Llac titikaka, ja a Bolívia

Doncs sí, toca creuar de país. Matinem força per esmorzar a Puno i ens apropem a l’estació de busos, on ens volen timar x variar. Denanem preu de bus x anar a Copacabana, ens diuen 20 soles, però jo veig que al ticket posa 15. L’hi faig saber a la noia que es fa la tonta xò em torna 10 soles, 5 d’en Max i 5 meus.
El bus sembla privat. Sóm només 4 per un megabus de dos plantes, una parella de franxutes i naltros. Ens donen el paper que havíem d’omplir i en dues horetes i poc som a la frontera. Com som poquets els tràmits es fan fàcils i ràpidament ho tenim fet. Així, arribem a Copacabana in very good time.

Adeeeeu peru

Sí, encara que a mi Copacabana em fa pensar en una platja calurosa del Brasil, és també un poblet a illes del Titikaka, a uns 7 km de la frontera peruana. També té platjetes i fa solet, però el clima i la temperatura del llac no conviden a banyar-se.
Només arribar, amb una horeta de desfase horari, busquem un lloc per dormir. Anem a parar a l’hostal amb la velleta més entranyable de l’univers (només sentir-la parlar et venen ganes d’atxuxar-la). La iaia però se les gasta i ens intenta tangar amb el rentat de roba, però aconseguim trobar un punt intermig d’encontre…
Anem a dinar un peixet fregit del Titikaka que ja voldriem alguns a Espanya de lo deliciós que és, acompanyat de patates i blat de moro. Deliciós. Un cop dinats donem una volta per la Plaza d’armas i visitem la Catedral, consagrada x la verge del mateix nom i més bonica x fora que per dins.

Pescaito frito

Catedral de copacabana

Mentre en Max es queda fent el gos, jo vaig a pujar una muntanyeta per la mania meva aquesta de tenir vistes. Pujo doncs a la horca del inca, amb unes vistes decents i un entorn preciós, unes formes gairebé impossibles. Per variar en aquests llocs de món, toca pagar x visitar… encara no entenc com has de pagar per pujar a una muntanya…

Vistes de copacabana

Formacions geològiques impossibles

Torno a buscar en Max i anem al mirador del Calvario, una muntanyeta just davant del mar, on en principi hi ha unes vistes impresionants que jo encara no sé veure, amb un lloc brut fins la mêdul·la, sort que aquí no s’ha de pagar. A dalt hi hs un grup d’adolescents que van amb el cole i la monja, que demanen unes fotos als gringuitos ;).
Acabem baixant i veient la posta de sol des del moll i anem a sopar a un mexicà a la zona guiri, per variar car i no massa bo…no sense abans passar pel mercat per comprar cosetes per a l’endemà.

El Calvario

Platja de copacabana

Posta de soool

Així arribem a dimecres. Heu probat una dutxa d’aigua freda amb una temperatura inferior de no més de 5°C? Doncs no cal, la veritat. Això sí, et despertes de cop. Anem a buscar vaixellet i ens dirigim a l’illa del Sol. Aquesta és la illa més gran del Titikaka i com les altres visitades, està plena de pedretes, terrasses preincaiques i paisatges espectaculars, amb la cordillera Real al fons, ara molt més a prop…

Illa del sol, primera aparició

S’hi pot dormir, aquí ja més tipus hostel, i un cop fetes les dues coses, us puc dir que tot i diferents, si hagués de triar em quedava amb aquesta sense dubte. Seran els paisatges, el que la gent local fa la seva vida i passa de tu, que el trekking és més complert o que no tenim guia tocant les pilotes, però l’experiència ha sigut molt bona…
Ens trobem aquí una parella holandesa (una altra,sí) amb la que vam coincidir i vam estar xerrant a Paracas, fa sembla una eternitat (en realitat menys de 3 setmanes). Amb ells, un brasileny i alguns holandesos més, comencem a passejar per la illa. Aquesta té un nucli nord important, un sud menys important i un camí inca que va carenejant la illa d’un cantó a l’altre. Per la part nord paguipagui, per la sud igual i pel camí del mig tant més… aquesta gent són el que no hi ha. En total peró, uns 30 bolivianos, uns 4€… a pagar toca!!!!

