Trekking sorrut al lago de todos los santos

Diumenge al matí em llevo força d’hora i faig un esmorzar espectacular a l’hostal. Un lloc molt recomanable, net, bonic, barat i uns amos brutals.
Camino cap a l’estació de bus i compro bitllet cap a Puerto Varas, un destí ja conegut fa uns dies i al que torno per fer alguna caminada.
Al despertar-me a Valdivia el cel està espectacular i blau i serè, després ja serà molt gris i emboirat, però s’anirà obrint i tornaré a tenir un dia esplèndid. La meva curta estada a Puerto Varas doncs és gris i hivernal, a sobre de trista i depresiva. Realment Xile té uns diumenges al matí depresius amb tot tancat i ningú als carrers…
Agafo un bus cap al Lago de todos los santos, pensant si baixar una mica abans als famosos salts del Petrohué, una caminada de mitja horeta a uns 6 km del llac… com vaig amb la motxila decideixo seguir endavant i primer buscar el lloc per dormir al llac. La idea és després fer caminant la ruta per carretera fins als saltos. Un cop al llac, però, em trobo amb un petit-gran problema. Els hostals són tots a l’altre cantó del riu, i s’ha de pagar a una embarcació per a que et creui. I no sempre et creuen, a vegades has de buscar algú i esperar força. Jo primer disfruto d’una vista del llac i dels volcans Osorno i Puntiagudo.

image

Panoramica lago

image

Volcan puntiagudo

image

Lloc on arribo

Després creuo i busco l’allotjament que m’han dit que hi ha, la casa d’una dona que no està en el millor estat però que és força correcte. Dino quelcom del menjar que porto i se’m fa tard per creuar el riu i caminar fins als saltos. La dona que m’acull em diu que hi ha un camí per anar a un mirador. Aquest camí,però, està totalment ple de sorra i es posa difícil de pujar. A més el rastre es va perdent i arribo a un punt amb un mirador i ja no goso seguir més. Pujar amb sorra i sense camí es fa força complicat. La vista no es res espectacular però almenys ha passat una estona.
Despres d’aixo torno a l’habitació i surto s veure com va baixant el sol. Uns gossos de la casa venen a jugar amb mi… al cap d’una estona quan vull tornar a l’habitació no trobo la clau. Segur que se m’ha perdut per la sorra jugant amb els gossos. Una hora i mitja buscant la clau sense resultat… i la dona no té cap còpia. Quan estavem a punt d’esbotzar la porta tenim la genial idea que un nen entri per la finestreta. Les claus són a dins i jo vermell de vergonya!!!!Sopo qualsevol cosa i a dormir.

image

Pseudomirador

image

Vistes des del llac

image

Casa on dormo

A l’endema em desperto una hora més tard del normal. Espero a les 8, hora que he quedat per esmorzar amb la dona. A les 08:30 segueixo esperant i no apareix, així que pico la porta de la cuina. Al cap d’una estona m’apareix amb l’esmorzar. Surto i just un vaixellet marxa cap a l’altre costat. Faig els 500m obstacles amb motxiles incorporades i creuo amb ell. Arribo a la porta del parc i encara és tancada. Són les 09 i en teoria obren a 08:30. No sé què fer ja que vull deixar la bossa gran x no caminar amb tot. Hi ha un edifici com un consultori al costat. Els demano x guardar la bossa i em diuen que he d’esperar a obertura del parc per firmar i controlar la meva entrada. Els dic, però, que van tard. I tot sobtat m’espeten que són les 08am. O sigui que tinc el rellotge una hora avançat, per això la pobra dona no tenia l’esmorzar i els guardaparcs no havien obert… espero doncs a hora real i em guarden la bossa i m’expliquen lleument la ruta que vull fer.
Vaig caminant per un molt incòmode camí de sorra gairebé en pla per uns 5km. Després, amb la mateixa sorra, encara més molesta per pujar, ascendeixo fins a un mirador amb unes excelents vistes del llac i dels voltants, del volcan tronador…
Segueixo pujant pel camí, que es diu sendero paso desolado per alguna cosa. Jo i algun ocell semblem els únics éssers vius de l’univers… de tant en tant em trobo però vistes de formacions rocoses precioses i extranyes perspectives del volca Osorno. Finalment i amb molta insistència, amb menys sorra a últim tram, arribo al paso o coll, on no veig res per un núvol d’aquests boirosos. Torno a baixar pel mateix camí, una mica millor la sorra per baixar o menys intensa almenys. En el punt a uns 5 km em desvio cap a la pseudoplatja i faig un altre camí per la platja del llac.

