Resum vietnamític

Afortunadament, a Bangkok ja ens ho van advertir… Vietnam s’ha sabut vendre molt bé i no és ni molt menys tant impressionant com ens ho venen… Molt difícil pels viatjers lliures que ens agrada perdre’ns per llocs remots i fer la nostra, un viatge fantàstic per anar en tours i d’un lloc turístic al següent. Definitivament, no el nostre estil de país… A més és molt llarg i es nota ja que s’han de viatjar moooooltes hores i es fa molt pesat. El clima no ens ha ajudat, molt fred i humit, aquí no hi ha època pluja-no pluja sinó que hi ha hivern i és molt fresc… No ho esperàvem.
Afortunadament la gent ens ha rebut millor del què esperàvem i tenir la Marta acompanyant el viatge ens ha donat alegries al tema… També comencem a notar la monotonía del sud-est asiàtic… Potser comença a tocar plantejar un canvi… A Laos valorarem!!!

El que més ens ha agradat:
– L’experiència de Sapa. Tant el trekking (lluis dixit) com l’experiència del homestay(Manel dixit).
– El mercat de Dalat. Les 150 fotos tirades per la Marta ho testimonien. Hi havia de tooooooot el que et puguis imaginar.
– Caminada pels camps d’arròs de Hoi an i bicicletada per Nihn Binh. Quan vas per free és quan millor i més disfrutes allò que veus.
– Badía de Ha long. L’experiència del kayak i trekking on vam arriscar la vida va molar… N’esperàvem molt i potser no ens va impresionar tant però és el que recomanariem visitar a tothom sense cap dubte.
– Ens havia parlat tothom tant malament de la gent que els hem trobat molt amables i simpàtics, sobretot al sud. Al nord si que veus algú puntual que només vol la teva pasta, però hem trobat gent molt maca i amable, sobretot als mercats i les paradetes locals al carrer. Crec que aquí ens han regalat més menjar que en cap altre lloc, potser també per la proximitat del tet.

El que més ens ha decepcionat:
– El país en general. Creiem que s’han sabut vendre molt bé i no té res espectacular.
– La martingala muntada en el tour del delta del Mekong… El mercat flotant feia pena i les múltiples parades per comprar eren horroroses.
– El trànsit. Sobretot les motos. Et venen ganes d’agafar a la gent que va en moto per on i com no toca i tirar-los amb una empenta al terra. Ha tret els nostres instints més violents.
– Moure’t amb sleeper-buses. Sembla que ha de ser còmode per la posició dels llits però entre els bots que et fot i lo petits que solen ser els llits gairebé prefereixo anar assegut.
– El centre històric de Hoi An. A vegades les expectatives hi fan mooolt. 3 carrers únicament maquejats pel turista i plens de restaurants i botigues en un casc antic que podria ser molt bonic sinó fos per com l’han encarat… Sembla de cartró-pedra… Ens ha fet pensar en un Carcassone encara més exagerat.

Dormir:
Resulta extremadament barat i tots els hotels de preu baix són molt correctes, la majoria amb tovallola inclosa, tele dins l’habitació i lavabos privats, amb dutxa a l’estil asiàtic això sí. Alguns fins i tot amb dutxa amb mampàra, un autèntic luxe…Hem dormit en hotels, normalment de gent local que són molt més barats, i guesthouses, però gairebé són el mateix, de fet no hem sabut trobar la diferència… També hem dormit a casa d’una dona que ens va agafar pel carrer només arribar a HCMC i en homestay a SapaVigileu que molts tenen un nom similar. Cap dificultat a trobar habitacions de 3, a vegades 3 llits simples però la majoria 2 dobles o un doble i un individual. Wifi correcta sempre. Vigilar amb els hotels locals, gairebé tots tenen hora de tancar, però la família sol dormir allà i només cal despertar-los…

Despesa: 2727000 donguitos, un 15,1% del pressupost, que correspon a 2,7 euros per persona i dia de mitjana.

Menjar:
Teniem una idea de vietnamita on només menjariem arròs i més arròs. Extranyament, no és tant fàcil menjar arròs i són molt més de fideus (d’arròs, això sí), sobretot en forma de sopa… El plat estrella és el típic pho, una sopa amb una mica de tot i fideus, sobretot de vedella i servida amb hierbajos mil per a que et posis al gust… Al sud hem menjat molt millor que al nord i força més barat. L’arròs es diu com i te’l serveixen típicament amb curries o acompanyament (3 o 4 segons tu demanis). Pots demanar en alguns llocs que sigui vegetarià i és la forma més fàcil de menjar per un vegetarià, ja que totes les sopes son amb carn sí o sí (només vam trobar una sopa vegetariana al mercat de Dalat). Sempre va acompanyat de cacahuets salats i torradets. Això sí, sembla que només mengen arròs al migdia, per esmorzar molt difícil i per sopar només en forma d’sticky rice ( deliciós això sí).
Un altre plat que ens ha agradat força són una espècie de canalons amb pasta d’arròs amb hierbajos i carn, que es mullen en un caldo deliciós… Només ho hem trobat al nord, però.
Tenen uns pseudopostres similars als cambodjans, però que solen servir calents, en general menys bons i molt més cars (et costen gairebé el mateix que un dinar).
Hem menjat sempre en paradetes de carrer i en els mercats, que com sabeu és el què ens agrada.
En general ens hem cansat de massa carn, el menjar sempre bastant el mateix… No ens ha entusiasmat, la veritat…al principi penses què bo, sobretot la carn i la forma de macerar-la, però te n’acabes cansant força ràpid.

