Kyaikhtiyo, o EL lloc a evitar de Birmània

Veniem a aquest roc sagrat per dues coses, ens venia de camí i perquè ens feia gràcia per les fotos que haviem vist. És, com Adam’s Peak, un lloc de peregrinació pels budistes, que hi van a milers cada dia com qui anava abans a Lourdes (encara hi van però cada cop menys creiem). Ens feia gràica també perquè era una ocasió de fer un trekking una mica més llarg, doncs el camí son 11 km de dura ascensió fins al que crèiem era un monestir amb una pedra daurada a dalt la muntanya i un estupón a sobre.
Ens llevem molt d’hora al matí per agafar un bus que sortirà gairebé una hora tard i que compartirem amb uns israelites més del tipus festa i jovenets (uns 25 anys). Venen de Thailàndia i se’ls nota que són més d’aquest rotllo… Arribem doncs una hora més tard de l’esperat a una ciutat on hem de buscar un pick-up que ens porti fins a poble de dalt on dormirem i començarem el trekking i que es diu Kibun. Tenim “sort” i just qun arribem hi ha un pick-up que surt i que gairebé deixa al Manel a terra mentre comprava algo per esmorxar, per com sempre passa amb aquestes cose, fer uns dos-cents metres i quedar-se a un altre lloc durant 10 o 15 minuts fins que s’ompli. Arribem que són ja més de les 10 del matí i per no perdre temps ens quedem al primer allotjament que ens ofereixen i que és guarrillo fins i tot per estàndards myanmarencs (ens quedem l’habitació més cara perquè la barata és massa poc acollidora).
Deixem les coses, fem el check in i ens posem a caminar cap a les 11. A veure, fallo nostre també, hem d’acceptar. No són les millors hores per començar un trekking força intens en un país tropical, val!!! Però anem carregats d’aigua, portemago de menjar per si ens entra la pàjara i el camí és fàcil ens diuen. Fàcil no, lo següent, almenys en termes de perdre’ns. Si l’Adam’s peak de Sri lanka ens va semblar que tenia ja alguns xiringuitos al camí que l’embrutien una mica, aixo són 11 km plens de xiringuitos de menjar, begudes, armes de joguina de fusta amb USA ben marcat al mànec (sobretot a les pistoles), de fet en els 12 km (al finals són 12 fins a dalt) no trobem un sol moment sense veure un xiringuito per davant o per darrere, i en la majoria d’ocasions no hi ha separació entre ells. A més en un camí polsegós i sense cap mena de gràcia, sense cap vista pels xiringuitos del voltant. Això sí, amb milers de locals pujant i baixant mb el seu mingarlava que és molt bonic però quan t’has trobat unes 15000 persones a la 15001 ja n’estàs fins als … Són tan macos que nosaltres seguim amb el somriure i molt mables amb la gent, que és l’únic agradable del camí, però la veritat és que agraïriem tres minuts de soledat. I qua arribem a dalt ens trobem un macro-complexe edificat i gens bonic, amb milers de persones sene exagerar (també és veritat que hem vingut a l’inici de la lluna plena, sagrada pels budistes i molt important). A mésper turistes ens claven una entrada de 6 dòlars cadascu i com diem el lloc no té res de bonic i menys d’espiritual. Aqui ve la gent a deixar els diners per posar segells d’or a una pedra ja daurada sobre la que hi ha una pagoda també daurada. I com tota zona molt hipermegaexplotada, molt poc acollidora, amb uns preus indecents de tot… Bé, no és el nostre lloc!!! I a més amb el cop de calor que portem a sobre ja no en parlem. Per la baixada és massa tard i estem molt cansats, fem el guiri i baixem amb uns vehicles  que pujen i baixen a milers de persones (de veritat, sembla una exageració però no us podeu imaginar el trànsit de gent que ens trobem aquí, és ESPECTACULAR), una mena de mega 4×4 on hi encabeixen 36 persones (i potser en puja un cada 2-3 minuts). La baixada se’ns fa força pesada, sobretot perquè al ser la carretera molt vertiginosa i no mass ampla han d’anar parant molts cops per deixar-se pas amb els que pujen i baixen, són les 4 de la tarda i encara hem de dinar!!!!! A és enxovats en aquests vehicles la comoditat no és la seva gran preocupació.
Un cop arribats abaix dinem qualsevol cosa, tenim uns quants talls de llum, passem una nit de mil dimonis per una gran presència de gent xerrant i bebent i cridant pels carrers, fins que afortunadament fa una gran ploguda que els fa fugir i ens dóna una estona de descans… Al matí ens llevem i marxem esperitats de la ciutat, preguntant-nos encara com pot ser que estant molt més a prop de Yangon ,el nostre proper destí, el bitllet de bus sigui molt més car des d’aquí que des de Hpa-An. Coses d’anar a una zona molt explotada. I per cert, Kinpun és un carrer on només hi ha que hotels, restaurants i botigues de coses per turistes i samarretes d’i love Myanmar (que porten tots les locals) a banda i banda, sense res interessant a destacar.

