Disfrutat de la ciutat de Kypling

Kypling, un famós escriptor va fer famosa aquesta ciutat ja que va estar un temps en ella i va escriure un des seus llibres més famosos ambientant-se en la ciutat. I com nosaltres som molt bohemis i culturetes pos cap aquí anem. Bàsicament perquè ens ve de camí i tenim ganes de una miqueta de ciutat. És la quarta més gran de Myanmar i té uns 400000 habitants tot i que no ho sembla ni molt menys. Va ser la capital de la Lower Burma o Burma del sud en l’època de colònia britànica (sí fills meus, això també era colònia britànica).
El bus ens surt a les 04:45 am i per arribar-hi hem d’agafar un taxi ja que l’estació de busos es troba a uns 5 km de Dawei. El viatge és envoltat de locals, en un bus mooooolt destartalat, sense aire acondicionat ni similars, i que fa por. I que nosaltres diguem que fa por és perquè en fa. Per tenir lloc on deixar maletes les 4-5 últimes file de seients estan arrancades, el terra és brut, l’ambient és ple de pols no el següent i el bus fa una pudor de peix d’aquest descompost que ens ajuda a dormir durant el viatge pels tòxics que devem inhalar. Això sí fa unes quantes parades per menjar i pixar, cosa que és d’agraïr (i això que avui anàvem preparats per l’experiència del vaixell)i les 10 hores tot i que eternes s’acaben fent suportables.

image

Bus local atrotinat amb olor a peix

Quan arribem a Mawlaymine ja trobem que és una zona amb més turisteo, amb milers de persones oferint taxi… Sabem que estem lluny de la zona d’hostals, uns 3-4 km, però estem de viatjar fins al capdamunt i decidim anar caminant per estirar les cametes. Anem a un hostal que havíem vist com a decent per preu econòmic al tripadvisor i ens i dirigim, n’hi ha un altre méstipus lonely planet però com veieu els evitem per les males experiències que hem tingut (inflen els preus i et tracten molt pitjor en general). L’habitació és de les menys decents on hem estat, ja que no queden habitacions amb lavabo dins, una mica zulo però pensem que hem estat en alguns llocs pitjors.
Descansem una estona i abans de ser hora de la posta de sol anem fins a uns temples que hi ha en unes muntanyetes des de les que les vistes i la posta són espectaculars. La ciutat ens comença a agradar. Té moltes cases colonials força ben conservades i per ser una ciutat gran està molt escampada i és més aviat tranquila. D’aquí anem al riu, punt principal de la ciutat, que gairebé desemboca al mar en quest punt, on sopem en uns tenderetes al carrer una mica guiris però on ens diuen un preu i després ens cobren força menys 😉

image

Temple a un turonet

image

Posta de sol desdel turó


image

Temple als turonets de Mawlamyine

Al dia següent matinem per agafar un bus que ens portarà a un dels Budhes estirats més grans, tant gran que es pot entrar a dins. No només això, sinó que a dins hi ha una mena de museu amb figures explicant la història de Buda. El bus ens deixa un trencant on hem de caminar 1,5 km aprox per arribar, acompanyats d’unes figures de monjos que es dirigeixen al lloc. Trobem una dona que ens ven mitja mini-síndria que està boníssima. És una senyora molt gran sense nas que l’hi dóna un caire simpàtic.

image

Dona sense nas

El camí, el Buda i tot el que estàn construint allà, com diu la guia, és molt extrany. Sembla una mena de complexe Port Aventura curiós. El Buda encara està per acabar i veiem que just al davant en volen fer un igual de gran, però només tenen l’inici de l’estructura. No sabem si quan estigui acabat ho arreglaran però ara és com anar per mig d’una obra plena de pols i amb ciment fastigosot i ple de pols al terra. Tenint en compte que has d’anar descalç és una mica asquerós, sobretot pel perepunyetes d’en Lluís. És curiós que entre les figures que es mostren dins hi ha vàries d’una mena d’infern clavat al nostre (això no ens sortia a la guia del budista per a dummies). Veient els espectacles que es monten, reflexionem que el problema no és quina religió (bé, n’hi ha demés flexibles que altres això segur), sino el fet de ser la majoritària o la del govern dóna un caire d’estafadors i aprofitats que pa què.

