Cap a la frontera amb Timor occidental, aventuuuuraaaa!!!

Allò que havia de ser tant fàcil com arribar-nos fins a Batugade, el poble fronterer amb Indonèsia, resulta convertir-se en una aventura força curiosa…
Ens llevem força d’hora fent cas a la dona del nostre hostal, que ens recomana ser a estació de busos abans de les 08am ja que els busos són matiners de mena.
A les 07 ja som dins un mikrolet numero 10 i abans de les 07:30 ja som a la zona de busos… Amb una petita particularitat, ja no hi ha busos!!! Què fem? Tornem fins l’endemà i venim més d’hora o fem amb unes furgos un tros de camí i després busquem dormir o alguna manera d’arribar-nos fins a la frontera? Potser el hitchiking allà no és tan complicat… Tot serà probar sort.
Hi ha milers de minibusos que van a Maubara, la gent se’t llança a sobre i t’agafa les bosses per a que vagis al seu minibus, fan por… Un cop decidim que agafarem un d’aquests microbusos, pujem i donem un parell o tres de voltes per buscar més passatgers sense resultat. En una d’aquestes, el minibus es queda sense bateria, de tant tenir-lo engegat sense funcionar. Mentre alguns empenten, veiem que hi ha busos més plens i sortim del nostre, ja que veiem el plan… Això comporta que el nostre conductor surti tot emprenyat i intentant obligar-nos entrar dins del seu bus. Quan veu que nanai, s’enfronta amb un dels nois que ens intenta pujar a un altre bus i comencen a amenaçar-se i fer un amago de baralla. Definitivament, ja sabem quin bus no agafarem, aquest conductor agresiu no el volem. Donem una volta sense agafar cap bus, esperem una estona prudent i finalment pujem a un altre…
Estem encamimant-nos doncs cap a Maubara, en una carretera deplorable i plena de pols que no ens permet gaire veure el camí, que sembla molt xulo, sempre al costat del mar. Dins el bus sentim vàries versions del Papixulo (nosaltres que ja pensàvem estava morta aquesta cançó😨😨😨😨) i versions del bailando del Iglesias encara molt més patètiques… Tot plegat un nivelón musical de primer nivell!!!
Així, i gairebé 5 hores després de llevar-nos, arribem finalment a Maubara. Sembla un poble molt boniquet al costat del mar. L’únic problema és la falta d’allotjament conegut, així que després de dues fotos a la platja i un fort que hi ha, ens posem a fer auto-stop per veure si algú ens porta.
Estem davant un convent on unes monges deuen estar adoctrinant als nens del poble. De cop, els nens acaben classe i enlloc d’anar cap a casa, venen a mirar-nos què fem… I així trobeu per les carreteres de Timor dos nois fent dit i observats per uns 30 nens al darrera… Una curiosa estampa!!!

image

Al fort de Maubara

image

Adoctrinament de nens

image

Autostopping

La veritat és que passen molts pocs cotxes i després entendrem perquè… En passen, però, uns quants, tots ells 4×4 enormes i mig buits, però ningú ens para. També alguns camions, i l’únic que es para és per dir-nos que no ens pot dur, que viu al costat. Això ens fa perdre un parell de candidats que venien darrere🙅🙅🙅
Finalment un jeep d’un operador passa i ens porta… El dit aquí no és com a la resta del món, habitualment ens fan pagar el viatge a un preu que acordes abans de començar, finalment aconseguim anar fins la frontera per 10 dòlars els 2 després de molt regatejar. Just en el moment que ens passa això una monja molt agradable i amable ens havia vingut a parlar, interessant-se per nosaltres i pel què fem aquí. Una llàstima però l’hem de deixar amb la paraula a la boca ja que una oportunitat com aquesta no sembla es presenti gaire sovint en aquesta carretera on potser passen 5 cotxes en una hora.
60 km per la pitjor carretera que hem vist mai, on encara no entenem com passen els busos, ens fan arribar a la frontera doncs. Allí estan fent algun acte sembla ser, hi ha molta polícia i moltes celebritats amb cotxes oficials, etc… Així ens hem d’esperar una bona estona mentre tot està paralitzat per això. Un cop s’acava, s’aproxima un policia fronterer i ens firma la sortida.
Sempre ens ha encuriosit la terra de ningú que s’estableix entre 2 fronteres. Aquí hi ha una platja ben maca amb gent provant de pescar i suposem sense lleis ni altres 😉 Hem de caminar uns 250 m, atravessem un rierol i ja entrem a indonèsia. Com sempre, la gent molt amable, ens indiquen cap on hem d’anar i què hem de fer. El policia de frontera indonesi s’equivoca i ens posa 30 dies, l’hi fem mirar que el visat es per 60, amb el què ens ha costaaaat… Ho corregeix i ja som oficialment al quart país més poblat del món!!!