Gentada a la golden rock

La punyetera roca

I tot el sidral muntat al voltant

Cara de joia i felicitat (fins als nassos del rocot)

Aixi, si no esteu hipermegainteressats en les manifestacions religioses d’aquest tipus no us recomanem gens venir fins aquí. I si ho feu no perdeu el temps fent-ho caminant… I sobretot, no busqueu la caminada de la vostra vida. Com a punt positiu potser que al trekking només hi ha milers de locals però cap turista, en trobem 2 en les 3 hores llargues de camí de pujada. I això que a dalt en veiem moltíssims.
L’únic de bo que ens passa en aquest destí és que en una parada del bus cap a Yangon ens tornen a convidar a dinar en un altre enterro. Nosaltres declinem l’oferta, ja seria massa no?

Hpa-An,:moto, coves i muntanyes…

Hpa-An és una mini-ciutat d’uns 50000 habitants a 2 hores en bus de Mawlamyne en bus local que val 1000 xatis(o Kyats com seria la moneda local, aprox 1 dòlar vaja). Hem llegit que el millor són els surrounds o voltants, ja que és una ciutat en un pla però envoltada de muntanyetes d’aquestes, limetones que en diuen en anglès. Hi ha la possibilitat d’arribar pel riu amb vaixell, però és una cosa molt lonely planet de recomanació però la gent local no ho recomana i d’aquesta manera són 10 dòlars i 4 hores, així que decidim anar amb el bus local que nosaltres preferim i no estar rodejats d’altres turistes planeteros, tot té el seu moment… 
Arribem doncs força d’hora i anem a la guesthouse de la guia, on com és habitual no ens quedem ja que ens ofereixen una habitació horrenda a un pressupost força alt. A més està plena de gent i encra són les 10 del matí. Ens movem una mica i a prop trobem un hotelet molt mono i baratet, bastant nou i amb unes habitacions infinitament millors per un preu més baix.
Lloguem una moto a l’home, que nes dóna un mapa per descobrir  on són les coves de la zona, ja que n’hi ha un bon grapat, totes elles adornades com a temples, amb budes i estupes al seu interior.
Com ja té experiència, en Manel condueix la moto, aquesta una mica més difícil ja que té marxes. Primer anem a dues coves que es troben a l’altre costat del riu, per lo que hem de creuar un pont i després agafar una carretera en molt mal estat que el pobre Manel pateix molt. Aquí les coves estan força ben indicades i les trobem fàcilment. Primer anem a la Yathayphyan, gratuita i força gran, podent fer un petit recorregut pel seu interior. Després aném a la de Kawgun, molt menys bonica i interessant pel nostre gust i a la que ens fan pagar 3000 xatis per entrar (no us la recomanem, la resta són gratuïtes i mooooooolt millors).

