Colca canyon part two

Us havia deixat amb el segon dia de ruta al Colca i si els altres dos restants son la meitat de impresionants ja ens quedem per satisfets.
Hem pujat en furgo a 4900m, hem vist andes nevats mentre sortia el sol, hem vist cóndors volant, hem tingut un Stendhal amb la bellesa dels paisatges, ens hem banyat en una piscina termal al costat del colca, hem passat un movimiento de tierras (no, un terremoto no,eh!!! Solo un movimiento de tierras), hem estat a punt de morir per caure a un precipici i després per un rodament de rocs, hem caminat fins una de les cascades més impresionants… coi, si sembla això una peli d’Indiana Jones (com bé ens va definir Omar quan ens va veure x Lima vestits de muntanyeros).
Ara penso que he d’explicar un moment això del movimiento de tierras. La nostra primera nit, mentre dormiem i no ens enteravem de res, vam tenir un movimiento de tierras força forr per la zona. D’això ens vam enterar al dia següent quan vam tornar, i aquesta era la causa del camí derruit i perillós. Per la gent d’aquí, això és tant freqüent que no l’hi donen cap importancia… Però vaja, és un terratrèmol amb totes les lletres.
Doncs això, ens trobem al tercer dia, que es planeja ser un dia relaxat i tranquil fins a l’oasis del Colca, un poblet molt turístic al costat del riu amb molt allotjament i piscines. En Max ja es raja del tot i decideix agafar bus per tornar a Cabanaconde, on hem de ser l’endemà a les 09 am per tornar a Arequipa.
Així, jo i en Toni ens encaminem cap a l’oasis, passant novament per Belen on fem pseudoamistat amb una dona cusquenya que al preguntar-l’hi quatre cosetes de la seva vida es tanca en banda i, per tant, decidim seguir camí. Ara toca un bon tram de carretera, passem per un mirador des d’on veiem el suposat oasis i a nosaltres ens sembla un lloc horrorós (ens recorda com un càmping amb piscines i mal gust). Això ens fa decidir quedar-nos a un poble que es diu Malata i que es troba a una hora de l’oasis (no ens podem allunyar massa ja que per tornar a Cabanaconde hem de pujar per aquí i son unes 3 hores des de l’oasis).

image

Amiga pujant a Belen

image

Canyó més sec

image

Mirador i creuament de camins

image

Vistes del.poble

Ens quedem doncs amb doña Margarita que ens recomana donar una volta circular que ens portarà a 2 o 3 poblets més amb encant i que ens durà unes 3 horetes de caminada.
Comencem camí a Tapay, un poble sobreelevat que pot ser la base per ascendir a un dels nevados que hi ha a la zona, amb una església i unes vistes mot i molt interessants. Trobem un poble semi-desèrtic i finalment descobrim que tothom està reunit a l’ajuntament i per això no hi ha ningú als carrers.

image

Pujant a Tapay

image

Escena rural

image

Essència de Tapay

Seguim cap a San Juan, un poble també molt bonic, gairebé a nivell del riu però més amunt. Aquí trobem la pensión Gloria, un lloc on mengem la millor sopa en molts anys, una sopa de quinoa de la que vaig demanar recepta i intentaré fer sense cap dubte.
Mentre dinem patim un altre movimiento de tierras. Pero no es un terremoto eh, sólo movimiento de tierras… Tan lleu que ens enterem que la carretera ha quedat tallada i que la vall s’omple de pols, tanta que fins i tot ens tapa el sol…. Bé, comencem a acollonir-nos una mica,jehe. Així que decidim tornar cap a Malata, per un caminet preciós que ressegueix un preciós canal, en una de les zones més verdes del canyó. Ens envoltem d’ocellets, cases abandonades, travessem un bucòlic pont, una última pujada i ja hem arribat al lloc de dormir.

image

Sol tapat per pols

image

Bonics ocellets


image

Creuant un bonic pont

A Malata ens posem a parlar d’actualitat amb uns obrers que estan fent una casa allí al costat. Parlem de tot, actualitat, futbol, independència, monarquia… saben moltíssim dels espanyols i de la situació actual mundial, cosa que no ens deixa de sorprendre en aquesta zona taaassn aïllada. Un bon sopar després i anem a dormir per matinar. Ens despedim de Samuel, el nostre amic gallec, que també ha dormit aquí i demà serà un altre (i últim) dia.
Ens llevem a les 04:30 ( això no pot ser sa) i esperem que hi hagi una mica de claror per sortir. 45 min de baixada i arribem a la zona de l’oasis, a la que no ens apropem però pensem hem fet bé de no venir.

