Això valia un Potosí!!!

Durant una època, la ciutat més rica del món, tant que es va merèixer aquesta dita de vale más que un Potosí, font de riquesa de la corona española durant molts anys… actualment, exemple de lo pitjor que han arribat a fer els nostres avantpassats de les corones i del reino que no ve ponerse el sol…
La nostra arribada a Potosí ens atrapa amb uns núvols molt negres i força fred. A només 3h de bus de Sucre, però molt més amunt en alçada, el contrast tèrmic és tremendo. I és que ens trobem a la ciutat de més de 100000 hab més alta del món, en important competència amb Lhasa, la capital del Tíbet.
Ens acostem a un hostal que haviem vist, però està com tancat i sense senyals de vida… ens movem una mica i trobem la casona, una casa colonial molt ben rehabilitada i conservada, on ens quedem a dormir.
Passem la tarda decidint si farem un tour per les mines del Cerro Rico, un dels principals atractius de la zona. Són mines encara funcionants i amb perills de salut, tant aguts per possibles caigudes, desprendiments… com a llarg termini per infinitat de gasos que es poden inhalar. Després de preguntar en varis llocs, decidim fer el tour i ho fem en un dels llocs més cars. Perquè? És una associació de miners actuals i ex-miners que intenten sortir d’aquesta dura feina. Suportar aquesta causa té el seu què, a més que asseguren una part dels diners són per famílies de miners i la tranquilitat d’anar amb algú que ha treballat allí i no un guia qualsevol dóna la seva tranquilitat.
Anem al mercat quan ja enfosqueix i sopem quelcom ben bo i ens anem al hostal a jugar a cartes. Comença a ploure força fort i la rasca és important. Ben abrigadets ens tanquem en una saleta de l’hostal. Aquí ens trobem una parella vasca i una parella gran australiana als que no entenc que ens parlen de Uyuni com del millor que han fet mai (molt monos ells).

image

Potosi market by night

Al matí següent aprofitem l’esmorzar que ens faciliten al hostal (primer en molt de temps), amb iogurt i platans deliciosos… després ens dirigim a la companyia de miners, no sense abans veure com ha nevat al cim de les muntanyes, sobretot del cerro rico, i agafem un bus per passar primer pel mercat de miners, després per la fàbrica on separen plata i metalls de la ronya i finalment fins a la mina, no sense abans equipar-nos adequadament a lo gringo (guiri bolivià).

image

Cerro rico nevat

image

Plaza mayor

image

A l'agència del tour

image

Fent el gringo

Tot i que Potosí ja té aquest aire de decadència, a mesura que ens apropem a les mines anem descobrint una progressiva pobresa fins trobar veritables barraques arribant al cerro rico, on la misèria i la pobresa no s’entreveuen, sinó que estan presents amb tanta força que el malrotllisme ens afecta a tots.
El Cerro Rico és la història de Potosí, però també la del reino de las Españas i de tota Europa… i el més al·lucinant és que gairebé 500 anys després d’explotació, segueix donant materials valuosos, sobretot plata, tot i que cada vegada de menys qualitat i més dificultosament. I a sobre té més de 5000m d’alçada!!! El nostre guia primer ens explica el procés de separació dels materials extrets, de com es paga als miners (la majoria treballen pel seu compte com socis de cooperatives i paguen uns impostos al govern segons quantitat que extreuen)… això sí, un cop a la fabrica i separats, els metalls es venen a Xile i altres països on seran treballats o processats, ja que aquí no hi ha indústria…

