Resum Laotiano

4 posts i ja marxeu de Laos? Doncs si gent… Com dèiem a Vietnam notem que comencem a necessitar un canvi així que en 14 dies, movent-nos poc i fent els highlights de Laos només, sortim d’aquí amb un bon regust de boca però també amb la sensació de “nada nuevo bajo el Sol”. És un país mooooolt muntanyós, molt rural i es nota el més pobre (però no per això més econòmic) dels seus germans asiàtics. Però la dificultat per moure’ns; el fet de  planejar vàries rutes i que sempre acabéssim de canviar i tornar enrere i res ens sortís com voliem; i el fet de que el cos ens ho demanava, ens ha fet visitar molt menys del que pensàvem del país. Això sí, molt relaxats i mínim 3-4 nits a cada lloc… Un gran plaer!!!
La gent aquí tot i ser més reservada i menys oberta que en altres llocs, sempre té un somriure a la boca. Ja ens ho havien dit però ha superat les nostres expectatives… Nens per toooooot arreu… Milers… A cada poble una mega-escola i fins i tot un medium-high school amb milers de bicis aparcades que assenyalen milers de nens fent classes. Recomanable? Sí per fer un tast de sud-est asiàtic més rural i muntanyós. Això sí, calma, relax i tranquilitat!!! Fins i tot la seva capital sembla més tranquila que Vic o Berga…

El que més ens ha agradat:
– Vang Vieng i els seus voltants. La zona en sí, passejada amb bici i la sort de ser convidats a un bodorrio Lao style.
– La cascada de Kuang si. Recomanable 1000%. Un paradís, preciosa…
– Ser uns alienígenes a Muang Kham. Quina gràcia els ulls grossos que posa la gent davant allò inusual i desconegut. I que amables intenten ser…
– Descobrir que aquí també mengen postres cambodjans. We love it!!!
– Per fi trobem unes oficines d’info turística on el propòsit màxim és ajudar i donar info enlloc de vendre tours.

El que més ens ha decepcionat:
– El transport. Poc, car relativament, incòmode, etern…
– El menjar. Sense dubte el pitjor fins ara. Tot i que ens encanta l’sticky rice, les sopes de noodles no són gaire bones i els agrada tot tant gustós que tiren kilos de glutamat a tot. I això es nota.
– Estar 3 hores sota el sol sense saber si passarà o no un autobús cap on volem anar… I que finalment no passi.
– La famosa estupa de wat that luang tai a Vientiane. En principi el símbol del país i encara no sabem perquè!!!
– Tardar mil hores per fer 20 km… Acabes una mica cansat. Ja ho hem dit però no se’ns ocorre res més i realment ens ha minat molt la moral.

Dormir:
Hem dormit bàsicament en guesthouses i un lloc de backpackers. Preu força econòmic i condicions força bones. Molts llocs full per ser any nou xinès, però res insalvable. Hem dormit alguna nit en habitació compartida i molt bona experiència també. Els preus són similars a tot arreu, i tot força correcte, potser una mica menys netes i maques que les seves germanes vietnamites i cambodjanes, però en general molt bé…i ens han encantats els bungalows!!!

Despesa: 876000 kiplins, un 24,9% del pressupost, que correspon a 3,44 euros per persona i dia de mitjana.

Menjar:
Sense dubte, el pitjor menjar fins ara. Tenen algunes coses molt bones com els postres cambodjans i l’sticky rice, però també tenen menjar massa gustós per nosaltres. Els curris en general no són massa bons (glutamato forever), les sopes de noodles fluixes i no hi ha molt més a triar. La fruita desorbitadament cara en general. Això sí, menjen molt una mena de boniatos al vapor molt bons que ens han ajudat a passar més d’una tarda. I comparat amb la resta, potser una mica més car. Aquí dificilment menges per menys de 2$ quan als altres paisos ho feies per 1-1,5$.

Despesa: 1040000 kiplins, un 29,6% del pressupost, que correspon a 4, 1 euros per persona i dia de mitjana.

Transport:
Extremadament car. Gairebé no ens hem mogut i ocupa gran part del nostre pressupost. Els trajectes inclús curts són carots. Llogar bici també. Ens hem mogut bàsicament en minibus, busos locals i bicis. Cada vegada queden mwnys vaixells (la forma abans majoritària de moure’s) i ara són únicament guiris així que hem passat d’agafar. Hi ha poca tria de busos, els trajectes son mooooolt llargs i les carreteres en força mal estat.

