Excursions per La Paz II: dia de miradors!!!

Avui toca ja deixar La Paz, on he estat vivint una setmaneta amb la tonteria. És una ciutat una mica estressant però que m’apassiona. El lloc on esta situada, com esta organitzada, el caos sobre l’ordre del caos… no sabria com explicar-ho però em costa molt fer el pensament de marxar d’aquí. Només llevar-me, però, i per obligar-me una mica, vaig a l’estació de busos i compro bitllet cap a Sucre, la capital històrica i administrativa del país. Marxaré en un bus nocturn i en Jasper i la Carlijn també vindran, que bé anar alternant i encadenant companys de viatge.
Un cop amb el bitllet de El Dorado (m’han recomanat molt i tenint en compte el nombre accidents en aquest país tampoc vull escatimar tant) i esmorzat, agafo un microbus que em portarà fins al Pedregal, una barriadeta a la zona sur de la ciutat i des de la qual s’ascendeix a la Muela del diablo, el meu màxim propòsit del dia. Per variar, talls al centre així que el conductor decideix passar per una zona més perifèrica, cosa que agraeixo ja que ens estalvia força temps. Passem doncs pel barri de Miraflores, on des del bus descubreixo un parc i un mirador amb molt potencial. A veure si a la tornada tinc temps…
Arribem a la zona sur, la zona actualment pija i de pasta de La Paz. I es nota amb tot, les cases, la gent al carrer,etc… Aquí estem a baix a la vall i rornem a pujar per l’altre costat de la muntanya fins arribar al Pedregal, un lloc que ja es torna a veure molt més pobre amb un munt de barraques de recent construcció sense instalacions d’aigua ni llum. Al principi passo una mica de por, anant sol, però de seguida veig que la gent és molt agradable i amigable… de l’únic que he de tenir por és d’alguns gossos amb males puces.
Des del Pedregal hi ha una pista que porta a un altre poblet des del que ja la muela és al costat. La gent però em recomana passar per camins que van tallant ja que la carretera fa moltes voltes, pujant doncs de forma pronunciada i amb algun que altre ofeguet (no hem de deixar de recordar que estic més alt que Aneto, a uns 3500m), ells mateixos em van indicant camí si em perdo una mica, cosa que gairebé no passa, el camí és força fàcil. Vaig passant per paissatges impossibles, com d’un altre món, tot rodejat de cases… amb unes vistes impresionants de la ciutat.

image

La zona del Pedregal

image

Paisatges espectaculars

Al cap d’uns 40 min de caminada arribo a un poblet que sembla idíl·lic (de fet mai diries estar tan prop de la ciutat) amb camps, ovelles, muntanyes,etc. I al fons la muela del diablo, que realment sembla un queixal del revés. M’apropo pel camí fins a la base del queixal, on em trobo una familia fent el picnic i un noi perdut en els seus pensaments.

image

Poble paradisíac i muela


image

Queixal corcat

Intento pujar una mica la dent, tot allò que puc ja que la resta necessita material escalada, però amb unes vistes envejables de les valls que surten i entren a La Paz i de tot l’entorn.

image

Vistes des del queixal

En principi des d’aquí surt un camí que porta a Masalla, prop de la vall de la lluna, però ja molta gent m’ha dit que l’estat del camí creuen és impracticable i el mateix noi que em trobo a dalt em confirma que el millor és tornar enrere i agafar un bus, tot i que com molta altra gent em recomana no perdre el temps al Valle de la Luna.
El noi es diu Eduardo, té 22 anys i està estudiant arquitectura. Flipa quan l’hi dic que sóc de Bcn, ja que es vol fer arquitecte per la Sagrada família, el va deixar tan impresionat. Baixem junts tot xerrant de coses com estudiar carrera, treballar per pagar estudis, de les ganes que té d’anar a Barcelona. Jo l’hi recomano que miri també dissenys com el palau de la música o l’hospital de sant Pau, altres joies barcelonines.
Ell em recomana que un cop abaix camini una mica més i agafi un bus que em porti al Valle de las Animas, un lloc des d’on hi ha un mirador fantàstic al Illimani, la muntanya més alta de la zona. L’hi faig cas doncs, menjo alguna cosa i agafo el bus 42 fins al final. El valle de las animas es una mena de Montserrat molt més punxegut i demencial. Està molt ennuvolat i no puc veure l’Illimani, però la perspectiva des d’aqui val la pena 😉 Definitivament, un bon lloc al que venir

image

Vistes del valle de las animas

image

Panoramica

A la baixada em paro a la zona del telefèric línia verda per tornar a agafar-lo i descobrir les vistes i el vent removent la cabina…. quina poretaaaaaa!
Encara és una hora força decent així que decideixo probar sort al parc i mirador que he vist al matí. El parc és molt extranys ja que és enorme però és molt difícil entrar i gairebé el creu-ho tot fins a poder entrar. A més, la zona del mirador està tancada , però el lloc en sí es molt agradable de passejar amb tot de passareles per sobre el carrer i vistes immillorables d’aquesta extranya ciutat.

image

Vistes de la ciutat

image

Ciutat irreal

Apropant-me al centre, passo per un parc atraccions abandonat que em fa pensar en un Montjuic cutre i llocs amb vistes tremendes al queixal i al Illimani finalment. També per una plaça on estan fent una iniciativa amb nens en contra de la trata de persones… es veu molta iniciativa i tot de tallers originals fets per nens per conscienciar gent.

