el seu amic. Jo agafo la primera mobilidad o combi per acostar-me al centre i trobo un hostal on per només 40 bolivianos tinc una habitació per mi solet. Tot un luxe!!!
Al engegar el wifi x contactar amb en Jasper i la Carjin, la parella holandesa del Salkantay, em trobo amb la sorpresa que ell està ingressat en una clínica x febre. Dino en un vegetarià al costat del meu hostal que té una cia kilomètrica de locals (què hi deuen donar? Doncs un menjar vegetarià boníssim per un preu baratet). Aquí parlo amb una dona que m’explica lo famosos que s’estan fent entre locals eld restaurants vegetarians i parlant de barcelona i la platja em comenta amb ressignació com els xilens els van treure a ells el mar.
M’aproximo després a la clínica per veure’ls i intentar donar una mica de suport. Per la tarda amb la Carjin donem una volta pel centre i amb la tonteria ja se m’ha perdut el dia.

Transport per arribar a La Paz

Punt encontre: església de San Francisco

El divendres em desperto ben d’hora al matí i dono unes voltes. És un gust passar per carrers buits amb poc trànsit i sense pitos. Trobo un mercat al carrer proper a l’hostal, ple de vida, colors i flors. Ja torno a trobar-me a la meva salsa. Aprofito per esmorzar un entrepà de palta per variar i segueixo camí fins al mirador de kiri-kiri. Vaig passejant per la plaça Murillo, amb la catedral i els edificis administratius, pel barri de solcachi (una espècie de barri de expats i gent amb pasta) fins a la plaça España i un mirador del costat.

Mercaaaaat

Imatge quotidiana

Plaça Murillo

Panoràmica paceña

Transit paceño i els seus col·lapses

D’aquí em paro a menjar unes salteñas brutals. Les salteñas son una mena d’empanades amb pollastre o carn de porc, una mica picants, que per dins són més caldo que una altra cosa, molt difícils de menjar doncs sense tacar-se. De fet em diuen que es diu que aquell que es menja salteñas sense tacar-se vol dir que fa molt bé els petons (i jo no em vaig tacar gens,jaja). Tot i que l’origen de les salteñas és Salta, al nord argentí, sembla ser que a Bolivia s’han perfeccionat i son molt mes bones. Realment les que jo provo són delicioseees!
Després al ser a prop faig una visiteta als holandesos i agafo el telefèric de la línia groga, que amb unes vistes tremendes em porta fins a la zona sur o rica de la ciutat.

Boníssima Salteña

Vista la paz sud, muela del diablo al fons

Al vespre ja de tornada quedo amb el Rodrigo, un simpàtic infermer xilè que m’explica les bondats de la feina a Xile (ai,ai,ai) i que anirà uns dies a la pampa o selva boliviana. Jo ja en tinc ganes, ja, però ja sabeu que el trekking i les muntanyes em poden, a més que a l’endemà m’havia de trobar amb l’Anne, la noia francoaustraliana d’Arequipa.
El dissabte, doncs, vaig al mercat i esmorzo unes empanades de formatge en una dona que té una cua d’uns 20 locals (com sempre, bona senyal de bon gènere).
Em trobo amb l’Anne al hostal i decidim fer el huayna potosí, ja que ella en té moltes ganes. És un dels cims per sobre dels 6000 m més fàcils del món. Normalment es fa en 3 dies però si ho féssim així ens enganxaria un canvi de temps amb una gran nevada, i per evitar això ho decidim fer en 2. Aclimatació pa que? Un cop contractada l’excursió (s’ha de fer amb guia, encordat,blablabla) agafem un telefèric al Alto i d’aqui passegem fins a un altre telefèric, amb precioses vistes de la ciutat i el seu rntorn (riu-te tu del Carmel i les seves pujades).

Publicitat ¿Subliminal?

Carmel paceño

Escena al Alto

Curiosa estatua i balls

Escenes matrimonials

Jo al mirador

Nerviós pel nou repte que m’espera, acabo de passejar per la ciutat, on trobem moltes parelles de casament i reportatge fotogràfic, em preparo per l’endemà i a dormir aviat!!!!

Llac titikaka, ja a Bolívia

Doncs sí, toca creuar de país. Matinem força per esmorzar a Puno i ens apropem a l’estació de busos, on ens volen timar x variar. Denanem preu de bus x anar a Copacabana, ens diuen 20 soles, però jo veig que al ticket posa 15. L’hi faig saber a la noia que es fa la tonta xò em torna 10 soles, 5 d’en Max i 5 meus.
El bus sembla privat. Sóm només 4 per un megabus de dos plantes, una parella de franxutes i naltros. Ens donen el paper que havíem d’omplir i en dues horetes i poc som a la frontera. Com som poquets els tràmits es fan fàcils i ràpidament ho tenim fet. Així, arribem a Copacabana in very good time.

