Relajo cambodjà

Doncs si gent, no sabem què té Cambodja, però ens permet fer una mica més de vida contemplativa i de relax. Potser després de 3 mesos la necessitàvem!!! I l’ambient rural i de no estrés de la gent local ajuda.
Marxem del monument per excel•lència del país i anem a petar al riu per excel•lència del sud-est asiàtic, el Mekong.
Anem a Kompong Cham. I perquè aquí? Encara no ho sabem. Un punt al mig del recorregut a veure què trobem. Ens trobem una ciutat força avocada al riu; una posta de sol al Mekong que se’ns farà difícil oblidar (i nosaltres no som caçadors d’elles ni molt menys, però és que aquesta te la trobaves); un pont de bambú espectacular i impossible que fan cada any quan el riu és baix per connectar una illa inconnecta en època de pluges; un casament fantàstic just al davant de l’hotel on malauradament no ens van convidar… A tot això hem d’afegir un mercat amb molt bon menjar; un passeig en bicicleta per temples antics i nous i per pistes aèries ex-USA abandonades. Tot un mix fantàstic que ens permet disfrutar de 2 dies força relaxats.

image

Dragonfruit. Insípida però colorida

image

El Mekong

image

Imatge de postal

image

Pont de bambú amb cotxe, moto i peatons

image

Posta de sol al Mekong


image

Bodorrio nocturn

image

Temple angkoriano

image

Pista d'aterratge vs carretera

image

Nou pont per creuar el Mekong

8 hores de bus infernal des d’aquí ens porten a Benlung, la provincia més al mig del no res de Cambodja i la zona més muntanyosa. Un cop arribats del viatge horrorós, ens trobem de nit i en una estació de busos a 4 km del nostre destí. Toca tuk-tuk per un dòlar per cap, que compartim amb 3 guiris més (anglesa, irlandesa i judaico-noruega). Acabem tots al mateix hostal guiril, nosaltres en una habitació justeta pel preu que ens fan pagar, però a aquestes hores… Qui es posa a buscar res!
És diumenge i lloguem una bici per descobrir la zona… Com comprobarem després ( nosaltres i les nostres cames), quan el camí no para de fer pujes i baixes, fer uns quants kilometrets en bici es fa mooooolt cansat. Però suposo encara l’hi tenim respecte a la moto i l’evitem sempre que podem.
Passem per paisatges terrossos molt bonics, per desgràcia molt desforestats… I també per plantacions immenses d’arbres de cautxú (sembla ser tots dels xinesos i dels vietnamites per aconseguir pasta, per algo és el país més pobre del SEA). Anem a buscar 3 cascades, totes elles amb entrada mínima (0,5 dòlars per cap), boniques i amb possibilitats de remullada (amb la calorada que fa no ens ho pensem ni mig minut). En una d’elles, malauradament, exploten elefants per fer passejos sobre ells. Esperem no arribar en aquest punt i no maltractar les pobres bèsties.

image

Banlung o terra vermella

image

Primera cascada

image

El caganer

image

Boscos de cautxú

image

Banyet en segona cascada

image

I tercera cascada

Pel camí ens trobem alguns pobles amb gent i nens molt simpàtics i efusius… Ens trobem tota una familia banyant-se a un pou d’aigua al costat de la carretera, juguem una estona amb els nens, sobretot amb un que té cara i posat d’entremaliat.
D’aquí marxem a un llac volcànic on es pot banyar, Boeng Yeak Laom, un bonic lloc on tots els locals venen a passar el diumenge. Format fa 700000 anys, l’aigua encara està calenteta i el lloc és preciós. L’entrada son 1,5 dòlars per cap i val molt la pena. Es pot passejar pel voltant del cràter i veure les cabanyetes que alguns locals tenen o lloguen per menjar-hi i fer-hi la tarda… Molt ben muntat i molt recomanable.