image

Buda a la parra

image

Gran buda, s'entra per sota la ma

De tornada i abans d’agafar el bus, al costat (i ja es veu perfectament des del Buda) hi ha una muntanyeta molt xula amb un temple a sobre (bé una pagoda, que no tot un temple). Pujem unes quantes escaletes i la vista des d’aquí és brutal, sobretot de les vies del tren i dels plans (és com a Sri Lanka un paisatge molt diferent al que estem habituats, ja que hi ha plans que no s’acaben mai amb alguna muntanyeta de tant en tant, llavors des d’aquesta pots difrutar d’unes grans vistes).
Just davant i ha un temple hinduista, que es troba tancat, i al que també es podria pujar però és ple migdia i pel què ens aportaria passem. Agafem una camioneta que passa i ens porta a Mawlamyne (Moulmine o mil maneres més que té la ciutat d’anomenar-se). Aquesta però ens deixa a una estacio de busos que no era la prèvia però tabé està força lluny, així que toca caminar (almenys així ens assabetem dels horaris de bus per demà anar a Hpa-an). Després de dinar fem una mica de descans sota el ventilador, dutxeta i ens tornem a separar, ja que en Manel vol perreo i en Lluís ja n’ha tingut prou i no es pot estar quiet ni un minut. Així, volta pel riu de dia fins a un pont que el travessa pel tren, volta pel mercat on hi ha milers de cebes i patates i tornar a l’hostal. Aqui tenim una wifi força bona així que aprofitem per escriure posts i demés i tornem a sopar a les paradetes del riu, a una altra per canviar una mica.

image

La roca

image

Vistes des del roc

image

Temple sobre roca

Anem a dormir contents d’haver parat aquí, té unes postes de sol espectaculars, la getnt segueix essent molt maca i simpàtica en general, perdre’s pels carrerons i viure l’autèntica ciutat és la millor (no t’has d’apartar gaire, no hi ha una zona gaire guiri ni molt menys, tot s’ha de dir, tota ella respira un aire força real.
Això sí, abans d’abandonar-la tenim la nostra primera baralla amb un local del país. Anem fins al mercat on surten varis busos per agafar un taxi o un transport fins a l’estació de busose com ja diem està força lluny. Aparaulem finalment un preu després d’un regateix, ens muntem i als 200 metres es para i ens vol deixar a un lloc on resulta hi ha pick ups gratuïts fins a l’estació de bus. El problema és que haurem d’esperar i perdríem el bus, a més que si hem pagat per anar fins a l’estació de busos, allà ens ha de dur. Després d’insistir-l’hi que per deixar-nos allà no pagàvem i que ens  havia de dur on haviem quedat, ens acava portant de mala gana fins al nostre destí i tenim temps de comprar bitllet, esmorzar i anar cap a Hpa-an.
Properes notícies ben aviat. 

Anuncis

Bici i platja; quedem exhausts a Dawei

Després de 12 hores de vaixellet infernal (portàvem només un kg de unes fruitetes com raïm, una guava i molta aigua; i el pitjor de tot aguantant cançons burmalítiques i versions de Madonna i Abba en burma; s’ha de dir però que les vistes de com surt el sol entre les illes de l’arxipièlag de Miek no tenen preu) arribem al port de Dawei, situat a 10 km d’aquest. Just al sortir unes noies ben mones amb el seu maquillatge típic (thanaka) ens apunten amb una mena de termometres digitals a la cara. Passem olimpicament d’elles perquè volem arribar al poble i buscar un lloc on dormir. Pugem a un camió tipus militar amb gent de tot tipus, militars, dones amb paquets enormes, funcionaris, etc… Resulta que és un transport gratuït que entra al preu del vaixell (ja s’ho val ja).

