Suposada cursa de cavalls a Futaleufú

Jo i en Dirk matinem per esmorzar i dirigir-nos a la carretera a posar el dit en amunt. Anem d’hora ja que en poca estona arriba un ferry de Puerto Montt amb molts possibles cotxes i cal aprofitar.
Passen un parell de cotxes i el que para és el tercer. Són els madrilenys amb els que vam passar part de la tarda ahir…ueeee!!! Tot i que no torcen cap on anem naltros, ens portaran fins a mig camí, on nosaltres ens desviarem cap a Futaleufú (un nom moooolt rebonic) i ells seguiran per la carretera austral. Els primers kilòmetres són pavimentats i molt bons, però de forma sobtada la carretera austral es transforma realment en el que imaginavem, una pista ampla de pedres i sorra, en un estat entre pobre i acceptable. Hi ha moltes zones d’obres en un estat deplorable, i amb el cotxe que porten la conducció fa patir, però finalment arribem sans i estalvis a la Villa Santa Lucía, on naltros ens quedem. Entremig paisatges espectaculars.

image

Vistes des de la road

image

Carretera austral

Aquí no hem d’esperar ni 10 minuts i una extraña pareja ens recull. Una parella en els seus 50largos, rejuntada fa uns anys i amb fills grans de parelles prèvies. Ell carabinero (poli d’aqui vaja) acabat de prejubilar; ella periodista que treballa per la integració i milloria social. Molt curiós i divertit veure els seus diferentíssims i extrems punts de vista de tot plegat. Parlem de situació social, dels mapuches, de tot en general… mentrestant els paisatges segueixen essent espectaculars.

image

Una parada on the road

image

Llacs i glaceres

Arribem a Futaleufu, on ens havien dit a les 13h hi havia una cursa típica chilena a les afores. Allí ens dirigim, ja que falten uns 5 minuts. Al arribar ens trobem un descampat amb 4 gats i poc més. Ens diuen que finalment sera una mica més tard. Quan estem a punt de tornar al poble, ens diuen en 20min i pensem no ens val la pena… finalment i 3h després,  a les 16h, sembla que començaran les curses (la patagònia xilena funciona així). Esperem una micona més i quan ja sí que sí, els dos cavalls que havien de lluitar estan molt nerviosos i comencen a regirar-si i intentar tirar el seu genet. Total, que son les 16:30 i encara res de res. Decidim doncs marxar. L’ambientillo ja l’hem viscut així que…

image

Esperant a l'ombra

image

Cavalls i boines

image

El experto

image

Intent inici cursa

El carabinero, també aficionat als cavalls, ens explica funcionament d’aquestes curses. Son de a 2 i molt curtes, entre 200 i 250 metres. Funcionen en base a apostes entre els dos genets, i a vegades si ja saben que sin millors aposten no per quedar al davant, sino per guanyar per tot un cap o tot el cos… si al arribar bo els separa aquesta distància, tot i se els primers, es considera han perdut. Lo millor, els locals amb la boina típica dels patagons, tant xilens com argentins, la boina vasca com en diuen ells per ser igual a la típica boina que porten els nostres veïns del norte.
Tornem al poble doncs i donem una volta per trobar allotjament. Acabem a un hospedaje (casa d’algú amb habitacions per llogar), la forma principal d’allotjament en aquesta zona. Anem a petar amb un senyor gran divorciat, el típic abuelillo de poble cascarrabies que creu la televisió com a veritat absoluta, ja que és únic nexe amb exterior, fent que pensi que el món esta fet una porqueria i que cualquier momento pasado fue mejor. Almenys el lloc està net i l’home esta amasando un pan per dema esmorzar.
La resta de la tarda la passem anant a un mirador per veure les fantastiques vistes de la zona i la vall. Ens fem un bany a un llac que hi ha, amb l’aigua molt menys freda del què pensàvem, i sopem. Es dissabte i ens apropem a una festa que hi ha en un local de rodeo, però quan arribem hi ha 2 gats i prenem una birra i tornem a casona a dormir.