image

Cerro rico des de la fabrica


image

Maquina per triturar pedres

D’aquí ens acostem cada vegada més a les mines i a les seves entrades, amb un paisatge espectacular al voltant gracies a la neu d’ahir. Així, guarnits com miners pofezionales entrem a la mina, jo amb el grup en español i ells amb el grup en anglès. Aquí conec la Getta (pronunciat com jeta, tal qual) una nova noia holandesa que resulta també esta dormint al nostre hostal.
L’entrada és força gran i anem passant per un túnel força ample, baix en alguns moments, però molt menys claustrofòbic del què imaginava. Afortunadament, portem botes de plastic ja que la pluja ha deixat infinits bassals i fang pel camí. Caminem llarga estona per aquests passadissos girant cap aquí i cap allí, sense perdre’ns gracies al guia. Això sí, molta caminata però miner ni un. Es van oblidar de dir-nos que dissabtes molt d’hora al matí recullen tot lo de la setmana x portar a vendre a les empreses i s’agafen festa fins dilluns… Si haguéssim sabut…
Un cop cansats de passejar-nos per galeries buides, per donar certa aventura ens fan pujar 3 o 4 trams d’escales per trobar-nos amb una veta de minerals i amb el tio Benito. Aprofiten doncs per explicar-nos coses sobre ambdues.
Una veta de minerals és molt preuada ja que saps que seguint-la aniras trobant més minerals. Quan un comença a la mina, comença de 0 i s’ha de posar a les ordres d’algun soci i treballa per aquest en les feines més dures. Als 5 anys de semi-esclavització, i després d’una reunió de la cooperativa, el no ningú passa a ser soci (pagant un petit preu que té un any per pagar) i l’esclavitzador l’hi ha de donar una de les seves vetes per a que comenci. A partir d’aquí pot anar prosperant segons si troba més vetes o no…
Una altra història és sobre el tio Benito. La creença dels miners és que la influència del Déu cristia no arriba tant profund. Quan els espanyols van començar a esclavitzar als locals en les mines, per a que treballessin més els van dir que el diable els perseguiria i van fer figures de diable. Els locals van adoptar aquesta figura com si fós un Déu de les mines. Era el tio, ja que en quechua la D no existeix i la van transformar en T, similar guturalment. Així, a cada mina apareix la figura del tio, un deu al que fer-l’hi ofrenes d’alcohol i cigarretes a canvi de bona recollida de material. Sempre era representat amb un penis enorme ja que havia de fecundar la pachamama o mare terra per obtenir molts minerals.
Un cop explicades totes aquestes históries sortim de la mina sense veure un sol miner.

image

Ens acostem a la mina

image

Entradaaaa

image

Caminant per la mina

image

El tio

Ens apropem a una altra petita i modesta mina, on sí trobem 2 miners treballant, sembla que els han avisat per demanar-los ue facin el paripé. Veiem 5 min com treballen i el guia ens fa d’intèrprete per xerrar amb ells, ja que només parlen quechua. Ebs diu que aquests treballen perquè la mina és amb materials de baixa qualitat i per guanyar han de treballar moltes més hores, així que fan dissabtes. La meva sensació, però, és de timo. L’experiència de la mina, doncs, 0 recomanable per mi.

image

Baixant a la petita mina

image

Petita mina..

image

Miner real o colocat?

Arribem a Potosí i anem al mercat a dinar. Gairebé no ha sortit el sol i fa força fresca. Per acabar d’adobar, es posa a ploure amb força. Tornem a l’hostal i quan para una mica, surto amb el xubasquero per veure la antiga riquesa i actual decadència de la ciutat. Llastima que no tingui gaire més temps ja que sembla un lloc per a perdre-s’hi.
A les 16:30 em dirigeixo a la casa de la moneda, diuen un dels millors museus del país i de sud-amèrica. Només es pot visitar en tour guiat i ho agraeixo perquè realment és una passada. Una de les coses més importants a fer amb plata són les monedes i aquí es van fer gran part de les monedes de la corona española i fins i tot d’altres llocs. La que ens ocupa va ser la segona casa de la moneda, construïda quan la primera es va fer petita, i té milers d’històries… És una casa enorme amb patis, milers d’habitacions, forns…
Primer passem per varies estàncies que eren oficines i ara tenen quadres. Una d’elles, la sala mariana, on són tot quadres de verges representades amb forma de muntanya i que intenten simular el cerro rico, la terra que dóna vida i riquesa a Potosí. Aquí aprofita en un quadre per explicar-nos història-llegenda de Potosí. De com els inques van arribar a aquesta zona, van intentar entrar a les mines i van morir a milers per un desprendiment, declarant la muntanya com a intocable i sagrada. Un pastor que va perdre una llama la va trobar a l’interior de la muntanya i va descobrir la font de plata, que va anar explotant amb un amic fins que es van barallar i aquest va explicar als españols on hi havia la plata. I com la maledicció de la muntanya sembla ser només pels autòctons, ja que el cerro rico mai donara fruit a potosí, sino a la resta del món ( i de fet actualment Potosí no s’enriqueix tot i les mines, només companyies internacionals), els espanyols van enriquir-se gracies a aquestes mines.
I d’aquí es va extreure tanta plata que es deia s’hauria pogut fer un pont de plata des de Potosí fins a Espanya. Però igualment es podria fer un pont que anés i tornés amb els cossos dels morts a la mina, així que imagineu (uns 9 milions totals es diu).
Després de les sales de quadres, passem per una de les parts més interessants del museu, les filadores que feien més fines les planxes o lingots de plata per després treballar-los i fer-ne les monedes. Són maquines vingudes des d’Espanya i fetes de fusta, enormes i portades en vaixell +mules i traccionades per mules per funcionar. Una burrada. Després veiem maquines que ja anaven a vapor i elèctriques, però no són tant especials.
També ens ensenyen els forns, 12 de plata i un d’or, la majoria renovats i només un encara amb el carbonet del seu ús. Aquí ens expliquen que en la guerra per la independència amb Espanya, un general volia fer volar la casa que havia servit de cuarter militar, però un altre general vist pels argentins com un traïdor la va salvar, de maners que així es manté.
I mil històries més en un museu i una visita superinteressants tot i que a temperatura congelant, totalment recomsnables. Al sortir plou a bot i barrals i fa molt fred, decidim doncs sopar en un lloc calentó per no morir de fred. I aquesta és la nostra última experiència potosina abans de marxar cap a Uyuni!!!