image

Sunrise a les myeik

image

Amb cara d'adormits però flipats

image

Gran buda a una illa del camí

image

Camió-presó gratuit a Dawei

La carretera es desastrosa, un fil de quitrà que amb prou feines hi passa un cotxe. Passem per zones amb casetes molt maques fetes de fusta i el paissatge es meravellós, una zona deltaica agrícola (serà arròs?) amb les casetes i palmeretes. Després d’ abandonar el vaixell tot es maco, però coi! Tardem una hora a arribar, i això que no fa parades. El bus ens deixa a les afores del poble ja que no poden entrar vehicles pesants dins. Toca caminar, és l’últim que ens ve de gust. Després de demanar on hi havia un hotel i la gent no entendre res, en trobem un i sene pensar-nos-ho ens hi quedem. Està be de preu i l’habitacio està molt mes que bé. Què pasa quan un hotel està a les guies? Que esta ple de guiris. Fins ara no haviem vist gaire estrangers, però avui és el dia. Son joves que no paren de demanar cervesa i es creuen els déus per estar a un lloc molt verge turísticament (Manel dixit). N’hi ha un que fins i tot ens ofereix un tour per la ciutat on ens explicaria una mica de cultura Burmalesa i una mica d’història (que deu haver llegit a internet) sobre la construcció del que en diuen el tren de la mort: en resum per fer la via de tren el govern va utilitzar gent per fer-la i la van dinyar molts. El govern nega que fossin civils i diu que eren militars. Declinem la proposta del guiri; si fem algo ho farem amb gent local. I com no fem un sopar ben bo a un llogaret local amb uns noodles fantàstics i després un postre típic boníssim (lluis dixit que només pensa en l’estómac).
L’endemà ja recuperats del viatge dels nassos, lloguem unes bicicletes de muntanya per anar a la platgeta. Són unes 15 milles nomès anar amb una mica de pujada (una bona pujadeta) que disfrutem d’allò mes bé: necessitavem esport i suar una mica. La baixada però, és la glòria. En remullem (1minut)  fent torns a la plaja (no podem deixar la bossa sola, ja que es el cop que portem mes diners i coses importants a sobre) i fem un beure d’allò mes refrescant tot mirant noies amb safates al cap amb menjar de tot tipus (peix fregit, fruites, etc.). Decidim anar a unes aigues termals que som incapaços de trobar, pero pel camí trobem la desembocadura d’un riu (net) d’allò més maca. Com dèiem ser un lloc turísticament verge té les seves avantatges i els seus inconvenients, un d’ells que pots estar al costat d’una cosa però no trobar-la perquè no saps com comunicar-te i després de uns quants asentiments de cap que no ens portaven a enlloc girem cua. La tornada es en plè migdia, llestos nosaltres eh?, la pujada la tornem a disfrutar, però l’hotel no arriba mai. Dinem al primer lloc local que trobem i resulta ser un dels pitjors àpats que hem tingut al llarg del viatge(tot està fet amb pasta d’aquesta de peix podrit del que ja vam parlar i que només per la olor ja odiem).

image

Cascs d'obra a la moto

image

Escena de platja local

image

Xiringos de platja

image

Xulangues fent un refresc amb noia carregant pes amb el cap

image

Bici i platja combinació genial

A l’hotel, una dutxa refrescant sempre és d’agraïr i una estoneta de descans. Toca tornar amb les bicis! Volem anar a veure un Buda reclinat (són els millors) gegant. Just al poble un nen amb tota la seva vestimenta de ciclista ens persegueix, i de tant en tant ens avança. Ens porta a un temple força atrotinat, solitari i realment és el que li dóna més encant. Sembla que ens fem amics d’ell (té un nom impronunciable) i seguim tots tres a la cerca del buda. Avancem: Ell no parla anglès i no té ni la mes remota idea d’on cau el buda. El nen pregunta on pot estar i el seguim. Ens porta per un cami pitjor pel que anàvem, sense enquitranar, i cada vegada va a pitjor, ja que està farcit de pedrotes que no permeten pas de bicis que no siguin en condicions. Li diem de recular. Seguim per la carretera i sortosament no ens atropellen. Arribem al buda i el Manel està exhaust. Però el buda és maco i te les pestanyes fetes d’acer, cosa que el fa mes curiós;  val la pena la peripècia. A la baixada el nostre company de peripècies se li espatlla el canvi de marxes. Nosaltres no sabem què fer ja que no tenim ni idea de bicis i ens queden 5 milles tortuoses. El nen pregunta i decideix seguir el seu camí a la cerca d’un taller. Pobreeeeeeet nosaltres seguim tot ben tristois (en Manel no tant) jijiji

image

Cases típiques de Dawei

image

Vistes de temple abandonat

image

Budha enorme i nen ciclista

image

Boniques vistes del camí

Un cop a l’hotel en Manel opta per caure mort i en lluis per comprar els bitllets cap a Mawlamyne.

