San Pedro d’Atacama, un dia intens de bici pel desert

Doncs sí, les aventures viatgeres es van acabant i ja he entrat al meu últim país d’aquest periple per sudamèrica, a Xile. Només entrar ja es veu el canvi, l’ordre, lo bé que estan les carreteres… agafem un bus que en una hora ens duu de més de 4500m als 2500m de san pedro, la capital del desert més sec del món (en un dels anys més plujosos segons ens diuen, de mitjana 14mm anuals).
Un cop arribem toca passar la frontera xilena. Avui fan vaga i hi ha serveis mínims. Per sort hem estat dels primers en arribar i en una hora passem frontera, pobres els que van al darrere. Ens deixen al punt d’estacionament i busco el meu hostal, força cèntric i correcte pel preu. La parella anglocanadenca decideixen venir amb mi i la tarda la passem descobrint el poble, un altre centre turístic  sense gaire res mes. Anem descobrint on comprar per fer-nos el menjar, laundry, canvi de moneda. Sí que ens adonem que en aquesta part de món els preus són molt elevats. És interessant però veure aquest poble enmig del desert i totalment envoltat de volcans nevats… els mateixos causants de la sequera, ja que no deixen passar un sol núvol.

image

San pedro i volcans al fons


image

Esglesia san pedro

El dijous els 4 decidim llogar una bici a primera hora del matí i anar al valle de la Luna, un lloc a uns 20 km del poble. Matinar tant ens dóna dos avantatges, ens estalviem pagar els 3000 pesos d’entrada i ho visitem tot naltros sols. Tothom ve aqui per la tarda x veure sunset, naltros estem sols i fantàstics.
El valle de la luna és una formació d’aquesta zona i realment sembla que estiguem en un altre món. Per arribar a les zones interessants son uns 15km de bicicletada de sube-baja, però a partir d’aquí anem trobant paisatges cada vegada igual o més meravellosos, esplèndids, com la gran duna, l’amfiteatre…

image

De ciclista

image

Formacions geològiques

image

Panoramica

image

La gran duna

image

Vall de la lluna i les seves formacions

image

Amfiteatro

Tenim opció de tornar enrere o seguir endavant i fer un loop una mica més llarg, pel qual ens decidim. Així descobrim les tres maries, una formació geològica curiosa.

image

Les tres maries

Quan pensàvem que ja res ens podia emocionar després dels 3 dies fantàstics de uyuni, resulta que encara podem trobar escenaris i paisatges que ens captivin, i a més totalment diferents… Queda una baixada coberta de sal i una zona molt més seca que la resta, amb exemples de escorça resseca però a la vegada amb flors que han florit… un contrast preciós. Després d’això, empalmem amb la carretera que va fins a san pedro de calama, primer amb pujada pesada i després amb un mirador brutal i baixada continua fins al poble, on anem a fer un bon dinar un cop hem descobert llocs de cuina local 😉

image

Baixada de sal

image

Flors al desert

image

Vistes de la carretera

Per la tarda perdem a la parella i sortim cap a la vall del nord del poble. Seguim el riu i el passem un parell de cops fins arribar a la pucara, una construcció inca sobre una muntanya… volem entrar però ens diuen que en total són unes 2 hores i no volem perdre tant temps ja que tenim moltes coses per fer. Seguim doncs uns kilòmetres més fins a la quebrada del diablo.
La quebrada no deixa de ser una vall molt i molt estreta creada per l’acció de l’aigua el poc que plou. La vall és molt irregular i tot i que es pot fer amb bici si a vegades la carregues a sobre,naltros la fem caminant. Un cop arribem al final ens trobem un camí que puja al cim d’una muntanyeta, que ens deixa unes vistes de 360 graus. Quan penses que no pots veure res que et sorprengui, sempre hi ha un paisatge nou que et deixa la boca oberta!!!

image

Cap a la quebrada

image

Vista de la quebrada des de l'aire

image

Més vistes espectaculars i verdor al desert

Un cop tornats a les bicis, queda el més complicat. Pujar fins a un túnel que està força sobreelevat, per un camí durillo però factible. Un cop arribem al túnel, fem les fotos corresponents i el creuen per passar a una vall totalment diferent. Aquí hi ha un camí per tornar i fer loop per la vall de la mort, sort que m’he baixat el tracking ja que no es veu gens… sembla molt perdedor.
Ens sorprèn que hem de seguir pujant i quan hem pujat encara hi ha més pujada. No és això una vall? Encara no sanem perquè l’hi diuen així, té unes vistes impresionants però el camí consta en carenejar i carenejar de forma infinita fins arribar prop de la carretera per on hem passat al matí. El problema és que el temps se’ns ha tirat a sobre i ja està marxant el sol i nosaltres encara no hem arribat a la carretera. El camí sembla que dóna molta volta i hem de baixar molt per pujar altra vegada molt, cosa que en Quentin, súpercansar i mort, es nega a fer… ens atrevim doncs anant pel mig i com podem pujant i baixant molts cops amb la bici a sobre… just quan el sol marxa, arribem a la carretera… salvaaaaaaats!!!! Baixem corrents x tornar les bicicletes i fem una última foto al capvespre. Una ditxa, dopem amb els nostres amics i alguns afegits més i a dormir per descansar, demà encara esperen moltes emocions!!!

image

El tunel

image

Valle? De la muerte

image

Arribant al capvespre

Flamencs, llacunes i molt més, cap a Xile pel parc Eduardo Avaroa!!!