image

Familia dutxant-se

image

Cràter volcànic... Locals amb armilles per no saber nedar

image

Xiringuitos on menjar

image

Posta de sol al llac

Aquesta zona és zona de trekkings, però al veure que no ofereixen res de nou, ja que la vida tribal ja l’hem viscut amb la bici i en altres llocs, i que són molt cars ( uns 35-40 dolars per persona i dia), decidim passar ( un trekking de 3 dies a més on es camina un dia i els altres dos son de transport i fer xuminadetes amb elefants, etc).
Després de la posta de sol al llac del costat de l’hostal, busquem con anar a Pnohm phen. L’estació de busos ens queda molt lluny i preguntem en agències que venen bitllets. Tenim 2 opcions, el bus o un minibus VIP que ens venen que és moooolt més ràpid. Els dos costen el mateix, però no hem de buscar-nos la vida per arribar a l’estació de busos i és molt més ràpid… Arribar a la capital quan encara és de dia és un al•licient, buscar per dormir quan ja és de nit fa mooolt paaaal. Així que ens decidim per el minivan VIP. I això sí que és una decisió encertada!!!! El perquè ben aviat.

Primers dies al país de les mines antipersona

Vam acabar el relat just a la frontera tailando-cambodjana. Amb el que haviem llegit a les guies i posts i el què ens havia explicat la gent pensàvem que seria una experiència èpica plena de perills però realment ens va semblar una frontera més.

image

Zona neutra intrafronterera

L’únic la discusió amb el militar que per posar-nos el visat ens volia cobrar 100 bats extra. Els dius que vols una factura i que has llegit en pàgina oficial que són 30 dòlars, que no tens batmans… Et fan esperar una mica i et miren amb cara de pomes agres però t’ho acaben fent. Després d’això passes la frontera real, et posen el segell d’entrada al país envoltat de casinos (més cutres del què pensàvem, glamour 0), i a córrer. Primer t’intenten estafar amb un pick-up gratuit que et porta a una estació de busos on els preus són inflats. Tu els dius que et quedes aquí i segueixes recte un tros pel carrer i ja vas trobant diferents companyies de bus amb preus reals. Nosaltres anem a Sysophon, un poble proper i creuament de camins per decidir la nova etapa.
La nostra arribada ve acompanyada per una sorpresa general del poble. Molts pocs occidentals paren per aquí. La gent et somriu, tornem a ser a Myanmar???? S’hi acosta força almenys. Trobem un hotel molt bé de preu (aquí els allotjaments són molt barats i força bons en general) i donem una volta pel poble. Té un mercat força bonic, menjem molt bé per 4 xavos, veiem a uns nens assajant danses tradicionals i anem a reposar per millorar el peu de’n Lluís. Busquem una companyia de bus pel nostre pròxim destí. Es bo preguntar a diferents companyies ja que canvien molt els preus. Si en un país s’ha de regatejar molt és Aquí. La noia de l’hotel és moooolt maja i té penjades les fotos del rei i la reina i una altra amb dos adolescents molt mudats. En Manel l’hi pregunta si són el príncep i la princesa i la noia diu: no, sóc jo al meu casament!!! Està tan repintada que no és gaire reconeixible, però qui li diu això a la noia!

image

Botiga de cortines a Sysophon

image

Joves assajant balls tradicionals

Al matí següent arribem a Battambang, la segona ciutat del país. Allà volem agafar un bus per anar a Pailin però és complicat. Ens diuen que la millor manera d’anar es amb un taxi compartit, una manera de moure’s per aquí molt utilitzada. Ens recull un cotxe a l’estació de busos i ens porta al lloc del taxis compartits… Ara toca esperar que s’ompli. Un moment el taxista ens diu que va a buscar uns clients per omplir el taxi. I marxa amb les nostres bosses al maleter… Tornarà? Al cap d’una estona veiem les nostres bosses anant d’un cotxe a un altre. El nostre primer taxi deu haver omplert i ens passa a un altre i torma a esperar a omplir… Nosaltres ens indignem, agafem les bosses i fem l’amago de buscar un lloc per dormir aquí i no pujar a Paillin. Amb això conseguim que el cotxe surti en 5 min. Lo del taxi compartit és una bona idea però creiem que no tenen el sistema ben aconseguit. Fan una mica campi qui pugui, amb gent diferent esperant en diferents cotxes. Si ho organitzéssin i anéssin per ordre de ben segur seria més fàcil, almenys des d’un punt de vista occidental, que en el fons nosaltres tenim.
Arribem 2 hores després d’una experiència religiosa dins un taxi compartit amb el conductor i 4 passatgers més (sí, som 7 al cotxe), amb dues siameses al davant molt simpàtiques que ens van convidar a prunes i que esnifaven molt d’un pot extrany, i dos locals masculins callats i que no van interaccionar massa. I de fons, com no, música cambodjana. Pailin és un poble just a la falda de les muntanyes,  molt tranquil. Trobem un altre hotelet molt bo i baratet, anem a menjar al mercat i tornem a fer un descans a les hores de calor. Ha sigut arribar a aquest país i aplatanar-nos i tenir ganes de reposar. A mitja tarda anem caminant fins a una muntanyeta on hi ha un temple molt curiós, ple de gent passant la tarda. Passejar, menjar, descansar… Això és el paradís. Aquí l’arròs és molt bo i menjem força bé, només que quedem una mica tips de tanta carn, ja que és molt difícil evitar-la, la foten a tot arreu.