Cova budistica num 1

Cova budistica num 2

D’aquí marxem a buscar la més famosa i espectacular segons diuen, la Saddan cave. El problema és que està a uns 30 km i els últims 5 són per un camí infernal a més sense senyalitzar. El Manel vol llençar la moto a qualsevol lloc. Preguntant pel camí ens trobem una caseta amb una familia que fa menjar i menjem uns fideus molt bons. Ja amb la panxa plena les coses es veuen millor.
Tot i que no és absolutament obligatori, a la cova et demanen ferventment la donació ja que camines durant 15-20 minuts per dins la cova i han d’arranjar els camins, però només són 1000 xatis pels dos (no com la burrada de l’altre lloc). És força maca ja només d’entrada, però caminar 15 minuts amb un enllumenat mooolt suau i acaba a l’altre costat en un petit llac molt bonic on per un mòdic preu fas la turistada i et porten amb barqueta fins la zona dels cotxes/motos, passant per una petita cova dins l’aigua… Mooooooooolt recomanable tot i que sembli cutre!!!!

Wonders motoritzats

Restaurant improvitzat

Cova num 3

Seguim amb la turistada

Voltats d'arrossars

Moticultor aquàtic

Els primers 5 km de tornada els fa el Manel ja que començar en un camí n hi ha més sotracs que altra cosa no és plan. Però després en Lluís agafa la moto per primera vegada a la seva vida i al Manel gairebé l’hi ve un cobriment de cor, tot i que acaben arribant sans i estalvis a la ciutat, on veuen la posta de sol de la que queden enamorats, sopen i van a dormir esgotats de tanta moto. Descobreixen un lloc d’una dona que sembla índia que fa un menjar exquisit, sobretot un postre a base de plàtan deliciós no el següent.
Aquest recorregut que nosaltres hem fet la moto també es pot fer amb pick-up compartit amb un guia, te l’ofereixen en molts llocs, entrant més llocs a visitar, si s’omple són 5000 xatis per cap, ens hauria sortit el mateix preu que la moto amb benzina, però a l’hora que hem arribat aquest tour ja havia sortit així que només ens quedava l’opció moto. Capítol apart a l’hora de posar benzina. Nosaltres haviem vist moltes botigues a la carretera on venien aigua, a vegades menjar i una espècia d’ampolles amb una llimonada molt extranya. No és llimonada, és benzina de moto guardada en ampolles de vidre per anar omplint el dipòsit quan se’t va acabant. I nosaltres patint perquè no veiem benzineres…
Tot i que la nostra idea és marxar al dia següent després de pujar al Mont Zwegabin, una muntanyeta de 725 metres prop de Hpa-An, el fet que ens ha enamorat ens hi fa quedar un dia més. Com el transport fins la muntanya ens surt molt car, acabem llogant la moto altra vegada, i avui en Lluís es converteix en el rei. Ens apropem fins aun jardí farcit de budes on comença la caminada. Després de una hora i mitja de extenuant pujada arribem dalt, des d’on hi ha una vista força maca. Tenim molta gana però no hem portat menjar per l’avís de monos assassins que busquen maletes de guiris amb menjar. Al cim hi ha una petita estupa, molt discreta i que et deixa disfrutar del paisatge. Llàstima que al matí el paisatge sol estar emboiradet.

Vistes del cim

Mount des de baix

Després d’una baixada trenca-cames, arribem a la moto i ens dirigim a un petit monestir dins un llac que hem vist des del cim. Com tantes altres coses, molt més bonic de luny que d’aprop, però ens deixa bones vistes del cim on hem pujat. A més és gratis. Després d’això agafem la moto, anem a esmorzar a un poblet i seguim per una carretera que ja vam fer ahir envoltats de muntanyes d’aquestes càrstiques (les típiques que imagines quan et parlen deThailàndia), molt idíl·lic tot plegat. Després ens dirigim a una altra cova que també ens han recomanat, que es diu Kawka Thawng. Es troba al costat d’un poblet al que recomanen anar i nosaltres ens hi passem. Just abans d’arribar ens trobem un pont que com a molt feia1,2 metres d’amplada i que devia fer uns 200 metres de longitud,  total els dos amb els collons per corbata i en Lluís estrenant dots d’equilibrista que aconsegueix passar.Després d’això visita a la cova on uns monjos budistes molt simpàtics es demanen fer-se unes fotos amb nosaltres. La cova és força xula i just al costat hi ha un lloc on la gent local es va a banyar (amb banyador més tapat que les dones a l’inici del franquisme). Tornem a casa on descansem i donem una altra volta per aquesta ciutat que ens ha donat tant bones vibracions. Dew siau!

