BiciNinh

Aquesta és una parada no esperada durant el viatje, però veient que teniem un dia extra i podiem arribar fàcilment aquí des de Cat ba ens decidim a visitar el lloc.
Ninh Binh és una ciutat sense cap interès en si mateixa. Però té als seus voltants unes formacions geològiques reconegudes com reserva de la biosfera per la Unesco l’any passat i que anomenen el Ha Long al terra, ja que són formacions similars però al voltant d’un riu i rodejades de temples i camps d’arròs.
Arribem a Ninh Bihn a mitja tarda i afamats. Tant afamats que preferim primer buscar lloc per menjar i ja trobarem quelcom per dormir… Sempre ens agrada més al contrari per deixar les bosses i així dinar sense preocupar-nos per elles. A més som una bona corrua de gent. Venen amb nosaltres la parella d’argentins i una noia belga que ha conegut la Marta al bus. Com anem amb més gent ens hem d’adaptar i acabem en un local recomenat per la Lonely planet. Amb el què ens agraden a nosaltres aquests llocs… Menjar en rang alt de preus per nosaltres però res exagerat. Una recomanació… No demaneu verdures bullides mai amb arròs acompanyat. Un problemilla amb això ja que Lluis ho va demanar i van dur un plat enorme només amb col bullida… Intentem discutir sobre què significa el plural i que verdures vol dir més d’una i que almenys porti una mica de pastanaga per acompanyar (i que sol ser el què posen, col i pastanaga). La noia deia que no i que a Vietnam verdures bullides volia dir només col i fregides col i pastanaga. Finalment i de mala gana porta un bol amb unes rodanxetes de pastanaga (afortunadament). Cal dir però que apart d’aquest incident, la resta molt contents pel seu menjar i ens va regalar uns palets per picar i un quart de mandarina a cadascú…
Després toca buscar lloc per dormir…Des de que hem sortit de l’autobus tenim un senyor molt pesat que ens va seguint perquè anem al seu hotel. Nosaltres l’hi diem que fins que haguem menjat no hi volem anar però el maleït senyor insisteix. Finalment i per atzar, tot i que no volem anar al seu lloc per pesat, al ser difícil trobar habitacions triples acabem allí, afortunadament en una de les millors habitacions cost-qualitat del viatge… I amb aigua calenta real, que amb el fred que fa s’agraeix i molt…
Un cop ben dutxadets i vestidets anem a donar un volt pel poble i ens acostem fins al mercat, on ja estan tancant. El poble en sí no ens atreu gaire però s’ha de dir que ja és fosc i no hi ha vida al carrer…
Anem a sopar molt tard i les opcions són molt escasses. Com no volem repetir lloc guiri i típics fried rice o demés acabem en un local fashion teenager especialitzat en postres tipus iogurt amb fruites però que també fan menjar… Piquem unes patates? extranyes i menjem sopeta i pollastre, no és el sopar de la nostra vida. Però quan arribem als postres, la veritat és que són deliciosos…
El diumenge ens llevem a una hora decent i quedem amb la noia belga ja que està sola i penjada i ens demana per arrejuntar-se. I com més serem més riurem!!!
Esmorzem un arròs tremendo i lloguem unes bicis que després d’uns kilòmetres per carretera horrible ens acaben duent a la zona de Tam coc, o 3 coves, la més famosa i turística. Abans però ens trobem un poblet amb el seu mercadillo i com no ens hi parem per xafardejar i comprar alguna cosa.

Familia al mercat

Pedalejant per la zona

Tam coc és una zona plena de muntanyes kàrstiques. La forma més usual de visitar-se és per un passeig en barca. Abans entre l’entrada a la zona i la barca pagaves uns 4-5 euros per persona (això diu la guia més actual). Però sembla ser que això de ser Unesco els ha flipat i ara val entre entrada a la zona i passejada en barca uns 10 dòlars. Nosaltres no estem conformes amb aquest robatori i decidim visitar-ho amb les bicis, que surt gratis (només has de pagar entrada que són 6 $ si agafes el vaixell). I la veritat és que no ens en penefim gens. Per variar el dia està entre gris i boirós, amb moments de pluja lleu… Per tant la visió no és massa bona. Però amb la bici ens fiquem per caminets impossibles on trobem molts treballadors de l’arròs plantant aquest i demanant que anem a treballar amb ells, molts locals simpàtics que ens saluden i ens regalen un somriure, algunes coves i temples… Així visitem una zona ben bonica sense que ens estafin d’aquesta manera.