image

Compartint taxi

image

Sistema d'esxombraries. Una mica xic no?

image

Manicura i pedicura al mercat

Al dia següent és dissabte, volem llogar una moto per anar fins les cascades (aquí no hi ha manera de llogar bici). Demanem a la recepció d’hotel i truquen a un número.  Hem intentat llogar una moto al carrer però ens engeguen, després ens enterem que molta gent les roba i marxa a Thailàndia amb la moto (estem a 15 km de ka frontera), per lo que no les lloguen si no és per mitjà de l’hotel, per tenir una assegurança més. Costa 10 dòlars però què hi farem, volem visitar una mica els voltants. Ens porten la moto sense casc, en Manel fa una ruta pel poble amb l’home ja que l’hi diem sense casc res de res… Finalment quan torna i marxa l’home de la moto, aquesta s’apaga de sobte. L’intentem engegar de la forma normal i res de res. Parlem amb el de l’hotel i tampoc ho aconsegueix. Truca per avisar, però a l’home equivocat, entre una cosa i l’altra una hora després apareix el que ens ha llogat la moto i ens diu que això és perquè la moto no té starter i s’ha d’engegar amb el pedal, però al cap de res es torna a apagar. L’hi diem queno ens dóna bon rotllo i no ens volem quedar tirats al mig del no res, així que ens acabem quedant sense moto i ja a una hora tardana.
Una de les coses que voliem fer era anar a una cascada, a 12 km del poble. Decidim anar caminant. El camí és bonic però força monòton. Un local que va amb moto ens vol portar però 3 en una moto, amb el peu com està i un camí extremadament boterut i polsegós, en Lluís fa parar l’home i prefereix anar caminant, hem perdut una gran oportunitat. Entremig trobem milers de milions de kilos de yuca trossejada assecant al sol. Resulta que aquí n’hi ha molta i la fan en pols per exportar-la. Arribem a les cascades previ pagament d’un dòlar per cap. Són força xules, tenen diferents nivells i algunes gorges per banyar-se. Trobem molts locals dinant, tots ens ofereixen birra o arròs o curri… Al final acceptem una mica de pollastre d’un grupet que tenim al costat i xerrem una estona amb ells. Són familia i amics, el noi que més xerra amb nosaltres ens explica que ha vingut a veure la familia, ells viu i treballa a Corea del sud. Ens ensenya uns videos d’ell treballant a la fàbrica.

image

Yuca infinita assecant-se al sol

image

Compartint menjar


image

Després de la remullada

Un banyet del Manel, una caiguda d’en Lluis amb bany amb pantalons incorporada i somriures dels que estem allà i tornem cap al poble. Extranyament la tornada es fa força més curta i només arribar fem un bon dinar. Reposem una estona, sopar i dormir.
Al dia següent volem agafar el bus per tornar a Battambang, però creiem que hi ha un compinxament i al final sembla ser està el bus ple i hem de tornar a fer el taxi compartit. Doncs apa, ara toca compartir amb una senyora gran de cara amargada i la seva neta amb un nen petit, molt simpàtics. Exceptuant algún element, la gent aquí torna a ser extremadament amable i maca… Molt mamomeo pero ho fan tant bé i tant simpàtics que t’és ben igual.
A Battambang trobem la ganga del segle, una habitació força millor que altres en les que hem estat, una mica bàsica però molt bé, per 3 dòlars la nit. Sembla impossible. Tot i ser la segona ciutat del país és d’un ambient molt rural, gens estressant i molt agradable per passejar. Aquí fem el curs de cuina, descans i poc més. Coneixem una dona d’una botiga que té una pseudorita molt maca anomenada July i a la que visitem sempre que podem. Com a anècdota dir que el diumenge al arribar veiem un seguici d’un cotxe de morts i dilluns a la nit veiem uns focs artificials mentre sopem, ens atansem al temple d’on provenen i ens trobem amb el mateix mort, que resulta l’estan cremant amb taüt i tot… Una experiència molt curiosa, sembla que tindrem enterraments a tots els països, i cadascun a la seva manera.