image

Sortida de Timor

image

Entrada indonèsica

Intentem treure diners del caixer, però el que hi ha aquí no accepta visa, així que hem de canviar alguns dòlars, almenys per arribar fins Atambua, el poble més proper!!!
Sabem que hi ha bemos o minibusos per moure’ns, però no sabem on i tots ens intenten entabanar per anar amb moto i pagar més pasta. Que si no n’hi ha, que si fins les 17h… Sort que estem curtits ja i els diem que naltros no tenim pressa, esperem el què faci falta! Finalment ens assenyalen on els hem d’agafar després de fer un mos, i anant cap allí en trobem un que ens recull. El condueix el noi potser més lleig que hem vist al viatge, pobre, i porten una dona moooolt i mooolt carregada. Primer van fins a un lloc que sembla un intent estació de busos al costat de la frontera… Coi que estan trafiquejant!!! La dona i tot el seu carregament, gallina inclosa, estan passant per una reixa per passar cap a Timor-leste tot de mercaderies ilegals… I és que amb la diferència de preus entre un costat de frontera i l’altre ja s’entén,ja…
Un cop feta la transacció i el contrabando, ens dirigim cap a Atambua. Hi ha dues maneres d’arribar, per una carretera que dóna volta però decent o per una altra destruida i més recta… El nostre mini-bus, com no, va per la derruïda. En una mitja horeta ens plantem al poble, on busquem l’hotel més baratillo, donem una volta al mercat on som la diversió del poble, fem arreglar les sabates d’en Manel que estan desastroses i a punt de morir (curiós que el noi que arregla les sabates no té cames) i trobem un caixer on disposar de les nostres preuades rúpies per viatjar pel país.

image

Arreglant sepatus

Un dia ben complert, que s’acava moooolt i mooolt bé amb una sopa de fideus boníssima (mee ayam bakso), el millor menjar que hem provat de fa molt i molt temps.

Hola Laos

Bé, ja estem a Vientiane. Ha costat 24h arribar-hi però per causes atzaroses hem dormit força bé. Prèviament hem passat la frontera on ens hem negat en rotund a pagar 1$ a la sortida de Vietnam. Ens retindrien indefinidament a la frontera? no. Engega bus i cap a la frontera de Laos. Aquí com a minim et diuen oficialment que has de pagar 1$ pel segell. Paguem pq es burocracia i no un estafaturistes tan descarat. Queden mooooltes hores encara per arribar al destí, mirem pelus, escoltem musica i tambe ena morim de fàstic.
El bus ens deixa a l’estació del sud i com que estem rebentats accedim agafar un pickup amb un preu abusiu. Al centre anem buscant lloc per dormir juntament amb els argentins que vam conèixer a Cat Ba. Recoi! Tot FULL! Dedpres d’una hora llarga decidim anar a un guesthouse cutre on ja haviem preguntat. Presenta unes humitats per manca de ventilació importants, però… la pela és la pela! Ens ubiquem i anem a sopar a unes paradetes locals on totes venen carn a la brasa i alguna amb verdures. Tenen un menjar força fort! Ai que patirem!  Veiem un tenderete amb uns pots fluorescents i decidits ens hi acostem: són postres! Resulta que son com refrescos tipus tang i com no, en aquests països, amb gelatines. Of course en comprem un parell! Un cop amb la dosi de sucre a la sang, l’endemà ens espera.
Amb les llaganyes encara als ulls anem cap al mercat a esmorzar. Contrariament a Vietnam, aquí és molt tranquil, poca gent. Les opcions que trobem són o bé sopes de noodles gegants o arrossos amb curris extremadament càrnics. Ens decantem per una panotxa a la brasa i sticky rice amb quelcom estrany dins, resulta que es platan (arròs enganxós). Els cafès laosians son com petroli, tota una delícia per la iaia 🙂

