Odissea per arribar el Dieng plateau

El Dieng plateau ocupa un petit espai en el turisme extranger indonèsic, però un cop hi anem veiem que és la meca del senderisme i el muntanyerisme local. Dieng és un petit poble sobreelevat i envoltat en la proximitat per diversos volcans, en una zona molt fèrtil gràcies al seu origen vulcanològic. Es troba a uns 2000 msnm (metres sobre el nivell del mar) i arribar-hi es fa una petita odissea, tot i que ens va tot força rodat.
Som a borobudur i aquí agafem un bus direcció Magelang. Ens diuen un preu i veiem que els locals paguen una tercera part. Ja estan pagats però i el revisor ens diu que a ell se l,hi en refuma, no ens vol tornar allò que ens ha estafat. El volem portar amb elps polis però sabem que estan conxorxats així que pa que. Un cop arribem a Magelan hem d’esperar 5 minuts i ja tenim l’altre bus que ens porta a Wonosobo, la capital d’aquesta zona muntanyosa. Pel camí se suposa veurem coses espectaculars i paisatges tremendos, però està tot ben ennovulat i no veiem els dos volcans enmig dels quals hu ha la vall per on anem. Això sí, infinitat de camps de patates i tabac.
Quan arribem a Wonosobo, després de unes 2 horetes i mitja, un bus ja ens recolliria cap a Dieng, però necessitem dinar i parar una estona. Vamos que s’han d’agafar 3 busos diferents però si vols ho fas d’una tacada, de lo seguits que van els busos aquí. No són els busos més confortables del món però sí són extremament econòmics.
Menjem uns mie ongklok, típics de la zona. Són uns fideus amb sate (pinxos de pollastre) i una salsa de peanuts tremendos. Encara salivem quan hi pensem. Estan tan bons que demanem extra de pinxos a la dona simpàtica que ens els cuina.

image

Mie boníssims

image

Pinxitos de rexupete

Intentem descobrir com ho farem per anar cap a bromo, el nostre següent destí, però ja veiem que amb aquesta gent això de pensar en futur no funciona i lo millor és anar fent i ja ens ho trobarem.
El nou bus cap a Dieng està esperant per omplir-se de gent. Veiem un bus ple d’adolescents (20 anyets però de comportament adolescent) i aquest és el que toca. Un d’ells està com de xofer i com ens venen a agobiar per a que pugem i tot, pensem que es un bus que s’han llogat ells i el conduiran ells. Tenint en compte que hem d’anar a una de les carreteres més curves i perilloses de l’illa, passem d’això. Finalment trobem el conductor real. Resulta és un grup d’amics que van a fer trekking un parell de dies aprofitant les vacances, i ens agobiaven per entrar per aconseguir que el bus pugés l’abans possible cap a Dieng.
Finalment entra algú més i marxem. Veiem que són això adolescents indonèsics pijos que semblen classe mitjana-alta, tots amb estètica de pijets als que mola la muntanya i la música heavy i/o reggae per igual. Una panda de hipijets vaja. Molt simpàtics i graciosos alguns, una mica plastes la resta. Ens diuen el seu planning de pujar un cim per veure el sunrise (quina mania tenem amb el punyetero sunrise en aquest país) i ens ensenyen fotos molt xules.
Ens sorprèn perquè per tot arreu només veiem adolescents o post-adolescents indonèsics motxileros amb la motxila de muntanya plena i atuendos de senderisme. Fins ara no haviem vist enlloc tants locals amb aquesta estètica. La carretera va pujant i tot i que diuen que és maca, els núvols no ens la deixen disfrutar. Això sí, els adolescents posen música i gairebé morim de l’infart quan sentim una versió reggae del Titanic de la Celine dion. I beg your pardon? What the fuck?

image

Paisatges en el camí de pujada

image

El nostre bus i els adolescents

Entre curves i música horrorosa va passant l’estona fins que abandonem al nostre grupet d’amics i seguim una estona més per arribar fins Dieng. Esperàvem un tranquil poblet de muntanya, enlloc d’això trobem un megahub turístic de muntanya amb milers de guesthouses per locals i milers de persones paasejant.
Trobem ràpidament una guesthouse que s’adhiu al que busquem i anem a donar una volta. Ens apropem a un conjunt de temples hinduistes que hi ha al costat del poble, un lloc amb molta vida i una fira al costat, suposem aprofitant l’època de vacances. Ens fan pagar entrada, una entrada que ens inclou anar a veure un cråter que treu fum. Això ho teniem pensat fer l’endemà però ja que hi som i encara queda una mica de llum…
La zona dels temples és una mena de parc d’atraccions amb gent vestida de hello kitty o teletubbie fent-se fotos amb els turistes. Quan ens veuen a nosaltres, venen tots corrents a demanar-se foto amb nosaltres i ens plantegem seriosament cobrar-los com la resta i recuperar els diners de l’entrada, però al final posem un somriure gratis.

image

Teletubbieeeeees

image

Als monuments hindús

image

Tabac i altres cultius

image

Paisatges del dieng plateau

Ens escapem finalment per intentar arribar amb llum fins al cráter i anem caminant cap allà. Causem tanta impresió a la gent que molts paren amb la moto enmig de la carretera o tornen enrere per fer-se foto amb nosaltres. Al final gairebé hem de córrer per arribar al cràter just quan es pon el sol. Pel camí passem per les instal•lacions de una indústria geotèrmica. L’olor a sofre es comença a notar i ens trobem finalment en un lloc que seria preciós si no el tinguéssin taaaaaaaant ple de merda. Un cràter enorme amb un líquid verdós-blavós i que treu fum infinit. No esperàvem veure això tan espectacular aquí al mig.
De camí de tornada passem pel costat d’un llac on hem vist que l’entrada per guiris és infinitament cara. Nosaltres hem vist un lloc pel qual ens podem colar (suposem que al estar a punt de tancar ningú s’esforça gaire en la seguretat). Sort que no hem pagat, no deixa de ser un llac blavós-verdós però sense massa més encant.

image

Ens acostem al cràter

image

Pudor horrorosa

image

Terres sofroses

image

Cràter des de les alçades

image

Al llac verd

Tornem fins a casa, sopem i anem a dormir després d’un dels dies més llargs de la nostra vida. Avui ens hem llevat veient Borobudur i hem agafat 3 busos i després encara hem caminat uns 6-7 km i hem visitat un cràter i temples hinduistes. No està gens malament!