image

Amb el gos/sa July

image

Petanca cambodjana

Així passem 2 dies de relax a Battambang i d’aquí ens dirigim al destí turístic principal del país, Siem reap. Però això arribarà al pròxim post.

Bangkok, segona part

Després de 10 dies de platges (idíl.liques?), garrulos i fiesteros, locals antipàtics i estafadors varis per fi arribem al nostre oasis.
Sí, podem dir que creiem ens podriem adaptar a Bangkok i de fet creiem seria una molt bona ciutat on viure, almenys per nosaltres. Ens sentim còmodes aquí, ens ha servit per carregar bateries i sentir-nos com a casa… De fet perquè tenim data d’arribada a vietnam i cambodja pel mig, sinó ens hauriem quedat uns dies més per aquí.
Hem aprofitat per passejar, relaxar-nos, anar de compres sense comprar gaire res, menjar bé, sortir una mica de festa, descobrir llocs amagats, anar al cine… I deixar el cos reposar. Si desapareixem i no tornem busqueu-nos aquí.

image

Birretes blaugranes al carrer marika

image

Espectacle drag without comments

Ha arribat però el moment d’anar cap a Cambodja. I fem cas de la noia que ens vam trobar i viu per aquí. Et venen busos directes a Siem reap però són cars i et foten amb el tema visat, portan-te a llocs on has de pagar el doble, etc. Una forma força econòmica és el tren, però després has de pagar tuk-tuk o taxi fins a la frontera, i segurament aquest també et portarà on t’estafin… Aquesta frontera és una de les més corruptes i amb més estafes possibles ja que hi passa molta gent que va a veure Angkor wat. Si voleu saber a tot el que us exposeu i com evitar-ho, l’entrada de poipet de wikitravel està mooooolt bé, amb mapa incorporat de la zona.
Un dels mètodes millors que nosaltres hem triat son els casino buses. A Thailàndia el joc està prohibit. Com la frontera es troba a 3 hores de bus de bkk, la gent va en massa als casinos de territori cambodjà just a la frontera. Els mateixos casinos financien els busos, de forma que surten molt barats.
Aquests busos s’agafen a Lumpini park, just davant la seu de Hbsc, on hi ha una parada de busos urbans (si vius per khao san el bus 47 t’hi porta i et deixa ben bé allí). Has d’anar força d’hora al matí, de 5:30 a 8:30 aprox, i a mesura que els busos es van omplint van marxant. Nosaltres vam haver d’esperar 5 minuts només. Per 200 batmans et porten en un bus correcte amb a/c i et donen algo d’esmorzar i tot. A més fan alguna parada pel lavabo. La veritat és que aconsellem molt aquesta opció. El bus et deixa ben bé a la frontera, has de passar per tailàndia per firmar la sortida, declarar que no tens febre i no vens de cap país raro pel tema èbola i barallar-te per no pagar més pel visat a la zona de visats. T’intenten fer pagar 100 bats extra però si et poses ferm et fan esperar una mica més i te l’acaben fent. Llavors a passar l’entrada cambodjana i ja som aquí!!!! El què fan 2 pringats en un poble polsegós de frontera ja arribarà!!!