Platja illa nord

Runes i platja

La caminada, les vistes, les ruines… tot és preciós. La veritat és que paga molt la pena venir fins aquí. A més el vaixell ens deixa al nord i ens recull a les 5 hores al sud, temps que necessitem per gaudir de tot plegat!!! Això sí, salvant distàncies, però he de dir que alguns moments el paisatge em recorda al cap de creus. Amb la diferència que ens trobem a 4000m d’alçada i tenim muntanyes de més de 6000 al fons.

Postals i...

Mes postals

Cordillera real al fons

Seguint camí inca

El retorn a Copacabana amb vaixell es fa una mica llarg però serveix per escriure el blog i triar fotillos, escoltar música, etc… que a vegades cal reposar!!!
X cert, segueixo enamorat dels entrepans d’advocat o palta,no sé com ho faré quan torni a casa!!!
I demà cap a La Paaaaz!!!

Una setmaneta a la platja

Mentrestant els germans Macarro anem a Kuta Lombok, un poblet de surfers in quedem una mica estabornits mentalment per la quantitat de putihs (blancs) que hi ha. La veritat es que es un destí guiri de platja però en cap moment és agobiant.
Alla coneixem milers de nens pesats que volen vendre braçalets. Són extremadament plastes però que amb un no borde estil Macarro els nens passen a buscar nives victimes. Ens estem 4 nits al mateix bungalow (aqui tots els bungalows contraraiment a la normalitat, són d’obra), a can Puri Itoma un home força entregat. Ens dediquem a gossejar de platja en platja. El primer dia anant a les de Kuta a peu; sorprenentment son platges amb una densitat de banyistes minima per estar al costat del poble.

Platja

Manglars

Els altres dos dies anem amb moto a les platges properes: les que aconsella la guia estan hi ha a guiris i la resta no hi ha ni Déu. Les de guiris fan pagar per entrar i s’ha de dir que algun que altre peatge ens hem saltat anant per llocs alternatius. Definitivament pagar per anar a una platja on hi ha gent (s’ha de dir que poqueta) no te sentit si pots tenir una platja de 200m per a tu solet però mai entendré la gent. Serà que a mi (Manel) les platges m’interessen ben poc. S’ha de dir que l’ultim dia anem a una platja mooolt citada a tot arreu preciosa i sense ningú (alla ens prenen el luxe de la tombona del xiringuito).

Penjant de la foto

Platja i dos Macarros

Lectura platgil

Platja

Comprant draps

L’endemà toca abandonar la sister i Kuta per retrobar-nos, els wonders, a Bangsal a una lloc i hores indeterminats per anar 3 dies a les Gillis.

Un cop a Gili Trawangan volem anar de festa, però l’ambient és tan de Lloret de Mar que el primer dia desistim. També influeix que no sóm capaços d’aguantar desperts fins les 12 que es quan s’anima tot. Un dia fem la volta a l’illa (2 horetes) i l’altre lloguem una sortida per fer snorquel. Aquest consta a anar trs snorkelin spots; el primer per veure un vaixell enfonsat, el segon per veure tortugues (i les veiem de moooolt aprop) i el tercer per veure peixots variats i algun corall blau. En ser tan diferents els llocs aprovem el tour tot i que no hi ha corall com al Manel li agrada. Finalment fem migdiada per veure si aguantem fins a mitjanit vius i anar a ballar una mica ja que el Lluís necessita marxa. Ho aconseguim pero és tot tan lamentable que marxem a dormir a les 12.

