Bé, ja estem a Vientiane. Ha costat 24h arribar-hi però per causes atzaroses hem dormit força bé. Prèviament hem passat la frontera on ens hem negat en rotund a pagar 1$ a la sortida de Vietnam. Ens retindrien indefinidament a la frontera? no. Engega bus i cap a la frontera de Laos. Aquí com a minim et diuen oficialment que has de pagar 1$ pel segell. Paguem pq es burocracia i no un estafaturistes tan descarat. Queden mooooltes hores encara per arribar al destí, mirem pelus, escoltem musica i tambe ena morim de fàstic.
El bus ens deixa a l’estació del sud i com que estem rebentats accedim agafar un pickup amb un preu abusiu. Al centre anem buscant lloc per dormir juntament amb els argentins que vam conèixer a Cat Ba. Recoi! Tot FULL! Dedpres d’una hora llarga decidim anar a un guesthouse cutre on ja haviem preguntat. Presenta unes humitats per manca de ventilació importants, però… la pela és la pela! Ens ubiquem i anem a sopar a unes paradetes locals on totes venen carn a la brasa i alguna amb verdures. Tenen un menjar força fort! Ai que patirem! Veiem un tenderete amb uns pots fluorescents i decidits ens hi acostem: són postres! Resulta que son com refrescos tipus tang i com no, en aquests països, amb gelatines. Of course en comprem un parell! Un cop amb la dosi de sucre a la sang, l’endemà ens espera.
Amb les llaganyes encara als ulls anem cap al mercat a esmorzar. Contrariament a Vietnam, aquí és molt tranquil, poca gent. Les opcions que trobem són o bé sopes de noodles gegants o arrossos amb curris extremadament càrnics. Ens decantem per una panotxa a la brasa i sticky rice amb quelcom estrany dins, resulta que es platan (arròs enganxós). Els cafès laosians son com petroli, tota una delícia per la iaia 🙂
Sticky rice amb platan. Pensavem que era carn crua
Parada de vestits tradicionals
De camí a l’oficina de turisme ens trobem nens assajant danses amb dracs per al Tet. Sorprenentment aquesta oficina es la millor que hem trobat fins ara; gent molt atenta, servicial i resolutiva. Passegem per Vientiane, on Santiago del Campo té més vidilla. És extremadament tranquil.la i amb poques coses a visitar. Un arc de triomf curiós (Patuxai: fet amb el ciment que havia de ser destinat a un aeroport dels USA) i una estupa daurada amb menys encant que la Carmen de Mairena són els principals encants de la ciutat. A la tornada, i ja hora de dinar, parem a un vegetarià que està al mig del no res. El nostre primer dinar laòtic és d’allò mes bo. Un cop amb la panxa plena, anem fent camí i trobem un temple xinès on celebren el Tet on l’encens, els gongs i monedes no hi poden faltar. La calor no acompanya i el Manel abandona la ruta turística per recloure’s a l’hotel mentre en Lluís aprifita per passejar pel front fluvial.
Assajant pel Tet
Arc de triomf
La famosa estupa sosa
Buda endormiscat
Primer dinar laòtic. Visca el menjar veggie
Temple xinès
Gonggggg. La no-força de'n Lluís va fer ressonar tot Vientiane
Bols amb monedes
El sol apreta i en Manel decideix anar a casa. En Lluis aprofita per passejar i anar a la COPE, un centre on ajuden als sobrevivents de les mines antipersona. Cal recordar que Laos és el país amb mes mines del mon. La tasca del centre és important ja que proporcionen informacióa la població de què fer en cas de veure un mina així com també protesis.
Exposició permanent de la COPE
Després de decidir fer la nostra, cadascú pel seu cantó altra vegada, jo Manel, deicideixo ganar a arreglar la tablet que es va espatllar el dia anterior en el seu moment de reclusió. Si, va morir i per causes desconegudes. I és que resulta però, que perfer créixer l’economia de l’estat vam comprar una tablet española i amb el que això que comporta: reparaciones solo en EspaÑa. Es veu que he s’ha d’actualitzar el firmware (que coi sera això? Ni idea, pero necessito un Pc). Tot el matí el passaré a la cerca d’un internet-cafe. El primer es supercar, però pensant que serà un momentet de res, baixar-se un arxiu que pesa res i menys i instalar-ho, sembla facil, deicideixo marxar ja que tarda 5hores! puto arxiu! que ja veig que ni arxiu ni tablet, només tindre una bona factura. 10 minuts allà i la tia em vol cobrar 2000kaptus. Li dic que ni de conya, que li pago els 1300k que son els minuts que hi he estat. Al final la noia em cobra 1000k pq li dec fer llàstima. Vaig doncs a la cerca dels cibers que la guia diu que hi ha; això si fent un bon esmorzar abans (una sopa de noodles, mida petita). Resulta que dels 4 que diu la guia tots han tancat. Deicideixo passar per la fantàstica oficina de turisme per resoldre algun afer de logistica i aprofito per preguntar on puc trobar també mes cibers. M’envien a dos llocs on també han tancat. Decebut vaig caminant i … oh un cibercafe! Merda, no te pc. Decididament el Wifi killed the cibercafès. Quan ja no tinc ni esperances de trobar res em diuen d’anar a un altre lloc. Hi aniré pero ja no m’espero res de res. Alla, practicament al costat de l’hotel, trobo un cibercafe real. Quina pega té? No hi ha ni un dels 20 pc lliures! Mitjançant mètode tradicional, boli, paper i mímica, la noia em fa entendre que torni en una hora i mitja que la canalla que juga als ordinadors estarà dinant. Decidit. Anire a resposar. Entre gosseig i gosseig passa l’estona. Arribo al ciber i el puto arxiu vol tardar 6hores encara! Desisteixo. Pero en aquestes… la tablet ( que l’havia connectat) s’encén!! FANTASTIC. La tarda la passaré resetejant amb èxit, juntament amb en Lluís. Tornem a tenir tablet com si fos acabada de comprar.
Mentrestant el cul inquiet de’n Lluís ha anat al budha park,un parc construït per un iluminat als anys 70… Es un petit parc amb moltes escultures hinduïstes i budistes certament peculiar. Per arribar es pot agafar el bus 14, passant prèviament per l’estació de tren que connecta amb Thailándia per mitjà del pont de l’amistat. Uns excursió de mig dia força divertida i fàcil, al costat del riu Mekong.
Complex escultòric i rar
Estupa vellota
wondersalmon 