Relajo cambodjà

Doncs si gent, no sabem què té Cambodja, però ens permet fer una mica més de vida contemplativa i de relax. Potser després de 3 mesos la necessitàvem!!! I l’ambient rural i de no estrés de la gent local ajuda.
Marxem del monument per excel•lència del país i anem a petar al riu per excel•lència del sud-est asiàtic, el Mekong.
Anem a Kompong Cham. I perquè aquí? Encara no ho sabem. Un punt al mig del recorregut a veure què trobem. Ens trobem una ciutat força avocada al riu; una posta de sol al Mekong que se’ns farà difícil oblidar (i nosaltres no som caçadors d’elles ni molt menys, però és que aquesta te la trobaves); un pont de bambú espectacular i impossible que fan cada any quan el riu és baix per connectar una illa inconnecta en època de pluges; un casament fantàstic just al davant de l’hotel on malauradament no ens van convidar… A tot això hem d’afegir un mercat amb molt bon menjar; un passeig en bicicleta per temples antics i nous i per pistes aèries ex-USA abandonades. Tot un mix fantàstic que ens permet disfrutar de 2 dies força relaxats.

image

Dragonfruit. Insípida però colorida

image

El Mekong

image

Imatge de postal

image

Pont de bambú amb cotxe, moto i peatons

image

Posta de sol al Mekong


image

Bodorrio nocturn

image

Temple angkoriano

image

Pista d'aterratge vs carretera

image

Nou pont per creuar el Mekong

8 hores de bus infernal des d’aquí ens porten a Benlung, la provincia més al mig del no res de Cambodja i la zona més muntanyosa. Un cop arribats del viatge horrorós, ens trobem de nit i en una estació de busos a 4 km del nostre destí. Toca tuk-tuk per un dòlar per cap, que compartim amb 3 guiris més (anglesa, irlandesa i judaico-noruega). Acabem tots al mateix hostal guiril, nosaltres en una habitació justeta pel preu que ens fan pagar, però a aquestes hores… Qui es posa a buscar res!
És diumenge i lloguem una bici per descobrir la zona… Com comprobarem després ( nosaltres i les nostres cames), quan el camí no para de fer pujes i baixes, fer uns quants kilometrets en bici es fa mooooolt cansat. Però suposo encara l’hi tenim respecte a la moto i l’evitem sempre que podem.
Passem per paisatges terrossos molt bonics, per desgràcia molt desforestats… I també per plantacions immenses d’arbres de cautxú (sembla ser tots dels xinesos i dels vietnamites per aconseguir pasta, per algo és el país més pobre del SEA). Anem a buscar 3 cascades, totes elles amb entrada mínima (0,5 dòlars per cap), boniques i amb possibilitats de remullada (amb la calorada que fa no ens ho pensem ni mig minut). En una d’elles, malauradament, exploten elefants per fer passejos sobre ells. Esperem no arribar en aquest punt i no maltractar les pobres bèsties.

image

Banlung o terra vermella

image

Primera cascada

image

El caganer

image

Boscos de cautxú

image

Banyet en segona cascada

image

I tercera cascada

Pel camí ens trobem alguns pobles amb gent i nens molt simpàtics i efusius… Ens trobem tota una familia banyant-se a un pou d’aigua al costat de la carretera, juguem una estona amb els nens, sobretot amb un que té cara i posat d’entremaliat.
D’aquí marxem a un llac volcànic on es pot banyar, Boeng Yeak Laom, un bonic lloc on tots els locals venen a passar el diumenge. Format fa 700000 anys, l’aigua encara està calenteta i el lloc és preciós. L’entrada son 1,5 dòlars per cap i val molt la pena. Es pot passejar pel voltant del cràter i veure les cabanyetes que alguns locals tenen o lloguen per menjar-hi i fer-hi la tarda… Molt ben muntat i molt recomanable.

image

Familia dutxant-se

image

Cràter volcànic... Locals amb armilles per no saber nedar

image

Xiringuitos on menjar

image

Posta de sol al llac

Aquesta zona és zona de trekkings, però al veure que no ofereixen res de nou, ja que la vida tribal ja l’hem viscut amb la bici i en altres llocs, i que són molt cars ( uns 35-40 dolars per persona i dia), decidim passar ( un trekking de 3 dies a més on es camina un dia i els altres dos son de transport i fer xuminadetes amb elefants, etc).
Després de la posta de sol al llac del costat de l’hostal, busquem con anar a Pnohm phen. L’estació de busos ens queda molt lluny i preguntem en agències que venen bitllets. Tenim 2 opcions, el bus o un minibus VIP que ens venen que és moooolt més ràpid. Els dos costen el mateix, però no hem de buscar-nos la vida per arribar a l’estació de busos i és molt més ràpid… Arribar a la capital quan encara és de dia és un al•licient, buscar per dormir quan ja és de nit fa mooolt paaaal. Així que ens decidim per el minivan VIP. I això sí que és una decisió encertada!!!! El perquè ben aviat.