Una setmaneta a la platja

Mentrestant els germans Macarro anem a Kuta Lombok, un poblet de surfers in quedem una mica estabornits mentalment per la quantitat de putihs (blancs) que hi ha. La veritat es que es un destí guiri de platja però en cap moment és agobiant.
Alla coneixem milers de nens pesats que volen vendre braçalets. Són extremadament plastes però que amb un no borde estil Macarro els nens passen a buscar nives victimes. Ens estem 4 nits al mateix bungalow (aqui tots els bungalows contraraiment a la normalitat, són d’obra), a can Puri Itoma un home força entregat. Ens dediquem a gossejar de platja en platja. El primer dia anant a les de Kuta a peu; sorprenentment son platges amb una densitat de banyistes minima per estar al costat del poble.

image

Platja

image

Manglars

Els altres dos dies anem amb moto a les platges properes: les que aconsella la guia estan hi ha a guiris i la resta no hi ha ni Déu. Les de guiris fan pagar per entrar i s’ha de dir que algun que altre peatge ens hem saltat anant per llocs alternatius. Definitivament pagar per anar a una platja on hi ha gent (s’ha de dir que poqueta) no te sentit si pots tenir una platja de 200m per a tu solet però mai entendré la gent. Serà que a mi (Manel) les platges m’interessen ben poc. S’ha de dir que l’ultim dia anem a una platja mooolt citada a tot arreu preciosa i sense ningú (alla ens prenen el luxe de la tombona del xiringuito).

image

Penjant de la foto

image

Platja i dos Macarros

image

Lectura platgil

image

Platja

image

Comprant draps

L’endemà toca abandonar la sister i Kuta per retrobar-nos, els wonders, a Bangsal a una lloc i hores indeterminats per anar 3 dies a les Gillis.

Un cop a Gili Trawangan volem anar de festa, però l’ambient és tan de Lloret de Mar que el primer dia desistim. També influeix que no sóm capaços d’aguantar desperts fins les 12 que es quan s’anima tot. Un dia fem la volta a l’illa (2 horetes) i l’altre lloguem una sortida per fer snorquel. Aquest consta a anar trs snorkelin spots; el primer per veure un vaixell enfonsat, el segon per veure tortugues (i les veiem de moooolt aprop) i el tercer per veure peixots variats i algun corall blau. En ser tan diferents els llocs aprovem el tour tot i que no hi ha corall com al Manel li agrada. Finalment fem migdiada per veure si aguantem fins a mitjanit vius i anar a ballar una mica ja que el Lluís necessita marxa. Ho aconseguim pero és tot tan lamentable que marxem a dormir a les 12.

image

Dormim aquí

image

Fa 10 mesos que no mengem pizza real

L’endemà volem sortir de l’illa i anem a Mataram on tothom ens n’ha parlat fatal. No té res, però la gràcia està aquí, tp hi ha gaire guiris. Passem una tarda i un mati ben relaxats anem de shoping (a vegades toca) i ens fem un massatge de cap a peus que ens deixa com nous.
Anem cap a l’aeroport i allà agafarem un avió cap al nostre següent destí: KL altra vegada!!

Rinjani trekking 3days/2nights

6am, nerviós i comprobant per milèssim cop si he fet bé la motxils,em deixo res,etc… Massa temps sense fer trekking de varis dies i més encara de muntanya real!!!!
Un bon esmorzar, entrem a la furgo i cap a sembilan. Hi ha dues portes d’entrada al volcà, Senaru i Sembilan. La majoria fa com naltros, de Sembilan a Senaru. Com acabes a Senaru, el millor doncs és contractar allí. Tot i que uns dies després i estant a les Gili, m’assebento que al contrari del que diuen a tot arreu, des d’allí els preus són molt més econòmics que comprant dirextament a Senaru (s’haurien de veure, això sí, les condicions, però sembla m’hauria estalviat mig milonet de inris, que no és poc!!!)
Cap a les 07:30 i després de recollir els nostres porters i el nostre guia, arribem a les oficines del parc, on ens fan entrar les nostres dades i l’entrada ja és pagada. Tornem una mica enrere i ens deixa el cotxe on comença el caminet, amb la tonteria són ja les 08:30 més o menys.
Comença el camí en un pla sabanós (n’hi diuen sabana per la falta d’arbres) durant unes 2 horetes fins que arribem al pos number 2. Aquí parem nosaltres i moltes persones més,femun reposet i esperem que els nostres porters ens facin el dinar. Com a tots els llocs de parada, la quantitat de plàstic i basura és horrorosa i em fa repensar haver vingut. Afortunadament, els nostres guies recullen i porten tot el plàstic que fem servir,deixant només matèria orgànica (segons ells, lo de la terra torna a la terra. Totalment d’acord però no sé jo si un espai tan petit pot resoldre la resolució i desaparició de tanta matèria orgànica,sort que els milers de monos hi ajuden).