Despesa: 1068000 kiplins, un 30,4% del pressupost, que correspon a 4,21 euros per persona i dia de mitjana.

Activitats:
Sobretot entrades a llocs com coves, la plain of jars, cascades… Per TOT s’ ha de pagar encara que sigui poc. També l’activitat del kayak a Vangvieng.

Despesa: 355000 kiplins, un 10,1% del pressupost, que correspon a 1,4 euros per persona i dia de mitjana.

Compres i altres:
Postals, en Manel s’ha comprat un tupper de vímet per arròs, i algunes birres (sí, realment la beer lao és molt bona i fins i tot en Lluís s’ha aficionat a la birra, que entra molt bé al capvespre quan estas reposant de tot el dia.

Despesa: 178000 kiplins, un 5% del pressupost, que correspon a 0, 7 euros per persona i dia de mitjana.

Despeses totals: El canvi intermig durant la nostra estada era de 9100 kiplims un euro, 8050 un dòlar. Com teniem dòlars a sobre de Cambodja i els caixers cobren comisió per treure, naltros hem sobreviscut canviant els dòlars que teniem.

Hem gastat un total de 3517000 kiplins (això de comptar en milions encara ens escandalitza),  388 euros, que en un total de 14 dies d’estada al país fan un promig de 13,85 euros per persona i dia. Està força bé, però s’ha de tenir en compte que tampoc ens hem mogut massa ni hem fet moltes coses. Així que relativament carillo, sobretot el transport i el menjar!!!

Luang Prabang, antiga capital

Luang Prabang és la ciutat “bonica” de Laos. Una ciutat que va ser capital en el seu moment i que va conservar una espècie de casc històric que l’ha fet merèixer ser Unesco. Al costat té el riu Mekong i un afluent que hi desemboca, formant una mena de península…
Nosaltres veniem avisats de que tot estava ple i era una ciutat amb allotjaments cars, però el furor del nou any xinès ja ha passat i descobrim una guesthouse barateta i prou decent sense haver de buscar gaire. Estem una mica allunyats del riu però en 10 min ens hi plantem caminant així que no ens és cap drama especial.
Arribem a la tarda i fem una passejada, no sense abans barallar-nos amb tuk-tukeros que ens volen estafar per dur-nos al centre i això que el preu està estipulat en cartells (de totes maneres després del bus horrorós tenim ganes de caminar els 3 km que ens separen del centre així que fem servir les cames…). Teníem por fos una espècie de Disneyland com Hoi An però després de visitar aquest, això ens sembla una maravella. I això que al capvespre al carrer principal momten un tinglado de mercat guiri espectacular. Però no és perenne i no ens molesta tant, mira tu. Just prop de l’hotel trobem un restaurant indi i fem una excepció i mengem una mica diferent i en un restaurant (la qual cosa agraïm profundament). Just al costat del nostre guesthouse trobem una paradeta de postres que serà la nostra perdició total els pròxims dies.

Monjo escapant de la calor

Bomic temple al capvespre

Postres insans... mhmhmhmh

Al dia següent, diumenge, ens llevem al matí i busquem quelcom per esmorzar. Trobem un lloc on fan una mena de sopa d’arròs, que resulta molt similar a l’arròs depuratiu que et fas a casa amb caldet quan vols restrenyir-te una mica. Després d’això anem a donar una volta. La ciutat està gairebé buida a aquestes hores. És molt típic aquí molt d’hora al matí que els guiris vagin a veure les ofrenes als monjos (monjos que reben menjar i pasta a canvi de resos i felicitat eterna, un robo consentit qie nosaltres ja hem vist molt a Myanmar i Cambodja), sembla ser que és tan turístic que sembla una mena de zoo. Nosaltres pasem d’això. Donem una volta pels carrers amb edificis força xulos, indrets bonics, tot molt tranquil i asserenat. Ens acostem fins al punt de trobada dels dos rius, amb un pont de bambú per creuar el riu que s’ha de pagar per creuar. Nosaltres ja anem bé veient-lo des d’on som. Seguim el riu, passejem una mica més i quan la calor es fa insuportable decidim marxar a refrescar-nos a casa. Quan la calor cedeix hem quedat amb un xicot irlandès que hem conegut per anar a un bar on posen una peli en pantalla semi gran simuladament gratis (a canvi d’una consumició vaja).

