Viatge cap al sud. Tornem al hub de Kuala Lumpur

Per a seguir el nostre viatge hem de fer parada i ronda a Kuala Lumpur. Una capital totalment agraïda, menys boja que Bangkok, menys seriosa i pomposa que Singapur… D’un tamany similar a Barcelona i un desenvolupament similar però uns preus de sud-est asiàtic… Què més es vol demanar?
Només arribar ens trobem un tour ciclista que estan fent i que acaba a un dels llocs més emblemàtics de la ciutat. És curiós veure milers d’hindis com s’ho miren i aplaudeixen, viuen el moment…

Esperant el pelotón

I el pelotón arriba

Anar a veure la posta de sol i el canvi de colors de les torres petrones, perdre’m pel mercat de Chow kit i els carrers del voltant plens de casetes del s. XIX (més properes a Myanmar que a Malàisia), barrejar-me entre els indis, fer alguna que altra compra…

Petronas by night

Mercat de chow kit

Casetes antigues amb petronas al fons

A més de totes aquestes coses que ja haviem fet en la nostra anterior etapa, aprofitem per recarregar piles i trobar una mica d’espai… Que ja ens feia falta… A més, com a Bangkok, anem en zones de guiris i ens intentem mesclar amb ells per interaccionar una micona amb el món… I veure la de gent penjada i maja que hi ha pels móns,jaja… Llàstima que ja estic massa vell per aquestes coses.
També una visita al jardí botànic de la ciutat, molt recomanable. Una altra al museu nacional, sense cap mena d’interès. I un secret que ens va quedar pendent i descobert gràcies a la nostra couchsurfer… Anar a veure la posta de sol a un dels bars més trendy i posh de la ciutat, al sostre de un heliport amb una vista de 360 graus força impresionant… Les begudes una mica careres però molt menys que entrada a les torres i amb una vista genial d’aquestes, que de fet és lo interessant. El lloc es diu helipad lounge, es troba per Raja Chulan (sí el nom és curiós), i costa uns 30 Mirins la consumició… De totes maneres jo els dono per ben pagats i això que se’m va posar a ploure i durant una bona estona el terrat estava tancat i al obrir-lo la visió era parcial i emboirada.

Espectacular entrada al jardi botànic

Fotos de casament

Paratges del jardí botånic

Panoràmica des de l'helipad

Doncs res que encara ens queden moltes coses a fer però un avió a una ciutat olímpica ens espera de camí cap a la nostra etapa dels pròxims mesos😜😜.

Resum Malaysia

Malaysia pot ser molt bé un petit resum del sud-est asiàtic, tot i que té algunes coses que el fan més occidentalitzat. La barreja i convivència de cultures és aquí molt patent, amb una majoria malaia (musulmana), però amb molts xinesos i indis a la vegada (sembla una convivència força adaptada tot i que al parlar amb alguns xinesos sembla que és més aparent que real, ja que els malais estan copant el govern i tenen més drets que la resta). Nosaltres hem estat només a la costa oest de la península, la part més desenvolupada, ja que a la resta hi ha platges o natura de la que ara no es pot disfrutar per estar en plens monzons i la idea és tornar en algun moment.
És veritat que et trobes ciutats, cultura, platges, muntanyes, natura… Una mica de tot. La gent però ens sembla poc simpàtica en general, no trobem gaires somriures aquí. La forma de funcionar és molt occidentalitzada i així com podria ser un punt positiu per molts, per nosaltres resulta un punt negatiu. Ens sentim més còmodes en el caos i l’anar fent de sri lanka que en la necessitat de tenir tot més premeditat d’aquí.
Tot i que la sensació general no és la millor, després pensem que hem fet coses mooooolt interessants i que ens han agradat molt. Per aquells que vulguin veure una barreja de coses en poc temps i els agradi les coses organitzades és un bon país.

El que més ens ha agradat:
– Kuala lumpur. Una ciutat amb molta oferta i no massa gran, abarcable com Barcelona i fàcil.
– Menjar en les paradetes de menjar al carrer.
– Gerogetown.
– La Rafflesia.
– Les vistes i el trek del Mat Cincang (Langkawi).

El què ens ha decepcionat:
– Llocs extremadament turístics i enfocats al guirisme com Melacca i Langkawi.
– Les Cameron Highlands ( massa contaminació visual, un cop vist els de sri lanka això no val res).

Dormir:
Hem dormit fent servir couchsurfing, airbnb i guesthouses amb un pressupost màxim per nit de 60 mirins. Menys de 40 impossible. Una experiència del couchsurfing bona, l’altra dolenta. Els llocs són en general nets i agradables.
Gastat: 410 MYR (19, 2%).

Menjar:
De les millors coses a Malàsia. Hem menjat bàsicament als food courts, són paradetes de menjar cadascuna especialitzada amb lo seu que comparteixen menjador i begudes, així cadascú menja el què vol. La idea ens sembla molt bona. En general el menjar és força econòmic. En llocs més turístics hem de dir que acabàvem menjant en restaurants,  ja que no hi havia més, intentant anar en aquells que veiem més locals. El menjar és més aviat picant i fan servir molt peix i carn, però sempre pots demanar la versió vegetariana. Curiosament el dia que vam menjar millor va ser  a Melacca i en un restaurant per guiris, on vam menjar un plat típic nyonya el Calanthe Laksa.
Gastat: 543 MYR (26, 9%)

Transport:
Ens hem mogut amb autobús i vaixell. Aquí el sistema és molt similar al nostre, ràpid però molt poc freqüent i molt car relativament. Això sí, els busos són molt còmodes i tenen un problema amb l’aire acondicionat. Hi ha vàries companyies de transport interurbà i has de comparar preus i horaris per veure quina et convenç més. No hi ha transport públic, tot són companyies privades. El transport local no funciona gaire bé o almenys nosaltres vam haver de caminar perquè funcionava fatal i no apareixia el bus. A penang el transport local sí que funciona bé. A langkawi ni existeix.
Gastat: 727 MYR (34, 1%).