image

Volcasorno i flors, sorra

image

Última vista del puntiagudo

image

Bonics núvols

image

Lago todos los santos desde mirador

image

Volca tronador i llac

image

Formes geològiques

image

Un amic al cami

image

Bonica muntanyeta

image

Baixant a la platja

image

Ultima vista del volca

Arribo a l’hora de dinar tardana a l’oficina, on recullo la bossa i em dirigeixo per agafar el bus. Dino quelcom i aquest surt, el conductor em diu que no val la pena baixar als saltos del petrohue ja que estan rehabilitant les passareles per la sorra de l’erupció que va haver fa uns mesos i causant que el camí estigui totalment ocupat per sorra també. Conec al bus una noia anglesa amb la que xerrem i decidim baixar igualment per veure el què. Afortunadament, ja que tot i tenir la part principal tancada, l’entrada ara és gratis i els salts del riu es veuen des de lluny i menys complerts, però es veuen…

image

El que es veu dels salts

image

El color del petrohue

Tornem a agafar bus per arribar a Puerto varas on la noia es queda per marxar demà i jo agafo el primer bus cap a Chiloé, el meu pròxim destí!!! Esperem que el bon temps m’acompanyi.

Odissea per arribar el Dieng plateau

El Dieng plateau ocupa un petit espai en el turisme extranger indonèsic, però un cop hi anem veiem que és la meca del senderisme i el muntanyerisme local. Dieng és un petit poble sobreelevat i envoltat en la proximitat per diversos volcans, en una zona molt fèrtil gràcies al seu origen vulcanològic. Es troba a uns 2000 msnm (metres sobre el nivell del mar) i arribar-hi es fa una petita odissea, tot i que ens va tot força rodat.
Som a borobudur i aquí agafem un bus direcció Magelang. Ens diuen un preu i veiem que els locals paguen una tercera part. Ja estan pagats però i el revisor ens diu que a ell se l,hi en refuma, no ens vol tornar allò que ens ha estafat. El volem portar amb elps polis però sabem que estan conxorxats així que pa que. Un cop arribem a Magelan hem d’esperar 5 minuts i ja tenim l’altre bus que ens porta a Wonosobo, la capital d’aquesta zona muntanyosa. Pel camí se suposa veurem coses espectaculars i paisatges tremendos, però està tot ben ennovulat i no veiem els dos volcans enmig dels quals hu ha la vall per on anem. Això sí, infinitat de camps de patates i tabac.
Quan arribem a Wonosobo, després de unes 2 horetes i mitja, un bus ja ens recolliria cap a Dieng, però necessitem dinar i parar una estona. Vamos que s’han d’agafar 3 busos diferents però si vols ho fas d’una tacada, de lo seguits que van els busos aquí. No són els busos més confortables del món però sí són extremament econòmics.
Menjem uns mie ongklok, típics de la zona. Són uns fideus amb sate (pinxos de pollastre) i una salsa de peanuts tremendos. Encara salivem quan hi pensem. Estan tan bons que demanem extra de pinxos a la dona simpàtica que ens els cuina.

