Expedició fallida al Ramelau

Ens llevem al matí, esmorzem i ens trobem amb en Nick i l”Elizabeth. Agafem taxi fins a estació de bus ja que entre quatre costa més o menys el mateix i no hem de fer transbords amb totes les maletes i demés…
Només arribar tenim sort i ens trobem un camió que és a punt de sortir i que ens portarà per 3 $… Té uns fantàstics seients als laterals així que està prou bé. Quan vols t’aixeques i vas de peu, quan vols t’asseus i ja…
Comencem la pujada cap al centre de l’illa, on es troba la muntanya. Primer anem a Maubisse, el poble gran més proper d’on hem d’anar. Les carreteres en aquest país són, sense dubte, les que tenen un pitjor estat i pitjors condicions dels paísos que hem visitat fins ara. L’asfalt és gairebé inexistent i , quan hi és, millor evitar-lo de lo boterut que està… Les vistes que anem tenint de Dili i la línia de costa quan anem pujant, però, són impagables. La bellesa dels paisatges del país és tremenda. A més està poc explotat, gens desforestat i les construccions en generals són decents. Suma la natura i els boscos i vegetació d’Sri lanka amb les cases de fusta de Myanmar, la platja accidentada i remota dels millors punts de Thailàndia i aquí ho tens.

image

Al camió pujant amunt, amb pols per tot arreu

image

Companys de viatge

Tothom ens avisa muito frio a Maubisse, i 5 hores després quan arribem ho podem comprovar… Cels encapotats, boira que no deixa veure res i pluja barrejada amb fred humit. I nosaltres en un camió sense tapar. Quan ja estem a punt d’arribar i després de mitja horeta sota la pluja, ben xops, el conductor pensa en posar un plàstic per impermeabilitzar-nos, tot un detall!!!
5 hores de camió per fer uns 70 km. Això és un bon resum de com estan les carreteres ;). Només arribar a Maubisse anem a preguntar per dormir a la Posada. Entre la pluja i la boira, ser hora de dinar, el poble està desert. La pousada està una mica allunyada en un petit cim que deu tenir unes vistes impresionants, però ara res de res. És una casa que sembla un pazo de segle passat (del XIX, fa dos segles vaja), entrem i no hi ha ningú… Donem una volta i sembla desert. Trobem un telèfon apuntat i mentre truquem apareixen del no-res dues dones timorates que van vestides com l’assassí de “alquien sabe lo que hicimos el último verano”.
Tot plegat, la casa del segle passat, la boira, la pluja, 4 guiris molls i perduts, les dones que apareixen… Hi haurà algun assassinat? Perquè ingredients de peli de por no en falten… Per sort sempre mor primer una noia, no? Tot i que en presència de mariques no sé jo….
Total, que irònicament no tenen aigua (això descobrim al trucar), les dones igualment ens volen vendre l’habitació però no ens volen fer rebaixa. Anem doncs a l’altra guesthouse del poble, una mica més barata, i allà ens quedem a dormir… La pluja ens acompanya tot el dia i ens anem desanimant… Ens quedem unes hores sense llum… Unes espelmes ho arreglen 😉

image

Imatge impagable del nostre hostal a Maubisse

Quan anem a sopar a les 19h ja no plou afortunadament. Estan els 2 restaurants del poble tancats, en un però ens obren i ens acaben fent uns fideus, una dona amb un anglès molt bo ens atén…que maca!! Ens diu que aquí és temporada de plujes al contrari que a la resta de l’illa.😭😭
Al dia següent ens llevem al matí i esmorzem a l’hostal. Allà trobem un home indonesi que està treballant de supervisor de carreteres per la zona. Ens informa que en últimes dues setmanes ha plogut a diari i els núvols no surten ni volent… Això ens fa repensar lo d’intentar pujar a la muntanya… Quina gràcia té pujar si no veurem res de res, amb la pluja… A més a més, s’ha de tenir en compte que per arribar a Huilico, el poble des d’on es puja, hem d’agafar un camió que ens deixa en un trencant i d’aquí caminar 18km o tenir sort que passi algú i ens dugui, algo molt improbable amb aquest temps. Caminar sense roba adecuada, 18 km amb les maletes plenes i sota pluja no és la nostra idea d’un trekking agradable.

image

Mercat emboirat a Maubisse

Així, decidim tornar cap a Dili, així podrem recollir ja els nostres passaports i no haurem d’estar pendents d’aquests. La parella americana, com naltros, decideix tornar a Dili. De fet només la experiència d’estar en aquest poble, la carretera i vistes, ens ha valgut molt la pena i ens ha encantat.

image

Imatge de baixada

A més al arribar a Dili i anar fins a l’ambaixada, recollim els passaports que venen amb un regalet. Tot i que deien que no era possible, ens han donat 60 dieeees!!! Bien.
Per la tarda fa molta caloooor i decidim descansar i sociabilitzar amb la gent a l’hostal. Quan es va enfosquint decidim sortir i donar una volta, ens apropem a un lloc per sopar que ens han recomanat, molt barat i al costat del mar, molt romàntic tot plegat i amb unes espelmes per acabar d’arreglar-ho. La brisa del mar, fresca, és una delícia… Aquests moments de relax i bona vida a vegades ens ajuden a seguir tot i la morrinya de casa.