Dormim aquí

Fa 10 mesos que no mengem pizza real

L’endemà volem sortir de l’illa i anem a Mataram on tothom ens n’ha parlat fatal. No té res, però la gràcia està aquí, tp hi ha gaire guiris. Passem una tarda i un mati ben relaxats anem de shoping (a vegades toca) i ens fem un massatge de cap a peus que ens deixa com nous.
Anem cap a l’aeroport i allà agafarem un avió cap al nostre següent destí: KL altra vegada!!

Cat Ba(nidorm)

Un dels musts de Vietnam. No hi ha tour ni viatjer independent que vagi a Vietnam i que no passi per aquí (algun freakie hi deu haver però nosaltres no som taaaan persons com això). És la típica postal de Vietnam. Sí, sí, parlem de la badíaa de Ha long.
Hi ha diferents formes de visitar-la. La més rica, agafant tours des de Hanoi amb nits dormint en vaixells i que et permet descobrir la badía en gran part del seu recorregut. Anant al poble de Ha long i des d’allí agafar algun vaixellet. O anar a l’illa de Cat ba i fer lo mateix. Nosaltres pel que hem anat llegint en blogs i demés ens quedem amb aquesta opció. I pel títol del post ja podeu pensar que el poble en sí és horrorós i ple de hotels i ciment.
Per anar de Hanoi a Cat ba es pot fer amb un tour (ni de conya i ja sabeu perquè, sinó llegiu el fantàstic episodi del Mekoooo Rivaaaa) o amb un bus que t’hi porta directament.
El bus es fàcil de trobar per internet, compres un bitllet que et du fins al moll, allà vaixell i després bus per l’illa fins al poble de Cat ba. Per arribar s’ha d’anar a l’estació de bus de luong yen, on s’arriba fàcilment des del centre amb el bus 55 (no cal agafar taxi). Cal arribar una mica abans per comprar el bitllet i demés i després d’un viatje correcte en bus i vaixell arribes a l’illa, unes 5 hores després. Durant el trajecte però no busqueu res de la badía de Ha long, és un trajecte industrial a tope i lleig a matar. Just al arribar a l’illa i per creuar-la sí que comencem a veure bonyets típics, però tapadots per la fantàstica boira que ens acompanya des de que vam sortir de Danang.
Un cop arribem al poble de Cat ba, un poble cutríssim i que es nota viu única i exclusivament del turisteo, fugim de la zona del moll on ens han dit que hi ha els hotels més cars i anem cap amunt per buscar la ganga del segle. Després de molts intents amb hotels tancats, sense ningú o sense intenció de regatejar preus (som a temporada baixa i els hotels són buits, ho hem d’aprofitar. No entenem però la poca visió d’alguns que prefereixen tenir l’habitació buida que a un preu raonable per les dues parts) trobem la que creiem serà la ganga del viatge. Una habitació pels 3 per uns 6 euros aprox. No és l’hotel president però a naltros ens serveix.
D’aquí a l’intent de dinar, tenim moooolta gana i no trobem el mercat així que acabem menjant en un lloc guiri un dels pitjors àpats del viatge. I a partir d’aquest merdós menjar ja tot només pot anar a millor.
I així resulta. Lloguem unes bicis per fer una passejada. Tot i estar una amb la roda punxada i haver d’inflar-la vàries vegades i passar per una carretera en obres una mica polsegosa, ens dóna la possibilitat de descobrir una mica d’illa. El fet que ens surti el sol durant una estona ens fa el passeig molt més agradable. Acabem al poble en una mena de pastisseria menjant-nos un pastís o derivat que ens segueix alegrant més el dia. La volta vespertina al mercat amb un sopar escàs però deliciós, amb una mena de pasta d’arròs amb fulles vegetals i sopa ens acaba d’arreglar el dia (s’ha de veure els efectes beneficiosos d’una mica de sol).