image

Comencem el camí

image

No sembla pas tan alt

image

Els portejadors amb 30 kg sobre i flipsflops

image

Pujant poc a poc

image

Pos 2 o lloc de dinar

A partir d’aquí el camí ja fa més forta pujadeta i acabem fent uns 1000 m de desnivell des del pos 2, arribant prop del cràter a uns 2700 metres. A l’arribada la imatge no pot ser més desoladora i indignant. Està tot ple a reventar de tendes de campanya i sobretot de merda (plàstic infinit). Pensava hi hauria gent però no pas tanta. Això no ajuda gaire a disfrutar la natura, la veritat.

image

Aqui comença la forta pujadeta

image

Arribem ja al campament


image

Si sembla que ja hi som

image

Monmos recollidors de basura a la boira

Passem la tarda per aquí, veient com va arribant gent i més gent i els núvols segueixen cobrint-ho tot, però com el guia ens diu cap ales 17:30 els núvols tornen a baixar i ens deixen una bonica estampa de tot plegat. Sopar i dormir d’hora, que hem de llevar-nos a les 02:30am.

image

Per sobre el mar de núvols

image

Llac del cràter des del campament

image

Es va fent fosc

image

Focs per fer calor

Estem dormint prop de vàries tendes amb indonèsics que han vingut a fer el cim. Malauradament, ja que són molt sorollosos i no respecten gens el descans de la resta (jo tinc la teoria que com ells dormen sota qualsevol circumstància, no són conscient que cridant poden despertar a la resta). El grupillo es desperta a les 00:30 per començar a pujar=-O i ja no hi ha manera de tornar a dormir entre fred i sorollsmi la incomoditat típica d’una tenda.
A les 02:45, sota una lluna plena preciosa, amb un fred de collons i sense res a la panxa, comencem a ascendir camí. Primer hi ha una part molt curta d pujada forta fins al cràter real, després un fàcil caminet de pujada durant una horeta i escaig i una última hora i mitja de muerte total, per un camí molt pitjor que la tartera del pedraforca, molt i molt inclinat de forma sostinguda i on per cada dues passes en baixes 1 i mitja i n’avances només mitja. Ajunta això a un camí estret i amb caiguda per banda i banda, sense menjar, mort congelat i de fosc i pots imaginar lo desgraciat que et sents fent això.
El primer tros és una merda perquè ens ajuntem unes 300 persones a la vegada i hi ha gent molt lenta. Ja sabeu que seguir el pas dels altres i no poder pujar al teu és horrorós. Afortunadament, poc a poc anem jo, la joanna i el guia avnçant i ens posem a l’avançada. Només faltaria que en l’última duríssima hora a sobre haguéssis de lidiar amb centenars de persones pel mig.
Quan estem a punt d’arribar, amb el nostre guia un km més avall i recordant que porto algo de menjar, ens oarem i menjem una mica… Entre l’alçada a més de 3500 metres, la duresa del camí i no haver menjat res i haver caminat més de 2 hores,clar que no podiem més. La sorpresa ve quan veiem que ens hem parat a potser 5 min del destí… Podria haver estat una estona abans.
Quana arribem al cim potser hi ha unes 10-15 persones. Els indonesis que s’han llevat ultrad’hora i alguns motivats com nosaltres. Ens posem capes i més capes d’abric, guants, totel que podem. Tot i ser al tròpic,als 3700 m fa mooooolt fred de nit. Quan sembla que comença la sortida del sol, comença a arribar molta més gent. Total, que acabem essent unes 100 persones a dalt. Quan veiem això, la quantitat de gent que encara puja i després de disfrutar del panorama (maco, sí,però res espectacular) decidim baixar per l’agobio d’estar en un lloc taaaant petit amb tanta gent.

image

Cara de fred,son,cansament...

image

Som al ciiiiim

image

Cràter amb volcà i llac intern. Al fons bali

image

Ensenysmt on sóc


image

Sunrise views 1

image

Sunrise views 2

image

Sunrise views 3. Tot això es gent encara pujant

La baixada, ja de dia, sense fred, esfa molt més divertida. Amb la tartera aquesta que només has de fer veure que patines i baixes fàcilment, arribem en un santiamén avaix. Descobrim que des del cràter les vistes eren igual de maques que des del cim i amb molta menys gent. Consell pel que no vulgui pujar només pel sol fet de fer el cim. Quedeu-vos a la zona del cràter i no pujeu fins a dalt,disfrutareu com monos i sense agobios de tanta gent,no us haureu de llevar tan d’ hora i no farà taaaaant fred. Les vistes comprenen l’illa de lombok on som, Sumbawa i el seu volcà, un volcà de Bali i el propi cràter del Rinjani amb el seu volcanet actiu interior.