Bonics paisatges entre arrossars

Amb la nostra amiga belga

Nens vietnamites que ens miren com bitxos raros

Passejada genial

Treballant l'arròs...això si que sembla dur

Per dinar acabem en un bar a casa d’una gent que ens fa uns noodles fregits boníssims. A més vivim l’escena d’un avi amb el seu nét i també aquest avi intentant-nos explicar coses de la guerra i lo bé que estava ara vietnam comparat a quan l’hi queien bombes… Una família molt simpàtica. A més a més mentre menjem tenim la presència acústica de la matança del porc, ja s’està tothom preparant pel tet o cap d’any xinès!!! Després els que van al lavabo tenen una visió curiosa del porc mort per alimentar a la familia.

Retrat familiar

Compartint pà d'arròs

Per tornar evitem la carretera i anem per camins enmig dels camps d’arròs, al costat del riu, deixant-nos tot plegat una idea de la vida local. I la veritat és que tothom és molt simpàtic, amb un somriure a la cara i un altre als ulls…i oferint-te un hola sense després oferir vendre’t quelcom. Ens trobem un temple al que s’ha de pujar per unes escales però se’ns està fent fosc i decidim no pujar. S’ha de pagar però el preu és irrisori. Llàstima de la falta de temps, ja que sembla ha de tenir molt bones vistes des del capdamunt.
A part d’aquesta zona, també hi ha la zona de Trang Anh, similar a la que hem fet, tot i que diuen és menys turística i més virginal (cosa qie deu haver canviat des de que és Unesco). Nosaltres no tenim temps d’apropar-nos i ens quedem amb la sensació que potser seria millor tenir un parell de dies mínim per fer aquesta zona…

Entorn a la tornada... Com molaaa

Fent el guiri-memo!!!

Un cop arribem, tornem bicis i agafem el bus local (molt fàcil, només cal anar a l’estació de busos i en surt un cada res) per tornar a Hanoi..
Com sempre que agafem una bici i ens perdem, una experiència mooolt recomanable i que ens encanta!!!

Uns dies pel centre del país

Totalment morts després de la nostra meravellosa nit en el bus de 15 o 16 hores, en un viatge farcit de salts i frenades, arribem a Danang, tercera ciutat més gran del país i que es troba al bell mig. La majoria de turistes van a Hoi An, a uns 30 km i la ciutat més turística de la zona, però ja sabeu que naltros no som com la majoria.
Després de buscar molt i algunes informacions certes i falses (ens volen convèncer que no hi ha bus per arribar fins la ciutat per a que pillem un taxi) trobem el bus que porta al centre de la ciutat, ja que l’estació de busos està força llunyana.
Com és habitual arribem i busquem un lloc per dormir. Un cop descarregat anem a fer un esmorzar-dinar al mercat i agafem un altre bus que ens portarà a les Marble mountain, unes muntanyetes a uns 10 km càrstiques i amb marbre, amb temples dins la roca. El bus que agafem és el mateix que demà agafarem per anar a Hoai An, i ens deixa ben bé al costat de les muntanyes. Ens intenten cobrar més però tot i que fins aquí creiem és més barat no poden cobrar més de 18000 donguis. L’entrada a la muntanya son 15000 donguins més. Anant cap allà ens trobem un senyor gran extranger que viu per aquí i que se’ns vol enganxar cual lapa però nosaltres en fugim de forma silenciosa. També trobem un carrer replè d’artesans de marbre que fan escultures enormes per vendre.
La muntanya de marbre no té res de l’altre món, però és xulo de passejar-hi. Sobretot ens agraden les coves que hi ha i els temples que es troben al seu interior. Des d’aquí a més tenim vistes al mar i la platja que se suposa van entrar per primer cop els americans a Vietnam.

[/

Persons fent el memo amb vistes

Superherois a les marbelous montains

Un buda somrient

Il•luminació divina

Budes dins la cova

Platja on van desembarcar els americans

Tornem a casa, dinem en un mercat molt autèntic on trobem un grup de dones fent una celebració i que ens regalen fruita i uns quants somriures…i ens havien dit que els vietnamites eren estúpids!!! Res més lluny de la veritat.