Monestir al llac

Pont-passarel.la. encara acollona més a la realitat

Monjos turistes

Bonics arrossars

Pd: per cert el poble vol dir literalment vomitat de granota. Coses mitològiques

Disfrutat de la ciutat de Kypling

Kypling, un famós escriptor va fer famosa aquesta ciutat ja que va estar un temps en ella i va escriure un des seus llibres més famosos ambientant-se en la ciutat. I com nosaltres som molt bohemis i culturetes pos cap aquí anem. Bàsicament perquè ens ve de camí i tenim ganes de una miqueta de ciutat. És la quarta més gran de Myanmar i té uns 400000 habitants tot i que no ho sembla ni molt menys. Va ser la capital de la Lower Burma o Burma del sud en l’època de colònia britànica (sí fills meus, això també era colònia britànica).
El bus ens surt a les 04:45 am i per arribar-hi hem d’agafar un taxi ja que l’estació de busos es troba a uns 5 km de Dawei. El viatge és envoltat de locals, en un bus mooooolt destartalat, sense aire acondicionat ni similars, i que fa por. I que nosaltres diguem que fa por és perquè en fa. Per tenir lloc on deixar maletes les 4-5 últimes file de seients estan arrancades, el terra és brut, l’ambient és ple de pols no el següent i el bus fa una pudor de peix d’aquest descompost que ens ajuda a dormir durant el viatge pels tòxics que devem inhalar. Això sí fa unes quantes parades per menjar i pixar, cosa que és d’agraïr (i això que avui anàvem preparats per l’experiència del vaixell)i les 10 hores tot i que eternes s’acaben fent suportables.

Bus local atrotinat amb olor a peix

Quan arribem a Mawlaymine ja trobem que és una zona amb més turisteo, amb milers de persones oferint taxi… Sabem que estem lluny de la zona d’hostals, uns 3-4 km, però estem de viatjar fins al capdamunt i decidim anar caminant per estirar les cametes. Anem a un hostal que havíem vist com a decent per preu econòmic al tripadvisor i ens i dirigim, n’hi ha un altre méstipus lonely planet però com veieu els evitem per les males experiències que hem tingut (inflen els preus i et tracten molt pitjor en general). L’habitació és de les menys decents on hem estat, ja que no queden habitacions amb lavabo dins, una mica zulo però pensem que hem estat en alguns llocs pitjors.
Descansem una estona i abans de ser hora de la posta de sol anem fins a uns temples que hi ha en unes muntanyetes des de les que les vistes i la posta són espectaculars. La ciutat ens comença a agradar. Té moltes cases colonials força ben conservades i per ser una ciutat gran està molt escampada i és més aviat tranquila. D’aquí anem al riu, punt principal de la ciutat, que gairebé desemboca al mar en quest punt, on sopem en uns tenderetes al carrer una mica guiris però on ens diuen un preu i després ens cobren força menys 😉

Temple a un turonet

Posta de sol desdel turó

Temple als turonets de Mawlamyine

Al dia següent matinem per agafar un bus que ens portarà a un dels Budhes estirats més grans, tant gran que es pot entrar a dins. No només això, sinó que a dins hi ha una mena de museu amb figures explicant la història de Buda. El bus ens deixa un trencant on hem de caminar 1,5 km aprox per arribar, acompanyats d’unes figures de monjos que es dirigeixen al lloc. Trobem una dona que ens ven mitja mini-síndria que està boníssima. És una senyora molt gran sense nas que l’hi dóna un caire simpàtic.

Dona sense nas

El camí, el Buda i tot el que estàn construint allà, com diu la guia, és molt extrany. Sembla una mena de complexe Port Aventura curiós. El Buda encara està per acabar i veiem que just al davant en volen fer un igual de gran, però només tenen l’inici de l’estructura. No sabem si quan estigui acabat ho arreglaran però ara és com anar per mig d’una obra plena de pols i amb ciment fastigosot i ple de pols al terra. Tenint en compte que has d’anar descalç és una mica asquerós, sobretot pel perepunyetes d’en Lluís. És curiós que entre les figures que es mostren dins hi ha vàries d’una mena d’infern clavat al nostre (això no ens sortia a la guia del budista per a dummies). Veient els espectacles que es monten, reflexionem que el problema no és quina religió (bé, n’hi ha demés flexibles que altres això segur), sino el fet de ser la majoritària o la del govern dóna un caire d’estafadors i aprofitats que pa què.