Quan arribem cap a les 08:30 a la tenda de baix i esmorzem un fantàstic banana pancake i un entrepà. Ara toca seguir baixant per un camí més similar las nostres,amb moltes pedres però molt còmode, cap al llac,al fons del cràter. Passem per unes magnífiques valls i això sí que és disfruable, tot i que es fa cansino i arribem morts a baix. Sort que unes hot springs ens esperem i ens banyem durant més d’una hora fins que la pell sembla una pansa arrugada. Quan acabem ja tenim el dinar a taula. Ja només queda tornar a pujar a la part de dalt del cràter de l’altre cantó per un altre camí molt bonic i xulo.

image

Bonica vall baixant

image

Panoràmica del llac

Quan arribem a dalt la zona està molt p!ena així que comencem a baixar una mica ja fins que trobem un lloc on acampar. Allí esperem fins que es fa fosc i sopem. Aquí som sols i podem disfrutar més que no pas quan estàvem amb tanta gent. Hi ha menys merda i el lloc és més bonic. Això sí,avbui no es descubreix i la humitat és molt més elevada, per tant el fred està assegurat.

image

Fent de sireno

image

Panoràmica des del cim

Ja al tercer dia tocs baixar infinit durant uns 2000 metres de desnivell, però per camins molt amables i per dins la selva, que ens tapa el sol i la calor extrema. Cap a les 11 ja som a baix, ens recullen i ens porten fins al nostre destí, on em trobaré amb en Manel per agafar el vaixell que ens portarà a les illes Gili, a disfrutar d’un merescut descans.
En resum, per la gran quantitat de gent que hi puja i tenint en compte el preu (que no et pots estalviar gaire ja que ho pots fer sense guia però està prohibit fer-ho sense porters) jo no ud recomano gens la experiéncia. La merda que hi ha al camí no ajuda a disfrutar del moment. Si tot i així ho feu, com a recomanacions: anar només amb pórter i sense guia; portar molta roba d’abric; recollir tots els plàstics i desfets que creeu; no mirar la merda que hi ha; i no pujar al cim sinó quedar-se a veure les vistes des del cràter a mig camí….
Jo no lo volveria a hacer….

Les nostres vides es separen ( per uns dies) a Lombok

Doncs sí, arribem a Lombok i ens separem. Així, el blog ara serà en primera persona singular. Com sempre, jo tiro a la muntanya i pujar el segon volcà més alt d’Indonèsia s’ho mereix. Els sibilings decideixen anar a les platges del Sud, però això ja ho explicaran ells.
Per fi, compartim avió amb blancs, no com fins ara on tot eren locals arreu. Hi ha un bus públic que va de l’aeroport a la capital. Com és de tarda, fer seguit fins el meu destí, Senaru, serà impossible. Així doncs hauré de fer parada a Mataram, una ciutat lletja com el general indonèsic. El bus em deixa a una terminal pròpia, una mica més aprop que la terminal de busos però tot i així, on Déu va perdre les espardenyes… com sempre, la gent agobiant x agafar un taxi i un jalan jalan com a resposta. Camino,camino i res de res. Quan porto fet uns 3 km per fi trobo una senyal d’hotel, per un carreró. El lloc està molt bé i net, però al carrer hi ha un grup de gosso assassins que m’han espantat. L’habitació és un pèl cara per una sola persona però entre l’absència d’oferta, que es fa fosc i els gossos assassins al carrer, decideixo quedar-me.
Al matí següent torna a tocar jalan jalan fins la terminal de busos, lluny i apartada a més no poder. De camí, però,em trobo un baksero que no fa bakso, sinò una mena d’arròs com el del gado-gado fet dins plátan, amb fideus i uns polvos, un brou i katsup. Boníssim. Intento demanar el nom a l’home però no hi ha manera.
Uns 15 min després i a punt d’arribar a l’estació de bus, un minibus d’aquests ronyosos i destartalats a més no poder (de lo més destartalat del viatge, que ja és dir) em demana on vaig. Com no, és el meu. En un seient tant estret que ni síndrome del turista es pot tenir, rodejat de locals carregats de tot i que em miren alguns rient i altres de mal rotllo, comencem camí.
Quan 1hora després de sortir veig que hem fet uns 2 km, està tot dit. Would be a veeeeery loooooong way. Passem per vàries cases x carregar bidons de benzina ( veure com hi fumen a sobre és molt encoratjador), gallines i caixes de tot tipus. Afortunadament, quan sortim de ciutat la cosa comença anar més ràpida i cap a les 12 arribo a Anyar, el poble on en principi he d’agafar un bemito fins a Senaru, el meu destí final.
Quan arribo, però, només hi ha milers de motocicleros agobiants que volen portar-me amb ojek. Em diuen no bemo, i no me’ls crec, però quan començo a parlar amb els botiguers i em diuen el mateix, em plantejo pujar caminant. Compro aigua i dinar, però de camí m’ho repenso. Anar amb ojek és odiós; però són 10 km de camí, fa una calda tremenda i m’esperen 3 dies de caminada xunga. Finalment em deixo portar. Com no, em deixen ja a un hotel i un lloc concret perquè agafi el grup de guies allà.