image

Esglésies de potosi

image

Pati de la casa de la moneda

Excursions per La Paz I: Tihauanaco

Tiwanaco o Tihuanaco va ser una cultura preincaica que va sorgir en la zona propera al llac Titicaca fa milers d’anys i que va estar extesa durant molt temps per la zona. Les restes més importants d’aquesta civilització preincaica es troben en aquest poble a uns 70km de La Paz.
Jo i en Rodrigo, el noi xilè que vaig conèixer, decidim anar a fer una visita a aquestes ruïnes. Quedem a les 07 am, ambdos som matiners, i busquem un micro o mobilidad per arribar fins al cementiri, d’on surten els minibusos cap allí. Tardem molt poquet i aprofitem per esmorzar al mercat i comprar unes poques viandes pel viatge. Total, just quan arribem acaba de marxar un bus cap allí, toca esperar que s’ompli el següent. Uns 45 minuts després ja marxem, no sense abans donar mil voltes per El Alto per intentar omplir el cotxe al maxim, clar. Sort que ens hem trobat dos nois españols, un catala i un vasc, amb els que xerro tot el viatge de les impresions fins ara i el que queda per venir (estem fent just el viatge contrari, tot i que ells una mica més curt…)
Arribem a Tiwanaku o Tiahuanaco. La mobilidad ens deixa ben bé davant de la zona arqueològica, en un lloc que sembla una estació de tren abandonada, amb les seves vies.

image

Estació de tren fantasma

Primer entrem al museu per saber una mica més dels nostres amics tihuanacos, un museu com sempre amb moooolta ceramica i poca cosa més. Realment el què més es conserva de qualsevol cultura.
Sortim al carrer i anem finalment a visitar les restes. Això que es conserva es suposa eren temples, vivendes i un mirador astronòmic. Seguim una mica el recorregut del sentit de la visita, passant per piramides, temples semisoterrats, i la joia, una petita ciutat emmurallada amb un temple dins, la porta del sol i varies estatues molt representatives d’aquesta cultura.

image

Vistes des de piramide

image

Zona en construcció

image

Muralles al enlla

image

Vistes del temple semisubterrani

De camí ens trobem molta gent treballant encara en les excavacions. És molt curiós veure totes les dones que hi treballen (i no són poques) vestides amb vestits aymares tradicionals. Us imagineu a les excavacions a Catalunya, els arqueòlegs o treballadors vestita com hereus o pubilles?
Ens asseiem una estona al costat d’uns treballadors que estan descansant i ens posem a xerrar. Com a totes les cultures, la gent de poble molt méscamable, agradable i simpatica que a la gran ciutat, on la gent gairebé ni et veu ni para esment que existeixes. Són molt amables tenint en compte la nostra procedència… ens expliquen com els espanyols al arribar vam saquejar les ruines del temple per construir l’església del poble, que es veu bonica a lo lluny. També ens diuen que a l’endema al matí, a les 05am, Evo Morales vindra les ruines a fer el seu discurs. Llastima que no hi serem, podria ser interessant viure quelcom així.
Seguim pel nostre passeig amb boniques vistes, un monticle, la porta de la lluna, vistes del poble cada vegada més proper. En unes 2horetes o tenim vist, però així com m’ho havien venut decepcionant, a mi m’ha agradat mooolt. D’acord que no és el Macchu Picchu, però clar que no, és d’una cultura moooooolts més antiga.

image

Arqueòlegs amb millors gales

image

Porta del Sol

image

Estatua monolit

image

Porta de muralla

Després de sortir de les ruines principals anem a un altre museu on exposen un monolit enorme d’uns 22m alçada esculpit en forma humana i molt representatiu de la cultura que ens ocupa, monolit que va estar a un parc de La Paz expoliat i que van retornar quan van donar Unesco a aquestes ruines. D’aquí a un nou centre arqueològic una mica allunyat però molt petit i descuidat i al centre del poble, amb una molt bonica plaça plena de tótems falsos i una de les esglésies més boniques i antigues de la zona.

image

Porta en perspectiva

image

Ens acostem al poble

image

Esglesia

A la plaça agafem una mobilidad que ens deixa a El Alto i d’aquí ens movem fins al telefèric per tornar a disfrutar de bones vistes i tornem cap a hostal, on he quedat amb Jasper i Carljine (la parella holandesa) per celebrar que ell ja es fora al carrer!!!!