image

Plaça major

image

Estampa de la ciutat

image

Llac on ens banyem

image

Panoramica complerta

image

Mes vistes del mirador

El diumenge al matí ens reb amb altes senyals de pluja. Donem una volta i es posa a ploure bastant. Per aquest motiu, decidim millor agafar el bus (aprofitant únic bus de la setmana) fins a Puyuhuapi, ja que la distancia és molt llarga i amb la pluja se’ns poden dificultar molt les coses…

image

De cami entre la pluja

Així agafem el bus que ens ports per un llarg camí, primer enrere cap a la carretera austral i després seguint aquesta. La pluja ens va acompanyant, però de tant en tant surt el sol i ens deixa veure paisatges que semblen extrets de llegendes.
De camí coneixem a l’Octave, un noi suís que s’ajuntarà uns dies amb nosaltres. Arribem doncs a Puyuhuapi, un poble en un fiord que té un enorme glaciar al costat i termes d’aigua calenta extremament cares. Donem una petita volta per veure els entorns, comprar sopar i a dormir.

image

La junta, poble del camí

image

Arbre de nadal

image

Fiord de Puyuhuapi

Sucre, i això és Bolívia?

Arribem a Sucre després de 13h de bus i una sola parada per pixar, així que el primer de tot al arribar a l’estació consisteix en anar fins al lavabo a buidar bufetes…
Només sortir de la porta, el canvi de temperatura es nota. Són just les 08 am i fa força calor, i es que hem baixat per sota dels 3000m per primer cop des del Macchu…
Estem molt cansats i anem molt carregats i com és a partir entre 3 agafem taxi fins a l’hostal (coses que té viatjar acompanyat). És un hostal que la Carlijn i en Jasper van veure i té un preu i unes revisions molt bones en general. Arribem i el lloc i els preus ens convencen, així que ens quedem. És una antiga casa colonial amb un pati molt bonic i acollidor. Les habitacions, però,no estan llestes i ens toca esperar. Aprofitem per anar a esmorzar al mercat una salteña boníssima i una mena de bunyols amb una beguda que s’assembla a les de mongetes calentes indonèsiques, boníssima.

image

El nostre allotjament

Fem una dutxa i un canvi de roba, ens posem les nostres mudes més fresques i deixem ja les coses a l’habitació.
Sucre és la capital històrica i administrativa de Bolívia, tot i que el gobern i la capital real on passa tot és La Paz. No pot haver dues ciutats més diferents. Sucre és una ciutat molt arreglada, ordenada, tranquila (només viuen 250000 persones), arquitectònicament bonica plena d’esglésies i edificis colonials, tota blanca i amb els edificis ben arrebossats i arreglats…
Donem un passeig pel centre i la veritat, tot i que jo prefereixo La Paz, s’agraeix un break de relax i pausa. N’hi diuen la ciutat blanca, al igual que Arequipa si recordeu, però per mi Arequipa és força més bonica… tot va a gustos!!! És la ciutat ideal per estar-s’hi un temps pels guiris i això fa que proliferin les escoles d’espanyol per guiris. En aquest sentit em recorda també a La Antigua a Guatemala, ciutat fàcil, bonica, rica, ordenada on pots apendre español en escoles baratíssimes o classes privades per 4€ hora!!!!
Després de la dutxa ens sentim molt millor, ens apropem a la plaza principal (aquí a Bolívia no hi ha plaza de armas, solen tenir nom de dates remarcables xl lloc) i d’aquí anem a un bonic mirador que ens han recomanat, una plaçeta porxada preciosa, anomanada Recoleta.

image

Ciutat blanca

image

Plaza principal

image

Carrer ordenat i net

image

A la Recoleta

image

Vistes de Sucre des del mirador

Dinem quelcom en un mercat que trobem i seguim camí cap al cementiri, que ens han recomanat ferventment. En aquesta ciutat, veus prosperitat i riquesa, la gent va vestida talment com occidentals, i molts d’ells tenen molts més trets europeus de fet, amb força rossets, barbes, ulls més clars i pell també molt més clara… És molt curiós!
Arribem,passant per mil esglésies totes blanques i similars, fins al cementiri. Està tancat al migdia però ens l’obren en 10 minuts així que esperem.
El cementiri no és res de l’altre món, però hi fem una passejada i sí trobem algunes tombes ben boniques…