image

Oasis

Ara toca la part més dura. Pujar 1200 m de desnivell en menys de 4 km. Per sort, no anem massa apretats de temps i estem forts així que, ha de ser un joc de nens…

image

Escena dl camí

image

Més vistes espectaculars

Com sempre, però, quan les expectatives són les millors, passa quelcom que les canvia. I en aquest cas un accident amb un tronc productor de saba molt lletosa i el contacte amb ull d’en Toni, deixa l’ull d’aquest dolorós i com un tomàquet, pujant a contracorrent la pujada amb un Stevie wonder al que només l’hi falta cantar… rentem l’ull vàries vegades fins que millora una mica i un guia ens avisa de lo tòxica que és aquesta saba… de fet, només veient lo enganxosa que és ja podem veure-ho…
Arribem però finalment al poble amb temps per tornar a esmorzar i anar a farmàcia a comprar gotes per calmar i fer varis rentats més.
Allí agafem una furgo per tornar on coincidim amb les tres noies catalanes viatgeres que vam conèixer a Arequipa i que han fet trekking amb guia de 3 dies per la zona i estan encantades. També conec un noi suís que s’ha agafat una excedència pagada de 3 mesos que l’hi donen a la feina per anys treballats (potser hauria d’anar a Suïssa) i una noia francesa moooolt viatgera i afincada a Austràlia que també està fent un viatge llarg per la zona (ja ha fet Colòmbia i Equador, probablement el meu pròxim viatge).
La furgo fa parades al naixement del cañón del Colca (on passa de vall a cañón), a un poble típic i amb mercat de la zona, a Chivay on dinem de puta mare al mercat. I aquí és on comença novament una aventura. Ara tornarem a passar per 4900 m alçada en un suposat mirador dels Andes i volcans peruans. La qüestió és que força abans d’arribar ens comença a nevar, anant doncs per una carretera nevada i emboirada i quedant-nos sense veure els andes, però experimentant neu al tròpic en primavera (res molt usual de fet sembla ser, segons el guia). Una última parada a una reserva nacional plena de llamas i alpacas en llibertat i tornem a Arequipa a seguir amb les nostres aventures en la gran ciudad.

image

Naixement del canyó

image

Mercat de Chivay

image

4900 m es diuen ràpid

image

Envoltat de neu al trópic

image

Llames que ens miren

Colca canyon part 1

El cañón del Colca és el segon més profund del món, per darrere d’un altre peruà, que també es troba per la zona, però molt més inaccessible. És la segona zona més turística de Perú després del Machu Pichu i Cusco, amb perdó del Titicaca. El cañón fa un total de uns 3500m de profunditat en alguns punts, que no és moco de pavo. Per arribar-hi es passa per carretera a gairebé 4900 m d’alçada, així que comprem fulles de coca i el sorochepill per si de cas (soroche=mal d’alçada en aquestes contrades).
Hi ha dues maneres principals d’accedir a la zona. Una és mitjançant un bus turístic i l’altre en bus de línea de la companyia Reina. El primer té dues avantatges principals. Primera, l’horari. Surt a les 03am i arribes a Cabanaconde a les 09:30h, podent fer el primer dia ja una part de recorregut. La segona, et para a veure cóndors al mirador cruz del cóndor (el lloc amb més possibiltats de veure un cóndor al món en unes hores determinades) i en alguns pobles i una reserva natural a la tornada. Les avantatges del bus Reyna són el preu (tot i que la diferència són 17 a 30 soles) i que, segons veiem per gent que ha vingut amb ell, t’estalvies comprar el boleto turístico, una entrada al parque de 70 soles i que no sabem si controlaran, però no sembla i resulta una bona picossada.
Primer fem parada a Chivay, la capital de la zona i el poble més alt. Aquí esmorzem i seguim camí rapidament cap al mirador. Les millors hores per veure els cóndors són de 08 a 10am.
En el camí, primer fins a Chivay, passem a gran alçada i es veuen a lo lluny vàries muntanyes dels Andes nevades i espectaculars. De Chivay a Cabanaconde, ja al cañón en si, els paisatges es veuen espectaculars. Els pèls encara es posen de gallina només pensar en aquells moments, tinc un Stendhal en tota regla…

image

Primeres llums

image

Des de la cruz

image

Cruz del condor myself

image

I love myself

image

Tres flipats

image

I el condor

Arribem flipats a Cabanaconde a les 09:45 aprox i comencem a caminar. Cabanaconde és un poblat de unes quantes cases i hostals, just a la part de dalt del cañón, però en un lloc on aquest només fa 1200m de profunditat. D’aquí anem a un mirador, no sense abans passar per una plaça de toros molt curiosa (després ens informen que venen toreros espanyols el juliol a torear a la plaza). El mirador del costat és tremendo i ens dóna una visió molt complerta de tota la zona que tenim pensat fer, veient-se fins i tot la cascada on volem anar, tot i estar força lluny.