Madrid here i go

Sóc al tren en direcció a ex-Barajas (crec que ara té el nom del presidente durant la transició). Aquí al tren a les 08 del matí amb un reguitzell de gent que va a treballar penso en l’etapa irreal que estic vivint… Espera!!! Perquè irreal? Perquè he de veure més irreal aquest break que estic fent on descobrir món, aprendre i disfrutar noves coses? No és més ni menys irreal que anar cada dia a una feina amb cara d’adormit… però la consciència i el què ens han ensenyat a vegades ens juguen males passades. Així doncs, afortunadament, la culpabilitat dura uns segons.
Aquesta nova etapa del viatge d’un dels wonders comença a l’estació del nord, amb un bus alsa en direcció a Madrid. S’espera un viatge llarg, però afortunadament els companys de viatge ajuden. Primer la parella de dones grans del costat que s’acaben de conèixer i no poden ser més diferents. Una, instal·lada en la queixa, tot és dolor i mal i no puc fer res. L’altra, irradia energia i felicitat. Porta uns bastons de caminar i ja ha fet 3 cops el camí de santiago, un d’ells des d’alemanya. Mig viu en una casa que té a la selva negra i a Zaragoza, d’on és originària. Com dues persones tan diferents poden interactuar resulta força interessant.

image

Autobus amb destí...

Un cop deixem Zaragoza, una d’elles marxa però començo a xerrar amb la meva companya del costat. És una noia molt jove i la meva primera impresió és que és de Malasia (trets xinesos amb pell molt fosca, i look força bollo). Semi-encert. És una noia d’ohio amb mare malàsica i pare xinès. Té 6 mesos d’estudi a Alemanya i aprofita x fer un viatjet per Europa. Estudia disseny i és molt maja. Tot i tenir només 22 anyets, m’ofereix una companyia i una conversa molt interessant.
Així, les gairebé 8h de viatge passen volant… Arribem a av américa i d’allí metro per conèixer el meu nou host de couchsurfer. És un noi italià que es diu Denis i m’acull amb un bon somriure i tot facilitats, així com un risotto espectacular.
Sopem amb el seu company de pis, un madrilenyo real que viu al centre de Madrid (on s’és vist això…) i el seu xicot veneçolà, un altre jovenet amb vida i experiènces molt interessants.
Una petita sortida x la nit madrilenya em confirma allò que ja vaig viure la última vegada que vaig venir. La nit madrilenya és infinitament més divertida i desenfadada que la barcelonesa. Tot és més sorollós, més barat, més divert

image

Escena nocturna madrilenya

it

i m

és

fàc

il.

Diumenge al matí toca passejada pel Rastro. Tot i que s’està convertint en una atracció per turistes, encara queden alguns carrers amb parades totalment autèntiques. Coses de vuitena mà escampades per el terra, objectes impossibles i fantàstics amb venedors igual d’impossibles. Tota

image

Amb couchsurfer Denis

image

Escenes de rastro

image

Mes escenes de rastro

una e

xperie

ncia.

D’aquí anem al que segon el meu surfer és el centre comercial, cultural i social de Lavapiés. Un carrefour enorme obert de 8am a 2am tots els dies de l’any. Realment sembla un gran centre de sociabilització… Això d’estar just entre Lavapiés i La latina, els barris més trendys de Madrid en l’actualitat (si hem de comparar, un raval la primera i un born la segona) té els seus avantatges… passejar ja és tota una experiència.
Avui toca fer el dinar, com sempre em passo de menjar, però no ha quedat tan dolent. Calabaguetis al pesto, hummus amb crudites i yuca, ja uns clàssics…
A la tarda,quedo amb en Llorenç per fer una birra i discutir com sempre de l’actualitat, sigui política o personal… després ens juntem amb Denis i un xocoxurros ens espera, a una sala que només veure-la em porta records del nostre últim viatge madrileny de festa loca.
El dilluns al matí anem a passejar pel madrid rio, contemplant com milloren les ciutats que aprofiten la llera del riu per fer un passeig per córrer, caminar o anar amb bici. Fa un dia d’estiu en el primer dia de tardor, i veiem molta gent prenent el sol a la «platja» madrilenya. Arribem fins al Matadero, un preciós edifici que sembla modernisme del sobri i que s’ha recuperat com a centre cultural, d’art i exposicions. Ens trobem una fantàstica expo sobre la llei mordaça, amb fotos i documents impresos en unes lloses de