Illetes maques al fons

Ciclistes professionals

Quines pintes deu meu

Moment autofoto

Carretera "ideal" per anar en bici

Per l’endemà hem d’agafar un tour sí o sí per veure la badía de Ha long. Passem de dormir en vaixell per una raó principal. S’espera pel segon dia al matí un xàfec espectacular i no veiem cap benefici de ser dormint al mig del mar envoltats de pluja….i com sempre ens passa, un cop vist qielcom una estona no en necessitem més!!!!
Anem a buscar al sr. Zoom, el primer personatge d’una agència turística agradable, amb un somriure a la cara i que sap allò que en està oferint. De fet ens dóna mil opcions i amb el seu mapa i un “puntero mágico” ens va assenyalant exactament què farem i visitarem en cada opció. Agafem la opció d’un dia amb una hora de kaiak i més estona amb el vaixell, ja que és més cara però ens fa una oferta. Nosaltres mentrestant anem mirant la previsió del temps de forma compulsiva per si va canviant, ja que la inicial és que vagi plovisquejant durant tot el dia.
Finalment arriba divendres i el dia està tapadot però sense gaire boira i una visibilitat que en altres moments diriem pèssima però boníssima si la comparem a la que hem tingut durant la última setmana… Anem al mercat a esmorzar un arròs stickejat amb una carn boníssima, mentre la Marta torna a la bakery a fer-se un sandwich que té antojo, però la veritat és que té una pinta deliciosa el que l’hi fan…
Ens ve a buscar un minibus que ens porta al vaixell, en un grup afortunadament força reduït, amb 12 guiris, 2 guies i un capità de vaixell.
La primera idea és acostar-nos fins la Monkey island, molt famosa però encara no entenem perquè. Però la marea està molt baixa i el vaixell no es pot ni acostar, així que la deixem per la tornada (això ja ens ho havia explicat el nostre guia). D’aquí i passant ja per paisatges força espectaculars deixem a dues noies que estaran 5 hores (5 horeeeees) fent kayak per la zona. Ja només quedem 10, naltros 3, una parella argentina que està viatjant per Xina i la zona, una parella francesa que també viatja per la zona des de fa5 mesos i es mou en moto, i un gringo amb parella de segona generació vietnamítica i la mare d’aquesta que han vingut a passar el Tet o any nou xinès amb la family.
Una horeta i mitja més de navegació, amb un cel grisós que l’hi dóna també cert encant al tema ens acompanya. Les formacions aquestes són molt similars a les que hem vist ja a Thailàndia i nord de Malàisia. Tot i que és bonic, com amb tot aquí creiem que els vietnamites s’ho han muntat bé i s’han sabut vendre.

Turistada mil al vaixell

Pobles flotants

Sembla una postal d'agència de viatges

Fent el memo per variar

Ohhhhhhhhhh....

Chopstick o joystick pels mal pensats

Baixem després del vaixell i toca kayak. Un cop som baix veiem que el vaixell marxa. Aquests van a fer més tros de vaixell i fan menys estona de kaiak. Però si era la nostra opció…. Massa tard. Ja som baix i toca fer el kaiak amb un guia esbojarrat. Els llocs per els que fem kaiak són molt bonics i espectaculars, passem per sota coves, anem a parar a llacs, veiem micos salvatges… Una experiència inoblidable. El millor és quan el nostre guia esbojarrat, per ajudar-nos a fer temps fins que arribi un altre grup, té la gran idea de portar-nos a fer un “trekking”. És una forma molt maca de dir grimpar per la muntanya sense cap mena de camí, per passos mooolt exposats i envoltats de branques, lianes i hierbajos per fer-ho més fàcil, en unes roques punxegudes i amb perill de mort màxima. Uns 45 minuts després de la pujada, on la mare del susoditxo deu haver sentit pitidos a les oïdes milers de cops, arribem a un punt des del que hi ha una vista pèssima i el nostre guia content dient good views, good views. A sobre per la baixada comença a pluvisquejar. L’home ens diu si volem seguir una mica més per tenir més vistes per un camí molt més difícil. Tots 5 en bloc diem que no…. Com deu ser el fantàstic suposat camí si el primer ja era més que perillós? Durant la baixada hem d’anar parant al nostre guía-monkey ja que no entén no podem baixar com ell de liana en liana i que hem de veure per on hem de baixar ja que no hi ha cap camí… Un cop arribem a baix i ja sans i estalvis recordem amb orgull la nostra caminada, però només un cop som a baix.
Tornem al vaixell amb una gana tremenda i afortunadament ens espera el menjar. El trajecte de tornada amb kaiak ha sigut sota la pluja, però era un plovisqueig molt suportable. Afortunadament, el dinar és molt abundant. Tant arròs com vulguem amb diferents acompanyaments com tofu, peix, cacahuets i vegetals.