Despesa: 4100000 donguitos, un 22,8% del pressupost, que correspon a 4, 03 euros per persona i dia de mitjana.

Transport:
Extremadament car, sobretot a causa del viatge del tren i perquè hem viatjat molt. És un país mooooolt llarg i es nota. I això que aquí no comptem els desplaçaments que entren dins de tours. Molt difícil fer-ho per tu sol, molts cops acabes tirant d’agència o hotel ja que t’ho compliquen força. Sobretot hem viatjat en bus sleeper, un tren nocturn, hem agafat alguns busos locals, vaixells al delta i a la badia del Mekong… També hem fet algún curt trajecte en moto per arribar-nos a la parada de busos. Ah, i la bicicleta clar… Per fer-vos una idea del tema transport llegiu l’entrada escrita per la nostra Tilapia… Segur que us emocionarà 😉

Despesa: 7001000, un 38,9% del pressupost, que correspon a 6,9 euros per persona i dia de mitjana.

Activitats:
Molt difícil baixar el pressupost d’aquest apartat… Veure quelcom aquí sense pagar entrada i sense tour és força difícil, per no dir impossible. Aquí comptem el tour del delta, la sortida en vaixell i kayak a la badía de Ha long i el trekking-homestay per Sapa. El primer un desastre, els altres dos força millors. Les entraded també a algun museu, cine i als túnels de Cu chi.

Despesa: 3803000 donguitos, un 21,1% del pressupost, que correspon a 3,7 euros per persona i dia de mitjana.

Compres:
Vàries bugades (amb aquesta humitat o ho feiem així o no tindriem mai la roba seca), pongos de la Marta i el típic iman per nosaltres, tampoc hem comprat samarretes ja que no ens han agradat gaire.

Despesa: 344000 donguitos, un 2,1% del pressupost, que correspon a 0, 4 euros per persona i dia de mitjana.

Despeses totals: El canvi intermig durant la nostra estada era de 24300 donguitos un euro, per això totes les despeses surten en milions. La majoria de caixers deixen treure sense comissió, almenys Vietcombank i Agribank. Normalment et deixa treure un màxim de 2000000 per vegada, molt poc ja que són uns 80 euros.

Hem gastat un total de 18005000 donguitos (sí 18 miliooooons, així sona molt xungo, somos unos gastosos com diria la Marta), 745 euros, que en un total de 21 dies d’estada al país fan un promig de 17,7 euros per persona i dia. Ens esperàvem algo més car pel que ens havien avistat però 2 rates importants i una altra en potència hem aconseguit un pressupost força ajustat!!!

Night bus, shortbus y otros buses del montón

En esta entrada queremos transmitir algunas de las vivencias y sensaciones más relevantes durante los diferentes trayectos realizados durante las 3 semanas que permanecimos en Vietnam. Cabe destacar que la cantidad y la intensidad de las mismas no son recomendables en un periodo de tiempo tan corto, así que recordad “no lo intenten en sus casas”. Siempre que sea posible dormid en camas y pasar más de una noche en el mismo hotel ya que sino el desgaste es alto y el rendimiento físico no es el esperado, de manera que por muchos sitios que visites, como estas medio grogui no te cunde y lo peor, sitios que en plenas facultades podrían estar medio bien los pillas a desgana y no les ves la gracia.

Dicho esto os enumeramos los principales trayectos así como algunas anécdotas de los buses interurbanos*.

1 Ho Chi Minh – Dalat (305 km, y unas 7-8h) la primera vez nunca es como lo esperabas

Después de haber reservado nuestros sitios en la agencia, entramos a nuestro primer bus-cama como un niño con zapatos nuevos (bueno… No literalmente, ya que te hacen entrar descalzo y meter tus zapatos en una bolsa…). Habíamos elegido los sitios del final, ya que al parecer eran más espaciosos, pero contiguos había solo 2, con lo que me tocó un sitio tamaño estándar justo delante. El subidon de la novedad duró menos de un suspiro ya que no era tan “dulces sueños” como imaginamos, especialmente el sitio/tamaño estándar. Los sitios normales son como un asiento en los que el respaldo se reclina hasta ir casi tumbado, y las piernas/pies van metidos en una especie de cubículo… La idea es buena, no lo negaremos, pero las medidas vietnamíticas no dan la talla europea y ni siquiera puedes poner un pie pequeño derecho, con lo que es incomodísimo…. Como un viaje de 8h en semejantes condiciones era del todo inviable, procedí a cambiarme a otro asiento que creí mejor, cosa que así fue, pero no es oro todo lo que reluce. En las siguientes paradas fue entrando gente (y yo con el corazón en vilo y los dedos cruzados para que no me tocase volver a mi sitio…) y en una de estas un señor vietnamita se tumbó a mi lado. El hombre al ver una guiri tumbada y sola al lado suyo, vio el cielo abierto y me empezó a hablar (o no! Tierra trágame…!). La conversación/interrogatorio terminó repentinamente cuando me preguntó si viajaba sola y dije que no, que mis amigos estaban abajo (heartbraker…lo se! XD). La paz duró poco, y es que mi nuevo amigo además de intentar invadir SIN EXITO mi espacio vital mientras estaba dormido, roncaba como una marmota!! Cuando vino el “acomodador” a avisarle de que llegaba a su parada se bajó del asiento tan descolocado que el pobre casi se deja el móvil. De nuevo en la intimidad de mi asiento reclinable, acabé algún capítulo más y a dormir plácidamente hasta que llegamos a las 4 de la mañana a nuestro destino (2h antes por cierto…), bajamos medio sobados y morimos congelados.
Balance global positivo, experiencia repetible