The wonders of the rings , part 1.

Aquí tenim altra vegada els nostres dos mariques-hobbits, que després de vàries aventures, han estat uns dies descansant a Rivendel, escapant-se de fred i pluja, ajudant als seus amics Elfs munyint vaques i fent uns plats exquisits…
Un cop amb les forces recuperades doncs gràcies a la màgia èlfica, tornen a la comarca, on els donaran les noves instruccions a seguir (quin pal, amb lo poc que els agrada això de les heroïcitats). De camí amb l’ eriçoneta, es troben un anell del dolent i malvat Sauron. I què hem de fer naltros amb això ara?
La bruixota del i-site ho té molt clar, anar al volcà , al Tongariro parc, i fer cremar l’anell.
De camí passen per terres ondulades i verdes que els recorden la seva comarca.

image

La comarca

Afortunadament, l’eriçona els porta per tot arreu, tant espavilada que és ella!!!!

image

Passant per la república independent de Whangamomomona

image

L'eriçona que porta als hobbits per tot arreu

Sauron, però, quan s’assabenta de les intencions dels mariquites-hobbits, el primer que fa és canviar el temps i programar 2 dies de pluja intensa i fred, per intentar que els nostres protagonistes decideixin fer cua i deixin l’anell per on sigui. Però els hobbitillos són uns éssers tossuts i difícils de fer canviar de plans, almenys els dos que aquesta història ocupa.

image

Un ramat d'ovelles enviat pel Sauron... els nostres protagonistes però poden amb tot

Van, doncs, a buscar unes provisions i a preguntar al bruixot del Doc què poden fer mentrestant. Es troben, però, un sequaç del Sauron que es fa passar per un de bo i que els diu que millor ni intentar-ho, amb bon o mal temps, la neu no els permetrà el pas!!!
Es passa la tarda i la nit plovent, i el matí següent s’aixeca amb encara més plujes… Què faran els nostres protagonistes? Ells, molt llestos, han vist que hi ha una de les vies que apropen al volcà dels dallonsis que es diu Desert Road. I on millor evitar pluja i mal temps que en un desert. Però Sauron, que és més llest del què semblava, els venta una visió de núvols de pluja, que descoratja als marica-hobbits. Quina estafa de desert. A més un vent fred i huracanat els fa canviar de plans i buscar recer.

image

Semblavav un dia ben bonic

image

Però Sauron els va estafar...pluja i vent i criatures extranyes


image

Desert road poc desèrtica

Després de passar ponts i preses, els pilars d’Hércules i tot plegat, els nostres amics (o enemics segons vulgueu mirar) troben un refugi que els serveix per guardar-se de les visions alucinatòries de Sauron.

image

Creuant ponts i preses

image

Barallant-se amb esperits

image

Sembla que la màgia de Sauron s'exhaureix... per fi veuen el volcà

Aquí, doncs, veuen el volcà que els ocupa, des de molt lluny sí, però destapat i en unes condicions òptimes per apropar-s’hi i fer la seva feina. Per avui, però, és molt tard. Demà serà un altre dia. Per aconseguir el seu propòsit i no haver de fer mitja volta a meitat, sinó completar el camí sense haver de tornar, els hobitses truquen a un servei d’àguiles que els proporcioni un sistema de transport, que els ajudarà en la seva missió…
Les àguiles s’ho cobren, però aquests hobbits ho agraeixen, no volen tornar a casa esgotats després de la seva dura aventura😌😌.
Els espera però una dura prova aquesta nit… Els poders de Sauron són infinits i una forta glaçada nocturna afectarà la vida dels nostres companys d’aventures… Se’n sortiran? Continuaràààààà…