image

Illimani i queixal al fons

image

Fira contra la trata de persones

D’aquí a la plaça de San Francisco, on hi ha una manifestació en contra de forma de conduir i pujada bitllers dels busos a la ciutat, que per variar talla el carrer principal. Des del mercado Lanza tinc unes molt bones perspectives de la manifestació i de l’església.

image

Manifestació de milers

Acabo de perdre el temps anant a la pelu a tallar-me cabells i arreglar barba i em trobo amb els holandesos per agafar el bus, que acaba sent molt còmode peró sense lavabo funcionant. Bé, no es pot tenir tot, almenys les 13 h de bus fins a Sucre es fan molt rebé.

image

Bus-llit

La Paz, una ciutat especial

Què hi fa la capital d’un país a gairebé 4000m d’alçada? Més de 2 milions de persones si comptes El Alto, un poble enorme al costat que ha passat a ser barriada, vivint en un paratge totalment sorprenent.
Només arribar em despedeixo d’en Max, que segueix camí cap a Uyuni per trobar el seu amic. Jo agafo la primera mobilidad o combi per acostar-me al centre i trobo un hostal on per només 40 bolivianos tinc una habitació per mi solet. Tot un luxe!!!
Al engegar el wifi x contactar amb en Jasper i la Carjin, la parella holandesa del Salkantay, em trobo amb la sorpresa que ell està ingressat en una clínica x febre. Dino en un vegetarià al costat del meu hostal que té una cia kilomètrica de locals (què hi deuen donar? Doncs un menjar vegetarià boníssim per un preu baratet). Aquí parlo amb una dona que m’explica lo famosos que s’estan fent entre locals eld restaurants vegetarians i parlant de barcelona i la platja em comenta amb ressignació com els xilens els van treure a ells el mar.
M’aproximo després a la clínica per veure’ls i intentar donar una mica de suport. Per la tarda amb la Carjin donem una volta pel centre i amb la tonteria ja se m’ha perdut el dia.

image

Transport per arribar a La Paz

image

Punt encontre: església de San Francisco

El divendres em desperto ben d’hora al matí i dono unes voltes. És un gust passar per carrers buits amb poc trànsit i sense pitos. Trobo un mercat al carrer proper a l’hostal, ple de vida, colors i flors. Ja torno a trobar-me a la meva salsa. Aprofito per esmorzar un entrepà de palta per variar i segueixo camí fins al mirador de kiri-kiri. Vaig passejant per la plaça Murillo, amb la catedral i els edificis administratius, pel barri de solcachi (una espècie de barri de expats i gent amb pasta) fins a la plaça España i un mirador del costat.

image

Mercaaaaat

image

Imatge quotidiana

image

Plaça Murillo

image

Panoràmica paceña

image

Transit paceño i els seus col·lapses

D’aquí em paro a menjar unes salteñas brutals. Les salteñas son una mena d’empanades amb pollastre o carn de porc, una mica picants, que per dins són més caldo que una altra cosa, molt difícils de menjar doncs sense tacar-se. De fet em diuen que es diu que aquell que es menja salteñas sense tacar-se vol dir que fa molt bé els petons (i jo no em vaig tacar gens,jaja). Tot i que l’origen de les salteñas és Salta, al nord argentí, sembla ser que a Bolivia s’han perfeccionat i son molt mes bones. Realment les que jo provo són delicioseees!
Després al ser a prop faig una visiteta als holandesos i agafo el telefèric de la línia groga, que amb unes vistes tremendes em porta fins a la zona sur o rica de la ciutat.

image

Boníssima Salteña

image

Vista la paz sud, muela del diablo al fons

Al vespre ja de tornada quedo amb el Rodrigo, un simpàtic infermer xilè que m’explica les bondats de la feina a Xile (ai,ai,ai) i que anirà uns dies a la pampa o selva boliviana. Jo ja en tinc ganes, ja, però ja sabeu que el trekking i les muntanyes em poden, a més que a l’endemà m’havia de trobar amb l’Anne, la noia francoaustraliana d’Arequipa.
El dissabte, doncs, vaig al mercat i esmorzo unes empanades de formatge en una dona que té una cua d’uns 20 locals (com sempre, bona senyal de bon gènere).
Em trobo amb l’Anne al hostal i decidim fer el huayna potosí, ja que ella en té moltes ganes. És un dels cims per sobre dels 6000 m més fàcils del món. Normalment es fa en 3 dies però si ho féssim així ens enganxaria un canvi de temps amb una gran nevada, i per evitar això ho decidim fer en 2. Aclimatació pa que? Un cop contractada l’excursió (s’ha de fer amb guia, encordat,blablabla) agafem un telefèric al Alto i d’aqui passegem fins a un altre telefèric, amb precioses vistes de la ciutat i el seu rntorn (riu-te tu del Carmel i les seves pujades).

image

Publicitat ¿Subliminal?

image

Carmel paceño

image

Escena al Alto

image

Curiosa estatua i balls

image

Escenes matrimonials

image

Jo al mirador

Nerviós pel nou repte que m’espera, acabo de passejar per la ciutat, on trobem moltes parelles de casament i reportatge fotogràfic, em preparo per l’endemà i a dormir aviat!!!!