image

Primera experiencia en night bus...parece cómodo y no lo es!!!

2 Dalat – Danang (750 km, 16h)la ruta de la muerte

Llegados nuevamente a la estación de la congelación nos introducimos en nuestra nueva aventura en bus-cama, de nuevo en los backsits, porque ya sabemos de que va la broma y esta vez no nos la vamos a jugar. Esta vez vamos los 3 juntos y solo hay un externo, un joven vietnamita.

image

Falta nuestro vecino pero es que salia movido...

Al poco de partir Manel se queda frito y empieza la aventura para el resto de mortales. Tenemos por delante un largo y fatídico viaje bajo la lluvia, “carreteras” hechas polvo llenas de baches, precipicios, frenazos, bocinazos y latigazos cervicales para todos… Lluis y yo intentamos pasar el mal trago entre series y rezos conjuntos, la cosa es muy hardcore. A lo largo del viaje hacemos una parada en un área de servicio y la gente normal come. De vuelta a los aposentos dormimos un poco y Lluis y yo nos despertamos meandonos vivos mientras don bello durmiente sigue en su particular séptimo cielo. En uno de los mil apeaderos del bus (parábamos para coger alguna caja o ves a saber que) Lluis se planta y dice que si o si se baja y hace sus cosas, pero al resto de meantes sonámbulos del bus (que no somos pocos ya que hace 6h de la última parada) nos dicen que no es una parada real y que aguantemos que la parada de meamiento está cerca. Lo’ guevos! Después de 1h y pico más de aguantar casi a reventar entre mil baches por fin paramos y sorpresa…. Es una cuneta en medio de campos de arroz!!! En serio hemos esperado tanto para esto, wtf!!?? Mientras intento digerir que todo eso es real y efectivamente está pasando (recordemos que estamos medio vivos y muy sobaos), el resto de feminas del bus acaban lo suyo y se van, con lo que me quedo sola en el campo de arroz poliklyn medio en shock intentando hacer lo mío. A todo esto el conductor se asoma y me empieza a gritar noseque en su idioma. Genial, gracias, has visto pasar por aquí a mi dignidad? La estoy buscando entre el arroz y los klinex… Te rehaces un poco como puedes y vuelves al bus no sin antes encomendarte a algún santo de nuevo. Lo que sigue es el amanecer de varias ciudades desde dentro de un bus con mil baques, alguno de los cuales te hace pensar que te has partido la columna vertebral. Muy chungo todo… Al llegar presenciamos el despertar de don Bella durmiente que nos restriega a los fucking loosers que ha dormido mogollón y que no se ha enterado de nada y procedemos – no sin antes mear en un real wc- a la búsqueda de alojamiento en Danang. 

Balance global muy chungo, no cojo un bus en la vida más.

3 Hanoi – Sapa (312 km, 4,5h), un viaje en primera

Escarmentados del mal viaje hasta Danang, no nos lo pensamos 2 veces al descubrir que había un bus high class, extra rápido -ya que va por autopista- y ultra cómodo. Es cierto que el precio es muy superior pero a veces quererse un poco no está de más. De entre los lujos que nos ofrecieron había una bolsa con desayuno (y alguna más que pillamos para nuestro uso y disfrute personal), mantas mil y hasta unos cojines cervicales, y los asientos eran tan cómodos como el sofá de casa.
Balance global muy positivo, a veces la calidad si es cara (pero que te quiten lo bailao oiga)

4 Sapa – Hanoi (350 km, 6h), una experiencia internacional

Esta vez no llegamos para pillar billetes en los buses high class y pillamos otro versión bus-cama que tarda un poco más. Resulta que es un bus lleno de GUIRIS (más barato que el anterior) en el que vamos los 3 tumbados al final. No está mal, aunque esta vez estamos un pelín apretados. Ver series, algún que otro momento de desconexión de la vida real y poco más. 
Balance sin más, podría llegar a repetirlo si se diese la ocasión.