image

Escena al arribbar a Cabanaconde

image

Plaça de toros

image

Vistes del mirador

Seguim camí per uns camins que semblen impossibles i anem baixant i baixant fins que ens trobem a la carretera, que anem seguint en uns trossets i deixant en altres i d’aquí al riu. Un cop aquí, travessem un bonic pont i encara ens queda una pujadeta per l’altre costat del riu, passar per un petit poble on només viu una parella. La dona ven cosetes a preu d’or, però nosaltres l’hi donem una mica de conversa i ens baixa una mica els preus. Està una mica depre per viure en aquest poble on no hi ha llum, cap veí… ella es de Cabanaconde i no sembla s’hagi adaptat a la zona (viure tan sol i lluny de tot i sense veïns no deu ser fàcil).

image

Baixant camí

image

El cañon

image

Roca-mirador

image

Ponts per creuar el riu

image

Paisatges impossibles

Ara ens falta tornar a baixar per creuar un afluent del Colca per un bonic pont i arribar a Llahuar, un poble on basicamnt hi ha dos hostals per dormir, unes piscines termals (brollador natural a 39°C) i unes vistes espectaculars. Només arribar ens enamorem del lloc, dormim en una mena de barraques de palla-canya molt encantadores. Anem a les piscines, dues a 39°C i les altres a temperatura ambient. A més el riu al costat, on pots fer aigua freda… total que la nostra circulació ho agraeix. A més estem gairebé sols i ubicats aquí al riu encaixonats té el seu què.

image

Piscines

image

Pescador

Dormim i decidim què farem al matí següent. A en Max l’hi han sortit unes llagues brutals per estrenar calçat i no es veu capaç de caminar gaire ja que l’hi fa molt mal (una mica dominguero pel fet de caminar,jeje). Ell es quedara i nosaltres pujarem a una cascada molt poc concorreguda al inici de la vall del riu on som ara.
Toquen pitos l’últim dia de septembre a les 05:15 am. Com m’he d’acostumar al jet-lag si aquí em llevo cada dia a aquestes hores? Però ja se sap amb la muntanya, s’han d’aprofitar les hores de llum. Una mica de pa amb advocat i formatge (ens encanta de veritaaaat aquest advocat) i comença l’aventura, mai millor dit! Una hora i mitja després, ens trobem pujant la vall per un lloc preciós i a punt d’arribar a un poblet abandonat de la zona (els estan abandonant tots per les crescudes dels rius durant època de pluges i passant tots a un poble a la carretera nou i de molt mal gust que es diu Belén). En aquest punt veiem un lloc on el camí es perd i queda substituït per una mena de tartera de pedra molt fina i despresa. El problema es que després hi ha precipici. Pujem una mica ja que si caiem tenim més marge i superem finalment un dels moments més perillosos de la meva carrera senderista, sobretot gràcies a en Toni que conserva molt bé la calma. Lo millor/pitjor es que just acabats de passar comença un allau de roques que no em mata de miracle, sortim corrents de la zona després de veure lo perillosa que es. Uns 15 min després passem pel poble abandonat excepte per una dons gran que sembla no ha volgut marxar.

image

Atravessant el pont

image

Bonica vall per la que anem pujant

image

Vall amb riu..i la cascada?

Una hora després ens trobem a Llatica, un altre poble on encara viu gent i on trobem una parella d’alemanys que han passat la nit amb la seva tenda. Aquí creuem el riu per un pont i ens encarem a Fure, el poble més alt d’aquesta vall preciosa i inhòspita (en el bon sentit de la paraula) i preludi a la cascada.
Després d’una forta pujada arribem a Fure, un dels pobles abandonats on abans la gent solia dormir per anar a la cascada i no fer un dia taaaaan llarg, però al que ara només es pot parar si tens tenda.
El camí fins a la cascada encara ocupa una bona hora més, jo em quedo a un mirador més segur a certa distància d’aquesta cascada impresionant i en Toni segueix per baux el riu per apropar-se i sentir l’aigua a la cara.

image

Puja que puja

image

Rucs que van a refrescar-se?

image

Uns altres rucs

image

Mussol que gira 360°

La ruta de tornada la fem per l’altre cantó de la vall del que hem pujat, és a dir pel que som ara, i arribem finalment al poble de la dona que viu amb el seu marit i la tenda on aprofita per tenir conversa amb els turistes que ens apropem (obsessionada, per cert, amb que em faci torero i vingui el pròxim juliol a Cabanaconde a fer corridas, justament jo,jaja). Abans, però, passem per Belen, el nou poble on tots han anat a viure. Aquí parlem amb un vilatà que està molt content amb el canvi.
Avui Llahuar està molt més ple i fem nous amics francesos i un noi gallec que ha viscut varis anys a la Guayana francesa i amb una vida i experiències molt interessants.

image

Ruta de baixada

image

Poble de Belen

La ruta pel cañón del Colca seguirà…