image

Sticky rice amb platan. Pensavem que era carn crua

image

Parada de vestits tradicionals

De camí a l’oficina de turisme ens trobem nens assajant danses amb dracs per al Tet. Sorprenentment aquesta oficina es la millor que hem trobat fins ara; gent molt atenta, servicial i resolutiva. Passegem per Vientiane, on Santiago del Campo té més vidilla. És extremadament tranquil.la i amb poques coses a visitar. Un arc de triomf curiós (Patuxai: fet amb el ciment que havia de ser destinat a un aeroport dels USA) i una estupa daurada amb menys encant que la Carmen de Mairena són els principals encants de la ciutat. A la tornada, i ja hora de dinar, parem a un vegetarià que està al mig del no res. El nostre primer dinar laòtic és d’allò mes bo. Un cop amb la panxa plena, anem fent camí i trobem un temple xinès on celebren el Tet on l’encens, els gongs i monedes no hi poden faltar. La calor no acompanya i el Manel abandona la ruta turística per recloure’s a l’hotel mentre en Lluís aprifita per passejar pel front fluvial.

image

Assajant pel Tet

image

Arc de triomf

image

La famosa estupa sosa

image

Buda endormiscat

image

Primer dinar laòtic. Visca el menjar veggie


image

Temple xinès

image

Gonggggg. La no-força de'n Lluís va fer ressonar tot Vientiane

image

Bols amb monedes

El sol apreta i en Manel decideix anar a casa. En Lluis aprofita per passejar i anar a la COPE, un centre on ajuden als sobrevivents de les mines antipersona. Cal recordar que Laos és el país amb mes mines del mon. La tasca del centre és important ja que proporcionen informacióa la població de què fer en cas de veure un mina així com també protesis.

image

Exposició permanent de la COPE

Després de decidir fer la nostra, cadascú pel seu cantó altra vegada, jo Manel, deicideixo ganar a arreglar la tablet que es va espatllar el dia anterior en el seu moment de reclusió. Si, va morir i per causes desconegudes. I és que resulta però, que perfer créixer l’economia de l’estat vam comprar una tablet española i amb el que això que comporta: reparaciones solo en EspaÑa. Es veu que he s’ha d’actualitzar el firmware (que coi sera això? Ni idea, pero necessito un Pc). Tot el matí el passaré a la cerca d’un internet-cafe. El primer es supercar, però pensant que serà un momentet de res, baixar-se un arxiu que pesa res i menys i instalar-ho, sembla facil, deicideixo marxar ja que tarda 5hores!  puto arxiu!  que ja veig que ni arxiu ni tablet, només tindre una bona factura. 10 minuts allà i la tia em vol cobrar 2000kaptus. Li dic que ni de conya, que li pago els 1300k que son els minuts que hi he estat. Al final la noia em cobra 1000k pq li dec fer llàstima. Vaig doncs a la cerca dels cibers que la guia diu que hi ha; això si fent un bon esmorzar abans (una sopa de noodles, mida petita). Resulta que dels 4 que diu la guia tots han tancat. Deicideixo passar per la fantàstica oficina de turisme per resoldre algun afer de logistica i aprofito per preguntar on puc trobar també mes cibers. M’envien a dos llocs on també han tancat. Decebut vaig caminant i … oh un cibercafe! Merda, no te pc. Decididament el Wifi killed the cibercafès. Quan ja no tinc ni esperances de trobar res em diuen d’anar a un altre lloc. Hi aniré pero ja no m’espero res de res. Alla, practicament al costat de l’hotel, trobo un cibercafe real. Quina pega té? No hi ha ni un dels 20 pc lliures! Mitjançant mètode tradicional, boli, paper i mímica, la noia em fa entendre que torni en una hora i mitja que la canalla que juga als ordinadors estarà dinant. Decidit. Anire a resposar. Entre gosseig i gosseig passa l’estona. Arribo al ciber i el puto arxiu vol tardar 6hores encara! Desisteixo. Pero en aquestes… la tablet ( que l’havia connectat) s’encén!! FANTASTIC. La tarda la passaré resetejant amb èxit, juntament amb en Lluís. Tornem a tenir tablet com si fos acabada de comprar.
Mentrestant el cul inquiet de’n Lluís ha anat al budha park,un parc construït per un iluminat als anys 70… Es un petit parc amb moltes escultures hinduïstes i budistes certament peculiar. Per arribar es pot agafar el bus 14, passant prèviament per l’estació de tren que connecta amb Thailándia per mitjà del pont de l’amistat. Uns excursió de mig dia força divertida i fàcil, al costat del riu Mekong.