Entrades i activitats:
A molt pocs llocs s’ha de pagar entrada per anar, tot és molt visitable, els temples i monuments són gairebé tots gratuïts. Això sí, com és tan difícil moure’s en molts llocs has de contractar una excursió per anar a veure alguna cosa, cosa que infla força el pressupost, sobretot a les illes. Comparar bé preus perquè poden canviar molt i pensar que més car potser t’ofereix algo més que no t’interessa… Sobretot consixteix en les excursions de la Rafflesia i el tour de manglars a Langkawi.
Gastat: 220 MYR (10, 3%)

Personal:
Compres varaiades. Imans, aquí no hem trobat cap samarreta que ens faci el pes. Ah, i la guia del sudest asiàtic que no la teníem en paper i la necessitavem.
Gastat: 201 MYR (9, 5%).

Total: 2131 MYR (516€/13 dies i 2 persones=  19, 8 € persona/dia).

Els canvi era aproximadament 4, 1 MYR=1€.

Viatje sud-est asiàtic. part II. Malasia & Singapore on Tripline

Geopark island o com enganyar als pardillos

Doncs sí, aquí som, a la illa de Langkawi, el destí del Manel!!! Quan va veure que aquesta illa tenia un geoparc (jo encara no sé què és això), i que ens podia venir de camí, va decidir que era un dels nostres destins, i no només això. Ell era l’únic encarregat de mirar info de la illa i decidir què fer, etc… Era el seu lloc. Per això, quan 3 hores després d’un viatge de vaixell força agradable (a la superfície perquè a l’interior hi havia un a/c pitjor que el dels autobusos) ens trobem en una mena de centre comercial enorme amb productes d’aeroport. I és que aquesta illa, per la majoria, és més coneguda com a illa tax free que com a geoparc (vaja, una andorra a Malaisia on comprar tabac i alcohol). Encara més, anem a l’oficina d’informació turística i l’únic que ens poden oferir són tours organitzats amb turistades mil, però no tenen cap info sobre els geoparc i com visitar-lo via free, com a nosaltres ens agrada. La cara se’ns va transformant fins que decidim que ja veurem com ens ho farem…

Camí a Langkawi

Això sí, una altra cosa fantàstica de la illa és que no existeixen els busos, la única forma de transport és llogant un cotxe o per un taxi (això sí amb preus ja preestablerts i força econòmics, sobretot si es comparteix). Nosaltres al perdre temps a la info turística ens quedem solets i ja no podem compartir amb ningú,som uns pringats. Anem a la zona guiri de la platja, bàsicament perquè és en la que sembla ser hi ha els locals més econòmics. Nosaltres dormir a la Daddys guesthouse perquè té una zona d’hamaques i gespa que ens agrada i entra dins el nostre pressupost. La tarda per passejar per la platja i el poble i veure com l’han desgraciat amb botigues guirils. Aortunadament trobem algun que altre lloc local on menjar.

Daddys guesthouse

A la platja I

A la platja II

El dissabte fem el nostre primer viatge en moto!!!!Sí,sí,en moto!!! El Manel és el pringat que té la responsabilitat de conduir (millor que no el destraler d’en Lluis). I tot i que només són 18 km d’anada i tornada, toca lluitar contra pluja, vent, conduir per l’esquerra i un yak que es creua per la carretera i gairebé ens assassina. Sí,completet tot oi? Però aquí som vius i gràcies a la destresa d’en Manel. I us preguntareu… Perquè una moto? Doncs per anar a caminar a la muntanya… Perquè ho fariem nosaltres sinó? Per rostir-nos a la platja? Jajaja… En una de les zones del geoparc trobem que hi ha una caminada bastant xula que puja al segon cim més alt de l’illa, en una zona que és la més antiga geològicament parlant del Sud-est asiàtic, aquí va començar tot vaja… La muntanya es diu Gurung Mat Cincang, i s’ha de dir que la pujada és tremenda. Al inici sembla fàcil però en l’últim kilòmetre hi ha en tot el recorregut una corda que hem de fer servir gairebé tot el camí per ajudar-nos, i seria més una grimpada xunga que una altra cosa. Vamos que fem servir més les mans que els peus… Però les vistes del camí i des de dalt ens valen molt la pena. Al baixar i just arribant a la zona d’una cascada que hi ha (seven wells es diu) es fot a diluviar com si no hagués plogut en anys. Tenim sort de poder-nos resguardar, però només en 5 minuts sota la pluja quedem més que xops (i això que anem equipats, però quan plou tant….). Per sot fa calor i la pluja no molesta massa.

Vistes desde mat Cintang

7 wells

Quan baixa una mica agafem la moto per tornar a casa i parem a dinar en un lloc local en el que creiem mai havien vist guiris. Per sort ens hem parat aquí, de cop torna a diluviar amb un vent huracanat que gairebé tira la carpa on estem menjant. No hi ha gaire tria, un nasi campur, que és com en diuen aquí arròs i posa-t’hi el què vulguis que et cobrem segons les coses que t’hi posis. A la tornada, i mentre ens sobrevola un avió (anem pel costat de l’aeroport), ens trobem el yak assassí. El podem esquivar i ens passem la tarda a casa mentre diluvia.

Amb la Harley

L’endemà al matí fem un tour oganitzat per una altra zona del geoparc, la zona càrstica. Ho fem així perquè es l’única manera’arribar-hi i perquè s’ha de visitar per l’aigua, ja que és una zona de manglars i illes. Aquesta touristada inclou visita a micos, àguiles, dues coves a l’aigua, rat-penats petitons, manglars i una fishfarm en la que esn ensenyen peixos molt extranys (peix globus i el cranc ferradura, que emociona al Manel). Tot i ser una turistada, s’ha de dir que està força bé i és força recomanable. Pel doble de preu hi havia opció més guiri encara de dinar en un restaurant flotant, nosaltres ens l’estalviem!!!