Bonic pont de bambú a la zona de d'aiguabarreig

L'afluent del Mekong rivaaaa

Amb el nostre irish guy en un pont que fa por

El dilluns en Lluis es desperta amb energia i en Manel amb perreria, senyal que disfrutarem d’un dia d’anar al nostre aire. Jo Lluis tinc ganes d’una mica d’exercici i llogo una bici (aquest cop una decent ja que toca fer uns 65 km) per anar fins unes cascades que estan a uns 32 km (per desgràcia s’ha de fer ida i vuelta). En tuk-tuk compartit entre un màxim possible surt per 40000 kiplins amb 2-3 h d’espera per visitar les cascades, el mateix que val la bici, però hi ha ganes de moure l’esqueleto. El trajecte és força bonic però no deixa de ser força repetitiu del que ja portem vist. Al arribar, un passeig per les cascades. Només entrar hi ha primer un espai de conservació dels óssos d’aquí, sembla que estan en perill d’extinció. Després a les cascades, un dels llocs més xulos i espectaculars que hem visitat en aquests mesos. Són diferents nivells, primer amb petites caigudes d’aigua i després una cascada força espectacular. Hi ha una zona de bany en uns gorgs entre salt i salt amb un color turquesa d’aigua espectacular.
A més es pot pujar fins dalt la cascada per un caminoi una mica dur després del kilometratge en bici però que es pot fer molt rebé. Un cop dalt hi ha un camí que en 3-4 km porta a una cova i d’aquí es podria tornar al camí principal, però amb la bici ja n’hi ha prou i la cova es quedarà allí on és… Un bon “xapussón” després i tornada amb la bici, no sense parar pel mig per menjar un arros molt bo!!!

Yaks roses al riu

Ossos en captivitat jugant

Sembla de postal

Aigües calmades després de la cascada

I no és bonic això?

La cascada

Per la tarda descans, buscar opcions per dirigir-nos cap a Thailàndia i poca cosa més. Ah, sí, una cosa important. Anar un lloc d’internet per comprar el nostre pròxim voool. En dues setmanes tornarem a volar i anirem a un destí inesperat. Caldrà esperar per saber cap on anem 😉
A l’endemà ens toca bus nocturn cap a la frontera amb Thailàndia nord. Preguntant a les agències ens volen vendre el trajecte per l’escandalós preu de 300000 kiplins, uns 33 euros. Manel però aprofitant la bici ha anat a l’estació de busos (s’aprofiten sabent que hi ha 3-4 km ) i ha preguntat obtenint preus més realístics. Bus nocturn sense places per dormir per 120000 kiplins. Després creuar la frontera i un bus fins a Chiang Rai seran uns 40000 més per cap. La meitat del preu vaja (es que són uns estafons, sempre mirar preus a estació de busos per no deixar-se estafar!!!).
Fem el gos per l’hostal, algun passeig, xarrem una estona amb uns argentins que ens trobem i que van cap a Myanmar i els donem uns quant consells… A canvi ells, que han viscut un any i mig al nostre destí més pròxim, ens dónen consells també. Quan s’acosta l’hora cap a l’estació de busos. Hi ha un bus més barat a les 17:30 i un altre a les 19h. El venedor ens enganya per intentar fer-nos agafar el car i guiri de les 19h però nosaltres no volem i ens quedem amb el barat que surt abans. Us escrivim des del bus i jo crec que l’experiència serà inoblidable. Debem ser més de 65 persones en un bus de 50, amb tres mares amb uns 4-5 nens cadascuna al nostre sector, al costat i darrere nostre. Obres amb molta pols entrant, uns bots tremendos…a veure com acabem i si aconseguim creuar la frontera! Explicarem en pròximes entrades…

Iso-Laos

Hi ha algun lloc més remot que el centre del punt que és el punt i coma de Laos? Segurament sí, però nosaltres no hi hem estat.
Deixem la turística però bonica Vang Vieng per dirigir-nos a Phonsavan, al mig del no-res. Preguntem i altra vegada el mateix… No busos. La única manera mitjançant un minibus o furgo plena però afortunadament no fins a rebentar. L’estació de bus està a uns escassos 4 km però com només ens carreguen 5000 kiplins extra ens deixem pickupejar a l’hotel.
La carretera un infern i no ens hauria sobrat un parell de pastilles pel mareig. Al principi els paisatges són molt xulos però hi ha un moment on les ganes de vomitar guanyen al enjoy del paisatge. Parem per dinar en un poblet molt idíl•lic. Nosaltres previsors ja portàvem sticky rice i coses per barrejar-hi així que dinem per allà i esperem a que serveixin a la resta i acabin.