Ens toca, doncs, seguir ruta pel tour de 3 dies per Uyuni. El salar, de fet, només és el primer dia. La resta de tour és per visitar el parc Eduardo Avaroa a la zona anomenada dels Lípez. Primer, però, hem d’arribar. Sortim de l’hostal més tard que la resta, ja que a Alvaro no l’hi agrada anar enganxat amb els altres. En un punt es separa de la ruta que fan tots i ens diu que ens porta x altres camins que a ells l’hi agraden molt més. El primer visitable avui és força lluny (per hora de dinar) i per arribar hi ha forces rutes, nosaltres segons el conductor anirem per la llarga i difícil, però més maca. A l’inici dubtem d’ell, anem per una carretera sense res especial, passant per pobles que ens interessen més aviat poc. A més amb la sensació de donar voltes i estar perduts. Això per agafar primer un camí horrorós i en el que s’acaba de sobte el camí, intentant vendre’ns que ens ha portat x aquí per fotos, quan no hi ha res interessant. Segon, un altre camí que agafa resulta estar tallat per uns camps. Segons ell, aquí els agricultors fan el què volen i s’apropien del terreny que volen, tallant suposats camins o carreteres (de fet ens perjura que va fer aquesta ruta fa 2 setmanes i el camí estava genial).

image

Cementiri al costat del salar

Tornem una mica enrere i fem volta x arribar, passant ara sí per uns llocs preciosos, amb quebradas, canyons i zones amb pedres impresionants. És curiós lo desèrtic del lloc, però amb la vall formada pel riu molt verda en contrast. I plena de llames pastant herbeta. Una imatge idíl·lica. D’aquí ens dirigim al mirador de l’únic volcà semi-actiu de Bolívia i cap a la primera laguna, x un camí que no és ni camí però per uns llocs i muntanyes brutals. Els paisatges són espectaculars.

image

Quebrada

image

Cañon

image

Volca semiactiu

Arribem a l’hora de dinar a la llacuna i ens donem compte que esten en un dels llocs més màgics del viatge. Pell de gallina. Els flamencs a milers, el color de la llaguna, amb el blau i el blanc del borax (un dels minerals), les muntanyes… en aquest paisatge endrapem el nostre dinar i disfrutem com enanos.

image

Flamingooo

image

Llacuna i muntanyes

A partir d’aquí passem per vàries llagunes, a cada quina més espectacular i preciosa. Ben es val l’entrada de 150 bolivians que ens faran pagar després. Rodejats de llagunes altiplàniques i volcans, a gairebé 4500m d’alçada, estem en xoc de tanta bellesa. Mil voltes al salar en sí, sense dubte. Pel camí passem també per un petit desert i el cerro colorado, on ens fem una fotillo de grup. L’únic que no m’agrada de la ruta és que anem amb presses i només tenim 5 minuts x foto ràpida i apa a seguir cotxe…

image

Llacuned

image

I mes llacunes

image

Cerro colorado i memos

Passem finalment per l’arbre de pedra, un conjunt de rocs que formaven un sol estrat però que per erosió eòlica i hídrica s’han anat separant donant extranyes formes, la més coneguda un arbre. I l’última parada d’avui, la Laguna colorada, un lloc encara més espectacular que els previs, amb color vermell a més dels blaus i blancs, provocat per un fong que hi ha. Espectacular!!!!! D’aquí al hostal, on compartim tots una habitació i on es suposava faria moooooolt fred i tampoc va ser per tant.

image

Arbol de piedra

image

Panoramica laguna colorada

image

Llaguna

Al tercer dia del tour toca matinar, ja que hi ha moltes coses a fer i a les 09 hem de ser a la frontera xilena. 04am despertador, 04:20 esmorzar i abans de les 05 sortim. Fora fa molt fred i gràcies als guants no moro de congelació. Ens fiquem dins el cotxe i comencem camí per arribar als géysers just quan surt el sol. Seguim amb paisatges espectaculars que ens fan caure de cul a terra, i els colors de l’albada ajuden molt.