Buda a la parra

Gran buda, s'entra per sota la ma

De tornada i abans d’agafar el bus, al costat (i ja es veu perfectament des del Buda) hi ha una muntanyeta molt xula amb un temple a sobre (bé una pagoda, que no tot un temple). Pujem unes quantes escaletes i la vista des d’aquí és brutal, sobretot de les vies del tren i dels plans (és com a Sri Lanka un paisatge molt diferent al que estem habituats, ja que hi ha plans que no s’acaben mai amb alguna muntanyeta de tant en tant, llavors des d’aquesta pots difrutar d’unes grans vistes).
Just davant i ha un temple hinduista, que es troba tancat, i al que també es podria pujar però és ple migdia i pel què ens aportaria passem. Agafem una camioneta que passa i ens porta a Mawlamyne (Moulmine o mil maneres més que té la ciutat d’anomenar-se). Aquesta però ens deixa a una estacio de busos que no era la prèvia però tabé està força lluny, així que toca caminar (almenys així ens assabetem dels horaris de bus per demà anar a Hpa-an). Després de dinar fem una mica de descans sota el ventilador, dutxeta i ens tornem a separar, ja que en Manel vol perreo i en Lluís ja n’ha tingut prou i no es pot estar quiet ni un minut. Així, volta pel riu de dia fins a un pont que el travessa pel tren, volta pel mercat on hi ha milers de cebes i patates i tornar a l’hostal. Aqui tenim una wifi força bona així que aprofitem per escriure posts i demés i tornem a sopar a les paradetes del riu, a una altra per canviar una mica.

La roca

Vistes des del roc

Temple sobre roca

Anem a dormir contents d’haver parat aquí, té unes postes de sol espectaculars, la getnt segueix essent molt maca i simpàtica en general, perdre’s pels carrerons i viure l’autèntica ciutat és la millor (no t’has d’apartar gaire, no hi ha una zona gaire guiri ni molt menys, tot s’ha de dir, tota ella respira un aire força real.
Això sí, abans d’abandonar-la tenim la nostra primera baralla amb un local del país. Anem fins al mercat on surten varis busos per agafar un taxi o un transport fins a l’estació de busose com ja diem està força lluny. Aparaulem finalment un preu després d’un regateix, ens muntem i als 200 metres es para i ens vol deixar a un lloc on resulta hi ha pick ups gratuïts fins a l’estació de bus. El problema és que haurem d’esperar i perdríem el bus, a més que si hem pagat per anar fins a l’estació de busos, allà ens ha de dur. Després d’insistir-l’hi que per deixar-nos allà no pagàvem i que ens  havia de dur on haviem quedat, ens acava portant de mala gana fins al nostre destí i tenim temps de comprar bitllet, esmorzar i anar cap a Hpa-an.
Properes notícies ben aviat. 

Primeres impresions bhurmítiques

A veure si la tercera va la vençuda… És la tercera vegada que intentem escriure aquest post però aquesta fantàstica connexió bhurmitica ens ha borrat ja dos cops aquest post :o.
Doncs sí, finalment ja som a terres bhurmítiques, i encara que ens pensàvem que seria molt més difícil, els tràmits de l’aduana són ben fàcils. Uns nois que ens venen a ajudar des de que baixem del vaixellet, uns agents de immigració molt simpàtics ens ho fan possible. El primer de tot, canviar diners. Ens havien espantat amb el tema de bitllets de cent dòlars intactes, lo difícil que era treure diners i que havies de dur tot el pressupost del temps que fossis aquí en dòlars. En això afortunadament ha canviat tot. Ja podem treure diners d’alguns caixers (amb una comisió de 5 dòlars això sí), i ja et canvien per qualsevol moneda, euros inclosos i amb un bon canvi. Sí es veritat que es miren força els bitllets però tampoc cal planxar-los vaja.