Mico mono

Navegant pel Kilim geoparc

Després d’això recollim maletes, mengem per no variar uns postres boníssissims d’una paradeta que hem descobert i agafem un vaixell que ens portarà a Tailàndia. A vegades, el que malament comença, força bé acaba i tot i que el que domina l’illa és el tax free i les turistades, encara pot un disfrutar d’alguns dels seus racons. I tot i que el geoparc estigui molt descuidat i hi hagi poca informació, nosaltres aconseguim disfrutar-ho!
Adéu Malaysia, segurament tornarem per fer costa est i zona de Borneu ;).

Chesterfield (illa de Penang)

Marxem corrents del fred de les Cameron (i del paissatge decepcionant,la veritat) per passar al fred del bus i del seu a/c i dirigir-nos a la illa de Penang. Encara que sigui una illa, ara es podria anomenar península perquè està unida per un pont amb la península malaia.
El bus però ens deixa a Butterworth, el poble més proper de la zona i d’allà amb un ferry extrabarat i extracurt (uns 10 minuts) ens arribem a l’illa. Aquesta illa és coneguda per la seva ciutat principal, Chesterfield ( no és veritat,la ciutat real es diu Georgetown però no sabem perquè al lerdo del Lluís li surt Chesterfield tots els dies :oooo).
Com Melaka, Georgetown es una ciutat Unesco per la seva mixtura de cultures i per la seva arquitectura i les seves cases i carrers, que van iniciar els anglesos, ja que va ser la primera regió que van tenir en aquestes terres. Tan sols arribar ens posem a menjar en un mercadillo d’aquests del carrer i es posa a ploure de forma sobtada (i curta afortunadament). Ens dirigim a la oficina de turisme i tenim una booooooona noticia (el bus turístic com aquests de Barcelona que et va deixant a llocs emblemàtics, amb sostre descobert i que pots pujar i baixar quan vulguis és gratis). Ueeeeee! La mala notícia és que hi ha dues línies, la de la ciutat i la de la platja. I la de la platja, que va fins on tenim llogada l’habitació, no funciona!!!! Conxos, i aixó ens assabentem quan ja estem anant en mal camí, així que tornem enrere fins estació de busos normals i allà previ pago agafem el bus que ens deixarà al Sands Beach resort (nosaltres no estem al resort però el nostre pis o habitació si ho està).

Primera vista de chesterfield 🙂 o georgetown

Menjant una caca arale al mercat

L’habitació i l’edifici no són meravellosos però tenim aire, wi-fi que funciona com funcionen les wi-fis aquí i cuina per un mòdic preu. I vivim en un desè pis, tenim unes vistes brutals. Passem 10 minuts a la platja i després de veure que no hi a espai per banyar-se, només activitats tipus jet-speed i coses d’aquestestornem ràpidament al nostre apartament.

Bonica platja a batu ferrughi

El fantàstic edifici

Boniques vistes nocturnes

El dimecres ens servirà per celebrar el nostre Tercer aniversari de noces..Sí, ja fa 3 anyets,qué fuerte me parece!!!! Ho celebrarem a molts kilòmetres de casa, però sense fer res gaire especial i sense gaires romantiismes, no volem acabar a la garjola!!!! Anem a la ciutat de Georgetown a donar-hi un tomb. No sabem si per la mala experiència, perquè realemnt no tenen res a veure, però aquesta ciutat als dos eens emmbla que dóna mil i una voltes a Melaka i fins ara es de les visites urbanes que més ens han agradat. Passejar per la ciutat plena de temples (cada clan xinès té el seu temple diferent); cases colonials; pintades als carrers; mercats locals i zones de molls amb cases flotants (jettyes) té el seu què i nosaltres hi passem fins a mitja tarda, que això és dir molt.

Carnisseria bèstia al mercat

Art al carrer

Temple xinès al jetty

Un temple xinès més modest al jetty

Casa colonial

Menjant i menjant

Després de dinar agafem un bus turístic a punt de rebentar de locals que volen veure que és això de coses gratis i ens acostem al jardí botànic, on apart d’una flor molt xula, vam tenir la oportunitat de fer un trekking fins a la muntanya més alta de l’illa, el Penang Hill. Després de milers d’escales acabem anant per camins selvàtics totalment sols fins arribar a un lloc horrorós, el cim. Ple de brutícia ambiental, del tipus temples, un funicular i varis museus i demés, tenderetes turístics, etc… no tenim ocasió de veure res des de dalt, només locals i guiris fent el turista i el memo sense més. La veritat, l’espectacle ens decepciona, tot i que aprofitem per fer alguna bajanada. Decidim baixar amb el funicular ja que s’està fent fosc per tornar pel mateix camí i no volem baixar per la carretera.

Al bus tourístic

Arbre amb flors curioses

Fent el memo a falta de vistes

D’aquí ens dirigim al temple budista més gran de Malàisia, el Kek lok si , però per primera vegada a la vida esn trobem un temple-monestir que tanca a unes hores tempranes i arribant a les 18h ens quedem sense poder visitar. Per tornar agafem el bus, ja megaple, però arriba un punt on molta gent baixa i aprofitem per fer una ronda a la ciutat nocturna des del sostre descobert. Fins i tot en Manel que no entén aquests busos disfruta molt del viatge.
El dijous ens dirigim prop d’on estem, en un parc nacional (el més petit de Malaysia) per fer alguna caminadeta que altra. Anem a fer el camí més llarg (com no), que a través de la selva ens porta a 2 platjes recòndites i d’aquestes boniques on és impossible banyar-se (hi ha unes meduses verinoses que ja han provocat 3 morts aquest any), així com un llac (Meremithic) on es troben aigua dolça i salada sense barrejar-se ( no sent bona època per visitar ara ja que al ser temporada seca, no hi ha gaire aigua). Les platjes són força bonqiues, acondicionades per la gent que es vol quedar a fer càmping ( no hi ha edificis ja que són reserves naturals, però si zones acampada) i una d’elles té una petita infraestructura ja que és una platja on van les turtles a desovar. Nosaltres no ens quedem per la nit per comprovar-ho, de fet no ho sabíem sinó ho hauriem pensat. I s’ha de dir que passejar per la selva és molt cansat, els camins no són massa bons i la calor es fa mooooooolt feixuga!!!!