Menjant babes

Celebració de dones al mercat

Com que hem passat tant mala nit al bus, anem a l’estació de tren per comprar bitllets per a Hue (el nostre proper destí a unes 3 horetes de tren) preguntem també per anar a Hanoi després amb el tren. Com imaginàvem no hi ha lloc però si agafem el tren un dia abans (arribem i marxem de Hue el mateix dia) podem fer-ho. Tot i que surt per mig ull de la cara, no volem repetir l’experiència del bus nit altra vegada ja que tornen a ser 14 hores. I com sabeu als trens es dorm moooolt millor. Ja tenim tren doncs, Hue només tindrà unes hores de les nostres vides ( com després veureu encara ens en van sobrar, però això toca després).
Al dia següent ens llevem per agafar el bus a Hoi An. És aproximadament una hora. Està considerat patrimoni mundial per la Unesco per ser un poble ben conservadet amb cases i edificis antics encara de peu, sense construccions posteriors horroroses, amb una barreja d’estils vietnamita, xinès i japonès, ja que era un important port comercial.
La realitat, tres carrers semipeatonals (encara que prohibides les motos passen per on volen), amb edificis que serien bonics si no fos perquè estan farcits de botigues i restaurants pels guiris, recordant-nos en cert punt a un Carcassone. Massa fals. No ens agrada… I que et facin pagar per passar per un pont ( el pont japonès, el punt més emblemàtic) encara ens agrada menys. Fugim d’aquí i anem a una zona molt menys guiri aprofitant que plovisqueja una mica i fem un beure en una terrassa encarats al riu. D’aquí al mercat, on decidim no menjar ja que hi ha unes actuacions cantant a un volum massa estrident per nosaltres. Acabem a un llogaret ja als afores amb un arròs prou bo i uns adolescents locals que es fan un munt de fotos amb nosaltres a petició seva!

Pont japonès... Pagarà l`entrads un altre

Quin romantiscisme!!

Fora del circuit

Prenent algo...som unos gastosos

Com encara tenim temps decidim passejar per uns camps d’arròs, una tomba d’un japonès que hi ha i un poble que resulta ser l’hort de la zona. Esperàvem algo molt preparat i guiri ja que surt com a reclam al mapa que ens han donat però resulta una caminada moooolt agradable i ens encanta.

Pose de cul en arròs

Escena rural

Collint arròs

L'hort de Danang

Tornem a Danang on dormim i donem una volta pel riu, amb el seu pont en forma de drac que s’ilumina per la nit i va canviant de colors. Sopar i dormir que a l’endemà matinem!!!

Passeig al riu de Danang...seriositat 0

I divendres s’aixeca amb boira i un dia fresc, són les 5 del matí. Anem fins l’estació de tren, per variar el tren va tard i esperem fins que ens arriba. Com que el trajecte és curt hem agafat la classe més cutre, amb uns seients de fusta que les nostres esquenes encara recorden. Cada 5 minuts ens passa un venedor de sípia assecada, amb una fortor tremenda que el nas de la Marta gairebé no pot suportar i que ens obliga a obrir la finestra tot i el fred i que a fora plou. Realment la olor és extremament intensa!!!
Suposadament, aquest trajecte és molt bonic ja que passes per un port de muntanya just al costat del mar. Tot i que està força ennuvolat i tapat i plou una mica, s’inteuix força lo xulo del trajecte. 3 hores després arribem a Hue, on just arribar es posa a ploure a bots i barrals. La humitat i la fresca és tremenda. Ens abriguem ben abrigats i ens aixopluguem a una terrassa a pendre algo i a veure què passa. I el què passen són les hores i cada vegada plou més. No volem visitar la ciutat en aquestes condicions així que les hores que teniem per veure Hue ens les passem d’un bar de l’estació de tren a un altre.
En un moment d’amago de deixar de ploure la Marta i en Lluis intenten sortir per veure algo però als 5 minuts s’hi torna a posar així que tornen amb les bosses i el Manel, no sense abans comprar uns fideuets per sopar al tren (i algunes galetes, patates i allò mínim per sobreviure un trajecte llarg).
Unes hores després de disfrutar la magnífica estació de tren de Hue i els seus bars, agafem el nostre tren llit que ens creuarà mig país fins la capital.

Al tren amb unes amigues

De bar en bar a Hue

Dir que Hue també és patrimoni Unesco i és l’antiga ciutar imperial de Vietnam, on vivien antigament els reis del país. Diuen que s’assembla a la ciutat prohibida de Pekin. Haurem d’esperar a visitar aquesta per decidir i veure com podria ser… Nosaltres aprofitant el wifi de l’estació finalment hem vist en fotos per internet!!!

