Gorilas en la niebla

Aquesta sí… Ara arriba la que ha de ser la nostra etapa preferida vietnamítica, en la que tenim totes les expectatives posades… Sapa i el seu àmbit rural, les seves terraces d’arròs i les seves poblacions de minories ètniques vingudes anys fa de la zona xinesa, quan els atacs mongols!!!
La forma més turística d’arribar-hi (i més còmode segurament) és per un tren nocturn que et deixa a Lao Cai, frontera amb Xina… D’aquí agafar un mètode de transport per fer uns 30 km de recorregut fins a Sapa a dalt la muntanya!!! Aquest trajecte però és moooolt car i està copat pels tours que compren els bitllets abans per vendre’ls als guiris a preus més inflats. La opció bus nocturn ens feia mandra després de les experiències anteriors. Així que ens decidim per una novaa i per nosaltres bona opció… Un bus de dia!!! Fa un any han obert autopista fins a Lao Cai. Això fa que un trajecte que eren gairebé 10 hores s’hagi reduït a unes 6. El preu és una mica més elevat però així de dia pots disfrutar del paisatge i al sortir d’hora arribes a Sapa a les 12:30 aprox. Una hora decent per organitzar-nos i preparar el trekking.
Lo de les vistes res, perquè una boira hivernal no ens permet veure un ruc a 3 passes. Però l’horari ens va de perles i el bus es súper còmode amb un wifi que funciona poc però va i un snack inclòs (com en sobren unes miques aquí la cleptòmana i un amigo ens dediquem a agafar-ne algun de més per passar el camí més ràpid i estalviar en esmorzar).
Quan arribem a Dalat, a uns 1500 metres d’alçada, estem just al mig del núvol i no veiem un burro a 3 passes. Només sortir de l’autobús un grup de dones dels poblats veïns se’t tiren al damunt per intentar vendre’t un trekking amb elles o algun producte artesanal. Les primeres potser poden fer negoci amb nosaltres. Les segones no han apuntat bé el seu objectiu.
Les dones ens segueixen mentre busquem un hotel per dormir. Són molt simpàtiques i no volem ser bordes però la nostra prioritat ara és trobar on dormir i menjar. Després d’això ja decidirem què fer. És diumenge a la 1 del migdia i la boira taaaaant espessa fa que sembli un poble buit i desolat com a mínim. De bones maneres acabem despatxant mama Lyly i la resta (creiem que es diuen mama les que són àvies, ella té 50 anyets i 5 néts) i els diem de parlar després. Entrem en varis hotels, on la calefacció brilla per la seva absència. N’hi ha una on ens volen cobrar a part per unes mantes elèctriques i la nostra rateria extrema ens ho impedeix (50000 donguins per manta, 2 €!!!). Després ens penedim per la rateria 😉 Realment fa mooooooolt fred i ni intuïm el què tenim davant. Busquem el mercat però l’han mudat força lluny a l’altra banda del poble, així que acabem dinant una sopa a algun lloc que trobem. Ens volem fer una idea del poble però amb tanta boira és impossible. Estem sols al carrer, sembla un poble abandonat. Intuïm un llac i una església gràcies al mapa de la guia. La resta a la nostra imaginació.

image

Església sota la boira

image

Estómac de vaca

Preguntem preus de trekking en una agència per saber quan hem de demanar a mama Lyly i les seves sequaces pel què volem fer. Preferim contractar directament a una d’elles ja que així els diners no se’ls queden els intermediaris. Al inici voliem fer un trekking de 3 dies però veient el temps i el fred acordem fer-lo de 2 dies, bàsicament per dormir a casa Lyly. Un cop acordat el preu, anem a l’habitació a sepultar-nos en mantes i engegar un heater que fa llum però calor ben poca i els 3 ben arraulits ens disposem a veure una sèrie fins a l’hora de sopar. Anem a uns locals semiguiris ja que no volem buscar res més amb aquesta rasca i sopem congelats. Perquè tenen calentadors però les portes dels negocis obertes de bat a bat? Com la de l’aire acondicionat, pregunta sense resposta…
De bon matí ens llevem i descarreguem les motxiles, deixant una part del pes a l’hotel per fer el trekking. La boira està encara més espessa si és possible i fa un xirimiri guarro. Tot i ser mitja hora abans de l’acordat, mama Lyly i la seva companya Mymy ens esperen. Quedem que anem al mercat a esmorzar i després començarem a caminar. El mercat és dins un edifici nou lleig i sense ànima, però després d’esmorzar veiem coses inversemblants com una espècie de pollastres grisos i una parada amb una dona que té i ven un gos desquartitzat (ho veiem per la pota que té a la mà)😨.