Raining cats and dogs a les glaceres

Doncs si gent. Malauradament les previsions meteorològiques algunes vegades encerten. Ens despertem amb un plugim molest que ens estorba per esmorzar. Estem a la wet coast així que no hi ha una altra. Les corrents fan que els núvols vinguin de l’oest. Així, al tenir muntanyes imponents molt sobtades, aquestes frenen els núvols i fan de la costa oest la més plujosa del país.
Un cop esmorzats esperem dins el cotxe sentint ploure. Ens passa el ranger del Doc a recollir la pasta (hi ha algunes zones que són de pagament,la majoria de fet) i quan sembla aminora una mica ens posem en marxa. Uns 70 km més amunt trobem Fox glacier i a uns 25 km Franz joseph glacier. Són 2 glaceres a propet del mar i molt accessibles, per això són famoses. Estan retrocedint però a marxes forçades.
Quan arribem al Fox Glacier, està diluviant i el centre d’info està tancat. Decidim apropar-nos al Franz Joseph, on sembla el poble i tinglado muntat és més gran, tenim algun súper (això sí per aquí tot molt més car). Al arribar aquí ens plantem al i-site que està obert. Quan aparquem plou taaaaaant que fa por sortir del cotxe. De cop i volta però sonen unes sirenes i com no sabem què signifiquen, correm els dos cap al i-site. Allà ens diuen que no ens preocupem, que no era res… Quina por, ja pensàvem que s’acabava el món. Ens donen alguns mapes i decidim anar a comprar 4 coses que ens falten (desgraciadament els productes frescos s’han de comprar cada poc).
Anem a dinar al parking del mirador de la glacera. Tot i que no es veu res, afluixa la pluja i fem el recorregut fins al mirador de la glacera, per arribar-nos més enllà està prohibit per les condicions meteorològiques. El resultat, millor veure una imatge. Una, com diuen ells, dramatic scenery ens espera.

image

On éslaglacera?

image

Dramatic landscape

D’aquí ens plantejem anar a un camping pagant, però com sembla que el dia millora i els que trobem són cars i cutres, acabem anant a un a un llac a uns 15km. La millor decisió. Finalment el dia millora i tot i haver-nos cruspit tots els aliments, acabem disfrutant des del lloc d’una preciosa vista a les muntanyes. Això sí, just quan cuinàvem sopar torna a ploure i acabem sopant dins l’eriçona.

image

Vistes des del camping

Al dilluns al matí, tot i tenir una previsió nefasta, es lleva amb un dia clar i serè. Decidim doncs fer el Fox mount. Un pic que un alemany ens va recomanar, molt dur però amb vistes genials. Comença el camí al costat del Fox glacier i preguntem a la benzinera si és factible  i ens diu que sí, tot i que al cim pot estar una mica enfarinat (la primera nevada de l’any, per ells gener és ple estiu!!!!).
Comencem un cop hem deixat el cotxe per un camí de maleït bosc. Com diu el cartell és molt steep i només per trampers experts. Realment hem de grimpar molts cops, està tot molt humit i xop i ple de fang. Nosaltres les passem canutes. Ens trobem una noia pujant. Ella viu x la zona i ja l’ha pujat varis cops. La veiem molt decidida i valenta, més ràpida que nosaltres. Ens diu que en poc travessarem la bushline, cosa que esperem amb candeletes.
La veritat però és qie un cop sortit de la bushline el camí es fa encara més difícil i fastigoset. El fang ens envolta i acabem xops de dalt a baix. Tot és ple de neu i glaç. Ens trobem en estat de semi-congelació. Arribem a un punt des del que tenim unes vistes brutals de la glacera i les muntanyes. Veiem que s’està ennuvolant molt i que pujar més no ens aportarà millors vistes, així que ens saltem la última mitja hora fins al pic i anem baixant… La baixada, moooooooolt horrorosa, però poquet a poquet arribem abaix, enfangats i molls a més no poder. Aprofitem que fa solet per intentar secar-nos, treiem sabates i mitjons xops i dinem, escalfant-nos al sol.

image

Comencem a sortir de la bush line

image

On és el camí? Neeeeu

image

Després del camí xungo...recompensa

image

La pobre glacera que va minvant

image

Naltros i la glacera

Després anem fins a un llac des d’on els dies clars es veu reflexe de totes les muntanyes, però el dia ha deixat de ser clar. Això sí, tenim un punt d’una vista cap al mont Tasman i Cook brutal.
Fem una tirada de kilòmetres per acostar-nos a Hokitika, la nostra pròxima parada. Acampem a una zona molt ben habilitada a un llac proper, comença el fred extrem i ràpidament ens abriguem dins el cotxe. Demà estarem per la zona i després ja veurem. Abans però coneixem un pseudo-kiwi, una au similar al kiwi famós però molt més fàcil de veure ja que busca restes de menjar i no té tanta por dels humans.

image

Serà el mount cook?

image

Quin lloc mes xulo per dormir

image

Pseudo-kiwi roba menjar