image

Complex escultòric i rar

image

Estupa vellota

Bangkok, segona part

Després de 10 dies de platges (idíl.liques?), garrulos i fiesteros, locals antipàtics i estafadors varis per fi arribem al nostre oasis.
Sí, podem dir que creiem ens podriem adaptar a Bangkok i de fet creiem seria una molt bona ciutat on viure, almenys per nosaltres. Ens sentim còmodes aquí, ens ha servit per carregar bateries i sentir-nos com a casa… De fet perquè tenim data d’arribada a vietnam i cambodja pel mig, sinó ens hauriem quedat uns dies més per aquí.
Hem aprofitat per passejar, relaxar-nos, anar de compres sense comprar gaire res, menjar bé, sortir una mica de festa, descobrir llocs amagats, anar al cine… I deixar el cos reposar. Si desapareixem i no tornem busqueu-nos aquí.

image

Birretes blaugranes al carrer marika

image

Espectacle drag without comments

Ha arribat però el moment d’anar cap a Cambodja. I fem cas de la noia que ens vam trobar i viu per aquí. Et venen busos directes a Siem reap però són cars i et foten amb el tema visat, portan-te a llocs on has de pagar el doble, etc. Una forma força econòmica és el tren, però després has de pagar tuk-tuk o taxi fins a la frontera, i segurament aquest també et portarà on t’estafin… Aquesta frontera és una de les més corruptes i amb més estafes possibles ja que hi passa molta gent que va a veure Angkor wat. Si voleu saber a tot el que us exposeu i com evitar-ho, l’entrada de poipet de wikitravel està mooooolt bé, amb mapa incorporat de la zona.
Un dels mètodes millors que nosaltres hem triat son els casino buses. A Thailàndia el joc està prohibit. Com la frontera es troba a 3 hores de bus de bkk, la gent va en massa als casinos de territori cambodjà just a la frontera. Els mateixos casinos financien els busos, de forma que surten molt barats.
Aquests busos s’agafen a Lumpini park, just davant la seu de Hbsc, on hi ha una parada de busos urbans (si vius per khao san el bus 47 t’hi porta i et deixa ben bé allí). Has d’anar força d’hora al matí, de 5:30 a 8:30 aprox, i a mesura que els busos es van omplint van marxant. Nosaltres vam haver d’esperar 5 minuts només. Per 200 batmans et porten en un bus correcte amb a/c i et donen algo d’esmorzar i tot. A més fan alguna parada pel lavabo. La veritat és que aconsellem molt aquesta opció. El bus et deixa ben bé a la frontera, has de passar per tailàndia per firmar la sortida, declarar que no tens febre i no vens de cap país raro pel tema èbola i barallar-te per no pagar més pel visat a la zona de visats. T’intenten fer pagar 100 bats extra però si et poses ferm et fan esperar una mica més i te l’acaben fent. Llavors a passar l’entrada cambodjana i ja som aquí!!!! El què fan 2 pringats en un poble polsegós de frontera ja arribarà!!!