Primeres impresions bhurmítiques

A veure si la tercera va la vençuda… És la tercera vegada que intentem escriure aquest post però aquesta fantàstica connexió bhurmitica ens ha borrat ja dos cops aquest post :o.
Doncs sí, finalment ja som a terres bhurmítiques, i encara que ens pensàvem que seria molt més difícil, els tràmits de l’aduana són ben fàcils. Uns nois que ens venen a ajudar des de que baixem del vaixellet, uns agents de immigració molt simpàtics ens ho fan possible. El primer de tot, canviar diners. Ens havien espantat amb el tema de bitllets de cent dòlars intactes, lo difícil que era treure diners i que havies de dur tot el pressupost del temps que fossis aquí en dòlars. En això afortunadament ha canviat tot. Ja podem treure diners d’alguns caixers (amb una comisió de 5 dòlars això sí), i ja et canvien per qualsevol moneda, euros inclosos i amb un bon canvi. Sí es veritat que es miren força els bitllets però tampoc cal planxar-los vaja.

image

Ja som a Myanmar...ens han deixat quedar tot i aquestes cares

El segon trobar un hotel amb un mòdic preu. Aquí no hi ha guesthouses ni altres així que toca hotelet i sempre són una mica més cars, però trobem un a bon preu i força arregladet, amb bany a dins habitació (això a myanmar és molt extrany) i una fantàstica tele amb canals on hi ha películes en anglès. Després us explicarem perquè és força important això.
En aquest pobke de frontera, on fins fa un any només es podia accedir per tornar a thailàndia i extendre el visat (ara només es pot fer amb un visat de 6 mesos, sense visa no es pot allargar el temps), així que la gent anava i tornava el mareix dia. Per tant, gairebé tots els preus són en moneda thailandesa i hem de fer càlculs per pagar en moneda local. A més la gent troba ben extrany que ens quedem per aquí ja que tothom marxa. Nosaltres decidim estar un parell de nits per descansar una micona, ja que portem massa dies viatjant. També així descobrir una mica la vida local. Al sortir de l’aduana però veiem un cartell on obliga a la gent a ser amable amb els guiris així que pobres ja enten perquè són tan helpful…
Primera impresió, la gent no para de somriure i sempre té bones paraules, gratitut i un moment per perdre’l amb tu. I sense esperar gaire res a canvi. Segona impresió, infraestructures apart, la gent sembla força acomodada i més aviat més rica que en altres països que portem recorreguts. No es veuen barris ni zones marginals, tothom vivint una vida força apanyada, amb mòbils d’última generació i pantalla gran de tele, sense veure gent famèlica ni res. Amb això no vull defensar res, una dictadura és una dictadura i segur que no poder expressar el que ets o sents no paga això però és quelcom que ens ha sobtat. Esperàvem un paìs molt pobre. Tercera impresió, el menjar és similar, arròs amb curris i noodles cuinats de mil maneres, amb la sort que no pica gaire.
El primer dia el passem menjant, pasejant pel mercat (ja sabeu com ens agrada), per uns passadissos on la majoria dels que conec no podrien passar sense vomitar, sobretot en un on hi havia peix en diferents estats de descomposició per fer unes pastes de peix que després fan servir per cuinar. El peix podrit concentrat fa una olor que fins i tot a nosaltres ens molesta.

image

Mercat i pasta de peix putrefacte


Després veiem un parell de temples, on ens perdem una estona, veiem una parella cuinant una cosa que resulta ser un dolç i del que ens conviden un bon tros per probar-lo, visitem un buda gran que hi ha per allí i aixi anem passejant tota la tarda.
image

Temple. N'acabarem tips però ara és la novetat

image

Budhon

image

Escena myaranmanesa 1

El dijous ens llevem força d’hora. Tenim esmorzar gratis. Fem un mos (ou, torrades i mantega), i anem a comprar el vaixell per demà. Tot i que fa un any que està oberta aquesta zona, la única forma de sortir d’aquí és en vaixell i en avió, ja que el bus està prohibit pels turistes, només el poden emprar els locals, per problemes de seguretat sembla ser. El vaixell és molt car però el preferim perquè ens dóna més seguretat que un avió del govern i per les vistes de les illes de la zona. Així és una forma de veure-les ja que tampoc s’hi pot accedir sinó a algunes d’elles, demanant un permís amb 3 setmanes d’ antel•lació i per mitjà d’un creuer amb l’opció més econòmica de 3 nits per la suma de 1500 dòlars. Tot i que ens faria gràcia veure illes gairebé verges, sense explotació, aquest no és el nostre viatge actual. Potser un altre dia.
Un cop comprat el jetty, intentem anar a unes cascades que hi ha a uns 30 km, just al límit fins on podem arribar en carretera els guiris. No hi ha però cap mena de transport públic i els preus que ens demanen per anar fins allà ens semblen abusius, així que decidim caminar unes 5 milles per arribar a una illa que es pot creuar en pont.
Així, tranquilament i deixant-nos perdre una mic per la situació, vivint moments curiosos i parlant amb mig poble, anem fent. Quan arribem a la milla i quart ens trobem un temple hindi al que volem entrar. Ens trobem el brahman o scerdot, un noiet de 22 anys molt simpàtic amb un anglès justet però anar fent. Ens fa seure i ens convida a un red bull i una llimonada. Parla una estona amb nosaltres i fa la cerimònia de benedicció als déus per nosaltres. És una escena força curiosa que acaba amb nosaltres amb un punt al cap. Parlem una estona, ell diu que és nepalí però ens assabentem que mai ha estat allä i ha nascut a Myanmar, però els seus avantpassats són nepalís. Ens explica també que ha de viure tota la vida sol i consagrat als temples, no es podrà casar ni res. Això si ens demana el facebook per fer-nos amics. Nosaltres deixem uns plàtans com ofrena als déus (és el que deixen ells, fruita) i el noi ens dóna unes mandarines i una papaia. Com deia, molt amables i et donen tot el que tenen.