Primeres impresions bhurmítiques

A veure si la tercera va la vençuda… És la tercera vegada que intentem escriure aquest post però aquesta fantàstica connexió bhurmitica ens ha borrat ja dos cops aquest post :o.
Doncs sí, finalment ja som a terres bhurmítiques, i encara que ens pensàvem que seria molt més difícil, els tràmits de l’aduana són ben fàcils. Uns nois que ens venen a ajudar des de que baixem del vaixellet, uns agents de immigració molt simpàtics ens ho fan possible. El primer de tot, canviar diners. Ens havien espantat amb el tema de bitllets de cent dòlars intactes, lo difícil que era treure diners i que havies de dur tot el pressupost del temps que fossis aquí en dòlars. En això afortunadament ha canviat tot. Ja podem treure diners d’alguns caixers (amb una comisió de 5 dòlars això sí), i ja et canvien per qualsevol moneda, euros inclosos i amb un bon canvi. Sí es veritat que es miren força els bitllets però tampoc cal planxar-los vaja.

image

Ja som a Myanmar...ens han deixat quedar tot i aquestes cares

El segon trobar un hotel amb un mòdic preu. Aquí no hi ha guesthouses ni altres així que toca hotelet i sempre són una mica més cars, però trobem un a bon preu i força arregladet, amb bany a dins habitació (això a myanmar és molt extrany) i una fantàstica tele amb canals on hi ha películes en anglès. Després us explicarem perquè és força important això.
En aquest pobke de frontera, on fins fa un any només es podia accedir per tornar a thailàndia i extendre el visat (ara només es pot fer amb un visat de 6 mesos, sense visa no es pot allargar el temps), així que la gent anava i tornava el mareix dia. Per tant, gairebé tots els preus són en moneda thailandesa i hem de fer càlculs per pagar en moneda local. A més la gent troba ben extrany que ens quedem per aquí ja que tothom marxa. Nosaltres decidim estar un parell de nits per descansar una micona, ja que portem massa dies viatjant. També així descobrir una mica la vida local. Al sortir de l’aduana però veiem un cartell on obliga a la gent a ser amable amb els guiris així que pobres ja enten perquè són tan helpful…
Primera impresió, la gent no para de somriure i sempre té bones paraules, gratitut i un moment per perdre’l amb tu. I sense esperar gaire res a canvi. Segona impresió, infraestructures apart, la gent sembla força acomodada i més aviat més rica que en altres països que portem recorreguts. No es veuen barris ni zones marginals, tothom vivint una vida força apanyada, amb mòbils d’última generació i pantalla gran de tele, sense veure gent famèlica ni res. Amb això no vull defensar res, una dictadura és una dictadura i segur que no poder expressar el que ets o sents no paga això però és quelcom que ens ha sobtat. Esperàvem un paìs molt pobre. Tercera impresió, el menjar és similar, arròs amb curris i noodles cuinats de mil maneres, amb la sort que no pica gaire.
El primer dia el passem menjant, pasejant pel mercat (ja sabeu com ens agrada), per uns passadissos on la majoria dels que conec no podrien passar sense vomitar, sobretot en un on hi havia peix en diferents estats de descomposició per fer unes pastes de peix que després fan servir per cuinar. El peix podrit concentrat fa una olor que fins i tot a nosaltres ens molesta.

image

Mercat i pasta de peix putrefacte


Després veiem un parell de temples, on ens perdem una estona, veiem una parella cuinant una cosa que resulta ser un dolç i del que ens conviden un bon tros per probar-lo, visitem un buda gran que hi ha per allí i aixi anem passejant tota la tarda.
image

