Segurament la paraula maremoto ve de mar de motos i ha sigut originada a Ho chi minh, HCMC com n’hi diuen ells o antiga Saigón… Sigui la hora que sigui, en el carrer que sigui, un mar (una riuada de motos es quedaria curta) de motos serà allà per perseguirte i intentar matarte quan vols creuar el carrer. I segons on, fins i tot quan vas a la vorera, perquè hi ha taaaaaaantes motos que van per les voreres ja que no hi caben a la carretera… Pensar la paraula moto i el cor encara se’ns accelera.
Però abans d’arribar a aquesta antiga capital de vietnam del sur, hem de fer una cosa mooolt important. Creuar la frontera i fer servir el visat de preu semi-escandalós (60 dòlars per un mes single entry). I el pas fronterer de cambodja a vietnam es mereix també unes paraules… Agafem el bus de Capitol tours per només 10 dòlars i que surt a les 08am. Hora prevista d’arribada 14:30. Després de passar el Mekong amb un transbordador (hi ha un pont fantàstic encara en construcció), arribem al poble fronterer cambodjà, ple de casinos. Com no paradeta a restaurant amb preus inflats i pas de frontera. Se’ns han quedat els passaports i per sortir de Cambodja ens criden pels noms un a un i anem passant. Això és ràpid… Tornen a quedar-se els passaports, fem escassos 100 m en bus i tornem a sortir per entrar a vietnam. Ens fan treure tot l’equipatge i carregar com morts. L’espectacle és dantesc… Centenars de persones en un lloc reduït en terra de ningú esperant al seu passaport. El conductor dóna el feix de passaports a un dels agents que va agafant i comprovant dades i visats i et criden pel nom per donar-te passaport amb entrada sense mirar-te la cara. Nosaltres ¿afortunadament? som dels primers busos a arribar. Just després nostre n’arriben 4 o 5 més carregats de gent. Si els agents fossin llestos tot aniria bé. El problema és quan ja estan atenent els passaports del teu bus, ve el conductor d’un altre bus i posa els passaports allà, queden per sobre dels teus i així passen tots els del bus posterior al teu al davant… Així, et quedes palplantat com un ruc, carregat com el mateix amb les motxiles i esperant una mica més de 2 hores per a que finalment diguin el teu nom… Sense paraules per definir tanta ineptitut.
2 hores després per un segell
Cara de mala llet
Un cop passada la frontera, morts de gana (pensàvem menjar al arribar a HCMC), unes hores més de bus… Arribada real a les 17h. Afortunadament el bus deixa en la zona de motxileros. Només sortir busquem un lloc per dormir. Se’ns apropa una dona que ens ofereix una habitació en un carreró interior on no sabem si sabriem tornar a arribar. L’habitació està molt bé i a un pressupost molt bo pel què hem vist, així que ens quedem. Canviem moneda (el canvi és força bo amb el dòlar que tenim de cambodja) i menjem algo pel carrer… Una volta nocturna fins al riu ple de llums horroroses i a dormir…com cansa viatjar infinit!!!
Al matí següent esperem una visita… Quines ganes en teniiim. A veure si ens activa una mica que venim moooooolt relaxats de Cambodja. Com que entre que arriba i tot plegat calculem serà migdia, aprofitem per anar a veure el museu dels remanents de la guerra. Com aquest tipus de museus, molt gores i curiosament per nosaltres ja que no estem acostumats moooolt antiamericà… Estem acostumats a visions parcials i lleument subjectius , però aquest museu sembla gairebé panfletari i propagandístic. S’ha de dir però que els Estats Units van fer bestièses aquí…
Exercici a l'aire lliure
Militars tancadets
Quina pooooor!!!
D’aquí a esperar tenir notícies de la Marta per recollir-la al bus i anar a l’hotel que hem reservat (al final una anècdota genial sobre aquest tema)… Un cop recollim a una Marta jetlacosa i acalorada (i es que fa una calor tremenda aquí), anem a dinar. Per a que no s’adormi la portem a donar un volt pel centre, cap al canal on ens trobem un mercadet amagat on venen milions de tipus de sucre diferent. La gent súpermaca intenta comunicar-se amb nosaltres. Com sempre cal sortir una mica dels circuits normals per trobar gent fantàstica i que t’acull súper bé. Del canal enllacem amb el riu Saigon i després anem cap al centre ple d’edificis més aviat colonials, hotels fantàstics, l’òpera, etc. Intentem anar als jardins botànics però aquests es troben juntament al zoo i s’ha d’entrar al zoo per anar-hi, estan a punt de tancar així que tornem per uma avinguda enorme plena de banderes vietnamites i xineses, no sabem per quin motiu. De fet tota la ciutat n’està farcida…deu ser alguna espècie de celebració. Arribem fins al palau de la reunificació, un edifici que ens recorda a altres edificis comunistes com la seu del partit de Sofia. Acabem la ruta al mercat de Ben thran o central, però en sortim desilusionats ja que està a mig funcionament i és una espècie de boqueria per turistes.
I això que es??? La nostra visita en modo shock
Pingüins!!!