image

Esmorzant entre compra i compra

image

Pollastres grisos???

image

Dones al mercat

image

Senyora amagant la pota de gos

Un cop les nostres guies han fet la compra, comencem a caminar per el camí més fangós pel qual hem caminat mai. Fem una mica de poti-poti, alguna relliscadeta amb embrutada de cul, veiem boira i més boira, i ens trobem algun altre guiri amb dones locals com nosaltres (tampoc gaires, es nota que estem a temporada baixa). De tant en tant trobem gent amb vestits tradicionals com les nostres amigues i en un punt del camí ens envolten com 10 nenes totes amb una lletània a la vegada que diu “buy one for me” repetit fins la sacietat i de forma tan coordinada que ens semblen zombies o els nens maleïts dels “chicos del maiz”. Un cop veuen que no treuran res de nosaltres ens deixen tranquils i prosseguim camí fins ca la Lyly, passant abans per la botiga del poble. En total unes 3-4 horetes de caminada light.

image

Les vistes del trekking

image

La nostra guia iuna simpàtica àvia

image

Els goriles a la boira

image

Semblen tretes de los chicos del maiz...quina por

image

Nen amb bou

La nostra amfitriona ens mostra amb molt orgull la seva llar, cofoïa de poder dir que era nova i s’havia pogut pagar una casa així. La casa era mitjanament gran i es veia força bé, però res similar al que entendriem nosaltres com a casa. Feta amb fustes amb més forats que res més i directament al terra sense res per aïllar. Tot i que imaginàvem quelcom similar, ens anem preparant per morir congelats.
A la casa viuen mama Lyly amb el seu fill i la jove i 4 néts (l’altre néta viu a un poble per estudiar amb 10 anyets). Les altres 2 filles de la Lyly viuen en un altre poble i ens explica orgullosa que la venen a visitar sovint.
La tarda ens la passem al costat de la llar de foc veient la vida de la família i xerrant amb la nostra guia, l’única que xapurreja quelcom d’anglès. És xulo veure com van fent, no sembla que es condicionin a nosaltres sinó que fan la seva vida normal com si no hi fossim. Una vida molt més relaxada i força diferent a la nostra, amb tele però convertint la llar de foc en el centre de la casa. Tenen gallines, porcs… Es dediquen a cosir i fer vàries coses. Segons expliquen en 2 mesos començaran a tenir més feina ja que comença la temporada de l’arròs i el blat de moro, però ara toca tranquilitat i descans.
Entre la llar de foc, el matalàs que ens posen al terra i el miler de mantes que ens posem a sobre, al final tenim menys fred del que esperàvem. Béééé!

image

Homestay

image

Com ens agraden aquests moments

image

Entrada de la cass

image

Moments al voltant del foc

Al dia següent ens llevem i:sorpresa!!!! Més boiraaaaa! No veuen mai el sol aquesta gent?
Comencem a caminar altra vegada per camins beeeen enfangats, avui anem força de baixada fins que en algun moment el núvol ens queda més amunt i la boira es fa molt menys espessa, deixant-nos veure el què hi ha al nostre voltant… I ens trobem amb un paisatge rural preciós i ondulat, amb milers de terrasses d’arròs per tot arreu. Ens imaginem això sense boira i amb una mica de sol i ens sembla deu ser tremendo…

image

Terrasses d'arròs emboirades

image

I d'on surt aquest?

image

Cases amb encant

image

Formes geomètriques al·lucinants

image

Terrasses d'arròs ben posadetes

Passem per alguns pobles, alguns d’ells molt explotats turísticament i després d’anar per dreceres enfangades acabem arribant a la carretera i els últims 2 km fins arribar a Sapa. I ara sí que sorpresa, tot i qye al pujar semblava que la boira es tornava a fer més densa, aconseguim una estona de sol. Veiem Sapa en la realitat. Ara entenem lo que deien de poble turístic. Hi ha tants hotels i restaurants lletjos que potser la boira era millor!!! Però també és veritat que aconseguim finalment veure el llac i les muntanyetes del voltant. Si fins i tot hi ha un mirador, llàstima que no tenim temps per acostar-nos-hi!!!

image

Sapa amb sol..quin canvi

Com sempre que surt el sol, la gent surt als carrers i ara sí que sembla una ciutat turística i amb molta vida.
Menjem una sopa exquisida en un bareto que ens trobem mig amagat i anem a agafar el bus que ens portarà de nou a Hanoi. Al final sembla que el dia s’ha arreglat i un trekking que no havia començat massa bé, ha acabat donant-nos molt bones sorpreses, tant pels paisatges com per viure la vida familiar d’una minoria en aquesta zona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s