Passejant per Disneyland a Vietnam

Tenim ganes d’escapar una micona de la calor i de veure una mica de muntanyeta, així que decidim acostar-nos fins a Dalat. Dalat és una ciutat que es va desenvolupar quan eren colònia francesa ja que era el lloc perfecte per escapar de la calor, rodejada de llacs i muntanyes. Això sí, no espereu una estació o ciutat muntanya de les nostres. Aquí, com a tot el que portem de sud-est asiàtic, els paisatges muntanyosos són decebedors (almenys per nosaltres, tenim ganes ja d’uns pirineus).
El què no sabiem de Dalat i vam descobrir allí és que és una ciutat força pastelosa. De fet és el principal destí dels viatges de noces vietnamítics i també n’hi diuen el little Paris, suposem per 2 pseudo torres Eiffels i per moltes cases colonials franceses.
Però això ja arribarà… Nosaltres després d’un viatge en bus nocturn amb llits incorporats ens arribem a les 04:30h amb una rasca important i tot ben fosc (segons l’horari promès havíem d’arribar 2 h més tard!). Afortunadament, l’estació de busos és nova i gran, amb molt lloc per seure, així que esperem… I sort també que d’anar mirant per tot veiem que tenim gratuit un pick up fins al centre de Dalat. L’estació de busos és com a 3 km i no tenim gens de ganes de fer-los carregats amb motxiles, de fosca nit i amb un fred collonut. Perfecte! Un home a més se’ns apropa i ens ofereix un allotjament molt barat (4 $ per persona i nit) i sense pagar la nit actual, cosa que agraïm sobremanera… Així arribem i ens posem a dormir una estoneta per recuperar el poc dormit al bus!!
Un parell d’hores després ens llevem jo i en Manel per deixar la Marta descansant una estona més. Anem fins al mercat a esmorzar, on hi ha una planta només de restaurants i la majoria vegetarians. Fins i tot trobem unes parades amb imitacions de gambes o “alitas de pollo” fetes amb vegetals. Hi ha milions de parades de tofu també i coses rares que no haviem vist abans… I milions de maduixes!!! Aquí, com a les Cameron Highlands, és la zona de la maduixa, cosa que descobrirem després amb milers d’hivernacles per la zona.
Veiem una mica de ciutat, amb la seva rèplica de torre eiffel i la seva oficina turística on només venen tours i no et donen cap mena d’informació per fer res. Fa un vent fred no el següent, així que tornem cap a l’hotel a recollir la nostra visitant, esgotada encara per l’esforç que l’hi suposa escriure un post del blog (pringada!!!). Tornem a sortir amb ella i nova volta al mercat, descobrim una zona molt gore que no haviem vist amb morros de vedell (i una dona que per fer broma se’ls posa), gripaus, anguiles i demés bitxos asquerosos així com molts òrgans interns com cors, fetges, ronyons, pulmons… No parem gaire intenció no fos cas hi hagi gos (un menjar deliciós per alguns vietnamites).

Això si que es un mercat amb vida...

Ginjebre arregladet

Maduixetes dalatines

A mi me daban 3

Here Piggy pig pig

Gripaus, anguiles, freaky mercat

D’aquí anem al llac del poble, una passejada d’uns 7 km que es fa força agradable i divertida parlant sobre les tribus urbanes del món mundial i amb critiqueo general dels freaks que ens trobem pel carrer. La idea era passar per l’estació de tren, suposadament maca, però pel camí trobem una plaça engarlanada i uns edificis en construcció super horteres i ens n’oblidem. Sembla ser que l’engalanament és per la celebració del 85è aniversari del partit comunista. Curiosament molta mandanga i cuartos gastats al carrer però la gent no sap gaire en què consisteix ( com un dia de la constitució nostra vaja).
També voliem visitar un lloc que en diuen la crazy house, una casa construïda per un freak que sembla té un disseny curiós però se’ns fa tard i passem. Al vespre mentre busquem sopar trobem una parada cutre on mengem una de les millors sopes en moooolt de temps… Està bona no, el següent. I per menys d’1$… Ens encanta el menjar bo, bonic i barat!