image

Mie boníssims

image

Pinxitos de rexupete

Intentem descobrir com ho farem per anar cap a bromo, el nostre següent destí, però ja veiem que amb aquesta gent això de pensar en futur no funciona i lo millor és anar fent i ja ens ho trobarem.
El nou bus cap a Dieng està esperant per omplir-se de gent. Veiem un bus ple d’adolescents (20 anyets però de comportament adolescent) i aquest és el que toca. Un d’ells està com de xofer i com ens venen a agobiar per a que pugem i tot, pensem que es un bus que s’han llogat ells i el conduiran ells. Tenint en compte que hem d’anar a una de les carreteres més curves i perilloses de l’illa, passem d’això. Finalment trobem el conductor real. Resulta és un grup d’amics que van a fer trekking un parell de dies aprofitant les vacances, i ens agobiaven per entrar per aconseguir que el bus pugés l’abans possible cap a Dieng.
Finalment entra algú més i marxem. Veiem que són això adolescents indonèsics pijos que semblen classe mitjana-alta, tots amb estètica de pijets als que mola la muntanya i la música heavy i/o reggae per igual. Una panda de hipijets vaja. Molt simpàtics i graciosos alguns, una mica plastes la resta. Ens diuen el seu planning de pujar un cim per veure el sunrise (quina mania tenem amb el punyetero sunrise en aquest país) i ens ensenyen fotos molt xules.
Ens sorprèn perquè per tot arreu només veiem adolescents o post-adolescents indonèsics motxileros amb la motxila de muntanya plena i atuendos de senderisme. Fins ara no haviem vist enlloc tants locals amb aquesta estètica. La carretera va pujant i tot i que diuen que és maca, els núvols no ens la deixen disfrutar. Això sí, els adolescents posen música i gairebé morim de l’infart quan sentim una versió reggae del Titanic de la Celine dion. I beg your pardon? What the fuck?

image

Paisatges en el camí de pujada

image

El nostre bus i els adolescents

Entre curves i música horrorosa va passant l’estona fins que abandonem al nostre grupet d’amics i seguim una estona més per arribar fins Dieng. Esperàvem un tranquil poblet de muntanya, enlloc d’això trobem un megahub turístic de muntanya amb milers de guesthouses per locals i milers de persones paasejant.
Trobem ràpidament una guesthouse que s’adhiu al que busquem i anem a donar una volta. Ens apropem a un conjunt de temples hinduistes que hi ha al costat del poble, un lloc amb molta vida i una fira al costat, suposem aprofitant l’època de vacances. Ens fan pagar entrada, una entrada que ens inclou anar a veure un cråter que treu fum. Això ho teniem pensat fer l’endemà però ja que hi som i encara queda una mica de llum…
La zona dels temples és una mena de parc d’atraccions amb gent vestida de hello kitty o teletubbie fent-se fotos amb els turistes. Quan ens veuen a nosaltres, venen tots corrents a demanar-se foto amb nosaltres i ens plantegem seriosament cobrar-los com la resta i recuperar els diners de l’entrada, però al final posem un somriure gratis.

image

Teletubbieeeeees

image

Als monuments hindús

image

Tabac i altres cultius

image

Paisatges del dieng plateau

Ens escapem finalment per intentar arribar amb llum fins al cráter i anem caminant cap allà. Causem tanta impresió a la gent que molts paren amb la moto enmig de la carretera o tornen enrere per fer-se foto amb nosaltres. Al final gairebé hem de córrer per arribar al cràter just quan es pon el sol. Pel camí passem per les instal•lacions de una indústria geotèrmica. L’olor a sofre es comença a notar i ens trobem finalment en un lloc que seria preciós si no el tinguéssin taaaaaaaant ple de merda. Un cràter enorme amb un líquid verdós-blavós i que treu fum infinit. No esperàvem veure això tan espectacular aquí al mig.
De camí de tornada passem pel costat d’un llac on hem vist que l’entrada per guiris és infinitament cara. Nosaltres hem vist un lloc pel qual ens podem colar (suposem que al estar a punt de tancar ningú s’esforça gaire en la seguretat). Sort que no hem pagat, no deixa de ser un llac blavós-verdós però sense massa més encant.

image

Ens acostem al cràter

image

Pudor horrorosa

image

Terres sofroses

image

Cràter des de les alçades

image

Al llac verd

Tornem fins a casa, sopem i anem a dormir després d’un dels dies més llargs de la nostra vida. Avui ens hem llevat veient Borobudur i hem agafat 3 busos i després encara hem caminat uns 6-7 km i hem visitat un cràter i temples hinduistes. No està gens malament!