El bonic llac on es troben les aigües

La turtle beach i el tortugot

La platja de teluk kampi

Un esquirol gegant o ratufa bicolor, un amic al camí

Quan ja tornem a casa recollim les nostres bosses, ens quedem una nit més aquí però decidim fer-ho a la ciutat ja que ens acaba sortint més a compte i al dia següent no hem de matinar. El Manel té ganes de descannsa, així que aprofitem per divorciar-nos una estona i en Lluís va a la caça del bus turístic per tornar al temple budista (està a uns 15 km del centre). A les 15:20 ja és a la paraada de bus però amb el tràfic i tot, una gentada dins el bus de creixement exponencial) arriba al temple passades les 17h, una mica més i una altra vegada sense veureĺ, sembla providència divina. Apart d’algun bonic detall i una estàtua en un cim molt poderosa, la veritat però és que el temple no té gaire res i bàsicament està replet de botigues per guiris per intentar-te vedre de tot, la vostra mare si voleu. La tornada és igual o més dura que l’anada, així que arriba per tornar a trobar-nos els dos wonders, sopar, buscar més pintades al carrer i tornar a dormir, en un hotelet molt net i amb un preu bastant acceptable (50 mirins la nit), però en un carrer on el soroll és bastant evident durant tota la nit pel trànsit. A l’endemà ens toca matinar que agafem un vaixellet que ens portarà a la illa duty free de Malaysia, ja molt propet de la frontera amb Thailandia.

El temple budista

Menjant...

...i bebent als mercadillos del carrer

Primitiva, extremadament evolucionada o alienigena?

Doncs aquí teniu un altre de les meves entrades rares. Anterorment us vaig exposar fotos de locals esrilanqiesos i avui el tema es la Rafflesia sp. Per aquests posts he creat un nou menú ja segurament seran força variats i inclassificables.
Aquest va especialment als companys del màster.
Comencem doncs. Perquè la Rafflesia? Doncs ben senzill com heu vist al post de Cameron Higland, hem quedat estabornits per la bellesa i raresa d’aquesta flor.

La flor mes gran del planeta es la Rafflesia arnoldii. Va ser descoberta al 1818 Thomas Stamford Raffles i per Joseph Arnold, el qual explica el seu nom. Aquest gènere el podem trobar als boscos tropicals del sud-est asiàtic especificament a Indonesia, Malaysia, Thailandia i Les Filipines (extingida?). Pot arribar a 1 metre de diàmetre i 11quilograms de pes.

Es un holoparàsit molt específic (unes poques especies de Tetrastigma, una liana emparetada amb la vinya; normalmemt amb Tetrastigma leucostaphylum) . No te arrels, ni tija, ni fulles, ni clorofil.la; és a dir, tampoc fa la fotosíntesi. S’aferra a la planta hoste mitjançant l’haustorium per obtenir nutrients i aigua i mai l’ acaba matant. Quan floreix emet una pudor repulsiva similar a la de la carn putrefacta; això atrau als insectes polinotzadors. La planta a més a més emet energia en forma de calor per dispersar l’olor i atraure mes insectes.
Són doncs plantes realment?
Molts autors proposaven que s’inclogués al regne dels fongs i que no es considerés una planta amb flor ja que presenta moltes similituds amb aquests. La única part que fa pensar que Rafflesia és una planta és la flor tot i ser enorme. Però, tècnicament forma part del regne de les plantes, cosa que fa replantejar-se la definició classica de què és una planta.

Els anàlisis gentics recents revenen que Rafflesia esta emparentada amb una fam8lia que inclou la flor de pasqua, el ricí i la yuca. Per mirar la filogènia normalment es rastregen els ancestres, mitjançant marcadors moleculars, en els gens que controlen la fotosíntesi. Aquest mètode no és d’ aplicació ja que rafflesia no te cloroplasts; per determinar el seu llinatge cal rastrejar altres parts del genoma de la planta.
S’ha arribat a determinar que fa 46 milions d’anys, les flors de Rafflesia evolucionaren a un ritme extremadament accelerat. No obstant, després d’ augmentar la seva mida en un factor de 79, la planta va tornar a un ritme evolutiu mes tranquil. Aqiest impuls evolutiu és un dels mes espectaculars que s’han vist en eucariotes. Fan una comparació que m’ agrada molt: per imaginar-nos-ho, si patissim nosaltres aquest impluls experimentariem un creixement que arribariem a l’alçada de 146 metres.

Per fer-ho mes interessant, te un cicle de vida també curiós: 27 mesos, dels quals 18 esta en estadi parasitari, no visible, els altres 9 està en estadi bulb (emergeix sobre la liana) i finalment una setmana de floració i mor.

Mes extavagàncies. Te un procés de  polinitzacio no gaire satisfactòri. És una planta dioica (flors unisexuals; o mascles o femelles) doncs la seva supervivència depenen única i excusivament dels insectes polinitzadors. Els factors espai i temps són esencials per a Rafflesia, doncs cal també que ambdues flors de difrents sexes estiguin pròximes entre elles i que s’obrin al mateix moment ja que la vida mitja de la flor es de 5-7 dies.

http://archive.peabody.yale.edu/exhibits/treeoflife/rafflesia.html

Estat actual
Les distrubucions de Rafflesia estan fragmentades degut a la destrucció del seu hàbitat (terres de cultius i/o explotacions de fusta), fent perillar la seva existència.
Els bulbs són utilitzats per la medicina tradicional.