Assenyalant on som...al mig del no res

Unes hores després arribem a Ponshavan. És un poble conegut i mitjanament turístic per tenir les plains of jars. Són unes zones plenes de gerres que s’ha descobert eren funeràries aproximadament de l’edat de bronze nostre. Sembla ser que encara estan estudiant la cultura que les va crear. N’hi ha aquí, índia i Indonèsia.
A més d’això, aquesta zona és coneguda per ser la més densament minada en el país més densament minat del món. De fet estan pendents de ser Unesco però abans volen tenir tota la zona clarament descontaminada com diuen ells. Els 3 llocs principals estan totalment nets de mines i es poden visitar sense perill. I com sempre sentit comú… Per on ja hi ha camí no hi ha perill, no en surtis i ja està!!!
Quan arribem anem a petar a una guesthouse amb bungalows molt barata i que ens agrada molt, amb un petit jardinet i una zona comú on al vespre fan foc (això és molt alt i als vespres refresca). Després donem una volta pel mercat on descobrim tenen postres dels nostres cambodjaaaans. Que feliços que ens posem!!! D’aquí anem al centre de visitants de l’UXO (unexploded ordenance), que són les mines i bombes que no van explotar i estan putejant a base de be aquesta gent. Hi ha molta gent amb molta gana però que no s’atreveixen a cultivar noves terres per por a morir per un d’aquests. Molt gore tot. Dins de entitats associades veus Japó, unió europea i molts altres i no veus res dels EEUU. Com pot ser que els causants d’aquest desgavell no estiguin obligats ells a netejar-ho? Ens indigna sobremanera!

Granotetes al mercat...cada vegada més freakies

Les nostres postres ens fan feliços

Mapa de bombes i mines tirades... un escàndol

Al dia següent lloguem una bici per anar al lloc número 1 i si podem al 2. Però les bicis que ens lloguen són dolentíssimes i Manel no es troba en el seu millor moment intestinal, per lo que finalment només fem el lloc número 1. Hi ha excursions que et porten als 3 llocs però són un robatori i ens volen cobrar uns 20€ només pel transport i després pagar les entrades. Així, amb un tenim de sobres. El lloc ens agrada i fem mil fotos. A l’entrada hi ha un centre d’informació molt recent. I hi ha una cova on sembla ser incineràven els cadàvers dins les gerres. A més aquest lloc 1 és el més gran i el que té més gerres i les més importants. Perquè volem mes?

La jerra se m'empassa!!!

Cràter de mina envoltada de gerres. I les que es deuen haver perdut

Ozú que caló

I aquesta té tapa? Què tindrà dins?

Ja tocava fer de sireno!!!

De model a les plain of jars

De tornada enlloc d’agafar la carretera anem per un caminet que ens porta a cases molt xules i zones més rurals. Està tot mooolt sec però ara. També visitem un memorial de les victimes de Vietnam i un altre de les de Laos, anem al mercat a dinar i descobrim, apart dels boníssims postres, els rotllos tipus canalons amb pasta d’arròs que ja vam descobrir al nord de Vietnam. Yummi yummi!!
A la tarda mentre Manel vegeta al bungalope, en Lluis acaba d’aprofitar la bici i va a un cementiri als voltants. Té d’interessant que és l’únic on hi ha enterrats al mateix lloc animistes i cristians (sembla ser normalment no comparteixen cementiri).

