A vegades a l’hora de viatjar en trajectes llargs no saps ben bé què fer i quina és la millor opció.
Nosaltres, enduts per la major rapidesa i per la insistència de l’adolescent-manager-estúpid del nostre hotel, finalment per anar de Banlung a Pnohm Phen (un viatge de 600 km), ens decidim per la mini-van. Hem sentit i llegit que les omplen a tope (4 persones en la fila de 3), que paren per tot arreu, que són més incòmodes… Però davant la insistència del nostre hotelero, assegurant per activa i per passiva que era una furgoneta VIP i que tindriem un seient per cadascú, ens deixem convèncer…
La crònica del viatge i del dia és imperdible i imaginable (en part).
6:20h. Hora de recollida de la mini-van. Som nosaltres 2 i un hungarès molt poc comunicatiu i força extrany esperant la furgo. Com és costum aquí, els horaris pel forro….
07:20. Apareix finalment la mini-van. Un vehicle algo destartalat i amb els vidres mig petats… Molt prometedor tot plegat.
07:25. Comencem bé. Ens coloquem als seients més del davant i el conductor ens vol fer fora i fotre’ns al darrere, en els llocs amb menys espai. Que els nostres seients ja estan ocupats. Nosaltres l’hi diem que al darrere no hi anem.
08:15. Encara som a Banlung. El conductor va donant voltes per omplir del tot la furgoneta. Quan ja som 4 persones en cada filera menys en la nostra (la dels guiris) marxem a posar benzina. A la benzinera intenta encabir un altre home. Com que l’hi dic que no, que aquest no és el tracte (relat i accions explicades per Lluis), i no deixo lloc per seure al senyor, me l’entafora a l’espai entre les meves cames i el canvi de marxes. Em diuen tots que només són 15 minuts i que l’home aquest baixa de seguida. Jo no sé si prefereixo deixar-l’hi el cul o les cames, al final cedeixo (sap greu per l’home que no té cap culpa) i el deixem seure entre nosaltres…
08:45. L’home de la nostra filera baixa. Però…. No tot és tant bonic!!!! Al mateix lloc on el deixa hi ha un altre senyor esperant que va fins a Pnhom Phen i al qual vol entaforar. Però jo ara ja vaig previngut…. No deixem espai pel seient i estiro les cames no donant pas a ningú. El conductor em diu que les tregui… Jo sense perdre la paciència i de bones maneres l’hi dic que no. L’hi intento explicar en anglès que jo he pagat per un seient per persona i que no penso cedir més lloc. Si vol que truqui al noi de l’hotel. Després de cinc minuts de tensió, acaba cedint el conductor i marxem sense un passatger més (el decimooctavo pasajero…)
09:30. Hi ha la carretera nova asfaltada per anar al nostre destí i la carretera vella. Sense saber ningú perquè el nostre conductor es decideix per la carretera vella. Han passat 3 hores de la hora suposada de marxa i hem fet uns 40 km… Arribarem de dia, pero potser el de demà?
10:15. Parada enmig del no-res. Primer parem pensant típica parada per pixar i comprar menjar a preus d’estafa perquè no tens res més… Què més ens agradaria!!!! Quan baixem tots del cotxe, el conductor treu sacs i maletes de sota les cadires i comença a carregar fustes a sota les cadires. No fustes petites… Fustes de més d’un metre que ocupen just fins a tercera fila de seients (nosaltres ja preveient hem tornat a colocar motxiles a sota per no deixar espai per les fustes). Així, els locals veuen com hauran de viatjar 4 en una fila i sense espai a les cames ocupades per fustes. S’ho miren resignats, pensant en la mala sort que tenen avui… Han pagat el mateix que nosaltres però no s’atreveixen a dir que NO!!!
Quan intenta colocar més pals a la nostra zona, tal com els carrega jo els descarrego i l’hi dic que nanai del peluquín… El conductor somriu sense mirarme, però jo sí el miro fixament… Intenta colocar els pals que no ens coloca a nosaltres a la resta de passatgers. En Manel i jo ens mirem i els diem: però feu alguna cosa… No veieu que això no ho pot fer? Ells tenen por que el conductor els deixi allà tirats i no poder arribar a Phnom Penh… Prefereixen callar i no enfrontar-se.
40 minuts més tard acabem sortint.
Furoneta de l'horror
12h. Jo segueixo emprenyat no, el següent, per la situació. Nosaltres ja anem incòmodes per tenir les maletes sota, imagineu la resta amb una persona més per filera i totes les fustes a la zona dels peus. El passatger de darrere meu em saluda i em fa un parell de preguntes. Després tot tímid em diu que m’admira i l’hi sap greu ser tan covard. Jo l’hi explico que és cultural. Jo estic avesat a que si això passa al meu país vaig a la poli i al pavo aquest l’hi cau un sidral…però clar aquí ells no tenen dret a queixar-se ni a qui fer-ho.
Ens passem força estona del viatge parlant, així es fa més curt. M’explica sobre la seva vida en la tribu del riu… Com a la mort dels seus pares i germà gran que l’hi pagava els estudis a Laos va acabar depenent del germà mitjà, enfermer. I de les expectatives del seu negoci que tenia, motiu pel qual anava a la capital. Sembla que ara Cambodja s’ha annexionat a ASEAN, com una UE al sudest asiàtic, amb facilitat per negocis amb la resta de països.
12:30. El conductor l’hi ha fotut canya i som prop de Kratie, on parem a menjar. Nosaltres no volem menjar on ens porta el conductor i segur s’endú comisió així que busquem un lloc proper, mirant tota l’estona no marxi sense nosaltres.
17:15. Després de córrer i conduir com un boig, arribem en hores amb sol i vius a la capital. Fi del nostre viatge!!!!!
wondersalmon 