5 Hanoi – Bahía de Halong (160 km, 4,5h), el bus de Asiavisión

Esta vez es un bus con asientos convencionales, ya que el trayecto es de día y relativamente corto 2,5h. Al pretender dejar las maletas en el maletero inferior, como se hace habitualmente, nos dicen que no. Flipamos un poco pero no le damos más importancia al asunto, en este país nunca se sabe, se acata lo que te toque acatar y chitón. Al entrar nos llama la atención la pedazo tv plana que nos acecha y que nada mas arrancar nos deleita con un programa híbrido entre Eurovision (en este caso Asiavisión) y algún caspa programa de TVE1 con Ramón García y Anita Obregón, ya que entre actuaciones había una especie de entreacto caspohumorístico (para colmo en versión musical….!! Mis preferidos…) con lo que nuestros compis autóctonos se descojonan xD Si més no es un trayecto divertido.
A lo largo del camino fuimos realizando 800 paradas para recoger gente de diferentes apeaderos así como descargar/cargar diferentes paquetes. En una de las paradas escuché unos gritos peculiares que venían de los adentró del maletero del bus. En ese momento descubrí uno de los bultos más persons que cabría esperar, un cerdo VIVO! medio metido en un saco en el portaequipajes. Pero la verdad, en este país ya no te sorprendes de nada….. Quizá por eso no nos dejaban ponerlas mochilas en el maletero!

Llegados a nuestro destino, un puerto en Hai Pong (si no me equivoco…), pillamos un ferry con mogollón de otros guiris. Una vez llegados de nuevo a tierra firme, en este caso la isla de Cat Ba, pillamos otro bus que nos lleva through the island hasta las ramblas de la City, un Lloret en horas bajas (es invierno) a lo bonito (consultar el post de Bahia de Halong). 

Balance global positivo, lo repetiría por las risas acontecidas.

6 Bahía de Halong – Ninh Binh (200km, 6h), donde caben 2 caben 3

Toca hacer el trayecto inverso, primero de todo cogemos un bus que recolecta guiris y autóctonos de hoteles y apeaderos varios. Una vez lleno nos lleva a un puerto (esta vez otro diferente, mi no entender, po bueno po vale…) en el que un barco nos transporta junto con algunas motos a tierra firme. En el trayecto empieza a llover a saco y se nos mojan las mochilas, yuju, fiesta! En tierra abandonan a todos los guiris a su suerte, porque en teoría vendrá otro bus que nos llevará a la estación central. En la estación central nos meten en un autobús atrotinadisimo con vietnamitas, sus cajas y paquetes everywhere y nosotros con las mochilacas encima. Este bus, cuyo cobrador tiene un poco de malas pulgas, hace 8800 paradas para recoger gente y bultos, de manera que en las 3h y algo que dura vamos ensardinadisimos unos sobre otros y  para colmo mojándonos porque premio! tiene goteras. Por otro lado ganamos una colega belgaustralina y conocimos de cerca (literalmente casi encima) un poco mas de autoctonismo. 

Balance global mojados, muy, mojados

7 Ninh Binh – Hanoi (110km, 2h), sardinitas again

Esta vez es de nuevor un bus sentado only for vietnamese y por lo tanto se repiten los musts: lleno hasta las trancas de cajas, bultos y gente allá donde te alcanza la vista; paradas en medio de la nada para subir/bajar gente y/o cosas; baches; bocinazos… Más de lo mismo. Nada nuevo bajo el sol, aunque viajamos de noche.  

 Balance global sin más, pero esta vez secos 

Buses del montón

– Normalmente se entra por la puerta de atrás.
– Consecuentemente pagarle al conductor no resulta práctico, así que este se dedica únicamente a conducirnos sanos y salvos a nuestros destinos (que no es poco…) y existe un cobrador/a que parece un pasajero normal pero que en algún momento se dirige hacia ti para venderte el billete. En algún caso con precios explicados en carteles y en otros con intentos de “timemos al guiri” que no pasan de ahí ya que nos los tenemos todo calculao.
– Te subes y te bajas literalmente en marcha. A veces el cobrador te ve apurao y tu ayuda a tirarte, como los monitores de piscina cuando eres pequeño, sin maldad pero con decisión.
– Además de transportar personas son un eficaz método de mensajería y entre conductor, cobrador y personal de tierra consiguen transportar exitosamente  cualquier cosa (literalmente, lo del cerdo…será difícil de superar).
– Como cualquier otro transporte por carretera, sin importar si es de noche o de día; trayecto caro o barato; con sillas o con camas; por ciudad, carretera o campo… Los baches y los bozinazos sin piedad no te los quita nadie!

Y de regalo en este post…. Tren nocturno! Hué – Hanoi (732 km, 14h)

Un poco de contextualización para que os situéis in poco. Al hacer viajes en tren ofrecen 4 posibilidades: asiento duro, asiendo blando, cama dura (en camarote de 6 plazas a compartir) o cama blanda (en camarote de 4 a compartir). Los precios entre una y otra opción van aumentando respectivamente, y en el caso de las camas, las literas superiores son más baratas que las de la planta media o baja, suponemos por la comodidad que ofrece una a cama baja (te puedes sentar de forma cómoda) y por la dificultad acrobática que supone acceder a veces a la litera alta. Cabe decir que pillamos los billetes en un momento de ”locurón”, puesto que queríamos los billetes para 2 días después y como no había los pillamos un día antes sin meditar mucho las consecuencias de nuestra decisión y teniendo en cuenta que era un gasto de envergaduras considerables…. Como consecuencia de este acto impulsivo el pobre Lluis estuvo dándole vueltas al tema bastante rato, hasta tal punto que llegó a encontrar unos billetes de avión para la misma fecha por unos 15€, un tercio de lo que pagamos por el tren!! Horrorizados por la gastosidad desmedida que acabábamos de cometer (y teniendo en cuenta que no nos devolvían el dinero, esto no es la Teletienda señores!) intentamos autoconvencernos de lo que mola viajar en tren y decidimos no tocar más el tema.