Memorial de guerra

Vistes del cementiri

Al dia següent volem anar a Xam Neua, un poble prop de Vietnam conegut per unes coves on vivia la gent per defensar-se dels atacs americans. Tot i estar relativament a prop són moltes hores de bus i decidim fer una parada intermitja a Muang Kham on hi ha unes hot springs i una cova també on van morir unes 300 persones per una bomba americana.
Per arribar aquí i per variar un minibus, aquest cop només amb locals. És un poble petit amb 2 guesthouses però que semblen moooolt per locals. Ningú xapurreja ni mitja paraula en anglès. Com podem pactem per habitació a un dels hostals i demanem per llogar bicis, servei que ens intenten explicar és inexistent aquí al mig del no-res. La gent somriu molt però no hi ha manera d’entendre’s ni mitjanament amb ningú, cosa que en part ens fa gràcia! Així doncs, tot i no ser molt lluny les dues coses que volem veure, com són en direccions oposades, hem de triar i triem la cova. Les hot springs no en deixen clar si un s’hi pot banyar o no i hem llegit que no valen massa la pena. Caminem doncs amb tota la solana a sobre els 6 km que ens porten a la cova!!! Com tot aquí, una entrada pagada, irrisòria però vas sumant i… La cova té un petit memorial i en alguns punts encara es veu negre del fum de l’impacte, però no és res de l’altre món… És més saber què ha passat aquí que no el que s’hi pot veure ara. Tornem per un altre camí, una micona més llarg però així canviem. Passem per una botiga i comprem un dolç per passar millor el tràngol, ja que tenim aigua de sobres. Allà està ple d’adolescents que ens miren com extraterrestres i al entrar fem efecte crida i venen milions més a observar-nos. Intentem parlar amb ells però com sempre ni papa d’anglès. Només en algun lloc de Myanmar ens hem sentit tan observats. De camí passem per un lloc on hi ha unes dones que menjen una fruita extranya i ens conviden a probar. És la cosa més aspra i àcida que ens hem ficat a la boca… A més la mengen embolicada amb fulla d’all tendre. Tot plegat mooolt curiós. En aquest país els encanten els gustos mooooolt potents. Amb una boca com la del Suprunaman (realment se’ns queda així) seguim fins arribar insolaos al poble. Hem intentat fer dit però han passat pocs cotxes i ens han obviat. Mengem quelcom extrany (tampoc tenim massa tria) i ens fem una dutxa amb aigua freda que ens proba la mar de bé… Anem a veure la posta de sol que no té res d”especial a uns jardins que veiem i sopem a una fira que tenen muntada (ja és al tercer o quart lloc que en trobem una muntada, molt curiós). Per la nit ens desperten les veus d’un home cridant però ràpidament es calmen i podem tornar a dormir, no sense abans assegurar-nos de tenir la porta tancada.

Memorial dels morts per la maleïda bomba

La cova. Cada montanyeta un mort

Escolars avistant extraterrestres

Amb la fruita més sour del món... ufffff

I a l’endemà ens arriba la part negativa de ser al mig del no res i de que ningú ens mig comprengui. La nit abans ens haviem intentat comunicar per saber com agafar el bus per anar al pròxim destí. 3 respostes cadascuna diferent… Comencem bé. La dona del nostre hostal amb ajuda de teaductor google i el vocabulari de la guia ens diu i confirma el què hem vist per internet… Anar a carretera i esperar al bus que se suposa surt de les 8 i passa per aquí a les 9-9:30h. Seguim doncs aquesta premisa. A les 08:30 som ja esperant i a les 11 marxem d’allí fastiguejats d’esperar i morts d’insolació (no hi ha ni una ombra). Conclusió, només tenim una opció, tornar a Phonsavan i allà agafar el bus. Tornem, sí, però tan desmotivadets (ja fa dies que comencem a estar cansats del sud-est asiàtic i veiem que necessitem un canvi) que ens quedem a Phonsavan però per anar cap a Luang Prabang enlloc de recórrer tota aquesta zona central que volíem fer molt desconeguda… Simplement seguim el què el cos ens demana!!!! I 10 hores després d’un viatge en bus força infernal i patint per un bebè a punt de saltar per la finestra dels bots que hi ha al primer bus que agafem del país, arribem a l’antiga capital i ciutat més guiri i charming de Laos…

