Kyaikhtiyo, o EL lloc a evitar de Birmània

Veniem a aquest roc sagrat per dues coses, ens venia de camí i perquè ens feia gràcia per les fotos que haviem vist. És, com Adam’s Peak, un lloc de peregrinació pels budistes, que hi van a milers cada dia com qui anava abans a Lourdes (encara hi van però cada cop menys creiem). Ens feia gràica també perquè era una ocasió de fer un trekking una mica més llarg, doncs el camí son 11 km de dura ascensió fins al que crèiem era un monestir amb una pedra daurada a dalt la muntanya i un estupón a sobre.
Ens llevem molt d’hora al matí per agafar un bus que sortirà gairebé una hora tard i que compartirem amb uns israelites més del tipus festa i jovenets (uns 25 anys). Venen de Thailàndia i se’ls nota que són més d’aquest rotllo… Arribem doncs una hora més tard de l’esperat a una ciutat on hem de buscar un pick-up que ens porti fins a poble de dalt on dormirem i començarem el trekking i que es diu Kibun. Tenim “sort” i just qun arribem hi ha un pick-up que surt i que gairebé deixa al Manel a terra mentre comprava algo per esmorxar, per com sempre passa amb aquestes cose, fer uns dos-cents metres i quedar-se a un altre lloc durant 10 o 15 minuts fins que s’ompli. Arribem que són ja més de les 10 del matí i per no perdre temps ens quedem al primer allotjament que ens ofereixen i que és guarrillo fins i tot per estàndards myanmarencs (ens quedem l’habitació més cara perquè la barata és massa poc acollidora).
Deixem les coses, fem el check in i ens posem a caminar cap a les 11. A veure, fallo nostre també, hem d’acceptar. No són les millors hores per començar un trekking força intens en un país tropical, val!!! Però anem carregats d’aigua, portemago de menjar per si ens entra la pàjara i el camí és fàcil ens diuen. Fàcil no, lo següent, almenys en termes de perdre’ns. Si l’Adam’s peak de Sri lanka ens va semblar que tenia ja alguns xiringuitos al camí que l’embrutien una mica, aixo són 11 km plens de xiringuitos de menjar, begudes, armes de joguina de fusta amb USA ben marcat al mànec (sobretot a les pistoles), de fet en els 12 km (al finals són 12 fins a dalt) no trobem un sol moment sense veure un xiringuito per davant o per darrere, i en la majoria d’ocasions no hi ha separació entre ells. A més en un camí polsegós i sense cap mena de gràcia, sense cap vista pels xiringuitos del voltant. Això sí, amb milers de locals pujant i baixant mb el seu mingarlava que és molt bonic però quan t’has trobat unes 15000 persones a la 15001 ja n’estàs fins als … Són tan macos que nosaltres seguim amb el somriure i molt mables amb la gent, que és l’únic agradable del camí, però la veritat és que agraïriem tres minuts de soledat. I qua arribem a dalt ens trobem un macro-complexe edificat i gens bonic, amb milers de persones sene exagerar (també és veritat que hem vingut a l’inici de la lluna plena, sagrada pels budistes i molt important). A mésper turistes ens claven una entrada de 6 dòlars cadascu i com diem el lloc no té res de bonic i menys d’espiritual. Aqui ve la gent a deixar els diners per posar segells d’or a una pedra ja daurada sobre la que hi ha una pagoda també daurada. I com tota zona molt hipermegaexplotada, molt poc acollidora, amb uns preus indecents de tot… Bé, no és el nostre lloc!!! I a més amb el cop de calor que portem a sobre ja no en parlem. Per la baixada és massa tard i estem molt cansats, fem el guiri i baixem amb uns vehicles  que pujen i baixen a milers de persones (de veritat, sembla una exageració però no us podeu imaginar el trànsit de gent que ens trobem aquí, és ESPECTACULAR), una mena de mega 4×4 on hi encabeixen 36 persones (i potser en puja un cada 2-3 minuts). La baixada se’ns fa força pesada, sobretot perquè al ser la carretera molt vertiginosa i no mass ampla han d’anar parant molts cops per deixar-se pas amb els que pujen i baixen, són les 4 de la tarda i encara hem de dinar!!!!! A és enxovats en aquests vehicles la comoditat no és la seva gran preocupació.
Un cop arribats abaix dinem qualsevol cosa, tenim uns quants talls de llum, passem una nit de mil dimonis per una gran presència de gent xerrant i bebent i cridant pels carrers, fins que afortunadament fa una gran ploguda que els fa fugir i ens dóna una estona de descans… Al matí ens llevem i marxem esperitats de la ciutat, preguntant-nos encara com pot ser que estant molt més a prop de Yangon ,el nostre proper destí, el bitllet de bus sigui molt més car des d’aquí que des de Hpa-An. Coses d’anar a una zona molt explotada. I per cert, Kinpun és un carrer on només hi ha que hotels, restaurants i botigues de coses per turistes i samarretes d’i love Myanmar (que porten tots les locals) a banda i banda, sense res interessant a destacar.