Después de nuestro glorioso paso por Hué (6h bajo cobijo huyendo de una incesante lluvia) llegó al fin el tan ansiado momento de pillar la cama y eso que solo eran las 4 de la tarde!
Por fin llegó nuestro reluciente tren cargado de gente y todo tipo de bultos y cachibaches (desde cajas con comida apestosa, hasta árboles en flor mas grandes que yo…. Ver para creer).  Nuestro viaje eran unas 14h así que el poco cabal que nos queda hizo que desestimásemos la opción silla, decantándonos pues por la tercera en discordia, cama dura en camarote de 6, lo cual fue muy buena elección. La cama blanda nos ofrecía mas intimidad, solo un individu@ desconocid@ al ser camarote de cuatro, pero el precio era una exageración y aunque hubiese mucho que celebrar esa noche, tampoco hacia falta tirar la casa por la ventanilla.

Al llegar a nuestro camarote alguna de nuestras fobias se materializaron, había un bebé entre nosotros, noooo!! Conseguiría alguno de nosotros pegar ojo entre la cama dura y los berrinches nocturnos de bebé!? Vayamos por partes, al encontrar nuestro camarote FLIPAMOS, al abrir la puerta observamos que las 2 camas de abajo estaban ocupadas por una joven pareja vietnamítica acompañados por un bebé de casi un año, premio! Pero lo mejor era que el pasillito por el que debíamos introducirnos estaba abarrotado de cajas, maletas y otros bultos y no se podía uno ni mover. De repente a Manel le salió de los adentros la vena madre de “Venga niños! A recoger la habitación que esto parece una leonera!” y en un periquete las cajas y bultos se distribuyeron como por arte de magia (algunos de ellos encima de sus propia camas, suerte que los vietnamitas son chiquiticos porque casi no se podían estirar…) Sulusionada nuestra primera piedra en el camino, nos hacemos la cama y vamos a chafardear el resto del tren en busca del vagón restaurante. Nos recorremos gran parte del tren y nos percatamos de que al parecer no hay vagón restaurante, pero en su defecto, en cada vagón hay una maquina dispensadora de agua fría e hirviendo (para hacerte por ejemplo un pote de fideos instantáneos, un té o cualquier otro mejunje de menester) y por otro lado tenemos al personal del tren, que cual azafatas se tratasen pasan con un carrito con bandejitas de comida real. En cada vagón hay también 2 baños, algunos con wc y otros con urinario vietnamítico (agujero en el suelo) que desde mi punto de vista, para un tren me parece más acertado. En algunos vagones vemos que hay minisillitas de plástico y la gente aprovecha para sentarse en ellas en medio del pasillo, luego llegamos a la conclusión – acertada o no- que eran sillas que les dejaban a la gente que viajaba con niños. Dicho esto, post comernos nuestros noodles de bote, leer un poco, ver alguna serie, observar a una madre vietnamita cuidar de su baby y alguna cosa más, los 3 fistros nos quedamos fritos la mar de agusto, sin ninguna otra preocupación que la de amanecer en Hanoi frescos y radiantes. A las 4:30 de la mañana el clímax de nuestro camarote se fue a pique cuando alguna mala persona encendió las luces a traición y gritó algo por megafonía. De repente entró un person y empezó a sacar cajas de nuestro camarote como un energúmeno ante la atónita mirada de todos. En ese momento el pobre baby, que estuvo la mar de tranquilo todo el trayecto, se puso a llorar y nosotros comprendimos que las 800 cajas del camarote no eran de nuestros pobres vecinitos, sino que nuestro camarote era en simple lugar donde dejar bultos que viajaban de A a B, algo muy habitual en todos los transportes vividos. Echamos una cabezadita más y aparecemos al fin en Hanoi la capital del gran imperio, con las pilas recargadas y dispuestos a hacer ruta con la maleta a cuestas hasta encontrar nuestro hotel.

image

Lo que nos encontramos al llegar de Hanoi

image

Ejemplo de homo viajensis cuando coge demasiados buses de estos

Conclusión: Tren cama mola, avión mainstream

*Los kilómetros, horarios y -porque no decirlo también- algunas sensaciones son muy aproximados, ya que hay que tener en cuenta varios factores como que los buses a priori no van tan rápidos como los coches, dan vueltas que una persona en su sano juicio podría ahorrarse, y sobretodo más importante, a veces los datos son un poco de cabeza y como ya sabéis la mente a veces magnifica/mortifica

Viet Nam a la taula

Doncs avui en Lluís no li ve de gust fer el curs de cuina i ens deixa a la Marta i a mi per fer la típica “cooking class” que vull fer a cada país.
Buscant i remenant hem triat el curs més barat que hem vist es diu Little Hanoi, un restaurant molt guiri, pero que en tema preus per al curs es molt competitiu. El noi ens comenta que fa cuina sense parafernalies, cosa que personalment m’encanta. El xef es un noi jove i durant la classe ens explica que te una filla de quasi 2 anys. Tambe te un ajudant que no pronuncia ni una paraula en anglès.