image

Més esglésies blanques

image

Cementiri

Estem rebentats i el temps ha canviat, sembla que vol ploure, així que tornem al hostal on ens relacionem una mica, berenem i juguem a cartes (hem començat a veure una peli que han posar, american pie part 2000, però en veure la qualitat de l’humor hem fugit a jugar a cartes).
La majoria de gent que ens trobem i amb qui parlem son guiris que es troben aqui per una llarga temporada i estan estudiant espanyol. Alguns amb nivells ja molt alts com un coreà i una suïssa que aprofiten per xerrar entre ells amb condicionals i nivelón; altres que just estan aprenent hola,me llamo… y una cerveza, por favor!!
Mentre juguem a cartes es fot a ploure a bot i barrals, amb llamps i tempesta incorporades. Ens fa mandra doncs sortir a buscar un lloc per sopar i al veure la cuina i que tothom es cuina quelcom per aquí, decidim anar a un supermercat a comprar quatre coses quan afluixa una mica. Plat del dia: pa amb tomàquet i truita de patates. Tot i no ser els millors del món per falta d’estris, es poden menjar prou bé!
A l’endemà al matí jo em llevo força d’hora i m’endrapo un pa amb advocat i una minipapaia que he comprat al mercat. Deliciós!!!!Yummy yummy.
Mentre la dutch couple es queda descansant, jo acabo de donar una volta per la ciutat. Vaig fins a un parc amb una pseudo-torre Eiffel m’asseguren dissenyada pel mateix Eiffel (algun dia poc inspirat); atravesso una plaça amb una fira sobre salut molt xula amb gent fent cua com boja aprofitant metge gratis; torno a la plaça major a veure una mica de vida i confirmar la ciutat rica en la que ens trobem; menjo una salteña vegetariana deliciosa; veig milers més d’esglésies; entro a una bonica casa on fan una expo sobre afrobolivians amb un pati enclaustrat preciós… quan em canso de donar voltes vaig a buscar als 2 per anar a buscar el bus cap a Potosí.

image

Parc

image

Tour eiffel

image

Dormint la mona vora el ter

image

Més blanquedat

image

Jornades de salut

image

Claustre de casa

La meva idea era aquest matí anar a vistar un parc cretàcic, però era molt just i per fer el memo segons m’han explicat sense gaire interès, passo… tothom me n’ha parlat molt malament així que he de dir-te que tot i no anar, ho recomano 0.
Agafem microbus doncs per arribar a l’estació de bus, on per ser majos ens enduem uns bitllets de bus per Potosí més barats que els normals ;)…
3 horetes i arribarem a Potosí, una ciutat amb molta història!!!

De com pujar a un mirador amb (o sense èxit) i altres quehaceres a east java

5am, sona el despertador. Lluis fa hores que és despert. Germans Macarro reneguen. A les 05:30 i després de menjar un plàtan i abrigar-se fins al capdamunt ( a fora fa un fred relatiu) sortim a la mateixa hora que surt el Sol per veure com comencen a il•luminar-se els volcans amb la llum del dia. A les 05:45 ens estem ficant per camps de gent oer arribar-nos fins a la vora del cràter i al•lucinar amb les vistes. Aquí els germans Macarro decideixen quedar-se i l’hipermotivat d’en lluis decideix seguir endavant. 06:15 arribada a primer mirador, és maco però res de l’altre món. Gairebé tots els guiris s’han quedat aquí i ja comencen a baixar. Seguim camí, cap a les 06:45 trobo un mirador ocupat per una parella que s’està fent fotos de boda (en sèrio, quines ganes de fer-se-les aquí amb el vestit tan mono). 10 minutets més tard i arriba al segon mirador, un lloc amb unes vistes precioses. Però el camí encara segueix. Primer canviem de cantó i es veu tota la vall de Malang als peus, amb diferents volcans a lo lluny. Llàstima que la llum no dóna una visió massa bona. A les 07:05 arribada a les antenes, on encara hi ha molta gent baixant (tots locals) i molta gent mirant l’espectacle, un mirador preciós que permet veure tota la caldera i els volcans al seu interior. 08:15 arribada a baix al poble i retrobada amb els macarros, dutxa freda ràpida i canvi de roba. 08:35 anem a agafar el jeep que ens ha de portar a baix. Som 5 encara, arriba més gent i finalment som 11, ens ofereixen baixar per 10000 inris més del que toca si el cotxe està ole, hi ha una parella amb pressai decidim baixar, la vida és curta 😉

image

Granja al sunrise

image

Vistes del primer mirador

image

Panorámica del cràter

image

Fotos de boda

image

Es-pec-ta-cular, i ésgratis!!!