image

Espai d el matadero

pedra en una mo

image

Llosa amb llei mordaça al boe

image

Pont sobre madrid rio

lt bona idea…

Una excel·lent focaccia per dinar i tarda de cine amb el compi de pis i una simpàtica argentina x veure una de les pelis que més m’han emocionat dels últims anys, inside out. Mooooolt recomanable, molt i molt.
I res, en aquest parèntesis madrileny us deixo pa cruzar el charco… a veure què m’espera a l’altre cantó!

Rutilla pel sud de Rantepao: pobles típics, arrossars i coves-nínxol

Avui dijous ens llevem al matí i fem rutilla per la zona propera de Rantepao, el poble on estem afincats durant la nostra estada torajiana.
Primer caminem per una carretera principal, molt poc atractiva i amb molt de trànsit, però és el que hi ha. Passem per l’oficina de informació turística on ens donen un altre mapa de la zona (ens n’han donat milers, cap de potable i que s’assimili a la realitat) i la dona ens respon de forma molt eficaç a 3 o 4 preguntes que tenim (per fi una oficina turística que potser funciona i tot).
En el nostre camí hi ha un moment que deixem la carretera principal i passem a una altra carretera menys transitada i amb boniques vistes d’arrossars. Finalment arribem a Kete Kesu, el nostre primer destí, un poble amb cases típiques torajianes molt ben conservades i unes coves amb un mort al seu interior. Aquí tot està pensat pels morts, envoltats de calaveres i òssos sense parar…

image

Boirets i resol matinal

image

Arrossars

image

Kete-kesu

image

Aqui surt un cap

image

Envoltats de tombes

image

Signes de mort

D’aquí agafemun altre camí que no tenim molt clar però que anar demanant ens porta al nostre següent destí,estalviant-nos una gran volta i caminar per la carretera. Anem cap a Londa. La gent al preguntar és molt maca i simpàtica i de seguida ens assenyalen cap on hem d’anar.
Fem una parada tècnica per menjar, reposar de la calor i hidratar-nos amb una senyora molt agadable i anem passant cada vegada per paisatges més i més preciosos d’arrossars, muntanyes càrstiques, pobles, etc… Uns kilòmetres després i arribarem a Londa. De camí, però, ens trobem uns curiosos animals. Els galls i gallines aquí fan un cocorico que acaba amb un riure ben extrany i divertit. Ens informen que són les gallines sulawèsiques, que fan totes aquest riure curiós i encomanadís.

image

Més i més arròs

image

Boniques muntanyes al fons

Londa és un petit poble on després de passar per caixa (com tots aquests pobles d’aquí) entres en una zona amb coves i gent enterrada en aquestes. Hi ha una tarima amb tot de ninots com de cera (repoduccions dels morts que fan per la cerimònia i que coloquen enlloc de la nostra foto, a vegades canviant-los la roba. Dins la cova està ple de gent, viva visitant i morta rodejada de cigarretes i dolços i altres coses.

image

Entrada a la cova de Londa

image

Figures de gent enterrada aqui

image

Cadàver dins la cova

Un cop hem acabat i els locals es fan fotos amb nosaltres, anem fins la carretera, on ens menjem un bakso i agafem un kijang que ens portarà fins a Lemo, el nostre tercer i últim destí del dia. Aquí els paisatges entre els arrossars són encara més espectaculars i aquí la gent no comparteix cova com en altres sinó que els fan nínxols a la pedra excavats…. com tot el que hem vist avui, molt curiòs i extrany, ens encanta veure aquestes diferents formes de fer.
Al vespre, aprofitem i ja que hi som, després d’aconseguir els bitllets de vaixell per a la nostra nova etapa viatgera, anem a sopar a un lloc de menjar tradicional i menjem porc i pollastre cuinats en canyes de bambú, molt especiats i molt bons (sort que ens han avisat abans però que els has de demanar amb unes 3 horetes d’antel•lació).

image

Camí a Lemo

image

Entrada a Lemo

image

Paisatges que deixen sense alè


image

Nínxols a la roca

image

Foto-resum del dia by meri