Temple. N'acabarem tips però ara és la novetat

image

Budhon

image

Escena myaranmanesa 1

El dijous ens llevem força d’hora. Tenim esmorzar gratis. Fem un mos (ou, torrades i mantega), i anem a comprar el vaixell per demà. Tot i que fa un any que està oberta aquesta zona, la única forma de sortir d’aquí és en vaixell i en avió, ja que el bus està prohibit pels turistes, només el poden emprar els locals, per problemes de seguretat sembla ser. El vaixell és molt car però el preferim perquè ens dóna més seguretat que un avió del govern i per les vistes de les illes de la zona. Així és una forma de veure-les ja que tampoc s’hi pot accedir sinó a algunes d’elles, demanant un permís amb 3 setmanes d’ antel•lació i per mitjà d’un creuer amb l’opció més econòmica de 3 nits per la suma de 1500 dòlars. Tot i que ens faria gràcia veure illes gairebé verges, sense explotació, aquest no és el nostre viatge actual. Potser un altre dia.
Un cop comprat el jetty, intentem anar a unes cascades que hi ha a uns 30 km, just al límit fins on podem arribar en carretera els guiris. No hi ha però cap mena de transport públic i els preus que ens demanen per anar fins allà ens semblen abusius, així que decidim caminar unes 5 milles per arribar a una illa que es pot creuar en pont.
Així, tranquilament i deixant-nos perdre una mic per la situació, vivint moments curiosos i parlant amb mig poble, anem fent. Quan arribem a la milla i quart ens trobem un temple hindi al que volem entrar. Ens trobem el brahman o scerdot, un noiet de 22 anys molt simpàtic amb un anglès justet però anar fent. Ens fa seure i ens convida a un red bull i una llimonada. Parla una estona amb nosaltres i fa la cerimònia de benedicció als déus per nosaltres. És una escena força curiosa que acaba amb nosaltres amb un punt al cap. Parlem una estona, ell diu que és nepalí però ens assabentem que mai ha estat allä i ha nascut a Myanmar, però els seus avantpassats són nepalís. Ens explica també que ha de viure tota la vida sol i consagrat als temples, no es podrà casar ni res. Això si ens demana el facebook per fer-nos amics. Nosaltres deixem uns plàtans com ofrena als déus (és el que deixen ells, fruita) i el noi ens dóna unes mandarines i una papaia. Com deia, molt amables i et donen tot el que tenen.

image

Escena myanmarenca 2

image

Juanita banana...platans amb llavors enormes. No en compreu


image

Escena myanmarenca 3

image

Amb el nostre amic brahman

Marxem per seguir el camí i mil mingalawes després (el seu hola, no podeu imaginar com se’ls ilumina la cara quan et dirigeixes amb la seva llengua) arribem finalment a l’illa. De camí hem intentat arribar a un temple però per les plujes estava la terra despresa i no hem sabut com pujar. El pont per accedir a l’illa només té accés amb moto o caminant, ja que com veureu a les fotos no pot aguantar massa pes. És un pont fet per la pròpia gent amb els materials que tenien i es nota. Un cop arribem al poble, ens adonem que aquí encara arriben menys guiris. També la quarta revelació o impresió que tenim. No llences les escombraries enlloc adequat, les emmgatemen als rius o al mar. Així, veiem uns molls que serien preciosos amb les seves cases sobre les fustes i pasareles si no fos per la merda que hi ha, tot deixalles.

image

Pont homemade

image

I això no cau? Quin ginye

Decidim tornar al poble amb una moto-taxi, és una moto amb una mena de sidecar al costat per portar la gent, un transport que encara no hem utilitzat. Veiem un i ens posem a negociar amb el noi que el porta. Tota la familia, uns 15 membres amb nens i tot, s’acosten per veure’ns com si fossim sers d’un altre planeta i tot són rialles. Els fem un adéu i una foto multitudinària.

image

Escena bhurmitica 4

image

Alguns membres de la familia

image

Cocotaxi no...mototaxi!!!

Quan tornem a Kawthong es posa a ploure i després de dinar a l’hotel. Allà ens arriba la nova que ens quedem un dia més ja que s’ha anulat el jetty…. Quina sort. Decidim doncs passar de Myeik i seguir ja fins a Dawei ja que preferim força dies al nord per poder fer trekkings. Per la tarda ens acostem a un parc on tothom ve a fer exercici, en una muntanyeta que ens dóna unes vistes de la posta de sol fantàstiques. Per sopar anem a una paradeta amb uns noodles boníssims i una rata fantàstica que ens ve a fer companyia. El menjar però és tant bo que no ens importa massa.

image

Posta de sol bhurmitica

El divendres ens llevem doncs amb la calma, esmorzem i anem a un temple que es veu en una muntanyeta al costat de kawthong. Ens trobem uns nens que ens acompanyen, son 5 nens per pujar al 555, (així es diu la muntanya perquè fa tals peus d’alçada). Quan es cansen els donem les gràcies i en Manel es comporta i no els escopeix. D’aquí baixem fins a la zona de pescadors on trobem la gent que ja ha tornat de pescar arranjant les xarxes i arreglant cosetes. Com sem,pre moltes cases sobre l’aigua i pasareles de fusta per passejar.

image

Els cinc nens del 555

image

Feina de pescadors

image

Peixos assecant-se

Ens passem la resta del dia descansant i mirant pelis, ja ens feia falta i la pluja ens hi convida. Anem a dormir ben d’horeta que el vaixell és a les 03:30 am.
En resum, les primeres impresions burmítiques són molt i molt bones.