Cameron ¿What? o com morir de fred als tròpics

Si,si gent, ja som a les Cameron Highlands, en un dia que hem passat viatjant ens hem creuat mig país i aquí estem, a la zona muntanyosa del país envoltats de te altra vegada, en un entorn molt menys ideal que el de Sri Lanka tot s’ha de dir, exactament al poble de Tanah Rata. Comencem pel principi, arribar aquí és relativament car, ja que els 35 mirlins del bus ens semblen carots. Com sempre en els busos d’aquest país, porteu roba d’abric a dalt el bus si no voleu morir congelats per l’aire acondicionat. Un cop arribem, està plovent lleugerament busquem un dels allotjaments que recomanen a les guies, un lloc força bonic però lleument més car del què esperàvem (aquí els preus són molt més fixes, no val intentar fer una rebaixa per estar més dies ni coses d’aquestes, de fet al plantejar-ho em van mirar amb mala cara fins i tot). Això sí, molt cuco i amb molts guiris més (no com a Sri Lanka que semblàvem els únics, gairebé sempre sols).
El primer que fem és demanar una manera d’anar a veure la Raflesia, una planta molt coneguda per ser de les més pudents i grans del món. La única manera és mitjançant un tour organitzat, ja que no hi ha cap servei de transport públic per arribar fins allà i necessites un guia per trobar la planta. A més està molt amagat per trobar on has d’anar i no hi ha cap senyalització. Contractem doncs un tour de mig dia per anar a veure la floreta preciosa.
Així, al dia següent ens llevem i esmorzem per anar amb una pick up a la zona de les Raflèsies, afortunadament som els únics que s’han apuntat a l’excursió, així no ens haurem d’adaptar al ritme de la resta, ja que per arrivar hem de caminar aproximadament es 3 hores i mitja (anada i tornada). Nosaltres per si de cas anem ben equipats amb tot el possible, menjar, milers de litres d’aigua… Un cop arribem el que en ha portat es fot a dormir i anem només amb el guia, un senyor entrat en anys (això esperem, ja que si té la nostra edat és que està molt cardat). L’home, però, a part de fumar tot el camí i explicar-nos alguna cosa amb un anglès pitjor que el dels nostres pares, camina tant ràpid pels camins que nosaltres tot i la nostra forma no l’atraparíem ni volent (de fet fem en 2 hores i mitja el que havíem de fer en 1 hora més). Passem per camins enfangats, per boscos plens de bambús verinosos (segons ens explica si els toques et surt una urticària de nassos), per rius amb ponts fets amb arbres i una mica arriscats pel nostre point of view. Tot això, seguits per una pseudorita o gos que no ens va fer gaire cas ni nosaltres a ell (sinó ens posem massa nyonyos i nostàlgics pensant en la Rita). I sí, finalment arribem a la flor. Una preciositat. És una flor que tarda a pol·linitzar i germinar uns 18 mesos, després creix durant 9 mesos més fins que és una babyRaflesia com deia el nostre guia i un dia plafff…explota i s’obre. Un cop oberta dura 7-8 dies i mor. El dia que explota és quan deixa anar aquesta mala olor característica, pel que entenem fins que s’obre el tercer pètal (ja que es van obrint poc a poc, un rere l’altre). És una flor parasitària, viu dels altres. S’ha de dir però que parasita a un altre paràsit, una liana, per tant deu ser com lo del lladre que roba a un altre lladre… Bé, nosaltres per si de cas no jutgem, la natura ja ho farà.

Caminant per la Selva

Envoltats de flors

Rius gairebé desbordats

Creuant ponts perillosos

La primera flor que veiem es troba ja en decadència, un color més mort, està força pansida, ja té 8 dies. És, però molt abraçable i en Manel vol agafar-la i abraçar-la per després posar-la sobre la Rita i que la porti al cap a mode de barret (pobre Rita, moriria aixafada per una flor tan gran). Després d’aquesta ens trobem una flor que va explotar ahir, per tant ja no fa la mala olor però se la veu amb un color diferent i molt més espavilada. Un cop ens emocionem i el nostre guia ens intenta fer una foto i ens demana una propina (no prop del guia que dorm o l’hi fotrà un cop al cap segons ens assenyala), tornem ràpidament pel mateix camí d’anada, ens plou una mica però molt poquet i després ens segueix un sol espatarrant. Al tornar al poble dinem, tarda de ioga (feia taaaants dies que no en fèiem) i de fer el perro.