Lao-style wedding

Doncs la nostra etapa següent és Vang Vieng. Aquesta és una zona coneguda per les festes que s’hi monten. És un lloc en un riu envoltat de paisatges kàrstics molt espectacular. Per aquest motiu algú va tenir primer la idea de baixar el tranquil riu amb un flotador o tubing. Algú va anar més enllà i va pensar… Durant el recorregut de tubing podem posar bars amb música, alcohol i moltes drogues…i no sabem perquè aquesta fórmula va triomfar. I s’ha convertot això en el bebedero de laos, sobretot ple d’australians i israelis que busquen festa boja…. I pensareu… Que fan aquest parell aqui?
Primer. Al 2011 en tot aquest cóctel van morir unes 30 persones ofegades al riu. Això vol dir més precaució i tancament de molts bars. Segon. Tothom ens ha dit que ha despit del tubing i la festa el lloc és preciós…i hem de dir que és veritat. Lloc preciós i qualsevol ciutat tipus lloret o salou són infinitament pitjor que aquest lloc.
Primer haviem d’arribar. Des del centre de ventiane venien a les agències minibus per 50000 kiplins i 3 horetes de viatge. Ja sabeu què pensem naltros de les minivans i contractar per agència així que mirem horaris de bus i des d’on surten.
En ppi surten de l’estació que hi ha al centre però quan anem allí ens diuen que han canviat i res de res… Hem d’anar a l’estació del nord. Per sort hi ha bus local que son 5000 kiplins. Arribem i hi ha un horari de busos pero ens diuen que no l’hi fem cas i que no n’hi ha. Com el que ens ho diu es el de les minivans passem i esperem. En principi tenim un bus a les 09:30 i un altre a les 10:30. Més d’una hora d’espera i acabem cedint i agafant minivan. Total 10000 kiplins mes que si haguéssim contractat al centre :(.
Arribem a Vang vieng i realment el lloc promet, sembla molt xulo. En la nostra búsqueda de lloc per dormir flipem, com a Vientiane gairebé tot full o molt car. Acabem en un dormitori compartit (x sort la primera nit, després xl mateix preu tenim un bungalow x naltros dos sols). Donem una volta i tot i que veiem alguna destrossa mediambiental al riu, tampoc és això molt xungo. Això sí, la música nocturna (d’un casament al costat, no dels guiris) es fa sentir toooota la nit. Ens informen que lo de full és xk s’ajunta australians ultimant vacances escolars +any nou xinès (hi ha milions de turistes orientals).

Pont de fusta

Zona de bany/bar. Lloret és molt pitjor

Sembla idíl•lic i tot

Temple al sunset

Al dia següent ens llevem. Hem quedat amb una noia gaditana que ens hem trobat a l’hostal x agafar unes bicis i tirar milles. Hi ha l’opció fer un loop de 32 km però també hi ha una altra més realista xls 3 que és anar al blue lagoon. Passem per camins i paisatges espectaculars i poc abans d’arribar al nostre destí trobem un altre casament. Estan començant i ens atqnsem a mirar. Veiem com uneixen els dos nuvis per un fil i aquests amb la resta de presents. Molt xulo. El germà de la núvia i orquestra del casament ens convida a passar després per menjar i ballaruca.

Bonics paisatges pel que bicicletejar

Nens per tot arreu

Els nostres indurains

Escena matrimonial

Anem doncs fins al blue lagoon, que ni és blue ni lagoon. És un tros de riu on et pots banyar i hi ha columpis i un arbre per saltar. Amb el preu de l’entrada hi ha una cova que ens encanta als 3, molt millor que la pseudozona de bany (que igualment agraïm).

Whaaat?Una mica blue però de lagoon res

Buda que ilumina

Una cova alucinant

Un cop coveta i bany tornem al casori. Ens reben molt i molt rebé, tothom ens mira, ens saluden, el germà pel micro ens presenta… Ens asseiem en una taula buida (ens diuen que sempre hi ha mes llocs que convidats perquè s’hi apunta qui vol a un casament) i el borratxo de la festa ve amb nosaltres. Ens fa beure lao style. Omple un got de birra amb gel. Se l’ha de beure un d’una glopada. L’omple i l’hi passa al següent de la taula. Tots amb el mateix got i l’home ens dóna pressa que vol beure més…jo després del primer got passo a l’aigua. Menjem una mica.

El borratxo de la festa amb nosaltres

Això és una foto centrada segons l'element anterior. Centrada amb la birra, no amb els nuvis!!!

Després els nuvis passen per les taules donant un gotet de whisky a canvi de donar diners. Nosaltres sense whisky mirem què dóna la majoria i els seguim, però sense whisky. Després van fent seqüència de sortir els nuvis amb alguns convidats al centre, el germà i mestre de cerimònies parlant. Treuen unes caixes de cervesa lao beer i la veneren. Després música folklòrica (la sardana sembla divertida de lo aburrida i sosa que és i es balla) i altra vegada veneració de cervesa, ball de forma infinita. Es surt a ballar sempre amb algú altre. Es formen cercles amb un davant de l’altre i es va girant en contra de les agulles del rellotge amb moviment de mans. Passem així 3 o 4 hores i finalment ens despedim agraïnt a tothom que ens hagin acollit tant bé.

Amb la gaditana i el nostre amic l'ànima de la festa

Moment de veneració cervesera

Amb la fantàstica i simpàtica núvia

Us estimem en laosiano

Amb l’hora que és ens quedem sense loop, tornem enrere pel mateix lloc i arribem al poble per una bonica posta de sol.