Òpera vietnamita
Classe de gimnàs al parc
El divendres serà per anar als túnels de Cu chi. Es troben a uns 60 km de HCMC i tot i que la majoria s’hi arriben amb un tour, ja que és barat i fàcil, nosaltres descobrim com arribar-hi en transport públic. Hem de fer 1 transbord de bus i son unes 2 hores de trajecte però el mateix aprox amb el tour i així és més autèntic i barat. Un altre alicient és que en transport públic arribes als de Ben Duoc, que són una mica més llunyans. En canvi en tour tots van a Ben Dinh, mooooolt més plens de turistes i més adaptats a aquests (han augmentat força el tamany dels túnels).
Els túnels són estructures subterrànies que van construir amb les seves manetes la resistència comunista o vietcongs de vietnam del sur per lluitar i defensar-se dels americans. És una visita molt curiosa i instructiva. Entres en alguns dels túnels i de les càmeres que van construir, t’ensenyen les entrades reals (minis no el següent, adaptat a mida vietnamita i per evitar que hi capiguen els americans…), trampes… Tot amb una visita amb guia que ja pagues amb l’entrada i que intenta donar-te pressa per trigar el mínim possible. Al final acabes amb un tast de tapioca o iuca, del què bàsicament s’alimentaven els vietnamites durant aquell temps. Havien arribat a viure mesos allà sense sortir, hi cabien unes 3000 persones i hi van arribar a néixer nens a dins (documentats 2 segons el guia).
Claustrofòbia mode ON
I per aquí hem d'entrar?
Túnels amb ratpenats
Menjant tapioca, aliment dels túnels
A més dels túnels per aquesta zona hi ha previ pago reproduccions de com es vivia a la zona en aquella època, unes maquetes d’edificis d’altres ciutats del païs. I gratuitament també tenies l’accés al temple de Ben Duoc, aixecat en commemoració a les víctimes durant l’intent de reunificació pel país, on val la pena donar una volta.
Escena típica de la vida de la zona
Mural al temple
A la tornada decidim parar a un mercat ple de vida que hem vist a l’anada, ja a HCMC però més als suburbis. Ens parem en un lloc on el bitlletero del bus ens pregunta si realment volem parar i ens mira amb cara extranyada. Parem un parell de parades abans però així estirem una mica les cames. Aprofitem per demanar a paredetes del carrer el preu de les coses, entre la meitat i la tercera part del que ens costaven al centre. Aprofitem per provar un snack fet d’arròs sticky en una fulla de plàtan que ens resulta força insulsa. Arrobem al mercat cap a quarts de 3 i està ja a mig gas. Com sempre els mercats aquí tenen molta més vida a primera hora del dia i van baixant. La Marta descobreix plantes i fruites rares, parades amb milers de tipus d’arròs… Dinem en un tenderete vegetarià que fa curri amb arròs molt deliciós. El noi l’hi posa molt més menjar a la Marta, sembla que potser vol lligar amb ella. Mentre mengem comencem a sentir crits, una peixatera amb un altre venedor sembla que no es porten bé… 5 minuts i la cosa es calma. Fem uns postres ben bons (cadascun un de diferent) i donem un volt pel mercat, on fins i tot hi ha un gimnàs!!!
Alls i cebes de totes menes
Marta i ligue en parada menjar vegetarià
Gimnàs al mercat. Amor a l'esport
D’allà sortim i anem per un carrer mar de motos impossible, la via més ràpida d’anar a petar a casa. Trobem carrerons més petits i acollidors on tot i també passa alguna moto són supertranquils, així que decidim perdre’ns per allí. Gent ultraamable i simpàtica, algun gos rabiós i molts gossos amigables, milers de nens i grans mirant-nos amb uns ulls com taronges, un forn de pa a casa… Una altra cosa curiosa és que tenen intimitat, normalment amb les cases ben obertes i veient la seva habitació o si tenen pasta la sala d’estar. Passejant per aquests carrerobs ens podem fer la idea de una vida real creiem… Amb tot aixo anem a petar a una consulta oberta al carrer d’un metge futurists amb una mena de pistola com d’encolar donant descàrregues a una pobra dona; tot seguit li passa com una mena de maquina elèctrica vibratòria per tot el cos. Tot molt estrany. Després de molts carrers sense sortida acabem tornant al carrer de motos infernals ja que no trobem res més, però almenys hem gaudit d’una estona de tranquilitat.
Un autèntic mar de motos
Tot i que segurament HCHM podria oferir molt més, com qualsevol gran ciutat, nosaltres ja hem vist el què voliem veure i decidim a l’endemà anar al delta del Mekong. Abans però sopem un pho en un lloc bastant bo, una sopa megatípica del país.
I aquí l’anècdota hoteril que hem comentat abans. No reservem gairebé mai però per facilitar la trobada amb la Marta i al ser 3 vam decidir reservar nit. Ho vam fer per booking a l’hotel phoenix 74. Al segon dia, però, rebem mail de la reserva ha estat cancelada perquè no has aparegut a l’hotel i et cobrarem la nit. Anem a recepció i resulta que al mateix carrer hi ha dos hotels que es diuen phoenix, el 25 i el 74. Gairebé un davant de l’altre. I naltros vam anar al que no tocava… La putada va ser que el recepcionista no entenia gaire anglès i no es va ni mirar la reserva de booking. Com la localització de booking a més donava a la vorera on hi havia l’hotel fals… Una petita discusió amb la recepcionista que no volia admetre l’error després, sembla que el tema queda arreglat pagant la diferència de preus de les habitacions… Creuem els dits!!! I vigileu si aneu mai a un hotel on a més del nom hi hagi un número, no sigui cas…
wondersalmon 