Raflèsia pansida

Raflèsia nova

Baby Raflesia

Sopa de fideus boníssima i calenteta

El dimarts ens llevem més tard de l’esperat i com després veureu tampoc és el nostre dia. Tenim pensat pujar al cim amb vistes més alt de la zona, a 2000m, i per això hem d’anar al poble del costat, a uns 5 km. Anem a l’estació de busos, com no hi és i encara queda mitja hora intentem fer auto-stop (resulta que ens han dit que és molt fàcil ja que la gent de la zona hi està molt avesada) però no hi ha manera, tornem a l’estació de bus on aquest no apareix a l’hora que l’hi toca, tornem a provar de fer autostop, quan apareix el bus tornem a l’estació on ens diu que no surt fins al cap de una hora… Al final decidim fer els 5 maleïts kilòmetres a peu. Quan arribem a Birchang, el poble del costat on comença la caminada, ens encarem a un mercat per comprar una mica de fruita per dur. Després seguim la nostra ruta cap a Gurung Brinchang o jungle walk number 1. El camí de pujada està força bé i força senyalitzat (t’avisen que vigilis de no perdre’t però sembla impossible), tot i que l’últim kilòmetre no és per a qualsevol, entre el fang, el terra relliscós. moltes arrels i lo difícil que resulta la grimpada, no és un camí fàcil, però si molt bonic. Quan arribem a dalt la boira és omnipresent, l’únic que veiem vaja, a més d’una xineta molt ben empolainada en un cotxe fantàstic (per un altre cantó, per on baixarem, es pot arribar en cotxe perfectament), mentre nosaltres portem fang fins les celles. A la baixada ens trobem un altre xicot que ha pujat pel mateix camí, un noi amb una vida força interessant, nascut a Singapur de pares anglesos i que s’ha criat a Brunei (si, Brunei, quin lloc més extrany per criar-se no?). Mentre baixem, es posa a ploure, cada vegada més fort, fins que trobem un lloc per resguardar-nos a prop de la plantació de te (que ens queda ben emboirada), amb un noi de Bangladesh que hi treballa i que també s’està aixoplugant .

Que maco el Jungle Path

Jungle Path, envoltats de humitat i boira

Llegó la moda otoño jungla en el corte inglés

Arribant enfangats del nostre camí

Camp de te sota la pluja, naltros al nostre aixopluc

Quan sembla que plou una mica menys sortim i seguim caminant per la pluja, intentant trobar algú que ens vulgui dur a 2-3 pobres desgraciats sota la pluja, però la gent com a molt se’n riuen de nosaltres. Arriba un punt del camí on enllacem a la carretera principal, on ens separem del noi anglosingapurenyobrunesiano per a que sigui més fàcil trobar qui ens dugui (queden 8 km fins al poble des d’aquí). Nosaltres no sabem per quin motiu no trobem ningú que ens porti i comencem a odiar a tots els conductors del món, sobretot els dels pick ups perquè n’hi ha milers i no els costaria res agafar-nos i portar-nos darrera on no els embrutariem res, però c’est la vie. Al final, quan estem xops i congelats i pensant en una mort ràpida, un taxi es para i ens agafa (pagant pel viatge,sense dubte). L’hi agraïm tant que encara estem fascinats per ell. Anem a dinar i després a casa- alberg on netegem les sabates i els pantalons pleníssims de fang; ens dutxem amb aigua semi-calenta i ens canviem!!!! Visca les comoditats!!!! No estem fets per tant patir. A veure si en un mes se’ns aixuguen les sabates plenes de paper de diari i la roba. L’endemà al matí volíem fer una altra caminada però vist l’estat de les nostres sabates ens encaminarem cap a…

Sorpresos a Melacca

Ens llevem al matí a Singapore i després de caminar una bona estona ens trobem el bus 170 que ens durà fins a l’estació de busos de Johor Bahru, ja a Malaisia. De fet, hi ha busos directes des de Singapur, però com tot en aquesta bonica ciutat són 3 vegades més cars. Així, la forma més econòmica és agafant el bus local fins a la frontera (val pel viatge fins a frontera singaporenya, on baixes per passar per migracions; el tornes a agafar ensenyant el bitllet fins la frontera Malaysia on tornes a baixar per passar; i d’aquí fins a l’estació de busos).
Un cop fet tota aquesta peripècia han passat més de 2 hores des de que hem sortit de casa, però ja som fora del país. Només arribem a l’estació tenim un bus que va a Melacca en 10 minuts, i això no és com Sri Lanka, només hi ha 3-4 busos diaris als llocs. Els busos de distàncies llargues són com els nostres, amb a/c, molt espai i molt ben acondicionats (i, clar, els preus tampoc són els mateixos).Tenim 10 minuts per comprar el bitllet, anar a comprar algo d’esmorzar , anar als lavabos, etc… 3 horetes després som a l’estació de busos de Melacca. Allà dinem quelcom (com sempre boníssim) i deixem les maletes grans a les guixetes d’allí. I perquè us preguntareu? Doncs un xicot molt amable ens ha contactat per couchsurfing dient que ens podia oferir allotjament i al tenir cap de setmana llarg ens podia acompanyar a les Cameron Highland amb el cotxe i fer-nos com de guia (què més volem que un local que es porti als puestos?). Ell treballa fins les 18h , així que deixem les motxiles per esperar-lo i visitar la ciutat.
Per arribar al centre hem d’agafar el bus local num 17 que ens hi deixa. Melacca va ser la primera ciutat o capital de la Malaysia continental, fundada per algun sultan d’aquestos amb pasta cap al segle XIII. És ciutat Unesco per la seva riquesa cultural i com tot per aquí va ser conquerida pels portuguesos i pels holandesos que van deixar la seva petjada, cosa que la fa especial i diferent doncs. També té una àmplia cultura nyonya, doncs aquí els malaios i els xinesos s’han barrejat creant aquesta cultura nyonya (i es pronuncia tal com sona en català, visca la ny). Com sempre una cultura pròpia sol dur una cuina pròpia, molt famosa a la zona i mooooooooolt bona com ja us ensenyarem després. I també un medi de transport propi que té un nom que volem oblidar.

Mètode de transport habitual (i musical)

Així, entre una cosa i l’altra ens arribem a la ciutat cap a les 15h. Just l’hora d’obertura de la oficina de info turística, on ens faciliten un mapa bastant bàsic i mal fet, i poca cosa més. Demanem per un mapa del país però no en tenen així que… a joderse toca. Primer fem la zona de l’antic ajuntament, just al costat una antiga església mig en runes; una porta de defensa de la ciutat i la reconstrucció d’un petit palau del sultà. Just allí unes noies molt nyonyes i paves ens demanen per fer una enquesta sobre cuina i plats de la regió. Amb l’enquesta que ens fan anem descobrint plats que encara no hem tastat i que sabem segur haurem de fer. Les preguntes són força curioses; per exemple a mi Lluis em xoca una sobre si tenim en consideració al comprar quelcom si ve d’un país del que no estem d’acord amb les seves polítiques (realment quan compro un aliment no em plantejo tant, però a partir d’ara ho faré, potser haurem de deixar de comprar productes espanyols ;)). Per sorpresa nostra, les nyonyes ens fan un regal que resulta ser el nostre postre i aigua extra, fantàstic.