image

El poble de cemoro a dalt el cràter

Quan arribem a Probolinggo ens tornem a trobar un munt de gent pesada intentant vendre’s l’ànima i un bus més car del compte per tornar a Surabaya. Al final agafem el més barata que trobem, un bus una mica desastrós. Cap a les 13 h ja som a l’estació de busos. Això és fantàstic, sembla un temps rècord. A les 13 dinem, germana Macarro menja el Bakso més trist i pobre de la història. Ens barallem amb un home que es vol colar quan volem comprar un extra per paliar la gana que ens ha quedat. 13:30 agafem el bus públic que ens porta al centre de Surabaya i cap a les 14:30 ja som a lloc i en un hotel fantástic. Hem decidit esperar el vol que tenim en 2 dies relaxadament i amb tots els luxes, fem la primera dutxa que sembla normal en molts de mesos (no,aquí no cal dutxar-nos en un cubell).
El dimarts al matí anem fins a una fàbrica de tabac. Sembla que és la principal atracció de la ciutat. Ofereix visita gratuita i, més important encara, tour gratuit en bus per la ciutat. Quanarribem, mitja hora abans de sortir el tour, està tot reservat (havíem de reservaaaaaar), però falta gent per arribar. Quan queden 3 minuts, sorpresa!!!! No arriba tothom i tenim lloc al bus. Una hora amb un guia al que no s’entén i que ens porta a un monument a la independència indonèsica i un edifici d’una empresa de plantacions de principis de segle.

image

Viajeros al bus

image

De rutilla

Al parc on hi ha el monument a la independència també trobem una escola que fan una mena de gimcana i unes figures molt divertides en paper maxé d’un cocodril i un tauró, el símbol de la ciutat!!!! La casa de la plantació no ens va deixar cap petjada, només la idea de que s’haurien pogut estalviar els 10 anys de fer-la i portar els materials d’Holanda, ja que no val res.

image

Els símbols de la ciutat

El tour ens torna a la fábrica, on ens expliquen l’origen d’aquesta (un immigrant xinès que tenia una paradeta de menjar i va acabar tenint el monopoli i una de les tabaqueres més importants d’Indonèsia, ara en mans de Phillip Morris) i ens ensenyen el procés d’empaquetament i enrotllament del tabac. Veiem unes treballadores molt eficients, massa eficients, la velocitat en la que fan la seva feina no és natural, una d’elles sembla drogada amb una mena de estimulant, pels gestos i la rapidesa amb la que va…. ens fa pooooooooor!!!!

image

Dones feinejant ¿esclavitzades?

D’aquí intentem visitar chinatown i el centre de la ciutat, que estan al ciutat, però quan ens adonem de lo bonica i interessant que és la sparkling surabaya (això diu un anunci de turisme que intenta vendre la ciutat) tornem a la nosta zona. Anem fins oficina de turisme, on ens indiquen on menjar un plat que encara no hem provat i que són uns pinxitos de pollastre arrebossats de coco molt bons, típics d’aquí. Després ens dirigim a un submarí que es troba aquí al costat i que fa de museu, no sabem molt bé perquè. Resulta, però, molt xulo passejar per dins un submarí dels 50 fet a Vladivostok i fer-nos fotos amb escotilles, periscopi i una noia vestida de marinera que ens vigila les entrades.

image

Pinxitos de pollastre i coco

image

Amarillo el submarino es

image

Abaix els periscopis

image

Passant per l`escotilla

Després d’això anem al centre comercial de davant de l’hotel i anem a un cine pijo a veure una peli. Els seients i tot plegat són comodíssims, i per un preu molt bo. Sopem al centre comercial i passem per una botiga on Lluis troba una maleta de rebaixes (i fa falta canviar-la perquè l’altra està ja destrossada pobreta).

image

Llit de Doraemon al centre comercial

image

Maleta nova

El relax ens ha probat molt bé, necessitàvem un poc de relax i comoditat… visca!!!!
El matí següent l’utilitzem en anar fins l’aeroport i agafar l’avió cap a Lombok que ens ha sortit tan barat que surt millor que anar per terrs i travessar Bali!!!!