Posta de sol a vang vieng. Un dia complert

Al dilluns decidim agafar un tour (no apendrem mai) per fer kayak pel riu. És la única manera i així també et porten a veure unes coves, una de les quals té aigua a dins. Arribem primer a aquesta cova i hi ha milions de persones. Ens fan esperar en unes taules i ens diuen que mentrestant podem fer banyet al riu. 2 hores després ens toca el torn (és a dir hem pagat x estar 2 hores banyant-nos a un riuet i xerrant, per sort hem coincidit amb una parella d’escossesos molt majos que fan la volta al món i ens expliquen el seu periple). Un cop ens toca agafem un flotador de tubing i un llum i amb la broma passem dins la cova una horeta. Agafats per una corda seguint el riu i la formació rocosa, l’activitat és molt millor del què pensàvem. Després d’això dinem un arròs amb vegetals prou bo i visitem l’altre cova que n’hi diuen de l’elefant per una formació rocosa que sembla un paquiderm. I ja finalment al kayak.

Fent ek memo esperem a que ens toqui

La cova del tubing. Millor del què sembla

Fent el mono amb la flor oficial del pais

Al ser temporada seca, només es poden fer els últims 5 km i no els 12 o 15 que es fan en altres èpoques, suposem x això ens fan perdre tant el temps. Ens ensenya tècnica bàsica de kayak i sobretot vigilar en una zona on la corrent t’envia a uns arbusts on et pots fer molt mal… Ens fot por al cos i després no és taaant greu. D’aquí ja ens trobem amb els que fan tubing i ens obliguen a fer paradeta a un dels bars del recorregut. Música trance a les 16h amb gent drogadíssima i ballant, bebent i banyant-se en una zona de fang és realment un espectacle curiós i digne de veure. Ens movem una mica més i arribem ja a casa, on descansem una estona, sopem a la fira que tenim a prop de casa i al dia següent el nostre pròxim destí.

Kayakeando la ciudad

Que pacha neeeeeennnngggg?

Concentració de borratxos.... una mica lamentable però la imatge és graciosa

En resum hem de dir que les experiències i paisatges que hem viscut aquí valen moooolt la pena i tot i la mala fama que pot tenir aquesta zona la recomanem molt!!!

Hola Laos

Bé, ja estem a Vientiane. Ha costat 24h arribar-hi però per causes atzaroses hem dormit força bé. Prèviament hem passat la frontera on ens hem negat en rotund a pagar 1$ a la sortida de Vietnam. Ens retindrien indefinidament a la frontera? no. Engega bus i cap a la frontera de Laos. Aquí com a minim et diuen oficialment que has de pagar 1$ pel segell. Paguem pq es burocracia i no un estafaturistes tan descarat. Queden mooooltes hores encara per arribar al destí, mirem pelus, escoltem musica i tambe ena morim de fàstic.
El bus ens deixa a l’estació del sud i com que estem rebentats accedim agafar un pickup amb un preu abusiu. Al centre anem buscant lloc per dormir juntament amb els argentins que vam conèixer a Cat Ba. Recoi! Tot FULL! Dedpres d’una hora llarga decidim anar a un guesthouse cutre on ja haviem preguntat. Presenta unes humitats per manca de ventilació importants, però… la pela és la pela! Ens ubiquem i anem a sopar a unes paradetes locals on totes venen carn a la brasa i alguna amb verdures. Tenen un menjar força fort! Ai que patirem!  Veiem un tenderete amb uns pots fluorescents i decidits ens hi acostem: són postres! Resulta que son com refrescos tipus tang i com no, en aquests països, amb gelatines. Of course en comprem un parell! Un cop amb la dosi de sucre a la sang, l’endemà ens espera.
Amb les llaganyes encara als ulls anem cap al mercat a esmorzar. Contrariament a Vietnam, aquí és molt tranquil, poca gent. Les opcions que trobem són o bé sopes de noodles gegants o arrossos amb curris extremadament càrnics. Ens decantem per una panotxa a la brasa i sticky rice amb quelcom estrany dins, resulta que es platan (arròs enganxós). Els cafès laosians son com petroli, tota una delícia per la iaia 🙂