Ja som a Myanmar...ens han deixat quedar tot i aquestes cares

El segon trobar un hotel amb un mòdic preu. Aquí no hi ha guesthouses ni altres així que toca hotelet i sempre són una mica més cars, però trobem un a bon preu i força arregladet, amb bany a dins habitació (això a myanmar és molt extrany) i una fantàstica tele amb canals on hi ha películes en anglès. Després us explicarem perquè és força important això.
En aquest pobke de frontera, on fins fa un any només es podia accedir per tornar a thailàndia i extendre el visat (ara només es pot fer amb un visat de 6 mesos, sense visa no es pot allargar el temps), així que la gent anava i tornava el mareix dia. Per tant, gairebé tots els preus són en moneda thailandesa i hem de fer càlculs per pagar en moneda local. A més la gent troba ben extrany que ens quedem per aquí ja que tothom marxa. Nosaltres decidim estar un parell de nits per descansar una micona, ja que portem massa dies viatjant. També així descobrir una mica la vida local. Al sortir de l’aduana però veiem un cartell on obliga a la gent a ser amable amb els guiris així que pobres ja enten perquè són tan helpful…
Primera impresió, la gent no para de somriure i sempre té bones paraules, gratitut i un moment per perdre’l amb tu. I sense esperar gaire res a canvi. Segona impresió, infraestructures apart, la gent sembla força acomodada i més aviat més rica que en altres països que portem recorreguts. No es veuen barris ni zones marginals, tothom vivint una vida força apanyada, amb mòbils d’última generació i pantalla gran de tele, sense veure gent famèlica ni res. Amb això no vull defensar res, una dictadura és una dictadura i segur que no poder expressar el que ets o sents no paga això però és quelcom que ens ha sobtat. Esperàvem un paìs molt pobre. Tercera impresió, el menjar és similar, arròs amb curris i noodles cuinats de mil maneres, amb la sort que no pica gaire.
El primer dia el passem menjant, pasejant pel mercat (ja sabeu com ens agrada), per uns passadissos on la majoria dels que conec no podrien passar sense vomitar, sobretot en un on hi havia peix en diferents estats de descomposició per fer unes pastes de peix que després fan servir per cuinar. El peix podrit concentrat fa una olor que fins i tot a nosaltres ens molesta.

Mercat i pasta de peix putrefacte

Després veiem un parell de temples, on ens perdem una estona, veiem una parella cuinant una cosa que resulta ser un dolç i del que ens conviden un bon tros per probar-lo, visitem un buda gran que hi ha per allí i aixi anem passejant tota la tarda.

Temple. N'acabarem tips però ara és la novetat

Budhon

Escena myaranmanesa 1

El dijous ens llevem força d’hora. Tenim esmorzar gratis. Fem un mos (ou, torrades i mantega), i anem a comprar el vaixell per demà. Tot i que fa un any que està oberta aquesta zona, la única forma de sortir d’aquí és en vaixell i en avió, ja que el bus està prohibit pels turistes, només el poden emprar els locals, per problemes de seguretat sembla ser. El vaixell és molt car però el preferim perquè ens dóna més seguretat que un avió del govern i per les vistes de les illes de la zona. Així és una forma de veure-les ja que tampoc s’hi pot accedir sinó a algunes d’elles, demanant un permís amb 3 setmanes d’ antel•lació i per mitjà d’un creuer amb l’opció més econòmica de 3 nits per la suma de 1500 dòlars. Tot i que ens faria gràcia veure illes gairebé verges, sense explotació, aquest no és el nostre viatge actual. Potser un altre dia.
Un cop comprat el jetty, intentem anar a unes cascades que hi ha a uns 30 km, just al límit fins on podem arribar en carretera els guiris. No hi ha però cap mena de transport públic i els preus que ens demanen per anar fins allà ens semblen abusius, així que decidim caminar unes 5 milles per arribar a una illa que es pot creuar en pont.
Així, tranquilament i deixant-nos perdre una mic per la situació, vivint moments curiosos i parlant amb mig poble, anem fent. Quan arribem a la milla i quart ens trobem un temple hindi al que volem entrar. Ens trobem el brahman o scerdot, un noiet de 22 anys molt simpàtic amb un anglès justet però anar fent. Ens fa seure i ens convida a un red bull i una llimonada. Parla una estona amb nosaltres i fa la cerimònia de benedicció als déus per nosaltres. És una escena força curiosa que acaba amb nosaltres amb un punt al cap. Parlem una estona, ell diu que és nepalí però ens assabentem que mai ha estat allä i ha nascut a Myanmar, però els seus avantpassats són nepalís. Ens explica també que ha de viure tota la vida sol i consagrat als temples, no es podrà casar ni res. Això si ens demana el facebook per fer-nos amics. Nosaltres deixem uns plàtans com ofrena als déus (és el que deixen ells, fruita) i el noi ens dóna unes mandarines i una papaia. Com deia, molt amables i et donen tot el que tenen.