image

Escena myanmarenca 2

image

Juanita banana...platans amb llavors enormes. No en compreu


image

Escena myanmarenca 3

image

Amb el nostre amic brahman

Marxem per seguir el camí i mil mingalawes després (el seu hola, no podeu imaginar com se’ls ilumina la cara quan et dirigeixes amb la seva llengua) arribem finalment a l’illa. De camí hem intentat arribar a un temple però per les plujes estava la terra despresa i no hem sabut com pujar. El pont per accedir a l’illa només té accés amb moto o caminant, ja que com veureu a les fotos no pot aguantar massa pes. És un pont fet per la pròpia gent amb els materials que tenien i es nota. Un cop arribem al poble, ens adonem que aquí encara arriben menys guiris. També la quarta revelació o impresió que tenim. No llences les escombraries enlloc adequat, les emmgatemen als rius o al mar. Així, veiem uns molls que serien preciosos amb les seves cases sobre les fustes i pasareles si no fos per la merda que hi ha, tot deixalles.

image

Pont homemade

image

I això no cau? Quin ginye

Decidim tornar al poble amb una moto-taxi, és una moto amb una mena de sidecar al costat per portar la gent, un transport que encara no hem utilitzat. Veiem un i ens posem a negociar amb el noi que el porta. Tota la familia, uns 15 membres amb nens i tot, s’acosten per veure’ns com si fossim sers d’un altre planeta i tot són rialles. Els fem un adéu i una foto multitudinària.

image

Escena bhurmitica 4

image

Alguns membres de la familia

image

Cocotaxi no...mototaxi!!!

Quan tornem a Kawthong es posa a ploure i després de dinar a l’hotel. Allà ens arriba la nova que ens quedem un dia més ja que s’ha anulat el jetty…. Quina sort. Decidim doncs passar de Myeik i seguir ja fins a Dawei ja que preferim força dies al nord per poder fer trekkings. Per la tarda ens acostem a un parc on tothom ve a fer exercici, en una muntanyeta que ens dóna unes vistes de la posta de sol fantàstiques. Per sopar anem a una paradeta amb uns noodles boníssims i una rata fantàstica que ens ve a fer companyia. El menjar però és tant bo que no ens importa massa.

image

Posta de sol bhurmitica

El divendres ens llevem doncs amb la calma, esmorzem i anem a un temple que es veu en una muntanyeta al costat de kawthong. Ens trobem uns nens que ens acompanyen, son 5 nens per pujar al 555, (així es diu la muntanya perquè fa tals peus d’alçada). Quan es cansen els donem les gràcies i en Manel es comporta i no els escopeix. D’aquí baixem fins a la zona de pescadors on trobem la gent que ja ha tornat de pescar arranjant les xarxes i arreglant cosetes. Com sem,pre moltes cases sobre l’aigua i pasareles de fusta per passejar.

image

Els cinc nens del 555

image

Feina de pescadors

image

Peixos assecant-se

Ens passem la resta del dia descansant i mirant pelis, ja ens feia falta i la pluja ens hi convida. Anem a dormir ben d’horeta que el vaixell és a les 03:30 am.
En resum, les primeres impresions burmítiques són molt i molt bones.