image

De camí a Senaru

Positiu, no és una companyia sinó que és del rinjani trekking centre, com el lloc oficial. On ofereixen els tours més bàsics però a la vegada més barats. Prefereixo anar amb ells que amb una companyia orivada, i més sentint que n’hi ha algunes que maltracten als guies i als porters més encara… M’ofereixen el què pensava pagar pel trekking, inclús una mica menys, i dormir aquesta nit em surt gratis i el transport de sortida també. Això és fantàstic. En principi hem de ser 4 persones.
Així, he arribat a les 12:30 i a les 13:00 ja ho tinc tot fet. Si quan de pagar i fer serveis es tracta, són més eficients que ningú. El preu del trekking és força car i abusiu, però com dic ho esperava encara pitjor després de llegir internet. Són finalment 2 milions de inris, uns 140€ per persona, per 3 dies/2 nits dormint en tenda, amb un guia i un porter que et oorta menjar i cuina. Però tothom diu que val taaaant la pena que… per algo és la pasta a vegades.
Em diuen que hi ha unes boniques cascades prop del poble. Cap allà em dirigeixo i com sempre, quan menys ho esperava, em surt algú donant-me un tiquet d’entrada i demanant 10000 inris. No perdonen res aquesta gent.
Segueixo per un bonic camí al voltant d’arrossars i amb un canal al costat, molt ben cuidat i maco. Encara no m’ho puc creure!!!! En uns 20 minuts arribo a la cascada. Lo millor és que n’hi ha una altra. La majoria de gent va amb guia i com hi ha força camins els segueixo una mica, però resulta súperfàcil. Segueim altra vegada uns canals d’aigua molt bonics i ben fets (no vull ser dolent, però cosa dels holandesos?) i finalment hem d’atravessar 2 o 3 vegades un riu que arriba fins als genolls oer arribar fins a la cascada. Llàstima que no porto el banyador, un cop allà hi ha molta gent banyant-se…

image

Camí entre arrossars

image

Cascada number 1

image

Cascada number 2

image

Relajo a la room

El camí de tornada es fa encara més fàcil. Ara toca vegetar una mica, disfrutar de les vistes i fer la bossa per demà, no cal dur-ho tot. A les 7 ens reunim el grup, que finalment és de 2 persones… 2 s’han rajat. El preu es queda igual, així que no ens queixem. Ens expliquen la ruta, que sembla prou dura, i ens donen detalls. No caldrà ni dur el sac de dormir, ja el porten per mi. Això és fantàstic…
Després d’això i tot i que no tinc gaire gana, i no m’agrada sopar al lloc on dormo per això de diversificar l’inversió local del guiri, em quedo a sopar per conèixer una mica la companya de trekking amb la que estaré 3 dies. És una noia americana de nova york (no parem de trobar americans que ens trenquen els estereotips, però suposo que és perquè són els que viatgen i volen veure món). Està estudiant dietètica i aprofita un orograma de la seva escola que cada estiu si va a treballar (fer pràctiques) a l’extranger, l’hi paguen el viatge. Està treballant en temes de nutrició durant la maternitat i infantesa. Aprofita els caps de setmana per sortir i veure món i aquest toca pujar al Rinjani. Viu a Mataram i em confirma que és una ciutat horrorosa i sense res a fer.
Demà hem de matinar per començar el viatge… esperem tornar vius!!!!