image

Gentada a la golden rock

image

La punyetera roca

image

I tot el sidral muntat al voltant

image

Cara de joia i felicitat (fins als nassos del rocot)

Aixi, si no esteu hipermegainteressats en les manifestacions religioses d’aquest tipus no us recomanem gens venir fins aquí. I si ho feu no perdeu el temps fent-ho caminant… I sobretot, no busqueu la caminada de la vostra vida. Com a punt positiu potser que al trekking només hi ha milers de locals però cap turista, en trobem 2 en les 3 hores llargues de camí de pujada. I això que a dalt en veiem moltíssims.
L’únic de bo que ens passa en aquest destí és que en una parada del bus cap a Yangon ens tornen a convidar a dinar en un altre enterro. Nosaltres declinem l’oferta, ja seria massa no?

Anuncis

Hpa-An,:moto, coves i muntanyes…

Hpa-An és una mini-ciutat d’uns 50000 habitants a 2 hores en bus de Mawlamyne en bus local que val 1000 xatis(o Kyats com seria la moneda local, aprox 1 dòlar vaja). Hem llegit que el millor són els surrounds o voltants, ja que és una ciutat en un pla però envoltada de muntanyetes d’aquestes, limetones que en diuen en anglès. Hi ha la possibilitat d’arribar pel riu amb vaixell, però és una cosa molt lonely planet de recomanació però la gent local no ho recomana i d’aquesta manera són 10 dòlars i 4 hores, així que decidim anar amb el bus local que nosaltres preferim i no estar rodejats d’altres turistes planeteros, tot té el seu moment… 
Arribem doncs força d’hora i anem a la guesthouse de la guia, on com és habitual no ens quedem ja que ens ofereixen una habitació horrenda a un pressupost força alt. A més està plena de gent i encra són les 10 del matí. Ens movem una mica i a prop trobem un hotelet molt mono i baratet, bastant nou i amb unes habitacions infinitament millors per un preu més baix.
Lloguem una moto a l’home, que nes dóna un mapa per descobrir  on són les coves de la zona, ja que n’hi ha un bon grapat, totes elles adornades com a temples, amb budes i estupes al seu interior.
Com ja té experiència, en Manel condueix la moto, aquesta una mica més difícil ja que té marxes. Primer anem a dues coves que es troben a l’altre costat del riu, per lo que hem de creuar un pont i després agafar una carretera en molt mal estat que el pobre Manel pateix molt. Aquí les coves estan força ben indicades i les trobem fàcilment. Primer anem a la Yathayphyan, gratuita i força gran, podent fer un petit recorregut pel seu interior. Després aném a la de Kawgun, molt menys bonica i interessant pel nostre gust i a la que ens fan pagar 3000 xatis per entrar (no us la recomanem, la resta són gratuïtes i mooooooolt millors).

image

Cova budistica num 1

image

Cova budistica num 2

D’aquí marxem a buscar la més famosa i espectacular segons diuen, la Saddan cave. El problema és que està a uns 30 km i els últims 5 són per un camí infernal a més sense senyalitzar. El Manel vol llençar la moto a qualsevol lloc. Preguntant pel camí ens trobem una caseta amb una familia que fa menjar i menjem uns fideus molt bons. Ja amb la panxa plena les coses es veuen millor.
Tot i que no és absolutament obligatori, a la cova et demanen ferventment la donació ja que camines durant 15-20 minuts per dins la cova i han d’arranjar els camins, però només són 1000 xatis pels dos (no com la burrada de l’altre lloc). És força maca ja només d’entrada, però caminar 15 minuts amb un enllumenat mooolt suau i acaba a l’altre costat en un petit llac molt bonic on per un mòdic preu fas la turistada i et porten amb barqueta fins la zona dels cotxes/motos, passant per una petita cova dins l’aigua… Mooooooooolt recomanable tot i que sembli cutre!!!!

