Chiloé és la primera gran illa del sud de Xile, on segueix la cordillera de mar per acabar morint i desaparèixer. Just on la Xile continental acaba i comença la insulsr i la carretera austral per l’altre cantó,la projecció dels Andes a la Patagònia.
És una illa particular, amb costums curioses i folcklore propi com qualsevol illa, sembla ser origen real de la patata (els inques la van exportar d’aquí a Perú, on la van exportar els espanyols cap a Europa) i últim reducte que va remandre en mans d’espanyols per la guerra de la independència.
Per arribar aquí el bus ha d’entrar en un petit ferry per creuar els escassos kilometres que la separen del continent. Les vistes des d’aquí són boniques i emboirades, com imaginava jo que havia de ser aquesta illa, molt humida i ventosa. Finalment el bus arriba a Ancud, la ciutat més gran del nord i allí em quedo a dormir.
Bus in a boat
Dreta continent, esquerra chiloe
Un altre vaixell creuant
Al matí següent llogo una bicicleta per un preu estrepitós, però és lo que hi ha… uns 30 km després de puja i baixes molt accentuats, amb una bici que té la segona marxa gairebé inútil i per una carretera amb força cotxes, arribo a lloc. Entremig un seguit de paisatges preciosos que m’han recordat massivament al nord espanyol, Asturies i Cantabria basicament…
Paisatge del norte
Tremendes vistes
La platja on hi ha les pingüineres és absolutament preciosa, màgica… a més a més fa un dia preciós, potser inclús massa calor pel meu gust. Per veure els pinguins s’ha d’agafar un vaixellet que t’hi apropi. Un altre robatori però és quelcom em ve molt de gust. Veig els dos tipus de pingüins de la zona a milers, els magallànics i els de Humboldt. Es veuen protegint els nius al cim, nadant, conseguint menjar. Això i milers d’aus més ens entretenen una estona. I veure taaaaaans pingüins és realment interessant.
Arribant a pingüinera
Boat guiri trip
Pingu magallanico i cochayuyo
Colla de pingus
Tornar a Ancud amb la bici amb el cansament muscular anterior, els pujabaixes impossibles, la calor d’ara es fa una mica pesat però com es diu a poc a poc i amb bona lletra s’acava arribant a tot arreu.
Paisatge de tornada
La badia d'Ancud
Dino i per la tarda passejo per Ancud, un bonic poble-ciutat amb costanera, una fortificació espanyola i bones vistes. De camí em trobo un jovenet francès que viatja fent dit i que es dirigeix cap a la Patagònia, intentant estalviar el màxim possible. Parlem una estona, ens donem consells i torno a l’hostal, on sopo amb dos nois alemanys i una noia nordamericana i fem petar la xerrada sobre una mica tot…
Costanera ancudiense
Fort spanish
Al matí del dimecres em desperto per agafar el meu primer bus en un dia que s’espera assortit i complert, a més carregant les dues motxiles. Primer destí Quemchi, tot i que paro una mica abans i camino els gairebé 3 km per arribar a un petit pont que creua a una petita illa amb màgia, una església i un cementiri amb el bonic i poètic nom de isla de las almas navegantes.
Pont a l'illa
Tota l'illa en un punt
D’aqui començo el meu periple autostopero. No passen gaires cotxes però me les arreglo finalment per a que em recullin i em deixin al creuament amb la carretera que va a Quincaví, un bonic poble amb vistes als volcans de la zona continental andina i una magia especial. De fet es sospitava que aquí residuen els bruixots de l’illa.
Magia a Quincaví
D’aquí i a falta de moviment vehicular, aprofitant que passa el bus l’agafo fins a la zona de creuament de carreteres. Caminant un km arribo a una bonica cascada amb paisatges sobre la vall posterior.
La bonica cascada
I el riu que conforma
Torno enrere i segueixo camí cap al poble de Tenaún, on hi ha una de les esglésies més boniques de la zona. Per la seva construcció en fusta, forma i colors les esglésies de Chiloé són patrimoni mundial de la Unesco.
Postal de chiloe
Església de Tenaún
D’aqui altra vegada he d’agafar el bus urba per anar fins a Dalcahue, ja un poble més gran i proper a la capital Castro, amb un passeig preciós. Desgraciadament se m’ha fet tard x creuar a l’illa d’Achao, just davant i on sembla hi ha un parell de bonics pobles. Enlloc d’això, em dirigeixo a Castro per veure els seus famosos palafitos, cases de fusta al mar amb estructures que les suporta amunt per les crescudes, res de nou tot i que et venguin com quelcom excepcional. D’aquí agafo el bus a Quellón, on a les 03 am surt el vaixell cap al Chaitén i el meu pas per la carretera Austral.
Típics palafitos de Castro
Afortunadament a les agències de la companyia em puc esperar fins la 01:30, hora en la que ja podem embarcar per dormir i seguir viatge.
wondersalmon 