L'antic ajuntament de Melacca

Antiga porta de la ciutat i bossa regal nyonya per enquesta

Ens perdem pels carrers, ficant-nos en una zona moooolt poc turística, veient algunes cases de gent xinesa molt xules, uns xaletets fets de xapa, però amb funció de temples i decorats de la forma més recarregada possible. Així, passejant per aquests carrerons, acabem arribant a un temple xinès, en el que hi ha un pou del rei i un cementiri xinès famós per ser el més gran de fora la Xina, amb tombes amb simbols xinesos i àrabs molt curioses. D’aquí tornem al centre ple de botiguetes i ready for tourists. Nosaltres trobem carrerons on perdre’ns i trobar coses diferents com una mena d’altar al carrer amb una ratota que s’hi arribava. Després acabem al carrer principal amb un temple hinduista, un altre xinès, un budista i una mesquita (tot en 50 metres de distància, ja diuen que el que més sobta al Sud-est asiàtic és la barreja de religions i creences i com conviuen sense problema). Després es posa a ploure i en trobem una esculptura que podria ser part de la sorpresa que ens espera a la ciutat. Però no, la sorpresa ja arribarà…

Casa xinesa curiosa

Cementiri xinès

I ens mengem una dragon fruit, amb resultats curiosos

Mesquita

Estàtua sorprenent

Arribem al museu marítim on hem quedat amb el nostre couchsurfer, que ens ve a buscar en cotxe sortint de la feina. La idea és anar a l’estació de busos a recollir les maletes, sopar, donar un volt pel mercat nocturn  de la ciutat i anar a dormir pel dia següent acabar de veure la ciutat i anar a Cameron Highland. Doncs així fem, anem a sopar a un lloc guiri una mica car però on menjem uns plats boníssims, sobretot el Calanthe Laksa, una sopar de fideus amb llet de coco i mil coses més que era deliciosa no, el següent. Convidem al sopar, com sempre que ens allotjen i no tenim la possibilitat de fer nosaltres el menjar. Al donar un volt pel mercat nocturn (mentre plou força) descobrim també un postre típic boníssim fet d’una mena de massa verda amb un sucre a dins, que es diu Onde-onde. Trobem un temple amb gent local ballant una espècie de country amb música xinesa i quan ja estem prou molls ens dirigim al cotxe.

Un plt deliciós amb el nostre assetjador (abans de saber res)

Coyote dax + musica xinesa= Coyote Xao-lin

Gairebé ens quedem tirats ja que algú ha posat un pot de xapa metàl·lica que ens queda sota el cotxe i al final entre Manel i jo hem de pujar el cotxe perquè el nostre coucher tregui el pot. Estem salvats!!!! O potser no? Un cop dormint, ens adonem que el nostre coacher té unes altres intencions amb nosaltres. Total, que sense dubtar-ho, l’hi deixem clar que no és el que nosaltres volem, i quan és una hora decent i comença a sortir el sol marxem per anar a buscar algun bus que ens permeti fugir de la ciutat. Ens quedem doncs sense visitar el barri on viuen la barreja entre indis i malaisios, així com el barri portuguès, però ja serà en una altra ocasió o ja veurem en fotos.
Agafem després d’esmorzar el bus a Kuala Lumpur i allà enllacem amb el bus que ens durà a Cameron Highland, zona de camps de tè i caminades i nostre pròxim destí.

Tornem a les ciutats i l’estrés o com es viu a Kuala lumpur

Així, després d’unes agradables hores de vol arribem al mega-aeroport de Kuala Lumpur. Una mega-terminal que no té res a veure amb l’aeroport de Colombo, i això que aquesta és la d’Airasia, la ryanair d’aquí… Passem immigració, treiem pasta del caixer i ens comprem una tarja de mòbil. Voliem agafar el bus que és mooolt més barat (10 mirins en lloc de 28 mirins), però com anem de surfers i ja és prou tard no volem arribar a casa la noia que ens acull a les mil. Després d’uns pocs transbords de metro arribem. Ens crida molt l’atenció que realment deuen ser força baixos perquè l’alçada de les escaletes es la meitat (una mica incòmode per la gent gran com nosaltres). A la casa hi ha una parella acollida també alemany-taiwanesa força majos. Ens porta a sopar quelcom i comencem a descobrir que aquí serem feliços amb el menjar. Nyam nyam que bo i quanta varietat!!!
Al dia següent ens llevem ben d’hora per anar a l’ambaixada de Myanmar a fer-nos el visat. La nostra hoste ens troba i ens apropa al centre en cotxe. Passem per davant de les tres torres més emblemàtiques de la ciutat i una hora de caminada després arribem a lloc per a que ens diguin que ara s’ha d’anar a una oficina al centre de la ciutat, ja no tramiten visats des de l’embaixada :o. I és real ja que és un paper que ens donen a l’embaixada. Agafem metro i ens baixem a la parada de la mesquita, just al centre entre chinatown i little india, al costat de merdeka, la plaça de la independència (sí, aquests també eren colònia britànica pobres) al centre de la ciutat.
Comencem doncs amb l’absurbditat de la burrocràcia. I tan absurda com que encara que vulguis arribar-hi per terra, que es pot fer des de Thailandia i que és la nostra intenció, per fer-te el visat és totalment imprescindible portar bitllets d’avió d’entrada i sortida del país. Quan ja estem a punt de desistir i anar doncs en avió, a sottovoce ens avisen que a les agències per un mòdic preu (20 mirins x cap) et creen un bitllet d’avió fals… Doncs vinga a falsejar documents. Si és que feta la llei feta la trampa. Entre una cosa i l’altra se’ns ha passat tot el matí però bona notícia!!! Si ens concedeixen visats per la tarda ja els tindrem… Quina rapidesa, això sí per fer-t’ho en agència (única possibilitat com hem dit) et cobren 30 mirins més per cap… Suposo algú s’ha de lucrar d’això… Algú amb amics a l’embaixada potser?
Menjem en un local d’aquests molt comuns per aquí on hi ha molts llocs diferents amb diferents tipus de menjar i que comparteixen taules i venda de begudes. Provem una sopa de fideus força bona.