Escena myanmarenca 2

Juanita banana...platans amb llavors enormes. No en compreu

Escena myanmarenca 3

Amb el nostre amic brahman

Marxem per seguir el camí i mil mingalawes després (el seu hola, no podeu imaginar com se’ls ilumina la cara quan et dirigeixes amb la seva llengua) arribem finalment a l’illa. De camí hem intentat arribar a un temple però per les plujes estava la terra despresa i no hem sabut com pujar. El pont per accedir a l’illa només té accés amb moto o caminant, ja que com veureu a les fotos no pot aguantar massa pes. És un pont fet per la pròpia gent amb els materials que tenien i es nota. Un cop arribem al poble, ens adonem que aquí encara arriben menys guiris. També la quarta revelació o impresió que tenim. No llences les escombraries enlloc adequat, les emmgatemen als rius o al mar. Així, veiem uns molls que serien preciosos amb les seves cases sobre les fustes i pasareles si no fos per la merda que hi ha, tot deixalles.

Pont homemade

I això no cau? Quin ginye

Decidim tornar al poble amb una moto-taxi, és una moto amb una mena de sidecar al costat per portar la gent, un transport que encara no hem utilitzat. Veiem un i ens posem a negociar amb el noi que el porta. Tota la familia, uns 15 membres amb nens i tot, s’acosten per veure’ns com si fossim sers d’un altre planeta i tot són rialles. Els fem un adéu i una foto multitudinària.

Escena bhurmitica 4

Alguns membres de la familia

Cocotaxi no...mototaxi!!!

Quan tornem a Kawthong es posa a ploure i després de dinar a l’hotel. Allà ens arriba la nova que ens quedem un dia més ja que s’ha anulat el jetty…. Quina sort. Decidim doncs passar de Myeik i seguir ja fins a Dawei ja que preferim força dies al nord per poder fer trekkings. Per la tarda ens acostem a un parc on tothom ve a fer exercici, en una muntanyeta que ens dóna unes vistes de la posta de sol fantàstiques. Per sopar anem a una paradeta amb uns noodles boníssims i una rata fantàstica que ens ve a fer companyia. El menjar però és tant bo que no ens importa massa.

Posta de sol bhurmitica

El divendres ens llevem doncs amb la calma, esmorzem i anem a un temple que es veu en una muntanyeta al costat de kawthong. Ens trobem uns nens que ens acompanyen, son 5 nens per pujar al 555, (així es diu la muntanya perquè fa tals peus d’alçada). Quan es cansen els donem les gràcies i en Manel es comporta i no els escopeix. D’aquí baixem fins a la zona de pescadors on trobem la gent que ja ha tornat de pescar arranjant les xarxes i arreglant cosetes. Com sem,pre moltes cases sobre l’aigua i pasareles de fusta per passejar.

Els cinc nens del 555

Feina de pescadors

Peixos assecant-se

Ens passem la resta del dia descansant i mirant pelis, ja ens feia falta i la pluja ens hi convida. Anem a dormir ben d’horeta que el vaixell és a les 03:30 am.
En resum, les primeres impresions burmítiques són molt i molt bones.