Fashionettis

Moment kaiak

Cara de: això és un camí???

Intentant baixar sense morir

Guapereeeees

Jugant amb la bandera

Un cop hem dinat tornem pel mateix camí fins a la Monkey island. Ara està tot força més tapat, però almenys al matí hem tingut una visibilitat acceptable.
Primer passem a buscar a les noies de cinc hores de kaiak. Una d’elles, al sortir del kaiak se l’hi cau la càmara de fotos i sense pensar es llença a l’aigua, recuperant la càmara però quedant ben xopa. Res que no pugui solucionar una tovallola i l’amabilitat de la gent que es treuen capes de roba per permetre-l’hi canviar-se i portar roba seca.
Al arribar a la Monkey island tornem a tenir marea baixa sembla ser… El vaixell ha der fer mil maniobres i quan sembla haurem de remullar-nos els peus, finalment amb una taula i certs jocs d’equilibri aconseguim baixar. Aquí donem una volta i pujem al punt més alt on sembla hi deu haver unes bones vistes quan hi ha bona visibilitat. Ja se’ns ha fet doncs el dia i tornem cap a casona.

Rampa per no mullar-nos els peus

Fent amics mentre ens ofeguem pujant

Des del cim de la monkey

Al ser divendres pensàvem que hi hauria més vida però al seguir fent més fred i pluja el carrer i els bars estan molt més buits avui. Ja no hi ha la marxa d’ahir, replet de bars karaokes fulls de locals cantant i bebent, amb un espectacle digne de veure (i és que la majoria tenen la qualitat vocal del gegant de Doraemon i fins i tot nosaltres podriem cantar millor). El mercat està més buit que mai i les parades estan poc cobertes, així que decidim anar a un lloc local just al davant a fer una sopeta i un arròs fregit. Allà ens trobem també uns catalans que estan també voltant i coneixent món, i mantenim una simpàtica conversa amb ells. Amb formes similars de viatge, compartim anècdotes, opinions i algunes recomanacions pel viatje. Ens passem els blogs respectius per anar seguinr els nostres viatges. Qui sap si ens tornarem a creuar. Queda clar però que ens han obert el cuc per passar a la Xina. Ara impossible ja que al haver el Tet pròxim no podrem tenir el visat, però queda encara molt viatge per endavant així que… Són els vístete que nos vamos i la veritat que tenen un blog molt més útil per altres viatjers que el nostre, que és molt més vivencial… L’anirem remirant per tenir info pràctica. Gràcies nois per donar-nos una eina més.
Al seguir la previsió de pluja infinita per dissabte decidim aprofitar el dia de pluja per viatjar i al tenir un dia més ens acostem fins a Nihn Binh, que no entrava dins els plans inicials però que sembla pot ser interessant.

