Totalment morts després de la nostra meravellosa nit en el bus de 15 o 16 hores, en un viatge farcit de salts i frenades, arribem a Danang, tercera ciutat més gran del país i que es troba al bell mig. La majoria de turistes van a Hoi An, a uns 30 km i la ciutat més turística de la zona, però ja sabeu que naltros no som com la majoria.
Després de buscar molt i algunes informacions certes i falses (ens volen convèncer que no hi ha bus per arribar fins la ciutat per a que pillem un taxi) trobem el bus que porta al centre de la ciutat, ja que l’estació de busos està força llunyana.
Com és habitual arribem i busquem un lloc per dormir. Un cop descarregat anem a fer un esmorzar-dinar al mercat i agafem un altre bus que ens portarà a les Marble mountain, unes muntanyetes a uns 10 km càrstiques i amb marbre, amb temples dins la roca. El bus que agafem és el mateix que demà agafarem per anar a Hoai An, i ens deixa ben bé al costat de les muntanyes. Ens intenten cobrar més però tot i que fins aquí creiem és més barat no poden cobrar més de 18000 donguis. L’entrada a la muntanya son 15000 donguins més. Anant cap allà ens trobem un senyor gran extranger que viu per aquí i que se’ns vol enganxar cual lapa però nosaltres en fugim de forma silenciosa. També trobem un carrer replè d’artesans de marbre que fan escultures enormes per vendre.
La muntanya de marbre no té res de l’altre món, però és xulo de passejar-hi. Sobretot ens agraden les coves que hi ha i els temples que es troben al seu interior. Des d’aquí a més tenim vistes al mar i la platja que se suposa van entrar per primer cop els americans a Vietnam.
[/Persons fent el memo amb vistes
Superherois a les marbelous montains
Un buda somrient
Il•luminació divina
Budes dins la cova
Platja on van desembarcar els americans
Tornem a casa, dinem en un mercat molt autèntic on trobem un grup de dones fent una celebració i que ens regalen fruita i uns quants somriures…i ens havien dit que els vietnamites eren estúpids!!! Res més lluny de la veritat.
Menjant babes
Celebració de dones al mercat
Com que hem passat tant mala nit al bus, anem a l’estació de tren per comprar bitllets per a Hue (el nostre proper destí a unes 3 horetes de tren) preguntem també per anar a Hanoi després amb el tren. Com imaginàvem no hi ha lloc però si agafem el tren un dia abans (arribem i marxem de Hue el mateix dia) podem fer-ho. Tot i que surt per mig ull de la cara, no volem repetir l’experiència del bus nit altra vegada ja que tornen a ser 14 hores. I com sabeu als trens es dorm moooolt millor. Ja tenim tren doncs, Hue només tindrà unes hores de les nostres vides ( com després veureu encara ens en van sobrar, però això toca després).
Al dia següent ens llevem per agafar el bus a Hoi An. És aproximadament una hora. Està considerat patrimoni mundial per la Unesco per ser un poble ben conservadet amb cases i edificis antics encara de peu, sense construccions posteriors horroroses, amb una barreja d’estils vietnamita, xinès i japonès, ja que era un important port comercial.
La realitat, tres carrers semipeatonals (encara que prohibides les motos passen per on volen), amb edificis que serien bonics si no fos perquè estan farcits de botigues i restaurants pels guiris, recordant-nos en cert punt a un Carcassone. Massa fals. No ens agrada… I que et facin pagar per passar per un pont ( el pont japonès, el punt més emblemàtic) encara ens agrada menys. Fugim d’aquí i anem a una zona molt menys guiri aprofitant que plovisqueja una mica i fem un beure en una terrassa encarats al riu. D’aquí al mercat, on decidim no menjar ja que hi ha unes actuacions cantant a un volum massa estrident per nosaltres. Acabem a un llogaret ja als afores amb un arròs prou bo i uns adolescents locals que es fan un munt de fotos amb nosaltres a petició seva!
Pont japonès... Pagarà l`entrads un altre
Quin romantiscisme!!
Fora del circuit
Prenent algo...som unos gastosos
Com encara tenim temps decidim passejar per uns camps d’arròs, una tomba d’un japonès que hi ha i un poble que resulta ser l’hort de la zona. Esperàvem algo molt preparat i guiri ja que surt com a reclam al mapa que ens han donat però resulta una caminada moooolt agradable i ens encanta.
Pose de cul en arròs
Escena rural
Collint arròs
L'hort de Danang
Tornem a Danang on dormim i donem una volta pel riu, amb el seu pont en forma de drac que s’ilumina per la nit i va canviant de colors. Sopar i dormir que a l’endemà matinem!!!
Passeig al riu de Danang...seriositat 0
I divendres s’aixeca amb boira i un dia fresc, són les 5 del matí. Anem fins l’estació de tren, per variar el tren va tard i esperem fins que ens arriba. Com que el trajecte és curt hem agafat la classe més cutre, amb uns seients de fusta que les nostres esquenes encara recorden. Cada 5 minuts ens passa un venedor de sípia assecada, amb una fortor tremenda que el nas de la Marta gairebé no pot suportar i que ens obliga a obrir la finestra tot i el fred i que a fora plou. Realment la olor és extremament intensa!!!
Suposadament, aquest trajecte és molt bonic ja que passes per un port de muntanya just al costat del mar. Tot i que està força ennuvolat i tapat i plou una mica, s’inteuix força lo xulo del trajecte. 3 hores després arribem a Hue, on just arribar es posa a ploure a bots i barrals. La humitat i la fresca és tremenda. Ens abriguem ben abrigats i ens aixopluguem a una terrassa a pendre algo i a veure què passa. I el què passen són les hores i cada vegada plou més. No volem visitar la ciutat en aquestes condicions així que les hores que teniem per veure Hue ens les passem d’un bar de l’estació de tren a un altre.
En un moment d’amago de deixar de ploure la Marta i en Lluis intenten sortir per veure algo però als 5 minuts s’hi torna a posar així que tornen amb les bosses i el Manel, no sense abans comprar uns fideuets per sopar al tren (i algunes galetes, patates i allò mínim per sobreviure un trajecte llarg).
Unes hores després de disfrutar la magnífica estació de tren de Hue i els seus bars, agafem el nostre tren llit que ens creuarà mig país fins la capital.
Al tren amb unes amigues
De bar en bar a Hue
Dir que Hue també és patrimoni Unesco i és l’antiga ciutar imperial de Vietnam, on vivien antigament els reis del país. Diuen que s’assembla a la ciutat prohibida de Pekin. Haurem d’esperar a visitar aquesta per decidir i veure com podria ser… Nosaltres aprofitant el wifi de l’estació finalment hem vist en fotos per internet!!!
wondersalmon 