Començant el tour

Imitació de torre Eiffel

Al voltant del llac

Sireno i amiga

El dimarts ens aixequem d’horeta per anar a una bakery boníssima a esmorzar i agafar un bus local que en 30 minuts ens portarà a l’entrada per pujar a la muntanya més alta de la zona, el Lang biang, de 2167 metres. Per entrar al parc son 15000 donguitos, seguim un camí força ben marcat amb senyals vermelloses veient al principi camps de cafè i milers de hivernacles per les maduixes. Després passem per boscos de pi i arribem a la carretera, on 500 m després comença el camí des del coll que ens porta al nostre pic. Seguim una estona per paisatge de pins i misteriosament quan arribem ja gairebé a dalt de cop canvia el bosc i trobem una zona més selvàtica, amb arbres molt més grans i verds, algunes lianes, etc… Una curta però força dura pujada posterior i ja som al cim, amb unes vistes que no tenen gaire res de l’altre món i que ens demostren que Vietnam és un país força més desenvolupat del que el feiem. Calculem la baixada per arribar bé al bus per tornar a Dalat. La noia que cobrava al bus molt amablament ens ha donat un paperet amb les hores.  Trobem, però, un altre camí de baixada gens marcat però molt evident i passem per alguns camps de cafè petitons. Aquest camí ens fa arribar força més d’hora i un local una mica alcoholitzat ens ofereix unes maduixetes (està treballant en una fàbrica separant i netejant-les).

Una nova espècie? No, un cavall pintat!!!

Camps i més camps

Pringuis començant l'excursió

Acabats d'arribar al capdamunt

Des del cim

Hivernacles mil al fons

Petit camp de cafè

El camí en bus a Dalat se’ns fa força curt, tornem al mercat per dinar i carregar provisions i d’aquí a l’hotel per carregar motxiles i esperar el bus per creuar el país… Com ja vam dir, els trajectes de bus nocturn en un blog especial sobre el tema!!! Us haureu d’esperar.

Anunciaven plujes i acaba sent el millor dia

Avui marxo ja de la capital. Avui sembla que serà el pitjor dia de la setmana segons totes les previsions, però com descobriré en aquesta illa fer cas de les prediccions és totalment absurd… El temps és massa canviant. Avui agafo un bus turístic que em porta fins a Thorsmork on dormiré aquesta nit en una cabanya de muntanya per demà fer una camnada que diuen és molt espectacular. De camí passarem per una cascada molt famosa per poder caminar-hi al darrere, s’anomena Seljalandsfoss. L’entorn és brutal.

A la cascada

Mireu quin mar d’aigua

I quins colors més verds

Jo i l’aigua

Per darrere

Un parell d’hores més amb autobús, ara un de 4×4 per anar per carreteres horroroses i vadejar rius, fins arribar a Thorsmork. Durant el camí fem una petita parada per veure la glacera del Eyjafjallajokull (recordeu el volcà impronunciable que va donar pel sac a molta gent fa 4 anys?). Les vistes realment són impresionants.

Un cop arribo a Thorsmork deixo la motxilla gran a la cabanya on dormiré i agafo la petita i la carrego amb menjar i aigua i faig una ruta que em recomana la dona de informació. Primer pujo una petita muntanya que té bones vistes a l’interior muntanos de l’illa i que es diu Valahnjukur, una petita pujadeta queja em deixa unes molt bones vistes. Les plujes de moment no arriben i el dia sembla que més aviat es va arreglant.

La glacera del ….

Quins colors

La vall de Thorsmork

Cim on pujaré

Més vistes pujant… A l’altra cantó

Vistes del cim

Sóc el rei del món

Feliç d’aquestes vistes

Després d’aquesta pujada i esperant que no podria esperar res més d’aquí, començo a pujar una petita vall per un riuet que també em recomanen i quina és la sorpresa quan descobreixo una regió d’un altre planeta amb una muntanya al fons que sembla un Pedraforca de verd… Es diu Rjupnafell i la veritat es que no deixa indiferent ni el camí tampoc… Primer penso son les 4 de la tarda i és massa tard però després penso entre mi, però si no es fa mai de nit,quin problema pot haver?? i cap allí que pujo… En total son unes 3 horetes fins tronar a la zona de dormir, però val moooolt la pena i fins al final no em pluvisqueja una mica…Que bé,si al fianl tindré bon temps i tot…

No podia fer més tria,això era espectacular i no sé com triar les fotos, així que aquñi teniu i trieu vosaltres les que mes us agradin…La ruta va ser… ESPECTACULAR i no tinc més paraules…

Vaig arribar a la cabana de muntanya, vaig er-me el sopar, vaig estar parlant amb una noia tinerfenya que estava aquí de voluntària arreglant els camins de senderisme i a dormir que demà m’espera un ruta molt llarga.