image

Wonders motoritzats

image

Restaurant improvitzat

image

Cova num 3

image

image

Seguim amb la turistada

image

Voltats d'arrossars

image

Moticultor aquàtic

Els primers 5 km de tornada els fa el Manel ja que començar en un camí n hi ha més sotracs que altra cosa no és plan. Però després en Lluís agafa la moto per primera vegada a la seva vida i al Manel gairebé l’hi ve un cobriment de cor, tot i que acaben arribant sans i estalvis a la ciutat, on veuen la posta de sol de la que queden enamorats, sopen i van a dormir esgotats de tanta moto. Descobreixen un lloc d’una dona que sembla índia que fa un menjar exquisit, sobretot un postre a base de plàtan deliciós no el següent.
Aquest recorregut que nosaltres hem fet la moto també es pot fer amb pick-up compartit amb un guia, te l’ofereixen en molts llocs, entrant més llocs a visitar, si s’omple són 5000 xatis per cap, ens hauria sortit el mateix preu que la moto amb benzina, però a l’hora que hem arribat aquest tour ja havia sortit així que només ens quedava l’opció moto. Capítol apart a l’hora de posar benzina. Nosaltres haviem vist moltes botigues a la carretera on venien aigua, a vegades menjar i una espècia d’ampolles amb una llimonada molt extranya. No és llimonada, és benzina de moto guardada en ampolles de vidre per anar omplint el dipòsit quan se’t va acabant. I nosaltres patint perquè no veiem benzineres…
Tot i que la nostra idea és marxar al dia següent després de pujar al Mont Zwegabin, una muntanyeta de 725 metres prop de Hpa-An, el fet que ens ha enamorat ens hi fa quedar un dia més. Com el transport fins la muntanya ens surt molt car, acabem llogant la moto altra vegada, i avui en Lluís es converteix en el rei. Ens apropem fins aun jardí farcit de budes on comença la caminada. Després de una hora i mitja de extenuant pujada arribem dalt, des d’on hi ha una vista força maca. Tenim molta gana però no hem portat menjar per l’avís de monos assassins que busquen maletes de guiris amb menjar. Al cim hi ha una petita estupa, molt discreta i que et deixa disfrutar del paisatge. Llàstima que al matí el paisatge sol estar emboiradet.

image

Vistes del cim

image

Mount des de baix

Després d’una baixada trenca-cames, arribem a la moto i ens dirigim a un petit monestir dins un llac que hem vist des del cim. Com tantes altres coses, molt més bonic de luny que d’aprop, però ens deixa bones vistes del cim on hem pujat. A més és gratis. Després d’això agafem la moto, anem a esmorzar a un poblet i seguim per una carretera que ja vam fer ahir envoltats de muntanyes d’aquestes càrstiques (les típiques que imagines quan et parlen deThailàndia), molt idíl·lic tot plegat. Després ens dirigim a una altra cova que també ens han recomanat, que es diu Kawka Thawng. Es troba al costat d’un poblet al que recomanen anar i nosaltres ens hi passem. Just abans d’arribar ens trobem un pont que com a molt feia1,2 metres d’amplada i que devia fer uns 200 metres de longitud,  total els dos amb els collons per corbata i en Lluís estrenant dots d’equilibrista que aconsegueix passar.Després d’això visita a la cova on uns monjos budistes molt simpàtics es demanen fer-se unes fotos amb nosaltres. La cova és força xula i just al costat hi ha un lloc on la gent local es va a banyar (amb banyador més tapat que les dones a l’inici del franquisme). Tornem a casa on descansem i donem una altra volta per aquesta ciutat que ens ha donat tant bones vibracions. Dew siau!

image

Monestir al llac

image

Pont-passarel.la. encara acollona més a la realitat

image

Monjos turistes


image

Bonics arrossars


Pd: per cert el poble vol dir literalment vomitat de granota. Coses mitològiques