Adeeeeu peru

Sí, encara que a mi Copacabana em fa pensar en una platja calurosa del Brasil, és també un poblet a illes del Titikaka, a uns 7 km de la frontera peruana. També té platjetes i fa solet, però el clima i la temperatura del llac no conviden a banyar-se.
Només arribar, amb una horeta de desfase horari, busquem un lloc per dormir. Anem a parar a l’hostal amb la velleta més entranyable de l’univers (només sentir-la parlar et venen ganes d’atxuxar-la). La iaia però se les gasta i ens intenta tangar amb el rentat de roba, però aconseguim trobar un punt intermig d’encontre…
Anem a dinar un peixet fregit del Titikaka que ja voldriem alguns a Espanya de lo deliciós que és, acompanyat de patates i blat de moro. Deliciós. Un cop dinats donem una volta per la Plaza d’armas i visitem la Catedral, consagrada x la verge del mateix nom i més bonica x fora que per dins.

Pescaito frito

Catedral de copacabana

Mentre en Max es queda fent el gos, jo vaig a pujar una muntanyeta per la mania meva aquesta de tenir vistes. Pujo doncs a la horca del inca, amb unes vistes decents i un entorn preciós, unes formes gairebé impossibles. Per variar en aquests llocs de món, toca pagar x visitar… encara no entenc com has de pagar per pujar a una muntanya…

Vistes de copacabana

Formacions geològiques impossibles

Torno a buscar en Max i anem al mirador del Calvario, una muntanyeta just davant del mar, on en principi hi ha unes vistes impresionants que jo encara no sé veure, amb un lloc brut fins la mêdul·la, sort que aquí no s’ha de pagar. A dalt hi hs un grup d’adolescents que van amb el cole i la monja, que demanen unes fotos als gringuitos ;).
Acabem baixant i veient la posta de sol des del moll i anem a sopar a un mexicà a la zona guiri, per variar car i no massa bo…no sense abans passar pel mercat per comprar cosetes per a l’endemà.

El Calvario

Platja de copacabana

Posta de soool

Així arribem a dimecres. Heu probat una dutxa d’aigua freda amb una temperatura inferior de no més de 5°C? Doncs no cal, la veritat. Això sí, et despertes de cop. Anem a buscar vaixellet i ens dirigim a l’illa del Sol. Aquesta és la illa més gran del Titikaka i com les altres visitades, està plena de pedretes, terrasses preincaiques i paisatges espectaculars, amb la cordillera Real al fons, ara molt més a prop…

Illa del sol, primera aparició

S’hi pot dormir, aquí ja més tipus hostel, i un cop fetes les dues coses, us puc dir que tot i diferents, si hagués de triar em quedava amb aquesta sense dubte. Seran els paisatges, el que la gent local fa la seva vida i passa de tu, que el trekking és més complert o que no tenim guia tocant les pilotes, però l’experiència ha sigut molt bona…
Ens trobem aquí una parella holandesa (una altra,sí) amb la que vam coincidir i vam estar xerrant a Paracas, fa sembla una eternitat (en realitat menys de 3 setmanes). Amb ells, un brasileny i alguns holandesos més, comencem a passejar per la illa. Aquesta té un nucli nord important, un sud menys important i un camí inca que va carenejant la illa d’un cantó a l’altre. Per la part nord paguipagui, per la sud igual i pel camí del mig tant més… aquesta gent són el que no hi ha. En total peró, uns 30 bolivianos, uns 4€… a pagar toca!!!!

Platja illa nord

Runes i platja

La caminada, les vistes, les ruines… tot és preciós. La veritat és que paga molt la pena venir fins aquí. A més el vaixell ens deixa al nord i ens recull a les 5 hores al sud, temps que necessitem per gaudir de tot plegat!!! Això sí, salvant distàncies, però he de dir que alguns moments el paisatge em recorda al cap de creus. Amb la diferència que ens trobem a 4000m d’alçada i tenim muntanyes de més de 6000 al fons.

Postals i...

Mes postals

Cordillera real al fons

Seguint camí inca

El retorn a Copacabana amb vaixell es fa una mica llarg però serveix per escriure el blog i triar fotillos, escoltar música, etc… que a vegades cal reposar!!!
X cert, segueixo enamorat dels entrepans d’advocat o palta,no sé com ho faré quan torni a casa!!!
I demà cap a La Paaaaz!!!