Sticky rice amb platan. Pensavem que era carn crua

Parada de vestits tradicionals

De camí a l’oficina de turisme ens trobem nens assajant danses amb dracs per al Tet. Sorprenentment aquesta oficina es la millor que hem trobat fins ara; gent molt atenta, servicial i resolutiva. Passegem per Vientiane, on Santiago del Campo té més vidilla. És extremadament tranquil.la i amb poques coses a visitar. Un arc de triomf curiós (Patuxai: fet amb el ciment que havia de ser destinat a un aeroport dels USA) i una estupa daurada amb menys encant que la Carmen de Mairena són els principals encants de la ciutat. A la tornada, i ja hora de dinar, parem a un vegetarià que està al mig del no res. El nostre primer dinar laòtic és d’allò mes bo. Un cop amb la panxa plena, anem fent camí i trobem un temple xinès on celebren el Tet on l’encens, els gongs i monedes no hi poden faltar. La calor no acompanya i el Manel abandona la ruta turística per recloure’s a l’hotel mentre en Lluís aprifita per passejar pel front fluvial.

Assajant pel Tet

Arc de triomf

La famosa estupa sosa

Buda endormiscat

Primer dinar laòtic. Visca el menjar veggie

Temple xinès

Gonggggg. La no-força de'n Lluís va fer ressonar tot Vientiane

Bols amb monedes

El sol apreta i en Manel decideix anar a casa. En Lluis aprofita per passejar i anar a la COPE, un centre on ajuden als sobrevivents de les mines antipersona. Cal recordar que Laos és el país amb mes mines del mon. La tasca del centre és important ja que proporcionen informacióa la població de què fer en cas de veure un mina així com també protesis.

Exposició permanent de la COPE

Després de decidir fer la nostra, cadascú pel seu cantó altra vegada, jo Manel, deicideixo ganar a arreglar la tablet que es va espatllar el dia anterior en el seu moment de reclusió. Si, va morir i per causes desconegudes. I és que resulta però, que perfer créixer l’economia de l’estat vam comprar una tablet española i amb el que això que comporta: reparaciones solo en EspaÑa. Es veu que he s’ha d’actualitzar el firmware (que coi sera això? Ni idea, pero necessito un Pc). Tot el matí el passaré a la cerca d’un internet-cafe. El primer es supercar, però pensant que serà un momentet de res, baixar-se un arxiu que pesa res i menys i instalar-ho, sembla facil, deicideixo marxar ja que tarda 5hores!  puto arxiu!  que ja veig que ni arxiu ni tablet, només tindre una bona factura. 10 minuts allà i la tia em vol cobrar 2000kaptus. Li dic que ni de conya, que li pago els 1300k que son els minuts que hi he estat. Al final la noia em cobra 1000k pq li dec fer llàstima. Vaig doncs a la cerca dels cibers que la guia diu que hi ha; això si fent un bon esmorzar abans (una sopa de noodles, mida petita). Resulta que dels 4 que diu la guia tots han tancat. Deicideixo passar per la fantàstica oficina de turisme per resoldre algun afer de logistica i aprofito per preguntar on puc trobar també mes cibers. M’envien a dos llocs on també han tancat. Decebut vaig caminant i … oh un cibercafe! Merda, no te pc. Decididament el Wifi killed the cibercafès. Quan ja no tinc ni esperances de trobar res em diuen d’anar a un altre lloc. Hi aniré pero ja no m’espero res de res. Alla, practicament al costat de l’hotel, trobo un cibercafe real. Quina pega té? No hi ha ni un dels 20 pc lliures! Mitjançant mètode tradicional, boli, paper i mímica, la noia em fa entendre que torni en una hora i mitja que la canalla que juga als ordinadors estarà dinant. Decidit. Anire a resposar. Entre gosseig i gosseig passa l’estona. Arribo al ciber i el puto arxiu vol tardar 6hores encara! Desisteixo. Pero en aquestes… la tablet ( que l’havia connectat) s’encén!! FANTASTIC. La tarda la passaré resetejant amb èxit, juntament amb en Lluís. Tornem a tenir tablet com si fos acabada de comprar.
Mentrestant el cul inquiet de’n Lluís ha anat al budha park,un parc construït per un iluminat als anys 70… Es un petit parc amb moltes escultures hinduïstes i budistes certament peculiar. Per arribar es pot agafar el bus 14, passant prèviament per l’estació de tren que connecta amb Thailándia per mitjà del pont de l’amistat. Uns excursió de mig dia força divertida i fàcil, al costat del riu Mekong.

Complex escultòric i rar

Estupa vellota