S’ha de dir que la calsse en si és molt rapida i amb força bons resultats. Pero al meu parer, potser massa ràpida, en uns 40 minuts ja ho tindrem tot enllestit. Un punt a favor es que ens deixa canviar plats i cuinar qualsevol cosa que tingui al menu.

Farem 4 plats senzills i força bons que podríem catalogar-los de fast food vietnamític si es tenen els ingredients ja preparats. Les quantitats estan pensades per a dues persones ja que sempre s’acompanyen amb arros bullit. Fixeu.vos amb la decoració d’algún dels plats, d’una estètica questionable però tota una feinada

image

Parafernàlia + els dos xefs

AMANIDA DE PAPAIA VERDA
image

Ingredients:

– 400g de papaia verda pelada i ratllada (substituible per carbassó)
– 1 pastanaga ratllada
– Encenalls de vedella seca
– Coliandre (al gust)
– Menta (al gust)
– Majorana (al gust)
– Cacauets aixafats (al gust)
– Sesam (al gust)

Per l’amanit

– 2 cullerades d’aigua
– 2 cullerades de salsa de soja
– 2 cullerades de vinagre d’arros
– 2 cullerades de sucre
– 3/4 cullerades de salsa de peix

Preparacio:

– Tallar les herbes i barrejar-ho tot.
– Amanir just abans de servir.
 

*NOTA: aquest amanit amb all picat serveix de salsa per als rotllets de primavera vietnamitics

ALBERGINIES AMB ALL I GINGEBRE
image

Ingredients:

– 3 alberginies petites
– 5 cullerades de salsa de soja
– 4 cullerades de vinagre d’arros
– 3 cullerades de sucre
– Gingebre ratllat (al gust)
– Pastanaga ratllada (al gust)
– All picat (al gust)
– Chilis picats (al gust)

 

 

Preparacio:

– Pelar i tallar es alberginies a trosos d’2x4cm aproximadament i coure amb forca oli a la paella fins que quedin ben daurades (forca fetes)
– Barrejar la resta d’ingredients i amanir l’alberginia

 

POLLASTRE 5 SENTITS
image

Ingredients:

– 1 pit de pit de pollastre.
–  Mitja ceba petita
– Una pastanaga gran
– 100g de mongeta tendra de la rodona
– 1 tomaquet madur

Per l’adob del pollstre:

– 2 cullerades de soja.
– 20g de gingebre ratllat fi.
– 2,5g d’especies preparades (es compon de canyella, anis estrellat, cardamom i altres especies moltes).
– Pebre mòlt
– 10g d’all picat.
– Mitja pastilla de brou en pols.
–  Chilis (al gust).
– Una mica de ceba picada

Preparacio:

– Tallar el pollastre a daus grans.
– Tallar les verdures a la mateixa mida que el pollastre.
– Afegir al pollastre el gingebre,  la soja, el brou, l’all, el pebre, les especies. els chilis i la ceba; i remenar minim 5 minuts.
– Un cop marinat saltejar amb una mica d’oli el el pollastre adobat i quan estigui fet per les dues bandes, afegir-hi les verdures.

Ja esta llest per emplatar.

 

VEDELLA AMB CITRONELLA
image

Ingredients:

– 300g de filet de vedella tallada tipus carpaccio pero mes estret
– 6 citronel.les sense fulles i tallades molt fines.
– 1 chili picat
– 1 cullerada de salsa de soja
– 1 cullerada de postre d’all picat
– 2 cullerades de postre de brou de pollastre en pols
– 1 cullerada de postre de sucre
– Oli

Preparacio:

– Marinar la vedella amb tots els ingredients exceptuant el sucre.
– Escalfar l’oli a la paella i afegir el sucre. Deixar-ho a foc lent i remenant fins que quedi completament dissolt.
– Afegir el marinat i saltejar-ho.

 

Ja veieu que la preparacio de tots els plats es ben senzilla. No tenim excusa per no fer-los.