Amb K de kranc

Aquests últims dies Cambodjans els hem passat a llocs que comencen amb k i on es menja cranc infinit. Són Kampot, Kep i Koh Tonsai o illa del conill (a hores d’ara encara no sabem perquè aquest nom).
El trajecte de bus fins a Kampot el fem amb Capitol ja que és l’única companyia que fa el trajecte directe sense passar abans per Kep, permetent estalviar una hora mínim de bus.
Kampot és una ciutat curiosament molt turística. Diem curiosament ja que tot i que i hem passat uns dies molt agradables no té res excepcional a oferir, però s’hi respira un aire a destí turístic occidental massiu, potser la que més després de Siem Reap. Suposem cosa de les guies de viatge i que s’han sabut vendre, la proximitat a la platja… És una ciutat que com moltes altres fa la vida al costat del riu i que té el mar a tot just 10 km, tot i que aquí no hi ha zones de bany i has d’anar fins a Kep per trobar-les.
Quan arribem ens dirigim al carrer de les guesthouses, ja es diu així perquè n’està farcit. N’hi ha moltes més al llarg de la ciutat però aquí es concentren les més econòmiques…
El primer dia ens el passem informant-nos de què fer a la zona, donar un volt pel mercat i descobrir uns menjars deliciosos, així com passejar pel costat del riu i la presó de la ciutat (un edifici colonial molt xulo). Definitivament ens fem fans dels postres cambodjans, una espècie de gelatines amb llet condensada, almíbar i gel trinxat delicioses. N’hi ha tantes diferents… A vegades enlloc de gelatines, hi pots posar llegums dolços, trobant així la nostra font de llegums al país, que els teníem abandonats. És un postre tant original que ni ruscalledes ni ferrans adrians…

Guiri màxim mode on

Rotonda de durian

Edifici de la presó

Postal de riu

Kampot és famós pels seus camps de pebre, tot i que aquests gairebé es troben més propers a Kep que a Kampot. Abans de la guerra era el pebre més preuat del món i ara el volen tornar a promocionar. Nosaltres no les veurem ja que ja en vam veure a Benlung i ens queden massa lluny, es necessita una moto per arribar-hi. També és el lloc del Durian, la fruita més repulsiva del món, o almenys mb la olor menys agradable, tot i que a nosaltres no ens desagrada del tot. Els camps de sal també hi són presents.
El divendres lloguem una bici i fem un circuit per la zona est de la ciutat, on passem per un lloc on el riu fa un loop complert i s’entrecreua amb sí mateix; un bonic llac artificial amb una presa ciclable (i on tot i estar enmig del no res ens trobem un venedor ambulant que ens ven un entrepà amb gelat de coco a dins, d’un gust difícilment reproduïble i de dubtosa qualitat); uns canals molt bonics; i una muntanyeta amb unes coves-temples. Uns d’elles amb entrada obligatòria d’1 dòlar i un temple de l’any 700 molt ben conservat (però molt petit i sense gaire interès la veritat), l’altra on som sols i veiem unes escales que es fiquen dins la foscor i on no ens atrevim a entrar sense una llum adequada (som un cagats, sí, sobretot en Lluís).

Modo verano azul

La presa secreta

Bocadill de yelat de coco

Canal i bous banyant-se

Temple dins cova

Cova fosca

Un cop acabat el periple i a ple migdia tornem a Kampot amb una solana de cuidado en els 15-20 km més llargs  de la nostra vida. Però arribem al mercat i el premi es mereix qualsevol esforç. Menjem com reis i després fem un descans de la calor. Quan el sol comença a baixar, sortim amb les bicis per anar a una pseudoilla que hi ha creuant dos ponts ( a decidir encara quin està més atrotinat) on es concentren moooooolts camps de sal. Amb la llum que hi ha en aquesta hora, l’espectacle és digne de veure i ens deixa molt bon regust del dia… Veiem gent treballant, recollimt la sal i carregant-la i ens fiquem en una aventura per zones on acabem baixant de la bici i ficant els peus dins canals d’aigua… Però això és viatjar, no? Una aventura….

