Avui toca ja deixar La Paz, on he estat vivint una setmaneta amb la tonteria. És una ciutat una mica estressant però que m’apassiona. El lloc on esta situada, com esta organitzada, el caos sobre l’ordre del caos… no sabria com explicar-ho però em costa molt fer el pensament de marxar d’aquí. Només llevar-me, però, i per obligar-me una mica, vaig a l’estació de busos i compro bitllet cap a Sucre, la capital històrica i administrativa del país. Marxaré en un bus nocturn i en Jasper i la Carlijn també vindran, que bé anar alternant i encadenant companys de viatge.
Un cop amb el bitllet de El Dorado (m’han recomanat molt i tenint en compte el nombre accidents en aquest país tampoc vull escatimar tant) i esmorzat, agafo un microbus que em portarà fins al Pedregal, una barriadeta a la zona sur de la ciutat i des de la qual s’ascendeix a la Muela del diablo, el meu màxim propòsit del dia. Per variar, talls al centre així que el conductor decideix passar per una zona més perifèrica, cosa que agraeixo ja que ens estalvia força temps. Passem doncs pel barri de Miraflores, on des del bus descubreixo un parc i un mirador amb molt potencial. A veure si a la tornada tinc temps…
Arribem a la zona sur, la zona actualment pija i de pasta de La Paz. I es nota amb tot, les cases, la gent al carrer,etc… Aquí estem a baix a la vall i rornem a pujar per l’altre costat de la muntanya fins arribar al Pedregal, un lloc que ja es torna a veure molt més pobre amb un munt de barraques de recent construcció sense instalacions d’aigua ni llum. Al principi passo una mica de por, anant sol, però de seguida veig que la gent és molt agradable i amigable… de l’únic que he de tenir por és d’alguns gossos amb males puces.
Des del Pedregal hi ha una pista que porta a un altre poblet des del que ja la muela és al costat. La gent però em recomana passar per camins que van tallant ja que la carretera fa moltes voltes, pujant doncs de forma pronunciada i amb algun que altre ofeguet (no hem de deixar de recordar que estic més alt que Aneto, a uns 3500m), ells mateixos em van indicant camí si em perdo una mica, cosa que gairebé no passa, el camí és força fàcil. Vaig passant per paissatges impossibles, com d’un altre món, tot rodejat de cases… amb unes vistes impresionants de la ciutat.
La zona del Pedregal
Paisatges espectaculars
Al cap d’uns 40 min de caminada arribo a un poblet que sembla idíl·lic (de fet mai diries estar tan prop de la ciutat) amb camps, ovelles, muntanyes,etc. I al fons la muela del diablo, que realment sembla un queixal del revés. M’apropo pel camí fins a la base del queixal, on em trobo una familia fent el picnic i un noi perdut en els seus pensaments.
Poble paradisíac i muela
Queixal corcat
Intento pujar una mica la dent, tot allò que puc ja que la resta necessita material escalada, però amb unes vistes envejables de les valls que surten i entren a La Paz i de tot l’entorn.
Vistes des del queixal
En principi des d’aquí surt un camí que porta a Masalla, prop de la vall de la lluna, però ja molta gent m’ha dit que l’estat del camí creuen és impracticable i el mateix noi que em trobo a dalt em confirma que el millor és tornar enrere i agafar un bus, tot i que com molta altra gent em recomana no perdre el temps al Valle de la Luna.
El noi es diu Eduardo, té 22 anys i està estudiant arquitectura. Flipa quan l’hi dic que sóc de Bcn, ja que es vol fer arquitecte per la Sagrada família, el va deixar tan impresionat. Baixem junts tot xerrant de coses com estudiar carrera, treballar per pagar estudis, de les ganes que té d’anar a Barcelona. Jo l’hi recomano que miri també dissenys com el palau de la música o l’hospital de sant Pau, altres joies barcelonines.
Ell em recomana que un cop abaix camini una mica més i agafi un bus que em porti al Valle de las Animas, un lloc des d’on hi ha un mirador fantàstic al Illimani, la muntanya més alta de la zona. L’hi faig cas doncs, menjo alguna cosa i agafo el bus 42 fins al final. El valle de las animas es una mena de Montserrat molt més punxegut i demencial. Està molt ennuvolat i no puc veure l’Illimani, però la perspectiva des d’aqui val la pena 😉 Definitivament, un bon lloc al que venir
Vistes del valle de las animas
Panoramica
A la baixada em paro a la zona del telefèric línia verda per tornar a agafar-lo i descobrir les vistes i el vent removent la cabina…. quina poretaaaaaa!
Encara és una hora força decent així que decideixo probar sort al parc i mirador que he vist al matí. El parc és molt extranys ja que és enorme però és molt difícil entrar i gairebé el creu-ho tot fins a poder entrar. A més, la zona del mirador està tancada , però el lloc en sí es molt agradable de passejar amb tot de passareles per sobre el carrer i vistes immillorables d’aquesta extranya ciutat.
Vistes de la ciutat
Ciutat irreal
Apropant-me al centre, passo per un parc atraccions abandonat que em fa pensar en un Montjuic cutre i llocs amb vistes tremendes al queixal i al Illimani finalment. També per una plaça on estan fent una iniciativa amb nens en contra de la trata de persones… es veu molta iniciativa i tot de tallers originals fets per nens per conscienciar gent.
Illimani i queixal al fons
Fira contra la trata de persones
D’aquí a la plaça de San Francisco, on hi ha una manifestació en contra de forma de conduir i pujada bitllers dels busos a la ciutat, que per variar talla el carrer principal. Des del mercado Lanza tinc unes molt bones perspectives de la manifestació i de l’església.
Manifestació de milers
Acabo de perdre el temps anant a la pelu a tallar-me cabells i arreglar barba i em trobo amb els holandesos per agafar el bus, que acaba sent molt còmode peró sense lavabo funcionant. Bé, no es pot tenir tot, almenys les 13 h de bus fins a Sucre es fan molt rebé.
Bus-llit
wondersalmon 