Masjid jamek, prop de la zona de visats

Sopa de fideus i iced tea

Fruita bonissima de postres

Després anem fins la plaça de la independència que tenim al costat, amb tot de bonics edificis al voltant. Pujem a little india, visitem la mesquita que dona nom al metro, baixem a xinatown en la zona més guiri plena de turistes i botigues per turistes (el carrer principal és Petaling), on visitem un parell de temples xinesos i indis. Des d’aquí i com encara no hem patejat prou anem fins a l’antiga estació de tren, un bonic edifici però molt mal conservat, i cap a la mesquita nacional, on no podem entrar perquè just al arribar comença la missa.

Merdeka o plaça de la independència

Menjar a little india

Temple xinès

Manel i pseudorita

Petaling street o com destrossar un carrer

Aquí al costat tenim un megaparc tipus montjuic amb molts llocs per visitar. Hi donem una volta i tot estar força asfaltat no ens desagrada del tot. Hi ha un parc d’orquidees però que deu haver viscut temps millors, ara pobret es veu descuidat. No ens dóna temps a passejar més ja que hem d’anar a recollir el visat, així que correm per anar-lo a buscar i Ja el tenim… Afortunadament aquí la burrocràcia ens ha acabat sortint bé.
Descobrim que des de fa un temps hi ha unes linies de bus de colors (4 per ser exactes de moment) que et porten gratis pel centre de la ciutat!!! Nosaltres aprofitem perquè ens porti a Pavillion, la zona pija al dessota de les Petrones, per caminar una estona per unes plataformes tancades (potser uns 10-15 min) que ens deixen al klcc park, el parc que hi ha sota les twin towers. I és que aquesta ciutat, per evitar enfrontaments cotxe-peató té milers de plataformes a l’aire d’aquest tipus pels peatons, estil futurama.
Un cop al klcc la idea era anar a una terrassa d’un hotel per veure les torres des d’allà però un cop descobrim que les vistes des d’aquí son ja molt bones, aprofitem i ens quedem aquí veient com es va fent fosc, es van il•luminant les torres, i els locals van corrent pel parc. La veritat és que de dia les torres potser decepcionen una mica, però de nit són espectaculars. La nostra coucher també ens va dir que hi havia un lloc genial x veure-les. Un edifici amb un heliport a dalt al que es pot accedir si et prens una copa i no està molt tapat, però no ho hem buscat gaire i no ho hem trobat. Deixem la info per fans de buscar llocs des d’on veure altres llocs.

Mesquita nacional

Orquidies

Petrona's by night

Al dia següent ens llevem per anar a l’estació de tren a comprar els bitllets del tren nocturn a Singapore… Si!!! Marxem ja del país però per pocs dies i per tornar pujant progressivament cap al nord. Hi anem com? Amb monorrail. Ens passem el dia cantant la cançó dels Simpsons!! Un cop comprats (40 mirins x cap), agafem un tren x anar a visitar les Batu caves. Ens sorpren al tren un vagó only for women, on el Manel gairebé es fot. Les Batu són unes coves uns km al nord de KL, on al seu interior i exterior s’hi han colocat varis temples hinduistes. La veritat és que creiem s’ha de veure, i l’entrada a la cova principal i al recinte és gratis. Pels més espeleòlegs hi ha l’opció d’entrar a una cova bastant profona però a un preu altet i a hores determinades.

Monorraiiiiiiil

Vagons només per dones...

Batu caves

Dins el temple hinduista

Al tornar parem una mica abans del centre i anem fins a Chow Kit, un barri xinès mooolt més real amb un mercat de fruites i de tot bastant millor que el guiri. No queda massa lluny i està molt rebé. Nosaltres aquí descobrim una fruita deliciosa que es diu duku, tipus raïm per gust però amb closca i força més gran. Aquí a KL hi ha moooolts llocs on pots comprar fruita que et tallen i preparen amb unes espècies molt bones i amb un pal per menjar. Nosaltres estariem tot el dia menjant-ne. Anem a dinar per la zona de la índia, en un lloc on et posen un bol del que vulguis i ho menges amb roti. Deliciós. La veritat és que ens passem el dia menjant i caminant, jeje.

Menjaaaar

Mes menjar amb aparició de nen inclosa

I no pareeeem de menjar. Nan amb chiken tandori

A la tarda fem temps i relax en algun bar de la zona per esperar el nostre tren nocturn, anant abans a la kl tower per veure-la des de baix. És una altra torre molt alta a la que pujar de telecomunicacions. A l’estació uns pseudo-adolescents indonesis de vacances ( pensàvem que eren de l’institut però son companys de feina i en tenen més de 20!!!) es posen a parlar amb nosaltres buscant que els deixem un espai on enxufar el mòbil (tenim l’adaptador més solicitat de la zona). Ens donen algunes idees per quan anem a indonèsia!!
Agafem el tren i a intentar dormir!!! S’ha de dir que hi ha llençols i semblen força nets. Només sobra una mica de llum i falta espai per les bosses que acaben als nostres peus!

Fent el memo a la menara tower

Llit del tren