image

Geiser

image

Fred i calooor

Aquí ens informa l’Alvaro que portarem el tros que ens queda un nou polissó ja que un cotxe ha fet pana i no pot seguir camí. Sort que no queda massa tros, ja que 7 i conductor en un petit jeep és quelcom incòmode. De camí encara ens queda banyar-nos en unes aigües termals a 40°C ( i amb un fred horrorós fora); visitar el desert de Dalí (anomenat així pels rocs de formes dalinianes que té) i acabar a la laguna verde amb vistes al volcà Licancàbur, el més complicat i que fa de frontera amb Xile (desgraciadament no fa vent i el fenòmen de l’aigua verda no apareix, però el lloc segueix sent preciós).

image

Banyet calent

image

Desert de dali

image

Laguna verde

Arribem a temps a la frontera xilena, on em despedeixo dels meus companys de viatge dels ultims dies. Adeus Carlijn, Jasper i Geeta. Ara segueixo amb en Quentin, el francès octavo pasajero i la parelleta d’en Mark i la Kathy, els anglocanadencs. Adéu Bolívia, després d’un tast pels teus paisatges excepcionals, de ben segur que tornaré!!!!

image

Frontera boliviana. Adeeeu bolivia

Pancakes i West Coast

Avui el dia es presenta tranquil, turistic i amb un temps fantàstic. Abans però cal sortir del llit: fa una rasca fora de la manta que ens ho pensem mes d’una vegada. I és que ha tornat a glaçar (la calva de’n Manel ho ha notat mentre dormia). Però no tot són contres, això vol dir que la PepsiMax de’n Lluís estarà ben fresqueta. Una motivació de sortir i començar el dia és que avui toca dutxa!!!!!! Ja fa una setmana de la dutxa fantàstica de Queenstown (el temps passa volant) i la d’avui resultarà profitosa. 2$ per 5 minuts els dos: awesome. Ens hem de coordinar i dutxar-nos a la vegada per no pagar extra; entrem congelats a una aigua inicialment gèlida que de cop passa a bullent aquest contrast fa que siguem incapaços de discernir un dolor per excès de fred o calor. Un cop els 5 minuts de glòria/infern toca vestir-se en unes mil.lèsimes de segon i anar com sargantanes al Sol matinal per entrar en caloreta. Nets i amb tots els dispositius carregsts ens dirigim a Greymouth un poble que  – a banda del super Countdown i la biblio, on hi passem una hora llarga per fer el visat d’Austràlia, ja sabeu el proper destí – no te res.

image

West Coast, mes amunt de Greymouth

Agafem l’Eriçona i anem, per la carretera de la costa que es moooolt maca, cap a Punakaiki o també anomenades Pancake Rocks. I és que es una formació geològica única i moolt maca. I ja sabeu que alla on hi ha pedrotes rares hi trobareu en Manel.

image

punakaiki

image

Tortitas que insulten

image

Tant de pancake a un li entra gana!!!

image

Westtttttt

Són roques sedimentaries i estan disposades, com no en estrats, de manera que semblen “tortitas” amuntegades. El nom és absurd però el lloc excepcional. A mes a mes ens fa un dia solejat com cap altre i anem a petar a una de les millors platges que hem vist mai, amb cascada incorporada i erosions a les roques de tot tipus. Fins i tot hi ha servei de perruqueria. Amb aquest  on regust de boca anem a veure una colonia de foques peludes a Cape Farewind. No es època pero ens hi ve de camí, i veiem foques jaient, jugant i ja es molt si us diem que no espersvem veure’n cap. 

image

Sireneta a NZ

image

Fantastica formació geologica

image

Calvicie solucionada

image

Melena inesperada

image

Foca que necessita un bon aseecat

image

Fur seal rascant-se

Hora de buscar lloc per passar la nit; destí Lyell: un poble de la “febre d’or” abandonat.

image

Lyell campsite

La nit ha estat benevolent amb nosaltres i no ha glaçat tot i estar enclotats a una vall. Decidim, com no, anar a fer la caminada cap al poble fantasma. Després d’una hora i mitja de caminada, encara és hora que vegem restes de poble (aleshores entenem el terme fantasma); això si veiem restes d’una màquina d’extracció d’or: quatre ferragots.
Volem anar cap a St Arnaud, un poble al peu d’un parc natural, però ens fa mandra i decidim anar cap al Parc Abel Tasman. Són moltes hores de cotxe, però el dia és mig ennuvolat i tampoc hi ha res interessant per la zona. Parem a i-site de Motueka (nom maco) i ens dirigim cap al parc.