Mardemoto…

Segurament la paraula maremoto ve de mar de motos i ha sigut originada a Ho chi minh, HCMC com n’hi diuen ells o antiga Saigón… Sigui la hora que sigui, en el carrer que sigui, un mar (una riuada de motos es quedaria curta) de motos serà allà per perseguirte i intentar matarte quan vols creuar el carrer. I segons on, fins i tot quan vas a la vorera, perquè hi ha taaaaaaantes motos que van per les voreres ja que no hi caben a la carretera… Pensar la paraula moto i el cor encara se’ns accelera.
Però abans d’arribar a aquesta antiga capital de vietnam del sur, hem de fer una cosa mooolt important. Creuar la frontera i fer servir el visat de preu semi-escandalós (60 dòlars per un mes single entry). I el pas fronterer de cambodja a vietnam es mereix també unes paraules… Agafem el bus de Capitol tours per només 10 dòlars i que surt a les 08am. Hora prevista d’arribada 14:30. Després de passar el Mekong amb un transbordador (hi ha un pont fantàstic encara en construcció), arribem al poble fronterer cambodjà, ple de casinos. Com no paradeta a restaurant amb preus inflats i pas de frontera. Se’ns han quedat els passaports i per sortir de Cambodja ens criden pels noms un a un i anem passant. Això és ràpid… Tornen a quedar-se els passaports, fem escassos 100 m en bus i tornem a sortir per entrar a vietnam. Ens fan treure tot l’equipatge i carregar com morts. L’espectacle és dantesc… Centenars de persones en un lloc reduït en terra de ningú esperant al seu passaport. El conductor dóna el feix de passaports a un dels agents que va agafant i comprovant dades i visats i et criden pel nom per donar-te passaport amb entrada sense mirar-te la cara. Nosaltres ¿afortunadament? som dels primers busos a arribar. Just després nostre n’arriben 4 o 5 més carregats de gent. Si els agents fossin llestos tot aniria bé. El problema és quan ja estan atenent els passaports del teu bus, ve el conductor d’un altre bus i posa els passaports allà, queden per sobre dels teus i així passen tots els del bus posterior al teu al davant… Així, et quedes palplantat com un ruc, carregat com el mateix amb les motxiles i esperant una mica més de 2 hores per a que finalment diguin el teu nom… Sense paraules per definir tanta ineptitut.

image

2 hores després per un segell

image

Cara de mala llet

Un cop passada la frontera, morts de gana (pensàvem menjar al arribar a HCMC), unes hores més de bus… Arribada real a les 17h. Afortunadament el bus deixa en la zona de motxileros. Només sortir busquem un lloc per dormir. Se’ns apropa una dona que ens ofereix una habitació en un carreró interior on no sabem si sabriem tornar a arribar. L’habitació està molt bé i a un pressupost molt bo pel què hem vist, així que ens quedem. Canviem moneda (el canvi és força bo amb el dòlar que tenim de cambodja) i menjem algo pel carrer… Una volta nocturna fins al riu ple de llums horroroses i a dormir…com cansa viatjar infinit!!!
Al matí següent esperem una visita… Quines ganes en teniiim. A veure si ens activa una mica que venim moooooolt relaxats de Cambodja. Com que entre que arriba i tot plegat calculem serà migdia, aprofitem per anar a veure el museu dels remanents de la guerra. Com aquest tipus de museus, molt gores i curiosament per nosaltres ja que no estem acostumats moooolt antiamericà… Estem acostumats a visions parcials i lleument subjectius , però aquest museu sembla gairebé panfletari i propagandístic. S’ha de dir però que els Estats Units van fer bestièses aquí…

image

Exercici a l'aire lliure

image

Militars tancadets

image

Quina pooooor!!!

D’aquí a esperar tenir notícies de la Marta per recollir-la al bus i anar a l’hotel que hem reservat (al final una anècdota genial sobre aquest tema)… Un cop recollim a una Marta jetlacosa i acalorada (i es que fa una calor tremenda aquí), anem a dinar. Per a que no s’adormi la portem a donar un volt pel centre, cap al canal on ens trobem un mercadet amagat on venen milions de tipus de sucre diferent. La gent súpermaca intenta comunicar-se amb nosaltres. Com sempre cal sortir una mica dels circuits normals per trobar gent fantàstica i que t’acull súper bé. Del canal enllacem amb el riu Saigon i després anem cap al centre ple d’edificis més aviat colonials, hotels fantàstics, l’òpera, etc. Intentem anar als jardins botànics però aquests es troben juntament al zoo i s’ha d’entrar al zoo per anar-hi, estan a punt de tancar així que tornem per uma avinguda enorme plena de banderes vietnamites i xineses, no sabem per quin motiu. De fet tota la ciutat n’està farcida…deu ser alguna espècie de celebració. Arribem fins al palau de la reunificació, un edifici que ens recorda a altres edificis comunistes com la seu del partit de Sofia. Acabem la ruta al mercat de Ben thran o central, però en sortim desilusionats ja que està a mig funcionament i és una espècie de boqueria per turistes.

image

I això que es??? La nostra visita en modo shock

image

Pingüins!!!