Volant sobre la sal

Treballant la sal

Carregant la sal

Amb l'aigua als peus

El dissabte hem llogat un tour per veure coses per la zona. Un tour? Aquests en un tour? Doncs mira, de tant en tant ve de gust fer algo fàcil. Voliem veure el parc nacional de Bokor, que està a uns 40 km i només accessible via tour o amb moto. I tenim ganes de barrejar-nos amb altres turistes recoi… L’experiència és pèssima. Bokor era en algun moment algun lloc bonic. Era un estació colonial francesa amb un casino, un lloc on anaven els locals a refrescar-se. Al costat té un parc natural on hi ha animalons, unes cascades molt xules, i unes vistes excepcionals. Això és el què et venen vaja… Fa uns pocs anys el govern ha venut el parc natural i hi han construit un casino horrendo i estan construint un complexe horrorós, destruint tots els arbres i arrasant amb tot. El tour consisteix en perdre 2 hores per carregar gent, gasolina, menjar, etc. Un cop ens posem en marxa dins una minivan on el conductor no sap ni una paraula d’anglès, arribem a el suposat palau d, estiu del rei. Una casa putrefacta que podria ser qualsevol cosa menys un palau, plena de grafittis i en la que hi ha mostra que hi viu gent. Al costat un buda dona molt curiosa. D’aquí a una església abandonada que té certa gràcia, amb unes suposades vistes tapades per la boira, i on es veu la desgràcia que l’hi han fet a la muntanya. La següent parada és l’antic casino-hotel, un edifici que tenia certa gràcia pel seu estat d’abandonament i enderrocament que juntament amb la boira podria haver fet patxoca, però ara està a mig renovar i perd tot encant. L’última parada, unes cascades que no tenen aigua…allà fem el dinar que consisteix en un porexpan d’arròs amb curri que no val res. Total, una experiència tremendament cutre ( opinat per gairebé tothom de l’excursió, no és que naltros siguem moooolt exigents).
A la tarda i dins del mateix tour tenim una sortida en vaixell pel riu, per veure la posta de sol i les cuques de llum. Tot i que no és res de l’altre món,  almenys aquest passeig té la seva gràcia, i el disfrutem. La posta de sol és força bonica, els voltants del riu preciosos i veure les cuques de llum com van apareixent als arbres mentre es va fent fosc és una bona experiència. Durant el trajecte xarrem amb una parella canadenca francòfona molt majos, estan fent un viatge de 3 mesos per aquests països també.

Budha femenina

Esglesia a Bokor

Casino abandonat

Al tornar hem quedat amb un noi britànic que hem conegut per fer una birra i que ens expliqui el seu viatge… Fa un any que va sortir de casa amb la bici i està recorrent el món en bici. Ha fet algun trajecte en avió o bus però principalment bici. S, ha creuat tot Europa, Àsia central i Xina per arribar per aquí… Quina envejeta, Lluis dixit, ja voldria ser jo valent per fer això… Això sí, per fer això t’ha d’agradar força la soledat, dormint la majoria de dies en la seva tenda de campanya. Però l’experiència deu ser brutal i la interacció amb els locals tremenda. Li desitgem sort en el viatge que l’hi queda.
El diumenge agafem un bus fins a Kep, on agafarem un vaixell que ens portarà a l’illa conill. Una mini-illa on no hi ha internet i electricitat per generador només 3 hores cada dia. L’únic que es pot fer aquí: menjar, dormir, pendre el sol, banyar-se i llegir un llibre. També es pot fer un passeig de 2 horetes al voltant de l’illa, però no és res de l’altre món. Aquí sí entenem que la gent es vingui a relaxar a la platja!!! La pau que hi sentim ens encanta.

Platja bonica

Relax a la terrassa del nostre bungalow

Dilluns fem una estona de platja i tornem a Kep, on volem agafar un bus a la capital, però està ple i ens haurem de quedar una nit. Aprofitem per anar fins al famós mercat del cranc, del que tothom parla… Un cop arribem al mercat ens decepciona, potser són les hores però tampoc hi ha gaire cranc i el mercat després de tots els que hem vist és força petit i no crida gaire l’atenció. Nosaltres que no som de cranc ens menjem una sípia amb arròs que és sense dubte la millor que hem menjat mai, i per un dòlar de res.

Matant crancs blaus

Sipia amb arros deliciosa

Ara toca tornar a la capital per agafar un bus que ens porta al nostre següent país, on de ben segur ens trobarem una molt bona sorpresa…. Quina serà?