image

Al cementiri de Lyell

image

Ferragots

image

Vaixell enfonsat? A Motueka

Desviant-nos a les muntanyes cap a Arthur’s pass

Aquesta nit hem tingut un cel estrellat esplèndid. Com es nota que la lluna va minvant!!! I just avui fa 6 mesos que vam començar la nostra aventura!!!! Llàstima que al matí fa massa fred i anem massa dormits per recordar-ho.
Com vam dir, som prop de Hokitika, una zona coneguda pel seu or ( en alguns llocs encara n’extreuen) i pel seu jade.
Al sortir del camping fem una rutilla recomanada prop de la zona per anar a veure les Dorothy falls i la Hokitika gorge. Les primeres, unes cascades xulíssimes. La segona, una estafa. Un riu amb aigua molt blava sí (com la majoria aquí). Però a causa d’un desprendiment no hem pogut fer camí i gairebé no es veia res. Això sí, per arribar hem passat per alguns llocs ben bonics, i encara més amb les muntanyes ben enfarinades.

image

Dorothy falls & Manel

Després anem a Hokitika, ja una ciutat més o menys gran i pròspera gràcies a l’or i el jade. Des d’aquí se suposa en dies clars com avui es veu el mont Cook. Sí que veiem moltes muntanyes nevades i molt xules, no tenim clar haver-lo vist però segur que sí. Nova carregada al súper, actualització d’estat amics i família a la biblioteca i seguim camí.
Tot i que volem anar més al nord cap a les Pancake rolls, també tenim ganes de passar per Arthur’s pass, el pas de muntanya per carretera més alt per creuar els alps. Com queda per aquí i sembla encara queden 2 dies de bon temps, farem un petit desviament per apropar-nos-hi. Abans, però, passem per Goldsborough, una zona minera amb un track de 20 minutets per coves de mines d’or, i dinem a un picnic del costat.

image

A veure si trobem algunes pepites d'or

Uns quants km després passem per Otira (que ens van dir sembla Twin peaks, per gent freaky) i per un aqüeducte que fa possible arribar fins als 900 i pico de l’Arthur pass. La veritat és que les vistes pujant són dramatic landscape!!!. D’aquí ens arribem al poblet on ens informen de possibles caminades per fer. Mentre Manel perreja en cotxe, Lluís fa una miniexcursió d’1h ( mitja hora real) a una cascada al costat del poble. Camí glaçat però molt ben acondicionat i lloc preciós.

image

Viaducte de Twin Peaks

D’aquí anem a buscar camping, fa un fred de collons i es nota que estem alts però trobem un lloc preciós prop de l’excursió de demà. Hi ha reviews que diuen hi ha ratolins, esperem que pel fred hagin mort o estiguin hibernant. El que si trobem són uns quants Kea, una mena de lloros alpins que menjen deixalles i carronya i que ens demanen evitem alimentar. Bona i fredíssima nit!!!!

image

Kea

image

Cara de fred forçada


image

Una posta rosadeta (com la majoria a aquí)

I tant freda… Com que ens llevem i fins i tot l’aigua de dins el cotxe està congelada. Estem per sota dels 0°C. Però hem sobreviscut!!!!
Ens llevem doncs i fem esmorzar tant ràpid com podem. Estem abrigats com si anéssim a la Sibèria i donem mil gràcies als compis de Bangkok que ens van passar jaquetes.
Avui farem una caminada al Bealey Spur, recomanats pels del doc d’arthur’s pass. Hem demanst una caminada facileta i amb poc bushline i això és el què ens ha donat. Tot i que hem pujat força ha sigut progressiu i per un camí molt més fàcil i obert amb fantàstiques vistes de les valls i muntanyes del voltant. El dia amb vent fred però fantàstic…
Un cop ens arribem però al hut, les vistes d’allà són cutres… I decidim seguir un tros més de camí. Bé, la testosterona d’en Lluís decideix arribar fins al cim, per un camí amb una mica de neu, per dir que cim fet i vistes esplèndides. En Manel amb el fred que fa només l’hi toca seguir.

image

Testosterona levels raising

image

Panoràmica 1

image

Fent el gamarús enmug d'una bonica estampa

image

El fred ja és patent

image

Des del pseudocim

image

Panoràmica 2

Al final en 5 horetes ja tornem a ser al cotxe ben satisfets i ja més calentets. Fa un aire fred però el sol escalfa una micona. Busquem una zona de pic-nic per dinar i fem via per tornar cap a la Wet coast, que afortunadament segueix solejada (sort o la gent exagera?).

image

Pic-niquejant

Pel camí de tornada passem pel llac Brunner, per un poble que sembla fet de joguina, amb unes cases ideals i un entorn que sembla de peli. Després seguim avall i anem a parar a un dels càmpings més originals, una mena de casalot del s.XIX amb un jardí, el centre cívic del poble on ofereoxen estar-s’hi per 5$ i dutxes per 2$!!! Toca dutxa, que béééé!!!!

image

Estem dins una peli? Es un poble idil.lic

image

Campsite remot però amb molt d'encant