image

Òpera vietnamita

image

Classe de gimnàs al parc

El divendres serà per anar als túnels de Cu chi. Es troben a uns 60 km de HCMC i tot i que la majoria s’hi arriben amb un tour, ja que és barat i fàcil, nosaltres descobrim com arribar-hi en transport públic. Hem de fer 1 transbord de bus i son unes 2 hores de trajecte però el mateix aprox amb el tour i així és més autèntic i barat. Un altre alicient és que en transport públic arribes als de Ben Duoc, que són una mica més llunyans. En canvi en tour tots van a Ben Dinh, mooooolt més plens de turistes i més adaptats a aquests (han augmentat força el tamany dels túnels).
Els túnels són estructures subterrànies que van construir amb les seves manetes la resistència comunista o vietcongs de vietnam del sur per lluitar i defensar-se dels americans. És una visita molt curiosa i instructiva. Entres en alguns dels túnels i de les càmeres que van construir, t’ensenyen les entrades reals (minis no el següent, adaptat a mida vietnamita i per evitar que hi capiguen els americans…), trampes… Tot amb una visita amb guia que ja pagues amb l’entrada i que intenta donar-te pressa per trigar el mínim possible. Al final acabes amb un tast de tapioca o iuca, del què bàsicament s’alimentaven els vietnamites durant aquell temps. Havien arribat a viure mesos allà sense sortir, hi cabien unes 3000 persones i hi van arribar a néixer nens a dins (documentats 2 segons el guia).

image

Claustrofòbia mode ON

image

I per aquí hem d'entrar?

image

Túnels amb ratpenats

image

Menjant tapioca, aliment dels túnels

A més dels túnels per aquesta zona hi ha previ pago reproduccions de com es vivia a la zona en aquella època, unes maquetes d’edificis d’altres ciutats del païs. I gratuitament també tenies l’accés al temple de Ben Duoc, aixecat en commemoració a les víctimes durant l’intent de reunificació pel país, on val la pena donar una volta.

image

Escena típica de la vida de la zona

image

Mural al temple

A la tornada decidim parar a un mercat ple de vida que hem vist a l’anada, ja a HCMC però més als suburbis. Ens parem en un lloc on el bitlletero del bus ens pregunta si realment volem parar i ens mira amb cara extranyada. Parem un parell de parades abans però així estirem una mica les cames. Aprofitem per demanar a paredetes del carrer el preu de les coses, entre la meitat i la tercera part del que ens costaven al centre. Aprofitem per provar un snack fet d’arròs sticky en una fulla de plàtan que ens resulta força insulsa. Arrobem al mercat cap a quarts de 3 i està ja a mig gas. Com sempre els mercats aquí tenen molta més vida a primera hora del dia i van baixant. La Marta descobreix plantes i fruites rares, parades amb milers de tipus d’arròs… Dinem en un tenderete vegetarià que fa curri amb arròs molt deliciós. El noi l’hi posa molt més menjar a la Marta, sembla que potser vol lligar amb ella. Mentre mengem comencem a sentir crits, una peixatera amb un altre venedor sembla que no es porten bé… 5 minuts i la cosa es calma. Fem uns postres ben bons (cadascun un de diferent) i donem un volt pel mercat, on fins i tot hi ha un gimnàs!!!

image

Alls i cebes de totes menes

image

Marta i ligue en parada menjar vegetarià

image

Gimnàs al mercat. Amor a l'esport

D’allà sortim i anem per un carrer mar de motos impossible, la via més ràpida d’anar a petar a casa. Trobem carrerons més petits i acollidors on tot i també passa alguna moto són supertranquils, així que decidim perdre’ns per allí. Gent ultraamable i simpàtica, algun gos rabiós i molts gossos amigables, milers de nens i grans mirant-nos amb uns ulls com taronges, un forn de pa a casa… Una altra cosa curiosa és que tenen intimitat, normalment amb les cases ben obertes i veient la seva habitació o si tenen pasta la sala d’estar. Passejant per aquests carrerobs ens podem fer la idea de una vida real creiem… Amb tot aixo anem a petar a una consulta oberta al carrer d’un metge futurists amb una mena de pistola com d’encolar donant descàrregues a una pobra dona; tot seguit li passa com una mena de maquina elèctrica vibratòria per tot el cos. Tot molt estrany. Després de molts carrers sense sortida acabem tornant al carrer de motos infernals ja que no trobem res més, però almenys hem gaudit d’una estona de tranquilitat.

image

Un autèntic mar de motos

Tot i que segurament HCHM podria oferir molt més, com qualsevol gran ciutat, nosaltres ja hem vist el què voliem veure i decidim a l’endemà anar al delta del Mekong. Abans però sopem un pho en un lloc bastant bo, una sopa megatípica del país.
I aquí l’anècdota hoteril que hem comentat abans. No reservem gairebé mai però per facilitar la trobada amb la Marta i al ser 3 vam decidir reservar nit. Ho vam fer per booking a l’hotel phoenix 74. Al segon dia, però, rebem mail de la reserva ha estat cancelada perquè no has aparegut a l’hotel i et cobrarem la nit. Anem a recepció i resulta que al mateix carrer hi ha dos hotels que es diuen phoenix, el 25 i el 74. Gairebé un davant de l’altre. I naltros vam anar al que no tocava… La putada va ser que el recepcionista no entenia gaire anglès i no es va ni mirar la reserva de booking. Com la localització de booking a més donava a la vorera on hi havia l’hotel fals… Una petita discusió amb la recepcionista que no volia admetre l’error després, sembla que el tema queda arreglat pagant la diferència de preus de les habitacions… Creuem els dits!!! I vigileu si aneu mai a un hotel on a més del nom hi hagi un número, no sigui cas…